De la inconsistència a la irrellevància política (ii)

Ricard Gené.

El 27 de setembre de l’any passat, amb la participació més alta registrada mai en unes eleccions catalanes, el nostre Parlament es va configurar per primer cop amb una majoria absoluta independentista. Junts pel Sí i la CUP, sumades, van quedar a poc més del 2% d’aconseguir també la majoria absoluta en vots. Potser ara, gairebé 6 mesos després, ja tenim certa perspectiva per veure què ha passat amb UDC, PSC i ICV, els partits d’orígens i tradició catalanista que han rebutjat l’independentisme i han advocat per les terceres vies. En aquest apunt tractaré de la situació d’Unió i un altre dia, més endavant, de la dels altres dos partits.

UDC ha estat durant molts anys un actor molt influent en la política catalana i l’espanyola, sempre al recer proporcionat per la coalició CiU, que li assegurava un 25% de la representació electoral obtinguda. El 27 de setembre, UDC, ja en solitari, no va aconseguir entrar al Parlament, però va ser per poc. Ramon Espadaler, delfí de Duran Lleida, venia de trencar el partit amb una truculent consulta interna sobre el procés. Aquest fet va precipitar la fi de CiU i la seva sortida del Govern, on ocupava l’estratègica cartera d’Interior. Espadaler va fer una costosa campanya electoral basada en l’eslògan “Seny”, amb fortes crítiques al procés independentista, aconseguint de cop i volta una àmplia cobertura mediàtica. Estaria bé saber qui va finançar aquella campanya, ja que UDC té un deute reconegut del voltant de 17 milions d’euros. Per tant li resultava impossible fer-ho amb els seus propis mitjans. UDC va aconseguir un meritori, però estèril, 2,5% dels vots. Considerada l’altíssima participació, no va ser un mal paper. De fet, UDC va esgarrapar exactament el percentatge de vot que va mancar a l’independentisme per aconseguir també la majoria absoluta en vots, fet que hauria donat a les eleccions del 27 de setembre un èxit plebiscitari complet.

Tres mesos més tard, Duran es va presentar en solitari a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El seu fracàs electoral va ser inapel·lable. Va obtenir menys de la meitat dels vots que Espadaler. Tot i així, Duran va trigar tres setmanes a dimitir. Duran, que es presentava amb el lema “Solucions”, ja era en l’imaginari col·lectiu del catalanisme la imatge del status quo. La seva llarga i personalista carrera política, sense passar mai abans per les urnes, va quedar  -potser fins i tot una mica injustament- resumida per la seva foto a la suite del madrileny hotel Palace llegint La Vanguardia. En realitat Duran no veia que s’havia convertit en una rèmora més que en el portaveu d’una proposta creïble. I per a l’unionisme, malgrat les seves constants travetes al President Mas i al procés, Duran era vist, malgré lui, com un còmplice del procés.

Aquests resultats van ser un cop definitiu a les expectatives del tàndem Duran-Espadaler de posar en escena un vell-nou partit autonomista català de dretes, amb alguns tocs sobiranistes, una mena de PNB. Potser l’hiperendeutament d’UDC i les servituds de la cúpula d’UDC amb l’establishment del Pont Aeri hagin estat determinants de la impossibilitat de sumar UDC tota sencera, o gairebé, a l’independentisme, malgrat l’ideari teòricament confederal del partit. Diu la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol.

UDC s’ha quedat amb una presència institucional anecdòtica, gairebé sense militància i completament sense projecte polític per al futur. El llegat polític de Carrasco i Formiguera ja no pertany a UDC. Duran ara treballa d’advocat en el bufet del seu sogre. De contactes i relacions acumulats al llarg de tants anys segur que no n’hi falten. En tot cas, segur que Espanya no agrairà mai a Duran els serveis prestats, perquè Espanya ja l’ha amortitzat.

Vegeu l’entrada De la inconsistència a la irrellevància política del 20 d’agost de 2015.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@genecasals

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros

Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

Mas i Mas

El procés cap a la independència català té una cara al món i també dins de Catalunya. I tots sabem quina és. Sense pedigrí.

Esperem que els propers dies l’independentisme català accepti aquesta realitat i aturem aquest penós espectacle, pactant una llista unitària com Déu mana i sense experiments.

El President de Catalunya, que s’hi ha deixat la cara complint totes les promeses, que està querellat per posar les urnes en l’històric triomf de tots els catalans el 9-N i que per la independència ha trencat una coalició de 37 anys, resultaria que fa nosa.

Primer foren uns suposats estudis demoscòpics (que no vam veure mai) segons els quals separats sumàvem més, contra tota lògica i contra la Llei d’Hondt. Vivíem la ressaca de les eleccions europees del 14 i s’entén que la possibilitat del sorpasso emboirés algunes ments.

Després d’any i mig políticament erràtic, i patint pels molt reals resultats de les eleccions municipals i enquestes contrastades, Esquerra Republicana es mostra procliu a una llista transversal, això sí, sense el coco, l’objecte de totes les tírries d’una “part no menyspreable” (sic) de l’electorat. El món a l’inrevés.

Veus rellevants de l’entorn d’ERC com la d’Elisenda Paluzie argumenten que hi ha votants d’ICV o PSC per als quals la independència no és prioritat, que podrien votar sí en un referéndum però que en unes eleccions plebiscitàries rebutjarien una llista única. Segons aquest argument, tres llistes separades pro-independència permetrien recollir el màxim d’aquests vots.

A Barcelona tals votants han anat a petar a l’opció populista d’Ada Colau o s’han quedat al PSC, i en molt, molt menor mesura s’han decantat per ERC o CUP.

També addueix la Dra. Paluzie que alguns votants fins ara de CiU no volen la independència i que seguirien el President Mas amb llista pròpia, però no tant si va acompanyat de l’esquerra.

I jo em plantejo per què haurien d’estimar-se més un Artur Mas afeblit per la solitud enlloc de liderant un projecte de país.

Tot plegat em sona bastant esotèric, una cerca de tres peus al gat per evitar reconèixer que un burgès i convers està en millor posició per conduir-nos a la llibertat que l’esquerra independentista de tota la vida.

L’anàlisi de l’esquerra passa per alt un altre efecte molt més potent, el de cavall guanyador o “band-wagon effect”, que va dur tanta gent tèbia a la Via Catalana. Hi anaven perquè era el que semblava que feia tothom, el que es portava. La unió no suma, multiplica. Uns partits polítics que mostren prou sentit d’Estat per treballar per sobre d’ideologies perseguint un objectiu de país donen molta més seguretat cara a la gestió de les incerteses inherents al nostre ambiciós repte.

Una llista unitària que barregi personalitats civils amb polítics experimentats ens dóna les màximes garanties d’èxit, també per encarar la llarga i penosa gestió de la separació d’Espanya. No us pensareu pas que Madrid ens enviarà amateurs, veritat?

Qui vol ser lliure votarà per la llista, encara que no li agradi tothom.

Els partits catalans ja tindrem temps de barallar-nos pels segles dels segles! Després.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació pública, membre de Sobirania i Justícia.