Desorientació

Ramon Valimañas.

Hi ha una sorpresa generalitzada en la gent per tal com han anat les coses i com ens trobem ara mateix. S’han comès errors per la nostra banda i per l’altra, i no petits. Parlaré del nostre costat, els altres ja s’ho faran.

El primer gran error és el judici que s’ha fet d’Espanya. Els “analistes” i els professionals de la política comentant que si Quebec amunt i Edimburg avall com si Anglaterra i Canadà tinguessin coses comunes amb Madrid, pobrets, només cal anar-hi i veure els paisatges. Són la nit i el dia de Castella, uns verds i humits, rics. Castella, àrida, aspre, seca, pobre. Si haguessin llegit atentament a Montesquieu a lEsprit des Lois podrien apreciar la importància de la geografia en l’estructura mental que inspira les lleis; i actualment l’obra de R. D.Kaplan “The Revenge of Geography” on arriba a la mateixa conclusió amb referències concretes sobre Castella.

Val la pena llegir el que diu dels països situats en immenses planes sense fronteres naturals. Tot aquest error ha fet que la reacció que han tingut ells, hagi deixat als nostres polítics i la nostra població mig estabornits a la majoria. I això és culpa només nostra, ens hem cregut un fals relat i ara en paguem les conseqüències.

L’altre gran error és el cost. En les converses que he tingut amb molta gent durant tots aquests anys, els que millor veuen la jugada són els empresaris, no dic executius, ells saben per naturalesa el que significa el concepte risc, és el que fan diàriament. Hi ha molta gent contrària al risc i això és un problema molt gros per tirar endavant i encara és més gros si parlem de polítics professionals; si això passa no dubto que haurem de prescindir d’ells, i no són pocs. Ho detallaré perquè quedi clar.

No estic gens d’acord amb les declaracions que diuen que no podem posar en risc la llibertat dels nostres diputats per tenir un “no President”, i d’altres frases similars. Això vol dir que només la ciutadania ha de córrer risc? Això vol dir que al voltant de 900 ferits de la població han de córrer risc i ells no? Això vol dir que el mecànic de Reus s’ha d’enfrontar sol als jutjats i ells no? Això vol dir que la persona que ha perdut l’ull ha d’aguantar tota la vida amb deficiència visual i ells no? Només un simple recordatori, tots els diputats COBREN per la seva feina i cap d’aquestes persones ho fa. La diferència rau  en la convicció de les seves idees. Algú s’imagina un “torero” que demani que el brau no l’envesteixi o un escalador exigir no caure, doncs això és el que ens demanen els nostres representants, una independència low cost per ells. I això amb Espanya és impossible. Els hi va el nivell de vida i ho saben, tots, els que no ho veuen són alguns dels nostres que encara parlen de fraternitats i amistats. Innocents!!! La separació serà traumàtica, o no serà. Agradi o no.

En aquests anys hem vist desaparèixer UDC, hem trinxat el PSC, hem quasi liquidat el PP, tenim els “comuns” desapareguts, l’antiga CDC ja no es reconeix ni ella mateixa. ERC, ara, desorientada i tremolosa i en aquests moments, molts dels nostres dirigents s’arronsen, i ja ho han fet dos cops, el dia de la proclamació interrompuda, i fa menys, el dia que davant del Parlament, després de convocar-nos, ens van fer tornar a casa amb les mans a les butxaques i sense cap explicació. Això és del tot incorrecte, ens tracten com criatures. Ara estem quasi a l’últim pas; el que hem fet és titànic, ara toca fer dissabte a casa. Serà dolorós i traumàtic i la valentia no la podem exigir després, però sí abans, si no són capaços d’aguantar, i pagar les conseqüències que es quedin a casa, ningú els obliga, però que no ens enganyin, si no poden que no es presentin, perquè hi van pagats per nosaltres.

Probablement és l’últim pas a fer, però és necessari, ja que l’última confrontació probablement serà amb C’S donat que no es pot fer un referèndum legal i acordat. I així i tot ja en parlarem, perquè ni amb el 70% a favor en tindrien prou. Simplement no ho volen, tota la seva argumentació són excuses. El que és evident és que haurem de fer un replanteig general si volem assolir la independència. El temps del lliri a la mà s’ha acabat.

Sobre l’autor:

Ramon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

De la inconsistència a la irrellevància política (ii)

Ricard Gené.

El 27 de setembre de l’any passat, amb la participació més alta registrada mai en unes eleccions catalanes, el nostre Parlament es va configurar per primer cop amb una majoria absoluta independentista. Junts pel Sí i la CUP, sumades, van quedar a poc més del 2% d’aconseguir també la majoria absoluta en vots. Potser ara, gairebé 6 mesos després, ja tenim certa perspectiva per veure què ha passat amb UDC, PSC i ICV, els partits d’orígens i tradició catalanista que han rebutjat l’independentisme i han advocat per les terceres vies. En aquest apunt tractaré de la situació d’Unió i un altre dia, més endavant, de la dels altres dos partits.

UDC ha estat durant molts anys un actor molt influent en la política catalana i l’espanyola, sempre al recer proporcionat per la coalició CiU, que li assegurava un 25% de la representació electoral obtinguda. El 27 de setembre, UDC, ja en solitari, no va aconseguir entrar al Parlament, però va ser per poc. Ramon Espadaler, delfí de Duran Lleida, venia de trencar el partit amb una truculent consulta interna sobre el procés. Aquest fet va precipitar la fi de CiU i la seva sortida del Govern, on ocupava l’estratègica cartera d’Interior. Espadaler va fer una costosa campanya electoral basada en l’eslògan “Seny”, amb fortes crítiques al procés independentista, aconseguint de cop i volta una àmplia cobertura mediàtica. Estaria bé saber qui va finançar aquella campanya, ja que UDC té un deute reconegut del voltant de 17 milions d’euros. Per tant li resultava impossible fer-ho amb els seus propis mitjans. UDC va aconseguir un meritori, però estèril, 2,5% dels vots. Considerada l’altíssima participació, no va ser un mal paper. De fet, UDC va esgarrapar exactament el percentatge de vot que va mancar a l’independentisme per aconseguir també la majoria absoluta en vots, fet que hauria donat a les eleccions del 27 de setembre un èxit plebiscitari complet.

Tres mesos més tard, Duran es va presentar en solitari a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El seu fracàs electoral va ser inapel·lable. Va obtenir menys de la meitat dels vots que Espadaler. Tot i així, Duran va trigar tres setmanes a dimitir. Duran, que es presentava amb el lema “Solucions”, ja era en l’imaginari col·lectiu del catalanisme la imatge del status quo. La seva llarga i personalista carrera política, sense passar mai abans per les urnes, va quedar  -potser fins i tot una mica injustament- resumida per la seva foto a la suite del madrileny hotel Palace llegint La Vanguardia. En realitat Duran no veia que s’havia convertit en una rèmora més que en el portaveu d’una proposta creïble. I per a l’unionisme, malgrat les seves constants travetes al President Mas i al procés, Duran era vist, malgré lui, com un còmplice del procés.

Aquests resultats van ser un cop definitiu a les expectatives del tàndem Duran-Espadaler de posar en escena un vell-nou partit autonomista català de dretes, amb alguns tocs sobiranistes, una mena de PNB. Potser l’hiperendeutament d’UDC i les servituds de la cúpula d’UDC amb l’establishment del Pont Aeri hagin estat determinants de la impossibilitat de sumar UDC tota sencera, o gairebé, a l’independentisme, malgrat l’ideari teòricament confederal del partit. Diu la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol.

UDC s’ha quedat amb una presència institucional anecdòtica, gairebé sense militància i completament sense projecte polític per al futur. El llegat polític de Carrasco i Formiguera ja no pertany a UDC. Duran ara treballa d’advocat en el bufet del seu sogre. De contactes i relacions acumulats al llarg de tants anys segur que no n’hi falten. En tot cas, segur que Espanya no agrairà mai a Duran els serveis prestats, perquè Espanya ja l’ha amortitzat.

Vegeu l’entrada De la inconsistència a la irrellevància política del 20 d’agost de 2015.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@genecasals