Dret internacional

Narcís Oliveres.

Poques hores després d’anunciar la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont va dir que el procés no contemplava la Constitució, sinó el dret internacional. Tota constitució ho és en el temps. La realitat social a què va referida està sotmesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el contingut queda petrificat i no pot complir les seves funcions. És el que li ha passat a la Constitució Espanyola del 1978. El PP, durant la tramitació constituent s’hi va oposar i quan a l’empara d’aquesta va accedir al poder amb vocació de perpetuar-s’hi es va adonar que ja li anava bé i va decidir segrestar-la.

El Dret Internacional Públic és el dret aplicable a la societat internacional. Es compon del conjunt de regles que s’apliquen als subjectes d’aquesta. En l’actualitat s’aplica cada vegada més a les organitzacions internacionals. L’article 38 de la Cort Internacional de Justícia, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, les funcions de la qual són resoldre per mitjà de sentències les disputes que li sotmetin els estats (procediment contenciós) i emetre dictàmens o opinions consultives (procediment consultiu) que li siguin plantejades per l’assemblea general, el consell de seguretat, o per les agències especialitzades autoritzades, proposa la tipologia de normes de dret internacional públic següent: a) les convencions internacionals, b) el costum internacional, c) els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades i d) les decisions judicials i la doctrina dels publicistes més qualificats de les diferents nacions. Totes elles són importants, especialment les convencions internacionals emanades de les Nacions Unides. En el preàmbul de la carta fundacional s’hi diu: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a […] reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, hem decidit unir els nostres esforços per realitzar aquests designis.”

A la Carta fundacional van seguir altres documents com la Declaració Universal dels Drets Humans, signada a París el 10 desembre del 1948, que proclama que tota persona té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pactes internacionals relatius als drets civils i polítics i als drets econòmics, socials i culturals –tots dos de 16 de desembre del 1966–, l’article 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

No m’ha estat possible saber on i en quin context el president Puigdemont va fer la seva puntualització. En qualsevol cas, és indicativa que el procés s’està culminant. En rebutjar l’aplicació de la Constitució Espanyola manifestem que volem desconnectar-nos de l’Estat espanyol i en invocar l’aplicació del dret internacional, la ferma i il·lusionada voluntat del poble català d’incorporar-se a la comunitat internacional de nacions lliures i sobiranes. Tal com indicava Espriu, “alçat, sense repòs, per sempre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.

Article publicat a El Punt Avui a data de 19/06/17.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Voluntat d’existir

Narcís Oliveres.

A Europa a partir del segle XV van aparèixer principis democràtics fonamentals lligats als conceptes de llibertat, de raó, de tolerància i de progrés que van propiciar el salt a un nou sistema polític a través de dues revolucions, la de la independència de les colònies americanes i la francesa, les quals proclamen les primeres declaracions de drets, que han exercit una incidència determinant. Totes dues estan estretament lligades a la història del constitucionalisme. Les constitucions són constitucions en el temps. La realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric, i aquest mai no deixa d’afectar el contingut de la constitució. Quan no es té compte aquest canvi, el contingut constitucional queda petrificat i no pot complir les seves funcions.

Els drets van anar evolucionant, especialment al segle XX. Es van desenvolupar el drets polítics, les reivindicacions socials, els drets econòmics, el dret de vaga, el dret del treball, la seguretat social i altres. El 26-6-1945 es funda l’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, i en el text fundacional s’hi fixen les finalitats, com la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos.

L’Assemblea General de les Nacions Unides el 10-12-1948 adopta la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la tercera, la qual té una importància excepcional i es refereix explícitament a allò que s’anomena dret a la resistència, revolta contra la tirania i l’opressió. Quan una població pateix una situació constrenyent, especialment d’origen forà com és el cas de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, apareix sempre un rebuig d’aquesta opressió, rebuig que revesteix formes variades. A Catalunya aquestes formes són pacífiques: manifestacions multitudinàries i el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania catalana.

L’emancipació dels pobles, la pau civil, la justícia social, el diàleg en la reciprocitat, ha guiat diverses generacions de catalans, i està guiant l’actual, en la voluntat de recuperar la independència de Catalunya. Desobeir és un combat en nom de la vida. Després que el 9-N més de dos milions de catalans participessin en la consulta convocada pel govern de Catalunya, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs seran jutjats per desobediència i prevaricació. Avui, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’inicia el primer judici. Els anhels no es poden prohibir ni es poden perseguir. La desobediència civil és sempre el fruit d’una presa de consciència, és un instrument indispensable per introduir canvis necessaris i atribuir-los legalitat. La coerció, en canvi, intenta destruir la voluntat d’existir.

Article publicat al diari El Punt Avui a data de 06/02/2017.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, exconseller i soci de Sobirania i Justícia.

Audiència de Sobirania i Justícia al Parlament en ocasió del vuitè aniversari de la fundació de l’entitat

Isabel-Helena Martí.

Molt Honorable presidenta del Parlament, amigues i amics,

Són molts els records i sensacions que brollen quan intento rememorar els fets, les idees, les persones que, d’una forma o altra, han tingut alguna cosa a veure amb Sobirania i Justícia aquests darrers vuit anys, d’ençà la fundació de l’entitat. M’hi he posat una estona però de seguida he vist que era una tasca feixuga, que requeria asseure’m amb tranquil·litat, sense restriccions de temps, fer recerca entre documents i notes escrites, i també, és clar, acudir a l’hemeroteca. Així que em serà gairebé impossible, i també per no estendre’m més del compte, ser exhaustiva. Sí que hi ha una imatge que recordo amb molta precisió i que, tot sovint, em ve el cap. Sobretot en circumstàncies de desconcert o de dubte que, certament, en aquests darrers temps, han sovintejat. Recordo, com si fos ara mateix, els rostres d’expressió viva, irradiant esperança i anhel, de les aproximadament cent cinquanta persones que formaren part de l’assemblea constituent, que en el decurs del mes de gener de 2009, elegiren la primera junta directiva de Sobirania i Justícia. El nostre president aleshores, Agustí Bassols, ens convocà de seguida a tots els membres d’aquella primera junta, de la qual jo en formava part, a una reunió immediata, per posar, sense dilació, fil a l’agulla. Teníem molta, moltíssima, feina per endavant.

Un mes i mig abans, el 18 de desembre de 2008 els impulsors de Sobirania i Justícia havien fet públic el manifest Missatge en defensa de la independència de Catalunya, text fundacional que avui encara estableix els termes en què la nostra entitat reivindica la seva comesa, la seva raó de ser. Feia tot just dos anys i mig (el 18 de juny de 2006) que el poble de Catalunya havia ratificat en referèndum el Nou Estatut d’Autonomia, l’Estatut de Miravet, després d’un barroer i humiliant procés de mutilació d’importants parts del seu contingut a Madrid. Però això no satisfé les ànsies d’amplis sectors polítics de l’Estat espanyol de desactivar, peti qui peti, qualsevol avenç, per modest o tímid que fora, en l’autogovern de Catalunya. Després d’entrar en vigor dos mesos després, l’Estatut rebé set recursos d’inconstitucionalitat: del PP contra 187 articles i disposicions; del Defensor del Poble, Enrique Múgica (PSOE), contra 112 articles i 4 disposicions addicionals; i contra diferents articles i disposicions els governs de Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Set. Aquest és el caldo de cultiu que explica la irrupció de Sobirania i Justícia, i en els mesos subsegüents d’una infinita munió de col·lectius i iniciatives ciutadanes a favor de la independència de Catalunya.

Presidenta, durant aquests vuit anys hem treballat de valent per impulsar tot tipus d’accions destinades a contribuir -com estableixen els nostres estatuts- a la sensibilització de la necessitat i viabilitat d’un estat propi i independent per a Catalunya en el marc de la Unió Europea. Des dels seus inicis aflorà en el si de l’entitat una ferma vocació internacionalista que s’ha fet patent en l’organització de quatre edicions de la conferència anual Building a New State (2011-2014) i els actes Spain, no rule of law? a Brussel·les (2015) i What’s going on in Catalonia? a Londres (2016). Sobirania i Justícia ha convidat a Catalunya nombrosos prescriptors internacionals d’arreu del món per participar en conferències i taules rodones. A cadascun dels convidats internacionals se’ls ha ajudat, durant la seva estada a casa nostra, a recollir informació de primera mà sobre el moviment independentista català i l’extraordinari fenomen d’activisme cívic que l’acompanya. L’associació està inscrita en el Registre de Transparència de la Unió Europea i, per tant, reconeguda com a grup d’interès en l’àmbit europeu.

Per l’altra banda, els dinars-col·loqui Àgora s’han consolidat com un espai de debat i intercanvi que ha aconseguit congregar moltíssimes personalitats de relleu, tant nacionals com internacionals, assistents i mitjans de comunicació. Tu mateixa, Presidenta, no fa pas massa, has estat un dels nostres ponents. D’altres: Mercè Conesa, Artur Mas, Marta Rovira, Brendan Simms, Neus Munté, Carles Mundó, Amadeu Altafaj, Pilar Rahola, Antoni Abad (Cecot), Imma Tubella, Ferran Requejo, Vicent Partal, Ramon Tremosa, Germà Bel, i un llarg, llarguíssim etcètera.

El proper convidat de l’entitat serà el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que durant la trobada anual de sòcies i socis de Sobirania i Justícia, prevista pel 18 de gener, impartirà la conferència “2017, referèndum o referèndum”.

Presidenta, no em vull allargar més. Sí que vull, però, agrair-te de tot cor, en nom de la junta directiva i de tots els membres de l’associació que hagis fet possible aquesta trobada, que ens omple d’emoció, en aquest edifici emblemàtic i que representa com cap altre la sobirania del poble català, la preservació de la qual estàs impulsant amb tant, tantíssim coratge, des de fa molt de temps. Moltes gràcies pel teu immens servei a la causa del nostre país.

Hem fet confegir un bloc de metacrilat gravat expressament per commemorar l’efemèride que el nostre vicepresident Ramon Valimañas t’entregarà de seguida. Però abans ens agradaria llegir el nostre manifest: “Missatge en defensa de la independència de Catalunya”. Ho farà la Mònica Morros, responsable de comunicació de l’entitat. El vam escriure fa vuit anys. A Catalunya moltes coses han progressat d’aleshores ençà. Coses inimaginables no fa pas gaire. Tenim una majoria parlamentària independentista i el govern català està compromès amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació no més enllà de setembre de 2017. Sí, això ha canviat en aquests vuit anys. Però malgrat tot el que ha passat a Catalunya el text segueix vigent, fins a la seva darrera coma, pel que fa a l’actitud d’inflexible immobilisme de l’estat espanyol en relació al fet nacional català. Pensar-hi fa feredat. Escoltem la Mònica i comprendrem què vull dir.

Moltes gràcies.

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

I el procés constituent?

Jaume López.

La fotografia dels anhels i principis, dels valors i reptes del poble català, pot tenir una força grandíssima.

El mes de juliol passat, al mateix temps que es redactaven i aprovaven les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, la proposta d’incloure al full de ruta un referèndum (previ a les eleccions constituents) prenia un nou impuls, gràcies a diverses iniciatives. Des d’aleshores, el referèndum ha centrat el debat públic, presentant-se, a vegades, com un possible punt d’entesa entre els independentistes i CSQP. Certament, amb matisos. Des d’aquest espai polític, més aviat plantejat com l’eina per “acumular forces per fer un procés viable” (pactat amb l’Estat). Des de la CUP, subratllant que és l’única via per acabar amb el “processisme”. En tots els casos, destacant que és la fórmula habitual, i la més clara per a la comunitat internacional, per culminar un procés d’independència.

El focus sobre el referèndum ha deixat en un segon pla, almenys momentàniament, el debat sobre el procés constituent (que a hores d’ara molta gent només associa amb l’afer de la inhabilitació de la presidenta Forcadell). Després de la Diada, amb l’inici d’un nou curs polític i a nou mesos, com a mínim, d’un possible referèndum, val la pena recuperar i centrar-se en un dels elements ja inclosos en el full de ruta: el procés constituent. Per començar, perquè les virtuts que s’han associat al referèndum, i encara d’altres, també li són, sens dubte, atribuïbles. Tanmateix, també suscita alguns interrogants o pors a què cal respondre.

Hi ha molts consensos que val la pena explicitar i que ens caracteritzen com a poble, però que no podem desenvolupar fàcilment en el si del marc legal actual

¿Abans o després del referèndum? O, si es prefereix, ¿abans o després d’unes eleccions constituents? Per a alguns, siguem primer independents i després ja pensarem com volem la nova República. Per a altres (com la plataforma Reinicia), podem començar ja a autodeterminar-nos pensant quins principis i consensos bàsics ens caracteritzen com a societat i voldríem desenvolupar tots junts, anhels de país que superen el marc estatutari i constitucional actuals. Deliberar sense aquestes cotilles és començar a pensar sobiranament. De fet, des d’aquesta segona perspectiva, el referèndum d’independència s’omple de contingut. El sí i el no es transformen mentalment en un interrogant sobre quin marc polític és més útil per desenvolupar aquests consensos i principis.

Ens dividirà? En absolut. Una cosa és el debat sobre punts concrets i una altra la generació de consensos, d’acord amb tècniques de deliberació que ja estan més que contrastades. No es tracta de deixar sense feina el Parlament, ni d’escriure ara una Constitució. El procés sobiranista ja ha servit perquè aflori el gran consens que suscita el dret a decidir entre la ciutadania catalana, però n’hi ha molts altres que val la pena explicitar i que ens caracteritzen com a poble, però que no podem desenvolupar fàcilment en el si del marc legal actual. Serveixin com a exemple les lleis de dació en pagament o de pobresa energètica (aprovades per unanimitat en el Parlament), o el consens social sobre el nostre model educatiu i d’immersió lingüística. Aquesta fotografia d’anhels i principis, valors i reptes, més que un text legal, pot tenir una força grandíssima si el procés per aconseguir-la té una gran legitimitat per la manera com s’ha plantejat i desenvolupat.

Processisme? No es tracta d’endarrerir res. Al contrari. Es pot fer en uns quants mesos. Abans d’un eventual referèndum. I, naturalment, no acaba amb ell. És un punt d’inici que pot encaixar perfectament, emmarcant-los, amb els treballs d’elaboració d’una Constitució, quan comencin. Podríem dir que configuren el seu preàmbul. Cansament del procés? Per què hem d’esperar? Ja podem començar a exercir la nostra autodeterminació com a poble deliberant sobre quines haurien de ser les línies mestres de la nostra res publica, ara que tenim clar que no es quedarà en un pur exercici retòric.

¿Només hi participaran quatre gats? La participació ha de ser com més massiva millor. Però recordem que l’efecte democràtic i legitimador va molt més enllà de la participació activa. Per comparar amb dos processos constituents participatius, en molts aspectes modèlics, a Islàndia i a Xile hi varen participar un 2% de la població. ¿No aconseguiríem mobilitzar més de 150.000 ciutadans? ¿I no seria tot un èxit sense precedents?

És viable. És legal. Hi ha unilateralitat però no necessàriament il·legalitat si el protagonisme i l’organització són clarament ciutadans, amb l’impuls i l’aval de les institucions. ¿L’acumulació de forces, el punt de trobada de tots els defensors del dret a decidir, no hauria de produir-se en un procés constituent popular on es pugui començar a posar en pràctica la nostra sobirania?

Article publicat a l’ARA 15/09/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

‘Més enllà del 27S: estructures d’estat i procés constituent’

Resum dels continguts del dinar-àgora SiJ amb el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo.

requejo

Per començar, el professor Requejo ha avançat que se centraria més en el “com” i en el “quan” del procés constituent, més que no pas en el “què” i el “perquè”. En aquesta línia, ha qualificat l’actual escenari com de “ruptura”, ja que, segons ell, no hi ha cap dada objectiva que faci pensar que una “tercera via” pugui tenir èxit (ni tan sols amb un canvi de govern a nivell estatal a finals d’any).

Tot seguit, ha descrit les cinc fases que planteja per al procés constituent:

1- ELECCIONS

La primera, i alhora indispensable, passa per aconseguir una majoria absoluta dels partits independentistes en les eleccions del 27 de setembre. Segons el professor Requejo, tres són les estratègies que els partits sobiranistes haurien de seguir: convèncer als partidaris, persuadir als indecisos, i dissuadir als unionistes (a fi de que no votin). Aquestes formacions haurien d’oferir un projecte engrescador i modern per a tota la ciutadania, o dit d’una altra manera, un projecte “nacional” i no “nacionalista”. Donant per aparcat el debat sobre la llista única, el professor Requejo ha defensat que, només amb la majoria d’escons (i no necessàriament dels vots), ja quedaria legitimat iniciar aquest procés, perquè les regles de joc són les d’unes eleccions, no les d’un referèndum. El professor ha insistit, però, en la necessitat de crear una junta electoral catalana abans del 27S.

2- NOU GOVERN

La segona fase consistiria en la formació del nou govern, previsiblement de coalició. Requejo s’ha mostrat escèptic en la idea de canviar el lideratge del procés. També ha defensat que cal el govern “més potent que ha tingut mai Catalunya”. Segons el professor, és clau la unitat estratègica dels partits independentistes i la confiança mútua entre ells.

3- DECLARACIÓ SOLEMNE

El Parlament, arribat en aquest punt, hauria de declarar, de forma solemne, que inicia un procés d’independència, fet que no és el mateix que declarar la independència.

4- ESTRUCTURES D’ESTAT

En aquesta fase s’haurien de perfilar les estructures d’estat, cosa que és feina del govern. De fet, el govern ja té un informe on es detallen totes les tasques que ha de fer cada departament abans de proclamar la independència. Per a la internacionalització, Requejo considera clau la creació de la conselleria d’exteriors. S’iniciaria llavors un procés constituent amb la participació de la societat civil en l’elaboració d’una nova constitució, que posteriorment hauria de ser ratificada en referèndum. Finalment, el professor creu que la mobilització social no s’hauria d’aturar en cap moment, per no donar una imatge de que es tracta d’un procés de les elits.

5- PROCLAMACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

El darrer pas seria el de proclamar (que no declarar) la independència, desconnectant així del marc jurídic espanyol. Catalunya s’hi juga molt en aquesta proclamació, i és per això que s’hauria de fer en el moment adequat per no fer, en paraules del professor, el ridícul. En altres paraules, la proclamació s’ha de fer quan aquesta es pugui protegir, cosa que, ara per ara, no és possible. Acte seguit, s’acabaria de completar el procés constituent.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_n

Xavier Portet, és estudiant de ciències polítiques a la UPF i membre de Nettalking.  @xaviportet

Carta al Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques

Benvolgut Sr. Xavier Font,

En nom de la Junta Directiva de Sobirania i Justícia, en nom de la presidenta de l’entitat, Isabel-Helena Martí i Castell, i en el meu propi, us manifesto una sincera consideració de suport en relació amb els darrers esdeveniments que han transcendit de la corporació que vostè presideix, el Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques (CETOP).

Sobirania i Justícia és una associació que té l’objectiu de promoure la independència de Catalunya. Nogensmenys, el reclam d’una Catalunya sobirana va íntimament lligat a oferir els nostres mitjans a totes aquelles persones que, d’alguna manera, reben un tracte inic per part dels aparells de l’Estat espanyol.

Els darrers dies hem estat coneixedors que, des del CETOP, dolguts i desdenyats pel seu infrafinançament tot i ser el col·legi que més diners genera de l’Estat, s’ha demanat als seus membres que deixin de pagar la quota al col·legi espanyol i paguin directament al col·legi català. En conseqüència, volem fer explícita la solidaritat amb la seva situació, així com la confluència amb la seva causa.

Davant d’això, la Junta Directiva de Sobirania i Justícia també els vol congratular per l’actitud ferma i valenta que estan demostrant. És un orgull pel país veure com sectors d’arreu es mobilitzen per erigir una Catalunya més digna, atès que, al cap i a la fi, són les petites passes que es fan al dia a dia les que acabaran esdevenint decisives per aconseguir un escenari de sobirania, igualtat i justícia social.

Us demano que feu extensiva aquesta felicitació als membres del vostre equip. Resto a la vostra disposició per a qualsevol acció conjunta en la que puguem col·laborar.

Aprofito l’avinentesa per saludar-vos atentament.

Sobre l’autor:

Sense títol

David Pla, estudiant del Màster de Formació del Professorat d’Eso i Batxillerat a la UB, i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.