Brussel·les, èpica, orgull i tristor

Esteve Mirabete.

La veritat és que he dubtat si enviar o no aquest escrit a la Crònica ja que els sentiments són contradictoris com explico a continuació, però crec que li debem al Josep Bou, la Francina i la Núria el mèrit d’organitzar que tres autocars sortíssim d’Esplugues cap a Brusel·les sense oblidar els molts altres espluguins que varen anar per altres mitjans, i amb alguns dels quals vàrem poder retrobar-nos en terres belgues.

Costa resumir en poques paraules els sentiments que ens varen envair en apenes setanta dues hores d’anada, estada i retorn. Si més no, he escollit tres paraules: èpica, orgull i tristor.

Èpica, pel que significa l’esforç de desenes de milers de compatriotes perquè ens ajuntéssim a mil tres-cents quilòmetres de casa per donar escalf al govern exiliat, just al rovell de l’ou de l’Europa que ha decebut possiblement al, fins ara, poble més europeista.

Orgull, al constatar el civisme, reconegut i aplaudit per la ciutadania i autoritats belgues, amb què es va desenvolupar la reivindicació, no per pacífica i festiva menys dotada de fermesa i determinació.

Tristor, tots conscients que l’homenatge i reconeixement al patiment del president i consellers exiliats estava dividit i convivia dins el nostre cor amb la solidaritat amb la resta de membres del nostre govern empresonats a Espanya.

Amb tot esperem que tinguem un 2018 millor.

Publicat al número de gener-març 2018 de Crònica de la Vida d’Esplugues

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Vaques sagrades

Narcís Oliveres.

En ocasions resulta difícil reflexionar per què moltes afirmacions tingudes per irrefutables ja no ho són. Són moments en què es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present, s’ha esvaït. Vivim en una societat en què els actius es converteixen en passius; les capacitats, en discapacitats en un tancar i obrir d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament.

Es pateixen els efectes d’un canvi històric. Fa uns quants anys que s’ha entrat en un període d’efervescència política. És d’abast planetari. I no sembla que s’hagi d’acabar. Les democràcies contemporànies estan abocades a fer front a nous reptes: globalització, crisi econòmica, terrorisme, escalfament del planeta, refugiats, concentracions, ocupacions no només de llocs públics, també de propietats privades; moviments de protesta contra els poders, mobilitzacions, creació de nous partits, refundació dels existents, aparició de nous, generalment populistes, tant de dretes com d’esquerres i que en alguns països tenen responsabilitats de govern, apel·lacions a la desobediència, sorolloses manifestacions, etc., i crisis institucionals. Tot indicatiu d’una voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes d’exercir directament el control dels que els representen i, en funció d’aquesta representació, els governen o els volen governar. Es pretenia que s’havia entrat, i hi havia qui assegurava que definitivament, en l’era de despolitització.

L’envelliment demogràfic, per exemple, incideix en les polítiques de solidaritat indispensables a la cohesió social. Recentment hem sabut que l’Estat espanyol ha quasi exhaurit el fons de reserva de les pensions. Fa poc, en plena apoteosi del discurs de la por, afirmava emfàticament ser-ne l’únic garant. Si Catalunya esdevenia independent no podria pagar cap pensió. Què ha passat? Precisament quan s’ha superat la crisi, mèrit que s’atribueix triomfalment? No ha gestionat bé el fons? Probablement. És lògic preguntar-se si Catalunya amb capacitat de decisió o competència per decidir l’hauria gestionat millor. En l’exhauriment del fons de pensions quin comportament se suposa que havia de tenir l’estat de dret? És pertinent demanar-s’ho. La primera frase de l’article primer de la Constitució del 1978 diu “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret” i a tenor del text del preàmbul que la precedeix, la Constitució proclama garantir la convivència democràtica amb un ordre econòmic i social just.

En anteriors articles m’he preguntat què és l’estat de dret. Tal vegada la resposta adequada sigui la de Jean-Yves Le Gallou, polític francès d’extrema dreta, exdiputat europeu, president de la fundació Polémia: “L’estat de dret és una de les vaques sagrades de la ideologia dominant”. No m’agrada el pensament polític de Jean-Yves Le Gallou, però compartiria la definició si en lloc de la ideologia “dominant” s’hi digués “dels opressors”. La gent de la meva edat recordarà que a finals dels anys 40 es va posar de moda la cançó Tengo una vaca lechera, que segons Manuel Vázquez Montalbán era símbol d’abundància en temps de racionament i estraperlo. La vaca, com l’estat de dret, era una vaca sagrada.

Publicat a El Punt Avui l’11/12/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Una dècada d’activisme cívic a favor de la independència de Catalunya (2008-2018)

Isabel-Helena Martí.

El 18 de desembre de 2008 -enguany farà, doncs, deu anys- els primers promotors de Sobirania i Justícia feren públic el manifest “Missatge a favor de la independència de Catalunya”, moment zero de l’entitat. Aquesta dècada ha estat trepidant i per això ens ha passat com un sospir.  Hem impulsat multitud d’activitats, fonamentalment destinades a bastir espais de reflexió i debat sobre la creació d’un estat independent a Catalunya. Hem portat nombrosos prescriptors internacionals per participar en conferències, seminaris, jornades, i també hem sortit a fora per explicar què està passant a casa nostra. Hem organitzat taules rodones al Parlament europeu, a Londres, Brussel·les i, fins i tot, Tel Aviv.

Des del 2008 fins avui moltes coses, algunes d’elles transcendentals, s’han esdevingut. El sobiranisme ha traçat un camí de no retorn en l’escena política catalana. Tanmateix, res del descrit l’any 2008 en el manifest fundacional ha quedat obsolet o superat per les noves circumstàncies. El text segueix vigent fins a la darrera coma. L’immobilisme de l’estat espanyol és d’unes dimensions colossals. La lassitud democràtica eixampla incessantment la bretxa entre el Regne d’Espanya i les democràcies consolidades.

L’informe 2017 sobre la democràcia que elabora anualment la divisió de recerca i anàlisi de The Economist, denuncia l’escalada repressiva amb què el govern espanyol ha volgut frenar, i després castigar, el referèndum de l’1-O i els seus impulsors polítics. Segons la reputada revista econòmica Espanya és al llindar d’esdevenir una democràcia fallida (flawed democracy). La corrupció massiva resta impune; la divisió de poders qüestionada no només per la percepció ciutadana sinó, fins i tot, per un òrgan tècnic com el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (informe Greco); l’atur, la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat colpegen severament el cos social; el deute públic, imparable, fulmina a diari els màxims històrics. Mentrestant, l’autoritarisme i nacionalisme d’estat més exhacerbats s’entreguen sense pudor a la consigna cañí “España es una y no cincuenta y una”, veritat universal i revelada que sembla poder justificar-ho “tot”. Fa feredat pensar-hi.

A Sobirania i Justícia aquesta dècada d’intens però gratificant esforç col·lectiu ens omple de satisfacció. Volem celebrar el 10è aniversari de la nostra entitat de forma congruent amb aquest sentiment d’esperança per l’esdevenidor i alhora orgull per la feina feta. Anirem informant oportunament de les activitats organitzades al voltant de l’efemèride.

De moment anunciem la 10a Assemblea General Ordinària (10a AGO) que tindrà lloc, dimecres, 21 de març, de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes de La Casa Elizalde (València, 302, Barcelona) i al restaurant Pomarada (Passeig de Gràcia, 78, pral., Barcelona) on tindrem l’oportunitat de conversar amb una personalitat convidada durant el sopar de clausura.

Thi esperem!

 

 

 

 

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Era vostè a classe aquells dies, Sr. Llarena?

Esteve Mirabete.

No sé vostè però jo alguna que altra vegada a la Universitat no havia anat a classe o prestat l’atenció deguda, he de confessar-ho, i amb la sort immensa que els temaris desenvolupats en aquelles hores no sortissin en els exàmens finals, serà o no casualitat però aquelles en què sí que es varen reunir els dos condicionants es pot dir que els vaig aprofitar, segurament vostè va anar i va treure profit de totes les classes i per això ocupa una cadira al Tribunal Suprem.

Per aquest motiu no tinc cap dubte que tindrà raonables respostes a les meves preguntes.

Alguns d’aquests temes que sembla segurament no van reclamar i aconseguir suficientment la meva atenció, o no vaig entendre, era la responsabilitat per prevaricació, permeti’m que utilitzi un tecnicisme per donar-me autocomplaença, dels administradors de justícia, els articles 446 a 448 del Codi Penal ens diuen de manera clara al que em refereixo.

En aquest ordre de coses, lligada a la decisió jurisdiccional i discrecional del jutge són les mesures cautelars i evidentment la denominada presó provisional, dins de les mesures cautelars la que és més expeditiva i dura i òbviament aquella que el jutjador ha o hauria d’aplicar amb la màxima cautela, sobretot quan la majoria de penalistes, inclosos alguns excompanys seus discrepen en la qualificació del delicte i alguns fins i tot ho qualifiquen de construcció a mida, per exemple quan el ministre aplica al cas el concepte de “tumultuariarietat” als fets i després força triomfant en les resolucions posteriors.

Així la Llei d’Enjudiciament Criminal limita, sempre dins la discrecionalitat però limita, potser amb ànim de recordar al jutjador una sèrie de circumstàncies o per il·luminar el seu criteri si el té una mica, o molt ennuvolat o potser per si de cas.

En alguns casos que l’ocupen i suposo el preocupen, és difícil per a mi entendre el manteniment de la presó provisional quan hi ha mesures menys gravoses per l’investigat tant per assegurar la presència en el posterior judici i/o evitar que accioni en contra del normal desenvolupament del procés alterant o destruint proves importants.

Pensar que pel fet que altres persones per fets o responsabilitats similars siguin en altres països no hauria d’afectar el criteri de l’instructor, repeteixo, no hauria. Clar que d’acord amb el seu raonament la circumstància que unes persones plenes posseïdores dels seus drets polítics actius i passius puguin democràticament tornar a representar al poble els converteix en éssers no mereixedors d’estar en llibertat, ací entraríem en criteris de consciència o polítics que naturalment no interfereixen en la recta aplicació de les normes jurídiques, o almenys això diu la correcta pràctica, estic segur que el seu superior judici podrà il·luminar-me respecte a aquests dubtes.

En aquest sentit el jutge, com tots sabem, pot interpretar la llei de modus gramatical, històric, lògic o sistemàtic, quan la consciència o factors polítics penetren en la interpretació entrem en una altra conjuntura, m’agradaria saber quin raonament ha emprat vostè.

Es curiós que en l’auto del 22 que denega la petició del Fiscal d’ordenar l’ordre de detenció internacional quan el President Puigdemont era a Dinamarca, es motiva en el fet que “es posposa a un altre moment que el normal funcionament parlamentari no pugui resultar afectat per l’emissió de l’ordre”, senyor Llarena el normal és que el candidat pugui ser present al Parlament, el que no és normal és que el jutge interpreti que una detenció en un altre país pugui suposar una coartada o subterfugi, un mal pensat podria deduir que un criteri polític interfereix en el deure jurídic, tothom pot tenir un mal dia o potser és un producte més d’aquells que molts anys enrere un es queda al bar de la facultat i ens saltem la lliçó o potser l’origen de la interpretació és un altre, espero que m’ho expliqui.

Recorda vostè el significat del 408 del CP? “La autoridad o funcionario que, faltando a la obligación de su cargo, dejare intencionadamente de promover la persecución de los delitos de que tenga noticia o de sus responsable, incurrirá en la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de seis meses a dos años”.

Creu vostè en aquest auto, que sense dubte s’estudiarà a les facultats de Dret, no m’atreveixo a dir ací en quin sentit, en preferir perjudicar les opcions polítiques d’una persona que les manté totalment íntegres abans que aplicar la Llei, infringeix la norma?

He de reconèixer que quan les instruccions varen passar de l’Audiència al Suprem esperava aprendre o recordar allò que no vaig aprofitar llegint les resolucions d’un jutge de l’alt Tribunal, no ha anat per ací la cosa, Sr. Llarena.

En els darrers dies hem vist l’exercici d’imaginació del Constitucional per a dir que no al Gobierno però si a les conseqüències efectives que desitjava, observo que la meva capacitat de sorpresa no té límits, recordo allò que ens deien a primer de “supòsit de fet, conseqüència jurídica” potser els manuals de Dret haurien de començar a revisar-ho en el cas espanyol tant per la qualificació de la primera part com pel resultat inherent a la segona part de la famosa frase.

El ministre català ja ha avançat la inhabilitació prèvia a judici, veurem si és un avançat al seu temps en les setmanes vinents.

No creu vostè que Montesquieu si pogués llegir aquests raonaments, es remouria neguitós a la seva tomba?

I per acabar creu vostè que el Tribunal Europeu de Drets Humans compartiria o compartirà aquests criteris i aquestes actuacions?

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

Diàlegs ciutadans: els fonaments de la República

Jaume López.

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República Catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que promourà “l’inici del procés constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser referendada en un referèndum”. I Catalunya en Comú – Podem proposa: “Un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una estat plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen en els seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una República i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució; altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. ¿Procés “constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodòxia legalista que acostuma a vincular el terme constituentexclusivament amb la redacció de la Constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu -tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa, hi ha altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloent-hi les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per a molts encarnat en la República, a curt i mitjà termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya -que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut parlar fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compta amb treballs importants al nostre país. No cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura, però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

Publicat a l’ARA el 18/01/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Nous escenaris polítics: Joan B. Culla i Francesc-Marc Álvaro

Mònica Morros.

Un cop constituïda la Mesa del Parlament, Sobirania i Justícia segueix amb la seva tasca ingent per analitzar l’actualitat política i poder aportar, des de l’entitat, part d’allò qualitativament necessari per fer avançar el país. Per tenir una aproximació dels escenaris futurs als quals es pot afrontar Catalunya, va dur a terme un dinar-àgora amb l’escriptor i professor Joan B. Culla i el periodista Francesc-Marc Álvaro.

Joan B. Culla va apuntar cap a on havíem d’anar a partir d’ara posant en relleu el què ha significat per l’independentisme les eleccions del 21D: “una victòria estratègica, un triomf contra vent i marea”. Culla però va voler apuntar que allò important ara és saber com gestionar aquesta victòria. “La prioritat número 1 és recuperar l’autogovern i posar fi a la usurpació d’aquest per part de l’estat espanyol!”. Segons el professor, ara és moment de protegir l’escola catalana, els mitjans de comunicació, rescatar els mossos d’esquadra i tornar a posar en marxa les polítiques suspeses pel Tribunal Constitucional. “El 2018, 2019 i 2020 la millor manera de fer política és aquesta!”. Per fer-ho, assenyalava, necessitem una presidència efectiva i un govern real i persistir en actuacions que sabem que tindran una resposta com les actuacions similars dels mesos anteriors, és a dir, seran suspeses, no beneficia a l’independentisme. No ens beneficia tenir el 155 6 mesos més a les nostres institucions ni tampoc en traiem res de tenir més presos a Estremera.

El nostre segon convidat, Francesc-Marc Álvaro, d’acord amb les tesis de Culla es preguntava: com fer política quan t’apunten amb el codi penal? La seva resposta va ser clara i concisa: treballar amb els instruments que tenim per fer la millor política possible. “L’independentisme ha vingut per quedar-se i ara necessitem un govern que pugui fer polítiques que els acrediti com a bons governants en tant que independentistes”. El periodista va assenyalar que segons el seu punt de vista no seran ni Puigdemont ni Junqueras qui liderin l’independentisme en un futur. Apuntava també cap a la possibilitat de crear un partit de centre-esquerra que aglutinés a tot l’independentisme, ja que segons ell, els límits entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’anaven desdibuixant.

Ambdós van coincidir, tal com ja va recalcar la presidenta de Sobirania i Justícia Isabel-Helena Martí en la seva primera intervenció, que hem de seguir eixamplant la base independentista i això és tasca de tots i totes. I una referent en fer-ho ha estat Carme Forcadell. Per això avui, la cita final és per fer valdre unes paraules de la nostra estimada expresidenta del Parlament de Catalunya: estic orgullosa d’haver aconseguit que no ens hàgim doblegat. Sobirania i Justícia també continuarà incansablement empenyent amb tota la força dels seus socis i sòcies per retornar-li a Catalunya allò que li és propi: la Llibertat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Del #Metoo als Globus d’Or: les conseqüències del masclisme a Hollywood

Mònica Morros.

La matinada del dia 7 s’ha fet entrega dels Globus d’Or del 2018. Uns premis que enguany han estat tenyits de color lila. El discurs feminista ha estat present en tots els discursos dels premis, després de l’exitós moviment #MeToo que va sorgir amb la voluntat de denunciar els abusos sexuals patits per les dones i que malauradament, massa vegades, queden silenciats per un sistema masclista que els invisibilitza i que fins i tot els legitima.

Aquest fet ens permet posar el focus en una problemàtica d’abast global i que per tant també té els seus efectes al nostre entorn més proper. A Catalunya, una de cada quatre dones ha estat víctima d’una agressió masclista greu. Incloent dins d’aquesta classificació precisament les violacions, o els intents d’aquestes i els abusos sexuals entre d’altres.

La indústria del cinema ha estat impregnada d’aquest moviment en els últims mesos i les denúncies d’actrius sobre els abusos que han patit per part de personatges molt poderosos del sector han destapat una xacra que durant dècades ha estat ocultada, tot i ser una pràctica constitutiva del funcionament “normal” del món de Hollywood. Una lliçó sobre com la violència sexual és una forma de manteniment de les relacions de poder.

No sols les paraules han estat de denúncia, sinó que també el negre ha estat el color que han lluït les assistents a la gala. La iniciativa va sorgir del moviment ‘Time’s Up’, una plataforma de més de 300 actrius que neix amb la voluntat de ser un fons de defensa legal destinat a dones sense recursos que vulguin denunciar situacions d’abús sexual al seu lloc de treball. Aquesta mateixa plataforma va ser qui explícitament va demanar un vestuari negre pels premis d’enguany.

La conceptualització de la violència sexual com un fenomen dins de la lògica patriarcal –i no com una mera anècdota, un seguit de fets atribuïbles a “depredadors sexuals”- ha estat el desllorigador que ha permès parlar de feminisme. Hi ha hagut paraules d’agraïment a totes les dones lluitadores que han fet possible que avui el feminisme estigui a l’agenda política (vegeu el discurs d’Elisabeth Moss). Un reconeixement a totes aquelles supervivents d’abusos sexuals que han alçat la veu i mostres de suport per totes aquelles que encara no ho han fet, han ressonat sense parar durant tota la gala. Discursos que posaven sobre la taula la manca de reconeixement de dones amb èxit professional, com ho són les directores de cinema (vegeu el discurs de Barbara Streisand). I també paraules de denúncia que reclamaven que les violències masclistes no siguin tant sols tema d’un dia sinó que mai més tornin a quedar silenciades (vegeu el discurs de Nicole Kidman). L’èmfasi en deixar un futur millor per totes aquelles que vindran es desprenia de totes les premiades que van agafar el micròfon (vegeu, finalment, el discurs de Oprah Winfrey).

La invisibilització de les dones al món del cinema va molt més enllà dels abusos sexuals que pateixen. La violència és l’expressió extrema d’una lògica de desigualtats i jerarquies, on la discriminació salarial , la desigualtat en el reconeixement, i la cosificació i sexualització de les dones està a l’ordre del dia. Si traslladem les dades a l’àmbit català, i des del punt de vista del reconeixement social, l’any 2016 només un 67% de les persones premiades als Premis Gaudí eren homes.

Això és una greu discriminació que cal solucionar a partir d’una anàlisi més profunda per veure en quin punt de la jerarquia de la indústria es comença a produir aquesta bretxa. Si s’observa el percentatge de persones ocupades en l’àmbit de la indústria audiovisual i multimèdia, els homes segueixen estant sobrerepresentats respecte les dones (61% versus 39%). La baixa participació de les dones en aquests espais és més que evident i es contradiu amb la proporció de dones que consumeixen cinema. Qui té accés a la producció cultural, i qui no, té un impacte directe en la cultura que genera una societat, i això diu molt d’aquesta.

Malauradament, la violència sexual i la segregació són realitats que van molt més enllà de la indústria cultural i del cinema i es donen en molts altres sectors productius, per no dir tots, però la visibilitat i el ressò del món del cinema està a l’abast de ben pocs.

Així, les qui van poder fer sentir la seva veu a la passada gala dels Globus d’Or, sens dubte, són una minoria; malgrat tot, una elit. Però que dones que estan al focus dels mitjans de comunicació parlin obertament de feminisme, suposa un pas històric per alliberar aquest moviment dels prejudicis imposats pel masclisme. Perquè el feminisme no és res més que la lluita per la igualtat entre dones i homes: les dones som la meitat de la població i no volem ni més ni menys que la meitat de tot.

Article publicat a Feminisme Crític del Crític a data 12/01/18.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic, aixecant les bastides d’un projecte nacional de futur, d’una societat més benestant, d’un país més ric i culte. Imperà, sobretot, la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti