Unitat!

Mateu Pedret.

Com a moltes generacions, a la nostra també ens ha tocat veure i comprendre esdeveniments de molta significació, sigui mundial o local.

Entre les mundials, per exemple, la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió Soviètica. I entre les locals és apassionant poder viure en directe aquesta autèntica revolució no-violenta que cerca el naixement de la República Catalana.

En aquest darrer cas estem parlant d’un canvi tan radical respecte l’statu quo que entenc que és convenient reconèixer que precisa un “tempo” que no necessàriament en té prou amb uns pocs mesos tal com semblava que sí que havien de ser suficients.

Tot procés històric no es mou a velocitat constant, sinó que combina etapes en què tot s’accelera amb altres en què tot sembla molt lent o aturat (o fins i tot amb la marxa enrere posada). Des de l’aprovació de l’Estatut del 2006, i més encara des de la sentència del TC del 2010, el camí cap a la independència s’ha fet amb el motor a moltes revolucions i marxes llargues, amb relativament poques frenades.

I ara, després de l’1-O, què ha passat que pareix que estem parats? Crec que estem desorientats. Estàvem convençuts que al davant no hi trobaríem un mur sense gaires escletxes, sinó un camí que sempre ens oferiria una bifurcació amb una sortida, encara que fes poc o molta pujada i fos d’una certa estretor. I no ha estat així. Però recordem que en qualsevol moment pot aparèixer una guspira de revifar el foc i tot es torni a accelerar.

Ara bé, la realitat és la que és i als qui van marcant el camí els toca analitzar-ho tot molt bé i tenir clares les decisions a prendre.

Lamentablement no hem aconseguit que una molt notable majoria dels catalans apostin clarament per la independència, i aquesta feblesa nostra la sap aprofitar molt bé el Regne d’Espanya. I tampoc hi ha prou objectius compartits entre les 3 opcions parlamentàries independentistes: s’estan imposant els personalismes i els objectius partidistes. Ho qualifico com una visió totalment a curt termini i que no beneficia suficientment la nostra nació. ¿Qui no ha entès, encara, que tots som necessaris? ¿Qui no sap veure que no ens podem permetre el luxe de no aprofitar l’esforç de tothom que hi vulgui aportar?

I pel camí hem anat cedint espais de poder i iniciativa. La darrera, aquests primers dies de març, la renúncia “provisional” del MHP Puigdemont a ser investit de nou. I potser en uns dies veurem la renúncia de Jordi Sánchez, i potser la de Jordi Turull, i ….

Segurament s’acabarà escollint un President (o Presidenta) amb el suport dels 3 grups independentistes. Però serà un immens error si, voluntàriament o per negligència, no s’assigna un paper molt significatiu (sempre que estiguin disposats a assumir-lo, és clar) als qui des dels seus lideratges hagin lluitat per la independència i no figurin en els nous càrrecs “oficials”. I en especial als qui es trobin sotmesos a una situació personal tan delicada com l’empresonament, l’exili i/o la imputació judicial. I això és més imprescindible en el cas del President i dels Consellers a Bèlgica, del Vicepresident, del Conseller i dels 2 Jordi a la presó, i de l’Anna Gabriel a Suïssa, perquè poden ajudar a moure les opinions publicades i públiques internacionals i també a decantar favorablement les decisions que algun dia hauran de prendre  els organismes i tribunals de fora del Regne d’Espanya.

Seria una llàstima malbaratar un capital polític i humà tan considerable.

Unitat!!!

Sobre l’autor:

Mateu Pedret, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Brussel·les, èpica, orgull i tristor

Esteve Mirabete.

La veritat és que he dubtat si enviar o no aquest escrit a la Crònica ja que els sentiments són contradictoris com explico a continuació, però crec que li debem al Josep Bou, la Francina i la Núria el mèrit d’organitzar que tres autocars sortíssim d’Esplugues cap a Brusel·les sense oblidar els molts altres espluguins que varen anar per altres mitjans, i amb alguns dels quals vàrem poder retrobar-nos en terres belgues.

Costa resumir en poques paraules els sentiments que ens varen envair en apenes setanta dues hores d’anada, estada i retorn. Si més no, he escollit tres paraules: èpica, orgull i tristor.

Èpica, pel que significa l’esforç de desenes de milers de compatriotes perquè ens ajuntéssim a mil tres-cents quilòmetres de casa per donar escalf al govern exiliat, just al rovell de l’ou de l’Europa que ha decebut possiblement al, fins ara, poble més europeista.

Orgull, al constatar el civisme, reconegut i aplaudit per la ciutadania i autoritats belgues, amb què es va desenvolupar la reivindicació, no per pacífica i festiva menys dotada de fermesa i determinació.

Tristor, tots conscients que l’homenatge i reconeixement al patiment del president i consellers exiliats estava dividit i convivia dins el nostre cor amb la solidaritat amb la resta de membres del nostre govern empresonats a Espanya.

Amb tot esperem que tinguem un 2018 millor.

Publicat al número de gener-març 2018 de Crònica de la Vida d’Esplugues

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

Nous escenaris polítics: Joan B. Culla i Francesc-Marc Álvaro

Mònica Morros.

Un cop constituïda la Mesa del Parlament, Sobirania i Justícia segueix amb la seva tasca ingent per analitzar l’actualitat política i poder aportar, des de l’entitat, part d’allò qualitativament necessari per fer avançar el país. Per tenir una aproximació dels escenaris futurs als quals es pot afrontar Catalunya, va dur a terme un dinar-àgora amb l’escriptor i professor Joan B. Culla i el periodista Francesc-Marc Álvaro.

Joan B. Culla va apuntar cap a on havíem d’anar a partir d’ara posant en relleu el què ha significat per l’independentisme les eleccions del 21D: “una victòria estratègica, un triomf contra vent i marea”. Culla però va voler apuntar que allò important ara és saber com gestionar aquesta victòria. “La prioritat número 1 és recuperar l’autogovern i posar fi a la usurpació d’aquest per part de l’estat espanyol!”. Segons el professor, ara és moment de protegir l’escola catalana, els mitjans de comunicació, rescatar els mossos d’esquadra i tornar a posar en marxa les polítiques suspeses pel Tribunal Constitucional. “El 2018, 2019 i 2020 la millor manera de fer política és aquesta!”. Per fer-ho, assenyalava, necessitem una presidència efectiva i un govern real i persistir en actuacions que sabem que tindran una resposta com les actuacions similars dels mesos anteriors, és a dir, seran suspeses, no beneficia a l’independentisme. No ens beneficia tenir el 155 6 mesos més a les nostres institucions ni tampoc en traiem res de tenir més presos a Estremera.

El nostre segon convidat, Francesc-Marc Álvaro, d’acord amb les tesis de Culla es preguntava: com fer política quan t’apunten amb el codi penal? La seva resposta va ser clara i concisa: treballar amb els instruments que tenim per fer la millor política possible. “L’independentisme ha vingut per quedar-se i ara necessitem un govern que pugui fer polítiques que els acrediti com a bons governants en tant que independentistes”. El periodista va assenyalar que segons el seu punt de vista no seran ni Puigdemont ni Junqueras qui liderin l’independentisme en un futur. Apuntava també cap a la possibilitat de crear un partit de centre-esquerra que aglutinés a tot l’independentisme, ja que segons ell, els límits entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’anaven desdibuixant.

Ambdós van coincidir, tal com ja va recalcar la presidenta de Sobirania i Justícia Isabel-Helena Martí en la seva primera intervenció, que hem de seguir eixamplant la base independentista i això és tasca de tots i totes. I una referent en fer-ho ha estat Carme Forcadell. Per això avui, la cita final és per fer valdre unes paraules de la nostra estimada expresidenta del Parlament de Catalunya: estic orgullosa d’haver aconseguit que no ens hàgim doblegat. Sobirania i Justícia també continuarà incansablement empenyent amb tota la força dels seus socis i sòcies per retornar-li a Catalunya allò que li és propi: la Llibertat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

L’economia i la independència

Joan Vallvé.

Sovint ens preguntem què passaria amb l’economia del nostre país si finalment poguéssim accedir a la independència. S’han escrit un gran nombre de treballs sobre aquesta qüestió i val a dir que les opinions polítiques dels autors, en alguns casos, han fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. No vull dir amb això que no hi hagi hagut treballs molt seriosos fets per persones d’absoluta solvència i que podem ben creure en les seves conclusions. Altra cosa és el tractament que els mitjans de comunicació puguin donar sobre els treballs fets, aquí sí que l’orientació del mitjà és clarament decisiva en el tractament que s’hi voldrà donar.

El passat dijous dia 21 de juliol es va presentar el número extraordinari de la Revista de Catalunya, corresponent al 2016 i que duia per títol “Impacte econòmic de la independència” L’acte va tenir lloc a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya i fou presidit pel M Hble. President de la Generalitat.

El treball coordinat per Oriol Amat i Modest Guinjoan consta de catorze capítols i unes conclusions dels coordinadors. Els títols d’alguns capítols tenen noms suggestius com són: “Un Estat en contra”, “Catalunya i la Unió Europea”, “Recaptació i despesa pública”, “La qualificació creditícia de Catalunya”, “Les pensions en la Catalunya Estat, en el conjunt de l’estat del benestar”, “Quin risc de boicot comercial hi hauria en cas de secessió?”, per esmentar-ne uns quants. Pràcticament cada capítol té unes conclusions que fan possible obtenir una opinió ràpida sobre l’assumpte que es tracta.

La conclusió final és prou explícita:

-Una Catalunya independent seria viable econòmicament.

-El fet que Catalunya esdevingués un Estat dintre de la UE li aportaria avantatges i major benestar.

-El diàleg constructiu entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea són imprescindibles per arribar a acords que protegeixin millor els interessos de totes les parts.

-La independència vol dir més mitjans i per tant més progrés i més llibertat.

Al finalitzar el seu parlament, el coordinador Oriol Amat va mostrar l’exemple del tractament rebut pels diferents mitjans de comunicació escrits amb motiu d’un acte celebrat feia un any i també sobre la possible independència de Catalunya. A Barcelona dos diaris posaven la notícia a primera plana i reflectien les opinions que s’havien donat. Un altre diari donava la notícia sense destacar i un quart no únicament això, sinó que donava una informació contrària a la que havien donat els conferenciants. Els diaris de Madrid alguns no esmentaven el fet i la majoria donaven una informació tergiversada. Veurem enguany quina notícia donen.

A la cloenda el president Puigdemont va destacar la importància del procés cap a la independència i que aquest s’ha de fer amb rigor o no es farà. Ens trobem en un debat que podem qualificar de segona generació, ara ja no discutim si cal la independència sinó les seves conseqüències i el que hem de preparar per tal que les coses surtin bé.

Acabo l’article dient que una bona preparació és la lectura del número extraordinari 2016/1 de la revista de Catalunya: “Impacte econòmic de la independència”.

 Sobre l’autor:

1976Joan Vallvé, enginyer industrial i membre de Sobirania i Justícia. @jvallve1