Unitat!

Mateu Pedret.

Com a moltes generacions, a la nostra també ens ha tocat veure i comprendre esdeveniments de molta significació, sigui mundial o local.

Entre les mundials, per exemple, la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió Soviètica. I entre les locals és apassionant poder viure en directe aquesta autèntica revolució no-violenta que cerca el naixement de la República Catalana.

En aquest darrer cas estem parlant d’un canvi tan radical respecte l’statu quo que entenc que és convenient reconèixer que precisa un “tempo” que no necessàriament en té prou amb uns pocs mesos tal com semblava que sí que havien de ser suficients.

Tot procés històric no es mou a velocitat constant, sinó que combina etapes en què tot s’accelera amb altres en què tot sembla molt lent o aturat (o fins i tot amb la marxa enrere posada). Des de l’aprovació de l’Estatut del 2006, i més encara des de la sentència del TC del 2010, el camí cap a la independència s’ha fet amb el motor a moltes revolucions i marxes llargues, amb relativament poques frenades.

I ara, després de l’1-O, què ha passat que pareix que estem parats? Crec que estem desorientats. Estàvem convençuts que al davant no hi trobaríem un mur sense gaires escletxes, sinó un camí que sempre ens oferiria una bifurcació amb una sortida, encara que fes poc o molta pujada i fos d’una certa estretor. I no ha estat així. Però recordem que en qualsevol moment pot aparèixer una guspira de revifar el foc i tot es torni a accelerar.

Ara bé, la realitat és la que és i als qui van marcant el camí els toca analitzar-ho tot molt bé i tenir clares les decisions a prendre.

Lamentablement no hem aconseguit que una molt notable majoria dels catalans apostin clarament per la independència, i aquesta feblesa nostra la sap aprofitar molt bé el Regne d’Espanya. I tampoc hi ha prou objectius compartits entre les 3 opcions parlamentàries independentistes: s’estan imposant els personalismes i els objectius partidistes. Ho qualifico com una visió totalment a curt termini i que no beneficia suficientment la nostra nació. ¿Qui no ha entès, encara, que tots som necessaris? ¿Qui no sap veure que no ens podem permetre el luxe de no aprofitar l’esforç de tothom que hi vulgui aportar?

I pel camí hem anat cedint espais de poder i iniciativa. La darrera, aquests primers dies de març, la renúncia “provisional” del MHP Puigdemont a ser investit de nou. I potser en uns dies veurem la renúncia de Jordi Sánchez, i potser la de Jordi Turull, i ….

Segurament s’acabarà escollint un President (o Presidenta) amb el suport dels 3 grups independentistes. Però serà un immens error si, voluntàriament o per negligència, no s’assigna un paper molt significatiu (sempre que estiguin disposats a assumir-lo, és clar) als qui des dels seus lideratges hagin lluitat per la independència i no figurin en els nous càrrecs “oficials”. I en especial als qui es trobin sotmesos a una situació personal tan delicada com l’empresonament, l’exili i/o la imputació judicial. I això és més imprescindible en el cas del President i dels Consellers a Bèlgica, del Vicepresident, del Conseller i dels 2 Jordi a la presó, i de l’Anna Gabriel a Suïssa, perquè poden ajudar a moure les opinions publicades i públiques internacionals i també a decantar favorablement les decisions que algun dia hauran de prendre  els organismes i tribunals de fora del Regne d’Espanya.

Seria una llàstima malbaratar un capital polític i humà tan considerable.

Unitat!!!

Sobre l’autor:

Mateu Pedret, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Alguna cosa es mou

Pere Costa.

¿És possible que, poc a poc, es pugui aconseguir una societat democràtica sense tics autoritaris, que permeti la lliure exposició d’idees sense produir cascades d’improperis, d’intervencions judicials i amenaces de penalitzacions? Possiblement estem encara lluny d’aquesta situació però no cal perdre l’esperança.

No cal dir que l’inici de la nova legislatura espanyola ha estat un petit, molt petit, excessivament petit, èxit. El Congreso ha frenat la llei educativa del PP. Ja era hora. Encara que el Gobierno es resisteix. Li costa reconèixer que no tots pensem igual.

També és interessant la reacció parlamentària sobre la “recol·locació” política del Sr. Jorge Fernández Díaz (el seu destí podia ser el de conservador del Valle de los Caídos) i també la posició del Sr. García-Margallo després de quedar-se sense cartera ministerial i convertir-se en una personatge comprensiu de les tesis catalanes (???).

Per l’altra banda, i davant de la posició del PSOE/PSC (millor un PSOE “roto que catalán”) no deixa de ser interessant la decisió de Podemos d’admetre estructures autòctones en la seva organització. Tot és començar.

Tampoc és freqüent que un ajuntament important hagi de sotmetre’s a una qüestió de confiança per aprovar els seus pressupostos. Esperem que sigui l’inici d’una reducció de la tossuderia imperant.

Són, encara, petits detalls de la política nacional i autonòmica. Però, ¿podem considerar-los com l’inici d’una nova etapa política en què la col·laboració estigui per sobre de la imposició? El problema és que tothom vol dialogar i arribar a acords. La llàstima és que el diàleg sembla una paraula mancada de definició real.

També hi ha un detall que cal veure com acaba. El de Ciudadanos. Ja té 10 anys de vida i l’adolescència no sempre és fàcil. L’actual configuració del Congreso els hi pot comportar problemes. Fins ara han pogut surar assentats en una agressiva política anticatalana, per bé que executada amb un pretès aire català. Però al final els objectius no es poden amagar. La seva conversió oficial en un partit espanyol i deixar d’utilitzar, quan convingui, l’accent català, resultarà inevitable. L’oposició de la Sra. Punset i dels arcaics Arcadi Espada i Albert Boadella exerceixen una forta pressió i, en algun moment o altre, Ciudadanos haurà de manifestar als seus votants si són un partit nacionalista espanyol, si són liberals, si són social demòcrates, si són regeneracionistes, si són de dretes, si es decanten cap a l’esquerra, etc. Se’ls acaba el temps de l’ambigüitat.

Però, ¿això solucionarà el problema de Catalunya? No somniem truites com deia l’avi. La Constitució, la unitat d’Espanya, la igualtat dels espanyols, allò de si Catalunya ho té jo també ho vull, no canviaran. La voluntat de diàleg de Rajoy i adlàters és nul·la. El “paso marcial” del Sr. Rajoy sempre que algú l’observa i, sobretot, si el filma és significatiu (no sé si el manté dins la Moncloa). No cal capficar-nos. Ben aviat sortiran els “ajustes”, els “recortes” i la culpa la tindran els americans (volia dir la Unió Europea però se m’ha travessat la lletra de l’havanera d’El meu avi).

El PSC, històric guanyador d’eleccions passades, és teòricament demòcrata fins a la medul·la (segur???), però té un objectiu federalista, totalment obsolet, que els pot portar a la definitiva ruïna política.

I les formes no canvien. ¿Què representa una desfilada de l’exèrcit el dia de la inauguració de les Corts Espanyoles?¿No serà un “aviso para navegantes despistados”? I si som en un estat laic ¿per què els electes juren sobre la Bíblia o/i davant d’una figura de Crist? I ho dic amb tot el respecte als creients, que tenen tot el dret a ser-ho, però si en parlem tant de la Constitució, siguem conseqüents.

I el lector es pot preguntar ¿a què vénen aquestes elucubracions sobradament conegudes? Doncs sí, tenen un objectiu. L’opinió que té Europa d’Espanya és pobra, plena de dubtes, voltada de possibles sancions que no s’apliquen per no complicar encara més la situació de la que havia de ser la Unió Europea versus els Estats Units d’Amèrica com a font de riquesa i benestar. Quan em pregunto per què no ha estat així solament se m’acut: la desunió i l’egocentrisme dels Estats, la falta de bona voluntat, el total desajust entre “que Europa m’ajudi” i “tots col·laborem”, l’absència d’una fiscalitat única, la inexplicable ampliació a tota pressa, la burocràcia immensa, la corrupció increïble i un ampli etcètera. Però no és hora de tornar enrere.

Una conclusió certa. Espanya és la nació de la trista figura a Europa i ara, a més, i per acabar de complicar-ho, els catalans pressionen amb els seus drets. Com acabarà tot plegat?

I si cap ingenu pensa en arribar a un compromís dins de la Constitució espanyola i l’homogeneïtat de totes les autonomies, li recomano un text de Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”. A “Home Deus”, obra que acaba de publicar, afirma: “La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. Si l’experiència dels altres votants m’és aliena, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte. Normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins les poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d’acord en els fonaments”. No és la nostra situació com a catalans.

Crec que tot serà molt i molt difícil, però hi ha una necessitat absolutament imparable: que la Catalunya-Estat es presenti davant d’Europa com un tot polític equilibrat. Naturalment no hi seran mai els representants del PP. Seria bona la presència dels representants del PSC però un dia es varen vendre la llibertat i avui no poden ni residir a Nicaragua (em refereixo a la seva seu a Barcelona) pendents que el PSOE els perdoni la seva desobediència. A on hem arribat!!!!!!. Unió Democràtica desapareguda, Convergència desapareguda i reinventada amb dificultats, ERC fent el seu paper (bo, evidentment) però sempre lligat al seu interès particular i l’esquerra feta un garbuix entre Podemos, Comuns, CUP i més. Alguns no en tenen prou i inventen nous partits, amb idees pròpies, magnifiques per acabar de destruir la unitat.

Jo no puc més que dir el que penso però, polítics catalans ¿no veieu que esteu perdent un temps irrecuperable en no formar un tot unitari? Amb tots els matisos propis de cadascú, però cal demostrar que Catalunya és majoritàriament una suma harmònica i no el poti-poti que esteu presentant. La història no jutjarà massa favorablement als que ens fan perdre el temps amb tacticismes partidistes. Cal equilibrar ideologies, deixar imposicions ridícules, pensar quants catalans estan disposats a ser-ho i quants volen seguir sotmesos al arbitris de l’Espanya autonòmica. Si us plau, no esperem a demà.

El que intento explicar és un garbellat del que molts amics, coneguts i presentats em diuen, i que resumeixi i exposo. No deixa de ser una contradicció que encara algú es cregui al Sr. Rajoy que, mentre emula una infinita disposició al diàleg, no està disposat a canviar ni una coma en el precari vademècum democràtic espanyol.

No deixa de ser reconfortant que el Sr. Obama, amb motiu del seu comiat des de Grècia, on va néixer la democràcia, clami per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa per denunciar injustícies i corrupcions, i un poder judicial independent.

El centralisme de França, Espanya i Regne Unit, entre d’altres, és el responsable del fracàs europeu i de l’augment del populisme. No acceptar la possibilitat d’una Europa dels Pobles, en lloc d’una Europa dels Estats, ens està conduint al deteriorament econòmic i internacional.

I per acabar: Bon Nadal. Bo pels creients i bo pels que no ho són, entenent que no és necessari retorçar amb novetats alienes, ni amb pessebres estranys, el ric llegat de la nostra tradició cultural.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Noruega, sobirania i felicitat

Havent dimitit tots els ministres de llurs funcions i havent declarat oficialment el Rei que no podia procurar al país un nou govern, el poder reial de Noruega ha deixat de funcionar… En  llur qualitat de representant de la nació, l’Storting acaba d’encarregar als ministres dimitits  l’exercici provisional, a títol de govern noruec, del poder conferit al Rei en la constitució i les lleis, mitjançant les modificacions oportunes per fer efectiva la dissolució de la unió amb Suècia, de fet que el Rei ha cessat d’exercir les funcions de rei noruec”

Declaració unilateral d’independència del parlament noruec (Storting) – 7 de juny de 1905

És a l’eminent historiador i jurisconsult normand Charles Benoist (Courseulles-sur-Mer, 1861-1936) a qui devem la crònica detallada de l’aspre conflicte sobre política exterior que enfrontà durant uns anys Noruega i Suècia, aleshores unides sota el paraigua de la dinastia dels Bernardotte (casa reial sueca). El Tractat internacional de Kiel havia arrabassat Noruega el 1814 a Dinamarca, derrotada en les guerres napoleòniques, i forçat la seva annexió a Suècia. L’intens torcebraç en relació als serveis consulars, origen de la disputa, palesava interessos comercials oposats i, en certa manera, dues ànimes irreconciliables. L’obstinació sueca per fer passar Noruega, tant sí com no, per l’adreçador, acabà comportant la dissolució dels vincles polítics entre les dues nacions mitjançant una resolució de caràcter unilateral impulsada pel parlament noruec (Storting) (1).

El text de Benoist, minuciós en la descripció dels fets i d’innegable vocació didàctica, es desenvolupa en 23 planes i relata quasi en temps real (l’escriu l’agost de 1905, dos mesos després de l’incident) tant els precedents històrics com les vicissituds d’ordre jurídico-polític generades per la secessió. L’estil, però, és netament periodístic. Es publicà a la que és avui la revista mensual en actiu més antiga d’Europa: la parisina Revue des Deux Mondes, fundada el 1829 i tribuna de prestigi entre juristes, acadèmics, literats i, en general, les elits intel·lectuals i polítiques del període (2).

El catedràtic d’història constitucional europea a l’Escola lliure de ciències polítiques, ancestre de la moderna Sciences Po, qualifica de veritable “revolució” el succeït a Noruega. No obstant això, s’expressa en uns termes sorprenentment contemporitzadors, atesa la cultura política de l’època i el perfil tradicionalista de l’autor:

“Noruega acaba de dissoldre, nou anys abans d’esdevenir centanària, la seva unió amb Suècia. Ho ha fet d’una manera no només serena sinó també digna, noble i quasi religiosa. El Rei, per la seva banda, en lloc d’apel·lar a la força, s’ha conformat amb protestar i argumentar com un vell professor de dret. Vet aquí que el Parlament noruec, l’Storting, ha estat capaç, amb un sol gest, de portar a terme, pacíficament i educada, una revolució”

Diuen que Charles de Gaulle fundà la Cinquena República influït, en part, per les idees de Charles Benoist, singularment les contingudes a l’obra “Sophismes politiques de ce temps” (3). La Cinquena República, encara vigent en l’actualitat, instaurà a França un règim semi-presidencialista amb un cap d’estat legitimat pel vot popular directe, amb l’objectiu de potenciar les capacitats del poder executiu i refermar els mecanismes de contrapès democràtic. És precisament aquesta determinació en la cerca de la “millor forma de govern” que porta Benoist a reflexionar, en el decurs de l’article, sobre les enormes dificultats que han d’afrontar les unions entre diverses entitats de caire estatal. Es refereix a la política en termes de “geometria” i, seguint el símil, a “la quadratura del cercle” quan les entitats agregades volen disposar d’un nivell de sobirania equiparable. La federació entre iguals, sosté, és una entelèquia, un projecte irrealitzable empíricament. És per això que troba la secessió de Noruega revolucionària en les formes, però lúcida en el fons.

Mentrestant a Catalunya, Enric Prat de la Riba està a punt de donar a conèixer “La nacionalitat catalana” (maig de 1906). L’assaig esdevindrà referencial per l’incipient nacionalisme polític d’aleshores, i també pel dels atribolats temps a venir. Descriu Catalunya com un “estat natural” per la seva condició de comunitat nacional en contraposició a Espanya que és un “estat plurinacional”. Però com a fórmula política no planteja la independència sinó la federació, que ha de dotar de continuïtat la unitat d’Espanya. El futur president de la Mancomunitat no augura que la reacció espanyola a una possible secessió catalana pugui ser, de cap de les maneres, ni respectuosa ni pacífica, com ho ha estat, uns mesos abans, la del rei Òscar II de Suècia. Cal, doncs, indefectiblement, esbossar un projecte d’integració. Fracassat aquest, de forma fefaent i reiterada al llarg dels anys, tan bon punt l’amenaça de repressió violenta s’esvaeix, un creixent, i probablement ja majoritari, segment dels ciutadans catalans orienta les seves preferències constitucionals envers la creació d’un estat independent.

El Regne de Noruega és avui un dels estats més pròspers del planeta, no només per les magnituds econòmiques que presenta sinó, sobretot, pel grau de desenvolupament humà del seu teixit social. Any rere any els estudis mostren com el nivell de “felicitat”, tant estadística com autopercebuda, dels noruecs encapçala tots els rànquings internacionals. El Social Progress Index del 2015 situa el país com número u, a l’avantguarda mundial en progrés, benestar i oportunitats pels seus ciutadans (4). Igualment el darrer informe de les Nacions Unides sobre la felicitat al món (World Happiness Report 2015) l’ubica dins del grup dels quatre països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca i Noruega (5). Els segueixen, per ordre de puntuació, Canadà, Finlàndia, Holanda, Suècia, Nova Zelanda i Austràlia. Tots ells amb poblacions dins d’una forquilla que oscil·la entre els 327 mil habitants d’Islàndia i els 23 milions d’Austràlia, i on també podria encaixar Catalunya atenent la seva dimensió.

Fou Thomas Jefferson, epicuri confés, qui, a la Declaració d’Independència dels Estats Units, es referí a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” (Life, Liberty and the pursuit of Happiness) com a drets naturals i inalienables de l’ésser humà, i que els estats tenen obligació d’emparar. Però per poder arribar-hi són moltes les nacions que, com Noruega i els EUA, s’han hagut de desempallegar abans d’una condició política disfuncional que els impedia l’exercici lliure de la plena sobirania, i atènyer les capacitats màximes. El 31 d’agost de 1905 començaren les negociacions de separació entre Noruega i Suècia, després d’un referèndum que avalà la iniciativa unilateral del parlament. El 26 d’octubre Òscar II reconegué el nou estat i abdicà del tron noruec. Poc després, la nit de cap d’any, el cèlebre compositor romàntic, i compromès activista pro-independència, Edvard Grieg, escrigué, amb melangia, al seu diari personal (6):

“Ara que l’any 1905, aquest gran any, s’escola em sento ple de gratitud per haver pogut viure’l. Però sense els somnis de la meva joventut, que aquest any ha fet realitat, la meva música ves estat mancada dels antecedents necessaris. Aquests anhels han modelat la personalitat de la meva música. Si aquest 7 de juny ves arribat en la meva joventut, aleshores, què ves esdevingut de la meva música? No, és millor així.
La lluita, al llarg de tota la meva vida, per la independència ha estat la més gran de les fortunes. La llibertat és: l’esforç per aconseguir la llibertat!”

(1) – Dissolution of the union, 1905 – The Royal House of Norway
(2) – La sécession de la Norvège – Charles Benoist, Revue des Deux Mondes, agost 1905
(3) – Charles Benoist ou la recherche du “meilleur gouvernement” – François Broche, Magistro
(4) – Social Progress Index 2015 – Social Progress Imperative
(5) – World Hapiness Report 2015 – Sustainable Development Solutions Network, Nacions Unides
(6) – Edvard Grieg: Art and Identity – Erling Dahl Jr. i Monica Jangaard, Amazon

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí,  presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti