Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Àngel Guimerà, General Primo de Rivera, i el 155

Josep M. Suàrez.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa-museu d’Àngel Guimerà al Vendrell. Visita molt recomanable per descobrir qui fou i què féu aquest insigne patriota català nascut a Santa Cruz de Tenerife… I molt recomanable també per adonar-se que el temps passa i passa i que els problemes entre Catalunya i Espanya continuen essent els mateixos.

Quan serem capaços de superar aquest déjà vu?

L’Àngel Guimerà va néixer a Les Canàries ja que el seu pare treballava al negoci familiar de boters que des d’El Vendrell exportaven a Amèrica, i Santa Cruz de Tenerife era una escala en el trajecte cap a l’Oest.

En Guimerà va començar a parlar solament castellà –la seva mare era canària i el seu pare va optar per parlar únicament en aquella llengua- i descobrí el català quan als nou anys la família va tornar a Catalunya. La família paterna i els amics –sobretot en Jaume Ramon i Vidales- el van fer descobrir una nova cultura. Entrà de ple en el món literari català i en el 1887 es consagrà com a poeta a l’obtenir el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals.

Tots coneixem la seva extensa obra i com va ésser un pilar clau de La Renaixença. En l’àmbit polític, fou president de la Lliga de Catalunya, ponent de les Bases de Manresa, un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, etc..

Malauradament el 1923 s’instaurà la dictadura del General Primo de Ribera. Tot i que bona part de la burgesia catalana –inclòs l’aleshores president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch – li van donar suport, les mesures coercitives contra tot el que fos català van impactar en molts d’ells i es penediren de donar suport a una “persona d’ordre”. En Puig i Cadafalch va dimitir com a president de la Mancomunitat, s’autoexilià a França i Primo de Rivera va acabar dissolvent ras i curt aquesta institució de govern català.

El govern espanyol, és a dir el Directori d’en Primo de Rivera, promulgava el Decret del 18 de setembre del 1923 contra el “separatismo”. En base a aquest decret que pretenia eliminar l’especificat de Catalunya per “neutralitzar i contrarestar la labor de desespanyolització de certs sectors polítics a Catalunya”, es clausuraren centres polítics “separatistes”, es prohibí el català, es perseguiren entitats culturals i socials de tota mena, les biblioteques populars, els ateneus, el FC Barcelona, la premsa –inclosa la Veu de Catalunya, periòdic de la Lliga-. S’imposà l’ensenyament exclusiu en castellà, es prohibí La Santa Espina i es limitaren les ballades de sardanes, es suprimí la llengua catalana en la litúrgia malgrat el rebuig de bona part del clergat català, etc.

I tres fets que voldria destacar.

  • El 18 de juliol del 1924 –en plena dictadura- morí Àngel Guimerà i el seu enterrament va esdevenir una acció popular en què la gent va mostrar els seus sentiments al carrer i el va convertir en un gran acte multitudinari de dol per la pèrdua del gran patriota però també d’afirmació catalanista i de rebuig a la dictadura.
  • El rei Alfonso XIII no va fer ni cas del Memorial de Greuges que al seu dia li van presentar els que encara creien en la figura imparcial del monarca i a principis de setembre del 1927, en una visita que va fer a Barcelona, es va referir als “falsos historiadors” catalanistes que mostraven una història de Catalunya feta a mida dels seus interessos i justificà les lleis de Primo de Ribera que tant van afectar Catalunya.
  • Hi va haver intent d’internacionalitzar el conflicte i portar el “cas català”. Acció Catalana va redactar un manifest que es va presentar a la Societat de Nacions a Ginebra en el qual es denunciava la repressió que estava sofrint Catalunya i demanava la celebració d’un referèndum a favor de l’autonomia catalana sota la supervisió d’aquesta organització internacional. Òbviament, aquesta i d’altres iniciatives no tingueren resposta i l’Assemblea General de la Societat de Nacions seguí donant suport a la Dictadura –govern legítim d’Espanya- fins al final.

Crec que les comparances amb uns fets de fa un segle demostren que estem igual. Intent fallit de diàleg amb l’estat, manifestacions multitudinàries de la societat civil, aplicació de mesures per part del govern espanyol de torn anorreant l’autogovern català, les institucions, la llengua, l’ensenyament…, aposta de l’actual borbó –com el seu besavi- pel “A por ellos” i la manca de suport internacional d’unes institucions dominades pels estats que únicament cerquen mantenir el seu poder intercanviant-se favors i complicitats.

La dictadura de Primo de Rivera va caure, la monarquia també, va venir la república…i també va caure per la força de les armes.

El que passà aleshores fou l’inici d’un canvi d’època i valors. A casa nostra i a la resta del món. Avui ens trobem igual. Governs que salten els límits de la legalitat i no els importa, creixement d’un populisme demagògic i perillós, atacs a la llibertat d’expressió, una UE dels estats que no funciona però la força de la gent és superior, tenim més seguretat en nosaltres mateixos i crec, n’estic segur, que si no defallim i juguem les nostres cartes amb seguretat, sense presses i evitant –dintre el possible- el típic autoflagelament català i les lluites partidistes –que ja ens van fer perdre la guerra contra Franco-, ens en sortirem.

Sobre l’autor:

Josep M. Suàrez, ex-delegat del govern català al Regne Unit i a Irlanda i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.

Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França

Carles Armengol.

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributària de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financïi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altre i propiciar la llibertat de tots. L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

Article publicat a www.catalunyareligio.cat

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, pedagog i membre de Sobirania i Justícia. .@carlesarmengol

 

Crònica del sopar Àgora amb la presidenta Carme Forcadell

Mònica Morros.

La molt honorable presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha estat la convidada en l’últim sopar àgora que es va organitzar des de Sobirania i Justícia.

Després dels resultats del 27S la cambra catalana compta amb una majoria independentista amb la que està legitimada per avançar en el procés constituent. És del tot sabut que les negociacions entre els partits partidaris de la independència no han estat una qüestió senzilla i la presidenta del Parlament s’ha trobat immersa en mig d’aquest fort huracà. Afortunadament ha tornat a les nostres institucions una calma relativa. Ja fa uns anys que els catalans i catalanes ens hem acostumat a l’acció, a la il·lusió i als reptes. No defallirem fins que no haguem obtingut els nostres objectius i això passa per seguir dempeus cada dia recolzant des de la societat civil catalana els nostres polítics i les nostres institucions.

Carme Forcadell, durant tota la seva ponència, va posar damunt la taula tot una sèrie de reptes que s’estan afrontant des de les institucions de Catalunya. El primer d’aquests i imprescindible per assolir la resta és defensar la sobirania del Parlament català. El Tribunal Constitucional està polititzat i està prohibint el debat democràtic. La presidenta del Parlament afirmà que a l’estat espanyol no existeix una separació de poders real. El poder executiu constantment ordena al poder judicial que coarti la llibertat del poder legislatiu. Això no és un estat democràtic i els catalans i les catalanes no estem disposats a viure en un estat amb una mancança tant gran com aquesta.

Un segon repte que Forcadell va esmentar fou la necessitat que el parlament sigui una representació de la societat catalana i això passa perquè sigui un parlament plural. En aquesta institució rau la sobirania del poble català i ha de reflectir la pluralitat i la riquesa de Catalunya. Ara bé, com no podia ser d’una altra manera, la molt honorable presidenta feia palès la necessitat de no escatimar esforços a l’hora de garantir tant la sobirania del Parlament com el mandat democràtic expressat a les urnes.

Mentre Catalunya no esdevingui un nou estat d’Europa, és necessari afrontar de la manera més digne possible totes aquelles emergències socials que desgraciadament colpeixen el nostre país. Segons Forcadell per tal de solucionar de la manera més encertada aquesta situació s’ha de deixar de banda els interessos partidistes i avantposar la societat catalana.

Un altre aspecte que posa en el punt de mira el benestar de les ciutadanes i ciutadans catalans és la lluita contra la corrupció. La desafecció política està present a moltes de les democràcies actuals però això no ha de ser una excusa per deixar que el nostre país també s’impregni d’aquestes males praxis. S’ha de recuperar la confiança de la societat i això passa per tenir el què Forcadell anomena un “Parlament amb parets de vidre”. La presidenta va explicar que per aconseguir-ho s’estan duent a terme dues actuacions. Per una banda s’està treballant en un codi de conducta pels diputats que es fonamenta amb una sèrie de principis ètics. Per altra banda s’està posant en marxa un registre de grups d’interès a on qualsevol persona o lobby que s’hagi de reunir amb els o les diputades del nostre Parlament, hagi de registrar-se. D’aquesta manera es pretén fer públiques les agendes dels nostres polítics de la mateixa manera que ho és la de la nostra presidenta Carme Forcadell. Una aposta per la transparència és un apropament de les institucions democràtiques a tota la ciutadania.

Un dels temes d’actualitat és la reforma horària i precisament la presidenta en va fer esment per tal de remarcar-lo com una necessitat i una oportunitat que ha de servir per apropar-nos a Europa a la vegada que millorem els nostres hàbits i els fem més saludables. Aquesta reforma ha de servir per assolir una millor conciliació laboral i familiar i per tant esdevindrà una eina molt efectiva que ens permetrà lluitar contra la desigualtat de gènere que encara avui en dia es troba present en tots els àmbits de la nostra societat. La igualtat de gènere és un índex de qualitat democràtica i Catalunya aspira a ser-ne la capdavantera, però per fer-ho s’ha de treballar de manera transversal en aquesta temàtica.

Finalment la presidenta Carme Forcadell va recalcar la necessitat de recuperar les relacions internacionals de Catalunya amb la resta del món, unes relacions que degut a la crisi i a les fortes retallades que Catalunya ha patit s’havien vist moltes vegades estroncades o limitades. La necessitat del moment actual és posar com a eix centrar aquestes relacions i per tant la política exterior passa a ser un dels pilars d’aquesta nova legislatura.

Com deia Miquel Martí i Pol en el seu poema Ara Mateix:  “Tot està per fer i tot és possible”.

Captura de pantalla 2016-02-12 a les 14.52.05

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, Responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Antoni Abad

El passat dia 20 de novembre Sobirania i Justícia va organitzar un dels seus dinars-àgora que va comptar amb la col·laboració de diverses entitats i associacions. Es va tenir l’honor de gaudir de la presència del president de la patronal CECOT, Antoni Abad, que va fer una pinzellada de la visió empresarial respecte el procés que ha engegat el nostre país i la nostra gent.

Abad va dividir la seva ponència en tres punts; fer empresa, fer país i fer associacionisme empresarial. Seguint el primer d’aquests va destacar la rellevància de les empreses i el creixement econòmic pel benestar de la societat. Catalunya necessita d’empreses competitives i aquestes són les que aposten per uns bons valors i sobretot per equips mixtes.

A l’hora d’establir la relació entre empreses i país, el president de la patronal CECOT va denunciar un excessiu paternalisme de l’estat envers la societat. Afirmà que si el món polític establís contactes més freqüents amb les empreses i amb la ciutadania en general, les decisions que es prendrien serien molt més encertades. No va passar per alt el paper de l’educació en la societat i la va qualificar com un actiu indispensable per tal de tirar cap endavant un país com el nostre.

Antoni Abad va fer una crítica a l’estat espanyol tot denunciant la manca de voluntat de diàleg que aquest ha mostrat des de la transició. “Qualsevol país no ens val, però segons quin definim ens hi apuntem”. Aquestes paraules varen ser pronunciades pel president de la patronal CECOT per tal de mostrar el suport a la construcció de la república catalana. La creació d’un nou estat és una oportunitat per començar de zero i deixar enrere tot allò que suposi un llast per continuar avançant. Antoni Abad va expressar el ferm compromís de les patronals en el futur de Catalunya i la voluntat inequívoca de participar en el disseny del nou país.

En l’últim punt tractat a la seva ponència va parlar del rol que l’associacionisme empresarial ha de tenir en l’escenari actual. L’associacionisme és més necessari que mai. Si es vol transformar el present hi ha d’haver implicació i no hi ha temps per perdre. Per generar cohesió social va apuntar cap a la necessitat de treballar a partir de tres punts bàsics: fer equip, fer empresa i fer societat. S’ha de valorar que tenir el reconeixement legal no suposa automàticament gaudir del reconeixement social. Per vetllar pel futur del país, de les empreses i de la gent, és a dir per l’interès general, el país ha d’estar dotat d’empreses competitives que siguin capaces de generar benestar econòmic. La industrialització és una fortalesa de Catalunya però va recalcar que el treball més productiu és el què surt de persones contentes i això no es pot passar per alt.

En definitiva, Antoni Abad va fer palès que els empresaris no tenen por del moment en el què Catalunya es troba immersa sinó que ho conceben com una gran oportunitat per crear un estat nou, millor i amb un gran creixement econòmic. Fent esment de varis estudis, el president de la patronal CECOT va voler recordar que són moltes les dades que ens mostren que a més creixement econòmic els índex de qualitat democràtica són més alts. Això és precisament el què es vol per Catalunya: un país econòmicament pròsper i democràticament sa.

IMG_2684

Sobre l’autora:

Mònica Morros

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking .@monicamorros