Del Brexit a la criminalització del referèndum

Magda Gregori.

Han decidit marxar. Ho han fet votant, utilitzant una de les eines primàries de la democràcia. Un resultat ajustat però suficient. 52% a favor del Brexit. La Gran Bretanya se’n va. Abandona el projecte europeu. Una decisió que, evidentment, tindrà conseqüències. Un fet que afebleix les institucions europees, que les aboca a una negociació forçada per intentar minimitzar-ne els costos i que exigirà un procés de reflexió i anàlisi. Un succés potser imprescindible per encaminar el futur de la Unió.

Ha fracassat el projecte europeu? Ens falta una proposta comuna? No hem aconseguit construir una identitat pròpia, europea? Han fallat moltes peces, tan econòmiques, com polítiques i socials. Europa perd la segona força, després d’Alemanya. Gran Bretanya obre la porta a altres corrents euroescèptics que podrien seguir el mateix camí. Marine Le Pen encoratjava aquests dies als ciutadans francesos a votar i decidir si és millor marxar o quedar-se a la Unió Europea. És veritat que el discurs eurosescèptic es vincula sovint amb partits o pensaments d’extrema dreta i, fins i tot, amb components racistes. Tot així, hem de ser conscients que s’expandeix també més enllà i aglutina un pensament que fa trontollar l’estabilitat dels poders europeus.

I, poques hores després de conèixer els resultats, el primer ministre britànic, David Cameron, va anunciar la seva dimissió. Com a demòcrata, va acceptar i assumir els resultats. Una acció, tot sigui dit, molt poc habitual a la democràcia espanyola. Perquè el passat 26J ens vam omplir la boca dient que celebràvem la festa de la democràcia però, de moment, encara cap executiu de La Moncloa ha permès celebrar un referèndum perquè Catalunya decideixi a les urnes quin futur col·lectiu desitja.

El Regne Unit ens ha tornat a donar una lliçó de maduresa política. Ho va fer quan va decidir tirar endavant el referèndum escocès i ho ha tornat a fer aquest mes de juny. Prenguem-ne nota. El debat democràtic és, sens dubte, una eina per transformar i fer avançar la societat.

“Els referèndums, a l’hora de convocar-los, cal pensar-los” va afirmar l’encara president en funcions, Mariano Rajoy, després de conèixer els resultats del Brexit. Evidentment. Cal argumentar perquè s’han de tirar endavant i s’ha de promoure un intens espai de reflexió i anàlisi perquè totes les parts puguin justificar els seus arguments. I Rajoy va afegir: “referèndums, els justos”. Senyor president, quins són els temes que, segons vostè, es poden sotmetre a referèndum? El futur de Catalunya ja sabem que no.

Però no només va ser Rajoy qui va criminalitzar el referèndum britànic. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, el va qualificar de “referèndum irresponsable”. Un adjectiu que, pel seu propi significat, sembla impossible que acompanyi a aquest concepte. Serà, o no, proposat en el moment adequat, la pregunta serà formulada amb més o menys encert però, difícilment, serà una decisió política inconscient.

Sabem que els discursos homogenis no permeten prosperar, només serveixen per reafirmar postures o pensaments. Necessitem opinions alternatives a les idees que, per determinats motius, són dominants dins d’una societat en un moment determinat. Així teixirem un debat ric en continguts. Hem de saber que les decisions en democràcia es decideixen a les urnes. Votant. L’apoderament ciutadà és i ha de ser l’eix vertebrador d’una comunitat social, política i econòmica. Europa, interpreta l’avís britànic. Espanya, segueix l’exemple.

Queda molta feina per fer si volem reforçar els valors i paràmetres democràtics de la nostra societat. Alguns partits i líders polítics arrosseguen uns tics que no hi contribueixen gens. Preguntar, escoltar i retre comptes amb la ciutadania. És un cercle que es retroalimenta i si no ho fa significa que alguna peça no encaixa prou bé. Aleshores, és feina de tots que torni a circular. De tots. Començant per la classe política, evidentment.

Article publicat al Racó Català a data 13/07/2016.

Sobre l’autora:

op-magda-gregoriMagda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori

Informació per reflexionar

Esteve Mirabete.

Enceto una modesta col·laboració amb el blog de Sobirania i Justícia convidant a l’intercanvi d’opinions sobre la bondat del sistema electoral espanyol respecte a altres sistemes de nacions del nostre entorn.

Fixeu-vos que parlo de sistema electoral espanyol, a Catalunya encara no tenim llei pròpia tot i que el nostre Estatut ho permet, mai s’ha pogut aconseguir una majoria parlamentària per tirar endavant aquest aspecte legislatiu.

Dies després de la darrera assemblea de Sobirania i Justícia, en un sopar amb uns amics, uns quants també advocats i altres que no ho eren, vàrem comentar sobre quin sistema electoral és més just, equitatiu, representatiu, etcètera. I em van sorprendre dues coses: una que va despertar un animat debat en el que no necessàriament els juristes teníem les opinions més fonamentades, i una altra en què tenim una certa desinformació que de vegades desemboca en una certa idealització d’altres sistemes electorals.

En aquest curt escrit no emetré cap judici ni opinió personal ja que crec que són més interessants altres aportacions i opinions, les vostres, si és que creieu que la temàtica té recorregut en el nostre fòrum, així que em limitaré a donar unes dades i apunts molt esquemàtics.

En general les lleis electorals estan inspirades en raons històriques i culturals. Simplificant molt es mouen dins dels objectius de decantar els resultats cap a oferir més fàcilment majories parlamentàries que tendeixen a una major estabilitat o bé incrementen la proporcionalitat i reflecteixen així la realitat política i social d’una manera més nítida.

Intentaré resumir molt breument alguns sistemes actuals de països propers:

-Alemanya: dues cambres, Bundesrag (alta) de representació territorial i Bundestag (baixa), per aquesta cambra els alemanys depositen dos vots, un nominal per a cadascuna de les circumscripcions i un altre a una llista de partit com fem ací.

-Regne Unit: cada circumpscripció escull un sol representant, aproximadament cada una reuneix uns 80.000 electors i el més votat serà membre del Parlament per aquesta demarcació, la resta de vots no es tenen en compte.

-França: el president de la República s’escull directament, mentre que el Parlament (Assamblea) serà representat per un diputat de cada demarcació. Si ningú obté majoria absoluta en la primera volta, en la segona s’enfrontaran els dos més votats.

-Itàlia: el partit més votat aconsegueix de fet la majoria absoluta encara que potser no li correspondria pels vots obtinguts.

-Espanya: les 52 circumpscripcions escullen els seu nombre de representants al Congrés de manera proporcional a la quantitat d’electors de cada una amb un mínim de representants per demarcació amb un sistema de restes que determina la Llei D’Hondt

Posant un exemple senzill, com a recordatori de com funciona la Llei d’Hondt , seria així:

Suposem que 5 partits A,B,C,D i E es reparteixen 6 escons amb aquest resultats:

A: 10.000 vots, B: 7.000 vots i C: 4.000 vots i D: 2.500 E: 2.000

Dividirem el nombre de vots per cada partit entre el nombre de representants adjudicant el primer representant de cada partir el nombre total de vots, al segon representant el nombre dividit per 2 i així succesivament:

PARTIT A: 10.000/1 : 10.000, 10.000/2: 5.000, 10.000/3 : 3.333, 10.000/4: 2.500

PARTIT B: 8.000/1 : 8.000,    8.000/2 : 4.000,  8.000/3 : 2.666

PARTIT C: 4.000/1 : 4.000,    4.000/2 : 2.000

PARTIT D: 2.500/1 : 2.500,   2.500/2 : 1.250

PARTIT E: 2.000/1 : 2.000

Així el partit A obtindrà 3 escons, el B 2 escons, el C 1 escó, i el D i E  0 escons

A la vista d’allò escrit anteriorment penso que ens podríem preguntar algunes questions o, si més no, plantejar-nos quin sistema ens és més atractiu dels anteriors o potser algún altre, o cap d’ells, i en definitiva quin seria més adient pel nostre país, per exemple:

  • Tenim que primar més l’estabilitat que la representativitat?
  • Quins alicients poden tenir els votants quan en un país la llista més votada encara que no tingui majoria absoluta obté aquesta majoría?
  • Que n’opineu que tots els països tinguin una barrera mínima de representació d’un 4% al 12% segons quin?
  • En el sistema britànic es pot donar que la majoria de representants no es correspongui amb la majoria de votants ja que només guanya un de cada demarcació i es desprecien la resta de vots, quins avantatges o inconvenients li veieu?
  • En principi el sistema alemany sembla el més representatiu, quins avantages o inconvenients li veieu?
  • El sistema D’Hondt es millor o pitjor que els altres?
  • Afegiu-hi les idees que considereu més interessants.

El sistema electoral està referit en les Constitucions respectives d’Àustria, Irlanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, P. Baixos, Noruega, Espanya, Portugal i Suïssa, mentre que a Alemanya, França o Gran Bretanya per exemple no és així, creieu que la Constitució ha de legislar els trets bàsics del sistema electoral com en els primers? o és millor com passa en els segons? A tall d’exemple en els esborranys de dues de les constitucions catalanes que s’han publicat en una apareixen els trets bàsics i en l’altre no.

 

Sobre l’autor:

DSC00397Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

Uns quants comentaris personals d’una anglesa, fins ara europeista, sobre l’acord per intentar evitar un Brexit

Jana Graham.

El 20 de febrer a Brussel·les, David Cameron va aconseguir atorgar al Regne Unit un estatus especial. Els 28 membres de l’EU van acceptar pràcticament totes les concessions que els havia exigit el primer ministre britànic. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker ha descrit l’acord com a quelcom just per al Regne Unit i just per la resta d’estats de la UE. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va assegurar en roda de premsa, que l’acord pres per una unanimitat, sobre un nou encaix del Regne Unit a la Unió Europea, és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. També va comentar que tant el Regne Unit com la UE es necessiten entre ells i que precisament per aquest motiu els els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè el nou acord serveixi perquè els britànics vulguin romandre a la UE.

El famós acord preveu que el Regne Unit pugui limitar els ajuts als immigrants comunitaris durant set anys i impedir que els nous immigrants que hi arribin, o els nens i nenes que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill (l’anomenat child benefit). L’acord també dona dret a Gran Bretanya a desmarcar-se del compromís de formar una unió cada cop més estreta que fixen els tractats de la UE.“Mai no formarem part d’un superestat europeu! Mai no ens unirem a l’euro”, va assegurar Cameron. “Seguirem participant del què creiem que funciona, influint en les decisions, però ens quedarem fora de tot allò que no funciona, com les fronteres obertes o els rescats de l’euro.”

Com a anglesa i fins ara europeista, em costa entendre i acceptar les concessions que la UE ha ofert al Regne Unit. Exactament de la mateixa manera que em va costar, fa unes dècades, amb Margaret Thatcher.

La retallada de les prestacions socials als treballadors de la resta de la UE i els canvis al child benefit són, al meu parer, una discriminació per nacionalitats que conforma un atac als fonaments de la UE. Amb aquest acord els britànics podran gaudir d’una UE a la carta i jo em pregunto: perquè els altres 27 tenen tanta por del possible Brexit? Que té el Regne Unit que és imprescindible? És la segona economia de la UE, un dels 2 membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, important per la seva Política Exterior i de Defensa. Fins a aquí d’acord. Però això justifica aquest status tan especial?

No hem d’oblidar que el Regne Unit és un país que en el millor dels casos és euroescèptic i en els pitjors antieuropeu. Què passarà si ara altres països també demanen un tractament especial? Ángela Merkel, per exemple, troba la proposta dels canvis al child benefit interessant, donant la impressió que potser l’Alemanya voldria adoptar-los. I el greu problema dels refugiats ja està causant escletxes a la unitat de la UE. “ Una unió cada cop més estreta” em sembla molt llunyana amb o sense el Regne Unit.

Per acabar només recordar que aquest acord no és garantia de res. Serà en el referèndum del 23 de juny on decidirà si el Regne Unit es queda o marxa de la UE. Tant de bo Catalunya tingués la mateixa oportunitat de decidir el seu futur en un referèndum!

Sobre l’autora;

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

Quin model de convenció constitucional necessita Catalunya?

No som l’únic país que està contemplant la possibilitat de celebrar una convenció constitucional. També s’ho està rumiant el Regne Unit (1). El procés de devolution impulsat aquests darrers anys, sobretot des d’Escòcia, ha generat importants canvis constitucionals en un degoteig, discontinu en el temps i asimètric territorialment, d’acords polítics que es veu necessari harmonitzar. Escòcia ha dit, ara com ara, no a  la independència però està abocada a donar embranzida al traspàs de noves competències de Londres cap a Edimburg. Gal·les segueix, expectant, els seus moviments. Vet aquí perquè quatre dels cinc partits d’àmbit britànic que participen en les eleccions generals del proper 7 de maig -el Partit Laborista, el Liberal, l’UKIP, i els Verds-  han apel·lat, en diferents ocasions, a la necessitat que el nou parlament promogui una convenció constitucional. També algunes veus significades del Partit Conservador han donat suport públicament a aquesta idea (2). Temen una ensorrada del Partit Laborista a Escòcia a favor de l’SNP i que, després de les eleccions, Westminster pugui està liderat per una majoria laborista feble, falcada aritmèticament pels independentistes escocesos a canvi de noves cessions competencials.

Des que la Convenció Constitucional de Filadèlfia erigí el 1787, amb els principis morals i polítics fundacionals dels Estats Units d’Amèrica, la primera democràcia liberal arreu, aquest terme, referit a un congrés de deliberació per redactar una constitució o fer recomanacions en aquesta matèria, és àmpliament usat, especialment en la tradició d’arrel anglosaxona. Però de formats de convenció, o d’assemblees, n’hi ha diversos i existeixen precedents internacionals de tots ells. Alan Renwick, professor de política comparada a la Universitat de Reading, a l’opuscle de referència After the referendum. Options For a Constitutional Convention (3) proposa alguns criteris que cal tenir en compte a l’hora d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques i definir-ne el model. Al seu entendre el mètode de discussió ha de ser curosament avaluat i planificat a fi de garantir la màxima qualitat en els resultats. I rebla el clau en assenyalar que el punt de vista per definir el grup d’individus que deliberaran ha de ser el més inclusiu i representatiu possible. En definitiva el procés constituent s’ha de dissenyar de forma que gaudeixi de la màxima credibilitat dins de la comunitat política els preceptes del qual haurà d’assumir. Si bé pot semblar sobrer recalcar, per obvi, que els ciutadans han de tenir plena confiança en el procediment establert i els efectes generats, potser no ho és tant parar esment que el mateix s’hi val pel que fa als estaments polítics. S’hi han de sentir plenament vinculats i inclinats a implementar les propostes que facin els congregats.

Actualment en els països amb una tradició democràtica avançada la participació ciutadana en els debats constitucionals es considera un factor imprescindible per dotar de legitimitat els canvis que puguin derivar-se’n. El document Scotland’s Future: from the Referendum to Independence and a Written Constitution (4), porció avançada el febrer de 2013 del llibre blanc que publicaria posteriorment el govern escocès,  proposa, en cas d’independència, la celebració d’una convenció en la que els ciutadans, entitats de la societat civil i polítics estableixin els fonaments d’una constitució escrita:

 “The process by which Scotland adopts a written constitution is almost as important as its content… The Scottish Government believes a constitutional convention should ensure a participative and inclusive process where the people of Scotland, as well as politicians, civic society organizations, business interests, trade unions and others, will have a direct role in shaping the constitution” (*)

El text també cita el cas d’assemblees ciutadanes celebrades a dues províncies del Canadà, la Colúmbia Britànica (2005) i Ontàrio (2007), i a Europa (Països Baixos, 2006) per estudiar possibles esmenes en el sistema electoral. En cap d’aquestes ocasions, però, fou possible convertir en un nou ordenament jurídic les propostes. Bé perquè es desestimà posteriorment en referèndum, bé perquè el govern no hi tingué voluntat d’implementació. El Consell Constitucional d’Islàndia (2011) és, en aquest sentit, paradigmàtic. S’establí amb 25 membres de la societat civil elegits directament pels ciutadans. Desenvolupà mecanismes innovadors i d’alta qualitat en els debats però, a data d’avui, no ha aconseguit tampoc fer promulgar la nova carta magna. El text constitucional es referendà mitjançant una consulta no vinculant, celebrada el 20 d’octubre de 2012, que no arribà al 50% de participació (48,7%). La proposta constitucional aconseguí sumar un 67% de sufragis afirmatius. Tanmateix, després d’unes eleccions generals, el nou govern i parlament rebutjaren la substitució de l’antiga norma capçalera.

El model d’assemblea mixta (ciutadans i polítics) és el que, malgrat haver suscitat d’antuvi un cert grau d’escepticisme, si no cinisme, avui ha estat més reeixit en la seva capacitat d’aconseguir un suport institucional ampli. Aquest és certament el cas de la Convenció Irlandesa (2012-2014). El primer ministre de la República d’Irlanda Enda Kenny ha convocat un referèndum el proper 22 de maig per preguntar als ciutadans sobre el matrimoni homosexual i la reducció de l’edat mínima per ser candidat presidencial, seguint així, de moment, dues de les divuit recomanacions fetes per la convenció. El model irlandès està sent estudiat seriosament al Regne Unit com a possible referent (5). Catalunya podria també desenvolupar un model propi inspirat en aquesta experiència capdavantera.

 (1) – Constitutional Conventions: Possible Options in the New Parliament, Library Note, House of Lords, Westminster, 20/03/2015

(2) – General Election 2015: Why a Con-Lab coalition may be needed to save the United Kingdom, Lord Baker of Dorking, The Independent, 6/03/2015

(3) – After the Referendum. Options For a Constitutional Convention, Alan Renwick, The Constitution Society, 2014

(4) –  Scotland’s Future: from the Referendum to Independence and a Written Constitution, The Scottish Government, febrer 2013

(5) – The UK has much to learn from the Irish constitutional convention, Clodagh Harris, blog, The London School of Economics and Political Science (LSE)

(*) “El procés pel qual Escòcia adopti una constitució escrita és quasi tan important com el seu contingut… El Govern Escocès creu que una convenció constitucional ha de garantir un procés participatiu i inclusiu en què la gent d’Escòcia, alhora que polítics, organitzacions cíviques, ens empresarials, sindicats, entre d’altres tinguin un paper directe en la definició de la constitució”.

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia.  @IsabelHMarti