Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

L’argila i les formigues

Elvira Rey Cabot.

L’argila és una terra dura i a casa és el que hi ha.

En un racó de l’era, ja fa temps que hi veig una muntanyeta amb un forat al mig per on surten munió de formigues. Al principi tapava el forat amb el peu. Fàcil perquè la terra dura, amb el pas de les formigues s’havia tornat pols; desfan l’argila aquests animalets minúsculs! Respecte. Últimament, em miro la muntanyeta amb el forat i he arribat a dir: hola!

També he comprovat que a l’altra cantó de l’era, que és gran, hi tenen un altre cau, o és la sortida del túnel, o és l’amagatall per si hi torno amb el meu peu opressor…

Ves per on, avui dimecres 4 d’octubre, fent un repàs de tot el què hem viscut els catalans, m’ha vingut al cap la fila disciplinada, incansable de les formigues de casa i, deixeu-m’ho dir des del cor que em surt més bé: una servidora, conscient de ser una formigueta de res, avui, amb tots vosaltres m’he vist gran, molt! Gràcies.

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Spain: The World Is Watching You

Erika Casajoana.

The Catalan drive for independence represents the European Union’s worst territorial crisis ever, within the continent (that is, excluding decolonization). Spain causes the Union such trouble because it is not a democracy by European standards. If it were, we Catalan pro-independence supporters would have obtained an agreed-upon referendum many years ago –and possibly lost it.

We have worked very hard for the world to pay attention to our case. We have denounced in Brussels scandals such as Operation Catalonia (by which the deep state was fabricating evidence to discredit Catalan pro-independence politicians); the political trials against Catalan officials after the popular consultation of November 9th, 2014; the criminal prosecution against the Catalan Parliament Speaker after a debate on independence; the continuous erosion of democratic standards and separation of powers by the Spanish government; the degradation of the Constitutional Court into a kangaroo court subservient to the Executive; and all the catalanophobia. It was very hard to get any traction abroad.

Even before the referendum on October 1st, the Spanish repression had already given us internationalization (and the triumph of the Yes). Even the European Commission President Jean-Claude Juncker may have been hedging his bet a bit on the Catalan question, when he hinted that the Commission would respect a vote for Catalan independence. Juncker owes his position to Spain’s government party Partido Popular and so far has taken the European Commission with him in unconditionally siding with Spanish Prime Minister Mariano Rajoy’s heavy hand.

In the run-up to the referendum showdown, Rajoy’s partners and major western newspapers were stunned by the lack of any strategy in Madrid. They do not understand how the Catalan conflict is supposed to go away, let alone how Spain plans to get out of this escalation.

No, the Catalan case is not an “internal affair”. Off the record, European officials recognize that the Iberian crisis is a big deal (‘This is huge!’), and that Madrid violates European democratic standards. But nobody wants to be the first to say it.

For many years, European capitals have been aware of the many limitations of the democratic regime that was born in Spain after dictator Franco’s death in 1975. But before the Catalan uprising, Spain was considered an alright partner that didn’t cause too much trouble.

Now the government has brutally beaten its own peaceful citizens, and broken the democratic principles, civil rights and fundamental freedoms recognized by Spanish, European and international law. Rajoy acts desperately, invoking a sacred and unreformable Constitution while implementing a covert state of emergency without any guarantee. In the weeks prior to October 1st, we lost the fundamental rights of freedom of information, freedom of expression, freedom of assembly, freedom of the press and the inviolability of correspondence. With public prosecutors who pursue hundreds of mayors and try to take on competencies in public security, Spain barely even pretends to respect the democratic separation of powers.

Catalonia’s right to self-government, enshrined in article 2 of the Spanish Constitution, has been eliminated with a ministerial order by Spain’s Treasury. A ministerial order!

The international scandal can no longer be disguised. Major newspapers, including the Financial Times, Le Monde, and the Frankfurter Allgemeine -none of them friends of Catalan secession- criticize the Spanish government harshly. Amnesty International and Human Rights Watch consider the use of force on October 1st “excessive” and “disproportionate”.

Sadly, so far, the European Commission stands firm by its Member State. But the political cost of turning a blind eye on Prime Minister Rajoy’s violations of human rights is mounting.

I am dissapointed but not surprised with the European Commission’s crude Realpolitik.

I would like to watch the videos of police repression of peaceful voters in Catalonia together with Commission’s number 2 Frans Timmermans, and ask him to deny again that this was disproportionate use of force.

On October 1st, 2017, I arrived with many others at a Barcelona school before 5 AM, to offer peaceful resistance to any attempt to seal it off and prevent voting. People had been sleeping at schools all over Catalonia since Friday.

We were among the lucky ones. We were not attacked. Less than 200 yards from us, a polling station was raided by Spanish anti-riot police: respectable ladies were hit (including our minister of Education) and a ballot box was confiscated. They only managed to pull out one.

The Spanish government is so revengeful and petty, that it targeted first the schools where President Carles Puigdemont, Speaker Carme Forcadell, and former President Artur Mas were supposed to vote. Their friends and neighbors are among the injured. These Catalan officials voted anyway thanks to an online universal census, valid everywhere. The assaults spared a major city, Badalona, which the ruling People’s Party hopes to recover in the next municipal election. This isn’t exactly the rule of law, is it?

The volunteers in our school kept up-to-date on police movements through social media, and also sent watchmen to nearby streets. We were ready to lock the gates on short notice. I felt a mix of fear and indignation throughout the day.

My daughter asked her father at home if Mom would be beaten. Catalan children now fear Spanish police the same way I did under Franco. Old times are back.

All over Catalonia, citizens stood defiantly for their rights. In many places, the police and paramilitary units left empty-handed. Peaceful resistance thwarted the government’s plans to abort the referendum: over 2,2 million votes were protected and counted, representing 42% of the census. Three million voters had been ID’d, representing over 56% turnout, but 770,000 votes were stolen by a violent and demophobic state. No wonder the Yes vote shot up exponentially to a whopping 90%!

A former international basketball player, Xavi Fernández, told the press that he was on the way to vote “No” when he was beaten up by paramilitary police in front of his polling station in Sant Julià de Ramis. He ended up voting “Yes”.

Catalonia managed to celebrate a referendum on self-determination under extreme repression. Voters kept flowing to the polls despite the awful images shown on television. We feel very proud that we succeeded in defending our democratic rights and dignity.

The Spanish political regime born in 1978 has run its course. It cannot handle the Catalan challenge and will not survive it.

Spanish authorities at the highest levels feel so angry and humiliated that they are capable of further and worse repression. They are inciting the masses against Catalonia on a daily basis. Even the King Felipe IV.

The next days and weeks will be crucial to gain and secure our freedom. If Catalonia does not manage to break away, we will be crushed.

Catalan President Carles Puigdemont said: “For the EU, it is much easier to grandstand and lecture on human rights in Cambodia than inside its territory”.

We now know that the European Union will not defend us.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Per què escridassen als Comuns?

Magda Gregori.

No m’agrada fer-ho però crec que, de vegades, algunes experiències que vivim en pròpia pell ens permeten fer reflexions col·lectives. I, per això, avui aprofitaré aquestes quatre ratlles per explicar un fet que vaig poder viure fa pocs dies i que crec que no hauria de passar desapercebut.

Us situo. Dia 16 d’agost. Festa Major de Gràcia. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) organitza un debat amb diputats de les formacions polítiques que defensen el “Sí”. L’entitat em demana, a mitjans del mes de juliol, si podré moderar el debat. Dic que sí, que serà tot un plaer. Unes setmanes abans em confirmen que seran Anna Figueras (PDECAT), Sergi Sabrià (ERC), Assumpció Laïlla (Demòcrates per Catalunya), Jaume Moya(En Comú Podem) i Gabriela Serra (CUP) els representants que participaran en aquesta tertúlia. Fins aquí, cap problema.

Quan falten dos o tres dies per al debat, els organitzadors m’adverteixen que en altres actes d’aquest tipus, el públic ha xiulat i ha sigut molt crític amb el posicionament d’alguns polítics dels “Comuns”. Jo intento treure-hi ferro i dic que intentarem que sigui un debat distès i amè. I crec que, malgrat tot, així ho va ser.

Però no va ser un debat plàcid, ni molt menys. Les escridassades i els xiulets a alguns posicionaments de Jaume Moya, diputat d’En Comú Podem, hi van ser i es van fer sentir. Moya va iniciar la seva primera intervenció assegurant: “La nostra perspectiva és molt crítica amb l’1-O però volem ser constructivament crítics. La convocatòria de l’1-O, amb la informació que tenim, no la concebem com a un referèndum”. Després d’aquestes paraules vam poder sentir els primers crits del públic. I aquests es van accentuar quan Moya va afegir que “hi ha bona part de la ciutadania que se sent exclosa per participar-hi”. Entenc que la crítica sempre és bona però no sé si aquesta és prou constructiva. Crec que els ciutadans -maleducats- que es queixaven escridassant al Jaume a Gràcia el que volen són concrecions. Exigeixen a l’executiu català que tiri endavant un referèndum amb les màximes garanties. Però també demanen als “Comuns” que es posicionin i que aquells que, com el Jaume, volen celebrar un referèndum, s’arromanguin per fer-lo possible. Que treballin perquè sigui una realitat.

L’altre punt tens del debat es va produir quan el mateix diputat va denunciar que la Llei del referèndum es va elaborar al Parlament “d’esquena als Comuns”. Espero que, com van dir la resta de diputats presents a l’acte, això no hagi estat així. I, en tot cas, el text legislatiu encara no s’ha aprovat i, per tant, segur que hi som a temps. Estic convençuda que pot incorporar moltes esmenes.

He de dir que em va saber greu la reacció del públic. Crec que Moya va intentar, en tot moment i malgrat tot, parlar amb serenor. No crec que aquesta sigui la forma més adequada per exigir una posició més ferma a favor del referèndum. Però, si tot va com preveu el govern de Carles Puigdemont, l’1-O s’obriran els col·legis electorals i podrem votar. I el referèndum serà el que els ciutadans catalans vulguem i aconseguim que sigui. Per tant, espero que el Jaume, així com d’altres membres dels “Comuns”, també hi siguin. Que cridin a la participació i facin possible el seu èxit. Jo votaré a Àger i el Jaume espero que ho faci a Florejacs. Que les terres de Ponent parlin, com ho faran la resta de pobles i ciutats del país.

Com vaig fer a Gràcia, deixeu-me que acabi aquest article amb unes paraules del poeta Vicent Andrés Estellés. Ell deia: “Després del teu silenci estricte, camines decididament”. Doncs això, des d’ara i fins a l’1-O, caminem endavant i decididament.

Article publicat a la revista El Temps a data 26/08/2017

Sobre l’autora:

Magda Gregori, periodista i sòcia de Sobirania i Justícia. @MagdaGregori

1-O: per unes dècimes de punt

Jaume López.

“Si el 48% dels electors estan a favor d’una proposta, el 5% hi estan en contra i el 47% tenen la intenció d’abstenir-se, el 5% dels opositors només necessiten desertar de les urnes per imposar el seu punt de vista, encara que siguin clarament una minoria. […] Encoratjar l’abstenció o la imposició d’un punt de vista minoritari no és saludable per a la democràcia”. Aquesta explicació de per què no sembla raonable establir quòrums de participació en els referèndums està extreta literalment del punt 51 del codi de bones pràctiques sobre referèndums que va aprovar l’any 2007 la Comissió de Venècia. La conclusió és que la Comissió, “basant-se en la seva experiència en l’àrea de referèndums, ha decidit recomanar que no hi hagi condicions sobre el quòrum de participació”.

L’exemple parla per si sol. És estrany que en una democràcia es cridi a no votar com a fórmula per guanyar, tot i que pot passar si les regles del joc ho incentiven, com ha passat sovint a Itàlia, on dels 67 referèndums abrogatius que hi ha hagut des del 1974, en el 40% dels casos no s’ha aconseguit la participació mínima del 50%. En tots aquests casos menys un l’opció guanyadora era la posició a favor; és a dir, l’estratègia del no ha estat cridar a no votar per invalidar el resultat. Un efecte col·lateral d’aquest abstencionisme promogut arran de la fixació d’un quòrum és que s’identifiqui anar a votar amb un posicionament polític, cosa que, clarament, redueix l’anonimat i, finalment, la llibertat de vot.

En tot cas, quan en el debat sobre el referèndum català s’apel·la a les “garanties” i es relacionen amb la Comissió de Venècia s’acostuma a parlar del cas de Montenegro, en què es va proposar un quòrum del 50% i una majoria del 55%, suposadament avalats per la Comissió. Cal recordar, però, que aquesta, en el seu informe sobre el cas, simplement va afirmar que els llindars que havia proposat Javier Solana, aleshores alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat Comuna de la Unió Europea, perquè la UE reconegués el resultat no eren contraris a la pràctica constitucional, especialment tenint en compte que a l’ex-Iugoslàvia s’acostumava a exigir un quòrum del 50%. Però va ser una imposició unilateral del comissionat que no va reconèixer el govern de Montenegro.

Què hauria passat si el referèndum d’independència s’hagués guanyat pel 54% en lloc de guanyar-se pel 55,5%? La crisi política que s’hauria produït, esperonada pel senyor Solana, és difícil d’imaginar. Com diu la mateixa Comissió: “Si un text és aprovat -fins i tot per un marge substancial- per una majoria de votants sense que s’arribi al llindar requerit, la situació política es torna extremadament difícil, ja que la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense una raó adequada”.

Les altres “garanties” que s’acostumen a mencionar, en boca de la Comissió, són que un referèndum ha de ser organitzat d’acord amb la Constitució i que la llei que marca el seu desenvolupament hauria de mantenir-se sense canvis almenys un any abans de la consulta. Efectivament, la Comissió afirma totes dues coses i totes dues resulten lògiques. En primer lloc, només cal recordar que el nom sencer de la Comissió de Venècia és Comissió Europea per a la Democràcia a Través de la Llei i està formada per estats. I, en segon lloc, si les regles del joc canvien poc abans d’un referèndum, això li pot restar credibilitat.

És difícil, però, que aquestes condicions es donin en la pràctica en un referèndum d’independència, especialment si no compta amb el suport de l’estat. Però tampoc es donen sempre en cas contrari. Per parlar dels referèndums occidentals “amb garanties”, al Quebec l’organització del referèndum va ser tolerada -no aprovada- pel govern canadenc i només tres anys més tard el Tribunal Suprem en va examinar la constitucionalitat. A Escòcia la llei sobre el referèndum sí que va ser pactada i aprovada, finalment, amb les condicions (cens, etc.) un any abans.

Als referèndums d’independència acostuma a haver-hi una alta participació i unes majories clares, també és lògic, però no en societats complexes on l’estatalitat és una opció política més, especialment en un món globalitzat i amb estructures polítiques supranacionals. Ho hem vist, de nou, al Quebec i a Escòcia. En el primer el no es va imposar pel 50,6%, i en el segon pel 55,3%. Però tenim molts altres exemples de resultats ajustats en societats que funcionen. El sí amb el qual es va iniciar la devolution a Gal·les (1997) va obtenir un magre 50,3%; al referèndum sobre el Tractat de Maastrich a França (1992) el sí va aconseguir un 50,8%; al referèndum d’autonomia cors (2003) el no es va imposar pel 51%, i el Brexit (2016), pel 52%. En tots aquests exemples, entre d’altres, la victòria democràtica es va assolir per unes dècimes de punt.

Publicat a l’ARA el 15/08/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. ‘Volem ser lliures i feliços’. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el ‘sí’ a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat al Portal Nou el 29/03/2017

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Mots de presentació al MHP Carles Puigdemont

Xavier Portet.

Bé, bona tarda. Com ha dit la presidenta, jo els faré una breu ressenya biogràfica del Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont, encara que la rellevància i notorietat del President facin que no siguin necessàries massa presentacions.

Carles Puigdemont i Casamajó és nascut a Amer, localitat que, per cert, ha donat fins a quatre presidents de la Generalitat. Viu a Girona, està casat i té dues filles. Va cursar estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona. Començà com a corrector lingüístic al diari El Punt, on va acabar sent redactor en cap. També va ser director de l’Agència Catalana de Notícies, de la publicació Catalonia Today i de la Casa de Cultura de Girona. Ha treballat intensament en la projecció exterior de Catalunya, i en aquest sentit publicà l’any 1994 el llibre “Cata…què? Catalunya vista per la premsa internacional”.

Deixant enrere l’etapa periodística i endinsant-nos cap a la seva carrera política, l’any 2006 va ser escollit diputat de CiU per Girona. Com a diputat del Parlament, va presidir la Comissió de Cultura i Llengua, i va ser membre de les comissions d’Acció Exterior i UE, de la de Polítiques de Joventut i de la d’Ensenyament durant la tramitació de la Llei d’Educació de Catalunya. L’any 2011 va ser escollit alcalde de Girona, càrrec que revalidà l’any 2015. Durant l’alcaldia fou vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis i president de la Comisión de Patrimonio Histórico-Cultural, de la Federación Española de Municipios y Provincias. En la seva darrera etapa com a alcalde fou president de l’Associació de Municipis per la Independència.

Com bé saben, des del 12 de gener de 2016 és el 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Però si em permeten, més enllà de la remarcable trajectòria del President, també m’agradaria fer esment de la vessant més humana de la seva persona. En aquest sentit, m’agradaria destacar tres valors que el Sr. Puigdemont ens ha sabut transmetre, ja des de la mateixa sessió en què va ser investit President.

El primer que m’agradaria ressaltar és la seva dignitat, manifestada en les seves pròpies paraules del dia 10 de gener, on citant a Miquel Pairolí, sentencià que “la dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la”. De fet, vostè hi va afegir: “deixem l’orgull, agafem la dignitat”.

Un altre valor que al meu parer el defineix és la serenitat. El periodista Carles Porta, en el seu llibre titulat “L’amic president” recordava que vostè s’havia fet un fart de repetir que “no havíem de tenir la vanitat de voler ser la generació que visqui la independència si això ha de posar en risc que arribi”. “Hem de fer-ho bé”, recalcava.

Finalment, voldria destacar també la seva tenacitat. Aquest valor queda exemplificat en la gran capacitat de resposta que ha demostrat en els diferents debats parlamentaris que han tingut lloc a l’hemicicle. I si hi ha una intervenció que representa d’una millor manera la seva habilitat discursiva, aquesta és quan defensà la figura de Carles Rahola davant els partits de l’oposició, els quals van malinterpretar intencionadament unes paraules seves referides al periodista, polític i escriptor gironí.

Amb el seu permís, m’agradaria llegir un breu article de Rahola publicat en el diari L’Autonomista, en què descrivia la coneguda escultura que porta per nom “Contra l’invasor”, que podem trobar al Museu d’Art de Girona. El text, publicat l’any 1938, té una evident transcendència en el moment actual, i diu així:

Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai al Museu Sant Pere de Galligants, a Girona. L’estàtua –Contra l’invasor– representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya.

L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina.

L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot.

I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, inactual com és -l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat-, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria”.

Per aquest i altres articles Carles Rahola fou executat per les tropes franquistes, en ser acusat en el consell de guerra com “uno de los más destacados separatistas de Girona”.

Recentment, però, s’han fet realitat els desitjos de Rahola, i s’ha instal·lat una còpia en bronze de l’escultura de Blai al Jardí de la Infància, prop del refugi antiaeri, tot commemorant el bicentenari dels setges de Girona i els setanta anys de l’execució de l’escriptor.

Sense allargar-me més, President, és un immens honor que avui ens acompanyi en aquest dinar tan especial per a la nostra entitat. Moltes gràcies.

Sobre l’autor:

Xavier Portet, politòleg i membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia. @xaviportet

El president Puigdemont amb membres de la junta directiva de SiJ abans de començar el dinar Àgora.

Crònica del dinar àgora amb el Molt Honorable president, Carles Puigdemont

Mònica Morros.

El molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va ser el convidat del darrer dinar àgora de Sobirania i Justícia moderat pel periodista Quico Sallés. La gran afluència de públic i de mitjans, per escoltar les paraules del president, van propiciar una gran participació en l’intercanvi d’opinions i preguntes amb el president.

En el col·loqui es va posar sobre la taula la qüestió del referèndum i la lamentable posició immòbil de l’estat espanyol encarnada per un marc d’il·legalitat que no té en compte els principis democràtics. “No hi ha tant poder per tanta democràcia” assegurava el president. El govern català ha de ser el garant de l’exercici del dret a vot i la determinació d’aquest per fer-ho, i de la ciutadania per portar-lo a terme, és ferm.

Seguint la temàtica, el president va negar que la validesa del referèndum la determinés un acord amb l’estat espanyol i va apuntar que aquesta vindria donada per la participació que s’assolís en el moment de la celebració d’aquest.

En referència a la posició de la Unió Europea, Carles Puigdemont, va assegurar que el paper de la UE està determinat per la campanya del coneixement que el govern està desplegant des de fa més d’un any. I de la qual n’està plenament satisfet. Sense obviar el realisme polític que marquen els passos de la UE i dels estats que la formen el president va llençar un missatge de tranquil·litat i de seguretat. En aquest sentit, Puigdemont apuntà: “La tàctica s’aplica i no s’explica, perquè si s’explica no s’aplica”.

El president, després del torn de paraula en què vàries de les persones assistents li demanessin la seva permanència al capdavant del partit, en els pròxims comicis, va exposar la seva idea de futur. Puigdemont va assegurar que ell ha estat “president per accident” i que ho va fer perquè se li va demanar i el moment ho requeria. Va defensar també que les persones que formen el PDCat tenen el dret a escollir internament els seus dirigents i a causa de les circumstàncies del moment, amb ell no van tenir l’oportunitat.

Optimisme, seguretat i determinació varen ser les sensacions transmeses per Carles Puigdemont durant el dinar-àgora i que es materialitzen amb una frase del mateix president “El procés va començar amb la gent i acabarà amb la gent”.

 

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros