Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Col·loqui amb el periodista Salvador Cardús

Mònica Morros.

Aquest dimecres Sobirania i Justícia, després de celebrar l’Assemblea General de Socis de l’entitat, va dur a terme un sopar-àgora amb el periodista Salvador Cardús. Un àgora que havia de dur-se a terme amb el conseller a la presidència del govern legítim, Jordi Turull però que per qüestions d’investidura vam haver de deixar per més endavant la trobada.

Salvador Cardús doncs, ens va ajudar a analitzar la situació política actual i tot debatent amb les sòcies i socis de l’entitat vam poder compartir idees de futures estratègies a traçar com a país.

Cardús va voler començar la seva intervenció posant en relleu tot el què s’ha aconseguit fins ara i que masses vegades queda tapat per l’actualitat repressiva de l’estat. La capacitat d’aprendre d’allò que hem fet, segons el periodista, és essencial per poder tenir èxit en un futur.

Va voler també, defensar el govern legítim assegurant de primera mà que estava tot preparat. “Mai una independència s’ha preparat tant”, però això no et garantia res.

És cert que estem en un moment més que complicat que s’ha convertit en una guerra de guerrilles i que encara ho és més quan els lideratges han desaparegut. “Un líder sense poble és un home que passeja, però un poble sense líder és una desbandada” va citar Cardús.

També es va posar sobre la taula quin eren els passos a seguir a partir d’ara. Resoldre el marc institucional per donar-nos un punt de cobertura per prendre decisions ha de ser la nostra prioritat. Hem de recuperar lideratges, siguin antics o crear-ne de nous. I un cop resolt aquet marc, hem de traçar noves estratègies i això necessita temps per fer-ho.

“La política és una gestió del temps i ara hauríem de ser capaços que els temps no se’ns imposin”, va afirmar Cardús.

El públic de Sobirania i Justícia, com sempre, va tenir una participació molt activa i acurada en el debat. Van sorgir propostes i punts de vista diferents que ens van permetre tenir un debat ric sobre com Catalunya tornarà a vèncer.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Unitat!

Mateu Pedret.

Com a moltes generacions, a la nostra també ens ha tocat veure i comprendre esdeveniments de molta significació, sigui mundial o local.

Entre les mundials, per exemple, la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió Soviètica. I entre les locals és apassionant poder viure en directe aquesta autèntica revolució no-violenta que cerca el naixement de la República Catalana.

En aquest darrer cas estem parlant d’un canvi tan radical respecte l’statu quo que entenc que és convenient reconèixer que precisa un “tempo” que no necessàriament en té prou amb uns pocs mesos tal com semblava que sí que havien de ser suficients.

Tot procés històric no es mou a velocitat constant, sinó que combina etapes en què tot s’accelera amb altres en què tot sembla molt lent o aturat (o fins i tot amb la marxa enrere posada). Des de l’aprovació de l’Estatut del 2006, i més encara des de la sentència del TC del 2010, el camí cap a la independència s’ha fet amb el motor a moltes revolucions i marxes llargues, amb relativament poques frenades.

I ara, després de l’1-O, què ha passat que pareix que estem parats? Crec que estem desorientats. Estàvem convençuts que al davant no hi trobaríem un mur sense gaires escletxes, sinó un camí que sempre ens oferiria una bifurcació amb una sortida, encara que fes poc o molta pujada i fos d’una certa estretor. I no ha estat així. Però recordem que en qualsevol moment pot aparèixer una guspira de revifar el foc i tot es torni a accelerar.

Ara bé, la realitat és la que és i als qui van marcant el camí els toca analitzar-ho tot molt bé i tenir clares les decisions a prendre.

Lamentablement no hem aconseguit que una molt notable majoria dels catalans apostin clarament per la independència, i aquesta feblesa nostra la sap aprofitar molt bé el Regne d’Espanya. I tampoc hi ha prou objectius compartits entre les 3 opcions parlamentàries independentistes: s’estan imposant els personalismes i els objectius partidistes. Ho qualifico com una visió totalment a curt termini i que no beneficia suficientment la nostra nació. ¿Qui no ha entès, encara, que tots som necessaris? ¿Qui no sap veure que no ens podem permetre el luxe de no aprofitar l’esforç de tothom que hi vulgui aportar?

I pel camí hem anat cedint espais de poder i iniciativa. La darrera, aquests primers dies de març, la renúncia “provisional” del MHP Puigdemont a ser investit de nou. I potser en uns dies veurem la renúncia de Jordi Sánchez, i potser la de Jordi Turull, i ….

Segurament s’acabarà escollint un President (o Presidenta) amb el suport dels 3 grups independentistes. Però serà un immens error si, voluntàriament o per negligència, no s’assigna un paper molt significatiu (sempre que estiguin disposats a assumir-lo, és clar) als qui des dels seus lideratges hagin lluitat per la independència i no figurin en els nous càrrecs “oficials”. I en especial als qui es trobin sotmesos a una situació personal tan delicada com l’empresonament, l’exili i/o la imputació judicial. I això és més imprescindible en el cas del President i dels Consellers a Bèlgica, del Vicepresident, del Conseller i dels 2 Jordi a la presó, i de l’Anna Gabriel a Suïssa, perquè poden ajudar a moure les opinions publicades i públiques internacionals i també a decantar favorablement les decisions que algun dia hauran de prendre  els organismes i tribunals de fora del Regne d’Espanya.

Seria una llàstima malbaratar un capital polític i humà tan considerable.

Unitat!!!

Sobre l’autor:

Mateu Pedret, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Desorientació

Ramon Valimañas.

Hi ha una sorpresa generalitzada en la gent per tal com han anat les coses i com ens trobem ara mateix. S’han comès errors per la nostra banda i per l’altra, i no petits. Parlaré del nostre costat, els altres ja s’ho faran.

El primer gran error és el judici que s’ha fet d’Espanya. Els “analistes” i els professionals de la política comentant que si Quebec amunt i Edimburg avall com si Anglaterra i Canadà tinguessin coses comunes amb Madrid, pobrets, només cal anar-hi i veure els paisatges. Són la nit i el dia de Castella, uns verds i humits, rics. Castella, àrida, aspre, seca, pobre. Si haguessin llegit atentament a Montesquieu a lEsprit des Lois podrien apreciar la importància de la geografia en l’estructura mental que inspira les lleis; i actualment l’obra de R. D.Kaplan “The Revenge of Geography” on arriba a la mateixa conclusió amb referències concretes sobre Castella.

Val la pena llegir el que diu dels països situats en immenses planes sense fronteres naturals. Tot aquest error ha fet que la reacció que han tingut ells, hagi deixat als nostres polítics i la nostra població mig estabornits a la majoria. I això és culpa només nostra, ens hem cregut un fals relat i ara en paguem les conseqüències.

L’altre gran error és el cost. En les converses que he tingut amb molta gent durant tots aquests anys, els que millor veuen la jugada són els empresaris, no dic executius, ells saben per naturalesa el que significa el concepte risc, és el que fan diàriament. Hi ha molta gent contrària al risc i això és un problema molt gros per tirar endavant i encara és més gros si parlem de polítics professionals; si això passa no dubto que haurem de prescindir d’ells, i no són pocs. Ho detallaré perquè quedi clar.

No estic gens d’acord amb les declaracions que diuen que no podem posar en risc la llibertat dels nostres diputats per tenir un “no President”, i d’altres frases similars. Això vol dir que només la ciutadania ha de córrer risc? Això vol dir que al voltant de 900 ferits de la població han de córrer risc i ells no? Això vol dir que el mecànic de Reus s’ha d’enfrontar sol als jutjats i ells no? Això vol dir que la persona que ha perdut l’ull ha d’aguantar tota la vida amb deficiència visual i ells no? Només un simple recordatori, tots els diputats COBREN per la seva feina i cap d’aquestes persones ho fa. La diferència rau  en la convicció de les seves idees. Algú s’imagina un “torero” que demani que el brau no l’envesteixi o un escalador exigir no caure, doncs això és el que ens demanen els nostres representants, una independència low cost per ells. I això amb Espanya és impossible. Els hi va el nivell de vida i ho saben, tots, els que no ho veuen són alguns dels nostres que encara parlen de fraternitats i amistats. Innocents!!! La separació serà traumàtica, o no serà. Agradi o no.

En aquests anys hem vist desaparèixer UDC, hem trinxat el PSC, hem quasi liquidat el PP, tenim els “comuns” desapareguts, l’antiga CDC ja no es reconeix ni ella mateixa. ERC, ara, desorientada i tremolosa i en aquests moments, molts dels nostres dirigents s’arronsen, i ja ho han fet dos cops, el dia de la proclamació interrompuda, i fa menys, el dia que davant del Parlament, després de convocar-nos, ens van fer tornar a casa amb les mans a les butxaques i sense cap explicació. Això és del tot incorrecte, ens tracten com criatures. Ara estem quasi a l’últim pas; el que hem fet és titànic, ara toca fer dissabte a casa. Serà dolorós i traumàtic i la valentia no la podem exigir després, però sí abans, si no són capaços d’aguantar, i pagar les conseqüències que es quedin a casa, ningú els obliga, però que no ens enganyin, si no poden que no es presentin, perquè hi van pagats per nosaltres.

Probablement és l’últim pas a fer, però és necessari, ja que l’última confrontació probablement serà amb C’S donat que no es pot fer un referèndum legal i acordat. I així i tot ja en parlarem, perquè ni amb el 70% a favor en tindrien prou. Simplement no ho volen, tota la seva argumentació són excuses. El que és evident és que haurem de fer un replanteig general si volem assolir la independència. El temps del lliri a la mà s’ha acabat.

Sobre l’autor:

Ramon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Brussel·les, èpica, orgull i tristor

Esteve Mirabete.

La veritat és que he dubtat si enviar o no aquest escrit a la Crònica ja que els sentiments són contradictoris com explico a continuació, però crec que li debem al Josep Bou, la Francina i la Núria el mèrit d’organitzar que tres autocars sortíssim d’Esplugues cap a Brusel·les sense oblidar els molts altres espluguins que varen anar per altres mitjans, i amb alguns dels quals vàrem poder retrobar-nos en terres belgues.

Costa resumir en poques paraules els sentiments que ens varen envair en apenes setanta dues hores d’anada, estada i retorn. Si més no, he escollit tres paraules: èpica, orgull i tristor.

Èpica, pel que significa l’esforç de desenes de milers de compatriotes perquè ens ajuntéssim a mil tres-cents quilòmetres de casa per donar escalf al govern exiliat, just al rovell de l’ou de l’Europa que ha decebut possiblement al, fins ara, poble més europeista.

Orgull, al constatar el civisme, reconegut i aplaudit per la ciutadania i autoritats belgues, amb què es va desenvolupar la reivindicació, no per pacífica i festiva menys dotada de fermesa i determinació.

Tristor, tots conscients que l’homenatge i reconeixement al patiment del president i consellers exiliats estava dividit i convivia dins el nostre cor amb la solidaritat amb la resta de membres del nostre govern empresonats a Espanya.

Amb tot esperem que tinguem un 2018 millor.

Publicat al número de gener-març 2018 de Crònica de la Vida d’Esplugues

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Vaques sagrades

Narcís Oliveres.

En ocasions resulta difícil reflexionar per què moltes afirmacions tingudes per irrefutables ja no ho són. Són moments en què es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present, s’ha esvaït. Vivim en una societat en què els actius es converteixen en passius; les capacitats, en discapacitats en un tancar i obrir d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament.

Es pateixen els efectes d’un canvi històric. Fa uns quants anys que s’ha entrat en un període d’efervescència política. És d’abast planetari. I no sembla que s’hagi d’acabar. Les democràcies contemporànies estan abocades a fer front a nous reptes: globalització, crisi econòmica, terrorisme, escalfament del planeta, refugiats, concentracions, ocupacions no només de llocs públics, també de propietats privades; moviments de protesta contra els poders, mobilitzacions, creació de nous partits, refundació dels existents, aparició de nous, generalment populistes, tant de dretes com d’esquerres i que en alguns països tenen responsabilitats de govern, apel·lacions a la desobediència, sorolloses manifestacions, etc., i crisis institucionals. Tot indicatiu d’una voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes d’exercir directament el control dels que els representen i, en funció d’aquesta representació, els governen o els volen governar. Es pretenia que s’havia entrat, i hi havia qui assegurava que definitivament, en l’era de despolitització.

L’envelliment demogràfic, per exemple, incideix en les polítiques de solidaritat indispensables a la cohesió social. Recentment hem sabut que l’Estat espanyol ha quasi exhaurit el fons de reserva de les pensions. Fa poc, en plena apoteosi del discurs de la por, afirmava emfàticament ser-ne l’únic garant. Si Catalunya esdevenia independent no podria pagar cap pensió. Què ha passat? Precisament quan s’ha superat la crisi, mèrit que s’atribueix triomfalment? No ha gestionat bé el fons? Probablement. És lògic preguntar-se si Catalunya amb capacitat de decisió o competència per decidir l’hauria gestionat millor. En l’exhauriment del fons de pensions quin comportament se suposa que havia de tenir l’estat de dret? És pertinent demanar-s’ho. La primera frase de l’article primer de la Constitució del 1978 diu “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret” i a tenor del text del preàmbul que la precedeix, la Constitució proclama garantir la convivència democràtica amb un ordre econòmic i social just.

En anteriors articles m’he preguntat què és l’estat de dret. Tal vegada la resposta adequada sigui la de Jean-Yves Le Gallou, polític francès d’extrema dreta, exdiputat europeu, president de la fundació Polémia: “L’estat de dret és una de les vaques sagrades de la ideologia dominant”. No m’agrada el pensament polític de Jean-Yves Le Gallou, però compartiria la definició si en lloc de la ideologia “dominant” s’hi digués “dels opressors”. La gent de la meva edat recordarà que a finals dels anys 40 es va posar de moda la cançó Tengo una vaca lechera, que segons Manuel Vázquez Montalbán era símbol d’abundància en temps de racionament i estraperlo. La vaca, com l’estat de dret, era una vaca sagrada.

Publicat a El Punt Avui l’11/12/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Una dècada d’activisme cívic a favor de la independència de Catalunya (2008-2018)

Isabel-Helena Martí.

El 18 de desembre de 2008 -enguany farà, doncs, deu anys- els primers promotors de Sobirania i Justícia feren públic el manifest “Missatge a favor de la independència de Catalunya”, moment zero de l’entitat. Aquesta dècada ha estat trepidant i per això ens ha passat com un sospir.  Hem impulsat multitud d’activitats, fonamentalment destinades a bastir espais de reflexió i debat sobre la creació d’un estat independent a Catalunya. Hem portat nombrosos prescriptors internacionals per participar en conferències, seminaris, jornades, i també hem sortit a fora per explicar què està passant a casa nostra. Hem organitzat taules rodones al Parlament europeu, a Londres, Brussel·les i, fins i tot, Tel Aviv.

Des del 2008 fins avui moltes coses, algunes d’elles transcendentals, s’han esdevingut. El sobiranisme ha traçat un camí de no retorn en l’escena política catalana. Tanmateix, res del descrit l’any 2008 en el manifest fundacional ha quedat obsolet o superat per les noves circumstàncies. El text segueix vigent fins a la darrera coma. L’immobilisme de l’estat espanyol és d’unes dimensions colossals. La lassitud democràtica eixampla incessantment la bretxa entre el Regne d’Espanya i les democràcies consolidades.

L’informe 2017 sobre la democràcia que elabora anualment la divisió de recerca i anàlisi de The Economist, denuncia l’escalada repressiva amb què el govern espanyol ha volgut frenar, i després castigar, el referèndum de l’1-O i els seus impulsors polítics. Segons la reputada revista econòmica Espanya és al llindar d’esdevenir una democràcia fallida (flawed democracy). La corrupció massiva resta impune; la divisió de poders qüestionada no només per la percepció ciutadana sinó, fins i tot, per un òrgan tècnic com el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (informe Greco); l’atur, la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat colpegen severament el cos social; el deute públic, imparable, fulmina a diari els màxims històrics. Mentrestant, l’autoritarisme i nacionalisme d’estat més exhacerbats s’entreguen sense pudor a la consigna cañí “España es una y no cincuenta y una”, veritat universal i revelada que sembla poder justificar-ho “tot”. Fa feredat pensar-hi.

A Sobirania i Justícia aquesta dècada d’intens però gratificant esforç col·lectiu ens omple de satisfacció. Volem celebrar el 10è aniversari de la nostra entitat de forma congruent amb aquest sentiment d’esperança per l’esdevenidor i alhora orgull per la feina feta. Anirem informant oportunament de les activitats organitzades al voltant de l’efemèride.

De moment anunciem la 10a Assemblea General Ordinària (10a AGO) que tindrà lloc, dimecres, 21 de març, de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes de La Casa Elizalde (València, 302, Barcelona) i al restaurant Pomarada (Passeig de Gràcia, 78, pral., Barcelona) on tindrem l’oportunitat de conversar amb una personalitat convidada durant el sopar de clausura.

Thi esperem!

 

 

 

 

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti