Corrupció: sistèmica?

Joaquim Campanyà.

Fa molt de temps que gairebé a diari els espais informatius ens omplen de noticies i comentaris sobre la corrupció, sigui amb diner públic o privat. Vol dir això que la qüestió ens preocupa i alhora que no hi hem posat remei. De quina llavor ha crescut aquest comportament? Quines són les arrels que el perpetuen? De quin passat som hereus?

Algú va dir, parlant de la nostra economia, juntament amb la d’altres països, que el nostre paral·lel geogràfic, lluny d’ésser capitalista de lliure mercat, és: «una economia de privilegis» en un mercat lliure.

El ben considerat i respectat Evucci Liberal, un dels dos receptors de les cartes de Sèneca i que en origen donà nom al pensament polític, es definia com un home de províncies integrat al sistema de l’Imperi Romà, extraordinàriament ric, extraordinàriament culte, molt generós i «molt ben relacionat amb el poder establert, fos quin fos aquest». Per molt lloables i generosos que fossin els fruits de les aplicacions de la seva riquesa personal, la pròpia definició ens aventura a pensar que l’obtenció d’aquesta estava directament relacionada amb els privilegis del poder vigent. En faig referència perquè, essent així, la cosa ens vindria de lluny.

La consideració positiva d’obtenir privilegis és transversal en tota la nostra societat. Nombrosos exemples ens ho expliciten en vers a les administracions públiques, però no és menys cert en el comportament quotidià personal, sigui quin sigui l’estatus econòmic. El «comissionista ocasional» està prou arrelat. I no em refereixo a aquells que tenen un contracte laboral o mercantil explícitament remunerat amb un percentatge de l’activitat econòmica que generen. Em refereixo al que pretén treure benefici d’una situació de privilegi derivada del càrrec que ocupa o oportunitat casual. D’aquestes actuacions, en el marc econòmic de la vida civil, n’està ple. Pagaments en metàl·lic, amb privilegis, amb favors, amb regals, amb festes,… sempre amb l’objectiu d’obtenir benefici a canvi del privilegi atorgat. Pràctiques tant esteses i acceptades que en alguns límits pren el caire d’ètic justificant-se en un marc de legalitat que seria discutible.

És obvi que les corrupteles derivades de l’economia dels privilegis, il·legals o para-legals es concentrin en major quantia allà on més oportunitats hi ha. No és d’estranyar doncs, que en les administracions públiques, que per les seves mans passa més del 50% de l’economia del nostre país, sigui el camp més abonat per atraure tots aquells que creuen evident que transacció econòmica està estretament relacionada amb el privilegi. I si no canvia aquest màxim comú denominador que tenalla el nostre benestar conjunt, darrere dels corruptes d’avui en vindran de nous i de nous, infinitament, com les onades a les platges. Esgarrifa aquell adagi, sovint eludit com una ocurrència graciosa en certs cercles empresarials, que diu que «qui no té padrins no el bategen».

Doncs si és cert que només aplicant la transparència més cristal·lina en nosaltres mateixos s’és capaç d’exigir incondicionalment la dels altres, no és menys cert que els que tenen el poder emanat de les urnes en tenen més, de responsabilitat. Encara no comprenc que des dels nostres representants, que es manifesten bel·ligerants en contra de la corrupció del diner públic, no s’hagi proposat publicar en web de lliure consulta tots els assentaments comptables, actualitzats al dia, de totes les institucions, i també de les despeses d’empreses i entitats privades que rebin aquest diner.

Com més persones plantin la llavor de la meritocràcia a prop de casa i a on hi tinguin possibilitat, més avançarem en la transparència econòmica, en la democràcia directa, en la dels partits polítics i institucions de tota mena que a hores d’ara perpetuen els seus caps indefinidament, en la independència dels poders i en la participació ciutadana. Àmbits de necessària millora per minimitzar el màxim comú divisor del privilegi.

La gravetat dels fets ens empeny a intentar-ho. Des de ponent els vents es remouen per justificar la injustificable economia dels privilegis. A Catalunya ja hi ha prou veus que s’adonen del perquè hem caigut en aquest forat i per on hem de començar a sortir-nos-en. Tenim comportaments culturals que ens ho permetran. Espero que siguem prou gent i que no perdem el temps.

Sobre l’autor:

20150502_114009Joaquim Campayà, membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia.

Una igualtat desdibuixada

Mònica Morros.

Dilluns 22 de febrer, es commemora el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. La discriminació de gènere és una problemàtica que malauradament, impregna tots els àmbits de la nostra vida i el mercat laboral no n’és pas una excepció. Actualment, les dones que viuen als països catalans,cobren un 25% menys que els homes per la mateixa tasca.

Igualtat? No, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Però les desigualtats no són sols en la quantia. Si mirem la jerarquia i les posicions que gaudeixen de més poder i per tant de més prestigi, observem que aquestes també són ocupades majoritàriament per homes. Segons dades de l’observatori IQ els llocs de direcció i gerència de les empreses són ocupats en un 67,6% pel col·lectiu masculí.

Justícia? No, encara hem de treballar més per assolir-la.

Però aquesta segmentació no sols és present de manera vertical. Horitzontalment també existeix. Les dones tendeixen a ser majoria en les ocupacions destinades als serveis i a la cura. Sembla que els rols de gènere estiguin escrits a foc al mercat laboral.

Llibertat? No, encara hem de superar la socialització masclista.

Volem construir una república justa i igualitària. Però ha ser, justa i igualitària per tots i totes. Volem una república d’homes i dones lliures on aquestes pràctiques siguin intolerables i eradicades.

Seguint les paraules de l’escriptora Maria Mercè Marçal i Serra ” A l’atzar agraeixo tres dons; haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida”. Se’ns ha brindat la gran oportunitat de deixar de ser una nació oprimida però també hem de deixar de tenir el 50% de la nostra societat vivint sota aquesta subtil opressió.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.   .@monicamorros

Publicat a Infoanoia.cat

Immigrants i refugiats

Narcís Oliveres.

El XXXIII Cicle de Conferències Aula Oberta de l’Agrupació Cultural Aula Oberta de Figueres, la meva ciutat, té el títol genèric Immigrants, exiliats, refugiats dins l’Europa del segle XXI. És un tema oportú; l’increment de la immigració a Europa a partir de la segona meitat del segle XX i el més recent drama dels refugiats han comportat reaccions, algunes de clarament xenòfobes.

“La interacció entre immigració i independència decidirà com viuran els nostres fills”

La comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l’estudi i de l’anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l’estudi comparat, sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s’obté un coneixement de diferents realitats que permet elaborar classificacions i analitzar experiències. Cap anàlisi que es limiti a l’estudi dels fenòmens sorgits en un sol àmbit territorial o històric no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

A Catalunya en aquests moments s’interrelacionen dos processos: el de la independència i el de la integració d’immigrants, i de refugiats, que hem de considerar des de la perspectiva de la nostra vocació europea. Aquesta interrelació té una significació vital, ja que segons com es gestioni pot provocar tant noves oportunitats com retrocessos dins de cada un dels processos. I els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran els nostres fills i néts. La política comparada sorgeix de l’aplicació dels conceptes bàsics de la política a sistemes concrets de diferents latituds geogràfiques i de diferents períodes històrics. El nostre marc conceptual coincideix amb l’europeu, geogràficament i històrica. Les reaccions xenòfobes, atàviques, és possible que pouin les seves motivacions en el record de l’esfondrament de la civilització romana, la qual va ser un intent reeixit d’unió europea, en què els bàrbars, terme que significava estrangers, van irrompre, violentament per gaudir de la seva riquesa, tant material com intel·lectual. Tenim consciència del nostre marc conceptual. I d’acord amb aquesta consciència, quan assolim la independència farem una política d’integració responsable.

Deia Ramon Trias Fargas que no podem oblidar que som una nació que s’adreça a Europa, que respecta tothom i que vol millorar la vida de tots els que viuen aquí, inclosos els que hi han vingut. I afegia que ser català és la voluntat de d’ésser lliures, que Catalunya o és la pàtria de la llibertat o no serà.

Sobre l’autor: 

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53

Narcís Oliveres, ex conseller de la Generalitat, doctor en dret i membre de Sobriania i Justícia.

Article publicat al diari El Punt Avui 15/02/2016

 

Muriel

Elvira Rey.

Ahir vespre va ploure aigua i no va eixorivir les flors exposades al parc per gent del ram per animar-nos a acolorir els nostres patis. Eren llàgrimes. Llàgrimes per a tu, Muriel. Ni al cel que t’esperaven, van estar-se de plorar en copsar la pena de les flors esllanguides del parc.

Ara, digues-me Muriel, per què tanta pressa. És veritat que ja hem trobat el bon camí, que no estem tan empantanegats, però el teu tarannà conciliador, la teva intel·ligència, el teu somriure, ens són imprescindibles. Ens haurem d’espavilar.

Trobarem faltar la teva mirada blava i directa.

Trobarem a faltar el teu posat fràgil i contundent.

Trobarem a faltar el teu somriure dolç, franc i engrescador.

I per deixar-nos clar que no som aquí i ara per a llepar-nos les minúcies, ens has donat la vida i deixat el gran, incisiu, punyent record.

Gràcies, maca.

Sobre l’autora:
 
20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

 

Crònica del sopar Àgora amb la presidenta Carme Forcadell

Mònica Morros.

La molt honorable presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha estat la convidada en l’últim sopar àgora que es va organitzar des de Sobirania i Justícia.

Després dels resultats del 27S la cambra catalana compta amb una majoria independentista amb la que està legitimada per avançar en el procés constituent. És del tot sabut que les negociacions entre els partits partidaris de la independència no han estat una qüestió senzilla i la presidenta del Parlament s’ha trobat immersa en mig d’aquest fort huracà. Afortunadament ha tornat a les nostres institucions una calma relativa. Ja fa uns anys que els catalans i catalanes ens hem acostumat a l’acció, a la il·lusió i als reptes. No defallirem fins que no haguem obtingut els nostres objectius i això passa per seguir dempeus cada dia recolzant des de la societat civil catalana els nostres polítics i les nostres institucions.

Carme Forcadell, durant tota la seva ponència, va posar damunt la taula tot una sèrie de reptes que s’estan afrontant des de les institucions de Catalunya. El primer d’aquests i imprescindible per assolir la resta és defensar la sobirania del Parlament català. El Tribunal Constitucional està polititzat i està prohibint el debat democràtic. La presidenta del Parlament afirmà que a l’estat espanyol no existeix una separació de poders real. El poder executiu constantment ordena al poder judicial que coarti la llibertat del poder legislatiu. Això no és un estat democràtic i els catalans i les catalanes no estem disposats a viure en un estat amb una mancança tant gran com aquesta.

Un segon repte que Forcadell va esmentar fou la necessitat que el parlament sigui una representació de la societat catalana i això passa perquè sigui un parlament plural. En aquesta institució rau la sobirania del poble català i ha de reflectir la pluralitat i la riquesa de Catalunya. Ara bé, com no podia ser d’una altra manera, la molt honorable presidenta feia palès la necessitat de no escatimar esforços a l’hora de garantir tant la sobirania del Parlament com el mandat democràtic expressat a les urnes.

Mentre Catalunya no esdevingui un nou estat d’Europa, és necessari afrontar de la manera més digne possible totes aquelles emergències socials que desgraciadament colpeixen el nostre país. Segons Forcadell per tal de solucionar de la manera més encertada aquesta situació s’ha de deixar de banda els interessos partidistes i avantposar la societat catalana.

Un altre aspecte que posa en el punt de mira el benestar de les ciutadanes i ciutadans catalans és la lluita contra la corrupció. La desafecció política està present a moltes de les democràcies actuals però això no ha de ser una excusa per deixar que el nostre país també s’impregni d’aquestes males praxis. S’ha de recuperar la confiança de la societat i això passa per tenir el què Forcadell anomena un “Parlament amb parets de vidre”. La presidenta va explicar que per aconseguir-ho s’estan duent a terme dues actuacions. Per una banda s’està treballant en un codi de conducta pels diputats que es fonamenta amb una sèrie de principis ètics. Per altra banda s’està posant en marxa un registre de grups d’interès a on qualsevol persona o lobby que s’hagi de reunir amb els o les diputades del nostre Parlament, hagi de registrar-se. D’aquesta manera es pretén fer públiques les agendes dels nostres polítics de la mateixa manera que ho és la de la nostra presidenta Carme Forcadell. Una aposta per la transparència és un apropament de les institucions democràtiques a tota la ciutadania.

Un dels temes d’actualitat és la reforma horària i precisament la presidenta en va fer esment per tal de remarcar-lo com una necessitat i una oportunitat que ha de servir per apropar-nos a Europa a la vegada que millorem els nostres hàbits i els fem més saludables. Aquesta reforma ha de servir per assolir una millor conciliació laboral i familiar i per tant esdevindrà una eina molt efectiva que ens permetrà lluitar contra la desigualtat de gènere que encara avui en dia es troba present en tots els àmbits de la nostra societat. La igualtat de gènere és un índex de qualitat democràtica i Catalunya aspira a ser-ne la capdavantera, però per fer-ho s’ha de treballar de manera transversal en aquesta temàtica.

Finalment la presidenta Carme Forcadell va recalcar la necessitat de recuperar les relacions internacionals de Catalunya amb la resta del món, unes relacions que degut a la crisi i a les fortes retallades que Catalunya ha patit s’havien vist moltes vegades estroncades o limitades. La necessitat del moment actual és posar com a eix centrar aquestes relacions i per tant la política exterior passa a ser un dels pilars d’aquesta nova legislatura.

Com deia Miquel Martí i Pol en el seu poema Ara Mateix:  “Tot està per fer i tot és possible”.

Captura de pantalla 2016-02-12 a les 14.52.05

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, Responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Crònica dinar Àgora “ Com hem arribat fins aquí?”

El passat 15 de gener, Sobirania i Justícia va organitzar un dels seus dinars-àgora que comptà amb la presència de quatre personalitats rellevants de la política actual: Salvador Cardús, Joan Ridao, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Salvador Cardús, professor de Sociologia a la UAB, va fer la primera intervenció. No va dubtar en fer una crítica al què Cardús considera la ingenuïtat del procés. Segons ell hi ha manca d’estratègia global i masses tecnicismes que no deixen avançar al pas que es voldria. Fent esment al resultat del 27S va assegurar els vots obtinguts no ens van donar la força que necessitàvem. Finalitzà la seva intervenció fent una crida a la maduració i assegurant que no n’hi ha prou amb la “revolució dels somriures”.

Tot seguit es va poder gaudir de les paraules de Joan Ridao, professor de Dret Constitucional a la UB. Com no podia ser d’una altra manera Ridao va parlar sobre la Llei del Procés Constituent, prevista en el full de ruta. També va tractar el tema de les majories actuals fent palès que és necessari ampliar el ventall de persones que recolzin la independència i que això només es pot fer a base de mobilització i més mobilització. S’ha de convèncer a la comunitat internacional que ara és l’hora de la diplomàcia i que Catalunya és un país totalment europeu.

Jordi Cuixart, com a nou president d’Òmnium Cultural, també va tenir el seu torn de paraula. Amb un to il·lusionant va posar en valor el pacte que s’ha aconseguit darrerament. Tot acceptant que no som suficients va destacar que havíem arribat fins aquí perquè l’independentisme és l’opció majoritària, però que tenim com a horitzó ampliar-la perquè volem ser més. Parlant des del punt de vista d’una entitat no va dubtar en posar de relleu el paper de la societat civil en un moment com aquest. Una societat civil que ha d’estar disposada a fer sacrificis perquè això només acaba de començar però si tothom se centra en servir en allò que bonament pugui no hi ha dubte que continuarem endavant.

Per últim va parlar Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Seguint l’esperit motivador de Cuixart, va destacar que hi ha incertesa sobre el què passarà però que el millor remei per combatre-la ha de ser la confiança que es respiri en nosaltres mateixos. Fent una reflexió sobre com hem arribat fins aquí, Sànchez va posar en relleu la necessitat d’aprendre dels errors comesos fins al moment. Aquests han de servir per equipar millor la maleta del nostre viatge i que no funcionin com a rocs que sols serveixin per dificultar el camí que ens queda per fer. Va acabar tractant el tema de les reaccions de l’estat espanyol . Tot fent ús d’un realisme necessari assegurà que no ha de quedar cap dubte que no hi haurà cap mena de cessió per part de l’estat espanyol. Jordi Sànchez va acabar amb una frase que il·lustra la seva visió sobre el procés: “ no és un projecte de part, sinó un projecte de país.”.

Durant el dinar també vam comptar amb les intervencions de Dolors Feliu i l’eurodiputat Ramon Tremosa. Dolors Feliu, com a directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya i a més a més membre de Sobirania i Justícia, va fer un petit recull de tot allò tractat en les diverses intervencions. Posava sobre la taula que el què les catalanes i els catalans volen és “una independència tranquil·la i segura” i que la ciutadania empeny amb pas ferm. A la ronda de preguntes l’eurodiputat Ramón Tremosa, tot i venir sols com a públic, també va tenir el seu paper i va poder donar una pinzellada sobre com s’estava vivint, des d’Europa, els esdeveniments catalans.

Aquest gran col·loqui, dut a terme immediatament després del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, va servir per clarificar moltes de les incerteses que el públic assistent tenia. Tots els convidats va poder expressar la seva visió sobre els diferents escenaris que hem viscut durant aquests mesos i cadascú en va destacar aquells aspectes o aquells fets que trobaven més rellevants. Una cosa sí que va quedar clara i es va respirar durant tot el dinar; això no té aturador.

l

Sobre l’autora:

Mònica Morros

Mònica Morros,  responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Antoni Abad

El passat dia 20 de novembre Sobirania i Justícia va organitzar un dels seus dinars-àgora que va comptar amb la col·laboració de diverses entitats i associacions. Es va tenir l’honor de gaudir de la presència del president de la patronal CECOT, Antoni Abad, que va fer una pinzellada de la visió empresarial respecte el procés que ha engegat el nostre país i la nostra gent.

Abad va dividir la seva ponència en tres punts; fer empresa, fer país i fer associacionisme empresarial. Seguint el primer d’aquests va destacar la rellevància de les empreses i el creixement econòmic pel benestar de la societat. Catalunya necessita d’empreses competitives i aquestes són les que aposten per uns bons valors i sobretot per equips mixtes.

A l’hora d’establir la relació entre empreses i país, el president de la patronal CECOT va denunciar un excessiu paternalisme de l’estat envers la societat. Afirmà que si el món polític establís contactes més freqüents amb les empreses i amb la ciutadania en general, les decisions que es prendrien serien molt més encertades. No va passar per alt el paper de l’educació en la societat i la va qualificar com un actiu indispensable per tal de tirar cap endavant un país com el nostre.

Antoni Abad va fer una crítica a l’estat espanyol tot denunciant la manca de voluntat de diàleg que aquest ha mostrat des de la transició. “Qualsevol país no ens val, però segons quin definim ens hi apuntem”. Aquestes paraules varen ser pronunciades pel president de la patronal CECOT per tal de mostrar el suport a la construcció de la república catalana. La creació d’un nou estat és una oportunitat per començar de zero i deixar enrere tot allò que suposi un llast per continuar avançant. Antoni Abad va expressar el ferm compromís de les patronals en el futur de Catalunya i la voluntat inequívoca de participar en el disseny del nou país.

En l’últim punt tractat a la seva ponència va parlar del rol que l’associacionisme empresarial ha de tenir en l’escenari actual. L’associacionisme és més necessari que mai. Si es vol transformar el present hi ha d’haver implicació i no hi ha temps per perdre. Per generar cohesió social va apuntar cap a la necessitat de treballar a partir de tres punts bàsics: fer equip, fer empresa i fer societat. S’ha de valorar que tenir el reconeixement legal no suposa automàticament gaudir del reconeixement social. Per vetllar pel futur del país, de les empreses i de la gent, és a dir per l’interès general, el país ha d’estar dotat d’empreses competitives que siguin capaces de generar benestar econòmic. La industrialització és una fortalesa de Catalunya però va recalcar que el treball més productiu és el què surt de persones contentes i això no es pot passar per alt.

En definitiva, Antoni Abad va fer palès que els empresaris no tenen por del moment en el què Catalunya es troba immersa sinó que ho conceben com una gran oportunitat per crear un estat nou, millor i amb un gran creixement econòmic. Fent esment de varis estudis, el president de la patronal CECOT va voler recordar que són moltes les dades que ens mostren que a més creixement econòmic els índex de qualitat democràtica són més alts. Això és precisament el què es vol per Catalunya: un país econòmicament pròsper i democràticament sa.

IMG_2684

Sobre l’autora:

Mònica Morros

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros

El moment ha arribat

Després de molts anys, finalment sembla que els catalans hem expressat la nostra voluntat seriosa de voler ser independents.

Depenent del color polític, les eleccions del 27-S poden ser interpretades de moltes maneres diferents. Però si les llegim com el que són, unes eleccions al Parlament de Catalunya, el vot independentista ha guanyat per majoria absoluta. El problema sorgeix quan dins d’aquesta majoria es barregen sentiments d’allò que en diem “dretes i esquerres”. Aleshores moltes vegades es fa difícil pensar només en el país i les coses es poden complicar per “lluites” internes. Primer creem un país i després ja veurem com ens organitzem.

Mentrestant una part de la societat civil, al marge dels partits, s’està organitzant, mitjançant una sèrie d’institucions, amb una finalitat conjunta que consisteix en construir un país molt millor. S’ha de posar en marxa doncs, un debat que permeti definir una nova constitució per la República Catalana.

Per aconseguir-ho, a grans trets, és necessari: la participació del màxim d’entitats possibles,  la participació de les institucions públiques, la divulgació per part dels mitjans de comunicació i el màxim de participació ciutadana arreu del territori.

És el moment doncs, de treballar per fer un nou país. Un país just on tots ens sentim còmodes respectant les lleis que nosaltres haurem ajudat a construir. Un país amb una constitució que contempli els drets de tots el que volem treballar per una Catalunya millor, amb independència del color que votem i de les nostres ideologies, on hi càpiga tot: dretes i esquerres, catalanistes o no catalanistes.

Amb això treballem els membres de Sobirania i Justícia, esperem que serveixi d’ajut per aconseguir-ho.

Sobre l’autora:

FullSizeRenderMaria Lluïsa Navarro, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Defensar la nostra identitat i la nostra dignitat

Acabo de tornar d’unes mini-vacances. Volia conèixer què era La milla de oro Marbellí. Amb pocs dies no es pot emetre un judici definitiu, però sols he vist un enorme dispendi econòmic sobre el qual faria falta saber el seu cost, la seva rendibilitat legal i el seu futur.

He arrodonit el dia amb una reunió convocada per Sobirania i Justícia, en què s’ha parlat sobre la situació política actual. Hi ha una crònica de Joan Serra a Ara.cat

Al tornar a casa he aprofitat la diària desinformació de TVE (TV1) Noticiario i a un quart i cinc d’una, ja del dia següent, he intentat seguir “El debate de la 1”, amb Germà Bel (Junts pel Sí), Miquel Iceta (PSC), Xavier Garcia Albiol (PPC), Ramon Espadaler (UDC), Lluis Rabell (Catalunya sí que es pot), Ines Arrimadas (C’s) i Antonio Baños (CUP). Lamentant-ho, he de confessar que no he pogut visionar/escoltar tot el programa. Massa fort per la meva edat. Tot aquest tràfec m’ha portat a fer les següents reflexions:

Els catalans necessitem tants consells, amenaces, descripcions de les penalitats enormes que patiríem segons el que decidim? No seria millor que d’una vegada per totes els catalans tanquéssim les portes mentals a tanta “col·laboració” forània i ens dediquéssim a escoltar les propostes dels partits i associacions de Catalunya?, dels no dependents de poders colonialistes? Resulta que passats 300 anys encara ens cal escoltar-los i seguir els seus consells?

Queda clara la restringida apertura de l’Espanya imperial als emigrants sirians, que no ho tindran fàcil per a trobar acollida en la mateixa. El sedàs d’entrada serà de malla fina. El Gobierno no està per bromes d’obrir la porta d’entrada als sirians i tampoc no està per obrir la porta de sortida als catalans. Cal protegir “la reserva espiritual de Occidente”

Mai en la història d’Espanya una colònia ha aconseguit la independència sense una guerra. S’ha aconseguit amb el sacrifici de moltes vides espanyoles i en defensa de dios, patria i rei. Serem l’única excepció?

La caverna centralista mai ha sabut pactar, és evident, però l’esquerra catalana (sortosament no tota) no ha estat capaç de fer pinya amb altres partits per aconseguir la llibertat de Catalunya. La política de fer-se el cec i el sord davant l’escanyament econòmic centralista i carregar els neulers a la Generalitat, legalment votada per la ciutadania, pot suposar el principi de la fi de la nació catalana. La defensa d’un partit mai hauria de ser més important que la defensa de la nació. Si Catalunya aconsegueix ser lliure ja es tindrà temps per resoldre els problemes interns de partits.

La constant cançó que diu que si s’és d’esquerres i no es pot votar a l’actual president de la Generalitat és una prova d’una absència de catalanitat, la qual beneficia extraordinàriament als unionistes. Alguns catalans han confós l’ambició del poble català per salvar Catalunya amb l’ambició de poder del seu partit. Després d’una discussió que ja fa anys dura encara no s’han assabentat que la culpa de l’ofegament de l’estat del benestar a Catalunya es deu a les polítiques jacobines del govern central, amb la col·laboració, suposo que ingènua, però eficaç, d’alguns catalans.

La problemàtica social que preocupa a tothom no es soluciona, a llarg termini, cobrint despeses, sinó establint inversions adequades. Sigui necessari cobrir despeses avui o invertir adequadament en l’endemà, l’aixeta econòmica és a Madrid, que rep els impostos, i no és a mans de Catalunya, que s’ha de conformar en l’almoina anual que se li concedeix.

Espanya encara viu en una democràcia vertical (d’origen franquista) i no entén la democràcia que procedeix de la base i flueix cap al govern. Aquesta democràcia centralista ha decidit que l’escanyament econòmic de Catalunya és la millor solució al problema independentista.

Però la independència és viable i necessària. Cal perdre la por al futur i cal escollir el que ha de ser. Arribar a un acord amb la dreta/dreta i nouvinguts paral·lels és impossible i sols una votació assenyada ens pot portar a bon fi.

I cal repetir, no es pot perdre el temps amb les picabaralles entre polítics catalans. Cal votar per una Catalunya lliure. Després del 27S vindrà l’esperada possibilitat de construir una Catalunya d’acord amb la majoria democràtica de la nació i sense influències alienes. Com diu Neus Munté “Ara ens pertoca defensar la nostra identitat, però, sobretot, la dignitat”.

Sobre l’autor:

Pere Cosfotota, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.