1st European Games

Existeixen, al marge dels Jocs Olímpics, altres tipus de jocs: els Jocs Panamericans, els Jocs asiàtics, els de la Commonwealth, els Mediterranis, etc. però faltaven els europeus, que ja s’han celebrat a Bakú, a l’Azerbaijan.

Per ser els primers, la cobertura mediàtica ha estat molt minsa. Moltíssima gent ni tan sols sap que s’han celebrat. Políticament Europa encara és un nan, un esdeveniment així no passa sense pena ni gloria a un autèntic “Poder”, aquest l’aprofita tant com pot pels seus interessos i això no s’ha fet. Han estat uns jocs sense l’amplitud disciplinària d’uns Olímpics però amb el suficient gruix per poder-ho explotar mediàtica i políticament, cosa que no han pogut o sabut fer.

Vaig tenir l’ ocasió d’anar-hi, vaig aprofitar per veure’ls i, de pas, conèixer Bakú i un xic el país. Repeteixo, al nostre país no han tingut la repercussió mediàtica que calia , però a la resta d’ Europa no ha estat molt diferent, i això ens ha de fer pensar en la baixa velocitat de creuer que porta Europa en la seva integració política.

El primer que sobta dels primers jocs europeus és la seva ubicació, tots tenim al cap el mapa d’ Europa i, en principi, ningú ubica l’Azerbaijan com a país europeu.

Com a candidat per organitzar els jocs, un deu pel país , però crec que Europa ha venut “barato” el seu nom i el seu “caché”. Un país que no està ni tan sols al tractat de Shenguen , no utilitza l’ euro i no té democràcia formal, no es pot dir Europa. Per això, dic que ens hem venut sota preu. Ells sí que volien posar el nom d’ Europa a tot i ho van aconseguir, nosaltres els vam donar la pàtina que el seu règim polític necessitava.

Bakú és una ciutat en continua transformació, el barri antic, emmurallat, l’han reconstruït en cartró pedra, com va fer Violet le Duc a Carcassone, però els ha quedat bé.

La resta era una trista ciutat soviètica (com totes), els nostres barris perifèrics són un autèntic luxe al seu costat. Ara, ho enderroquen tot, sense contemplacions, i aixequen edificis nous amb vidre i acer inoxidable que contrasten un munt amb aquell barris que encara queden dempeus.

Contracten els millors arquitectes del món per als seus projectes i estan edificant una ciutat que quan estigui acabada pot ser impactant. Per exemple, escriviu al Google “Heydar Aliyev Centre”i mireu l’ edifici. És realment espectacular.

El que em va quedar clar des de el primer moment és que Bakú no és una ciutat musulmana, hi ha moltíssimes menys dones cobertes que a Barcelona, i les noies vesteixen com aquí , amb una mica més de lluentons però és el que els agrada, però la resta com aquí.

La conducció és molt perillosa, molt ràpida, ajudada per les grans cilindrades que utilitzen, en models tan potents i de tanta despesa que les marques no els venen a Europa. Després de passar bastanta por dalt dels taxis vaig decidir agafar l’autobús, almenys la carcassa és més gran i gruixuda.

En general, la gent és molt amable i tenen moltes ganes de ser europeus, sempre, a qualsevol lloc, et pregunten com veus el país i a ells. La ciutat estava literalment plena de nois i noies voluntaris amb uniforme per ajudar-te en qualsevol cosa que poguessis necessitar, des de trobar una adreça a buscar un establiment o un taxi. Després em van comentar que “tots” els universitaris havien estat “convidats” a fer de voluntaris. Coses de les autocràcies.

A l’Azerbaijan s’hi ha d’entrar amb visat, tothom, excepte els ciutadans de dos països, Turquia i Israel, i això ja dóna una visió orientativa de la seva política exterior.

La seva llengua, l’azerí, és de la mateixa família que el turca, de fet, em deien que un 80% de les paraules són comunes i entre un turc i un azerí no tenen problemes lingüístics.

Aquest país està situat entre dos grans estats que al llarg de la història l’han influït i dominat, Rússia i Turquia. De fet, el veí del nord no fa ni vint anys que va ser expulsat, i això em provoca una enorme curiositat. Els azerís tenen als russos i turcs en la més alta estima i admiració.

En la cerimònia d’ obertura, en la desfilada de les delegacions nacionals, les que es van emportar més aplaudiments i signes d’ admiració i alegria eren els turcs i els russos. No tinc gaire clar que si aconseguim la independència aquí passi el mateix.

Les cerimònies, tant la d’obertura com la de tancament, van ser perfectes, esplèndides, espectaculars, orientals, caríssimes, tant, que no crec que a dia d’ avui, cap país europeu, inclosa Alemanya, s’ho pugui permetre, penso que vam convidar a taula a un hoste que no és del nostre nivell, l’ha posat tan alt que dubto que hi hagi cua per organitzar els següents. De fet, Holanda n’era candidata i ja s’ ha retirat.

Respecte a l’organització, perfecte com qualsevol esdeveniment organitzat als països del nostre entorn. Des de el meu punt de vista un jocs esplèndids en el lloc equivocat.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_o

Ramon Valimañas, economista. Vicepresident de Sobirania i Justícia.

Una petita explicació al moment actual

N’hi poden haver d’altres, segur, però aquesta també formarà part de la col·lecció que se n’ha fet, de les que es fan i, indubtablement, de les que es faran.

Qualsevol situació es pot interpretar des de diferents punts de vista i quasi sempre tots tenen algun o alguns arguments sòlids. Com més n’hi ha, més gran és l’aproximació a la realitat, però difícilment s’arriba a tenir tota la veritat, atès que aquesta és molt polièdrica i nosaltres la copsem des dels nostres paràmetres mentals, que no són els de tothom i, per tant, sempre té un to de parcialitat.

Per a comprendre el món actual és necessari anar enrere fins l’any 1989; en aquell moment, existien tres models econòmics: el capitalisme sense adjectius –béns de producció en mans privades–, del qual el màxim exponent n’era i és EE.UU. El comunisme –béns de producció en mans de l’estat– amb la URSS i la Xina al capdavant i la corrua de països que els seguien, molts més dels que la gent d’ara pensa– i, finalment, la socialdemocràcia –una barreja dels dos anteriors–, ubicada especialment a l’Europa Occidental.

Amb la implosió del comunisme canvia radicalment el panorama econòmic, que estava més o menys  intacte des de la Segona Guerra Mundial. S’ha de dir que la situació europea era vista per les elits capitalistes com un mal menor, davant la por del comunisme, veïns immediats a la frontera est d’ Europa que disposava en aquells moments, d’una altíssima cobertura mediàtica i una notable acceptació popular causada sobretot als mitjans de comunicació i la seva propaganda, que en aquells moments venia un somni. En resum, a Europa, acceptaven guanyar menys, abans que perdre-ho tot.

La situació actual és radicalment diferent: hi ha dos sistemes, la socialdemocràcia i el capitalisme. Aquest darrer es manifesta en diferents estadis: els EEUU són on eren i els excomunistes són en un capitalisme “sense domar”, que es podria ubicar al final del XIX o a principis del XX, el que era a  Nord-Amèrica. La manera com han arribat fins aquí i els estadis on es troben cadascun d’ells és diferent i mereix un estudi detallat.

Què ha passat amb la socialdemocràcia? Diverses coses: la primera, demogràficament, a escala planetària, no és significativa. Pensem en les poblacions d’EEUU, la Xina, Rússia per no comptar amb l’Índia, Brasil, etc. Comptem els habitants de la Unió Europea i sumem els de la resta. No cal saber gaire de números per veure el nostre pes dins el món.

En aquesta escala de veïns que és el món, hem de començar a considerar que, els estranys, som nosaltres.

Un altre aspecte, i el més important, les elits mundials ja no tenen por al comunisme, aquest està mort i està absolutament desprestigiat com a sistema. Per tant, ens poden pressionar, a Europa, tant com vulguin, perquè a més de no tenir exactament el mateix sistema, no disposem de recursos naturals i els nostres costos unitaris són més alts.

Som nosaltres, els que vivim en aquesta part del continent, els que haurem de maldar per salvar-lo, perquè els altres no hi faran res, ans al contrari.

Podem salvar el nostre sistema? Hi tenim bastantes possibilitats, però això és llarg i són figues d’un altre paner, en parlarem més endavant.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_o

Ramon Valimañas, economista. Vicepresident de Sobirania i Justícia.