L’hivern polític serà llarg

Erika Casajoana.

Confesso que jo era una independentista ingènua. Pensava que, després de la victòria del Sí al referèndum del primer d’octubre de 2017, el nostre Govern desplegaria un pla secret per aconseguir el control del territori i esdevenir independents. I considerava normal no conèixer tal pla, justament perquè havia de romandre misteriós perquè pogués funcionar.

Encara no sabem ni una mínima part del que succeí aquell octubre trepidant. Grosso modo, he entès que es va confiar que un Estat espanyol democràtic acabaria negociant. I no es va preveure quin grau d’autoritarisme estava disposada a assolir Espanya per impedir perdre la seva gallina dels ous d’or, Catalunya.

La dura lliçó de l’últim any

Escric aquestes línies després del triomf de la ultradreta -i dreta- a Andalusia. Ara ja no podem albergar cap dubte sobre el fet que, per retenir-nos, Espanya arribarà on faci falta, fins on la comunitat internacional li permeti.

A partir d’ara, som cruament conscients que els nostres drets fonamentals tenen el mateix sòl –o potser un xic inferior– que el dels ciutadans d’Hongria, Polònia o dels hongaresos de Transsilvània a Romania. És un nivell de mínims, mínims. Gentilesa de les institucions estatals podrides “que nos dimos entre todos” i de la Unió Europea.

Espanya l’haurà de fer molt grossa perquè la Unió Europea defensi els drets dels catalans. Molt. El nostre patiment queda encara lluny del seu llindar de tolerància. ¡Es la Realpolitik, amigo!, que diria en Rato. Una altra lliçó apresa. Tanmateix, siguem sempre conscients que el nostre tracte fora de la UE podria ser el dels kurds, els Balcans o Crimea. No podem perdre de vista el que la Unió Europea significa com a espai de respecte als drets humans: el més gran del món.

Independència catalana o involució espanyola

Preparem-nos per a un llarg hivern. Com ens avisa en Vicent Partal a Vilaweb, vénen temps molt difícils. Andalusia és només l’avançada del que ens ve a sobre al govern d’Espanya. El socialisme espanyol està acabat, ofegat en les pròpies contradiccions. La ultradreta manarà a Madrid sense complexos i aniran a per totes.

Fem el dol del miratge que hem viscut en llibertat les darreres dècades. Això sí que era Màtrix: vivíem en una democràcia aparent i molts no percebíem els barrots de la cel·la. Un cop l’independentisme s’ha acostat a la majoria i l’ha superat, ha caigut la democràcia Potemkin espanyola. (Segons la llegenda, el mariscal rus Potemkin decorà les façanes dels pobles per on la tsarina Caterina la Gran passà l’any 1787, pretenent que eren pròspers.)

Un gran problema nostre és que els Estats membres i institucions europees, sabent del cert que Espanya és un Potemkin de cartró-pedra, de moment s’estimen més donar per bo el relat espanyol de defensar la Constitució i la llei i bla bla bla. Com he dit repetidament, el punt d’inflexió només arribarà quan Europa temi més la involució espanyola que la independència catalana. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions andaluses són bones.

Un cop paït que la penitència de Catalunya durarà anys, i que la repressió espanyola anirà a més, no a menys, organitzem-nos per al llarg termini. Analitzem quines són les nostres fortaleses i febleses, quines oportunitats tenim i a quines amenaces ens enfrontem.

No sorprendrà ningú assumir que les sentències als presos polítics seran cruels. I que més d’hora que tard ens encolomaran un article 155 prèmium, que afectarà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ràdio i televisió), l’escola i la policia. Està cantat.

Kosovo i el preu de la llibertat

Em sap greu fer certes comparacions, però, salvant les distàncies, donem un cop d’ull a Kosovo. L’estiu de 1990 hi ha la seva famosa declaració d’independència –la que el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia considerà que no era il·legal. A partir de la declaració, els kosovars intentaren viure com si ja no estiguessin sota domini serbi/iugoslau. Organitzaren estructures administratives paral·leles per proveir serveis públics, inclòs l’ensenyament i els mitjans de comunicació. El partit guanyador de les eleccions, la Lliga Democràtica del Kosovo, recaptava un 3% d’impost a la diàspora albanesa i kosovars amb feina, segons n’informà l’ONG International Crisis Group.

Tant de bo no hàgim de passar per això. Ara bé, tindrem més gent a la presó. Haurem de gratar-nos la butxaca per a tot. Molt més que ara. La llibertat sempre es paga cara, en costos humans i materials.

Ens cal un esforç de comunicació pública a dins i a l’exterior que pugui competir amb les intoxicacions i les inèrcies a favor d’Espanya. Com a mínim, des d’estructures catalanes lliures de les urpes espanyoles s’hauria d’invertir en comunicació tant o més com es gasta en advocats. També ens donaria una rendibilitat excel·lent!

El pa que s’hi dona

Un exemple de les fake news amb que topem, fins i tot a Europa. Un dia del passat novembre, les principals capçaleres alemanyes van titular: “Independentistes escupen el ministre d’Exteriors espanyol”. Repetien un teletip de l’Agència Deutsche Presse i només en lletra petita s’explicava que citaven paraules del propi ministre. Sabent el pa que s’hi dona, ens interessa muntar performances que fàcilment poden ser manipulades en contra nostra?

Un altre exemple. Penseu que la modesta resposta popular al registre del Consell per la República hauria estat igual si s’hagués promocionat el seu llançament amb una potent campanya de comunicació pública? Si la Direcció de Trànsit ens ha de repetir mil i una vegades que siguem prudents al volant, per què esmercem tan pocs recursos a comunicar la independència? No ens pensem pas que es pot fer la independència amb una sabata i una espardenya.

La captació de donacions a Catalunya i al món sencer ha de ser un element fonamental de la nostra estratègia.

Arromanguem-nos

Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arromanguem-nos. Tenim feina.

Publicat a El Matí Digital el 5/12/2018

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324

Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Errors forçats

Erika Casajoana.

En tennis, les estadístiques d’un partit comptabilitzen els “errors no forçats” com els de factura pròpia, sense intervenció de l’adversari.

A la llarga partida que, dissortadament, hem de jugar per guanyar la llibertat com a poble, les pitjors errades de l’Estat espanyol han estat forçades i ben forçades pels encerts dels independentistes catalans. Esmentem-ne les més òbvies: la violència de l’Estat contra els votants el Primer d’octubre, la perversió judicial –amb el màxim exponent en les acusacions de rebel·lió i tot el que les acompanya-, el 155, i les escandaloses enginyeries jurídiques per impedir que els catalans tinguem ni el president, ni els consellers, ni els diputats que hem votat. Ni l’Estatut.

El conseller a l’exili Toni Comín exposa de forma eloqüent a aquesta entrevista a El Món que estem avançant en, com a mínim, quatre fronts:

1.- Justícia internacional
2.- Opinió pública internacional
3.- Confrontació institucional a l’Estat
4.- Població civil organitzada a Catalunya

Els exiliats son ara homes i dones lliures que han fet de Pablo Llarena el jutge més desprestigiat d’Europa.

A l’estranger la gent també ha vist notícies de porres i presons preventives injustificables, amb polítics i cantants que han de marxar de l’Estat per preservar llurs llibertats fonamentals. La premsa de Madrid reconeix que els independentistes han aconseguit sembrar la llavor del dubte sobre la qualitat de la democràcia espanyola. Aquesta llavor creixerà i donarà fruits saborosos.

L’Estat està gastant els últims cartutxos per retenir Catalunya: la violència, la presó i el cop d’Estat contra les institucions catalanes encobert per una aplicació desbocada de l’article 155 de la Constitució. La independència s’està evitant només gràcies a una repressió intensa que no és sostenible en una democràcia homologada. En son conscients, i d’aquí l’afany dels nacionalistes espanyols perquè ens rendim sense que ells hagin d’enfangar-se més.

Aviat arribaran els vergonyants judicis de la causa general contra l’independentisme, on Espanya no té cap opció bona. I ara, què?

Ara guanya relleu el quart front, la població civil organitzada. Amb molta més intel·ligència política que alguns professionals, persisteix perquè percep que podem guanyar. Ho fa unida, no entén de tacticismes. Reconec que després de tants anys de procés, encara em sorprèn positivament la capacitat de resposta popular, d’autoorganització, l’ambició, la creativitat i el civisme impol·lut de la base de l’independentisme català. Això és aplicable tant a dins com a fora, a les comunitats exteriors.

Us posaré dos exemples recents a Brussel·les que he observat de ben a prop. El passat 25 de setembre, un grup de gent d’Òmnium, ANC i CDR d’Osona, amb el patrocini de Petrocat, traslladà el simulacre de presó a Brussel·les “un poble empresonat” i la plantà al bell davant del Berlaymont, la seu de la Comissió Europea. L’agència internacional de premsa Reuters ho va filmar, i fins i tot es veié una estelada treient al nas a les connexions de TVE –cosa que irrità alguns espècimens d’homo hispanicus-. Hi va haver discursos del President Puigdemont, d’Òmnium i de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie.

Fotografia: Assemblea Osona

Una iniciativa d’ANC-Brussel·les, on hi destaca la implicació de Pere-Jordi Junqué, desembocà en la inauguració el 10 d’octubre de l’exposició al Parlament de Flandes “La revolta de les urnes”, amb fotos de Dolors Gibert. Donà la benvinguda el President Jan Peumans, i de nou hi intervingueren el President Puigdemont i Elisenda Paluzie.

Aquesta exposició “secessionista” (sic) provocà que el Ministre d’Exteriors Borrell perdés l’oremus amb el màxim representant del legislatiu flamenc, cometent la derrapada de retirar l’estatus diplomàtic del delegat del seu govern a Madrid. Tot un Estat s’enreda en baralles ridícules amb una regió. Regió que resulta ser la més poderosa d’Europa i està manada pel principal partit de Bèlgica, la Nieuwe Vlaamse Alliantie, NV-A. El polític de la Pobla hauria de saber que la NV-A està encantada de ficar cullerada al conflicte de Catalunya, i així poder treballar per la independència d’algú a fora ja que a casa no hi tenen les condicions. Enlloc no es troben fans més entusiastes del procés català que a Flandes. És una devoció, un amor agraït però no correspost.

En puritat, el nomenament mateix com a cap de la diplomàcia espanyola d’algú com el desinfectador Borrell, amb tantes vergonyes a l’armari, és, en sí mateix, un error forçat per l’èxit internacional del relat independentista sobre la involució democràtica de l’Estat. Pedro Sánchez cercava un revulsiu, i vaja si l’ha trobat!

Darrerament encara hi ha hagut més notícies a favor nostre: l’anunci del gobierno del PSOE de recórrer davant del Tribunal Constitucional una resolució política i sense efecte legal contra la monarquia. Amb aquest pas, Espanya presentarà candidatura definitiva a règim bananer dins de la Unió Europea. Bonus track: L’alineació de PSOE, PP i Ciutadans amb una institució obsoleta i desnonada a Catalunya equival a un suïcidi polític a mig terme.

Líders catalans de PP i Ciutadans doblen el pas en fals cap a la dreta marginal al significar-se contra els presos polítics. Han arribat fins a la indecència de demanar més mà dura contra elles i ells. Anar a favor de la monarquia i contra els presos polítics genera rebuig a Catalunya, també entre molts unionistes.

Los catalanes hacen cosas, coses que treuen els espanyols de polleguera i els menen a cometre errors. Eixamplem la llista de coses que fem. Continuem assertius per guanyar l’últim punt, set, i partit. I els treurem de la presó.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Carta a Dolors Bassa: “L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors”

Isabel-Helena Martí.

A/A: Hble. Sra. Dolors Bassa / Centre Penitenciari Puig de les Basses (Figueres)

Benvolguda consellera,

la tardor avança inexorable. La neu ha arribat a la cota 1.800 i ha emblanquinat els cims més alts del Pirineu, sobretot al vessant nord. Aquestes darreres hores forts aiguats han regat de cap a peus i copiosament Catalunya, i han fet baixar les temperatures. Tot plegat m’ha fet pensar en les recluses d’Alcalá-Meco que, molt probablement, malgrat la frescor que s’insinua també a Madrid, no tindran calefacció fins al desembre. I quan aquest mes arribi, en gaudiran només una estona al migdia i a la nit, mai al matí. Com cada hivern, les internes d’aquest centre penitenciari passaran fred.

Sí, com veus, m’he llegit el llibre de la Meritxell Borràs.

Divendres, organitzàrem a Sobirania i Justícia un acte amb ella a Barcelona. Conversàrem sobre “34 dies de tardor i 1 de primavera”. L’esdeveniment congregà més de 300 assistents. Ple fins a la bandera. Malauradament, moltes altres persones no pogueren entrar per falta d’aforament. Una munió de gent sense inscriure (havíem hagut de tancar les inscripcions perquè s’havien exhaurit les places) s’aplegà davant la porta d’accés, ben bé una hora abans de l’inici de l’acte. Buf, quin mal tràngol! I quin greu més gran haver de dissoldre la cua perquè l’auditori era ja ple de gom a gom.

La serenor, però alhora profund sentiment, amb què la Meritxell ens relatà algunes de les seves vivències a la presó ens deixà esbalaïts. Experimentàrem una successió intensa d’emocions contraposades. Vàrem plorar. I també riure. Com quan ens parlà de l’estreta amistat nascuda entre vosaltres dues arrel d’haver compartit una cel·la diminuta, en absència de la més mínima intimitat, a Alcalá-Meco. “Quina poca-solta”, diu que exclamà quan parà esment en la xapa amb les tisores (en referència a les retallades) que lluïes durant la presa de possessió del govern. I tu, “què estirada”. Ves per on, el destí us tenia reservada una juguesca insospitada. Dues persones a qui la militància en partits diferents i la manca de química personal havia mantingut a ratlla, esdevingudes ara, tant sí com no, companyes entranyables i confidents.

L’acte tingué també alguns moments vindicatius. Denunciàrem l’abandó i doble raser amb què, massa sovint, mitjans de comunicació, partits polítics, i societat en general tendeix a negligir a preses, exiliades i encausades. Per bé que sobradament conegut, esborrona constatar-ne el descarnat grau d’invisibilització al que el masclisme sotmet les dones, sigui quina sigui la seva condició o circumstància. Sortosament són moltes les veus que s’hi han revoltat. La campanya “Cap dona en l’oblit” i altres iniciatives semblants han alertat del fenomen i suscitat un vigorós corrent de solidaritat. L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors com a persones i com a col·lectivitat. I, això no és pas poca cosa, atès el preocupant horitzó de reculada en els valors democràtics que s’albira en el nostre entorn, i més enllà.

Una onada d’autoritarisme, de nítida inspiració feixista, segueix creixent a escala planetària. Les notícies d’aquest darrer cap de setmana són inquietants. El senat dels Estats Units confirma com a jutge del Tribunal Suprem al conservador Brett Kavanaugh, nominat per Donald Trump, sense investigar a fons si són certes o no les acusacions d’abús sexual. Per l’altra banda, el candidat de l’extrema dreta a les eleccions presidencials del Brasil, i defensor de la dictadura militar del 1964, arrasa amb un 47% del vot. D’immediat, els mercats reaccionen a l’alça, satisfets perquè defensa un model econòmic liberal. Hi haurà una segona volta, però Jair Bolsonaro -així es diu el personatge-, concorre com a favorit. Més a prop, a Roma, es dóna a conèixer un front ultra. Matteo Salvini i Marine Le Pen en són els principals impulsors. Amb Viktor Orbán -Hongria- i Sebastian Kurz -Àustria- planegen vertebrar a Europa un bloc polític, de tarannà nacionalista, que superi el paradigma supranacional i federalitzant de la Unió Europea.

A Espanya les coses no van millor. Vox aconsegueix reunir deu mil simpatitzants a la plaça de braus de Vistalegre (Madrid) i, tot seguit, Casado s’afanya a dir que comparteix moltes idees amb el partit neofalangista. I Rivera competint, a cor què vols, en aquesta delirant cursa reaccionària. La transició del 78 oberta en canal per les noves fornades de polítics espanyols.

A Catalunya, el nostre projecte polític republicà, empeltat de llibertat, empoderament ciutadà i justícia social res té a veure amb aquest moviment regressiu que amenaça els drets fonamentals al món. Des de les entitats cíviques, incloses les més modestes com la nostra, treballem tot el que podem, i més, per tirar-lo endavant, i perquè tu i les altres preses i presos polítics, exiliades i exiliats, encausades i encausats, pugueu recuperar tan aviat com sigui possible la normalitat en les vostres vides. Vosaltres, i la vostra família i amics, que us enyoren terriblement. El sacrifici és immens. Estic, però, absolutament persuadida que no serà debades. Guanyarem.

La lluita continua, Dolors. Mentrestant, ànims i coratge!

Afectuosament,

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 10 d’octubre de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Infracció, delicte, ultratge, malversació, rebel·lia, sedició, odi, i més

Pere Costa.

Has hecho Tu el milagro, ¡genio de las batallas!
La fúria moscovita siente anti ti temblor
Con tu gloriosa espada, cincel invicto, tallas
la heráldica gigante de nuestro Emperador.
Eres Doria y Espínola, Pizarro y Magallanes,
y Gonzalo y Juan de Austria, Alba, Lauria,
¡ y el Cid!
y reyes y estadistas, sabios y capitanes,
de España en torno giran, como entonces…
¡y por Ti!
¡Saludo a Franco, Franco! ¡Viva y Arriba
España!

(Juan García Fayos – Jerez – III Año Triunfal)

Aquest intent “poètic” inicial vol ser una mena d’avís per a navegants, editat a València per J.G.F., catedràtic de Literatura, al 1969.

Tot seguit vaig a embolicar-me en un tema poc concret, sense límits ni fronteres, en el que no sóc expert. Avui ja no sóc expert en res, cosa que ja no em preocupa. Sí que mou, però, la meva curiositat i em porta al fet que estem vivint un moment difícil de la nostra cultura, o manera de pensar, o manera de viure, o manera de legislar des dels poders i que ens convindria normalitzar.

Vaig néixer al 1933 i, per tant, i segons el capellà del meu poble, al 1939 ja tenia “ús de raó”. La data la vàrem encertar ell i jo en el pitjor moment de la història per prendre decisions tan transcendentals.

Ara, una pila d’anys després, tampoc ho veig clar doncs cada dia és més difícil saber quan un arriba a l’ús de la raó i, sobretot, si jo ja he aconseguit aquest títol. Però alguna cosa cal dir sobre el tema.

Començo per la definició de “pecat”. No l’he posat en el títol de l’article atès que ha passat a segon terme en l’ètica actual però era el primer càrrec de consciència que en època pretèrita se’ns presentava. No tinc cap catecisme a mà i crec que em seria difícil trobar-ne un un pèl actualitzat. Tampoc no fa cap falta, però la meva vida va començar així.

Com sempre, faig ús de la nostra Enciclopèdia Catalana. No ho recomano en aquest cas. No em queda clar. Per tant, em cal tornar als meus sis anys (ús de raó) i recordar les explicacions del mossèn del meu poble. Més o menys: “Es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió en tot el que representa una transgressió als deu manaments de Moisès”.

Em perdonareu però em sembla, inicialment, una definició políticament normal encara que les transgressions al respecte podien ser lleus o conduir a la condemnació eterna, que no és poc.

I feta una primera aproximació al tema, ara em toca recordar la idea que el “nacional-catolicisme” tenia sobre l’ “autoritat”. La nostra Enciclopèdia Catalana ja dóna per superat el problema i no fa cap referència al que m’obligaven a estudiar durant l’inici del meu suposat ús de raó i que venia a dir: l’autoritat del governant s’origina en Déu de tal manera que, junt amb la benedicció de l’Església, es trasllada al cap d’estat de cada nació per el millor compliment de la seva llei. Això té origen amb Constantí, Edicte de Milan, l’any 313. Prego no em prengueu per un beneit, però era així i encara hi quedem uns pocs per donar-ne fe. Avui el poder és elegit democràticament pel poble o almenys així ens ho pensem.

Alguna vegada cal retrobar certes idees, que ens poden semblar totalment errònies, però el fet que assenyala Alexandre Deulofeu en la seva “Matemàtica de la història” i que es pot simplificar (aquest article no té per objectiu aclarir res) és que la història es repeteix amb etapes prefixades, amb idees semblants, siguin o no errònies, encara que amb certes variacions en els detalls fruit de l’avenç (????) de la cultura política.

Si em poso a recordar el temps del meu inici de raó crec que puc afirmar que la obediència era el primer manament, polític i religiós. La condemna (TOP/ infern) era brutalment imposada, políticament i religiosament. El dogmatisme era total, políticament i religiosament. La llibertat, fins la de pensament, estava censurada, políticament i religiosament. La pena de mort estava a l’ordre del dia. La presó era un càstig freqüent i sense pal·liatius. El poder judicial estava supeditat al poder polític.

Però, no hi ha mal que duri cent anys, diuen, i després de quaranta anys, un dia va arribar l’esperada democràcia. Poc a poc. Tots contents amb l’Estatut. Tots cantant allò de ”llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Es va permetre el “destape” després d’un fort increment del PIB de Perpinyà, es varen legalitzar els partits polítics, es va poder llegir l’Avui. Solament havia durat 40 anys. Fins i tot els agnòstics dèiem “gràcies a Déu”.

Però la matemàtica de la història sembla que pot ser una realitat. Ja no cantem tant. Quasi ja no cantem. Encara cridem i xiulem. Ens és difícil disposar d’un concepte clar de la paraula democràcia. El partits polítics pensen més en els vots que poden aconseguir per mantenir-se, que en les possibilitats de tirar endavant el país. El concepte de pacte polític és una entelèquia.

Els ciutadans hauríem de pressionar més i millor, i exigir el pacte polític entre els que tenen objectius comuns intentant, almenys, acords concrets per a decisions concretes. Però és com demanar peres als oms. El retrocés actual en la nostra societat és enorme en aquest sentit i no presenta vies de solució en aquest important rol que haurien de saber jugar els polítics.

És cert que tenim eleccions democràtiques, que s’ha abolit la pena de mort (fins el Papa s’ha decidit per fi i al cap de 2000 anys), que tenim un Estatut, “cepillado” pel Sr. Guerra (PSOE vetust però que encara piula) i que el Tribunal Suprem va acabar d’“afinar” gràcies a l’activitat patriòtica del PP i del Sr. Rajoy pidolant per Espanya firmes per derogar-lo. I punt. El fet és que el poder que suposadament derivava de Déu ha quedat substituït pel poder omnipresent i omnipotent de la Constitució (que permet articles com el 155). La pena de mort s’ha eliminat però no la presó provisional mentre es busca si hi ha cap causa concreta que la justifiqui. La llibertat de pensament no està castigada però atenció amb el delicte d’odi o amb supòsits que no encaixen en la Constitució. El poder de la religió, sembla, s’ha reduït però es permet (no tots els seus sectors) reflectir apreciacions polítiques que curiosament sempre voltegen determinades ideologies i molt sovint comet l’antic pecat per omissió. És difícil distingir, si convé, la diferència entre una disparitat d’opinió i un delicte. El poder polític ha evitat, i creat, problemes emparant-se en un poder judicial afí a les seves idees, això sí mantenint la seva teòrica independència al decidir a dit els càrrecs fonamentals de la justícia. La informació oficial sovint és esbiaxada, torna el soroll de sabres, segueixen els atacs a la llengua i identitat catalanes.

El que no em lliga és que ara no ens deixen fer un referèndum i Franco ens va obligar a votar-ne un. On ha quedat la democràcia?

En temps de la dictadura era freqüent, i parlo de l’època universitària, el córrer davant dels grisos (que avui han canviat de color). Cosa que tenia els seu risc. Ara ens hem pogut manifestar. Uns quant milers que sumen més de dos milions ho han pogut fer -amb alguns problemes-. Visca la democràcia. Però, stop, línia roja davant de la paraula referèndum. Ens hem cansat, fa anys, de córrer davant dels grisos, però sols han canviat de color per tal de dissimular. Ens hem plantat, no hem fugit i ens han apallissat, tal com feien els grisos.

Quanta raó tenia Deulofeu i la seva matemàtica històrica.

Ara bé, avui, la corrupció i el desmanegament segueix. El cap d’un partit amb velles arrels en el passat i el seu màster, cada jutge jutjant segons la seva ideologia, una alcaldessa recolzant els manters però sense cap acció per solucionar el problema, molts aforats emparant-se en aquest privilegi que ja no hauria d’existir, es permet un manifest militar, es premia a un alcalde no massa català amb una cadira a Andorra, se segueixen fent promeses a dojo per part de Madrid -que, curiosament, mai es compleixen-, es presenta el Sr. Borrell com un negociador més del problema (????), segueixen les intemperàncies feixistes sense cap reacció oficial.

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre. Catalunya té un excel·lent PIB però està ofegada per impostos, mal funcionament de l’aeroport, falta d’infraestructures, eliminació de la seva iniciativa i mínima llibertat que arriba al fet que exhibir un llaç groc et pot portar als serveis mèdics d’urgències.

I no cal parlar del 17 d’agost ja que els que tragueren les castanyes del foc estan empresonats o en mans de la justícia, i el record dels fets al cap de un any s’ha capgirat de tal manera que resulta que els catalans són inútils i no varen fer res de bo i gràcies a forces alienes, que encara no han aclarit quin paper tenia un aiatol·là que no se sap de qui cobrava, varen solucionar ràpidament una perillosa situació.

L’acte del citat dia, que havia de ser un fet presidit pel record a les víctimes, la unió entre tots i el reconeixement de l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra es va traduir en un acte amb aires de provocació, malbaratant una ocasió única per una resposta forta i intensa cara al terrorisme.

I parlant de malbaratament d’ocasions per pacificar un ambient excessivament enrarit se segueix involucrant a més possibles implicats, amb difícils gestions per l’apropament de presos als llocs on rau la seva família. No és suficient el càstig personal sinó que cal castigar els seus familiars sense considerar la diferència entre càstig i venjança, en uns moments en què hi torna a haver massa rancúnia pels carrers, això mai desitjable.

Em quedo amb l’esperança de les paraules de Jordi Cuixart: “Als que ens volen crispats i dividits, els continuarem explicant que som un sol poble unit en la diversitat”.

Escric tot això sota un fort calor agostenc. Intentant una correcció conceptual contínua perquè ningú se senti ferit o ofès. Cada dia és més difícil expressar el que un pensa (no sé si el pensament encara és lliure o no) sense que li reboti una resposta irada o ofensiva. Però segueixo sense comprendre a què ve l’odi a una llengua i una cultura, a què ve la persecució de possibles solucions polítiques sense cap opció de diàleg obert, a què ve que un intent polític es converteixi en delicte i repressió, a què ve que no es pugui clamar per un consens civilitzat.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Els taurons no saben perdre

Pau Miserachs.

Els taurons del PP es volen els propietaris de la política i no han trigat gens a presentar la seva recepta reaccionària: nous delictes de “sedició impròpia” i “organització d’un referèndum il·legal”, limitar el dret a escons dels partits nacionalistes, seguir parlant de l’article 155…

Vox, el Partido Popular i Ciudadanos, exigint eleccions generals, han començat la competició per atraure votants. Res millor que llançar flames contra el govern del PSOE i carregar-li totes les responsabilitats dels errors i la deixadesa de la gestió del mateix govern de Mariano Rajoy i el PP. També és bo per a la dreta espanyola denunciar les relacions entre la Catalunya que vol l’autodeterminació i el govern espanyol, ja que no volen de cap manera acceptar que es produeixi el diàleg amb els que ells consideren “colpistes i totalitaris”.

Els taurons del PP es volen els propietaris de la política i no han trigat gens a presentar la seva recepta reaccionària: nous delictes de sedició impròpia i organització d’un referèndum il·legal, limitar el dret a escons dels partits nacionalistes, seguir parlant de l’article 155 de la Constitució i també prioritzar la llista més votada a l’hora de fer govern. No reconeixen la victòria democràtica del nacionalisme català en les passades eleccions del 21 de desembre. Aplicant el 155 amb el suport de Ciudadanos i del PSOE, es van oblidar d’il·legalitzar els partits independentistes.

Això de la llibertat i de la sobirania de la societat queda actualment establert contra els interessos del PP, Vox i Ciudadanos, perquè aquestes organitzacions minoritàries estan disposades a no respectar els drets i els interessos de la resta, que són la majoria. No se sap quants democratacristians i liberals en formen part, però cada dia es veuen menys demòcrates a les seves files.

PP i Ciudadanos, amb la intransigència característica del sector polític que se sent ferit per la moció de censura que els va apartar del poder, han iniciat una línia dita d’ariet de desgast del govern, que s’allunya de l’obligació política i parlamentària de proposar mesures acceptables per al benestar general i el desenvolupament de les llibertats i la democràcia.

El Partido Popular, Vox i Ciudadanos no creuen en les virtuts del republicanisme, però sí que volen fer seu el mar i la terra dels Països Catalans, actuar com una metròpoli monopolista de la llei i dels costums, la llengua i l’educació. La idea d’espanyolitzar Catalunya segueix essent viva.

La llibertat política, obliden aquestes formacions, té més relació amb els ciutadans que amb qualsevol constitució, ja que fer una constitució lliure i una ciutadania sota el domini de fet de l’Estat, una ciutadania de dret no lliure, amb unes lleis fonamentals que no garanteixen la seguretat pública, és tant com destruir la moral política, les virtuts exigibles i suspendre l’ús de la llibertat per fer república a Catalunya.

Les lleis de l’actual monarquia espanyola permeten la crueltat en la seva aplicació a la dissidència política, retrocedint els polítics conservadors a la recuperació dels antics delictes contra els demòcrates, sense cap consideració de les circumstàncies socials ni de l’evolució política.

Les lleis han de guardar relació amb els principis de cada govern, diria Montesquieu, i aquest, mostrar un autèntic amor pel bon govern i el bé comú, en lloc de separar els ciutadans entre “gentes de bien” i els que, per defensar els seus drets democràtics i en aquest cas el dret de Catalunya a recobrar la seva independència, no tenen dret a la prosperitat política. Els taurons queda clar que mai ataquen taurons.

Publicat a El Punt Avui el 15/08/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Carta a Carme Forcadell: “La por i l’odi empresona també als carcellers “

Isabel-Helena Martí.

A/A: M. Hble. Sra. Carme Forcadell / Centre Penitenciari Mas d’Enric

Benvolguda presidenta,

llegeixo a “Cent cites sobre la llibertat”, un petit volum que per gentilesa de la Fundació Irla m’arribà a casa fa un parell de setmanes, un aforisme atribuït a Nelson Mandela, l’icònic Premi Nobel de la pau i activista pels drets humans:

“Qui roba la llibertat a un altre, esdevé presoner del seu propi odi”.

Quanta, quanta veritat revelen aquestes lúcides paraules! M’han fet pensar en la irresponsable invectiva amb què, fa uns dies, l’ex-vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, volgué desacreditar l’independentisme català durant la campanya de les primàries del Partit Popular:

“A Catalunya es practica l’apartheid i no es deixa ni viure ni parlar en llibertat”.

John Carlin, corresponsal una pila d’anys a Sud-àfrica pel rotatiu britànic The Independent, bon coneixedor del sistema de segregació racial en aquest país escrigué, indignat, a La Vanguardia:

“És un insult a les desenes de milions de persones que patiren els horrors, les misèries i les indignitats de l’apartheid”.

Poc puc afegir-hi, més enllà de mostrar la meva total conformitat amb l’expressat pel periodista, fill de mare espanyola i pare escocès. Frivolitzar sobre el règim criminal que la minoria blanca implantà a Sud-àfrica i l’immens patiment que generà és immoral i impropi d’un servidor públic en un país que es vulgui avançat i democràtic.

Justament aquest passat 18 de juliol es commemorà el centenari del naixement de Mandela. Els jutges de l’apartheid l’havien condemnat a cadena perpètua. Romangué engarjolat, en condicions duríssimes, vint-i-set anys. Quatre anys després de ser posat en llibertat fou elegit per sufragi universal, als setanta-cinc anys, president del primer govern democràtic de Sud-àfrica. Admirat i respectat arreu, és avui un referent universal de la lluita contra l’opressió i la injustícia.

Sí, presidenta, té raó Mandela. La intolerància a la diferència, el nacionalisme excloent i colèric, la imposició mitjançant l’amenaça i l’ús de la violència, són una xacra tant per qui n’és víctima com per qui n’és braç executor. Hi ha qui, erròniament, pensa que podrà conjurar la feblesa d’un posicionament il·lícit assenyalant l’altre i convertint-lo en un dissident, en un proscrit, en un captiu. Apoderar-se de la llibertat de les persones i fer-les esdevenir penyora política és una vilesa. Però, com diu l’emblemàtic líder antiapartheid, la por i l’odi empresona també als carcellers. És per això que el règim del 78 està garratibat. Sap que té mala peça al teler. Hi manca valentia, confiança en un mateix, tarannà democràtic per asseure’s a enraonar, escoltar, i arribar a l’acord per suscitar el lliure consentiment.

Estic convençuda que el teu sacrifici i el dels altres vuit presos polítics catalans no serà en va. El moviment sobiranista està més mobilitzat que mai, la base que el sustenta és robusta, està ben travada. Les garrotades de la policia espanyola l’1-O, l’arenga bel·licosa de Felip VI, la repressió del 155 ens han fet més forts, més resistents, més murris. La moral i l’anhel de victòria són alts. No tolerarem un judici injust, una matussera obra de teatre orquestrada des dels despatxos per espantar als catalans. La tardor serà intensa, obrirà nous horitzons. A Europa, també.

No defallirem, Carme. Us tenim presents cada dia. No ens aturarem fins que sortiu de la presó i torneu a casa, amb els vostres. N’estem compromesos fins al moll de l’os.

Coratge, amiga meva, i fins ben aviat. Visca Catalunya lliure!

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 7 d’agost de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti