Crònica de la Trobada Anual de Sòcies i Socis amb el Conseller Josep Rull

Mònica Morros.

Dimecres passat, Sobirania i Justícia va celebrar l’assemblea anual de sòcies i socis de l’entitat que comptava amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull. El conseller ja ha estat, en altres ocasions, convidat per l’entitat i aquesta vegada ho va fer en un acte que portava per títol “Referèndum o Referèndum”, fent referència al compromís inequívoc dels representants polítics a fer possible que la ciutadania catalana decideixi el seu futur a les urnes.

Amb la mirada posada al reconeixement internacional, es va posar sobre la taula el fet que la via del referèndum pactat s’ha d’esgotar fins al final. Quan s’hagi arribat el moment límit i la negativa de l’estat no es superi, Catalunya ha de seguir el camí que la ciutadania reclama. Amb paraules del mateix conseller: “En el nostre diccionari no existeix la paraula rendició”.

En l’estira i arronsa amb el govern espanyol, Rull va apuntar que és essencial guanyar la batalla democràtica ja que simplement suposa una ferma voluntat de defensar que les persones puguin expressar-se a les urnes, la clau de volta per poder eixamplar la base a escala interna. La situació actual no està dividida entre els defensors de l’independentisme i defensors de l’unionisme sinó entre defensors del dret a vot i els contraris a aquest mateix. Les persones que estan treballant per la independència i per tant, perquè es faci un referèndum, estan sent les garants, tant per aquells que aposten pel sí com pels qui ho fan pel no, de l’exercici més democràtic de tots: poder votar.

Josep Rull assegurava que actualment l’independentisme no està basat en el greuge que pateix Catalunya per part de l’estat espanyol, sinó que és un moviment optimista, d’esperança i de projecció de futur. En canvi la postura de l’estat espanyol acredita, per enèsima vegada, que aquest no té res a oferir a Catalunya: “Els forts pacten, els dèbils imposen”, apuntava Josep Rull. “La ciutadania es farà seva les urnes”, va ser la frase que va usar el conseller per il·lustrar quin era el motor que va iniciar el procés cap a la independència i quin serà el que farà que aquest moviment no s’aturi: la gent. Citant a Enric Prat de la Riba, “Si tenim ànima de nació, hem de tenir cos d’estat”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Del Brexit a la criminalització del referèndum

Magda Gregori.

Han decidit marxar. Ho han fet votant, utilitzant una de les eines primàries de la democràcia. Un resultat ajustat però suficient. 52% a favor del Brexit. La Gran Bretanya se’n va. Abandona el projecte europeu. Una decisió que, evidentment, tindrà conseqüències. Un fet que afebleix les institucions europees, que les aboca a una negociació forçada per intentar minimitzar-ne els costos i que exigirà un procés de reflexió i anàlisi. Un succés potser imprescindible per encaminar el futur de la Unió.

Ha fracassat el projecte europeu? Ens falta una proposta comuna? No hem aconseguit construir una identitat pròpia, europea? Han fallat moltes peces, tan econòmiques, com polítiques i socials. Europa perd la segona força, després d’Alemanya. Gran Bretanya obre la porta a altres corrents euroescèptics que podrien seguir el mateix camí. Marine Le Pen encoratjava aquests dies als ciutadans francesos a votar i decidir si és millor marxar o quedar-se a la Unió Europea. És veritat que el discurs eurosescèptic es vincula sovint amb partits o pensaments d’extrema dreta i, fins i tot, amb components racistes. Tot així, hem de ser conscients que s’expandeix també més enllà i aglutina un pensament que fa trontollar l’estabilitat dels poders europeus.

I, poques hores després de conèixer els resultats, el primer ministre britànic, David Cameron, va anunciar la seva dimissió. Com a demòcrata, va acceptar i assumir els resultats. Una acció, tot sigui dit, molt poc habitual a la democràcia espanyola. Perquè el passat 26J ens vam omplir la boca dient que celebràvem la festa de la democràcia però, de moment, encara cap executiu de La Moncloa ha permès celebrar un referèndum perquè Catalunya decideixi a les urnes quin futur col·lectiu desitja.

El Regne Unit ens ha tornat a donar una lliçó de maduresa política. Ho va fer quan va decidir tirar endavant el referèndum escocès i ho ha tornat a fer aquest mes de juny. Prenguem-ne nota. El debat democràtic és, sens dubte, una eina per transformar i fer avançar la societat.

“Els referèndums, a l’hora de convocar-los, cal pensar-los” va afirmar l’encara president en funcions, Mariano Rajoy, després de conèixer els resultats del Brexit. Evidentment. Cal argumentar perquè s’han de tirar endavant i s’ha de promoure un intens espai de reflexió i anàlisi perquè totes les parts puguin justificar els seus arguments. I Rajoy va afegir: “referèndums, els justos”. Senyor president, quins són els temes que, segons vostè, es poden sotmetre a referèndum? El futur de Catalunya ja sabem que no.

Però no només va ser Rajoy qui va criminalitzar el referèndum britànic. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, el va qualificar de “referèndum irresponsable”. Un adjectiu que, pel seu propi significat, sembla impossible que acompanyi a aquest concepte. Serà, o no, proposat en el moment adequat, la pregunta serà formulada amb més o menys encert però, difícilment, serà una decisió política inconscient.

Sabem que els discursos homogenis no permeten prosperar, només serveixen per reafirmar postures o pensaments. Necessitem opinions alternatives a les idees que, per determinats motius, són dominants dins d’una societat en un moment determinat. Així teixirem un debat ric en continguts. Hem de saber que les decisions en democràcia es decideixen a les urnes. Votant. L’apoderament ciutadà és i ha de ser l’eix vertebrador d’una comunitat social, política i econòmica. Europa, interpreta l’avís britànic. Espanya, segueix l’exemple.

Queda molta feina per fer si volem reforçar els valors i paràmetres democràtics de la nostra societat. Alguns partits i líders polítics arrosseguen uns tics que no hi contribueixen gens. Preguntar, escoltar i retre comptes amb la ciutadania. És un cercle que es retroalimenta i si no ho fa significa que alguna peça no encaixa prou bé. Aleshores, és feina de tots que torni a circular. De tots. Començant per la classe política, evidentment.

Article publicat al Racó Català a data 13/07/2016.

Sobre l’autora:

op-magda-gregoriMagda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori

Consideracions del 26-J

Narcís Oliveres.

Mai cap procés electoral no es pot donar per finalitzat el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions, l’endemà en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. Tampoc no es pot donar per començat en el decret de convocatòria de les eleccions. És des d’aquestes constatacions que s’ha de fer les anàlisis electorals de les eleccions del 26 de juny. La mateixa convocatòria era atípica i en el procés hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral.

En política no hi ha anàlisis estanques. Tot comportament electoral aliè, proper en el temps, tendeix a incidir en les anàlisis i conclusions que es facin concernents a qualsevol d’ells. Fins i tot un comportament pot autocondicionar-se en cas de repetició de les eleccions; és la base del sistema de ballottage. Salvador Cardús havia comentat que, conegut el resultat l’endemà mateix del 20-D, els electors haurien votat diferent. Tal com han anat els resultats del 26-J hem de convenir que, i no precisament l’endemà del 20-D, s’ha votat diferent. Però no tant, ni per tot arreu.

En les dues eleccions, la del 20 de desembre i la del 26 de juny, s’observa un comportament diferent a Catalunya i a l’Estat espanyol. Quines són les causes? Els respectius marcs conceptuals, els quals, en política, configuren les ideologies. No es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació amb un marc. Cada paraula evoca un marc. S’ha especulat i afirmat que amb el posicionament de la CUP en la investidura del president de la Generalitat i en el rebuig dels pressupostos, el procés independentista quedava tocat, fins i tot definitivament superat, però l’independentisme, tal com va destacar en portada El Punt Avui l’endemà de les eleccions, es manté intacte.

En fer referència, al començament d’aquest article, que en el procés electoral hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral, pensava en el Brexit. No n’ha tingut. Pot tenir-ne, però, quan, si hi ha nou govern, se’ns torni a enviar a l’espai sideral. Jo recordo que després de l’estrepitós fracàs del projecte de Constitució europea es va fer, corrents, el tractat de Lisboa que en reprenia una part.

Irlanda el va sotmetre a referèndum el 28 de juny del 2008 i el 53,2% dels votants es varen expressar en contra de la ratificació i el 2 d’octubre del mateix any, només 95 dies després, el 59% la van acceptar. No descarto un nou referèndum al Regne Unit. O si no, la independència d’Escòcia pot assenyalar camins. Rajoy ja hi està ajudant.

Article publicat a El Punt Avui  el 4/07/2016

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53Narcís Oliveres i Terrades, ex conseller de la Generalitat i doctor en dret. Membre de Sobirania i Justícia.

Informació per reflexionar

Esteve Mirabete.

Enceto una modesta col·laboració amb el blog de Sobirania i Justícia convidant a l’intercanvi d’opinions sobre la bondat del sistema electoral espanyol respecte a altres sistemes de nacions del nostre entorn.

Fixeu-vos que parlo de sistema electoral espanyol, a Catalunya encara no tenim llei pròpia tot i que el nostre Estatut ho permet, mai s’ha pogut aconseguir una majoria parlamentària per tirar endavant aquest aspecte legislatiu.

Dies després de la darrera assemblea de Sobirania i Justícia, en un sopar amb uns amics, uns quants també advocats i altres que no ho eren, vàrem comentar sobre quin sistema electoral és més just, equitatiu, representatiu, etcètera. I em van sorprendre dues coses: una que va despertar un animat debat en el que no necessàriament els juristes teníem les opinions més fonamentades, i una altra en què tenim una certa desinformació que de vegades desemboca en una certa idealització d’altres sistemes electorals.

En aquest curt escrit no emetré cap judici ni opinió personal ja que crec que són més interessants altres aportacions i opinions, les vostres, si és que creieu que la temàtica té recorregut en el nostre fòrum, així que em limitaré a donar unes dades i apunts molt esquemàtics.

En general les lleis electorals estan inspirades en raons històriques i culturals. Simplificant molt es mouen dins dels objectius de decantar els resultats cap a oferir més fàcilment majories parlamentàries que tendeixen a una major estabilitat o bé incrementen la proporcionalitat i reflecteixen així la realitat política i social d’una manera més nítida.

Intentaré resumir molt breument alguns sistemes actuals de països propers:

-Alemanya: dues cambres, Bundesrag (alta) de representació territorial i Bundestag (baixa), per aquesta cambra els alemanys depositen dos vots, un nominal per a cadascuna de les circumscripcions i un altre a una llista de partit com fem ací.

-Regne Unit: cada circumpscripció escull un sol representant, aproximadament cada una reuneix uns 80.000 electors i el més votat serà membre del Parlament per aquesta demarcació, la resta de vots no es tenen en compte.

-França: el president de la República s’escull directament, mentre que el Parlament (Assamblea) serà representat per un diputat de cada demarcació. Si ningú obté majoria absoluta en la primera volta, en la segona s’enfrontaran els dos més votats.

-Itàlia: el partit més votat aconsegueix de fet la majoria absoluta encara que potser no li correspondria pels vots obtinguts.

-Espanya: les 52 circumpscripcions escullen els seu nombre de representants al Congrés de manera proporcional a la quantitat d’electors de cada una amb un mínim de representants per demarcació amb un sistema de restes que determina la Llei D’Hondt

Posant un exemple senzill, com a recordatori de com funciona la Llei d’Hondt , seria així:

Suposem que 5 partits A,B,C,D i E es reparteixen 6 escons amb aquest resultats:

A: 10.000 vots, B: 7.000 vots i C: 4.000 vots i D: 2.500 E: 2.000

Dividirem el nombre de vots per cada partit entre el nombre de representants adjudicant el primer representant de cada partir el nombre total de vots, al segon representant el nombre dividit per 2 i així succesivament:

PARTIT A: 10.000/1 : 10.000, 10.000/2: 5.000, 10.000/3 : 3.333, 10.000/4: 2.500

PARTIT B: 8.000/1 : 8.000,    8.000/2 : 4.000,  8.000/3 : 2.666

PARTIT C: 4.000/1 : 4.000,    4.000/2 : 2.000

PARTIT D: 2.500/1 : 2.500,   2.500/2 : 1.250

PARTIT E: 2.000/1 : 2.000

Així el partit A obtindrà 3 escons, el B 2 escons, el C 1 escó, i el D i E  0 escons

A la vista d’allò escrit anteriorment penso que ens podríem preguntar algunes questions o, si més no, plantejar-nos quin sistema ens és més atractiu dels anteriors o potser algún altre, o cap d’ells, i en definitiva quin seria més adient pel nostre país, per exemple:

  • Tenim que primar més l’estabilitat que la representativitat?
  • Quins alicients poden tenir els votants quan en un país la llista més votada encara que no tingui majoria absoluta obté aquesta majoría?
  • Que n’opineu que tots els països tinguin una barrera mínima de representació d’un 4% al 12% segons quin?
  • En el sistema britànic es pot donar que la majoria de representants no es correspongui amb la majoria de votants ja que només guanya un de cada demarcació i es desprecien la resta de vots, quins avantatges o inconvenients li veieu?
  • En principi el sistema alemany sembla el més representatiu, quins avantages o inconvenients li veieu?
  • El sistema D’Hondt es millor o pitjor que els altres?
  • Afegiu-hi les idees que considereu més interessants.

El sistema electoral està referit en les Constitucions respectives d’Àustria, Irlanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, P. Baixos, Noruega, Espanya, Portugal i Suïssa, mentre que a Alemanya, França o Gran Bretanya per exemple no és així, creieu que la Constitució ha de legislar els trets bàsics del sistema electoral com en els primers? o és millor com passa en els segons? A tall d’exemple en els esborranys de dues de les constitucions catalanes que s’han publicat en una apareixen els trets bàsics i en l’altre no.

 

Sobre l’autor:

DSC00397Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

De la inconsistència a la irrellevància política (ii)

Ricard Gené.

El 27 de setembre de l’any passat, amb la participació més alta registrada mai en unes eleccions catalanes, el nostre Parlament es va configurar per primer cop amb una majoria absoluta independentista. Junts pel Sí i la CUP, sumades, van quedar a poc més del 2% d’aconseguir també la majoria absoluta en vots. Potser ara, gairebé 6 mesos després, ja tenim certa perspectiva per veure què ha passat amb UDC, PSC i ICV, els partits d’orígens i tradició catalanista que han rebutjat l’independentisme i han advocat per les terceres vies. En aquest apunt tractaré de la situació d’Unió i un altre dia, més endavant, de la dels altres dos partits.

UDC ha estat durant molts anys un actor molt influent en la política catalana i l’espanyola, sempre al recer proporcionat per la coalició CiU, que li assegurava un 25% de la representació electoral obtinguda. El 27 de setembre, UDC, ja en solitari, no va aconseguir entrar al Parlament, però va ser per poc. Ramon Espadaler, delfí de Duran Lleida, venia de trencar el partit amb una truculent consulta interna sobre el procés. Aquest fet va precipitar la fi de CiU i la seva sortida del Govern, on ocupava l’estratègica cartera d’Interior. Espadaler va fer una costosa campanya electoral basada en l’eslògan “Seny”, amb fortes crítiques al procés independentista, aconseguint de cop i volta una àmplia cobertura mediàtica. Estaria bé saber qui va finançar aquella campanya, ja que UDC té un deute reconegut del voltant de 17 milions d’euros. Per tant li resultava impossible fer-ho amb els seus propis mitjans. UDC va aconseguir un meritori, però estèril, 2,5% dels vots. Considerada l’altíssima participació, no va ser un mal paper. De fet, UDC va esgarrapar exactament el percentatge de vot que va mancar a l’independentisme per aconseguir també la majoria absoluta en vots, fet que hauria donat a les eleccions del 27 de setembre un èxit plebiscitari complet.

Tres mesos més tard, Duran es va presentar en solitari a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El seu fracàs electoral va ser inapel·lable. Va obtenir menys de la meitat dels vots que Espadaler. Tot i així, Duran va trigar tres setmanes a dimitir. Duran, que es presentava amb el lema “Solucions”, ja era en l’imaginari col·lectiu del catalanisme la imatge del status quo. La seva llarga i personalista carrera política, sense passar mai abans per les urnes, va quedar  -potser fins i tot una mica injustament- resumida per la seva foto a la suite del madrileny hotel Palace llegint La Vanguardia. En realitat Duran no veia que s’havia convertit en una rèmora més que en el portaveu d’una proposta creïble. I per a l’unionisme, malgrat les seves constants travetes al President Mas i al procés, Duran era vist, malgré lui, com un còmplice del procés.

Aquests resultats van ser un cop definitiu a les expectatives del tàndem Duran-Espadaler de posar en escena un vell-nou partit autonomista català de dretes, amb alguns tocs sobiranistes, una mena de PNB. Potser l’hiperendeutament d’UDC i les servituds de la cúpula d’UDC amb l’establishment del Pont Aeri hagin estat determinants de la impossibilitat de sumar UDC tota sencera, o gairebé, a l’independentisme, malgrat l’ideari teòricament confederal del partit. Diu la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol.

UDC s’ha quedat amb una presència institucional anecdòtica, gairebé sense militància i completament sense projecte polític per al futur. El llegat polític de Carrasco i Formiguera ja no pertany a UDC. Duran ara treballa d’advocat en el bufet del seu sogre. De contactes i relacions acumulats al llarg de tants anys segur que no n’hi falten. En tot cas, segur que Espanya no agrairà mai a Duran els serveis prestats, perquè Espanya ja l’ha amortitzat.

Vegeu l’entrada De la inconsistència a la irrellevància política del 20 d’agost de 2015.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@genecasals