Ja fa més de set mesos que Pablo Llarena Conde, nascut a Burgos i resident a Sant Cugat del Vallès i a Das (Cerdanya), entrà en escena. Fou el 31 d’octubre de 2017 quan el Tribunal Suprem acceptà la querella de la Fiscalia contra la mesa del Parlament de Catalunya per la tramitació de la declaració d’independència el 10 d’octubre. L’alt tribunal es declarà competent i assignà la causa a Llarena com a magistrat instructor. El 24 de novembre assumí la carpeta completa del procés judicial contra l’independentisme català després que Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, s’inhibís de la instrucció que portava a terme contra els investigats no aforats, excepte la del major dels Mossos Josep Lluís Trapero, i la intendent Teresa Laplana.

Llarena, afiliat a l’Associació Professional de la Magistratura, de signe conservador, de la qual va ser, primer, portaveu, i després president (2013-15), defensava públicament aleshores que la solució al conflicte territorial espanyol a Catalunya havia de ser estrictament política. No obstant això, la seva actuació, un cop esdevingut jutge instructor de la causa, poc recorda aquelles antigues conviccions. Ha construït un relat inflamat i inversemblant, sustentat en una violència inexistent, a fi i efecte de justificar la rebel·lió (30 anys), sedició (15 anys) i malversació (12 anys) en els seus supòsits més extrems. I, a més a més, ho ha fet basant-se en uns informes de la Guàrdia Civil d’escassa fiabilitat, plagats d’errades (Sant Esteve de les Roures, el senyor Orni) i inconcrecions, però útils per empresonar cautelarment i suspendre els drets polítics als encausats.

De moment, cap justícia europea ha avalat al magistrat del Suprem. Bèlgica, Suïssa, Escòcia, Alemanya, i, més recentment, Holanda l’han deixat, una vegada rere l’altra, en evidència. El sobtat gir argumental, després que el Tribunal d’Schleswig-Holstein s’hi hagi negat reiteradament a satisfer la demanda d’extradició de Carles Puigdemont, és antològic. Ha passat de proclamar a tort i a dret la violència física del moviment independentista i els seus líders polítics a intentar encunyar un nou concepte: “la rebel·lió jurídica”, orientat a fonamentar el delicte de sedició.

Atesa la feblesa provatòria de la instrucció, Llarena s’ha precipitat temeràriament dins d’un cercle viciós que l’obliga a esgrimir arguments de tarannà cada vegada més polític per defensar una narrativa inconsistent que fa aigües per totes bandes. Si no és capaç de revertir l’estatus legal dels polítics catalans a l’estranger, es veurà abocat a impartir justícia a “dues velocitats” en dues peces separades: una pels presos polítics, una altra pels exiliats.

Tot plegat, un veritable despropòsit jurídic.

La propera Trobada de Sòcies i Socis de Sobirania i Justíciadivendres, 15 de juny, ens donarà l’oportunitat de conversar sobre aquesta qüestió amb el penalista Andreu Van den Eynde, advocat defensor d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. Intentarem explorar els possibles camins de desenvolupament que s’entrelluquen un cop s’enllesteixi la instrucció i s’obri via al macrojudici.

Per inscriure-s’hi només cal enviar un correu-e a sij@sij.cat

T’hi esperem!