Unitat!

Mateu Pedret.

Com a moltes generacions, a la nostra també ens ha tocat veure i comprendre esdeveniments de molta significació, sigui mundial o local.

Entre les mundials, per exemple, la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió Soviètica. I entre les locals és apassionant poder viure en directe aquesta autèntica revolució no-violenta que cerca el naixement de la República Catalana.

En aquest darrer cas estem parlant d’un canvi tan radical respecte l’statu quo que entenc que és convenient reconèixer que precisa un “tempo” que no necessàriament en té prou amb uns pocs mesos tal com semblava que sí que havien de ser suficients.

Tot procés històric no es mou a velocitat constant, sinó que combina etapes en què tot s’accelera amb altres en què tot sembla molt lent o aturat (o fins i tot amb la marxa enrere posada). Des de l’aprovació de l’Estatut del 2006, i més encara des de la sentència del TC del 2010, el camí cap a la independència s’ha fet amb el motor a moltes revolucions i marxes llargues, amb relativament poques frenades.

I ara, després de l’1-O, què ha passat que pareix que estem parats? Crec que estem desorientats. Estàvem convençuts que al davant no hi trobaríem un mur sense gaires escletxes, sinó un camí que sempre ens oferiria una bifurcació amb una sortida, encara que fes poc o molta pujada i fos d’una certa estretor. I no ha estat així. Però recordem que en qualsevol moment pot aparèixer una guspira de revifar el foc i tot es torni a accelerar.

Ara bé, la realitat és la que és i als qui van marcant el camí els toca analitzar-ho tot molt bé i tenir clares les decisions a prendre.

Lamentablement no hem aconseguit que una molt notable majoria dels catalans apostin clarament per la independència, i aquesta feblesa nostra la sap aprofitar molt bé el Regne d’Espanya. I tampoc hi ha prou objectius compartits entre les 3 opcions parlamentàries independentistes: s’estan imposant els personalismes i els objectius partidistes. Ho qualifico com una visió totalment a curt termini i que no beneficia suficientment la nostra nació. ¿Qui no ha entès, encara, que tots som necessaris? ¿Qui no sap veure que no ens podem permetre el luxe de no aprofitar l’esforç de tothom que hi vulgui aportar?

I pel camí hem anat cedint espais de poder i iniciativa. La darrera, aquests primers dies de març, la renúncia “provisional” del MHP Puigdemont a ser investit de nou. I potser en uns dies veurem la renúncia de Jordi Sánchez, i potser la de Jordi Turull, i ….

Segurament s’acabarà escollint un President (o Presidenta) amb el suport dels 3 grups independentistes. Però serà un immens error si, voluntàriament o per negligència, no s’assigna un paper molt significatiu (sempre que estiguin disposats a assumir-lo, és clar) als qui des dels seus lideratges hagin lluitat per la independència i no figurin en els nous càrrecs “oficials”. I en especial als qui es trobin sotmesos a una situació personal tan delicada com l’empresonament, l’exili i/o la imputació judicial. I això és més imprescindible en el cas del President i dels Consellers a Bèlgica, del Vicepresident, del Conseller i dels 2 Jordi a la presó, i de l’Anna Gabriel a Suïssa, perquè poden ajudar a moure les opinions publicades i públiques internacionals i també a decantar favorablement les decisions que algun dia hauran de prendre  els organismes i tribunals de fora del Regne d’Espanya.

Seria una llàstima malbaratar un capital polític i humà tan considerable.

Unitat!!!

Sobre l’autor:

Mateu Pedret, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Era vostè a classe aquells dies, Sr. Llarena?

Esteve Mirabete.

No sé vostè però jo alguna que altra vegada a la Universitat no havia anat a classe o prestat l’atenció deguda, he de confessar-ho, i amb la sort immensa que els temaris desenvolupats en aquelles hores no sortissin en els exàmens finals, serà o no casualitat però aquelles en què sí que es varen reunir els dos condicionants es pot dir que els vaig aprofitar, segurament vostè va anar i va treure profit de totes les classes i per això ocupa una cadira al Tribunal Suprem.

Per aquest motiu no tinc cap dubte que tindrà raonables respostes a les meves preguntes.

Alguns d’aquests temes que sembla segurament no van reclamar i aconseguir suficientment la meva atenció, o no vaig entendre, era la responsabilitat per prevaricació, permeti’m que utilitzi un tecnicisme per donar-me autocomplaença, dels administradors de justícia, els articles 446 a 448 del Codi Penal ens diuen de manera clara al que em refereixo.

En aquest ordre de coses, lligada a la decisió jurisdiccional i discrecional del jutge són les mesures cautelars i evidentment la denominada presó provisional, dins de les mesures cautelars la que és més expeditiva i dura i òbviament aquella que el jutjador ha o hauria d’aplicar amb la màxima cautela, sobretot quan la majoria de penalistes, inclosos alguns excompanys seus discrepen en la qualificació del delicte i alguns fins i tot ho qualifiquen de construcció a mida, per exemple quan el ministre aplica al cas el concepte de “tumultuariarietat” als fets i després força triomfant en les resolucions posteriors.

Així la Llei d’Enjudiciament Criminal limita, sempre dins la discrecionalitat però limita, potser amb ànim de recordar al jutjador una sèrie de circumstàncies o per il·luminar el seu criteri si el té una mica, o molt ennuvolat o potser per si de cas.

En alguns casos que l’ocupen i suposo el preocupen, és difícil per a mi entendre el manteniment de la presó provisional quan hi ha mesures menys gravoses per l’investigat tant per assegurar la presència en el posterior judici i/o evitar que accioni en contra del normal desenvolupament del procés alterant o destruint proves importants.

Pensar que pel fet que altres persones per fets o responsabilitats similars siguin en altres països no hauria d’afectar el criteri de l’instructor, repeteixo, no hauria. Clar que d’acord amb el seu raonament la circumstància que unes persones plenes posseïdores dels seus drets polítics actius i passius puguin democràticament tornar a representar al poble els converteix en éssers no mereixedors d’estar en llibertat, ací entraríem en criteris de consciència o polítics que naturalment no interfereixen en la recta aplicació de les normes jurídiques, o almenys això diu la correcta pràctica, estic segur que el seu superior judici podrà il·luminar-me respecte a aquests dubtes.

En aquest sentit el jutge, com tots sabem, pot interpretar la llei de modus gramatical, històric, lògic o sistemàtic, quan la consciència o factors polítics penetren en la interpretació entrem en una altra conjuntura, m’agradaria saber quin raonament ha emprat vostè.

Es curiós que en l’auto del 22 que denega la petició del Fiscal d’ordenar l’ordre de detenció internacional quan el President Puigdemont era a Dinamarca, es motiva en el fet que “es posposa a un altre moment que el normal funcionament parlamentari no pugui resultar afectat per l’emissió de l’ordre”, senyor Llarena el normal és que el candidat pugui ser present al Parlament, el que no és normal és que el jutge interpreti que una detenció en un altre país pugui suposar una coartada o subterfugi, un mal pensat podria deduir que un criteri polític interfereix en el deure jurídic, tothom pot tenir un mal dia o potser és un producte més d’aquells que molts anys enrere un es queda al bar de la facultat i ens saltem la lliçó o potser l’origen de la interpretació és un altre, espero que m’ho expliqui.

Recorda vostè el significat del 408 del CP? “La autoridad o funcionario que, faltando a la obligación de su cargo, dejare intencionadamente de promover la persecución de los delitos de que tenga noticia o de sus responsable, incurrirá en la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de seis meses a dos años”.

Creu vostè en aquest auto, que sense dubte s’estudiarà a les facultats de Dret, no m’atreveixo a dir ací en quin sentit, en preferir perjudicar les opcions polítiques d’una persona que les manté totalment íntegres abans que aplicar la Llei, infringeix la norma?

He de reconèixer que quan les instruccions varen passar de l’Audiència al Suprem esperava aprendre o recordar allò que no vaig aprofitar llegint les resolucions d’un jutge de l’alt Tribunal, no ha anat per ací la cosa, Sr. Llarena.

En els darrers dies hem vist l’exercici d’imaginació del Constitucional per a dir que no al Gobierno però si a les conseqüències efectives que desitjava, observo que la meva capacitat de sorpresa no té límits, recordo allò que ens deien a primer de “supòsit de fet, conseqüència jurídica” potser els manuals de Dret haurien de començar a revisar-ho en el cas espanyol tant per la qualificació de la primera part com pel resultat inherent a la segona part de la famosa frase.

El ministre català ja ha avançat la inhabilitació prèvia a judici, veurem si és un avançat al seu temps en les setmanes vinents.

No creu vostè que Montesquieu si pogués llegir aquests raonaments, es remouria neguitós a la seva tomba?

I per acabar creu vostè que el Tribunal Europeu de Drets Humans compartiria o compartirà aquests criteris i aquestes actuacions?

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1