L’avenç republicà sense república

Jaume López.

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable per al grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista -que segueix ben viu- és el de “Ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que -suposadament- ja és, permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “L’1-O no hi va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat i les que fan referència al futur. Sobre el futur el grau d’incertesa és prou gran per a tothom perquè en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió -des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’Estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la Constitució de la república i, de nou, es va posposar fins que ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius que hauria de desenvolupar un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme procés constituent està força recremat, però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits -quina perversió que a Catalunya els dos primers termes els hagin patrimonialitzat organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’Estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a l’estil canadenc o britànic, per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’Estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta unilateralitat s’assenta una divisió que cal superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre exaltats i moderats. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons basades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’ statu quo. Pràcticament sempre els ha funcionat. Un cop més, som aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el qual volem i tenim dret a viure i les línies mestres que mourien amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments ( back to basics ), però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas va ser un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans, que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I com a mínim dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns” ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que -com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

Publicat a l’ARA el 29/07/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Els comuns i la independència

Jaume López.

En les últimes pàgines d’un llibret titulat Qué es el imperialismo (1976), Manuel Vázquez Montalbán es preguntava: “¿En qué sentido puede utilizarse la significación «imperialismo» para conocer la relación de dependencia entre el estado centralista predominante en toda Europa y aquellas naciones sometidas históricamente que han conservado íntegro su potencial energético nacionalista?” Per afirmar tot seguit: “El pueblo irlandés sufre los efectos del colonialismo en el Norte y del neocolonialismo en el Sur; los gallegos están dominados políticamente para garantizar la dominación de los grupos monopolistas del estado español; los bretones sufren la dominación centralista que es el mejor soporte del capitalismo monopolista del estado en Francia. Este esquema analítico puede trasladarse, con las variantes estructurales que convengan, a Catalunya[sic] o al País Vasco “.

Uns anys abans, Jordi Solé Tura escrivia en el seu famós Catalanismo y revolución burguesa (1970): “El nacionalismo catalán nació, se desarrolló y dio de sí lo mejor de sus energías en el período en que el modo de producción capitalista pugnaba por elevarse al plano hegemónico, sin conseguirlo plenamente. […] Su nacionalismo llamaba a todos a movilizarse en nombre del superior interés de Cataluña, pero cuando se ponía a especificar este «todos» pronto resultaba evidente que las «turbas» no entraban en él por derecho propio. […] Es decir, por un un lado, las clases propietarias; por el otro las «turbas» y el Estado “.

Aquestes dues visions, molt temps abans fins i tot que fossin descrites així, han marcat les dues visions sobre el fet nacional de les esquerres catalanes. Per a uns, l’emancipació nacional va de bracet de l’emancipació del capitalisme en la seva pitjor versió (l’imperialisme i el monopolisme d’estat). Per als altres, el nacionalisme que subratlla l’antagonisme amb l’estat és la millor manera d’emmascarar el conflicte social.

Superar la contradicció de les dues visions ha de passar, necessàriament, per l’anàlisi de context tan cara en el materialisme marxista (enfront de l’idealisme hegelià). La pregunta, per tant, que cal fer des d’una posició d’esquerres és: a la Catalunya (no al Vietnam, no al Congo) del 2018 (no del 1914, no del 1978), ¿la independència afavorirà o no les classes populars? Igualment, l’organització territorial actual de l’Estat ¿a qui perjudica més, a la classe treballadora o a les més benestants?

Seguint amb aquest fil, convé preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que actua avui com a “opi del poble”. El mecanisme marxista ens ofereix una hipòtesi versemblant sobre per què Ciutadans és la força més votada a Pedralbes i al Besòs, extrems socials. Les classes mitjanes han abraçat l’independentisme, però ¿podem identificar-les amb la burgesia de què parla Solé Tura? Difícilment. Avui aquestes classes mitjanes estan formades per petits empresaris (“propietaris”) i treballadors assalariats (“proletaris”) que comparteixen força interessos, especialment en un país de petites empreses que han de fer front a la globalització i que requereix la col·laboració público-privada per garantir unes infraestructures i una formació imprescindibles per al desenvolupament social.

Tot i la incertesa, les possibilitats de reforma d’una petita democràcia, com seria la catalana, resulten més factibles. En les petites democràcies les diferències socials es redueixen perquè acostuma a haver-hi més confluència social d’interessos i el control ciutadà de l’estat és menys costós. (No tot són flors i violes: l’eix nacional pot ressorgir per ocultar l’eix esquerra-dreta en forma de partits antiimmigració.)

En aquest context, escoltar en boca de les forces hereves de plantejaments revolucionaris que la República és impossible resulta doblement estrany perquè ara mateix suposa una predicció autocomplerta. Del seu impuls depèn arribar a un 60% de suport, cosa que, sens dubte, implicaria un canvi radical en el pla de la legitimitat i de la força política del projecte, la qual cosa, de retruc, també contribuiria a un canvi a Espanya.

Si el nacionalisme proposat per Prat de la Riba no es pot desvincular de la voluntat de mantenir l’ordre social enfront de la revolució obrera, ara, irònicament, ens podem trobar que l’espantall del nacionalisme és brandat per algunes forces d’esquerres amb les mateixes implicacions conservadores. Què dirien de tot això, avui, els enyorats Vázquez Montalbán i Solé Tura?

Publicat a l’ARA el 18/03/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Diàlegs ciutadans: els fonaments de la República

Jaume López.

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República Catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que promourà “l’inici del procés constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser referendada en un referèndum”. I Catalunya en Comú – Podem proposa: “Un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una estat plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen en els seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una República i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució; altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. ¿Procés “constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodòxia legalista que acostuma a vincular el terme constituentexclusivament amb la redacció de la Constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu -tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa, hi ha altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloent-hi les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per a molts encarnat en la República, a curt i mitjà termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya -que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut parlar fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compta amb treballs importants al nostre país. No cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura, però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

Publicat a l’ARA el 18/01/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Procés (pre)constituent

Jaume López.

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l’enfonsament del bloc soviètic o l’actual emergència xinesa foren encertats. Lluny d’interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés: no és un esprint, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del sobiranisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la República en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la República i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la República i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí que requereix del consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances de la República. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la República. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

Publicat a Nació Digital el 22/11/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

Procedeix aplicar el dret internacional

Pau Miserachs.

El Secretari General de les Nacions Unides Sr.Ban Ki-Moon, va visitar Andorra a principis d’abril del 2013, amb motíu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, i entre altres coses va dir el dia 2 d’abril, valorant el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya, que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i s’han de respectar les aspiracions genuïnes dels pobles. El procés el va situar dins del marc dels drets humans i la dignitat de les persones que l’ONU respecta i promou arreu del món. Va afegir que els conflictes s’han de resoldre per vies pacífiques i amb diàleg, respectant la voluntat genuïna dels pobles afectats. També va recordar que el dret a l’autodeterminació és un element formal de la Organització de les Nacions Unides, situant en el seu discurs el procés català dins l’empara del dret internacional a l’autodeterminació. Va fixar aquest dret que és independent de la superfície d’un estat i del nombre dels habitants. Després anava cap a Madrid on el Sr. Rajoy l’esperava amb una llista de reivindicacions d’aspirants a càrrecs dins de les Nacions Unides, sense interessar-li parlar de Catalunya segurament.

Avui, a Catalunya patim el desconeixement culpable per l’estat espanyol d’aquest dret que reconeixen les Nacions Unides a la seva Carta Fundacional de 1945, per veu del seu propi Secretari General. Qui aspira a càrrecs no pot ignorar ni deixar de costat les obligacions que li imposen les regles internacionals, quan d’un poble annexionat per la força es tracta. Volen els del Govern central presència de prestigi, amagant que volen imposar criteris dictatorials irresponsables a Catalunya i als Tribunals querelles possiblement il·legals comprometent la Justícia. Si la resposta de Rajoy a Ban Ki-Moon pel tema català fou “ya hablaremos”, va deixar clar el Sr.Rajoy que mai negociaria res amb Catalunya, doncs pretén abans cremar-la. Han començat, seguint ordres de Fiscalia de l’Estat, a atacar ara amb forces policials militars segrestant propaganda impresa, aturant a les televisions i actes públics la llibertat d’expressió en nom d’un híper-legalisme histriònic, com diuen els escriptors catalans en el seu Manifest demanant votar el dia 1 d’octubre. És una qüestió, com diuen, de defensar la llibertat d’expressió i la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Registres a impremtes, intervenció de propaganda del vot, cerca incansables de paperetes i urnes, comunicació als alcaldes de prohibició d’oferir espais de vot , retirar domassos i propaganda de paradetes dels partits al carrer amb la menció democràcia, censura a correus i segrest de revistes que parlen de democràcia, sense importar la violació del secret postal i la il·legal censura feta per un funcionari, a més de l’atemptat coactiu contra drets fonamentals reconeguts a tot el món civilitzat. Amenaces del mateix President Rajoy de persecució per delicte contra els que vagin a les taules, dissolució de la sindicatura electoral. És el que creuen al Govern espanyol que és el que necessita la nació espanyola per parar la campanya i la votació d’un poble determinat que no té por de la repressió. Què ens importa que ens inhabilitin als jubilats i als que són a l’atur i als joves expatriats per manca de feina al territori. Que ens inhabilitin serà per poc temps, perquè no servirà jurídicament per res un cop declarada la independència.

Serem Estat independent. Nosaltres no tenim por perquè sabem que el dret internacional està per damunt de la llei espanyola i algun Tribunal Internacional de Justícia anul·larà tots els disbarats legals del règim espanyol. I no dubten alguns a Espanya a anar contra les llibertats fonamentals d’expressió i el dret a votar, la equitat i la Llei aplicable, trencant amb la tolerància, forçant criteris judicials de possible nul·litat per il·legalitat, per subvertir els principis i valors constitucionals i menyspreu de les obligacions del dret internacional públic com el dilluns 19 de juny explicava Narcís Oliveres en un article publicat a El Punt/Avui.

Els catalans no som patriotes del poder, sinó de la construcció d’un país nou en forma de república, per recobrar el nostre estat abolit per la força el 1714, el 1939 i de nou el 2010, viure en llibertat i millorar la situació social dels nostres ciutadans i ciutadanes. Lluís Martínez també deia en la seva columna a El Punt/Avui el 19 de juny del 2017 “ni diners ni papers”, recordant que Rajoy ha incomplert tot el que va prometre, com Mariano Revilla recorda cada vegada que surt per TV que Rajoy és un morós. De manipulador i fals, ara ens ha sortit un populista de dretes com a botxí de la democràcia i un cap de govern suspès pels seus propis fets en dret internacional públic. Si els espanyols no el paren i l’envien a Santa Pola a fer de registrador de la propietat, aquest home és clar que, per la seva intolerància amb Catalunya, i ignorància culpable del dret internacional públic i del que diuen les Nacions Unides, destruirà el poc que ja queda de les Españas, com va fer amb l’Estatut del 2006 retallat al Congreso de los Diputados i acabat de tombar pel Tribunal Constitucional el 2010, malgrat haver sigut aprovat en referèndum pel poble català.

Ara ens regim per una llei autonòmica imposada y ens diuen que és la llei dels catalans, callen que no l’hem votada després de la retallada i que vam sortir al carrer protestant. ¿On era la democràcia de què parlen? No ens podem creure una gent que ens retallen autogovern, drets i llibertats, dient que reformaran la Constitució sense aclarir res, com els socialistes del PSOE que fan molt discurs, però no concreten res i han renunciat al republicanisme. ¿Què és la Constitució de 1978 avui pels catalans sinó altra cosa que un mur a l’exercici de l’autogovern i llibertats tradicionals catalanes abans de l’annexió forçada?

És contrari a dret que el Senyor Rajoy i el seu entorn amenacin els polítics catalans injustament com presumptes criminals colpistes. És aplicable al territori espanyol el dret dels Tractats i la jurisprudència del Tribunal internacional de Justícia creat per les Nacions Unides. El Govern espanyol i els Tribunals sembla que no s’adonen que quan es discuteix la creació d’un nou estat no és aplicable el dret intern del territori, sinó que ho és l’internacional dels Tractats i el de les Nacions Unides que Espanya té reconeguts i ratificats.. És una barbaritat jurídica dir el contrari.

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.

Raons per a un procés constituent

Jaume López.

De la mateixa manera que el dret a decidir ha protagonitzat els darrers anys de la vida política a Catalunya, i es pot considerar un dels eixos fonamentals de mobilització ciutadana, ara estem a les portes d’un nou capítol d’aquesta transició política que hauria de tenir un nou protagonista: el procés constituent.

Aquest terme ha anat apareixent, encara tímidament, en la vida política i, com és sabut, forma part del programa electoral de les forces independentistes i sobiranistes (des de Junts pel Sí fins a En Comú Podem), que el conceben de maneres diverses i en escenaris diferents. Però com va succeir amb el dret a decidir, la societat civil fa temps que en parla. Hi ha hagut múltiples iniciatives promogudes per la ciutadania que tenien com a objectiu imaginar i debatre com podria ser un procés constituent d’alta qualitat democràtica, la majoria de les quals reunides en la plataforma Reinicia Catalunya.

Possiblement el procés constituent és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana

Afirmar que el procés constituent serà una peça política clau que marcarà el futur d’aquest país no és gaire aventurat. En primer lloc, perquè possiblement és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana. El debat sobre la independència està pràcticament esgotat en els termes actuals. Ja s’hi ha posicionat tothom i pocs canvis s’hi poden produir. Cal un espai nou on puguem retrobar-nos per parlar del futur immediat del país sense que les posicions ja estiguin prèviament marcades segons el que cadascú votaria avui en un referèndum sobre la independència. La millor manera d’aconseguir-ho és centrant el debat en els principis constituents (que no necessàriament constitucionals) de la Catalunya que desitgem, fent aflorar consensos, com el que suscita el dret a decidir, que ens identifiquen com a país.

En segon lloc, tots sabem que el procés que està fent Catalunya és completament singular, i si acaba independitzant-se serà únic. Mai abans un país de l’Europa Occidental ha esdevingut independent en contra de la voluntat de l’estat del qual formava part. Per això no hi ha un mètode a seguir internacionalment reconegut. Tot i així, des del dictamen sobre Kosovo del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, sabem que una independència no contravé cap norma internacional, cosa que no implica que els estats t’hagin de reconèixer. Per això hem de presentar-nos al món amb el màxim de raons possibles. Més enllà de posar en evidència la resposta no democràtica de l’estat espanyol, cal posar en relleu l’alta qualitat democràtica del procés a Catalunya, amb milers de persones mobilitzades deliberant cívicament i democràticament sobre com volen que sigui el seu país. Ja hem demostrat que sabem fer grans manifestacions ciutadanes. Ara toca mostrar al món que som capaços de fer un procés constituent com no s’ha fet mai, propi del segle XXI.

Cal aprofitar l’oportunitat que dóna el procés independentista per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat

Es tracta d’una oportunitat única. Poques vegades se li obre a un país la possibilitat de fer un brainstorming d’aquestes dimensions, una radical redefinició que orienti els futurs passos del país. De fet, seria bo que cada mig segle tots els països del món es miressin al mirall i diguessin cap on volen anar, sense les cotilles del passat, que segurament van ser útils per a les generacions anteriors però que no poden llastar el futur. Un procés de revisió radical, de posada al dia. Certament, per molt desitjable que això sigui, tots sabem que en la immensa majoria dels casos és pràcticament impossible. També ho seria probablement a Catalunya (i molt més a Espanya) si no fos per la finestra d’oportunitat que ens ha obert el procés independentista (i que, potser, fins i tot, acabarà generant una altra finestra d’oportunitat per a Espanya). Cal aprofitar-la per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat coprotagonitzada per la ciutadania i els nostres representants.

El procés constituent serà la clau de volta de tota la transició. No és només que sigui una gran oportunitat, sinó que és una condició necessària perquè tot plegat avanci. Perquè un nou país (sigui república independent o formant part d’una confederació, fins i tot un nou estat federat) no és possible sense un suport molt més ampli que unes quantes dècimes de percentatge, per molt que siguin legítimes per guanyar un referèndum. El procés constituent ho ha de permetre.

Article publicat al diari ARA 30/05/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Manifest pel Dia Internacional de les Dones

Mònica Morros.

Al 1789 després de la Revolució Francesa es redactava i s’aprovava la famosa Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Dos anys més tard, com a resposta a aquest text i a les idees que aquest comportava, Olympe de Gouges posà sobre la taula que en la llibertat que es proclamava s’estava oblidant a més de la meitat de la població: les dones. Per això, ella mateixa redactà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. Aquesta declaració fou l’embrió de les lleis que reconeixen avui en dia, formalment, la igualtat de drets per ambdós sexes. No obstant això, la igualtat teòrica no va de la mà de la igualtat real.

Dos segles més tard de l’assassinat d’Olympe de Gouges per feminista, en mans de l’estat francès, la igualtat entre sexes, que tots anhelem, segueix sense ser una realitat.

Tots el partits polítics, inclòs el meu, s’omplen la boca de paraules que s’enterboleixen quan aquestes s’han de posar a la pràctica. Igualtat i Justícia són mots que ressonen dia a dia entre les parets del nostre Parlament i que embolcallen tot el territori català però que semblen perdre valor en la vivència de la quotidianitat. Si volem la independència, aquesta ha d’anar enfocada cap a l’assoliment d’una República justa i igualitària, però per ser-ho ho ha de ser per a tots i per a totes. Per això, recordant Olympe de Gouges, les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot; ni més ni menys.

No ens conformem amb un 30% de conselleries, amb un 18% d’alcaldies o en cobrar un 25% menys de sou per treballar en una mateixa tasca. No ens conformem ocupar un 35% dels càrrecs de direcció i gerència a les empreses, ni a fer front a dues hores més de mitjana, a les tasques de la llar.

No ens hi conformem perquè som unes inconformistes!

Ens és indiferent si vestim samarretes o americanes allò substancial són les idees i com les duem a terme. Hem de donar veu a dones que estan a primera línia, per tal de visibilitzar la seva feina i recordar, al nostre entorn, que aquest país no és un club d’homes.

Les dones hi hem estat, hi som i hi serem!

Les dones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que gaudeixen de gran prestigi:

  • No són dones invisibles però han dibuixat elles mateixes la seva imatge.
  • No són dones atletes però han saltat moltes barreres.
  • No són dones forçudes però han trencat molts murs.

Dones criden dones!

Si som capaços de crear referents femenins, en la mateixa mesura que actualment en creem de masculins, animarem a les noves generacions a conformar una realitat on prevalgui el valor de la igualtat per sobre de tot. Remoure estructures de poder no és fàcil, però no defallirem. Hem trencat amb l’status quo espanyolista i ara ho farem amb l’status quo masclista.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comuniciació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Una igualtat desdibuixada

Mònica Morros.

Dilluns 22 de febrer, es commemora el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. La discriminació de gènere és una problemàtica que malauradament, impregna tots els àmbits de la nostra vida i el mercat laboral no n’és pas una excepció. Actualment, les dones que viuen als països catalans,cobren un 25% menys que els homes per la mateixa tasca.

Igualtat? No, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Però les desigualtats no són sols en la quantia. Si mirem la jerarquia i les posicions que gaudeixen de més poder i per tant de més prestigi, observem que aquestes també són ocupades majoritàriament per homes. Segons dades de l’observatori IQ els llocs de direcció i gerència de les empreses són ocupats en un 67,6% pel col·lectiu masculí.

Justícia? No, encara hem de treballar més per assolir-la.

Però aquesta segmentació no sols és present de manera vertical. Horitzontalment també existeix. Les dones tendeixen a ser majoria en les ocupacions destinades als serveis i a la cura. Sembla que els rols de gènere estiguin escrits a foc al mercat laboral.

Llibertat? No, encara hem de superar la socialització masclista.

Volem construir una república justa i igualitària. Però ha ser, justa i igualitària per tots i totes. Volem una república d’homes i dones lliures on aquestes pràctiques siguin intolerables i eradicades.

Seguint les paraules de l’escriptora Maria Mercè Marçal i Serra ” A l’atzar agraeixo tres dons; haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida”. Se’ns ha brindat la gran oportunitat de deixar de ser una nació oprimida però també hem de deixar de tenir el 50% de la nostra societat vivint sota aquesta subtil opressió.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.   .@monicamorros

Publicat a Infoanoia.cat