Procés constituent. Reptes i oportunitats

Mònica Morros.

Dimarts passat, la secretària d’Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira i el periodista Toni Soler, van fer de ponents en el dinar-àgora de Sobirania i Justícia. Al cap de dos dies d’unes eleccions espanyoles que van deixar un clar escenari d’impossibilitat de cap entesa amb l’estat espanyol, els dos ponents van expressar les seves idees sobre el procés constituent.

Per encetar l’acte, Marta Rovira va voler posar sobre la taula que aquest procés va més enllà de Junts pel Sí o la CUP ja que alberga la societat civil a través d’entitats i organitzacions i aquest fet el converteix en un èxit en si mateix. Que la ciutadania s’hi senti partícip és el tret que ha d’identificar aquest procés, sense la veu del poble no s’entendria, se l’ha d’escoltar, igual que s’han escoltat els clams de la gent que van permetre encetar l’il·lusionant període en què ens trobem immersos.

Després de fer una pinzellada per les diferents fases del propi procés, Marta Rovira va fer referència a la necessitat de ser coneixedors d’altres realitats semblants, per tal d’extreure’n experiències passades i aprendre d’aquelles democràcies que, igual que Catalunya, van posar en el seu punt de mira l’anhel d’esdevenir un nou estat independent. El procés constituent islandès o la reforma de la constitució irlandesa foren dos dels exemples citats per Rovira.

La secretària general d’ERC, va subratllar que aquest procés constituent ha de culminar amb un referèndum constitucional. Precisament perquè és un mecanisme de participació directe que no hi pot faltar. Per acabar la seva intervenció, va apuntar que després de l’escenari polític espanyol, que ens han deixat les darreres eleccions, el procés constituent té més força que mai i ha esdevingut quelcom imparable.

Toni Soler, en la mateixa línia, va evidenciar que la reforma de l’estat espanyol, amb la qual encara confiava part de la ciutadania catalana, s’ha ajornat indefinidament. “La pilota està a la nostra teulada” afirmà, i ara és hora que els catalans ho sapiguem aprofitar. És temps de desconnexió. També però, va expressar la seva preocupació perquè això del procés constituent acabi esdevenint un eufemisme i sols un espai que funcioni com un “paraigua semàntic” que no permeti definir-nos. Va afirmar que tard o d’hora serà l’hora de la política i s’haurà d’estar preparats per manar, per fer-se obeir i per protegir aquells ciutadans que desobeeixin per Catalunya.

Ambdós ponents van estar d’acord en la necessitat inequívoca d’ampliar la base independentista i aprofitar l’actual escenari per fer-ho. Recordant les paraules de Lluís Companys: “totes les causes justes de món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3137

El dret europeu és un xiclet

Erika Casajoana.

La Unió Europea pateix una sèrie de crisis simultànies que afecten la seva imatge i lideratge. Vaig anar fa poc a una conferència just sobre aquestes crisis, i també va sortir Catalunya. De moment, com a problema potencial, però figurem a la llista. Vegem el pragmatisme amb què la Unió Europea fa front a les dificultats actuals.

Gran Bretanya ha aprofitat el referèndum del Brexit del 23 de juny per aconseguir que la UE renegui fins i tot de principis fundacionals, com la igualtat de tracte entre ciutadans comunitaris. I hi haurà més acrobàcies legals si Anglaterra vota “Leave” i Escòcia, “Remain”. A la Unió Europea no li agrada empetitir.

Espanya ha fer servir els lligams polítics del Partit Popular amb el seu col·lega del Partit Popular Europeu, el president de la Comissió Jean-Claude Juncker, per ajornar una probable multa per incompliment del dèficit i estendre un any més, fins al 2017, la pròrroga per ajustar-se al 3% degut.

Les últimes maniobres de Juncker per afavorir el govern de Mariano Rajoy resulten tan descarades que els juristes del Consell de Ministres n’han qüestionat la legalitat. La Comissió Juncker, amb el socialista gal Pierre Moscovici al capdavant de la cartera de política econòmica i monetària, ha estat més que laxa en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, afavorint, a part d’Espanya, França i Portugal.

I a l’observar la insolvent Grècia i les giragonses i enginyeria financera que ha inspirat, s’ensorra qualsevol pretensió de coherència legal per part de les autoritats europees.

Quant a la crisi dels refugiats, la més important que encarem, la UE s’ha tret de la màniga un pre-acord amb Turquia –que només torçant la realitat pot ser considerada “país segur” on retornar-hi demandants d’asil, tal i com exigeixen les convencions internacionals.

A Europa fa temps que s’ha suspès de facto l’aplicació del Reglament de Dublín de 2013, que estableix que l’Estat responsable de tramitar una petició d’asil serà el primer Estat comunitari on entri el demandant.

Àustria ha fet molt malament de tancar les fronteres als refugiats, però abans Grècia -i Itàlia- se’ls treien de sobre a la brava i saltant-se les seves obligacions legals, enviant-los ràpidament cap al Nord. I més abans encara, els col·legues comunitaris havien deixat a l’estacada a les mateixes Grècia i Itàlia al no voler compartir llur “càrrega”.

La Unió Europea està mancada de competències sobre els refugiats i, per tant, depèn de la voluntat dels Estats de cooperar –o no. Malgrat tals limitacions, se li exigeixen solucions. Opino que és urgent que la Unió Europea es doti de capacitats per resoldre problemes d’aquesta magnitud i actuï com un veritable actor global. L’Europa unida hauria de ser capaç d’aturar les màfies traficants de persones als països d’origen, fins i tot militarment. Tanmateix, les geloses sobiranies nacionals allunyen escenaris d’aquest tipus.

Vistos aquests exemples recents del pragmatisme comunitari i la flexibilitat del seu dret, no hem de dubtar ni un segon que Europa sap el que li convé, i de ben segur trobarà la manera de mantenir Catalunya al seu si. Passi el que passi.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Gairebé 3000 persones invisibles

Mònica Morros.

Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc quelcom inexplicable. Quasi 3000 persones han estat invisibles al vell mig de la capital catalana, Barcelona. Si ara, amb la societat de la informació, tot el què passa és notícia. Si 3000 persones poden fer molt de soroll. Però és que no teniu en compte allò més important, eren dones. Eren dones i feministes!

Durant els dies 4, 5 i 6, s’ha commemorat el 40é aniversari del què varen ser les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Al 1976, milers de dones, van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar els seus drets i per exigir, que en el nou període que s’obria, no s’exclogués a més de la meitat de la població, les dones.

Quaranta anys més tard, l’energia despresa d’aquestes jornades encara segueix viva. Durant 3 dies, centenars de col·lectius feministes han ocupat les aules i els passadissos de la Universitat Pompeu Fabra tornant a respirar aquella esperança de llibertat que desprenien les primeres jornades. Enguany, les jornades pretenien continuar lluitant per la igualtat de drets, fer xarxa, generar coneixement i visualitzar el feminisme del nostre país. Però això no és prou important. Imagineu-vos la poca importància que té lluitar pels drets de més del 50% de la població que cap dels gran mitjans ha vist oportú dedicar uns minuts o unes pàgines a un esdeveniment com aquest.

Però no patiu, pel què sí que hi ha hagut molts minuts i moltes pàgines ha estat per la celebració d’uns 40 anys que sí que tenen importància, els de les retransmissions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal. No nego la contribució a la llengua catalana que això pot haver comportat. Però em produeix vergonya de país que cap mitjà hagi considerat que les Jornades Feministes es meresquessin ni una minsa part del espai que van ocupar els 40 anys relacionats amb el futbol.

Les paraules “Ara no toca” ressonen constantment entre els límits del territori català. L’excusa de la crisi o de la construcció d’una futura república catalana són usades constantment per relegar les demanes d’igualtat entre sexes en un segon pla. Si no ens creiem els ideals de llibertat i igualtat per tots i totes, vol dir que no estem preparats per construir un país millor, no en sabrem. La nostra anhelada república seguirà sent un gran aliat del heteropatriacat.

Les nostres avantpassades, amb independència del lloc de procedència, han lluitat molt. Aquelles dones que reclamaven el dret a vot, el dret al propi cos, el dret a la coeducació o el dret a accedir al mercat de treball, en igualtat de condicions, ho varen fer per deixar un món més just per les què veníem. Fa segles i segles que es reclama que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, però malauradament això encara no és així. Aquest cap de setmana s’ha demostrat clarament, 3000 dones, parlant d’igualtat, no tenen res a fer enfront del futbol.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Raons per a un procés constituent

Jaume López.

De la mateixa manera que el dret a decidir ha protagonitzat els darrers anys de la vida política a Catalunya, i es pot considerar un dels eixos fonamentals de mobilització ciutadana, ara estem a les portes d’un nou capítol d’aquesta transició política que hauria de tenir un nou protagonista: el procés constituent.

Aquest terme ha anat apareixent, encara tímidament, en la vida política i, com és sabut, forma part del programa electoral de les forces independentistes i sobiranistes (des de Junts pel Sí fins a En Comú Podem), que el conceben de maneres diverses i en escenaris diferents. Però com va succeir amb el dret a decidir, la societat civil fa temps que en parla. Hi ha hagut múltiples iniciatives promogudes per la ciutadania que tenien com a objectiu imaginar i debatre com podria ser un procés constituent d’alta qualitat democràtica, la majoria de les quals reunides en la plataforma Reinicia Catalunya.

Possiblement el procés constituent és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana

Afirmar que el procés constituent serà una peça política clau que marcarà el futur d’aquest país no és gaire aventurat. En primer lloc, perquè possiblement és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana. El debat sobre la independència està pràcticament esgotat en els termes actuals. Ja s’hi ha posicionat tothom i pocs canvis s’hi poden produir. Cal un espai nou on puguem retrobar-nos per parlar del futur immediat del país sense que les posicions ja estiguin prèviament marcades segons el que cadascú votaria avui en un referèndum sobre la independència. La millor manera d’aconseguir-ho és centrant el debat en els principis constituents (que no necessàriament constitucionals) de la Catalunya que desitgem, fent aflorar consensos, com el que suscita el dret a decidir, que ens identifiquen com a país.

En segon lloc, tots sabem que el procés que està fent Catalunya és completament singular, i si acaba independitzant-se serà únic. Mai abans un país de l’Europa Occidental ha esdevingut independent en contra de la voluntat de l’estat del qual formava part. Per això no hi ha un mètode a seguir internacionalment reconegut. Tot i així, des del dictamen sobre Kosovo del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, sabem que una independència no contravé cap norma internacional, cosa que no implica que els estats t’hagin de reconèixer. Per això hem de presentar-nos al món amb el màxim de raons possibles. Més enllà de posar en evidència la resposta no democràtica de l’estat espanyol, cal posar en relleu l’alta qualitat democràtica del procés a Catalunya, amb milers de persones mobilitzades deliberant cívicament i democràticament sobre com volen que sigui el seu país. Ja hem demostrat que sabem fer grans manifestacions ciutadanes. Ara toca mostrar al món que som capaços de fer un procés constituent com no s’ha fet mai, propi del segle XXI.

Cal aprofitar l’oportunitat que dóna el procés independentista per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat

Es tracta d’una oportunitat única. Poques vegades se li obre a un país la possibilitat de fer un brainstorming d’aquestes dimensions, una radical redefinició que orienti els futurs passos del país. De fet, seria bo que cada mig segle tots els països del món es miressin al mirall i diguessin cap on volen anar, sense les cotilles del passat, que segurament van ser útils per a les generacions anteriors però que no poden llastar el futur. Un procés de revisió radical, de posada al dia. Certament, per molt desitjable que això sigui, tots sabem que en la immensa majoria dels casos és pràcticament impossible. També ho seria probablement a Catalunya (i molt més a Espanya) si no fos per la finestra d’oportunitat que ens ha obert el procés independentista (i que, potser, fins i tot, acabarà generant una altra finestra d’oportunitat per a Espanya). Cal aprofitar-la per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat coprotagonitzada per la ciutadania i els nostres representants.

El procés constituent serà la clau de volta de tota la transició. No és només que sigui una gran oportunitat, sinó que és una condició necessària perquè tot plegat avanci. Perquè un nou país (sigui república independent o formant part d’una confederació, fins i tot un nou estat federat) no és possible sense un suport molt més ampli que unes quantes dècimes de percentatge, per molt que siguin legítimes per guanyar un referèndum. El procés constituent ho ha de permetre.

Article publicat al diari ARA 30/05/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Crònica dinar-àgora: La cruïlla europea. Una mirada catalana

Mònica Morros.

Dilluns passat, en el nou col·loqui organitzat per Sobirania i Justícia, vam tenir l’honor de comptar amb el delegat del govern català a Brussel·les, Amadeu Altafaj i la professora de dret internacional públic i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, Francina Esteve.

“La Unió Europea es troba en una crisi existencial”. Aquestes foren les paraules amb les què Altafaj inicià la seva intervenció. Molt abans que l’estat espanyol formes part de les Comunitats Europees, Catalunya ja centrava la seva mirada en Europa. Els ideals de democràcia, llibertat i respecte dels drets humans, que encarnava aquesta unió, eren mancances de l’estat espanyol que portaren a un emmirallament cap a la UE, per part dels catalans.

Val a dir que aquest europeisme era un europeisme de base, un europeisme ampli i divers que es considerava essencial per assolir, o recuperar, aquells valors i drets que eren necessaris per un estat.

Malauradament, avui en dia, la UE no està passant pel seu millor moment. Hi ha diversos fets que posen contra l’espasa i la paret un projecte que a la pràctica és incapaç de respondre de manera coherent, amb els seus principis, a situacions actuals. L’exemple paradigmàtic és la crisi dels refugiats, on es demostra clarament que l’Europa actual no és l’Europa de les persones sinó que és l’Europa dels estats. Francina Esteve, en aquesta línia va destacar que per fer front a problemàtiques com aquesta es demana més Europa, però ens hem de preguntar quina Europa. De fet, Esteve ens assenyala que aquells que han estat més a l’alçada en la crisi dels refugiats, probablement hagi estat la pròpia ciutadania.

Ambdós ponents, no dubtaren en assenyalar la crisi econòmica com un altre focus de debilitat del projecte europeu que mostra com la integració en termes econòmics i de seguretat està fortament assentada, però la fragilitat a l’hora de construir un projecte polític comú és totalment palpable. Francina Esteve defensa que la crisi actual no és una crisi només econòmica sinó que va més enllà i també és una crisi de solidaritat, de valors i de confiança europea. Tot i això, tant Amadeu Altafaj com Francina Esteve, veuen aquestes situacions com un repte i no com una derrota i Catalunya hi té molt a dir al respecte. El delegat del govern català a Brussel·les va assenyalar que s’ha de seguir treballant en la línia què en Catalunya ho està fent en matèria d’acció exterior. Hem d’explicar no sols el procés català sinó explicar al món quina és l’Europa que volem i guanyar-nos el respecte com a país.

Marta Rovira en un article titulat Entrar i sortir de la UE, entre el malson i l’esperança va escriure: “Europa es juga la seva dignitat. I ja hem vist que toca millorar.” A Catalunya tenim la voluntat de crear un país nou per viure en un entorn més just, igualitari i pròsper. Ajudem, doncs, a que Europa també ho sigui.

Àgora Altafaj 2

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

 

 

Bisbe Omella

Enric Cirici.

Només tres mesos ha trigat el nou bisbe de Barcelona per manifestar que no és polític i que el que li interessa és la qüestió social i religiosa a la seva nova diòcesi. És el manual de tots els bisbes quan arriben a la seu de Barcelona. És normal que no parlin del que saben interessa, com seria la informació amagada de com han estat escollits. Això una i altra vegada i la resposta per part del que fa carrera política és que no en fa, sinó el que el preocupa són els pobres. Utilitzen els marginats per amagar ambicions de poder en la ruta cap a Madrid i Roma. Les deficiències materials per pal·liar la pobresa, precisament a Catalunya estan força ben ateses per organitzacions eficaces creades per gent que si responen a la crida evangèlica sense renunciar a la fidelitat nacional. Omella de la consciència de tenir un País que no és el seu en diu fer política. Imagino que la seva negació de l’existència nacional catalana també deu ser una actitud derivada de la seva neutralitat davant el genocidi històric de generacions espanyoles que pensen com ell. Utilitza, com fan altres, la precarietat econòmica i social per dissimular la negació explícita de la nostra existència com a comunitat diferenciada.

Omella arriba a Barcelona, dient com tots els bisbes nomenats sense cap mirament apostòlic, que no fa política. I no en parla sinó que en fa ja que malgrat trobar el President del País i altres consellers processats, té la barra de dir que Catalunya no existeix com a País. No podem acceptar que una persona amb cultura mínima no sàpiga com va l’elecció de bisbes i que el País que ha estat enviat li varen afusellar els seu President Companys, el catòlic Carrasco i Formiguera, cap de l’oposició i tants altres atemptats de tota mena encaminats a obtenir finalment la desaparició de tota cultura i consciència nacional. Per la seva carrera política no l’importa negar l’evidència que hi ha un poble que viu i prospera al marge de repetides repressions. No creu que la majoria de la població, a la que teòricament ha d’evangelitzar, accepta Catalunya com el seu País. El nou arquebisbe, que suposem culte, ignora la existència de documents constants d’eclesiàstics i ciutadans que han sacrificat la seva vida per una Pàtria que ha estat objecte de genocidi continuat durant generacions.

Omella al dir que només hi ha un País que és Espanya creu que el genocidi ja s’ha consumat.

No cal que tornem una vegada més a recordar-li quina ha estat la història eclesiàstica de Catalunya, la política, la nacional…no cal ja ho sap. El que ha de fer és marxar si no vol afegir-se a l’acció genocida espanyola.

Article publicat a Tornaveu (28-04-2016)

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-05-20 a les 16.06.54Enric Cirici, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. .@cirici2

Unes sentències que semblen novel·les negres

Dolors Feliu.

La nostra relació amb l’Estat espanyol s’ennegreix. Les caretes van caient i al govern de l’Estat i al propi Tribunal Constitucional cada cop els hi costa més dissimular sota una mínima aparença de raonament jurídic el que ja fa temps que són autèntiques perversions del sentit originari de la Constitució i del règim competencial allà previst.

A cada impugnació i a cada sentència s’evidencia que l’Estat espanyol no està d’acord amb que el Parlament de Catalunya pugui prendre decisions que es refereixen al benestar de la població catalana, o que abordi problemes rellevants per a la ciutadania. Importa poc o res què digui l’Estatut, o fins i tot que hi hagi algun article o principi constitucional o directiva europea que justifiqui la norma catalana. Sempre es troba un superior interès espanyol que fa que la regulació hagi de ser estatal o bé que no hi hagi regulació, abans d’acceptar l’existència de legislació catalana.

La qüestió ha esdevingut especialment greu si tenim en compte que, amb motiu dels resultats electorals de les darreres eleccions, al Parlament de Catalunya les lleis requereixen ser aprovades per consens. Són lleis que grans majories de representants de diversos partits consideren necessàries per la població i que articulen solucions a les necessitats més greus des d’un coneixement directe de la realitat catalana.

Lleis catalanes que acaben en moltes, masses, ocasions qüestionades per un govern que ha estat amb majoria absoluta a Madrid, que no ha pactat res al Congrés, i que ara, en funcions, continua impugnant i suspenent lleis catalanes i, el és encara pitjor, obtenint èxits al Tribunal Constitucional.

Els exemples d’aquestes darreres setmanes són especialment significatius. Les recents sentències anul·lant la regulació catalana anti fracking, o la que estableix l’impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear, posen el dit a la nafra respectivament sobre la protecció medi ambiental del territori i la impossibilitat de deixar aflorar una mínim intent d’obtenir un ingrés autònom fiscal, que s’afegeix a la suspensió de l’impost sobre habitatges buits, o a la de l’impost sobre dipòsits bancaris. També la impugnació i suspensió de la Llei d’igualtat dona home, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya és un molt dolorós exemple d’aquesta exhibició de força del govern espanyol. Sense oblidar que dins d’aquest sac hi ha la lluita contra la pobresa. Impugnacions que deixen escrit negre sobre blanc la resistència de l’estat espanyol a l’actuació del Parlament en defensa de la ciutadania davant les urgències socials.

Per entendre la perversió dels arguments utilitzats per tombar les iniciatives catalanes només cal llegir la sentència del tribunal constitucional 62/2016, de 17 de març sobre el decret llei 6/2013 de modificació del codi de consum de Catalunya, llei que regulava com portar a la pràctica les directives comunitàries 2009/72/CE i 2009/73/CE que estableixen que els estats membres de la Unió Europea han de prendre mesures per tal de prohibir la desconnexió de subministraments a l’hivern d’energia elèctrica i gas a consumidors vulnerables. La sentència es troba a disposició a www.tribunalconstitucional.es .Es recomana al lector no deixar-se enganyar pel títol, en realitat la lectura del cas és comparable a una novel·la negra, només apta pels qui resisteixin altes dosis de crueltat. A risc de fer d’espoiler, és recomanable la lectura com si fos un manga japonès, és a dir, començant pel final, pels vots particulars del magistrat Xiol i dels magistrats Asua i Valdés Val-Ré, que aclareixen exactament què fa la sentència sota l’aparença d’un llenguatge tècnic i neutral.

Efectivament, en la discussió competencial el govern de l’Estat i el tribunal constitucional consideren que en cap cas la Generalitat pot exercir competències de protecció social amb mesures d’aquesta finalitat si hi ha una mínima vinculació amb una competència estatal, en aquest cas l’energia, estigui o no emparada pel dret comunitari. Però negar que la Generalitat té competència en pobresa energètica significa també negar el seu vessant social, i negar-se a actuar-hi des de la finalitat de protecció a aquestes persones, adults i nens, vulnerables. Els informes alarmants del Síndic de Greuges sobre pobresa energètica i la provada situació desesperada de moltes famílies no són considerades finalitats emparades dins la mateixa qualificació d’estat social de l’article 1 de la pròpia constitució o bé, com diu un dels vots particulars, a la protecció constitucional dels consumidors prevista a l’article 51.1, o bé la subordinació de tota la riquesa a l’interès general, tal i com s’estableix també a l’article 128 de la mateixa constitució.

De fet, el mateix vot particular del magistrat Xiol convida a reflexionar si aquesta aparença de “simetria lògica” jurídica del sistema en realitat no ho és des del moment que comporta marginació i exclusió social de part de la població, i que aquest hauria de ser el veritable paper del tribunal constitucional, preservar el caràcter social i democràtic de tot l’ordenament jurídic.

Sigui com fora, Catalunya no s’atura. Amb el decret llei 6/2013 impugnat i suspès, i abans que arribés la sentència, el Parlament de Catalunya ja havia reaccionat i havia aprovat una altra llei, la 20/2014, també de modificació del codi de consum, per canviar una mica la regulació sense deixar de protegir als col·lectius vulnerables. Una altra vegada va ser impugnada i suspesa pel govern de l’estat, suspensió ratificada pel tribunal constitucional el passat 19 d’abril.

Doncs més. El 5 d’agost de 2015 ja s’havia publicat al DOGC la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Aquesta vegada el govern de l’estat va demanar obrir un procés de negociació que ha acabat el 29 d’abril de 2016 amb l’anunci d’impugnació i suspensió per part del govern de l’estat. L’actual redacció de les mesures contra pobresa energètica fa molt difícil la seva impugnació, al preveure ras i curt la intervenció obligatòria dels serveis socials davant situacions vulnerables, però en canvi, per les mesures que es refereixen a procediment de mediació per sobreendeutaments, lloguers socials i garantia d’habitatge es volen seguir els mateixos passos que per les anteriors impugnacions: la finalitat social ha de cedir davant les competències formals processals estatals. En aquest cas la competència d’habitatge és també de Catalunya. I la de consum, és clar. Però entraran en la trituradora del tribunal constitucional, i potser que quedin en poc o res.

De tot l’anterior va sortir la cimera convocada pel President de la Generalitat amb poders públics i tercer sector, per pensar entre tots com continuar. Mentre tant, la gent, al carrer, s’adona del que passa.

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. .@DolorsFeliu

What’s going on in Catalonia?

Mònica Morros.

Les traves posades des de l’estat espanyol perquè Catalunya no pugui explicar al món el procés català només fan que incrementar. Tot i això, la societat catalana no cessa en els seus intents i precisament, dimarts passat, Sobirania i Justícia en va ser un clar exemple. What’s going on in Catalonia? Era el títol del acte que des de la associació es va organitzar a la London Academy of Diplomacy. Els possibles escenaris futurs i l’immobilisme espanyol van centrar bona part de la conferència. Els ponents van acostar la realitat catalana a un públic anglès molt interessat en la temàtica.

Isabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia, juntament amb Brendan Simms, director del Project for Democratic Union van ser els encarregats de donar el tret de sortida al col·loqui.

La primera ponent convocada al esdeveniment, Montserrat Guibernau, professora de la Universitat de Cambridge, va fer un recorregut històric fins al moment actual, tot destacant les darreres manifestacions catalanes. La manca de reconeixement de Catalunya com a nació fou el punt que Guibernau considerà clau en la incapacitat de convivència d’ambdues parts. Tot i la seva voluntat que Catalunya esdevingui un nou estat, va advertir que el procés pot ser molt llarg i que el reconeixement exterior trigarà més anys del què s’espera.

Antoni Castells, catedràtic de la Universitat de Barcelona i exconseller d’economia, va ser el següent en prendre la paraula. La Constitució Espanyola de 1978 i els efectes que se’n deriven varen ser els temes principals de la seva intervenció. Seguint amb la línia de Gibernau va evidenciar que el no reconeixement de l’estat espanyol com un territori plurinacional, en la Carta Magna, és un dels problemes d’integració entre Catalunya i Espanya. Entén que la situació que Catalunya està vivint va més enllà d’un mer afer intern ja que esdevé un conflicte purament democràtic.

Per últim, l’economista Miquel Puig, va aportar la visió més optimista de la taula explicant que el referèndum català tindrà lloc en algun moment o altre. Segons ell l’estat espanyol no podrà obviar sempre l’opinió pública catalana. Va parlar d’amor, por i interès i com aquestes tres sensacions, que els catalans tenien, han evolucionat des de la firma de la Constitució Espanyola de 1978 fins actualment amb la voluntat d’esdevenir un estat propi.

L’acte va ser un gran èxit i comptà amb la participació molt activa del públic assistent. Com digué l’expresident Artur Mas, en una intervenció ara ja fa uns mesos, “L’adversari al qual ens enfrontem és molt més poderós que nosaltres; però David no va vèncer a Goliat perquè fos més fort, sinó perquè era més astut i hàbil”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Captura de pantalla 2016-05-07 a les 0.47.51

Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França

Carles Armengol.

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributària de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financïi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altre i propiciar la llibertat de tots. L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

Article publicat a www.catalunyareligio.cat

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, pedagog i membre de Sobirania i Justícia. .@carlesarmengol

 

Informació per reflexionar

Esteve Mirabete.

Enceto una modesta col·laboració amb el blog de Sobirania i Justícia convidant a l’intercanvi d’opinions sobre la bondat del sistema electoral espanyol respecte a altres sistemes de nacions del nostre entorn.

Fixeu-vos que parlo de sistema electoral espanyol, a Catalunya encara no tenim llei pròpia tot i que el nostre Estatut ho permet, mai s’ha pogut aconseguir una majoria parlamentària per tirar endavant aquest aspecte legislatiu.

Dies després de la darrera assemblea de Sobirania i Justícia, en un sopar amb uns amics, uns quants també advocats i altres que no ho eren, vàrem comentar sobre quin sistema electoral és més just, equitatiu, representatiu, etcètera. I em van sorprendre dues coses: una que va despertar un animat debat en el que no necessàriament els juristes teníem les opinions més fonamentades, i una altra en què tenim una certa desinformació que de vegades desemboca en una certa idealització d’altres sistemes electorals.

En aquest curt escrit no emetré cap judici ni opinió personal ja que crec que són més interessants altres aportacions i opinions, les vostres, si és que creieu que la temàtica té recorregut en el nostre fòrum, així que em limitaré a donar unes dades i apunts molt esquemàtics.

En general les lleis electorals estan inspirades en raons històriques i culturals. Simplificant molt es mouen dins dels objectius de decantar els resultats cap a oferir més fàcilment majories parlamentàries que tendeixen a una major estabilitat o bé incrementen la proporcionalitat i reflecteixen així la realitat política i social d’una manera més nítida.

Intentaré resumir molt breument alguns sistemes actuals de països propers:

-Alemanya: dues cambres, Bundesrag (alta) de representació territorial i Bundestag (baixa), per aquesta cambra els alemanys depositen dos vots, un nominal per a cadascuna de les circumscripcions i un altre a una llista de partit com fem ací.

-Regne Unit: cada circumpscripció escull un sol representant, aproximadament cada una reuneix uns 80.000 electors i el més votat serà membre del Parlament per aquesta demarcació, la resta de vots no es tenen en compte.

-França: el president de la República s’escull directament, mentre que el Parlament (Assamblea) serà representat per un diputat de cada demarcació. Si ningú obté majoria absoluta en la primera volta, en la segona s’enfrontaran els dos més votats.

-Itàlia: el partit més votat aconsegueix de fet la majoria absoluta encara que potser no li correspondria pels vots obtinguts.

-Espanya: les 52 circumpscripcions escullen els seu nombre de representants al Congrés de manera proporcional a la quantitat d’electors de cada una amb un mínim de representants per demarcació amb un sistema de restes que determina la Llei D’Hondt

Posant un exemple senzill, com a recordatori de com funciona la Llei d’Hondt , seria així:

Suposem que 5 partits A,B,C,D i E es reparteixen 6 escons amb aquest resultats:

A: 10.000 vots, B: 7.000 vots i C: 4.000 vots i D: 2.500 E: 2.000

Dividirem el nombre de vots per cada partit entre el nombre de representants adjudicant el primer representant de cada partir el nombre total de vots, al segon representant el nombre dividit per 2 i així succesivament:

PARTIT A: 10.000/1 : 10.000, 10.000/2: 5.000, 10.000/3 : 3.333, 10.000/4: 2.500

PARTIT B: 8.000/1 : 8.000,    8.000/2 : 4.000,  8.000/3 : 2.666

PARTIT C: 4.000/1 : 4.000,    4.000/2 : 2.000

PARTIT D: 2.500/1 : 2.500,   2.500/2 : 1.250

PARTIT E: 2.000/1 : 2.000

Així el partit A obtindrà 3 escons, el B 2 escons, el C 1 escó, i el D i E  0 escons

A la vista d’allò escrit anteriorment penso que ens podríem preguntar algunes questions o, si més no, plantejar-nos quin sistema ens és més atractiu dels anteriors o potser algún altre, o cap d’ells, i en definitiva quin seria més adient pel nostre país, per exemple:

  • Tenim que primar més l’estabilitat que la representativitat?
  • Quins alicients poden tenir els votants quan en un país la llista més votada encara que no tingui majoria absoluta obté aquesta majoría?
  • Que n’opineu que tots els països tinguin una barrera mínima de representació d’un 4% al 12% segons quin?
  • En el sistema britànic es pot donar que la majoria de representants no es correspongui amb la majoria de votants ja que només guanya un de cada demarcació i es desprecien la resta de vots, quins avantatges o inconvenients li veieu?
  • En principi el sistema alemany sembla el més representatiu, quins avantages o inconvenients li veieu?
  • El sistema D’Hondt es millor o pitjor que els altres?
  • Afegiu-hi les idees que considereu més interessants.

El sistema electoral està referit en les Constitucions respectives d’Àustria, Irlanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, P. Baixos, Noruega, Espanya, Portugal i Suïssa, mentre que a Alemanya, França o Gran Bretanya per exemple no és així, creieu que la Constitució ha de legislar els trets bàsics del sistema electoral com en els primers? o és millor com passa en els segons? A tall d’exemple en els esborranys de dues de les constitucions catalanes que s’han publicat en una apareixen els trets bàsics i en l’altre no.

 

Sobre l’autor:

DSC00397Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.