Carta a Dolors Bassa: “L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors”

Isabel-Helena Martí.

A/A: Hble. Sra. Dolors Bassa / Centre Penitenciari Puig de les Basses (Figueres)

Benvolguda consellera,

la tardor avança inexorable. La neu ha arribat a la cota 1.800 i ha emblanquinat els cims més alts del Pirineu, sobretot al vessant nord. Aquestes darreres hores forts aiguats han regat de cap a peus i copiosament Catalunya, i han fet baixar les temperatures. Tot plegat m’ha fet pensar en les preses d’Alcalá-Meco que, molt probablement, malgrat la frescor que s’insinua també a Madrid, no tindran calefacció fins al desembre. I quan aquest mes arribi, en gaudiran només una estona al migdia i a la nit, mai al matí. Com cada hivern, les internes d’aquest centre penitenciari passaran fred.

Sí, com veus, m’he llegit el llibre de la Meritxell Borràs.

Divendres, organitzàrem a Sobirania i Justícia un acte amb ella a Barcelona. Conversàrem sobre “34 dies de tardor i 1 de primavera”. L’esdeveniment congregà més de 300 assistents. Ple fins a la bandera. Malauradament, moltes altres persones no pogueren entrar per falta d’aforament. Una munió de gent sense inscriure (havíem hagut de tancar les inscripcions perquè s’havien exhaurit les places) s’aplegà davant la porta d’accés, ben bé una hora abans de l’inici de l’acte. Buf, quin mal tràngol! I quin greu més gran haver de dissoldre la cua perquè l’auditori era ja ple de gom a gom.

La serenor, però alhora profund sentiment, amb què la Meritxell ens relatà algunes de les seves vivències a la presó ens deixà esbalaïts. Experimentàrem una successió intensa d’emocions contraposades. Vàrem plorar. I també riure. Com quan ens parlà de l’estreta amistat nascuda entre vosaltres dues arrel d’haver compartit una cel·la diminuta, en absència de la més mínima intimitat, a Alcalá-Meco. “Quina poca-solta”, diu que exclamà quan parà esment en la xapa amb les tisores (en referència a les retallades) que lluïes durant la presa de possessió del govern. I tu, “què estirada”. Ves per on, el destí us tenia reservada una juguesca insospitada. Dues persones a qui la militància en partits diferents i la manca de química personal havia mantingut a ratlla, esdevingudes ara, tant sí com no, companyes entranyables i confidents.

L’acte tingué també alguns moments vindicatius. Denunciàrem l’abandó i doble raser amb què, massa sovint, mitjans de comunicació, partits polítics, i societat en general tendeix a negligir a preses, exiliades i encausades. Per bé que sobradament conegut, esborrona constatar-ne el descarnat grau d’invisibilització al que el masclisme sotmet les dones, sigui quina sigui la seva condició o circumstància. Sortosament són moltes les veus que s’hi han revoltat. La campanya “Cap dona en l’oblit” i altres iniciatives semblants han alertat del fenomen i suscitat un vigorós corrent de solidaritat. L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors com a persones i com a col·lectivitat. I, això no és pas poca cosa, atès el preocupant horitzó de reculada en els valors democràtics que s’albira en el nostre entorn, i més enllà.

Una onada d’autoritarisme, de nítida inspiració feixista, segueix creixent a escala planetària. Les notícies d’aquest darrer cap de setmana són inquietants. El senat dels Estats Units confirma com a jutge del Tribunal Suprem al conservador Brett Kavanaugh, nominat per Donald Trump, sense investigar a fons si són certes o no les acusacions d’abús sexual. Per l’altra banda, el candidat de l’extrema dreta a les eleccions presidencials del Brasil, i defensor de la dictadura militar del 1964, arrasa amb un 47% del vot. D’immediat, els mercats reaccionen a l’alça, satisfets perquè defensa un model econòmic liberal. Hi haurà una segona volta, però Jair Bolsonaro -així es diu el personatge-, concorre com a favorit. Més a prop, a Roma, es dóna a conèixer un front ultra. Matteo Salvini i Marine Le Pen en són els principals impulsors. Amb Viktor Orbán -Hongria- i Sebastian Kurz -Àustria- planegen vertebrar a Europa un bloc polític, de tarannà nacionalista, que superi el paradigma supranacional i federalitzant de la Unió Europea.

A Espanya les coses no van millor. Vox aconsegueix reunir deu mil simpatitzants a la plaça de braus de Vistalegre (Madrid) i, tot seguit, Casado s’afanya a dir que comparteix moltes idees amb el partit neofalangista. I Rivera competint, a cor què vols, en aquesta delirant cursa reaccionària. La transició del 78 oberta en canal per les noves fornades de polítics espanyols.

A Catalunya, el nostre projecte polític republicà, empeltat de llibertat, empoderament ciutadà i justícia social res té a veure amb aquest moviment regressiu que amenaça els drets fonamentals al món. Des de les entitats cíviques, incloses les més modestes com la nostra, treballem tot el que podem, i més, per tirar-lo endavant, i perquè tu i les altres preses i presos polítics, exiliades i exiliats, encausades i encausats, pugueu recuperar tan aviat com sigui possible la normalitat en les vostres vides. Vosaltres, i la vostra família i amics, que us enyoren terriblement. El sacrifici és immens. Estic, però, absolutament persuadida que no serà debades. Guanyarem.

La lluita continua, Dolors. Mentrestant, ànims i coratge!

Afectuosament,

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 10 d’octubre de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

L’avenç republicà sense república

Jaume López.

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable per al grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista -que segueix ben viu- és el de “Ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que -suposadament- ja és, permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “L’1-O no hi va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat i les que fan referència al futur. Sobre el futur el grau d’incertesa és prou gran per a tothom perquè en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió -des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’Estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la Constitució de la república i, de nou, es va posposar fins que ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius que hauria de desenvolupar un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme procés constituent està força recremat, però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits -quina perversió que a Catalunya els dos primers termes els hagin patrimonialitzat organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’Estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a l’estil canadenc o britànic, per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’Estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta unilateralitat s’assenta una divisió que cal superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre exaltats i moderats. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons basades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’ statu quo. Pràcticament sempre els ha funcionat. Un cop més, som aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el qual volem i tenim dret a viure i les línies mestres que mourien amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments ( back to basics ), però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas va ser un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans, que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I com a mínim dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns” ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que -com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

Publicat a l’ARA el 29/07/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Carta a Carme Forcadell: “La por i l’odi empresona també als carcellers “

Isabel-Helena Martí.

A/A: M. Hble. Sra. Carme Forcadell / Centre Penitenciari Mas d’Enric

Benvolguda presidenta,

llegeixo a “Cent cites sobre la llibertat”, un petit volum que per gentilesa de la Fundació Irla m’arribà a casa fa un parell de setmanes, un aforisme atribuït a Nelson Mandela, l’icònic Premi Nobel de la pau i activista pels drets humans:

“Qui roba la llibertat a un altre, esdevé presoner del seu propi odi”.

Quanta, quanta veritat revelen aquestes lúcides paraules! M’han fet pensar en la irresponsable invectiva amb què, fa uns dies, l’ex-vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, volgué desacreditar l’independentisme català durant la campanya de les primàries del Partit Popular:

“A Catalunya es practica l’apartheid i no es deixa ni viure ni parlar en llibertat”.

John Carlin, corresponsal una pila d’anys a Sud-àfrica pel rotatiu britànic The Independent, bon coneixedor del sistema de segregació racial en aquest país escrigué, indignat, a La Vanguardia:

“És un insult a les desenes de milions de persones que patiren els horrors, les misèries i les indignitats de l’apartheid”.

Poc puc afegir-hi, més enllà de mostrar la meva total conformitat amb l’expressat pel periodista, fill de mare espanyola i pare escocès. Frivolitzar sobre el règim criminal que la minoria blanca implantà a Sud-àfrica i l’immens patiment que generà és immoral i impropi d’un servidor públic en un país que es vulgui avançat i democràtic.

Justament aquest passat 18 de juliol es commemorà el centenari del naixement de Mandela. Els jutges de l’apartheid l’havien condemnat a cadena perpètua. Romangué engarjolat, en condicions duríssimes, vint-i-set anys. Quatre anys després de ser posat en llibertat fou elegit per sufragi universal, als setanta-cinc anys, president del primer govern democràtic de Sud-àfrica. Admirat i respectat arreu, és avui un referent universal de la lluita contra l’opressió i la injustícia.

Sí, presidenta, té raó Mandela. La intolerància a la diferència, el nacionalisme excloent i colèric, la imposició mitjançant l’amenaça i l’ús de la violència, són una xacra tant per qui n’és víctima com per qui n’és braç executor. Hi ha qui, erròniament, pensa que podrà conjurar la feblesa d’un posicionament il·lícit assenyalant l’altre i convertint-lo en un dissident, en un proscrit, en un captiu. Apoderar-se de la llibertat de les persones i fer-les esdevenir penyora política és una vilesa. Però, com diu l’emblemàtic líder antiapartheid, la por i l’odi empresona també als carcellers. És per això que el règim del 78 està garratibat. Sap que té mala peça al teler. Hi manca valentia, confiança en un mateix, tarannà democràtic per asseure’s a enraonar, escoltar, i arribar a l’acord per suscitar el lliure consentiment.

Estic convençuda que el teu sacrifici i el dels altres vuit presos polítics catalans no serà en va. El moviment sobiranista està més mobilitzat que mai, la base que el sustenta és robusta, està ben travada. Les garrotades de la policia espanyola l’1-O, l’arenga bel·licosa de Felip VI, la repressió del 155 ens han fet més forts, més resistents, més murris. La moral i l’anhel de victòria són alts. No tolerarem un judici injust, una matussera obra de teatre orquestrada des dels despatxos per espantar als catalans. La tardor serà intensa, obrirà nous horitzons. A Europa, també.

No defallirem, Carme. Us tenim presents cada dia. No ens aturarem fins que sortiu de la presó i torneu a casa, amb els vostres. N’estem compromesos fins al moll de l’os.

Coratge, amiga meva, i fins ben aviat. Visca Catalunya lliure!

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 7 d’agost de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

L’argila i les formigues

Elvira Rey Cabot.

L’argila és una terra dura i a casa és el que hi ha.

En un racó de l’era, ja fa temps que hi veig una muntanyeta amb un forat al mig per on surten munió de formigues. Al principi tapava el forat amb el peu. Fàcil perquè la terra dura, amb el pas de les formigues s’havia tornat pols; desfan l’argila aquests animalets minúsculs! Respecte. Últimament, em miro la muntanyeta amb el forat i he arribat a dir: hola!

També he comprovat que a l’altra cantó de l’era, que és gran, hi tenen un altre cau, o és la sortida del túnel, o és l’amagatall per si hi torno amb el meu peu opressor…

Ves per on, avui dimecres 4 d’octubre, fent un repàs de tot el què hem viscut els catalans, m’ha vingut al cap la fila disciplinada, incansable de les formigues de casa i, deixeu-m’ho dir des del cor que em surt més bé: una servidora, conscient de ser una formigueta de res, avui, amb tots vosaltres m’he vist gran, molt! Gràcies.

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Spain: The World Is Watching You

Erika Casajoana.

The Catalan drive for independence represents the European Union’s worst territorial crisis ever, within the continent (that is, excluding decolonization). Spain causes the Union such trouble because it is not a democracy by European standards. If it were, we Catalan pro-independence supporters would have obtained an agreed-upon referendum many years ago –and possibly lost it.

We have worked very hard for the world to pay attention to our case. We have denounced in Brussels scandals such as Operation Catalonia (by which the deep state was fabricating evidence to discredit Catalan pro-independence politicians); the political trials against Catalan officials after the popular consultation of November 9th, 2014; the criminal prosecution against the Catalan Parliament Speaker after a debate on independence; the continuous erosion of democratic standards and separation of powers by the Spanish government; the degradation of the Constitutional Court into a kangaroo court subservient to the Executive; and all the catalanophobia. It was very hard to get any traction abroad.

Even before the referendum on October 1st, the Spanish repression had already given us internationalization (and the triumph of the Yes). Even the European Commission President Jean-Claude Juncker may have been hedging his bet a bit on the Catalan question, when he hinted that the Commission would respect a vote for Catalan independence. Juncker owes his position to Spain’s government party Partido Popular and so far has taken the European Commission with him in unconditionally siding with Spanish Prime Minister Mariano Rajoy’s heavy hand.

In the run-up to the referendum showdown, Rajoy’s partners and major western newspapers were stunned by the lack of any strategy in Madrid. They do not understand how the Catalan conflict is supposed to go away, let alone how Spain plans to get out of this escalation.

No, the Catalan case is not an “internal affair”. Off the record, European officials recognize that the Iberian crisis is a big deal (‘This is huge!’), and that Madrid violates European democratic standards. But nobody wants to be the first to say it.

For many years, European capitals have been aware of the many limitations of the democratic regime that was born in Spain after dictator Franco’s death in 1975. But before the Catalan uprising, Spain was considered an alright partner that didn’t cause too much trouble.

Now the government has brutally beaten its own peaceful citizens, and broken the democratic principles, civil rights and fundamental freedoms recognized by Spanish, European and international law. Rajoy acts desperately, invoking a sacred and unreformable Constitution while implementing a covert state of emergency without any guarantee. In the weeks prior to October 1st, we lost the fundamental rights of freedom of information, freedom of expression, freedom of assembly, freedom of the press and the inviolability of correspondence. With public prosecutors who pursue hundreds of mayors and try to take on competencies in public security, Spain barely even pretends to respect the democratic separation of powers.

Catalonia’s right to self-government, enshrined in article 2 of the Spanish Constitution, has been eliminated with a ministerial order by Spain’s Treasury. A ministerial order!

The international scandal can no longer be disguised. Major newspapers, including the Financial Times, Le Monde, and the Frankfurter Allgemeine -none of them friends of Catalan secession- criticize the Spanish government harshly. Amnesty International and Human Rights Watch consider the use of force on October 1st “excessive” and “disproportionate”.

Sadly, so far, the European Commission stands firm by its Member State. But the political cost of turning a blind eye on Prime Minister Rajoy’s violations of human rights is mounting.

I am dissapointed but not surprised with the European Commission’s crude Realpolitik.

I would like to watch the videos of police repression of peaceful voters in Catalonia together with Commission’s number 2 Frans Timmermans, and ask him to deny again that this was disproportionate use of force.

On October 1st, 2017, I arrived with many others at a Barcelona school before 5 AM, to offer peaceful resistance to any attempt to seal it off and prevent voting. People had been sleeping at schools all over Catalonia since Friday.

We were among the lucky ones. We were not attacked. Less than 200 yards from us, a polling station was raided by Spanish anti-riot police: respectable ladies were hit (including our minister of Education) and a ballot box was confiscated. They only managed to pull out one.

The Spanish government is so revengeful and petty, that it targeted first the schools where President Carles Puigdemont, Speaker Carme Forcadell, and former President Artur Mas were supposed to vote. Their friends and neighbors are among the injured. These Catalan officials voted anyway thanks to an online universal census, valid everywhere. The assaults spared a major city, Badalona, which the ruling People’s Party hopes to recover in the next municipal election. This isn’t exactly the rule of law, is it?

The volunteers in our school kept up-to-date on police movements through social media, and also sent watchmen to nearby streets. We were ready to lock the gates on short notice. I felt a mix of fear and indignation throughout the day.

My daughter asked her father at home if Mom would be beaten. Catalan children now fear Spanish police the same way I did under Franco. Old times are back.

All over Catalonia, citizens stood defiantly for their rights. In many places, the police and paramilitary units left empty-handed. Peaceful resistance thwarted the government’s plans to abort the referendum: over 2,2 million votes were protected and counted, representing 42% of the census. Three million voters had been ID’d, representing over 56% turnout, but 770,000 votes were stolen by a violent and demophobic state. No wonder the Yes vote shot up exponentially to a whopping 90%!

A former international basketball player, Xavi Fernández, told the press that he was on the way to vote “No” when he was beaten up by paramilitary police in front of his polling station in Sant Julià de Ramis. He ended up voting “Yes”.

Catalonia managed to celebrate a referendum on self-determination under extreme repression. Voters kept flowing to the polls despite the awful images shown on television. We feel very proud that we succeeded in defending our democratic rights and dignity.

The Spanish political regime born in 1978 has run its course. It cannot handle the Catalan challenge and will not survive it.

Spanish authorities at the highest levels feel so angry and humiliated that they are capable of further and worse repression. They are inciting the masses against Catalonia on a daily basis. Even the King Felipe IV.

The next days and weeks will be crucial to gain and secure our freedom. If Catalonia does not manage to break away, we will be crushed.

Catalan President Carles Puigdemont said: “For the EU, it is much easier to grandstand and lecture on human rights in Cambodia than inside its territory”.

We now know that the European Union will not defend us.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti