1-O: per unes dècimes de punt

Jaume López.

“Si el 48% dels electors estan a favor d’una proposta, el 5% hi estan en contra i el 47% tenen la intenció d’abstenir-se, el 5% dels opositors només necessiten desertar de les urnes per imposar el seu punt de vista, encara que siguin clarament una minoria. […] Encoratjar l’abstenció o la imposició d’un punt de vista minoritari no és saludable per a la democràcia”. Aquesta explicació de per què no sembla raonable establir quòrums de participació en els referèndums està extreta literalment del punt 51 del codi de bones pràctiques sobre referèndums que va aprovar l’any 2007 la Comissió de Venècia. La conclusió és que la Comissió, “basant-se en la seva experiència en l’àrea de referèndums, ha decidit recomanar que no hi hagi condicions sobre el quòrum de participació”.

L’exemple parla per si sol. És estrany que en una democràcia es cridi a no votar com a fórmula per guanyar, tot i que pot passar si les regles del joc ho incentiven, com ha passat sovint a Itàlia, on dels 67 referèndums abrogatius que hi ha hagut des del 1974, en el 40% dels casos no s’ha aconseguit la participació mínima del 50%. En tots aquests casos menys un l’opció guanyadora era la posició a favor; és a dir, l’estratègia del no ha estat cridar a no votar per invalidar el resultat. Un efecte col·lateral d’aquest abstencionisme promogut arran de la fixació d’un quòrum és que s’identifiqui anar a votar amb un posicionament polític, cosa que, clarament, redueix l’anonimat i, finalment, la llibertat de vot.

En tot cas, quan en el debat sobre el referèndum català s’apel·la a les “garanties” i es relacionen amb la Comissió de Venècia s’acostuma a parlar del cas de Montenegro, en què es va proposar un quòrum del 50% i una majoria del 55%, suposadament avalats per la Comissió. Cal recordar, però, que aquesta, en el seu informe sobre el cas, simplement va afirmar que els llindars que havia proposat Javier Solana, aleshores alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat Comuna de la Unió Europea, perquè la UE reconegués el resultat no eren contraris a la pràctica constitucional, especialment tenint en compte que a l’ex-Iugoslàvia s’acostumava a exigir un quòrum del 50%. Però va ser una imposició unilateral del comissionat que no va reconèixer el govern de Montenegro.

Què hauria passat si el referèndum d’independència s’hagués guanyat pel 54% en lloc de guanyar-se pel 55,5%? La crisi política que s’hauria produït, esperonada pel senyor Solana, és difícil d’imaginar. Com diu la mateixa Comissió: “Si un text és aprovat -fins i tot per un marge substancial- per una majoria de votants sense que s’arribi al llindar requerit, la situació política es torna extremadament difícil, ja que la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense una raó adequada”.

Les altres “garanties” que s’acostumen a mencionar, en boca de la Comissió, són que un referèndum ha de ser organitzat d’acord amb la Constitució i que la llei que marca el seu desenvolupament hauria de mantenir-se sense canvis almenys un any abans de la consulta. Efectivament, la Comissió afirma totes dues coses i totes dues resulten lògiques. En primer lloc, només cal recordar que el nom sencer de la Comissió de Venècia és Comissió Europea per a la Democràcia a Través de la Llei i està formada per estats. I, en segon lloc, si les regles del joc canvien poc abans d’un referèndum, això li pot restar credibilitat.

És difícil, però, que aquestes condicions es donin en la pràctica en un referèndum d’independència, especialment si no compta amb el suport de l’estat. Però tampoc es donen sempre en cas contrari. Per parlar dels referèndums occidentals “amb garanties”, al Quebec l’organització del referèndum va ser tolerada -no aprovada- pel govern canadenc i només tres anys més tard el Tribunal Suprem en va examinar la constitucionalitat. A Escòcia la llei sobre el referèndum sí que va ser pactada i aprovada, finalment, amb les condicions (cens, etc.) un any abans.

Als referèndums d’independència acostuma a haver-hi una alta participació i unes majories clares, també és lògic, però no en societats complexes on l’estatalitat és una opció política més, especialment en un món globalitzat i amb estructures polítiques supranacionals. Ho hem vist, de nou, al Quebec i a Escòcia. En el primer el no es va imposar pel 50,6%, i en el segon pel 55,3%. Però tenim molts altres exemples de resultats ajustats en societats que funcionen. El sí amb el qual es va iniciar la devolution a Gal·les (1997) va obtenir un magre 50,3%; al referèndum sobre el Tractat de Maastrich a França (1992) el sí va aconseguir un 50,8%; al referèndum d’autonomia cors (2003) el no es va imposar pel 51%, i el Brexit (2016), pel 52%. En tots aquests exemples, entre d’altres, la victòria democràtica es va assolir per unes dècimes de punt.

Publicat a l’ARA el 15/08/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Del Brexit a la criminalització del referèndum

Magda Gregori.

Han decidit marxar. Ho han fet votant, utilitzant una de les eines primàries de la democràcia. Un resultat ajustat però suficient. 52% a favor del Brexit. La Gran Bretanya se’n va. Abandona el projecte europeu. Una decisió que, evidentment, tindrà conseqüències. Un fet que afebleix les institucions europees, que les aboca a una negociació forçada per intentar minimitzar-ne els costos i que exigirà un procés de reflexió i anàlisi. Un succés potser imprescindible per encaminar el futur de la Unió.

Ha fracassat el projecte europeu? Ens falta una proposta comuna? No hem aconseguit construir una identitat pròpia, europea? Han fallat moltes peces, tan econòmiques, com polítiques i socials. Europa perd la segona força, després d’Alemanya. Gran Bretanya obre la porta a altres corrents euroescèptics que podrien seguir el mateix camí. Marine Le Pen encoratjava aquests dies als ciutadans francesos a votar i decidir si és millor marxar o quedar-se a la Unió Europea. És veritat que el discurs eurosescèptic es vincula sovint amb partits o pensaments d’extrema dreta i, fins i tot, amb components racistes. Tot així, hem de ser conscients que s’expandeix també més enllà i aglutina un pensament que fa trontollar l’estabilitat dels poders europeus.

I, poques hores després de conèixer els resultats, el primer ministre britànic, David Cameron, va anunciar la seva dimissió. Com a demòcrata, va acceptar i assumir els resultats. Una acció, tot sigui dit, molt poc habitual a la democràcia espanyola. Perquè el passat 26J ens vam omplir la boca dient que celebràvem la festa de la democràcia però, de moment, encara cap executiu de La Moncloa ha permès celebrar un referèndum perquè Catalunya decideixi a les urnes quin futur col·lectiu desitja.

El Regne Unit ens ha tornat a donar una lliçó de maduresa política. Ho va fer quan va decidir tirar endavant el referèndum escocès i ho ha tornat a fer aquest mes de juny. Prenguem-ne nota. El debat democràtic és, sens dubte, una eina per transformar i fer avançar la societat.

“Els referèndums, a l’hora de convocar-los, cal pensar-los” va afirmar l’encara president en funcions, Mariano Rajoy, després de conèixer els resultats del Brexit. Evidentment. Cal argumentar perquè s’han de tirar endavant i s’ha de promoure un intens espai de reflexió i anàlisi perquè totes les parts puguin justificar els seus arguments. I Rajoy va afegir: “referèndums, els justos”. Senyor president, quins són els temes que, segons vostè, es poden sotmetre a referèndum? El futur de Catalunya ja sabem que no.

Però no només va ser Rajoy qui va criminalitzar el referèndum britànic. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, el va qualificar de “referèndum irresponsable”. Un adjectiu que, pel seu propi significat, sembla impossible que acompanyi a aquest concepte. Serà, o no, proposat en el moment adequat, la pregunta serà formulada amb més o menys encert però, difícilment, serà una decisió política inconscient.

Sabem que els discursos homogenis no permeten prosperar, només serveixen per reafirmar postures o pensaments. Necessitem opinions alternatives a les idees que, per determinats motius, són dominants dins d’una societat en un moment determinat. Així teixirem un debat ric en continguts. Hem de saber que les decisions en democràcia es decideixen a les urnes. Votant. L’apoderament ciutadà és i ha de ser l’eix vertebrador d’una comunitat social, política i econòmica. Europa, interpreta l’avís britànic. Espanya, segueix l’exemple.

Queda molta feina per fer si volem reforçar els valors i paràmetres democràtics de la nostra societat. Alguns partits i líders polítics arrosseguen uns tics que no hi contribueixen gens. Preguntar, escoltar i retre comptes amb la ciutadania. És un cercle que es retroalimenta i si no ho fa significa que alguna peça no encaixa prou bé. Aleshores, és feina de tots que torni a circular. De tots. Començant per la classe política, evidentment.

Article publicat al Racó Català a data 13/07/2016.

Sobre l’autora:

op-magda-gregoriMagda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori

De la inconsistència a la irrellevància política (ii)

Ricard Gené.

El 27 de setembre de l’any passat, amb la participació més alta registrada mai en unes eleccions catalanes, el nostre Parlament es va configurar per primer cop amb una majoria absoluta independentista. Junts pel Sí i la CUP, sumades, van quedar a poc més del 2% d’aconseguir també la majoria absoluta en vots. Potser ara, gairebé 6 mesos després, ja tenim certa perspectiva per veure què ha passat amb UDC, PSC i ICV, els partits d’orígens i tradició catalanista que han rebutjat l’independentisme i han advocat per les terceres vies. En aquest apunt tractaré de la situació d’Unió i un altre dia, més endavant, de la dels altres dos partits.

UDC ha estat durant molts anys un actor molt influent en la política catalana i l’espanyola, sempre al recer proporcionat per la coalició CiU, que li assegurava un 25% de la representació electoral obtinguda. El 27 de setembre, UDC, ja en solitari, no va aconseguir entrar al Parlament, però va ser per poc. Ramon Espadaler, delfí de Duran Lleida, venia de trencar el partit amb una truculent consulta interna sobre el procés. Aquest fet va precipitar la fi de CiU i la seva sortida del Govern, on ocupava l’estratègica cartera d’Interior. Espadaler va fer una costosa campanya electoral basada en l’eslògan “Seny”, amb fortes crítiques al procés independentista, aconseguint de cop i volta una àmplia cobertura mediàtica. Estaria bé saber qui va finançar aquella campanya, ja que UDC té un deute reconegut del voltant de 17 milions d’euros. Per tant li resultava impossible fer-ho amb els seus propis mitjans. UDC va aconseguir un meritori, però estèril, 2,5% dels vots. Considerada l’altíssima participació, no va ser un mal paper. De fet, UDC va esgarrapar exactament el percentatge de vot que va mancar a l’independentisme per aconseguir també la majoria absoluta en vots, fet que hauria donat a les eleccions del 27 de setembre un èxit plebiscitari complet.

Tres mesos més tard, Duran es va presentar en solitari a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El seu fracàs electoral va ser inapel·lable. Va obtenir menys de la meitat dels vots que Espadaler. Tot i així, Duran va trigar tres setmanes a dimitir. Duran, que es presentava amb el lema “Solucions”, ja era en l’imaginari col·lectiu del catalanisme la imatge del status quo. La seva llarga i personalista carrera política, sense passar mai abans per les urnes, va quedar  -potser fins i tot una mica injustament- resumida per la seva foto a la suite del madrileny hotel Palace llegint La Vanguardia. En realitat Duran no veia que s’havia convertit en una rèmora més que en el portaveu d’una proposta creïble. I per a l’unionisme, malgrat les seves constants travetes al President Mas i al procés, Duran era vist, malgré lui, com un còmplice del procés.

Aquests resultats van ser un cop definitiu a les expectatives del tàndem Duran-Espadaler de posar en escena un vell-nou partit autonomista català de dretes, amb alguns tocs sobiranistes, una mena de PNB. Potser l’hiperendeutament d’UDC i les servituds de la cúpula d’UDC amb l’establishment del Pont Aeri hagin estat determinants de la impossibilitat de sumar UDC tota sencera, o gairebé, a l’independentisme, malgrat l’ideari teòricament confederal del partit. Diu la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol.

UDC s’ha quedat amb una presència institucional anecdòtica, gairebé sense militància i completament sense projecte polític per al futur. El llegat polític de Carrasco i Formiguera ja no pertany a UDC. Duran ara treballa d’advocat en el bufet del seu sogre. De contactes i relacions acumulats al llarg de tants anys segur que no n’hi falten. En tot cas, segur que Espanya no agrairà mai a Duran els serveis prestats, perquè Espanya ja l’ha amortitzat.

Vegeu l’entrada De la inconsistència a la irrellevància política del 20 d’agost de 2015.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@genecasals