Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. ‘Volem ser lliures i feliços’. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el ‘sí’ a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat al Portal Nou el 29/03/2017

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Mots de presentació al MHP Carles Puigdemont

Xavier Portet.

Bé, bona tarda. Com ha dit la presidenta, jo els faré una breu ressenya biogràfica del Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont, encara que la rellevància i notorietat del President facin que no siguin necessàries massa presentacions.

Carles Puigdemont i Casamajó és nascut a Amer, localitat que, per cert, ha donat fins a quatre presidents de la Generalitat. Viu a Girona, està casat i té dues filles. Va cursar estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona. Començà com a corrector lingüístic al diari El Punt, on va acabar sent redactor en cap. També va ser director de l’Agència Catalana de Notícies, de la publicació Catalonia Today i de la Casa de Cultura de Girona. Ha treballat intensament en la projecció exterior de Catalunya, i en aquest sentit publicà l’any 1994 el llibre “Cata…què? Catalunya vista per la premsa internacional”.

Deixant enrere l’etapa periodística i endinsant-nos cap a la seva carrera política, l’any 2006 va ser escollit diputat de CiU per Girona. Com a diputat del Parlament, va presidir la Comissió de Cultura i Llengua, i va ser membre de les comissions d’Acció Exterior i UE, de la de Polítiques de Joventut i de la d’Ensenyament durant la tramitació de la Llei d’Educació de Catalunya. L’any 2011 va ser escollit alcalde de Girona, càrrec que revalidà l’any 2015. Durant l’alcaldia fou vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis i president de la Comisión de Patrimonio Histórico-Cultural, de la Federación Española de Municipios y Provincias. En la seva darrera etapa com a alcalde fou president de l’Associació de Municipis per la Independència.

Com bé saben, des del 12 de gener de 2016 és el 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Però si em permeten, més enllà de la remarcable trajectòria del President, també m’agradaria fer esment de la vessant més humana de la seva persona. En aquest sentit, m’agradaria destacar tres valors que el Sr. Puigdemont ens ha sabut transmetre, ja des de la mateixa sessió en què va ser investit President.

El primer que m’agradaria ressaltar és la seva dignitat, manifestada en les seves pròpies paraules del dia 10 de gener, on citant a Miquel Pairolí, sentencià que “la dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la”. De fet, vostè hi va afegir: “deixem l’orgull, agafem la dignitat”.

Un altre valor que al meu parer el defineix és la serenitat. El periodista Carles Porta, en el seu llibre titulat “L’amic president” recordava que vostè s’havia fet un fart de repetir que “no havíem de tenir la vanitat de voler ser la generació que visqui la independència si això ha de posar en risc que arribi”. “Hem de fer-ho bé”, recalcava.

Finalment, voldria destacar també la seva tenacitat. Aquest valor queda exemplificat en la gran capacitat de resposta que ha demostrat en els diferents debats parlamentaris que han tingut lloc a l’hemicicle. I si hi ha una intervenció que representa d’una millor manera la seva habilitat discursiva, aquesta és quan defensà la figura de Carles Rahola davant els partits de l’oposició, els quals van malinterpretar intencionadament unes paraules seves referides al periodista, polític i escriptor gironí.

Amb el seu permís, m’agradaria llegir un breu article de Rahola publicat en el diari L’Autonomista, en què descrivia la coneguda escultura que porta per nom “Contra l’invasor”, que podem trobar al Museu d’Art de Girona. El text, publicat l’any 1938, té una evident transcendència en el moment actual, i diu així:

Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai al Museu Sant Pere de Galligants, a Girona. L’estàtua –Contra l’invasor– representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya.

L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina.

L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot.

I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, inactual com és -l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat-, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria”.

Per aquest i altres articles Carles Rahola fou executat per les tropes franquistes, en ser acusat en el consell de guerra com “uno de los más destacados separatistas de Girona”.

Recentment, però, s’han fet realitat els desitjos de Rahola, i s’ha instal·lat una còpia en bronze de l’escultura de Blai al Jardí de la Infància, prop del refugi antiaeri, tot commemorant el bicentenari dels setges de Girona i els setanta anys de l’execució de l’escriptor.

Sense allargar-me més, President, és un immens honor que avui ens acompanyi en aquest dinar tan especial per a la nostra entitat. Moltes gràcies.

Sobre l’autor:

Xavier Portet, politòleg i membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia. @xaviportet

El president Puigdemont amb membres de la junta directiva de SiJ abans de començar el dinar Àgora.

Crònica del dinar àgora amb el Molt Honorable president, Carles Puigdemont

Mònica Morros.

El molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va ser el convidat del darrer dinar àgora de Sobirania i Justícia moderat pel periodista Quico Sallés. La gran afluència de públic i de mitjans, per escoltar les paraules del president, van propiciar una gran participació en l’intercanvi d’opinions i preguntes amb el president.

En el col·loqui es va posar sobre la taula la qüestió del referèndum i la lamentable posició immòbil de l’estat espanyol encarnada per un marc d’il·legalitat que no té en compte els principis democràtics. “No hi ha tant poder per tanta democràcia” assegurava el president. El govern català ha de ser el garant de l’exercici del dret a vot i la determinació d’aquest per fer-ho, i de la ciutadania per portar-lo a terme, és ferm.

Seguint la temàtica, el president va negar que la validesa del referèndum la determinés un acord amb l’estat espanyol i va apuntar que aquesta vindria donada per la participació que s’assolís en el moment de la celebració d’aquest.

En referència a la posició de la Unió Europea, Carles Puigdemont, va assegurar que el paper de la UE està determinat per la campanya del coneixement que el govern està desplegant des de fa més d’un any. I de la qual n’està plenament satisfet. Sense obviar el realisme polític que marquen els passos de la UE i dels estats que la formen el president va llençar un missatge de tranquil·litat i de seguretat. En aquest sentit, Puigdemont apuntà: “La tàctica s’aplica i no s’explica, perquè si s’explica no s’aplica”.

El president, després del torn de paraula en què vàries de les persones assistents li demanessin la seva permanència al capdavant del partit, en els pròxims comicis, va exposar la seva idea de futur. Puigdemont va assegurar que ell ha estat “president per accident” i que ho va fer perquè se li va demanar i el moment ho requeria. Va defensar també que les persones que formen el PDCat tenen el dret a escollir internament els seus dirigents i a causa de les circumstàncies del moment, amb ell no van tenir l’oportunitat.

Optimisme, seguretat i determinació varen ser les sensacions transmeses per Carles Puigdemont durant el dinar-àgora i que es materialitzen amb una frase del mateix president “El procés va començar amb la gent i acabarà amb la gent”.

 

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Crònica de la Trobada Anual de Sòcies i Socis amb el Conseller Josep Rull

Mònica Morros.

Dimecres passat, Sobirania i Justícia va celebrar l’assemblea anual de sòcies i socis de l’entitat que comptava amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull. El conseller ja ha estat, en altres ocasions, convidat per l’entitat i aquesta vegada ho va fer en un acte que portava per títol “Referèndum o Referèndum”, fent referència al compromís inequívoc dels representants polítics a fer possible que la ciutadania catalana decideixi el seu futur a les urnes.

Amb la mirada posada al reconeixement internacional, es va posar sobre la taula el fet que la via del referèndum pactat s’ha d’esgotar fins al final. Quan s’hagi arribat el moment límit i la negativa de l’estat no es superi, Catalunya ha de seguir el camí que la ciutadania reclama. Amb paraules del mateix conseller: “En el nostre diccionari no existeix la paraula rendició”.

En l’estira i arronsa amb el govern espanyol, Rull va apuntar que és essencial guanyar la batalla democràtica ja que simplement suposa una ferma voluntat de defensar que les persones puguin expressar-se a les urnes, la clau de volta per poder eixamplar la base a escala interna. La situació actual no està dividida entre els defensors de l’independentisme i defensors de l’unionisme sinó entre defensors del dret a vot i els contraris a aquest mateix. Les persones que estan treballant per la independència i per tant, perquè es faci un referèndum, estan sent les garants, tant per aquells que aposten pel sí com pels qui ho fan pel no, de l’exercici més democràtic de tots: poder votar.

Josep Rull assegurava que actualment l’independentisme no està basat en el greuge que pateix Catalunya per part de l’estat espanyol, sinó que és un moviment optimista, d’esperança i de projecció de futur. En canvi la postura de l’estat espanyol acredita, per enèsima vegada, que aquest no té res a oferir a Catalunya: “Els forts pacten, els dèbils imposen”, apuntava Josep Rull. “La ciutadania es farà seva les urnes”, va ser la frase que va usar el conseller per il·lustrar quin era el motor que va iniciar el procés cap a la independència i quin serà el que farà que aquest moviment no s’aturi: la gent. Citant a Enric Prat de la Riba, “Si tenim ànima de nació, hem de tenir cos d’estat”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Paraules de la senadora Laura Castel davant l’OSCE

Laura Castel.

Gracias presidenta.

Soy catalana. Catalunya es una nación que forma parte del Estado español.

El pasado 27 de septiembre de 2015, el pueblo de Catalunya votó, mayoritariamente, en concreto, el 47,8%, fuerzas políticas favorables a la independencia de Catalunya. Las fuerzas políticas contrarias a la independencia obtuvieron, en cambio, el 39%.

Durante los últimos años, más del 80% del pueblo catalán ha manifestado querer resolver este conflicto político mediante un referéndum acordado con el Gobierno español, como ha sucedido en el Reino Unido con Escocia, de manera que se permita, al pueblo de Catalunya -en el seno de una democracia consolidada como la española- decidir su futuro político.

Sin embargo, y a pesar de las peticiones enmarcadas en movilizaciones masivas, pacíficas y repetidas desde hacer cinco años, con la participación de más de dos millones de catalanes, el Gobierno de España se niega a acordar este referéndum.

Ante esta reiterada negativa, el Gobierno de Catalunya convocó una consulta participativa, sin consecuencias jurídicas, cuyo objetivo era dilucidar la voluntad de los catalanes en relación a su estatuto político futuro. Participaron 2.344.828 personas, de las cuales, el 80,76% votaron a favor de la independencia de Catalunya.

La reacción de las instituciones españolas ha sido la suspensión y posterior nulidad de esta consulta democrática, por parte de un Tribunal constitucional politizado; la exigencia de responsabilidades penales a miembros del Gobierno elegidos democráticamente, que solo cumplían el cometido electoral por el que fueron elegidos, e incluso, la exigencia de responsabilidades penales a la presidencia y a miembros de la mesa del parlamento catalán, por permitir debatir, repito, debatir, en sede parlamentaria, la independencia de Catalunya, violando las prerrogativas parlamentarias que toda democracia consolidada debería defender y proteger y conculcando los derechos de libertad de opinión, libertad de expresión, y derecho a la representación política.

El Gobierno español, pues, no permite canalizar la voluntad de la inmensa mayoría de catalanes, más del 80%, de decidir democráticamente su futuro político, mediante un referéndum acordado y legal. Actuando, de manera reiterada, en este asunto, contra los propios principios democráticos establecidos y aceptados por la OSCE.

Muchas gracias.

23 de febrero de 2017

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Crònica del dinar-àgora “Com veu Europa el procés?”

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va rebre a l’eurodiputat Josep Maria Terricabras en un dinar àgora que portava com a títol “Com veu Europa el procés?”. En la mateixa taula també hi va participar el que havia estat, fins a l’any anterior, delegat del govern català a Brussel·les i actualment membre de Sobirania i Justícia, Josep Manuel Suárez.

Ambdós convidats van aprofitar la seva gran experiència a primera línia europea per tal d’explicar, al públic assistent, el posicionament d’Europa respecte al procés d’independentisme català i els propers passos que es duran a terme a mesura que Catalunya vagi avançant en el seu objectiu.

L’eurodiputat va posar sobre la taula l’inconcebible que és, pels membres europeus, que un estat no permeti a la seva ciutadania exercir allò que li és innat: l’exercici de la sobirania. Catalunya s’ha de presentar com una eina útil per Europa que sigui un puntal més per continuar mantenint dempeus el projecte europeu i fer-lo més fort que mai. Terricabras va assegurar que l’immobilisme dels estats europeus no s’esgotarà fins que la República Catalana es constitueixi, però que en el moment que succeeixi “Europa ens farà un vestit a mida”.

Josep Manuel Suárez, en la mateixa línia que l’eurodiputat, va voler fer una mirada enrere i destacar la gran tasca de difusió que des de tot l’àmbit d’exteriors ha fet el govern català en els darrers cinc anys. L’evolució del discurs mostra l’evolució pròpia de les demandes i de la voluntat catalana. Un procés d’aprenentatge que ha anat fent passos endavant en veure que les portes a les quals es trucava restarien sempre tancades. Es va començar per un pacte fiscal, més tard ressonava el dret a decidir i per últim la independència de Catalunya. El canvi de missatge no ha afectat negativament el seguiment del procés català, ans al contrari, les últimes eleccions catalanes, el famós 27S, van despertar un gran interès a escala europea.

El moment actual és transcendental i com bé va destacar l’eurodiputat Josep Maria Terricabras: “Només depèn de nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Principi democràtic i autodeterminació

Pau Miserachs.

El 6 d’octubre el Parlament de Catalunya votava reclamar al Govern de la Generalitat que convoqui un Referèndum sobre la independència. Automàticament el Govern Central, conseqüent amb la seva posició de negar tot dret dels catalans a ser un país lliure, va interposar l’habitual reclamació al Tribunal Constitucional per destruir la iniciativa parlamentària catalana, iniciant a més de nou els moviments oficials per la persecució judicial dels representants de les institucions catalanes. El Govern espanyol, deixant de banda la política, va seguir contra aquest acord un enfocament jurídic desproporcionat i immoderat davant el principi democràtic.

L’esperit absolutista del Govern Central ha conduït la Justícia a aplicar lleis amb esperit interpretatiu i contingut allunyats del principi democràtic. L’adscripció política i manca d’independència efectiva de molts Magistrats que deuen el seu nomenament a decisions del partit governant, ha fet de la Justícia un instrument de dominació i d’imposicions de poder.

La posició del Govern Central és clara i taxativa contra el dret a decidir dels catalans. El gran argument d’aquest Govern és que Catalunya, aspirant a la independència de l’estat espanyol, no pot pretendre trencar la unitat d’Espanya i el referèndum que volem fer, és una imposició al Govern espanyol que no accepten, no poden acceptar, ni volen acceptar per considerar-lo anticonstitucional i contrari als interessos generals. No volen reconèixer que la Constitució no prohibeix ni impedeix celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, doncs no legisla sobre els referèndums vinculants, limitant-se a les iniciatives legislatives populars que són una guia democràtica aplicable per analogia per exigir la celebració d’un referèndum. La manifestació de l’11 de setembre de 2012 fou la prova d’aquesta voluntat que segueix viva, doncs el poble de Catalunya és innegable que vol votar i decidir lliurament el seu futur polític.

L’Estat espanyol vol desconèixer que un referèndum democràtic no busca l’adhesió incondicional sinó una participació democràtica i lliure en una decisió presa amb totes les garanties formals i materials, amb total llibertat de comunicació de masses, amb accés equitatiu i igual, per impedir les manipulacions i les instrumentalitzacions i control de la informació que arriba a la ciutadania, contràriament al que ens tenen acostumats.

L’Estat espanyol sembla ignorar que Catalunya, com recordava Joan Ridao en el seu informe de 2014 sobre el dret a decidir, compleix les condicions exigides pel Tractat Iberoamericà de Montevideo de 26 de desembre de 1933 – Espanya no el va signar-, per ser Estat, doncs Catalunya disposa d’un territori, un poble, un govern i capacitat de relacions exteriors.

L’Estat espanyol, però, cec i mancat de visió de futur, segueix oposant-se a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i a permetre la independència si s’arriba a declarar. Aquest Estat rebutja l’aplicació al seu actual territori del principi democràtic que reconeixen les Nacions Unides i la Unió Europea, Però a més, contradictòriament al que diuen, també reconeix aquest principi la mateixa Constitució de 1978 en declarar Espanya com Estat democràtic. I és que en aquest cas la Constitució deixa de ser un marc de convivència per convertir-se en un marc d’enfrontament judicial del Govern Central amb les nacions perifèriques, com diria Joan Ridao.

El principi democràtic és un principi general i com a principi polític i de significació jurídica que està per damunt de les lleis, s’ha de respectar encara que no figurés a la Constitució. Democràcia és un terme amb significació ambivalent, política i jurídica que les lleis, el Govern Central i els Tribunals no poden contradir, doncs el principi atribueix al poble, segons el jurista Joan Ridao, disposar de la mateixa Constitució amb absència de límits materials imposats per la mateixa Constitució.

La Constitució no és només el que està escrit, doncs amb el principi democràtic s’ha de tenir en compte el respecte a les minories, al context sociopolític i la realitat social.

El pluralisme polític, com explicava el Catedràtic de Dret Constitucional i ex-Magistrat del TC Manuel Aragón, fou reconegut pel mateix Tribunal Constitucional com a valor jurídic fonamental en diverses sentències, reconeixent el mateix TC que no pot substituir el legislador ni extralimitar-se en les seves funcions, doncs només ha d’examinar la compatibilitat o incompatibilitat de la llei amb la Constitució, reconeixent que existeixen interpretacions generals de la Constitució que no corresponen al legislador, i menys encara al Govern.

La regla d’or és que s’ha de presumir sempre la constitucionalitat dels actes del legislador quan la mateixa Constitució no ofereix amb claredat la regla, doncs la Constitució és tant sols una Font jurídica primordial de tot l’ordenament, configurant les relacions jurídiques dins la societat, la qual cosa exigeix que el dret sigui un dret d’emanació democràtica.

El cas dels catalans és doncs un dels principis que han de ser norma a respectar per l’Estat i el Govern central que no pot servir- se d’interpretacions excessivament discrecionals o arbitràries contràries al principi democràtic, doncs no es pot invalidar en base a valors abstractes qualsevol llei o acord que no agradi al Govern Central per simplement considerar-lo incompatible amb el sentiment de poder del Govern, negant a més el pluralisme polític i el principi de justícia.

Les Nacions Unides sempre han sigut indiferents a la forma de govern dels estats membres, respectant la sobirania i la no ingerència en qüestions internes, com fa la Unió Europea. Però la protecció internacional dels drets humans, en especial el dret a unes eleccions lliures i a la democràcia entesa com un sistema participatiu i plural, a més de representatiu, són avui els elements necessaris per instaurar un estat de dret.

No s’entén en dret internacional modern postcolonial, com estat de dret aquell que no respecta els drets humans. Un estat democràtic ha de respectar també la diversitat cultural seguint la Declaració de la UNESCO de 2001, i el dret al reconeixement de les minories. La diversitat és avui considerada intrínsecament beneficiosa.

La noció de democràcia veritable enunciada pel Consell d’Europa per consolidar la pau, ha sigut introduïda en el dret internacional i sembla que ja és possible aclarir si les minories nacionals internes poden invocar amb el dret a la identitat i a la seva existència, el dret a la seva autonomia i a l’autodeterminació, amb independència de les lleis de l’Estat en qüestió. En esdevenir Espanya membre de la Comunitat Europea l’any 1986, s’obligava a assumir, adoptar i sotmetre’s als principis i valors de la Unió. Aquesta realitat significa que el principi democràtic havia de ser acceptat per la nostra cultura jurídica com font interpretativa dels drets.

Tot i que la paraula democràcia no apareix de manera expressa en la Carta fundacional de les Nacions Unides i que tampoc s’exigeix als Estats membres un determinat model polític, la nova política de la institució ha basat la democràcia participativa, i pluralista en la democratització dels Estats com a garant de la pau. Aquest nou enfoc permet revaloritzar els drets polítics i plantejar que les democràcies han d’evolucionar d’acord amb la declaració de la Conferència de Viena del 25 de Juny de 1993.

Les Nacions Unides s’han fonamentat en la defensa del pacifisme i els drets humans. Però de la seva acció s’en desprèn que el desenvolupament del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals exigeixen una democràcia basada en la voluntat del poble lliurament expressada determinant el sistema econòmic, social i cultural que serà el seu i amb la seva plena participació col·lectiva.

Definitivament, sense pluralisme i llibertat no hi ha dignitat individual ni col·lectiva. Les Constitucions que violenten o impedeixen l’exercici dels drets i llibertats poden arribar a ser considerades il·legítimes en el nou ordre internacional.

La cultura de la democràcia integrada en el nou ordre internacional ens descobreix que el dret dels pobles autòctons a decidir lliurament com a principi de legitimitat democràtica, permet el reconeixement a Europa del dret d’autodeterminació de les minories nacionals sense Estat i sense dominació colonial perfectament definides històricament com Catalunya, amb dret propi, llengua i cultura que formen part contra la seva voluntat d’un Estat hereu d’una assimilació violenta.

Els Tractats de Viena sobre la successió d’Estats de 1978 i 1983 refereixen la hipòtesi de la separació d’una part del territori d’un Estat i la creació d’un nou Estat. A més el dret internacional no fonamenta cap prohibició a les declaracions unilaterals d’independència sense violència.

Ningú pot negar que tot poble té un dret imprescriptible i inalienable a la seva lliure existència i a l’autodeterminació. La Resolució 47/135 de Les Nacions Unides de 3 de febrer de 1993, proclama el dret de protecció de l’existència i la identitat de les minories nacionals en el seu propi territori, quedant obligats els Estats a adoptar les mesures legislatives necessàries, doncs Catalunya és una realitat nacional indiscutible amb dret a dotar-se democràticament d’un Estat propi i ser reconeguda com a tal.

Sobre l’autor:

pau-miserachsPau Miserachs, jurista, escriptor i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora amb el conseller Carles Mundó

Mònica Morros.

Dimarts 27 de setembre, just un any després d’unes eleccions transcendentals per Catalunya, com ho van ser les del 27S, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora que portava per títol “Preparats per fer el cim”. El convidat d’aquest acte fou l’actual conseller de Justícia Carles Mundó, acompanyat pel president de l’associació “Drets”, Sergi Blàzquez.

A l’inici de l’acte el conseller no va dubtar en destacar la importància de la data del dinar, tant per la situació d’un any enrere com per la proximitat de la qüestió de confiança a la que s’enfrontava el nostre president properament. “Fer el cim requereix moltes energies”. Amb aquesta afirmació, Carles Mundó va voler recordar al públic assistent que s’havia fet un camí molt llarg i que ara sols ens trobàvem a uns quants metres de la nostra meta, però que aquest últim tram era el més complicat.

Com no podia ser d’una altra manera, el conseller va parlar del procés català com un plantejament que té per lògica posar en mans dels ciutadans el futur de Catalunya, a través del vot. “Aquest és un procés que comença a les urnes i acaba a les urnes” subratllà.

Respecte la qüestió del referèndum, Mundó va assenyalar la inamovibilitat de la negativa de l’estat espanyol en aquesta qüestió. El no reconeixement de Catalunya com una nació, per part de l’estat espanyol és quelcom que impossibilita la celebració de qualsevol referèndum pactat. L’evidència ens empara. Des de les forces polítiques independentistes, s’ha demanat, al congrés espanyol, fins a divuit vegades la celebració d’un referèndum pactat i la resposta sempre ha estat un no rotund. Per tant, en paraules del propi conseller: “La possibilitat que a aquestes alçades la resposta canviï és una fantasia”.

Per últim, Mundó va voler parlar sobre la postura de suposada “neutralitat” pel que fa a certes forces polítiques, com Catalunya Sí Que Es Pot, afirmant que aquesta perpetua un statu quo, a l’estat espanyol, que perjudica totalment a la ciutadania del país. Els representats del poble català estan dedicant tots els esforços a donar veu a la ciutadania i això no ha d’espantar ningú. Cap membre de la comunitat internacional s’ha mostrat contrari al reconeixement d’un estat català. Ja que per sobre de tot són demòcrates, i per tant hem d’utilitzar la palanca de la democràcia per tal que la ferma voluntat dels catalans i les catalanes, de viure en una república catalana, sigui una realitat palpable.

Sergi Blàzquez, com a president de l’associació “Drets”, va explicar la tasca de lluita anticatalanofòbica que des de Drets s’està duent a terme. Blàzquez va assegurar que els catalans i les catalanes vivim en un estat que no sols no ens garanteix una seguretat jurídica, sinó que ens va a la contra i que l’únic mecanisme que ens queda per capgirar una situació tant dramàtica com l’actual és la construcció d’una República Catalana.

Tal i com assenyalava Alfred Bosch fa uns mesos: “Ha arribat l’hora dels valents/es, de la veritat i del vertigen, s’ha d’omplir els carrers per omplir les urnes”.

Sobre l’autora: 

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3199

I el procés constituent?

Jaume López.

La fotografia dels anhels i principis, dels valors i reptes del poble català, pot tenir una força grandíssima.

El mes de juliol passat, al mateix temps que es redactaven i aprovaven les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, la proposta d’incloure al full de ruta un referèndum (previ a les eleccions constituents) prenia un nou impuls, gràcies a diverses iniciatives. Des d’aleshores, el referèndum ha centrat el debat públic, presentant-se, a vegades, com un possible punt d’entesa entre els independentistes i CSQP. Certament, amb matisos. Des d’aquest espai polític, més aviat plantejat com l’eina per “acumular forces per fer un procés viable” (pactat amb l’Estat). Des de la CUP, subratllant que és l’única via per acabar amb el “processisme”. En tots els casos, destacant que és la fórmula habitual, i la més clara per a la comunitat internacional, per culminar un procés d’independència.

El focus sobre el referèndum ha deixat en un segon pla, almenys momentàniament, el debat sobre el procés constituent (que a hores d’ara molta gent només associa amb l’afer de la inhabilitació de la presidenta Forcadell). Després de la Diada, amb l’inici d’un nou curs polític i a nou mesos, com a mínim, d’un possible referèndum, val la pena recuperar i centrar-se en un dels elements ja inclosos en el full de ruta: el procés constituent. Per començar, perquè les virtuts que s’han associat al referèndum, i encara d’altres, també li són, sens dubte, atribuïbles. Tanmateix, també suscita alguns interrogants o pors a què cal respondre.

Hi ha molts consensos que val la pena explicitar i que ens caracteritzen com a poble, però que no podem desenvolupar fàcilment en el si del marc legal actual

¿Abans o després del referèndum? O, si es prefereix, ¿abans o després d’unes eleccions constituents? Per a alguns, siguem primer independents i després ja pensarem com volem la nova República. Per a altres (com la plataforma Reinicia), podem començar ja a autodeterminar-nos pensant quins principis i consensos bàsics ens caracteritzen com a societat i voldríem desenvolupar tots junts, anhels de país que superen el marc estatutari i constitucional actuals. Deliberar sense aquestes cotilles és començar a pensar sobiranament. De fet, des d’aquesta segona perspectiva, el referèndum d’independència s’omple de contingut. El sí i el no es transformen mentalment en un interrogant sobre quin marc polític és més útil per desenvolupar aquests consensos i principis.

Ens dividirà? En absolut. Una cosa és el debat sobre punts concrets i una altra la generació de consensos, d’acord amb tècniques de deliberació que ja estan més que contrastades. No es tracta de deixar sense feina el Parlament, ni d’escriure ara una Constitució. El procés sobiranista ja ha servit perquè aflori el gran consens que suscita el dret a decidir entre la ciutadania catalana, però n’hi ha molts altres que val la pena explicitar i que ens caracteritzen com a poble, però que no podem desenvolupar fàcilment en el si del marc legal actual. Serveixin com a exemple les lleis de dació en pagament o de pobresa energètica (aprovades per unanimitat en el Parlament), o el consens social sobre el nostre model educatiu i d’immersió lingüística. Aquesta fotografia d’anhels i principis, valors i reptes, més que un text legal, pot tenir una força grandíssima si el procés per aconseguir-la té una gran legitimitat per la manera com s’ha plantejat i desenvolupat.

Processisme? No es tracta d’endarrerir res. Al contrari. Es pot fer en uns quants mesos. Abans d’un eventual referèndum. I, naturalment, no acaba amb ell. És un punt d’inici que pot encaixar perfectament, emmarcant-los, amb els treballs d’elaboració d’una Constitució, quan comencin. Podríem dir que configuren el seu preàmbul. Cansament del procés? Per què hem d’esperar? Ja podem començar a exercir la nostra autodeterminació com a poble deliberant sobre quines haurien de ser les línies mestres de la nostra res publica, ara que tenim clar que no es quedarà en un pur exercici retòric.

¿Només hi participaran quatre gats? La participació ha de ser com més massiva millor. Però recordem que l’efecte democràtic i legitimador va molt més enllà de la participació activa. Per comparar amb dos processos constituents participatius, en molts aspectes modèlics, a Islàndia i a Xile hi varen participar un 2% de la població. ¿No aconseguiríem mobilitzar més de 150.000 ciutadans? ¿I no seria tot un èxit sense precedents?

És viable. És legal. Hi ha unilateralitat però no necessàriament il·legalitat si el protagonisme i l’organització són clarament ciutadans, amb l’impuls i l’aval de les institucions. ¿L’acumulació de forces, el punt de trobada de tots els defensors del dret a decidir, no hauria de produir-se en un procés constituent popular on es pugui començar a posar en pràctica la nostra sobirania?

Article publicat a l’ARA 15/09/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume