La ploma és més poderosa que l’espasa

Dolors Feliu.

L’empresonament dels nostres dirigents –i el judici al qual els sotmeten– vol qüestionar fins i tot els mitjans pacífics i democràtics que són marca de la casa del procés català. Ens hem de sentir que la violència del primer d’octubre de 2017, quan ens van pegar mentre volíem votar, era violència per part nostra. Provocada per les nostres mirades i capteniment perillós amb ampolles de Fairy, paraigües, cotxets de nens petits i més objectes similars als quals es refereixen com a ‘armes’ en una vista en el Tribunal Suprem, on la fiscalia acaba de recordar a les defenses dels presos polítics que no jutgen les forces de seguretat de l’estat que van atacar a la ciutadania.

En ple període electoral a l’estat espanyol, al Parlament Europeu i als ajuntaments Catalunya, es fa un judici en què retransmeten diàriament les imatges dels nostres dirigents electorals empresonats havent de sentir l’acusació de la fiscalia de l’estat espanyol i un partit d’ultradreta acusant-los d’haver aixecat ‘les masses’ catalanes contra l’ordre públic espanyol i d’haver organitzat malèvolament un referèndum perquè la gent votés. Centenars de guàrdies civils i policies nacionals explicant com de dolenta i de tossuda era la gent que no volia marxar dels centres de votació ni que els arrosseguessin o els tiressin escales avall.

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

La Junta Electoral Central considera que les reaccions al judici són ‘partidistes’, i prohibeix les paraules ‘presos polítics’ i ‘exiliats’, com també els llaços grocs i tot allò que hi recordi o s’hi assembli. Incloses unes pancartes de Sant Fructuós del Bages que mostraven ampolles de Fairy. Es pot mirar com parlen malament de nosaltres, però no criticar-ho. S’ha de ser ‘neutral’ quan els qui t’han atonyinat ploren perquè s’han fet mal a la mà mentre et pegaven. Dóna gràcies que et deixaran fer un acte de campanya electoral a la presó.

I com hi podem reaccionar? Què podem fer en vista de tanta opressió?

En realitat sempre hem tingut, i tenim, l’única arma que sempre guanya totes les batalles: la convicció en una idea. La nostra no és una idea qualsevol. És la mateixa que ha fet que cada dia més pobles del món aconsegueixin tenir el seu propi estat democràtic i deslliurar-se d’ocupacions foranes seculars. És també la idea de democràcia que apodera cada persona com a membre de la comunitat per a poder intervenir en les decisions que concerneixen la societat a la qual pertany, sense temes exclosos. És la idea de la pau en un món on els conflictes territorials es resolguin amb acords sincers i respectuosos d’acord amb la voluntat de la població.

El judici que se segueix al Tribunal Suprem espanyol intenta destruir la nostra idea de lluita pacífica i justa. I la bondat de la nostra voluntat d’independència. El nostre raonament i la nostra fermesa ara no vénen acomboiats per fulls de ruta decidits, com en alguns altres anys, però la repressió ens esperona a no abandonar. Cada gest, cada llaç compta. Com diu Josep M. Esquirol, poc és molt, és tot.

Al llarg de la història personatges destacats han constatat aquesta força de la ment per damunt del braç, com ara guerrers com Napoleó o grans escriptors, com el mateix Shakespeare. Finalment, l’any 1839 el poeta Edward Bulwer va escriure la famosa frase ‘la ploma és més poderosa que l’espasa’. No es pot vèncer de veritat sense convèncer. Així ens ho va ensenyar la nostra heroïna, Neus Català. La lluita per la pau i contra la negror és una finalitat en si mateixa.

Article publicat a VilaWeb el 20/04/2019

Sobre l’autora:

Dolors Feliu, jurista i directora general de Drets i Assumptes Constitucionals (Presidència) de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

L’avenç republicà sense república

Jaume López.

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable per al grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista -que segueix ben viu- és el de “Ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que -suposadament- ja és, permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “L’1-O no hi va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat i les que fan referència al futur. Sobre el futur el grau d’incertesa és prou gran per a tothom perquè en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió -des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’Estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la Constitució de la república i, de nou, es va posposar fins que ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius que hauria de desenvolupar un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme procés constituent està força recremat, però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits -quina perversió que a Catalunya els dos primers termes els hagin patrimonialitzat organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’Estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a l’estil canadenc o britànic, per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’Estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta unilateralitat s’assenta una divisió que cal superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre exaltats i moderats. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons basades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’ statu quo. Pràcticament sempre els ha funcionat. Un cop més, som aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el qual volem i tenim dret a viure i les línies mestres que mourien amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments ( back to basics ), però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas va ser un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans, que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I com a mínim dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns” ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que -com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

Publicat a l’ARA el 29/07/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

L’argila i les formigues

Elvira Rey Cabot.

L’argila és una terra dura i a casa és el que hi ha.

En un racó de l’era, ja fa temps que hi veig una muntanyeta amb un forat al mig per on surten munió de formigues. Al principi tapava el forat amb el peu. Fàcil perquè la terra dura, amb el pas de les formigues s’havia tornat pols; desfan l’argila aquests animalets minúsculs! Respecte. Últimament, em miro la muntanyeta amb el forat i he arribat a dir: hola!

També he comprovat que a l’altra cantó de l’era, que és gran, hi tenen un altre cau, o és la sortida del túnel, o és l’amagatall per si hi torno amb el meu peu opressor…

Ves per on, avui dimecres 4 d’octubre, fent un repàs de tot el què hem viscut els catalans, m’ha vingut al cap la fila disciplinada, incansable de les formigues de casa i, deixeu-m’ho dir des del cor que em surt més bé: una servidora, conscient de ser una formigueta de res, avui, amb tots vosaltres m’he vist gran, molt! Gràcies.

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Spain: The World Is Watching You

Erika Casajoana.

The Catalan drive for independence represents the European Union’s worst territorial crisis ever, within the continent (that is, excluding decolonization). Spain causes the Union such trouble because it is not a democracy by European standards. If it were, we Catalan pro-independence supporters would have obtained an agreed-upon referendum many years ago –and possibly lost it.

We have worked very hard for the world to pay attention to our case. We have denounced in Brussels scandals such as Operation Catalonia (by which the deep state was fabricating evidence to discredit Catalan pro-independence politicians); the political trials against Catalan officials after the popular consultation of November 9th, 2014; the criminal prosecution against the Catalan Parliament Speaker after a debate on independence; the continuous erosion of democratic standards and separation of powers by the Spanish government; the degradation of the Constitutional Court into a kangaroo court subservient to the Executive; and all the catalanophobia. It was very hard to get any traction abroad.

Even before the referendum on October 1st, the Spanish repression had already given us internationalization (and the triumph of the Yes). Even the European Commission President Jean-Claude Juncker may have been hedging his bet a bit on the Catalan question, when he hinted that the Commission would respect a vote for Catalan independence. Juncker owes his position to Spain’s government party Partido Popular and so far has taken the European Commission with him in unconditionally siding with Spanish Prime Minister Mariano Rajoy’s heavy hand.

In the run-up to the referendum showdown, Rajoy’s partners and major western newspapers were stunned by the lack of any strategy in Madrid. They do not understand how the Catalan conflict is supposed to go away, let alone how Spain plans to get out of this escalation.

No, the Catalan case is not an “internal affair”. Off the record, European officials recognize that the Iberian crisis is a big deal (‘This is huge!’), and that Madrid violates European democratic standards. But nobody wants to be the first to say it.

For many years, European capitals have been aware of the many limitations of the democratic regime that was born in Spain after dictator Franco’s death in 1975. But before the Catalan uprising, Spain was considered an alright partner that didn’t cause too much trouble.

Now the government has brutally beaten its own peaceful citizens, and broken the democratic principles, civil rights and fundamental freedoms recognized by Spanish, European and international law. Rajoy acts desperately, invoking a sacred and unreformable Constitution while implementing a covert state of emergency without any guarantee. In the weeks prior to October 1st, we lost the fundamental rights of freedom of information, freedom of expression, freedom of assembly, freedom of the press and the inviolability of correspondence. With public prosecutors who pursue hundreds of mayors and try to take on competencies in public security, Spain barely even pretends to respect the democratic separation of powers.

Catalonia’s right to self-government, enshrined in article 2 of the Spanish Constitution, has been eliminated with a ministerial order by Spain’s Treasury. A ministerial order!

The international scandal can no longer be disguised. Major newspapers, including the Financial Times, Le Monde, and the Frankfurter Allgemeine -none of them friends of Catalan secession- criticize the Spanish government harshly. Amnesty International and Human Rights Watch consider the use of force on October 1st “excessive” and “disproportionate”.

Sadly, so far, the European Commission stands firm by its Member State. But the political cost of turning a blind eye on Prime Minister Rajoy’s violations of human rights is mounting.

I am dissapointed but not surprised with the European Commission’s crude Realpolitik.

I would like to watch the videos of police repression of peaceful voters in Catalonia together with Commission’s number 2 Frans Timmermans, and ask him to deny again that this was disproportionate use of force.

On October 1st, 2017, I arrived with many others at a Barcelona school before 5 AM, to offer peaceful resistance to any attempt to seal it off and prevent voting. People had been sleeping at schools all over Catalonia since Friday.

We were among the lucky ones. We were not attacked. Less than 200 yards from us, a polling station was raided by Spanish anti-riot police: respectable ladies were hit (including our minister of Education) and a ballot box was confiscated. They only managed to pull out one.

The Spanish government is so revengeful and petty, that it targeted first the schools where President Carles Puigdemont, Speaker Carme Forcadell, and former President Artur Mas were supposed to vote. Their friends and neighbors are among the injured. These Catalan officials voted anyway thanks to an online universal census, valid everywhere. The assaults spared a major city, Badalona, which the ruling People’s Party hopes to recover in the next municipal election. This isn’t exactly the rule of law, is it?

The volunteers in our school kept up-to-date on police movements through social media, and also sent watchmen to nearby streets. We were ready to lock the gates on short notice. I felt a mix of fear and indignation throughout the day.

My daughter asked her father at home if Mom would be beaten. Catalan children now fear Spanish police the same way I did under Franco. Old times are back.

All over Catalonia, citizens stood defiantly for their rights. In many places, the police and paramilitary units left empty-handed. Peaceful resistance thwarted the government’s plans to abort the referendum: over 2,2 million votes were protected and counted, representing 42% of the census. Three million voters had been ID’d, representing over 56% turnout, but 770,000 votes were stolen by a violent and demophobic state. No wonder the Yes vote shot up exponentially to a whopping 90%!

A former international basketball player, Xavi Fernández, told the press that he was on the way to vote “No” when he was beaten up by paramilitary police in front of his polling station in Sant Julià de Ramis. He ended up voting “Yes”.

Catalonia managed to celebrate a referendum on self-determination under extreme repression. Voters kept flowing to the polls despite the awful images shown on television. We feel very proud that we succeeded in defending our democratic rights and dignity.

The Spanish political regime born in 1978 has run its course. It cannot handle the Catalan challenge and will not survive it.

Spanish authorities at the highest levels feel so angry and humiliated that they are capable of further and worse repression. They are inciting the masses against Catalonia on a daily basis. Even the King Felipe IV.

The next days and weeks will be crucial to gain and secure our freedom. If Catalonia does not manage to break away, we will be crushed.

Catalan President Carles Puigdemont said: “For the EU, it is much easier to grandstand and lecture on human rights in Cambodia than inside its territory”.

We now know that the European Union will not defend us.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886