Com és ben sabut, Alemanya és un país força refractari a les aspiracions sobiranistes catalanes. El rebuig a tot allò que pugui ser interpretat com un enaltiment nacionalista, n’és una de les raons. L’esborronador record del nazisme, més de setanta anys després, encara pesa com una llosa sobre la consciència del poble alemany. Però, no és aquest, ni de bon tros, l’únic factor que explica el fenomen. Hi ha també una desconeixença palmària sobre Catalunya i Espanya, en tant que entitats polítiques i nacionals. Circulen pels mitjans de comunicació i tribunes públiques alemanyes algunes concepcions incomprensiblement allunyades de la realitat com, per exemple, que Espanya és un estat quasi-federal i dels més descentralitzats d’Europa, o que Catalunya és una regió rica i egoista, decidida a no compartir solidàriament un bocí de prosperitat amb les regions espanyoles menys afavorides. Crida l’atenció que la principal potència europea, organitzada políticament en forma de república federal, pugui arribar a exhibir tan poca empatia amb els anhels d’autogovern i valors republicans catalans. També, esclar, que no s’hagin esmerçat des de les institucions catalanes els esforços i recursos necessaris, i continuats, per esvair els malentesos sobre el dossier català que, malauradament, proliferen entre els actors polítics i socials alemanys.

En general, als corresponsals dels mitjans germànics establerts a Madrid els ha costat, per alguna raó, copsar les causes profundes del Procés i així s’ha reflectit, en més d’una ocasió, en les seves cròniques periodístiques. El cas més extrem, segurament, l’encarnaria Leo Wieland, fins l’estiu de l’any passat, corresponsal del rotatiu conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung, prescriptor de prestigi entre les elits polítiques i econòmiques. El Govern de Catalunya l’ha arribat a rectificar formalment tres vegades. Un cop, assegurà, en una peça periodística temerària, que Catalunya recolzava l’annexió russa de Crimea. No esmentà, tanmateix, cap font solvent que corroborés una afirmació d’aquest calibre. Segons s’explica al web del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, en un “emotiu” acte celebrat a Madrid al gener de 2016, i que comptava amb la presència del conseller de premsa de l’ambaixada espanyola a Berlín, Wieland rebé una condecoració que “posava en valor la seva estreta vinculació amb Espanya”.

Efectivament, les relacions hispano-germàniques han estat excel·lents en el decurs d’un llarg cicle polític. El Partit Popular espanyol i la Unió Demòcrata-Cristiana d’Angela Merkel, col·legues a les bancades del grup parlamentari europeu, s’entenen bé. Potser per això, les autoritats espanyoles pensaren que la República Federal d’Alemanya era l’indret ideal per fer detenir a Carles Puigdemont el 25 de març de 2018 mentre viatjava de Finlàndia a Brussel·les. Dos dies abans havia impartit una conferència convidat per la Universitat d’Hèlsinki. Aprofitant l’avinentesa, el jutge Pablo Llarena havia activat, de forma sobtada, una euroordre de detenció i extradició. Els serveis secrets espanyols, que seguien l’itinerari del vehicle de l’ex-president mitjançant un geolocalitzador, alertaren la policia alemanya. Fou detingut a la petita localitat de Schuby al land de Slesvig-Holstein, a pocs quilòmetres de la frontera amb Dinamarca. La jutgessa de guàrdia decretà custòdia policial per risc de fuga, i el consegüent ingrés en el centre penitenciari de Neumünster. Onze dies després l’audiència territorial el deixà en llibertat provisional sota fiança, i descartà l’extradició pel delicte de rebel·lió, decisió que, posteriorment, confirmà en sentència ferma. Llarena, contrariat, retirà l’euroordre i el líder català tornà a Brussel·les després de quatre intensos mesos d’estada al país centreeuropeu.

Durant tot aquest temps, els mitjans alemanys informaren i debateren sobre l’afer català i la figura de Carles Puigdemont com mai abans, amb un capteniment i persistència desconeguts. Periodistes, polítics, acadèmics, juristes es posicionaren en declaracions públiques i articles d’opinió. Molts d’ells mostrant-se desfavorables a una possible extradició, i d’altres criticant obertament la pobresa democràtica de l’escomesa judicialitzadora espanyola. En un article, Der Spiegel es demana si Puigdemont s’havia deixat detenir tot volent-hi perquè “la situació políticament li anava bé”. La controvèrsia havia guanyat, de totes totes, l’atenció informativa al país teutó, i des d’allà irradiava a tota Europa. “Els catalans han aconseguit el seu objectiu: convertir-ho en un debat europeu” proclamava el setmanari.

L’opinió pública alemanya semblava també seguir amb interès la determinació amb què el dirigent català entomava les dificultats sobrevingudes. I hi mostrava una gens dissimulada simpatia. Segons un sondeig de Die Welt, tercer diari més llegit, un 51% dels entrevistats s’oposava a l’extradició mentre que, tan sols, un 35% la recolzava. El digital El Español, inequívocament contrari a les reivindicacions sobiranistes catalanes, exclamava enutjat: “El Gobierno pierde la batalla de la comunicación en Alemania: apoyo mayoritario a Puigdemont”.

¿S’ha mogut a Alemanya alguna cosa en relació a Catalunya? Han deixat els actors alemanys (institucions, partits polítics, mèdia, opinió pública) de veure el conflicte Catalunya-Espanya com una qüestió regional i d’arrel nacionalista, i comencen a veure-la com una d’europea i de lluita per la democràcia? Si és així, persistirà aquesta percepció o s’anirà diluint amb el temps?

Sobirania i Justícia i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (Colpis) estem treballant plegats per reunir 35 persones que, amb coneixement de causa -bé perquè tenen alguna relació amb Alemanya, bé perquè operen en l’àmbit internacional- reflexionaran, a porta tancada, sobre aquest assumpte. L’esdeveniment se celebrarà el dia 16 de novembre a la sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans, i comptarà amb dos ponents d’excepció: la periodista Krystyna Schreiber i el professor de la UPF Klaus-Jürgen Nagel. Tan bon punt els dos oradors finalitzin les respectives intervencions, engegarem l’intercanvi d’opinions entre els participants del seminari. S’elaborarà un document amb el recull de les contribucions més destacades que els organitzadors donarem a conèixer públicament.

 

Cartell dissenyat per Xavier Grabulosa