Informació per reflexionar

Esteve Mirabete.

Enceto una modesta col·laboració amb el blog de Sobirania i Justícia convidant a l’intercanvi d’opinions sobre la bondat del sistema electoral espanyol respecte a altres sistemes de nacions del nostre entorn.

Fixeu-vos que parlo de sistema electoral espanyol, a Catalunya encara no tenim llei pròpia tot i que el nostre Estatut ho permet, mai s’ha pogut aconseguir una majoria parlamentària per tirar endavant aquest aspecte legislatiu.

Dies després de la darrera assemblea de Sobirania i Justícia, en un sopar amb uns amics, uns quants també advocats i altres que no ho eren, vàrem comentar sobre quin sistema electoral és més just, equitatiu, representatiu, etcètera. I em van sorprendre dues coses: una que va despertar un animat debat en el que no necessàriament els juristes teníem les opinions més fonamentades, i una altra en què tenim una certa desinformació que de vegades desemboca en una certa idealització d’altres sistemes electorals.

En aquest curt escrit no emetré cap judici ni opinió personal ja que crec que són més interessants altres aportacions i opinions, les vostres, si és que creieu que la temàtica té recorregut en el nostre fòrum, així que em limitaré a donar unes dades i apunts molt esquemàtics.

En general les lleis electorals estan inspirades en raons històriques i culturals. Simplificant molt es mouen dins dels objectius de decantar els resultats cap a oferir més fàcilment majories parlamentàries que tendeixen a una major estabilitat o bé incrementen la proporcionalitat i reflecteixen així la realitat política i social d’una manera més nítida.

Intentaré resumir molt breument alguns sistemes actuals de països propers:

-Alemanya: dues cambres, Bundesrag (alta) de representació territorial i Bundestag (baixa), per aquesta cambra els alemanys depositen dos vots, un nominal per a cadascuna de les circumscripcions i un altre a una llista de partit com fem ací.

-Regne Unit: cada circumpscripció escull un sol representant, aproximadament cada una reuneix uns 80.000 electors i el més votat serà membre del Parlament per aquesta demarcació, la resta de vots no es tenen en compte.

-França: el president de la República s’escull directament, mentre que el Parlament (Assamblea) serà representat per un diputat de cada demarcació. Si ningú obté majoria absoluta en la primera volta, en la segona s’enfrontaran els dos més votats.

-Itàlia: el partit més votat aconsegueix de fet la majoria absoluta encara que potser no li correspondria pels vots obtinguts.

-Espanya: les 52 circumpscripcions escullen els seu nombre de representants al Congrés de manera proporcional a la quantitat d’electors de cada una amb un mínim de representants per demarcació amb un sistema de restes que determina la Llei D’Hondt

Posant un exemple senzill, com a recordatori de com funciona la Llei d’Hondt , seria així:

Suposem que 5 partits A,B,C,D i E es reparteixen 6 escons amb aquest resultats:

A: 10.000 vots, B: 7.000 vots i C: 4.000 vots i D: 2.500 E: 2.000

Dividirem el nombre de vots per cada partit entre el nombre de representants adjudicant el primer representant de cada partir el nombre total de vots, al segon representant el nombre dividit per 2 i així succesivament:

PARTIT A: 10.000/1 : 10.000, 10.000/2: 5.000, 10.000/3 : 3.333, 10.000/4: 2.500

PARTIT B: 8.000/1 : 8.000,    8.000/2 : 4.000,  8.000/3 : 2.666

PARTIT C: 4.000/1 : 4.000,    4.000/2 : 2.000

PARTIT D: 2.500/1 : 2.500,   2.500/2 : 1.250

PARTIT E: 2.000/1 : 2.000

Així el partit A obtindrà 3 escons, el B 2 escons, el C 1 escó, i el D i E  0 escons

A la vista d’allò escrit anteriorment penso que ens podríem preguntar algunes questions o, si més no, plantejar-nos quin sistema ens és més atractiu dels anteriors o potser algún altre, o cap d’ells, i en definitiva quin seria més adient pel nostre país, per exemple:

  • Tenim que primar més l’estabilitat que la representativitat?
  • Quins alicients poden tenir els votants quan en un país la llista més votada encara que no tingui majoria absoluta obté aquesta majoría?
  • Que n’opineu que tots els països tinguin una barrera mínima de representació d’un 4% al 12% segons quin?
  • En el sistema britànic es pot donar que la majoria de representants no es correspongui amb la majoria de votants ja que només guanya un de cada demarcació i es desprecien la resta de vots, quins avantatges o inconvenients li veieu?
  • En principi el sistema alemany sembla el més representatiu, quins avantages o inconvenients li veieu?
  • El sistema D’Hondt es millor o pitjor que els altres?
  • Afegiu-hi les idees que considereu més interessants.

El sistema electoral està referit en les Constitucions respectives d’Àustria, Irlanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, P. Baixos, Noruega, Espanya, Portugal i Suïssa, mentre que a Alemanya, França o Gran Bretanya per exemple no és així, creieu que la Constitució ha de legislar els trets bàsics del sistema electoral com en els primers? o és millor com passa en els segons? A tall d’exemple en els esborranys de dues de les constitucions catalanes que s’han publicat en una apareixen els trets bàsics i en l’altre no.

 

Sobre l’autor:

DSC00397Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

Sortir del bucle de la llengua

Isabel-Helena Martí.

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enming de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle 16, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

El deteriorament que presentava el sistema fonològic, sintàctic, morfològic i lèxic era motiu de preocupació entre aquelles persones que durant la Renaixença s’escarrassaren per recuperar la genuïnitat -el geni, en paraules de Fabra- del català. Aquest fet i la inspiració romàntica del període propiciaren una forta inclinació a arrecerar-se en un cànon excessivament culte i arcaïtzant que, d’haver quallat, hagués dificultat el procés de recuperació com a llengua moderna i d’ús normal. El mestre Fabra, i el seu valedor polític, Enric Prat de la Riba, n’eren plenament conscients. Vet aquí, doncs, l’origen de l’enfrontament amb Antoni Maria Alcover, detractor de la gramàtica fabriana, o Miquel Costa i Llovera. Per una o altra raó, la iniciativa reformista provocà també reticències entre prohoms influents de les lletres catalanes: Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió i Lluch, entre d’altres. El rebuig, és clar, no només procedí de dins de Catalunya. La reacció de les institucions espanyoles, no cal dir-ho, fou agra i bel·ligerant. Quan la campanya per l’oficialitat del català, promoguda des de la Mancomunitat, arribà a Madrid, fou refusada enèrgicament, tant per les corts com pel govern.

Però, a despit de tots i cadascun dels reptes que hagueren d’entomar els seus impulsors, les normes ortogràfiques foren aprovades el 1913, el diccionari ortogràfic el 1917, i la gramàtica el 1918. Peces imprescindibles en aquell moment, sense les quals l’idioma hagués acabat esdevenint, de totes totes, un patuès socialment irrellevant, relegat als dominis del folklore.

Avui, cent anys després, la situació del català és força delicada tant pel que fa a la qualitat com a l’ús social. El programa de substitució lingüística orquestrat des de l’estat espanyol segueix, a través dels temps, el seu curs inexorable. L’informe 2014 de l’Observatori de la Llengua Catalana (Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua) (2) constata una precarització intensa. La pèrdua progressiva d’usuaris inicials (nadius), les dificultats per atraure parlants entre els nouvinguts i l’eixamplament de la diferència (14,4 punts) entre qui empra habitualment el català (36,3%) i el castellà (50,7%) són signes inequívocs. La maquinària jurídico-política espanyola opera a ple rendiment per estrènyer per totes bandes l’espai de la llengua pròpia i reblar l’hegemonia del castellà. El degoteig continu de sentències i resolucions desfavorables, sobretot pel que fa a l’ensenyament; el Decret de plurilingüisme (País Valencià) i el Decret de trilingüisme (Illes Balears); els vetos sistemàtics perquè el català no esdevingui llengua oficial a la Unió Europea o la denominació de Lapao (actualment derogada) en lloc de català dins la Llei de llengües de l’Aragó, són alguns exemples.

1a pregunta: serà possible recuperar la centralitat comunicativa de la llengua, ara molt afeblida, en una Catalunya independent on el català i el castellà són cooficials?

L’oficialitat constitucional del castellà podria ser considerada pels tribunals fonament de dret per assentar noves prerrogatives a favor dels seus parlants, i posar entrebancs greus a la recuperació i regeneració de la catalanofonia. La professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, en l’estudi comparat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques” (3) mostra que el cas d’oficialitat simètrica de dues o més llengües és inexistent en la realitat política del nostre entorn. Tan sols es pot trobar entre algunes entitats subestatals (Brussel·les a Bèlgica, el Tirol del Sud a Itàlia, Nova Brunsvic al Canadà) o a Malta -amb uns components força diferenciats respecte la situació catalana-.

2a pregunta: ara bé, la independència podrà aconseguir el suport d’una part important de catalans castellanoparlants si no es garanteix l’oficialitat del castellà?

La discussió sobre la llengua està atrapada en un bucle retroalimentat per aquestes dues preguntes. El neguit i la incertesa imperen perquè el tabú és un tap il·lusori. La temptació d’amagar el cap sota l’ala és gran. Hi ha, però, un camí de sortida: escoltar els especialistes, elevar el debat a l’opinió pública i posar-hi el coll per fer possible el consens. La tasca pot semblar feixuga, fins i tot inoportuna. En tot cas, ha estat la precipitació tacticista dels partits polítics que ens hi ha abocat. L’exemple precursor de Pompeu Fabra i Prat de la Riba demostra que l’èxit és plausible. L’exercici democràtic d’arribar a l’acord no serà debades. Ens aproparà també, per si mateix, a aquesta Catalunya civilitzada i capdavantera per la qual, amb tant d’esperit, maldem.

(1) – Per un veritable procés de normalització lingüística en la Catalunya independent Manifest – Grup Koiné – 31/03/2016

(2) – VIIIè Informe sobre la situació de la llengua catalana 2014 Observatori de la llengua – novembre/2015

(3) – L’oficialitat lingüística
Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques
Eva Pons – Departament de Cultura – Generalitat de Catalunya – maig/2015

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti

6 mesos després del 27S: balanç de govern

Ramon Munné.

I anem avançant! El Full de Ruta de Junts pel Sí, coalició guanyadora a les eleccions del 27 de setembre, marcava una sèrie de passos per al cas d’obtenir-se “una majoria de diputats a favor de la independència”, com tots sabem que així va ser.

Sis mesos després de les eleccions són un bon moment per fer un balanç de les accions del full de ruta. Repassem-les:

Complert:

  • Declaració d’inici del procés d’independència. Resolució del 9 de novembre, i aprovada amb els vots de Junts pel Sí de les CUP
  • Govern de concentració al més ampli possible. Després de les dificultats conegudes per tots, s’ha format un govern amb el suport de Junts pel Sí i de les CUP.

 En marxa:

  • Fase de participació ciutadana de l’elaboració de la Constitució del nou estat. S’ha creat la Comissió d’Estudi del Procés Constituent i hi ha diverses iniciatives de la societat civil que hi treballen: Constituïm, Reinicia
  • La Generalitat ha d’enllestir les estructures d’Estat imprescindibles per a exercir la plena sobirania. Relacionat amb això JxSí i la CUP en sengles tres ponències conjuntes debatran i redactaran les tres lleis claus de la desconnexió: la llei de l’administració tributària catalana (dins al comissió d’Economia i Hisenda), la llei de règim jurídic català (dins la comissió de Governació) i la llei integral de protecció social catalana (dins la comissió de Treball).

Pendent, i per ordre:

  • Proclamació de la independència (punt comú i quasi de redactat literal en els full de ruta de JxSí i de la CUP, per al cas d’obtenció de la majoria parlamentària dels favorables a la independència, com s’ha esdevingut)
  • Aprovació pel Parlament de la Llei de transitorietat jurídica
  • Aprovació de la Llei de procés constituent
  • Convocatòria d’eleccions constituents en “un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre” (sic)

I ja, com a resultat d’aquestes eleccions, el nou Parlament Constituent que iniciarà la fase institucional del procés constituent que culminarà amb l’aprovació de la Constitució en referèndum.

En resum: anem avançant, no defallim, ànims a tots diputats, govern, entitats, ciutadans.

Ah!, i als líders i dirigents… no ens falleu. Els ciutadans no hem fallat.

Donec perficiam!

Sobre l’autor: 

P1080351 RETALLRamon Munné, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. .@ramonmunne

Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet

Poca pràctica i molta irresponsabilitat

Ramon Valimañas.

Fa un parell o tres anys vaig llegir una article al diari The Guardian en què es comentava el difícil que seria seure en una taula de negociació Catalunya – Espanya després dels insults i del menyspreu que des de l’Estat espanyol s’havia tingut contra Catalunya.

Aquesta observació, en aquell moment, no captà la meva atenció. Tanmateix, és ben cert que l’encertaren. Actualment, amb la nova situació política de l’Estat espanyol és quan te n’adones de l’encert de la frase.

Els anglesos, que tenen molta més experiència democràtica i “savoir faire” que els espanyols, ja van veure que amb l’actitud de Madrid que, la situació, en cas d’exigir negociació, es complicaria molt. De negociació sempre n’hi ha, sempre, per més diferencies que tinguis amb l’altre. O és que no van seure a la taula al finalitzar la Segona Guerra Mundial? O bé, quan els països colonitzadors es van veure obligats a abandonar els “seus territoris“ i discutir les noves condicions.

En qualsevol circumstància sempre has d’acabar parlant i negociant per difícil que sembli i complicat que t’ho posin. Recordeu que a l’acabar la guerra del Vietnam, Henry Kissinguer i Le Duc Tho van passar dies i dies discutint la forma de la taula abans de seure però, inexorablement, van acabar asseguts.

L’observació del Guardian ve a tomb en el resultat de les últimes eleccions a les Corts d’Espanya. Després del què s’han dit tots ells, es fa molt difícil el parlar. I això ho veiem dia rere dia. Resulta evident que prevalen els interessos a les altres consideracions però, si has menystingut, faltat al respecte o insultat, es fa extraordinàriament complicat arribar a acords i, en la situació actual, aquest factor pesa, i molt. És el que Graham Green descriu com a “factor humà”.

Molts espanyols encara tenen un marc mental poc democràtic i per això actuen amb aquesta frivolitat i irresponsabilitat, no preveient que, finalment, hauràs de negociar amb qui has insultat i, llavors, les coses seran molt difícils si no quasi impossibles.

David Cameron dóna la impressió de ser un tipus dur negociant, només cal veure la última negociació amb Brussel·les. En canvi, mai vaig llegir a la premsa anglesa un insult o un menyspreu envers Salmond. Sabia perfectament que un dia haurien de parlar i com a demòcrata i intel·ligent no es va complicar la vida. Al revés del que passa a Espanya.

Ara a l’Estat espanyol començaran a aprendre què és la democràcia, que entre d’altres coses, consisteix a respectar la opinió dels altres, i no “el ordeno y mando” del que encara no han sortit, almenys els dos grans partits. Tots els aprenentatges són dolorosos i llargs i, per tant, trigaran a resoldre la situació a menys que des de fora els facin quadrar.

Com a catalans hem d’observar i preveure el nostre cas. Si entre ells ja es maltracten, què faran amb nosaltres?

La paciència, la seriositat, i la solidesa dels nostres arguments són eines imprescindibles per encarar la batalla. Serà des de l’Estat espanyol, amb la seva negativa al referèndum, el que acabarà de convèncer als nostres compatriotes, que encara n’esperen un gest democràtic que nosaltres ja hem vist que no arribarà mai.

En el moment en què això s’esdevingui el percentatge del sí ja serà pràcticament indestructible per més que s’amaguin darrera el Tribunal Constitucional.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Uns quants comentaris personals d’una anglesa, fins ara europeista, sobre l’acord per intentar evitar un Brexit

Jana Graham.

El 20 de febrer a Brussel·les, David Cameron va aconseguir atorgar al Regne Unit un estatus especial. Els 28 membres de l’EU van acceptar pràcticament totes les concessions que els havia exigit el primer ministre britànic. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker ha descrit l’acord com a quelcom just per al Regne Unit i just per la resta d’estats de la UE. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va assegurar en roda de premsa, que l’acord pres per una unanimitat, sobre un nou encaix del Regne Unit a la Unió Europea, és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. També va comentar que tant el Regne Unit com la UE es necessiten entre ells i que precisament per aquest motiu els els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè el nou acord serveixi perquè els britànics vulguin romandre a la UE.

El famós acord preveu que el Regne Unit pugui limitar els ajuts als immigrants comunitaris durant set anys i impedir que els nous immigrants que hi arribin, o els nens i nenes que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill (l’anomenat child benefit). L’acord també dona dret a Gran Bretanya a desmarcar-se del compromís de formar una unió cada cop més estreta que fixen els tractats de la UE.“Mai no formarem part d’un superestat europeu! Mai no ens unirem a l’euro”, va assegurar Cameron. “Seguirem participant del què creiem que funciona, influint en les decisions, però ens quedarem fora de tot allò que no funciona, com les fronteres obertes o els rescats de l’euro.”

Com a anglesa i fins ara europeista, em costa entendre i acceptar les concessions que la UE ha ofert al Regne Unit. Exactament de la mateixa manera que em va costar, fa unes dècades, amb Margaret Thatcher.

La retallada de les prestacions socials als treballadors de la resta de la UE i els canvis al child benefit són, al meu parer, una discriminació per nacionalitats que conforma un atac als fonaments de la UE. Amb aquest acord els britànics podran gaudir d’una UE a la carta i jo em pregunto: perquè els altres 27 tenen tanta por del possible Brexit? Que té el Regne Unit que és imprescindible? És la segona economia de la UE, un dels 2 membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, important per la seva Política Exterior i de Defensa. Fins a aquí d’acord. Però això justifica aquest status tan especial?

No hem d’oblidar que el Regne Unit és un país que en el millor dels casos és euroescèptic i en els pitjors antieuropeu. Què passarà si ara altres països també demanen un tractament especial? Ángela Merkel, per exemple, troba la proposta dels canvis al child benefit interessant, donant la impressió que potser l’Alemanya voldria adoptar-los. I el greu problema dels refugiats ja està causant escletxes a la unitat de la UE. “ Una unió cada cop més estreta” em sembla molt llunyana amb o sense el Regne Unit.

Per acabar només recordar que aquest acord no és garantia de res. Serà en el referèndum del 23 de juny on decidirà si el Regne Unit es queda o marxa de la UE. Tant de bo Catalunya tingués la mateixa oportunitat de decidir el seu futur en un referèndum!

Sobre l’autora;

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

Manifest pel Dia Internacional de les Dones

Mònica Morros.

Al 1789 després de la Revolució Francesa es redactava i s’aprovava la famosa Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Dos anys més tard, com a resposta a aquest text i a les idees que aquest comportava, Olympe de Gouges posà sobre la taula que en la llibertat que es proclamava s’estava oblidant a més de la meitat de la població: les dones. Per això, ella mateixa redactà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. Aquesta declaració fou l’embrió de les lleis que reconeixen avui en dia, formalment, la igualtat de drets per ambdós sexes. No obstant això, la igualtat teòrica no va de la mà de la igualtat real.

Dos segles més tard de l’assassinat d’Olympe de Gouges per feminista, en mans de l’estat francès, la igualtat entre sexes, que tots anhelem, segueix sense ser una realitat.

Tots el partits polítics, inclòs el meu, s’omplen la boca de paraules que s’enterboleixen quan aquestes s’han de posar a la pràctica. Igualtat i Justícia són mots que ressonen dia a dia entre les parets del nostre Parlament i que embolcallen tot el territori català però que semblen perdre valor en la vivència de la quotidianitat. Si volem la independència, aquesta ha d’anar enfocada cap a l’assoliment d’una República justa i igualitària, però per ser-ho ho ha de ser per a tots i per a totes. Per això, recordant Olympe de Gouges, les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot; ni més ni menys.

No ens conformem amb un 30% de conselleries, amb un 18% d’alcaldies o en cobrar un 25% menys de sou per treballar en una mateixa tasca. No ens conformem ocupar un 35% dels càrrecs de direcció i gerència a les empreses, ni a fer front a dues hores més de mitjana, a les tasques de la llar.

No ens hi conformem perquè som unes inconformistes!

Ens és indiferent si vestim samarretes o americanes allò substancial són les idees i com les duem a terme. Hem de donar veu a dones que estan a primera línia, per tal de visibilitzar la seva feina i recordar, al nostre entorn, que aquest país no és un club d’homes.

Les dones hi hem estat, hi som i hi serem!

Les dones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que gaudeixen de gran prestigi:

  • No són dones invisibles però han dibuixat elles mateixes la seva imatge.
  • No són dones atletes però han saltat moltes barreres.
  • No són dones forçudes però han trencat molts murs.

Dones criden dones!

Si som capaços de crear referents femenins, en la mateixa mesura que actualment en creem de masculins, animarem a les noves generacions a conformar una realitat on prevalgui el valor de la igualtat per sobre de tot. Remoure estructures de poder no és fàcil, però no defallirem. Hem trencat amb l’status quo espanyolista i ara ho farem amb l’status quo masclista.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comuniciació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Catalunya, motor d’Europa?

Isabel-Helena Martí.

L’economia catalana rutlla d’allò més bé, oi? Fa uns dies Jordi Baiget, conseller d’Empresa i Coneixement, en donava fe, pletòric (1). Les exportacions catalanes el 2015 han fulminat tots els màxims de creixement històric, registrats ininterrompudament durant els darrers cinc anys. En el passat exercici les vendes a l’exterior han crescut un 6,1% i han assolit una quantia inèdita, prop dels 64 mil milions d’euros. A Espanya les vendes globals a l’exterior han experimentat un augment del 4,3%.

Les dades de l’evolució econòmica catalana susciten l’optimisme no només entre els actors polítics. Fins i tot, aquells obligats per natura a la cautela, es mostren satisfets. L’informe trimestral de conjuntura catalana, recentment presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és bon exemple (2). El 2015 es tanca amb un gens negligible creixement del 3,2% del PIB (el mateix que per l’economia espanyola), i no es descarta revisar a l’alça la previsió del 2,8% pel 2016. Un escenari internacional favorable -però amb riscos creixents- s’assenyala com a primer coadjuvant: baixada dels preus del petroli, devaluació de l’euro, tipus d’interès reduïts, i política monetària expansiva del Banc Central Europeu. Panorama, doncs, benigne però alhora transitori, en tant que supeditat a desencadenants externs. Incideixen també factors d’àmbit domèstic, principalment una recuperació gradual de la confiança per part d’empresaris i consumidors. Trets, tots ells, extrapolables a la resta de l’Estat, que presenta unes pautes de creixement força coincidents. Perceptibles, fins i tot, per aquells que pretenen trobar en els tres punts que separen les, igualment execrables, taxes d’atur catalana (17,7%) i espanyola (20,9%), dues realitats econòmiques divergents. L’homogeneïtat de les polítiques en el marc espanyol i la prevalença d’un model productiu orientat als preus baixos i la profusió de llocs de treball poc o gens qualificats, són dos factors que ens uniformitzen i amalgamen els uns amb als altres, a la vegada que allunyen Catalunya de l’Europa de l’eficiència i l’equitat. Malgrat els molt lloables esforços de l’administració i acadèmia catalanes, els ressorts de producció més qualitatius, fonamentats en la innovació i recerca, són encara poc determinants en la generació de PIB i oportunitats en el mercat laboral.

El mite de la Catalunya motor-econòmic-europeu, bressol d’una societat precursora i benestant, en altres temps nodrit amb afany des del màrqueting polític, s’esfilagar-se extenuat, incapaç de passar amb suficiència la prova de la simple constatació empírica. L’índex Eurostat del PIB per capita 2014 (en termes de paritat de poder adquisitiu) de 276 regions de la UE-28, és eloqüent (3). La mediocritat de Catalunya és absoluta, amb 8 escadussers punts (108) per sobre la mitjana europea. Situada, no només per sota de la Comunitat de Madrid (125), País Basc (119) i Navarra (113), sinó també a anys llum de les 21 regions europees més dinàmiques econòmicament (la menys avançada de les quals supera en 50 punts la mitjana).

Per l’altra banda, el govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros encara, l’agenda de reformes que la Comissió Europea reclamà, ara fa justament un any, en un informe macroeconòmic demolidor (4). Els desequilibris són colossals. Brussel·les alerta que la correcció del dèficit i la reducció del deute, la flexibilització del mercat laboral, la remodelació del sistema financer i una millor liberalització econòmica són tasques urgents, pendents de realització, que situen l’economia espanyola en una tessitura d’extrema vulnerabilitat. Però n’hi ha més, el llast de la corrupció, la manca de productivitat, l’atur i desigualtat estructurals, la fragmentació del mercat interior, la caiguda de la inversió en R+D, l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur, i un llarg i desesperançador etcètera. El projecte institucional i econòmic espanyol és un fiasco estrepitós.

Catalunya, a més de resultar damnificada per aquesta realitat comuna, ha d’afrontar una altra de particular i afegida. La derivada d’un encaix polític disfuncional dins l’Estat que comporta, entre molts altres perjudicis, un dèficit fiscal crònic entorn del 8%, l’absència d’inversió en infraestructures crucials i un seriós empobriment addicional en la qualitat de vida dels ciutadans.

D’entre les deu economies globals actualment més competitives, segons el Fòrum Econòmic Mundial, sis són estats amb poblacions d’una dimensió equiparable a la catalana (Suïssa, Singapur, Holanda, Hong Kong, Finlàndia i Suècia) (5). Si ho mirem des de la perspectiva, sempre més amable, del nivell de desenvolupament humà i felicitat autopercebuda, el World Hapiness Report 2015 de les Nacions Unides identifica els cinc països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i Canadà (6). Hi ha, doncs, una contrastada correlació positiva entre competitivitat, benestar i mida poblacional reduïda. Són bones notícies. L’horitzó a Catalunya podrà ser tot un altre, tan bon punt es disposi dels instruments d’un estat independent.

(1)  – Les exportacions catalanes assoleixen els 63.839 milions d’euros el 2015 – Acció 10 – Generalitat de Catalunya – 18/02/2016

(2)  – Informe trimestral de conjuntura catalana – Cambra de Comerç de Barcelona – Gener 2016

(3)  – 2014 GDP per capita in 276 EU regions – Eurostat – 26/02/2016

(4)  – Country report Spain 2015 – Comissió Europea UE – 26/02/2015

(5)  – The world’s top most competitive economies 2015-16 – Fòrum Econòmic Mundial – 30/09/2015

(6)  – World Hapiness Report 2015 – Nacions Unides – 23/04/2015

Sobre l’autora: 

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti

De la inconsistència a la irrellevància política (ii)

Ricard Gené.

El 27 de setembre de l’any passat, amb la participació més alta registrada mai en unes eleccions catalanes, el nostre Parlament es va configurar per primer cop amb una majoria absoluta independentista. Junts pel Sí i la CUP, sumades, van quedar a poc més del 2% d’aconseguir també la majoria absoluta en vots. Potser ara, gairebé 6 mesos després, ja tenim certa perspectiva per veure què ha passat amb UDC, PSC i ICV, els partits d’orígens i tradició catalanista que han rebutjat l’independentisme i han advocat per les terceres vies. En aquest apunt tractaré de la situació d’Unió i un altre dia, més endavant, de la dels altres dos partits.

UDC ha estat durant molts anys un actor molt influent en la política catalana i l’espanyola, sempre al recer proporcionat per la coalició CiU, que li assegurava un 25% de la representació electoral obtinguda. El 27 de setembre, UDC, ja en solitari, no va aconseguir entrar al Parlament, però va ser per poc. Ramon Espadaler, delfí de Duran Lleida, venia de trencar el partit amb una truculent consulta interna sobre el procés. Aquest fet va precipitar la fi de CiU i la seva sortida del Govern, on ocupava l’estratègica cartera d’Interior. Espadaler va fer una costosa campanya electoral basada en l’eslògan “Seny”, amb fortes crítiques al procés independentista, aconseguint de cop i volta una àmplia cobertura mediàtica. Estaria bé saber qui va finançar aquella campanya, ja que UDC té un deute reconegut del voltant de 17 milions d’euros. Per tant li resultava impossible fer-ho amb els seus propis mitjans. UDC va aconseguir un meritori, però estèril, 2,5% dels vots. Considerada l’altíssima participació, no va ser un mal paper. De fet, UDC va esgarrapar exactament el percentatge de vot que va mancar a l’independentisme per aconseguir també la majoria absoluta en vots, fet que hauria donat a les eleccions del 27 de setembre un èxit plebiscitari complet.

Tres mesos més tard, Duran es va presentar en solitari a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El seu fracàs electoral va ser inapel·lable. Va obtenir menys de la meitat dels vots que Espadaler. Tot i així, Duran va trigar tres setmanes a dimitir. Duran, que es presentava amb el lema “Solucions”, ja era en l’imaginari col·lectiu del catalanisme la imatge del status quo. La seva llarga i personalista carrera política, sense passar mai abans per les urnes, va quedar  -potser fins i tot una mica injustament- resumida per la seva foto a la suite del madrileny hotel Palace llegint La Vanguardia. En realitat Duran no veia que s’havia convertit en una rèmora més que en el portaveu d’una proposta creïble. I per a l’unionisme, malgrat les seves constants travetes al President Mas i al procés, Duran era vist, malgré lui, com un còmplice del procés.

Aquests resultats van ser un cop definitiu a les expectatives del tàndem Duran-Espadaler de posar en escena un vell-nou partit autonomista català de dretes, amb alguns tocs sobiranistes, una mena de PNB. Potser l’hiperendeutament d’UDC i les servituds de la cúpula d’UDC amb l’establishment del Pont Aeri hagin estat determinants de la impossibilitat de sumar UDC tota sencera, o gairebé, a l’independentisme, malgrat l’ideari teòricament confederal del partit. Diu la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol.

UDC s’ha quedat amb una presència institucional anecdòtica, gairebé sense militància i completament sense projecte polític per al futur. El llegat polític de Carrasco i Formiguera ja no pertany a UDC. Duran ara treballa d’advocat en el bufet del seu sogre. De contactes i relacions acumulats al llarg de tants anys segur que no n’hi falten. En tot cas, segur que Espanya no agrairà mai a Duran els serveis prestats, perquè Espanya ja l’ha amortitzat.

Vegeu l’entrada De la inconsistència a la irrellevància política del 20 d’agost de 2015.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@genecasals

Corrupció: sistèmica?

Joaquim Campanyà.

Fa molt de temps que gairebé a diari els espais informatius ens omplen de noticies i comentaris sobre la corrupció, sigui amb diner públic o privat. Vol dir això que la qüestió ens preocupa i alhora que no hi hem posat remei. De quina llavor ha crescut aquest comportament? Quines són les arrels que el perpetuen? De quin passat som hereus?

Algú va dir, parlant de la nostra economia, juntament amb la d’altres països, que el nostre paral·lel geogràfic, lluny d’ésser capitalista de lliure mercat, és: «una economia de privilegis» en un mercat lliure.

El ben considerat i respectat Evucci Liberal, un dels dos receptors de les cartes de Sèneca i que en origen donà nom al pensament polític, es definia com un home de províncies integrat al sistema de l’Imperi Romà, extraordinàriament ric, extraordinàriament culte, molt generós i «molt ben relacionat amb el poder establert, fos quin fos aquest». Per molt lloables i generosos que fossin els fruits de les aplicacions de la seva riquesa personal, la pròpia definició ens aventura a pensar que l’obtenció d’aquesta estava directament relacionada amb els privilegis del poder vigent. En faig referència perquè, essent així, la cosa ens vindria de lluny.

La consideració positiva d’obtenir privilegis és transversal en tota la nostra societat. Nombrosos exemples ens ho expliciten en vers a les administracions públiques, però no és menys cert en el comportament quotidià personal, sigui quin sigui l’estatus econòmic. El «comissionista ocasional» està prou arrelat. I no em refereixo a aquells que tenen un contracte laboral o mercantil explícitament remunerat amb un percentatge de l’activitat econòmica que generen. Em refereixo al que pretén treure benefici d’una situació de privilegi derivada del càrrec que ocupa o oportunitat casual. D’aquestes actuacions, en el marc econòmic de la vida civil, n’està ple. Pagaments en metàl·lic, amb privilegis, amb favors, amb regals, amb festes,… sempre amb l’objectiu d’obtenir benefici a canvi del privilegi atorgat. Pràctiques tant esteses i acceptades que en alguns límits pren el caire d’ètic justificant-se en un marc de legalitat que seria discutible.

És obvi que les corrupteles derivades de l’economia dels privilegis, il·legals o para-legals es concentrin en major quantia allà on més oportunitats hi ha. No és d’estranyar doncs, que en les administracions públiques, que per les seves mans passa més del 50% de l’economia del nostre país, sigui el camp més abonat per atraure tots aquells que creuen evident que transacció econòmica està estretament relacionada amb el privilegi. I si no canvia aquest màxim comú denominador que tenalla el nostre benestar conjunt, darrere dels corruptes d’avui en vindran de nous i de nous, infinitament, com les onades a les platges. Esgarrifa aquell adagi, sovint eludit com una ocurrència graciosa en certs cercles empresarials, que diu que «qui no té padrins no el bategen».

Doncs si és cert que només aplicant la transparència més cristal·lina en nosaltres mateixos s’és capaç d’exigir incondicionalment la dels altres, no és menys cert que els que tenen el poder emanat de les urnes en tenen més, de responsabilitat. Encara no comprenc que des dels nostres representants, que es manifesten bel·ligerants en contra de la corrupció del diner públic, no s’hagi proposat publicar en web de lliure consulta tots els assentaments comptables, actualitzats al dia, de totes les institucions, i també de les despeses d’empreses i entitats privades que rebin aquest diner.

Com més persones plantin la llavor de la meritocràcia a prop de casa i a on hi tinguin possibilitat, més avançarem en la transparència econòmica, en la democràcia directa, en la dels partits polítics i institucions de tota mena que a hores d’ara perpetuen els seus caps indefinidament, en la independència dels poders i en la participació ciutadana. Àmbits de necessària millora per minimitzar el màxim comú divisor del privilegi.

La gravetat dels fets ens empeny a intentar-ho. Des de ponent els vents es remouen per justificar la injustificable economia dels privilegis. A Catalunya ja hi ha prou veus que s’adonen del perquè hem caigut en aquest forat i per on hem de començar a sortir-nos-en. Tenim comportaments culturals que ens ho permetran. Espero que siguem prou gent i que no perdem el temps.

Sobre l’autor:

20150502_114009Joaquim Campayà, membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia.