Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros

‘Més enllà del 27S: estructures d’estat i procés constituent’

Resum dels continguts del dinar-àgora SiJ amb el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo.

requejo

Per començar, el professor Requejo ha avançat que se centraria més en el “com” i en el “quan” del procés constituent, més que no pas en el “què” i el “perquè”. En aquesta línia, ha qualificat l’actual escenari com de “ruptura”, ja que, segons ell, no hi ha cap dada objectiva que faci pensar que una “tercera via” pugui tenir èxit (ni tan sols amb un canvi de govern a nivell estatal a finals d’any).

Tot seguit, ha descrit les cinc fases que planteja per al procés constituent:

1- ELECCIONS

La primera, i alhora indispensable, passa per aconseguir una majoria absoluta dels partits independentistes en les eleccions del 27 de setembre. Segons el professor Requejo, tres són les estratègies que els partits sobiranistes haurien de seguir: convèncer als partidaris, persuadir als indecisos, i dissuadir als unionistes (a fi de que no votin). Aquestes formacions haurien d’oferir un projecte engrescador i modern per a tota la ciutadania, o dit d’una altra manera, un projecte “nacional” i no “nacionalista”. Donant per aparcat el debat sobre la llista única, el professor Requejo ha defensat que, només amb la majoria d’escons (i no necessàriament dels vots), ja quedaria legitimat iniciar aquest procés, perquè les regles de joc són les d’unes eleccions, no les d’un referèndum. El professor ha insistit, però, en la necessitat de crear una junta electoral catalana abans del 27S.

2- NOU GOVERN

La segona fase consistiria en la formació del nou govern, previsiblement de coalició. Requejo s’ha mostrat escèptic en la idea de canviar el lideratge del procés. També ha defensat que cal el govern “més potent que ha tingut mai Catalunya”. Segons el professor, és clau la unitat estratègica dels partits independentistes i la confiança mútua entre ells.

3- DECLARACIÓ SOLEMNE

El Parlament, arribat en aquest punt, hauria de declarar, de forma solemne, que inicia un procés d’independència, fet que no és el mateix que declarar la independència.

4- ESTRUCTURES D’ESTAT

En aquesta fase s’haurien de perfilar les estructures d’estat, cosa que és feina del govern. De fet, el govern ja té un informe on es detallen totes les tasques que ha de fer cada departament abans de proclamar la independència. Per a la internacionalització, Requejo considera clau la creació de la conselleria d’exteriors. S’iniciaria llavors un procés constituent amb la participació de la societat civil en l’elaboració d’una nova constitució, que posteriorment hauria de ser ratificada en referèndum. Finalment, el professor creu que la mobilització social no s’hauria d’aturar en cap moment, per no donar una imatge de que es tracta d’un procés de les elits.

5- PROCLAMACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

El darrer pas seria el de proclamar (que no declarar) la independència, desconnectant així del marc jurídic espanyol. Catalunya s’hi juga molt en aquesta proclamació, i és per això que s’hauria de fer en el moment adequat per no fer, en paraules del professor, el ridícul. En altres paraules, la proclamació s’ha de fer quan aquesta es pugui protegir, cosa que, ara per ara, no és possible. Acte seguit, s’acabaria de completar el procés constituent.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_n

Xavier Portet, és estudiant de ciències polítiques a la UPF i membre de Nettalking.  @xaviportet