Corrupció: sistèmica?

Joaquim Campanyà.

Fa molt de temps que gairebé a diari els espais informatius ens omplen de noticies i comentaris sobre la corrupció, sigui amb diner públic o privat. Vol dir això que la qüestió ens preocupa i alhora que no hi hem posat remei. De quina llavor ha crescut aquest comportament? Quines són les arrels que el perpetuen? De quin passat som hereus?

Algú va dir, parlant de la nostra economia, juntament amb la d’altres països, que el nostre paral·lel geogràfic, lluny d’ésser capitalista de lliure mercat, és: «una economia de privilegis» en un mercat lliure.

El ben considerat i respectat Evucci Liberal, un dels dos receptors de les cartes de Sèneca i que en origen donà nom al pensament polític, es definia com un home de províncies integrat al sistema de l’Imperi Romà, extraordinàriament ric, extraordinàriament culte, molt generós i «molt ben relacionat amb el poder establert, fos quin fos aquest». Per molt lloables i generosos que fossin els fruits de les aplicacions de la seva riquesa personal, la pròpia definició ens aventura a pensar que l’obtenció d’aquesta estava directament relacionada amb els privilegis del poder vigent. En faig referència perquè, essent així, la cosa ens vindria de lluny.

La consideració positiva d’obtenir privilegis és transversal en tota la nostra societat. Nombrosos exemples ens ho expliciten en vers a les administracions públiques, però no és menys cert en el comportament quotidià personal, sigui quin sigui l’estatus econòmic. El «comissionista ocasional» està prou arrelat. I no em refereixo a aquells que tenen un contracte laboral o mercantil explícitament remunerat amb un percentatge de l’activitat econòmica que generen. Em refereixo al que pretén treure benefici d’una situació de privilegi derivada del càrrec que ocupa o oportunitat casual. D’aquestes actuacions, en el marc econòmic de la vida civil, n’està ple. Pagaments en metàl·lic, amb privilegis, amb favors, amb regals, amb festes,… sempre amb l’objectiu d’obtenir benefici a canvi del privilegi atorgat. Pràctiques tant esteses i acceptades que en alguns límits pren el caire d’ètic justificant-se en un marc de legalitat que seria discutible.

És obvi que les corrupteles derivades de l’economia dels privilegis, il·legals o para-legals es concentrin en major quantia allà on més oportunitats hi ha. No és d’estranyar doncs, que en les administracions públiques, que per les seves mans passa més del 50% de l’economia del nostre país, sigui el camp més abonat per atraure tots aquells que creuen evident que transacció econòmica està estretament relacionada amb el privilegi. I si no canvia aquest màxim comú denominador que tenalla el nostre benestar conjunt, darrere dels corruptes d’avui en vindran de nous i de nous, infinitament, com les onades a les platges. Esgarrifa aquell adagi, sovint eludit com una ocurrència graciosa en certs cercles empresarials, que diu que «qui no té padrins no el bategen».

Doncs si és cert que només aplicant la transparència més cristal·lina en nosaltres mateixos s’és capaç d’exigir incondicionalment la dels altres, no és menys cert que els que tenen el poder emanat de les urnes en tenen més, de responsabilitat. Encara no comprenc que des dels nostres representants, que es manifesten bel·ligerants en contra de la corrupció del diner públic, no s’hagi proposat publicar en web de lliure consulta tots els assentaments comptables, actualitzats al dia, de totes les institucions, i també de les despeses d’empreses i entitats privades que rebin aquest diner.

Com més persones plantin la llavor de la meritocràcia a prop de casa i a on hi tinguin possibilitat, més avançarem en la transparència econòmica, en la democràcia directa, en la dels partits polítics i institucions de tota mena que a hores d’ara perpetuen els seus caps indefinidament, en la independència dels poders i en la participació ciutadana. Àmbits de necessària millora per minimitzar el màxim comú divisor del privilegi.

La gravetat dels fets ens empeny a intentar-ho. Des de ponent els vents es remouen per justificar la injustificable economia dels privilegis. A Catalunya ja hi ha prou veus que s’adonen del perquè hem caigut en aquest forat i per on hem de començar a sortir-nos-en. Tenim comportaments culturals que ens ho permetran. Espero que siguem prou gent i que no perdem el temps.

Sobre l’autor:

20150502_114009Joaquim Campayà, membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia.

Fonaments de transparència per evitar la corrupció

En una societat on l’economia del privilegi ocupa un percentatge prou potent respecte a la meritocràcia, la relació entre persones del mateix cercle d’activitat esdevé opaca i, en conseqüència,  la corrupció s’hi instal·la en proporcions comparables.

La voluntat d’una part de la societat  per modificar aquest comportament cultural entra en col·lisió tant amb els que intenten conservar els seus privilegis des de l’ocultació, com amb els que ho consideren una pràctica natural i coneguda entre els del mateix estatus. Els dubtes apareixen quan es valora entre millorar aquest tipus de cultura per generar comportaments favorables a la majoria ciutadana, o si cal modificar els comportaments que generin la nova cultura.

O modifiquem l’ou perquè faci millors gallines que, alhora, faran millors ous o modifiquem la gallina perquè faci millors ous d’on sortiran millors gallines. Quan els ciutadans, que prenem consciència dels efectes nocius de la corrupció sobre el propi estat del benestar, som el nombre suficient per no acceptar actuacions dilatòries ni encobridores, hem de posar-nos a caminar. Comencem per on comencem, però comencem!

Proposo tres pilars des d’on, jo crec, es pot construir l’edifici d’una societat no corrupta basada en la transparència:

 (I)

Considerant que les persones més cobdicioses fan cap allà on més cabal poden acaparar, caldrà, doncs, en primera instància vigilar el flux i recorregut del diner públic amb la màxima transparència. I com que els recursos de la hisenda pública són la derivada de l’esforç que tots els ciutadans aportem pel millor govern de la col·lectivitat, la transparència ha d’estar a la vista de tothom.

Els ens públics haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb especificació del concepte i destinatari. Així com el volum d’ingressos distribuïts en el pressupost i el seguiment de la seva aplicació.

Totes les associacions, empreses i persones físiques que participin del diner públic amb més del 10% dels seus ingressos totals en un exercici fiscal, també haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb el concepte i destinatari. Així com el volum de diner públic rebut conceptualment especificat.

La fiscalització de l’esmentat compliment de transparència econòmica del diner públic estaria a càrrec d’una secció especialitzada de ‘l’Oficina del Contribuent’.

(II)

L’aportació de l’esforç monedat del ciutadà a la col·lectivitat ha d’entendre’s com una contribució que posem a disposició d’aquells que creiem que ens proposen una millor aplicació. Aquests, gestors del nostre esforç, no ens poden exigir la responsabilitat de fer la liquidació de les aportacions sota amenaça repressiva de penalització. A la ciutadania se’ns pot exigir que declarem l’activitat econòmica de l’exercici i ‘l’Oficina del Contribuent’ ens comunicarà, sota la seva responsabilitat, la quantitat que hem de revertir a la col·lectivitat, indicant la quantia de lliure disposició, mecenatge, que podem destinar a les entitats autoritzades.

‘L’Oficina del Contribuent’ podria remunerar les informacions econòmiques de tercers, no contributives, que el ciutadà voluntàriament inclogués a la seva declaració. Facilitant el creuament de dades que detectin declaracions incorrectes.

Les declaracions dels contribuents tindrien la consideració equivalent a una declaració jurada.

Caldria adscriure a una de les estructures d’
estat, potser a la Sindicatura de Greuges, una oficina de protecció del delator d’actes corruptes i falsificacions documentals.

(III)

La ciutadania hauríem d’escollir directament cadascú dels nostres representants segons el nombre d’habitants i territori, així com el president de l’Estat. Els càrrecs electes aplicarien el seu programa a través d’un ‘Cos de Funcionaris’, immodificable  per motius electorals, que executaria fidelment les direccions polítiques.

Els càrrecs electes tindrien els mandats limitats i no gaudirien de més privilegis socials que els dels seus conciutadans.

Crec que sobre aquests tres pilars es pot edificar les estructures d’estat que dissuadeixin als més cobdiciosos d’acostar-s’hi per amassar fortuna. La visualitat dels fets inhibeix d’intentar irregularitats. No proposo altra cosa que conceptes, llavors que cal regar i cuidar perquè creixi l’arbre d’una societat en la que els recursos es distribueixin en benefici de millorar-la per a tots, amb la iniciativa personal de cadascú i sense les persones ni entitats que s’atorguen el privilegi d’apoderar-se de l’esforç que aportem la resta de conciutadans.

Hem d’actuar sobre l’ou o sobre la gallina, per millorar-nos, però no ens podem permetre que alguns es vulguin menjar l’ou o la gallina.

Sobre l’autor: 

20150502_114009

Joaquim Campanyà, empresari i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.