Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Diàlegs ciutadans: els fonaments de la República

Jaume López.

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República Catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que promourà “l’inici del procés constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser referendada en un referèndum”. I Catalunya en Comú – Podem proposa: “Un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una estat plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen en els seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una República i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució; altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. ¿Procés “constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodòxia legalista que acostuma a vincular el terme constituentexclusivament amb la redacció de la Constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu -tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa, hi ha altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloent-hi les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per a molts encarnat en la República, a curt i mitjà termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya -que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut parlar fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compta amb treballs importants al nostre país. No cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura, però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

Publicat a l’ARA el 18/01/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Procés (pre)constituent

Jaume López.

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l’enfonsament del bloc soviètic o l’actual emergència xinesa foren encertats. Lluny d’interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés: no és un esprint, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del sobiranisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la República en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la República i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la República i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí que requereix del consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances de la República. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la República. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

Publicat a Nació Digital el 22/11/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

Procedeix aplicar el dret internacional

Pau Miserachs.

El Secretari General de les Nacions Unides Sr.Ban Ki-Moon, va visitar Andorra a principis d’abril del 2013, amb motíu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, i entre altres coses va dir el dia 2 d’abril, valorant el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya, que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i s’han de respectar les aspiracions genuïnes dels pobles. El procés el va situar dins del marc dels drets humans i la dignitat de les persones que l’ONU respecta i promou arreu del món. Va afegir que els conflictes s’han de resoldre per vies pacífiques i amb diàleg, respectant la voluntat genuïna dels pobles afectats. També va recordar que el dret a l’autodeterminació és un element formal de la Organització de les Nacions Unides, situant en el seu discurs el procés català dins l’empara del dret internacional a l’autodeterminació. Va fixar aquest dret que és independent de la superfície d’un estat i del nombre dels habitants. Després anava cap a Madrid on el Sr. Rajoy l’esperava amb una llista de reivindicacions d’aspirants a càrrecs dins de les Nacions Unides, sense interessar-li parlar de Catalunya segurament.

Avui, a Catalunya patim el desconeixement culpable per l’estat espanyol d’aquest dret que reconeixen les Nacions Unides a la seva Carta Fundacional de 1945, per veu del seu propi Secretari General. Qui aspira a càrrecs no pot ignorar ni deixar de costat les obligacions que li imposen les regles internacionals, quan d’un poble annexionat per la força es tracta. Volen els del Govern central presència de prestigi, amagant que volen imposar criteris dictatorials irresponsables a Catalunya i als Tribunals querelles possiblement il·legals comprometent la Justícia. Si la resposta de Rajoy a Ban Ki-Moon pel tema català fou “ya hablaremos”, va deixar clar el Sr.Rajoy que mai negociaria res amb Catalunya, doncs pretén abans cremar-la. Han començat, seguint ordres de Fiscalia de l’Estat, a atacar ara amb forces policials militars segrestant propaganda impresa, aturant a les televisions i actes públics la llibertat d’expressió en nom d’un híper-legalisme histriònic, com diuen els escriptors catalans en el seu Manifest demanant votar el dia 1 d’octubre. És una qüestió, com diuen, de defensar la llibertat d’expressió i la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Registres a impremtes, intervenció de propaganda del vot, cerca incansables de paperetes i urnes, comunicació als alcaldes de prohibició d’oferir espais de vot , retirar domassos i propaganda de paradetes dels partits al carrer amb la menció democràcia, censura a correus i segrest de revistes que parlen de democràcia, sense importar la violació del secret postal i la il·legal censura feta per un funcionari, a més de l’atemptat coactiu contra drets fonamentals reconeguts a tot el món civilitzat. Amenaces del mateix President Rajoy de persecució per delicte contra els que vagin a les taules, dissolució de la sindicatura electoral. És el que creuen al Govern espanyol que és el que necessita la nació espanyola per parar la campanya i la votació d’un poble determinat que no té por de la repressió. Què ens importa que ens inhabilitin als jubilats i als que són a l’atur i als joves expatriats per manca de feina al territori. Que ens inhabilitin serà per poc temps, perquè no servirà jurídicament per res un cop declarada la independència.

Serem Estat independent. Nosaltres no tenim por perquè sabem que el dret internacional està per damunt de la llei espanyola i algun Tribunal Internacional de Justícia anul·larà tots els disbarats legals del règim espanyol. I no dubten alguns a Espanya a anar contra les llibertats fonamentals d’expressió i el dret a votar, la equitat i la Llei aplicable, trencant amb la tolerància, forçant criteris judicials de possible nul·litat per il·legalitat, per subvertir els principis i valors constitucionals i menyspreu de les obligacions del dret internacional públic com el dilluns 19 de juny explicava Narcís Oliveres en un article publicat a El Punt/Avui.

Els catalans no som patriotes del poder, sinó de la construcció d’un país nou en forma de república, per recobrar el nostre estat abolit per la força el 1714, el 1939 i de nou el 2010, viure en llibertat i millorar la situació social dels nostres ciutadans i ciutadanes. Lluís Martínez també deia en la seva columna a El Punt/Avui el 19 de juny del 2017 “ni diners ni papers”, recordant que Rajoy ha incomplert tot el que va prometre, com Mariano Revilla recorda cada vegada que surt per TV que Rajoy és un morós. De manipulador i fals, ara ens ha sortit un populista de dretes com a botxí de la democràcia i un cap de govern suspès pels seus propis fets en dret internacional públic. Si els espanyols no el paren i l’envien a Santa Pola a fer de registrador de la propietat, aquest home és clar que, per la seva intolerància amb Catalunya, i ignorància culpable del dret internacional públic i del que diuen les Nacions Unides, destruirà el poc que ja queda de les Españas, com va fer amb l’Estatut del 2006 retallat al Congreso de los Diputados i acabat de tombar pel Tribunal Constitucional el 2010, malgrat haver sigut aprovat en referèndum pel poble català.

Ara ens regim per una llei autonòmica imposada y ens diuen que és la llei dels catalans, callen que no l’hem votada després de la retallada i que vam sortir al carrer protestant. ¿On era la democràcia de què parlen? No ens podem creure una gent que ens retallen autogovern, drets i llibertats, dient que reformaran la Constitució sense aclarir res, com els socialistes del PSOE que fan molt discurs, però no concreten res i han renunciat al republicanisme. ¿Què és la Constitució de 1978 avui pels catalans sinó altra cosa que un mur a l’exercici de l’autogovern i llibertats tradicionals catalanes abans de l’annexió forçada?

És contrari a dret que el Senyor Rajoy i el seu entorn amenacin els polítics catalans injustament com presumptes criminals colpistes. És aplicable al territori espanyol el dret dels Tractats i la jurisprudència del Tribunal internacional de Justícia creat per les Nacions Unides. El Govern espanyol i els Tribunals sembla que no s’adonen que quan es discuteix la creació d’un nou estat no és aplicable el dret intern del territori, sinó que ho és l’internacional dels Tractats i el de les Nacions Unides que Espanya té reconeguts i ratificats.. És una barbaritat jurídica dir el contrari.

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.

Raons per a un procés constituent

Jaume López.

De la mateixa manera que el dret a decidir ha protagonitzat els darrers anys de la vida política a Catalunya, i es pot considerar un dels eixos fonamentals de mobilització ciutadana, ara estem a les portes d’un nou capítol d’aquesta transició política que hauria de tenir un nou protagonista: el procés constituent.

Aquest terme ha anat apareixent, encara tímidament, en la vida política i, com és sabut, forma part del programa electoral de les forces independentistes i sobiranistes (des de Junts pel Sí fins a En Comú Podem), que el conceben de maneres diverses i en escenaris diferents. Però com va succeir amb el dret a decidir, la societat civil fa temps que en parla. Hi ha hagut múltiples iniciatives promogudes per la ciutadania que tenien com a objectiu imaginar i debatre com podria ser un procés constituent d’alta qualitat democràtica, la majoria de les quals reunides en la plataforma Reinicia Catalunya.

Possiblement el procés constituent és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana

Afirmar que el procés constituent serà una peça política clau que marcarà el futur d’aquest país no és gaire aventurat. En primer lloc, perquè possiblement és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana. El debat sobre la independència està pràcticament esgotat en els termes actuals. Ja s’hi ha posicionat tothom i pocs canvis s’hi poden produir. Cal un espai nou on puguem retrobar-nos per parlar del futur immediat del país sense que les posicions ja estiguin prèviament marcades segons el que cadascú votaria avui en un referèndum sobre la independència. La millor manera d’aconseguir-ho és centrant el debat en els principis constituents (que no necessàriament constitucionals) de la Catalunya que desitgem, fent aflorar consensos, com el que suscita el dret a decidir, que ens identifiquen com a país.

En segon lloc, tots sabem que el procés que està fent Catalunya és completament singular, i si acaba independitzant-se serà únic. Mai abans un país de l’Europa Occidental ha esdevingut independent en contra de la voluntat de l’estat del qual formava part. Per això no hi ha un mètode a seguir internacionalment reconegut. Tot i així, des del dictamen sobre Kosovo del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, sabem que una independència no contravé cap norma internacional, cosa que no implica que els estats t’hagin de reconèixer. Per això hem de presentar-nos al món amb el màxim de raons possibles. Més enllà de posar en evidència la resposta no democràtica de l’estat espanyol, cal posar en relleu l’alta qualitat democràtica del procés a Catalunya, amb milers de persones mobilitzades deliberant cívicament i democràticament sobre com volen que sigui el seu país. Ja hem demostrat que sabem fer grans manifestacions ciutadanes. Ara toca mostrar al món que som capaços de fer un procés constituent com no s’ha fet mai, propi del segle XXI.

Cal aprofitar l’oportunitat que dóna el procés independentista per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat

Es tracta d’una oportunitat única. Poques vegades se li obre a un país la possibilitat de fer un brainstorming d’aquestes dimensions, una radical redefinició que orienti els futurs passos del país. De fet, seria bo que cada mig segle tots els països del món es miressin al mirall i diguessin cap on volen anar, sense les cotilles del passat, que segurament van ser útils per a les generacions anteriors però que no poden llastar el futur. Un procés de revisió radical, de posada al dia. Certament, per molt desitjable que això sigui, tots sabem que en la immensa majoria dels casos és pràcticament impossible. També ho seria probablement a Catalunya (i molt més a Espanya) si no fos per la finestra d’oportunitat que ens ha obert el procés independentista (i que, potser, fins i tot, acabarà generant una altra finestra d’oportunitat per a Espanya). Cal aprofitar-la per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat coprotagonitzada per la ciutadania i els nostres representants.

El procés constituent serà la clau de volta de tota la transició. No és només que sigui una gran oportunitat, sinó que és una condició necessària perquè tot plegat avanci. Perquè un nou país (sigui república independent o formant part d’una confederació, fins i tot un nou estat federat) no és possible sense un suport molt més ampli que unes quantes dècimes de percentatge, per molt que siguin legítimes per guanyar un referèndum. El procés constituent ho ha de permetre.

Article publicat al diari ARA 30/05/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Manifest pel Dia Internacional de les Dones

Mònica Morros.

Al 1789 després de la Revolució Francesa es redactava i s’aprovava la famosa Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Dos anys més tard, com a resposta a aquest text i a les idees que aquest comportava, Olympe de Gouges posà sobre la taula que en la llibertat que es proclamava s’estava oblidant a més de la meitat de la població: les dones. Per això, ella mateixa redactà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. Aquesta declaració fou l’embrió de les lleis que reconeixen avui en dia, formalment, la igualtat de drets per ambdós sexes. No obstant això, la igualtat teòrica no va de la mà de la igualtat real.

Dos segles més tard de l’assassinat d’Olympe de Gouges per feminista, en mans de l’estat francès, la igualtat entre sexes, que tots anhelem, segueix sense ser una realitat.

Tots el partits polítics, inclòs el meu, s’omplen la boca de paraules que s’enterboleixen quan aquestes s’han de posar a la pràctica. Igualtat i Justícia són mots que ressonen dia a dia entre les parets del nostre Parlament i que embolcallen tot el territori català però que semblen perdre valor en la vivència de la quotidianitat. Si volem la independència, aquesta ha d’anar enfocada cap a l’assoliment d’una República justa i igualitària, però per ser-ho ho ha de ser per a tots i per a totes. Per això, recordant Olympe de Gouges, les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot; ni més ni menys.

No ens conformem amb un 30% de conselleries, amb un 18% d’alcaldies o en cobrar un 25% menys de sou per treballar en una mateixa tasca. No ens conformem ocupar un 35% dels càrrecs de direcció i gerència a les empreses, ni a fer front a dues hores més de mitjana, a les tasques de la llar.

No ens hi conformem perquè som unes inconformistes!

Ens és indiferent si vestim samarretes o americanes allò substancial són les idees i com les duem a terme. Hem de donar veu a dones que estan a primera línia, per tal de visibilitzar la seva feina i recordar, al nostre entorn, que aquest país no és un club d’homes.

Les dones hi hem estat, hi som i hi serem!

Les dones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que gaudeixen de gran prestigi:

  • No són dones invisibles però han dibuixat elles mateixes la seva imatge.
  • No són dones atletes però han saltat moltes barreres.
  • No són dones forçudes però han trencat molts murs.

Dones criden dones!

Si som capaços de crear referents femenins, en la mateixa mesura que actualment en creem de masculins, animarem a les noves generacions a conformar una realitat on prevalgui el valor de la igualtat per sobre de tot. Remoure estructures de poder no és fàcil, però no defallirem. Hem trencat amb l’status quo espanyolista i ara ho farem amb l’status quo masclista.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comuniciació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Una igualtat desdibuixada

Mònica Morros.

Dilluns 22 de febrer, es commemora el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. La discriminació de gènere és una problemàtica que malauradament, impregna tots els àmbits de la nostra vida i el mercat laboral no n’és pas una excepció. Actualment, les dones que viuen als països catalans,cobren un 25% menys que els homes per la mateixa tasca.

Igualtat? No, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Però les desigualtats no són sols en la quantia. Si mirem la jerarquia i les posicions que gaudeixen de més poder i per tant de més prestigi, observem que aquestes també són ocupades majoritàriament per homes. Segons dades de l’observatori IQ els llocs de direcció i gerència de les empreses són ocupats en un 67,6% pel col·lectiu masculí.

Justícia? No, encara hem de treballar més per assolir-la.

Però aquesta segmentació no sols és present de manera vertical. Horitzontalment també existeix. Les dones tendeixen a ser majoria en les ocupacions destinades als serveis i a la cura. Sembla que els rols de gènere estiguin escrits a foc al mercat laboral.

Llibertat? No, encara hem de superar la socialització masclista.

Volem construir una república justa i igualitària. Però ha ser, justa i igualitària per tots i totes. Volem una república d’homes i dones lliures on aquestes pràctiques siguin intolerables i eradicades.

Seguint les paraules de l’escriptora Maria Mercè Marçal i Serra ” A l’atzar agraeixo tres dons; haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida”. Se’ns ha brindat la gran oportunitat de deixar de ser una nació oprimida però també hem de deixar de tenir el 50% de la nostra societat vivint sota aquesta subtil opressió.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.   .@monicamorros

Publicat a Infoanoia.cat

El nou país, polítiques públiques sobiranistes i justes

L’independentisme català té un clar component de regeneracionisme polític com es constata en els missatges i acció política dels seus actors, sobretot els no institucionals. No es tracta només de viure la plenitud nacional mitjançant un Estat que l’empari, sinó que els missatges tendents a ampliar la seva base social i a incorporar ciutadans al procés, insisteixen en l’oportunitat que suposa bastir un nou país de zero amb noves regles de joc: s’apel·la a la inclusivitat, a la transparència dels poders públics, a una major equitat i justícia social, a l’aprofundiment democràtic i a l’aprofundiment del dret a la bona administració ja recollit a l’Estatut, al manteniment d’un Estat del Benestar que ens podem permetre, etc.  Amb tota seguretat si la República Catalana només ha de ser un recanvi d’elits en la concepció clàssica de W. Pareto  potser no interessarà a tots els potencials interessats…

Des de la societat civil sorgeixen debats i propostes de futures constitucions per la República, i l’ANC per exemple, signa la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la pobresa energètica i els desnonaments promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la pobresa energètica, i en fa difusió en les seves comunicacions com a exemple del “Nou País” que volem. Amb anterioritat la campanya pel 9N “Ara és l’hora” anava en el mateix sentit.

Per tant, les polítiques públiques (1)  i els serveis públics vinculats a la condició de ciutadania -en la multiplicitat d’accepcions que té el concepte servei públic en l’actualitat en el marc europeu- formen part del debat nacional. És obvi, malgrat els seus detractors, que l’ independentisme no és només un debat teòric sinó un debat pràctic.

El dret d’accés a l’habitatge és una peça clau de l’Estat del Benestar. En termes fàctics, tan important per a les persones com ho puguin ser la sanitat, educació, pensions o dependència, tot i el seu diferent tractament jurídic i pes econòmic dins el global de les prestacions de protecció social als principals Estats de la Unió Europea, que en tot cas es situen a anys llum  de Catalunya. La homologació de les polítiques públiques que el facin possible i el seu finançament, amb els referents europeus que puguin ser equiparables a Catalunya, és una necessitat per fer efectiu un dret que es negligeix a la constitució espanyola i quin redimensionament  a Catalunya és imprescindible per garantir la cohesió social, tota vegada que en l’actualitat ni tan sols es pot afirmar que es compleix satisfactòriament l’obligació recollida a l’article 26 de l’Estatut quan diu que les mesures tendents a garantir l’accés a l’habitatge de les persones que no disposen de recursos suficients, és una obligació dels poders públics.

El ciutadà ha percebut la paradoxa durant la bombolla del “gap” creixent entre l’evolució dels salaris i el cost de l’habitatge malgrat l’abundant oferta, dificultant el seu accés a la majoria, fins al punt de que amb dades del 2007 del Pacte Nacional per al Dret a l’Habitatge el 60% de la demanda d’habitatge per viure-hi (1a residència) requeria ajut públic per superar el cost d’accés el llindar recomanat d’1/3 dels ingressos d’una llar tipus.

Després, durant la crisi, la perplexitat per la pèrdua de l’habitatge i incapacitat dels poders públics per fer-hi front jurídicament i econòmicament.

El cost de l’habitatge i el seu sobrecost incideixen clarament en la taxa de pobresa, determinació de les desigualtats i exclusió social tal i com han demostrat estudis recents (2). D’acord amb les dades de la UE,  i pel que fa a Catalunya l’enquesta de condicions de vida,  (3) el cost de l’habitatge -cost del lloguer o hipoteca + consums bàsics-  sobre els ingressos de les llars espanyoles, va
augmentar del 14% al 22% en el període 2005-2012. Pel que fa a les llars situades sota el llindar de la pobresa (4) aquest cost va passar del 22% al 44,1% de les llars, i pel cas de Catalunya aquest cost encara va ser més elevat, passant del 24% al 46% de les llars l’any 2012.

El “sobrecost d’habitatge” definit per la UE com aquell superior al 40% dels ingressos disponibles restant els eventuals subsidis d’habitatge afectava el 2012 a l’11 % de la població de la UE 15, però al 14,3% de les llars espanyoles i atenció, al 16,2% de les llars catalanes.

Finalment, si dels ingressos mitjans que s’utilitzen per calcular la taxa de pobresa hi descomptem el cost habitatge, la taxa de pobresa augmenta, amb especial incidència per a la població amb ingressos més baixos, atès que per a aquests segments de població el cost d’habitatge suposa la proporció més elevada de la seva renda disponible. En aquests termes la taxa de pobresa de la mitjana de la UE 15 el 2012 passaria del 16,8% al 32%, la espanyola del 22,2% al 33,6% i a Catalunya sorprèn com aquesta taxa s’enfila per sobre el 40% a les llars que viuen de lloguer, atès que és on es concentra part de la població amb ingressos més baixos.

És davant l’evidència dels desajustos del lliure mercat pel que fa a la provisió d’un bé essencial, quan es constata com a Europa actuen mecanismes públics, mitjançant ajuts monetaris per reduir el “sobrecost”, i mitjançant l’existència de parcs d’habitatge social amb massa crítica suficient per considerar-los un estoc social intergeneracional; és a dir, que perduren en el temps.

Aquí és on incideixen, d’una banda, unes transferències monetàries per habitatge dins el conjunt de prestacions de protecció social als Estats de la UE, que a Catalunya, tot i els esforços de la Generalitat, van ser l’any 2011 de 314 MEUR, el 0,73% de la despesa total en protecció social, un 0,15% del PIB, davant la mitjana de la UE 27 del 2,1% de la despesa total en protecció social, 0,6% del PIB. També tot sigui dit, inferior a la despesa global espanyola de 2.436 MEUR (0,9% del total dels comptes de protecció social, un 0,23% del PIB). França un Estat al que ens podríem equiparar si fóssim independents a aquests efectes, atès que la productivitat per hora treballada és similar a la catalana, 43,8 €/hora contra 42,5 €/hora (5), hi destina un 2,6 % de la seva despesa social, el  09% del seu PIB. Fem números.

D’altra banda, pel que fa al parc d’habitatges socials amb algun tipus de règim jurídic que els facin assequibles a preus sota mercat -públics o privats, qualificats de protecció oficial o provinents del mercat lliure amb preus subsidiats gestionats per entitats que es dediquen a la mediació en el lloguer social, en règim de lloguer, dret de superfície o qualsevol altre que garanteixi que es mantingui el parc-, es constata que a Catalunya no superen els 60.000 habitatges, un 2% dels habitatges de 1a residència, enfront una mitjana de la UE 15 del 15%. En altres paraules 67 habitatges/1.000 habitants, enfront els 8 habitatges/1.000 habitants catalans, pel que caldria tenir un parc de 500.000 habitatges (6).

Pel que fa a la despesa social adient en matèria d’habitatge i al risc de pobresa diferencial es constata el llast de ser espanyols, quelcom que podrem resoldre amb l’administració sobirana dels nostres recursos. Pel que fa a la inexistència de parc també caldran recursos per dotar-lo, però a diferència dels subsidis d’habitatge no està clar que això sigui suficient: caldrà vèncer la inèrcia d’algunes polítiques públiques heretades d’Espanya, bàsicament el sistema de desqualificació dels habitatges protegits pel simple transcurs del temps.

Tal i com s’ha constatat (7) aquest percentatge ínfim de parc social és conseqüència directa del fet que els habitatges protegits, tradicionalment, un cop
exhaureixen el seu termini de qualificació s’incorporen al mercat de renda lliure, terminis que estableixen els diferents plans d’habitatge. És impossible el desenvolupament de la provisió d’habitatge com a servei d’interès general, si cada 10, 15 o 30 anys l’estoc social desapareix com passa en l’actualitat i com a mínim en els darrers 40 anys. I si es qüestionen els sòls en el planejament urbanístic destinats a la construcció d’habitatge protegit.

Si estem d’acord que el primer repte de la política  d’habitatge és garantir que el preu de l’habitatge s’ajusti en el possible a la renda de les famílies i a l’evolució dels salaris, convindrem  que la prevenció de les bombolles no està a les mans dels responsables de la política d’habitatge, però sí de les autoritats de la república responsables del disseny macroeconòmic (8).

El segon i tercer repte consistent en què qui tingui habitatge no el perdi -sistema d’ajuts-  i facilitar l’accés als qui no poden accedir a un habitatge en el mercat de renda lliure -parc d’habitatge protegit/social/assequible- sí que estarà en mans dels responsables de la política d’habitatge si compten amb els recursos adients i superem inèrcies culturals.

En una economia oberta hi ha coses inevitables però d’altres si. Els augments de preu probablement ho siguin, les bombolles no, com s’ha constatat entre els diferents Estats de la UE en la dècada 1997-2007.

En qualsevol cas sempre caldrà acció pública per evitar bombolles i corregir les disfuncions del mercat per la provisió d’habitatge a preus adequats per a la majoria  i per mitigar el sobrecost d’habitatge i el risc de pobresa associat. En qualsevol cas tots tres reptes en mans de la República oferiran majors garanties lluny del llast espanyol.

(1)- “ Tot allò que un govern decideix fer o no fer” (TR Dye. Understanding Public Policy. Prentice Hall. Englewood Cliffs, 1992); “resultat de l’activitat d’una autoritat investida de poder públic i d’autoritat de governar (Thoening i Meny).

(2)- “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. C.Trilla. Revista Econòmica de Catalunya nº 69. Juny 2014.

(3)- EU-SILC 2012.

– “ Income and living conditions in Europe” A.B. Atkinson i E. Marlier. Eurostat. Statistical books. 2010.

–  “ European social statistics”. Comissió Europea. 2013.

-“The social situation in the European Union 2009”. Comissió Europea. 2010. The effect of the housing costs on the risk of poverty.

– Explotació de dades per Catalunya de l’Enquesta de condicions de Vida 2012. Idescat/INE continguda a l’article  “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. Vid. peu de pàgina 2.

(4) – La taxa de pobresa relativa d’acord amb els criteris d’Eurostat seguits per l’INE i Idescat el conformen el percentatge de persones que viuen en llars amb ingressos anuals inferiors al 60% de la mitjana.

(5)- Informe competitivitat industria catalana i costos transversals. PIMEC febrer 2015

(6)- Un parc d’habitatge de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya. Debats Catalunya Social. Propostes del Tercer Sector, nº 39. Octubre de 2014. Tere Bermúdez i Carme Trilla.

(7)- Entre d’altres “El Camí Cap a la Independència. Vol.IV Fundant un Nou País. L’Habitatge”. Francesc Sutrias/Carme Trilla. Ed. Ara Llibres 2014.

(8)- Indicadors que permeten monitoritzar la generació d’una bombolla immobiliària. F. Sutrias/C. Trilla. Ídem nota 7.

-“La productivitat espanyola es va frenar els 90 i està tornant a créixer en la mesura que reverteix els factors que van fer que es frenés. La bombolla immobiliària va absorbir el capital que s’hauria d’
haver destinat a activitats productives i innovadores. I, a mida que es reestructura la banca i el crèdit es concedeix als qui ho fan més productiu per a tothom, Espanya torna a créixer
.” Finn Kydland. Premi Nobel d’Economia. Assessor de la Reserva Federal dels USA. Contra de la Vanguàrdia 11-maig de 2015.

– “Avui l’economia es troba en un procés de reassignació sectorial, guiat per activitats i processos productius més competitius, d’acord amb les principals demandes de la societat del Segle xxi. El rellançament industria, sota els nous paradigmes tecnològics, ha de prioritzar els sectors tractors basats en la producció i els serveis industrials que incorporen com a clau competitiva el factor tecnològic, l’organitzatiu i la inversió en recerca, desenvolupament i innovació”…” …un model productiu basat en la indústria és condició necessària per afrontar els grans reptes que té plantejada l’economia catalana: el creixement de la productivitat, la reducció de la elevada taxa d’atur i la correcció de les desigualtats en la distribució de la renda”. Pacte per a la Indústria a Catalunya. Rellançar l’activitat productiva: una prioritat amb consens a Catalunya. Març 2015

Sobre l’autor:

fotocorporativaFrancesc Sutrias, advocat i membre del Comitè d’experts per a la reforma de les polítiques d’ordenació territorial i d’urbanisme a Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia.