Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

La crisi i l’eix social versus l’eix nacional

Des de fa més de cinc anys estem patint una crisi que ha afectat, com quasi sempre,  les classes més desvalgudes i les mitjanes.  També ha arribat amb la mateixa virulència a les petites i mitjanes empreses i als autònoms.

Les raons han estat òbvies, l’efecte de les hipoteques sub-prime i  l’esclat de la bombolla immobiliària a casa nostra, han fet que s’haguessin de recapitalitzar els bancs tot fent desaparèixer la gran majoria de caixes d’estalvis. Desapareixent així, l’aspecte més social d’aquestes entitats.

Això ha dut al rescat bancari i ha forçat  la restricció de crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses que han patit o bé els desnonaments o bé la fallida de milers de pimes i de petits comerços. Com bé es diu darrerament, hem rescatat bancs però no famílies ni petites empreses. No oblidem que a Catalunya hi ha més de 500.000 petites empreses i autònoms.

A tot això li podem afegir la tremenda influència de l’increment dels impostos, com l’IVA,  que han afectat d’una manera important el consum de les persones i la supervivència de les empreses culturals (cinemes, teatres, etc.).

Primera conseqüència: el consum de les famílies va caure d’una manera esfereïdora.

Segona conseqüència: l’atur s’ha enlairat a nivells insostenibles de més de 5 milions de treballadors i amb unes perspectives d’atur estructural del 18% en el futur més immediat.

Tercera conseqüència: la morositat ha empitjorat a nivells mai vistos en dècades portant a la fallida a milers d’empreses.

Quarta conseqüència: el Govern Central, per reduir els efectes de l’atur i seguir  les peticions de la UE, va modificar la llei laboral tot abaratint l’acomiadament dels treballadors. Es suposava que això faria que les empreses contractessin més gent perquè no hi hauria tanta restricció a l’hora d’acomiadar.

El resultat ha estat:  la desigualtat social, la precarietat, els sous baixos (mil·leuristes), el diner negre (contractes a temps parcial).

Ara diuen que estem superant la crisi i que les dades macro-econòmiques així ho indiquen. Aquí m’agradaria fer dues consideracions importants:

  • Malgrat els indicadors econòmics, no podrem donar la crisi per acabada fins que la prosperitat arribi a la gent i a les pimes. Això encara està molt lluny de que passi.

Si el benestar no arriba a la gent, la rebel·lió i els populismes estan garantits.

  • Hem perdut una gran oportunitat per fer els canvis estructurals que assegurin que una nova crisi no ens afectarà de la mateixa manera. Si tot ho basem en el turisme i els serveis, ningú ens estalviarà el següent sotrac.

És evident que la recuperació de l’economia està venint per:

– Injeccions del BCE que fa que les primes de risc siguin baixes

– Caiguda de la cotització de l’€ que impulsa les exportacions

– Abaratiment del preu del petroli que ajuda al manteniment dels costos de les empreses

Què passarà quan torni a fallar un d’aquests factors? O que una nova crisi de Grècia ho faci trontollar tot de nou?

Clarament necessitem amb urgència el suport al nostre model productiu per trencar amb l’estigma actual. El futur és la industria, les noves tecnologies i l’expansió dels mercats, sense oblidar els altres sectors. Per tot això es necessita un estat lleial al nostre entorn i vetllant pels  nostres
objectius.

Dit això, nosaltres podrem millorar la nostra situació  perquè tenim clara consciència d’allò que volem i per què ho volem. La independència significa tenir els instruments que permetin trobar respostes als problemes que té el nostre país i la nostra gent i avui tenim clarament un Estat en contra dels nostres objectius.

Com podem millorar si tot es decideix a Madrid?

Podem legislar o gestionar:

  • En matèria laboral (atur, quotes de la SS., contractes)? NO
  • En matèria de pensions? NO
  • En matèria de lleis socials (dependència, etc)? NO
  • En matèria de recaptació d’impostos? NO
  • En matèria de lleis sanitàries? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis d’habitatge? NO

Algú pot pensar que l’Estat ens deixarà actuar en aquests àmbits, que són de la seva exclusiva responsabilitat?

Algú tan il·lús pot creure que la tercera via, el federalisme, o la confederació permetrà que els catalans puguem definir el nostre futur?

Qui ens ho deixarà fer sense la força dels vots? Qui ho cregui, o s’enganya o ens enganya.

L’eix social, doncs, és indestriable de l’eix nacional. No podrem millorar si no tenim les eines per poder decidir.

L’única oportunitat de futur i de canvi és la independència.

Sobre l’autor: 

francesc sanchez

Francesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

Mas i Mas

El procés cap a la independència català té una cara al món i també dins de Catalunya. I tots sabem quina és. Sense pedigrí.

Esperem que els propers dies l’independentisme català accepti aquesta realitat i aturem aquest penós espectacle, pactant una llista unitària com Déu mana i sense experiments.

El President de Catalunya, que s’hi ha deixat la cara complint totes les promeses, que està querellat per posar les urnes en l’històric triomf de tots els catalans el 9-N i que per la independència ha trencat una coalició de 37 anys, resultaria que fa nosa.

Primer foren uns suposats estudis demoscòpics (que no vam veure mai) segons els quals separats sumàvem més, contra tota lògica i contra la Llei d’Hondt. Vivíem la ressaca de les eleccions europees del 14 i s’entén que la possibilitat del sorpasso emboirés algunes ments.

Després d’any i mig políticament erràtic, i patint pels molt reals resultats de les eleccions municipals i enquestes contrastades, Esquerra Republicana es mostra procliu a una llista transversal, això sí, sense el coco, l’objecte de totes les tírries d’una “part no menyspreable” (sic) de l’electorat. El món a l’inrevés.

Veus rellevants de l’entorn d’ERC com la d’Elisenda Paluzie argumenten que hi ha votants d’ICV o PSC per als quals la independència no és prioritat, que podrien votar sí en un referéndum però que en unes eleccions plebiscitàries rebutjarien una llista única. Segons aquest argument, tres llistes separades pro-independència permetrien recollir el màxim d’aquests vots.

A Barcelona tals votants han anat a petar a l’opció populista d’Ada Colau o s’han quedat al PSC, i en molt, molt menor mesura s’han decantat per ERC o CUP.

També addueix la Dra. Paluzie que alguns votants fins ara de CiU no volen la independència i que seguirien el President Mas amb llista pròpia, però no tant si va acompanyat de l’esquerra.

I jo em plantejo per què haurien d’estimar-se més un Artur Mas afeblit per la solitud enlloc de liderant un projecte de país.

Tot plegat em sona bastant esotèric, una cerca de tres peus al gat per evitar reconèixer que un burgès i convers està en millor posició per conduir-nos a la llibertat que l’esquerra independentista de tota la vida.

L’anàlisi de l’esquerra passa per alt un altre efecte molt més potent, el de cavall guanyador o “band-wagon effect”, que va dur tanta gent tèbia a la Via Catalana. Hi anaven perquè era el que semblava que feia tothom, el que es portava. La unió no suma, multiplica. Uns partits polítics que mostren prou sentit d’Estat per treballar per sobre d’ideologies perseguint un objectiu de país donen molta més seguretat cara a la gestió de les incerteses inherents al nostre ambiciós repte.

Una llista unitària que barregi personalitats civils amb polítics experimentats ens dóna les màximes garanties d’èxit, també per encarar la llarga i penosa gestió de la separació d’Espanya. No us pensareu pas que Madrid ens enviarà amateurs, veritat?

Qui vol ser lliure votarà per la llista, encara que no li agradi tothom.

Els partits catalans ja tindrem temps de barallar-nos pels segles dels segles! Després.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació pública, membre de Sobirania i Justícia.

La societat civil (conte)

“Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen”. Aquesta cançoneta de missa pot representar molt bé la nostra societat civil, aquesta que amb força, il·lusió, treball i constància empeny els nostres polítics a dur-nos cap a la llibertat.

Aquests polítics entomen el repte però no es posen d’acord. Els uns pel llast de l’avi i cosinets i els altres per estar immersos en un casal d’estiu permanent.

Cansats de tan estira i arronsa, els polítics es tornen societat civil i junts canten la cançoneta. Tanta civilitat no és humana, però. I alguns de la cohesionada societat civil demanen al president Mas que agafi el timó perquè és qui té el títol de patró.

I quan siguem independents, com que tindrem més cèntims i podrem fer el que ens doni la gana, aleshores, societat civil, ens farem un monument.

Sobre l’autora: 

20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Ser nacionalista és un problema de fe

Els que portem dècades maldant per recuperar les llibertats de Catalunya a vegades ens aclapara un lògic cansament, hem arribat a la conclusió que assumir la independència del País o altres formes d’estructurar el poble català és un problema de fe (patriòtica) i molts arguments a favor de la llibertat del País, tal com la somiem molts, no és evident ni sentida per certs col·lectius. És inútil amb arguments dialèctics fer passar de les diferents creences assumides pels unionistes al desig de sentir la nostra llibertat nacional plena i deixin de tenir una visió del nostre País com la seva Pàtria espanyola. També hi ha un grup desinformat que necessita pedagogia i potser són els que ara estan inclosos entre els indecisos davant el 27 de setembre i després de bolcar infinits arguments a favor de la llibertat que anhelem i imaginem com a conseqüència de la nostra fe en Catalunya des de fa molt de temps, i d’explicar el que obtindríem després del que per molts de nosaltres considerem seria l’alliberament nacional, rebem globalment dues respostes: una il·lusió incondicional i també la d’una altra gent que està enderiada en l’angoixa hamletiana que “primer és la qüestió social”, cosa que no nega ningú quan tinguem medis per fer-ho.

També es constata que algunes vegades la reivindicació social, no negada per la majoria, amaga certes reticències personals contra algun protagonista notori del procés i això té poc remei. Per bastants, la reacció a favor de la independència només és una reacció a les actuacions de l’Estat i són proclius a deixar-se engalipar davant una enganyosa oferta espanyola. Després de llargs raciocinis amb gent que aparentment semblen convençuts, de sobte t’interpel·len i et tornen a preguntar: i de la justícia social què? Tot cansa i veure com la fe en Catalunya lliure va creixent però no prou neguiteja. Des de la dècada dels 50 del segle passat la consciència nacional no para d’augmentar perquè les noves generacions, ara ja molt adultes, no varen viure les irresponsabilitats dels anys 30. Els errors d’aquells anys republicans van tenir una penitència de 80 anys d’indignitat. I val a dir que un referèndum de la forma que sigui possible dirà quants tenen com a prioritat Catalunya i quants no. La transmissió de creences i fidelitats ve determinada per la vida de la mateixa societat, amb exemples personals i adhesions continuades sense imposicions. Deriven d’una fe encomanadissa per transmissió de la nostra gent i per reacció davant la repressió històrica i present per part l’espanyolisme tronat i potent. La fe en la pàtria ve del context que un viu en família, a les institucions, a les associacions i no pas per argumentacions racionals i “les caigudes del cavall” del conversos són més aviat escasses. Confiem que les manifestacions externes com el 9N o les manifestacions multitudinàries que arrosseguen siguin profundes i representin una majoria nacional sòlida, consistent, conscient, permanent i sorda a cants de sirena dels que breguen en altres direccions.

Així, doncs l’èxit de tenir o no la majoria nacional dependrà més de la “fe” dels catalans a nivell personal que no pas d’ofertes temptadores i de promeses capcioses per desactivar futures accions alliberadores. Si hi ha molta gent que vol seguretats abans d’hora, com seria una majoria sense una fe forta i incondicional, no hi haurà independència, tampoc aquesta vegada. Mentre es posi el carro davant dels bous no hi haurà alliberament nacional ni social. I mentre que hem de fer? Doncs el que fem, caminar fins on ens porti la realitat sense defallir i passi el que passi continuar treballant per la terra promesa. Ens en sortirem.

Sobre l’autor: 

enric_cirici

Enric Cirici, enginyer
químic i membre de Sobirania i Justícia.

De Pirró a Grouxo Marx

Definitivament no som de la casta; per àmplia que sigui no ens ha tocat la rifa. No hem obtingut mai cap ajut ni privilegi i, per contra, ens hem sentit desprotegits, perseguits i estafats per la “cosa” pública, que hem patit de sempre com el nostre enemic natural –percepció sensorial i empírica-. No recuperarem mai, per anys que visquem, el nominal cotitzat. Tot el que hem rebut ha estat pagat amb escreix i per endavant. Els articulistes ni tan sol ens consideren de l’eufemística classe mitjana, reservada per als advocats, economistes, metges, i professors, que són els que, diuen, més han patit la crisi; ells s’autoanomenen “professionals”. No sabem on situar-nos, i ens agafem a un clau per tal de no ser exclosos, per dir que som aquí i tenir visibilitat.  La vida és així de calderona.

El clau avui es diu Senyor de Montaigne. A la seva tour de la Guyenne –el seu estudi biblioteca-,  hi ha 48 bigues de roure,  en  46 hi va fer inscripcions amb màximes llatines i gregues, sovint sobreposades, una autèntica dèria fílica. A les dues bigues de suport n’hi han 8 d’autors indicativament escèptics,  la majoria de Sextus Empíricus. En una hi diu, més o menys, “a qualsevol argument se’n hi pot oposar un altre amb la mateixa força i raó”, que en Sextus recull de Pirró. Fantàstic, és la meva preferida, relativisme absolutista, déu del Poder i la Llei, sobretot si l’argument va acompanyat d’un garrot a la mà.

Un altre clàssic, Grouxo Marx, 2.300 anys després, la refaria: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”. “Bravo!!”, d’això en viu un munió de gent instal·lada en l’economia descriptiva i màgica.

L’Albert Rivera, expert retòric fitxat per Francesc de Carreras -de tradició aristocràtica caixera-, sense haver fet ni una hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Al cap de tres mesos li dóna l’excedència, per anar a muntar un partit, -Francesc Sanuy dixit-. Qui prodest?

La  monja exclaustrada, ens anuncia la lluita per la vida sense CiU. De la U, ja no cal que se n’ocupi perquè la direcció del partit s’aparta i s’amaga darrere farbalans de frases impossibles a l’espera d’ocupar el centredreta d’una Catalunya amb diploma concedit per l’estat espanyol, de franc, “sobirania” de calces avall. Com demostració de voluntat igualitària, les benetes han muntat un taller de ceràmica. En la futura república presidida per l’exmonja, renunciaran al concordat espanyol amb la santa Seu, i podran finalment liquidar IBIS, plusvàlues, etc. com la resta de cristians, per no incórrer en competència deslleial.

La Colau i les misses en scène amb passe partout; l’Alicia Mata Hari;  el cagadubtes de la bicicleta; el president suant, aferrat al timó,  fent com Vasco da Gama quan davant una tempesta diu als seus mariners “veieu com tremola el mar davant la vostra valentia!”; l’historiador alcalde independentista que no penja l’estelada al balcó; el virreinat del PSOE colonial que es passeja despullat; els simpàtics joves de samarreta i arracada, etc, etc.

Bé, el món és com és, i podria ser pitjor o millor però l’espectacle està assegurat i  no ens l’hem de perdre; el volem veure de molt a prop. Els de la classe inexistent anirem l’onze de setembre a la Meridiana,  som extravagants però també volem ser-hi, cal saber que per nosaltres no quedarà, perquè també som això, Poble.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir, artista, pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

 

Una petita explicació al moment actual

N’hi poden haver d’altres, segur, però aquesta també formarà part de la col·lecció que se n’ha fet, de les que es fan i, indubtablement, de les que es faran.

Qualsevol situació es pot interpretar des de diferents punts de vista i quasi sempre tots tenen algun o alguns arguments sòlids. Com més n’hi ha, més gran és l’aproximació a la realitat, però difícilment s’arriba a tenir tota la veritat, atès que aquesta és molt polièdrica i nosaltres la copsem des dels nostres paràmetres mentals, que no són els de tothom i, per tant, sempre té un to de parcialitat.

Per a comprendre el món actual és necessari anar enrere fins l’any 1989; en aquell moment, existien tres models econòmics: el capitalisme sense adjectius –béns de producció en mans privades–, del qual el màxim exponent n’era i és EE.UU. El comunisme –béns de producció en mans de l’estat– amb la URSS i la Xina al capdavant i la corrua de països que els seguien, molts més dels que la gent d’ara pensa– i, finalment, la socialdemocràcia –una barreja dels dos anteriors–, ubicada especialment a l’Europa Occidental.

Amb la implosió del comunisme canvia radicalment el panorama econòmic, que estava més o menys  intacte des de la Segona Guerra Mundial. S’ha de dir que la situació europea era vista per les elits capitalistes com un mal menor, davant la por del comunisme, veïns immediats a la frontera est d’ Europa que disposava en aquells moments, d’una altíssima cobertura mediàtica i una notable acceptació popular causada sobretot als mitjans de comunicació i la seva propaganda, que en aquells moments venia un somni. En resum, a Europa, acceptaven guanyar menys, abans que perdre-ho tot.

La situació actual és radicalment diferent: hi ha dos sistemes, la socialdemocràcia i el capitalisme. Aquest darrer es manifesta en diferents estadis: els EEUU són on eren i els excomunistes són en un capitalisme “sense domar”, que es podria ubicar al final del XIX o a principis del XX, el que era a  Nord-Amèrica. La manera com han arribat fins aquí i els estadis on es troben cadascun d’ells és diferent i mereix un estudi detallat.

Què ha passat amb la socialdemocràcia? Diverses coses: la primera, demogràficament, a escala planetària, no és significativa. Pensem en les poblacions d’EEUU, la Xina, Rússia per no comptar amb l’Índia, Brasil, etc. Comptem els habitants de la Unió Europea i sumem els de la resta. No cal saber gaire de números per veure el nostre pes dins el món.

En aquesta escala de veïns que és el món, hem de començar a considerar que, els estranys, som nosaltres.

Un altre aspecte, i el més important, les elits mundials ja no tenen por al comunisme, aquest està mort i està absolutament desprestigiat com a sistema. Per tant, ens poden pressionar, a Europa, tant com vulguin, perquè a més de no tenir exactament el mateix sistema, no disposem de recursos naturals i els nostres costos unitaris són més alts.

Som nosaltres, els que vivim en aquesta part del continent, els que haurem de maldar per salvar-lo, perquè els altres no hi faran res, ans al contrari.

Podem salvar el nostre sistema? Hi tenim bastantes possibilitats, però això és llarg i són figues d’un altre paner, en parlarem més endavant.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_o

Ramon Valimañas, economista. Vicepresident de Sobirania i Justícia.

Meeting with Amadeu Altafaj, Permanent Representative of the Catalan Government to the EU

(Versió en anglès)

The Permanent Representative first congratulated Sobirania i Justícia and Drets for their presentation in the European Parliament “Spain, no rule of law?” the previous day. He believes that civil organisations do have a role to play in Brussels, with acts such as this and also in partnership with local think-tanks.

He explained the role of the delegation in Brussels and then responded to questions. The key points which emerged are as follows:

-With its opening in January 2015 Catalonia became the first Autonomous Region to have a delegation in Brussels, which is a very important city because of its 1000 international correspondents (the city with the most in the world, even surpassing Washington DC), its 5000 active lobbies and its many think-tanks which influence decisions. For example the central act of Nicola Sturgeon’s visit the day before was to take part in a think-tank event.

-The delegation’s key role is to make Catalonia visible in Brussels, maximising interest; to show that Catalonia exists as part of Europe and wants to participate and influence.

-There are various ways to do this. One is to use the delegation space for exhibitions, meetings and events to disseminate information about Catalonia. Another is to lobby. This could be useful, for example, in the case of the Junquer Plan – lobbying to get amendments passed against the cuts in research funding, which involves many meetings with parliamentarians and banks both in Brussels and Barcelona. Another example would be working towards freeing up trade with the USA. Day to day activities are crucial. Often what works best is personal contact, for example informal, discreet meetings with ambassadors and consuls. Political reporting is very important using a variety of sources of information.

-There is much work to do. Interest in Catalonia varies. It was high during the Scottish referendum but has now declined. The dominant issues are Greece and Podemos. It will not be easy to convince Brussels of the plebiscitary nature of the elections planned for 27 September. Spain carries much more weight than Catalonia, even though it also creates concerns: the economy, unemployment, instability, corruption.

Trobada amb Amadeu Altafaj, Representant permanent davant la UE

(Versió en català, traducció de David Pla)

En primer lloc, el delegat del govern català va felicitar a Sobirania i Justícia i a Drets per l’acte que havien organitzat el dia anterior al Parlament Europeu, titulat Spain, no rule of law?. Altafaj va defensar que les entitats de la societat civil poden tenir un rol important a Brussel·les, en actes com aquest o en col·laboració amb els think-tanks locals.

Altafaj va explicar el paper de la delegació catalana a Brussel·les i, seguidament, va respondre algunes preguntes. Aquests són els punts clau que emergiren de les seves intervencions:

-Amb l’obertura d’aquesta delegació, que tingué lloc el gener de 2015, Catalunya ha esdevingut la primera Regió a tenir delegació a Brussel·les, la qual és una ciutat importantíssima pels 1.000 corresponsals internacionals que hi habiten (la ciutat que en té més del món, superant inclús Washington DC), així com pels seus 5.000 lobbies i think-tanks, que tenen una influència cabdal en la presa de decisions importants. Per exemple, el dia abans que Nicola Sturgeon visités la ciutat, va poder tenir una trobada en un esdeveniment d’un d’aquests think-tanks.


La funció clau de la delegació és que Catalunya esdevingui visible a Brussel·les, posant especial èmfasi en la idea de mostrar que Catalunya existeix en tant que part d’Europa i que, en conseqüència, vol participar i influir en la presa de decisions.

-Existeixen diverses maneres de fer-se visible. Per una banda, hi ha l’opció d’utilitzar l’espai d’aquesta delegació per a tota mena d’exhibicions, trobades i esdeveniments en els quals es doni informació sobre Catalunya. Per l’altra, hi ha la possibilitat d’esdevenir un nou lobby, la qual cosa podria ser útil, per exemple, per tenir veu i accés al pla Junquer –un espai per fer visibles possibles esmenes contràries vers les retallades dels fons d’investigació, quelcom que implicaria moltes reunions amb els bancs, tant a Brussel·les com a Barcelona. Un altre exemple seria la possibilitat de poder opinar en relació amb el tractat de lliure comerç que s’està negociant amb els Estats Units. Aquestes activitats del dia a dia són crucials. Sovint el que millor funciona és el contacte personal, com ara l’informal, o les trobades discretes amb cònsols o ambaixadors. En l’àmbit polític és molt important utilitzar una varietat de fonts d’informació.

-Hi ha un munt de feina a fer. L’interès en Catalunya va variant. Per exemple, fou molt alt coincidint amb el referèndum d’Escòcia, però a dia d’avui ha minvat. Les qüestions principals actualment són Grècia i No serà fàcil convèncer a Brussel·les del caràcter plebiscitari de les eleccions que hi ha planejades el 27 de setembre. Espanya és un actor de més pes que Catalunya, tot i que també és coneguda per crear preocupacions: l’economia, el nivell d’aturats, la inestabilitat, la corrupció, etc.

Sobre l’autora: 

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_oJana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

Question and Answer Session following the presentation of the act: “Spain, no rule of law?”

(Versió en anglès)

1. Isabel-Helena Martí, President of Sobirania i Justícia asked for the panel’s reaction to the whistling during the Spanish national anthem at the start of the King’s Cup final between Barça and Atletico Bilbao on Saturday 30 May and to the Spanish government referring it to the Commission against violence in sport.

Judge Vidal: Perhaps it was not a very educated thing to do but not a legally punishable offence. If the Catalans were allowed to vote it wouldn’t happen.

Joan Vallvé, former MEP: Spain is made up of several nations, not just one. You can’t sanction 90,000 people. It would be better to examine why it happened: not being able to vote, for example.

Marc Marsal, member of Drets: I prefer a positive way of expressing opinions, by voting, for example. It would be better to examine why it happened instead of making sanctions. It is an example of Spanish double standards. The Commission against violence in sport is asked to make sanctions for the whistling but not for the fascists who beat up other fans in a bar before the match.

Ramon Tremosa, MEP: There were no problems whatsoever between Barça and Athletic fans. We should be celebrating this as good football practice, especially as, due to Fifa distribution of seats, 70% were from Bilbao and only 30% from Barça.

2. Flemish MEP Mark Demesmaeker (N-VA New Flemish Alliance): He has visited Catalonia several times and, although aware of double standards, was shocked by the hate speech quoted in the presentation. As Spain is part of the EU, he asked if this has been raised at an international level? He is in favour of the right to decide but feels the EU is not ready for internal enlargement. Is it time to raise the issue?

Marc Marsal: Drets is only 1 year old but has already sent documents to the EU.

Joan Vallvé : Agreed about internal enlargement. He feels that new procedures are needed to adapt to new situations.

Isabel-Helena Martí: Catalonia cannot wait until the EU is ready for internal enlargement. The Catalan sovereigntist process will run its course until completion. The UE will adopt a pragmatic approach and will be able to find a reasonable solution for both Catalan and Spanish interests.

3. Rumanian MEP Renate Weber: Has been following events in Catalonia for some time because she is interested in freedoms. She found the double standards most impacting. She believes legal sanctions are not to be considered for the whistling, which is freedom of expression. On Facebook and public radio she has found shocking examples of insults against Catalans. She asked if nothing can be done – an audio-visual committee, for example? She suggested collecting concrete examples and sending them to the European Tribunal of Human Rights.

Marc Marsal: There is an audio-visual committee but only for within Catalonia. The Spanish answer to complaints is always – freedom of speech.

4. Member of a pro-Europe party: The political landscape is changing, especially the 2 party system. Ciutadans is originally a Catalan party. How will the expansion of parties affect the Catalan process?

Joan Vallvé: There are new parties that are not pro-independence and there are traditional parties losing influence,
such as the PP. The main thing is that we want to be able to vote.

Ramon Tremosa: In the municipal elections, Ciutadans was much more successful in Spain than in Catalonia, mainly taking votes from the PP, but is still a minority party. There is still stability between the main blocs. We are expecting a high participation in the September Autonomic elections.

5. Belgian born engineer with a question for MEPs in the room. What measures can MEPs take to ensure rights for all? Swedish MEP Bodil Ceballos answered from the floor: Use sanctions for countries who don’t respect human rights.

6. Josep Vicenç Mestre, member of SiJ: A question to Santi Vidal – have you appealed and what are the chances of the sanction being lifted? A question to Ramon Tremosa and MEPs: What could the EU parliament do to help?

Judge Vidal: Explained that he has appealed and hopes to be successful.

Ramon Tremosa: MEPs do try to concentrate on European issues but it is hard to address individual cases. For example, when the PP closed TV channels in the Balearic Islands it was seen as a Spanish not an international issue. The EU can try to encourage best practice.

7. Representative of Societat Civil Catalana (Catalan Civil Society): Commented that double standards work both ways. A referendum in Catalonia would go against the existing Constitution. She felt that the example of Scotland is not relevant, as the UK has no written constitution. She asked what research is being done with regard to hate speech against the Spanish?

Marc Marsal: There is research on hate speech against the Spanish and arrests have been made. There is no need for a Commission because action is always taken following complaints.

Torn de paraula entre els assistents a l’acte “Spain, no rule of law?”

(Versió en català, traducció de David Pla)

1. Isabel-Helena Martí, Presidenta de Sobirania i Justícia, va demanar l’opinió dels ponents en relació amb la xiulada que es produí mentre sonava l’himne nacional d’Espanya a la final de la Copa del Rei, que tingué lloc el 30 de maig i que enfrontava el Barça i l’Atlètic de Bilbao, així com per la pronúncia que féu el govern espanyol traslladant-ho a la Comissió contra la violència en l’esport.

Jutge Vidal: Potser una xiulada no és la millor mostra d’educació, però, en qualsevol cas, de ben segur, no és un fet que es pugui penalitzar. Si els catalans haguessin pogut votar, fets així no passarien.

Joan Vallvé, ex Membre del Parlament Europeu: Espanya és un estat que inclou diverses nacions, no només una. No és possible sancionar 900.000 persones. Seria millor preguntar-se per què succeí aquell fet: que Catalunya no pogués votar, per exemple, ho explica.

Marc Marsal, membre de Drets: prefereixo una via constructiva a l’hora d’expressar opinions, per exemple, la de votar. Seria millor examinar per què aquest fet succeí, en comptes de posar sancions. Aquest és un bon exemple de la doble cara d’Espanya: la Comissió que vetlla contra la violència en l’esport és
convidada a sancionar la gent per xiular però no en relació amb els feixistes que apallissen altres espectadors en el bar abans del partit.

Ramon Tremosa, Membre del Parlament Europeu: no hi va haver cap mena de problema entre els aficionats del Barça i de l’Atlètic. Hem de celebrar-ho en la mateixa mesura que celebrem els triomfs futbolístics i, sobretot, tenint en compte que a l’hora de distribuir les localitats la FIFA va atorgar un 70% dels seients a l’afició del Bilbao per només un 30% de seients pels barcelonins.

2. Mark Demesmaeker, Membre del Parlament Europeu, Flamenc (N-VA New Flemish Alliance): El sr. Demesmaeker ha visitat Catalunya en diverses ocasions i, tot i que és conscient de la doble moral abans anomenada, fou sorprès per l’odi al que es féu referencia durant la presentació. En tant que Espanya és membre de la Unió Europea, preguntà si aquest fenomen s’ha plantejat a escala internacional. Demesmaeker està a favor del dret a decidir, però sent que la Unió Europea no està llesta per una ampliació interna d’aquesta mena. És el moment de plantejar de nou aquesta qüestió?

Marc Marsal: Drets només té un any de vida, però en aquest temps ha enviat documents a la Unió Europea relacionats amb aquesta qüestió.

Joan Vallvé: està d’acord en la idea de plantejar una ampliació interna. Creu que aquests nous procediments s’haurien de plantejar de manera que s’adaptessin a les noves situacions que van sorgint.

Isabel-Helena Martí: Catalunya no pot esperar a que la Unió Europea estigui a punt per l’ampliació interna. Seguirà endavant i culminarà el procés sobiranista. La UE adoptarà una actitud pragmàtica i serà capaç de trobar una solució raonable tant pels interessos catalans com pels espanyols.

3. Renate Weber, Membre del Parlament Europeu, Romanès: ha estat seguint els esdeveniments que han succeït a Catalunya des de fa força temps perquè és una persona interessada en els moviments que demanen llibertat. La diputada creu que aquest doble estàndard espanyol és impactant. Creu que no s’hauria de considerar l’opció de sancionar la gent només per haver xiulat, atès que és un acte que s’emmarca dins la llibertat d’expressió. Cercant per Facebook i altres mitjans públics, com ara la ràdio, ha pogut topar amb curiosos exemples d’insults contra els catalans. Preguntà si no hi havia res que es pogués fer per a resoldre aquestes actituds –un comitè audiovisual, per exemple. Weber suggerí que es recopilessin exemples concrets d’aquestes actituds i que s’enviessin al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Marc Marsal: Hi ha un comitè audiovisual que s’ocupa de fer aquestes recopilacions, però és només a Catalunya. La resposta d’Espanya sempre és la mateixa –ho considera llibertat d’expressió.

4. Membre d’un Partit Europeista: el paisatge polític està canviant, sobretot per l’emergència de dos partits polítics. Ciutadans, que és un partit polític que té origen a Catalunya. Com pot afectar l’expansió d’aquests partits en el procés català?

Joan Vallvé: Hi ha nous partits polítics que no estan a favor de la independència i hi ha partits tradicionals que estan perdent la seva influència, com ara el Partit Popular. El factor més important és que volem votar.

Ramon Tremosa: A les eleccions municipals, Ciutadans tingué molt més èxit a Espanya que a Catalunya, sobretot perquè va traure els vots del Partit Popular, però segueix sent un partit minoritari. Hi ha un clima d’estabilitat entre els blocs principals. Estem a l’expectativa que les
eleccions catalanes del setembre hi hagi una gran participació.

5. Enginyer belga, que pregunta als MEPs que hi ha a la sala. Quines mesures poden prendre els diputats del Parlament Europeu per assegurar la igualtat de drets per a tothom?

Bodil Ceballos, diputada sueca, contesta que la Unió Europea ja sanciona els països que no respecten aquesta mena de drets humans.

6. Josep-Vicenç Mestre, membre de Sobirania i Justícia: pregunta a Santiago Vidal: hi ha hagut una apel·lació vers aquesta possible sanció? Hi ha alguna possibilitat que finalment s’acabi aixecant un possible càstig? Pregunta a Ramon Tremosa: Què pot fer el Parlament Europeu per ajudar?

Jutge Vidal explica que ha apel·lat i que té esperança que aquesta apel·lació prosperi amb èxit.

Ramon Tremosa explica que els membres del Parlament Europeu s’intenten concentrar en qüestions europees d’àmbit més general i que els és difícil atendre a casos més particulars. Per exemple, quan el Partit Popular va tancar els canals de televisió de les Illes Balears la qüestió fou llegida com un afer intern espanyol, i no com una qüestió internacional. En qualsevol cas, la Unió Europea pot intentar encaminar als països cap a bones pràctiques.

7. Representant de Societat Civil Catalana, que comenta que aquest doble estàndard és aplicable en ambdós sentits. Defensa que un referèndum a Catalunya seria anar contra la Constitució existent. Creu que l’exemple d’Escòcia no és rellevant, atès que el Regne Unit no té cap constitució. Preguntà quina recerca s’ha fet en relació als discursos d’odi que es fan contra Espanya.

Marc Marsal: Hi ha una recerca sobre l’odi contra Espanya, i ha donat fruits, ja que s’ha detingut a gent en aquest sentit. No és necessari que hi hagi cap Comissió que s’ocupi del tema perquè les queixes contra l’odi vers Espanya sí que són ateses.

Sobre l’autora: 

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o

Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Democracy and the catalan political process

Ponència de Joan Vallvé en motiu de l’acte que Sobirania i Justícia, juntament amb Drets, va organitzar el passat dimarts, 2 de juny, al Parlament europeu amb el títol “Spain, no rule of law?” 

First of all let me thank the Members of the European Parliament who made it possible to organize this event in Brussels. My name is Joan Vallvé and I was a member of this Parliament between 1994 and 2004. In July 1994 12 member States belonged to the EU and when I left the Parliament in 2004 there were 25.  I was on the Regional Policy Committee and the Culture Committee.

For me it is very satisfying to have the opportunity to be back here again as a representative of  the organisation “Sobirania i Justicia” (Sovereignty and Justice). Our organisation was founded by Mr. Agusti Bassols, former Minister of Justice of the Catalan Government. Since 2011 we have organized four Conferences with the title “Building a New State”. We have had the opportunity to listen to experts on constitutional issues, experts from  the UK, Germany, the  USA, Slovenia, Quebec, etc. The main goal of our organisation is to contribute to reinforcing the sovereignty of Catalonia in a framework of justice and welfare. And how can Catalonia become a country of welfare, of justice with economic progress and also with social distribution of wealth? This will be only possible if the citizens of Catalonia are able to decide how to produce and how to distribute the resources for education, health, and social policies. And also how to contribute to the development of poorer countries according to the recommendations of the United Nations. The capacity to decide, the right to decide, in the 21st century, means independence. For these reasons and also to keep our identity many citizens of Catalonia want  independence. Sovereignty and Justice wants the best for Catalonia, for its population and these goals can only be obtained through independence.

Perhaps some of you are thinking about the economy of Catalonia and the economy of Spain as a whole. Catalonia is today a rich region in Spain, an industrialised region.  Although it has no raw materials, industrialisation in the 19th century  began with the textile industry. I agree with you about the need for solidarity and Catalonia must pay a quantity of its revenues to contribute to poorer regions.  And we are paying. How much must we pay? Catalonia is now paying around 8.5% of our GDP. This is too much. In Germany, for instance, the richer länder contribute to the development of the poorer länder. A  German Constitutional Court Judgement, established the maximum contribution  of the rich länder as 4% of their GDP. In the case of Catalonia, 10% of GDP is too much. It makes it impossible to guarantee the quality of education, health and social services to the inhabitants of  Catalonia and also economic development  in Catalonia.

I do not know if you have information about the history of Catalonia during the 20th and 21st centuries. Let me give you a brief summary. In 1932, during the Spanish Republic, Catalonia got a Statue of Autonomy, four years later the military uprising and the Civil War took place. The military received the support of the totalitarian governments of Germany and Italy. The end of the Civil War and the victory of the military in  1939, signified the end of  Catalonia’s Autonomy and  the public use of the Catalan language was completely forbidden. Many Catalan people, even  President Companys, went into exile. President Companys was arrested in France by the police of the German Army. He was transported to Spain where, after a military trial, he was executed. He was the only democratically elected president shot in Europe during the period of the second World War. I do not want  to insist on  this fact but in 2015 many countries in Europe remembered 
the Armenian genocide, we Catalans can remember the execution of our President in 1940.

The end of the dictatorship was in 1975 after the death of the dictator. I do not want to explain the facts and the civil resistance  in Spain against the dictatorship. This resistance had in Catalonia the outstanding feature of defending the cultural identity of our country. The 1978 Spanish Constitution recognised the existence of different nationalities in Spain which made it possible to establish a Statue of Autonomy for Catalonia in 1979. After nearly 30 years the Parliament of Catalonia tried to negotiate a new Statute of Autonomy with greater authority and with better financial instruments. The Statute was proposed and voted by the population of Catalonia. The discussion in the Spanish Parliament modified the original text and significantly cut the powers of the Government of Catalonia. Last but not least, the Spanish Partido Popular (Peoples’s Party) decided to challenge the Statute of Autonomy at the Constitutional Court. The Judgement of the Court, a majority of whose  members were nominated by the governing Partido Popular in Spain, reduced even more the capacities of the Catalan Authorities. The Statute was approved in a Referendum in 2006 and the judgement of the Court was in 2010.

You can appreciate two special characteristics of Spanish democracy. The use of judicial power as an instrument to modify the laws established by the Parliament. Secondly to link judicial power with executive power according to the special system of nominating the members of the Constitutional Court and the Supreme Court. That means the death of Montesquieu.

A few days after the Constitutional Court judgement a big demonstration took place in Barcelona. Nearly a million people protested against the decision of the Court. The motto of the demonstration was “We have the right to decide”.  A big banner was placed at the head of the parade. The demonstrators did not say: “ We want the right to decide” they cried out, clearly, “Independence”. In 2011, 2012, 2013 and 2014,  on the 11th  of September, the National Day in Catalonia,  big demonstrations asking for the right to decide and for  independence took place. I‘m sure many of you have seen them on TV. Specifically in 2013 a human chain about 400 Km long, from the northern border of Catalonia to the southern border, had more than 1.6 million participants. In many cities round the world, Catalans  living there, demonstrated their support for the Catalan Process.

The population of Catalonia wants to decide about its own political situation in relation to Spain. People want to decide the future at the ballot box, like other nations in Europe, Scotland for instance, or Quebec in Canada.  The Spanish Government has consistently denied  the Catalans’  right to decide their future. This is not a good example of democracy.

During my time in the European Parliament I saw the complicated enlargement process. I remember the EU started to negotiate with Czechoslovakia and sometime later the EU negotiated with the Czech Republic and also with the Slovak Republic. The external enlargement has been a fact but the internal enlargement must also be a possibility.

Before  concluding my speech let me explain  the future actions of the Government of Catalonia, together with the other political parties who agree with the Catalan Political process. The President of Catalonia does not have the authority to call a Referendum but he has the power to call elections to the Catalan Parliament. Probably  the elections will take place on September 27th. If the majority of the elected members of the Catalan Parliament support the right to independence, the process will begin.

Thank you for your attention.

Sobre l’autor:

joan_vallve

Joan Vallvé, enginyer industrial  i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.