L’hivern polític serà llarg

Erika Casajoana.

Confesso que jo era una independentista ingènua. Pensava que, després de la victòria del Sí al referèndum del primer d’octubre de 2017, el nostre Govern desplegaria un pla secret per aconseguir el control del territori i esdevenir independents. I considerava normal no conèixer tal pla, justament perquè havia de romandre misteriós perquè pogués funcionar.

Encara no sabem ni una mínima part del que succeí aquell octubre trepidant. Grosso modo, he entès que es va confiar que un Estat espanyol democràtic acabaria negociant. I no es va preveure quin grau d’autoritarisme estava disposada a assolir Espanya per impedir perdre la seva gallina dels ous d’or, Catalunya.

La dura lliçó de l’últim any

Escric aquestes línies després del triomf de la ultradreta -i dreta- a Andalusia. Ara ja no podem albergar cap dubte sobre el fet que, per retenir-nos, Espanya arribarà on faci falta, fins on la comunitat internacional li permeti.

A partir d’ara, som cruament conscients que els nostres drets fonamentals tenen el mateix sòl –o potser un xic inferior– que el dels ciutadans d’Hongria, Polònia o dels hongaresos de Transsilvània a Romania. És un nivell de mínims, mínims. Gentilesa de les institucions estatals podrides “que nos dimos entre todos” i de la Unió Europea.

Espanya l’haurà de fer molt grossa perquè la Unió Europea defensi els drets dels catalans. Molt. El nostre patiment queda encara lluny del seu llindar de tolerància. ¡Es la Realpolitik, amigo!, que diria en Rato. Una altra lliçó apresa. Tanmateix, siguem sempre conscients que el nostre tracte fora de la UE podria ser el dels kurds, els Balcans o Crimea. No podem perdre de vista el que la Unió Europea significa com a espai de respecte als drets humans: el més gran del món.

Independència catalana o involució espanyola

Preparem-nos per a un llarg hivern. Com ens avisa en Vicent Partal a Vilaweb, vénen temps molt difícils. Andalusia és només l’avançada del que ens ve a sobre al govern d’Espanya. El socialisme espanyol està acabat, ofegat en les pròpies contradiccions. La ultradreta manarà a Madrid sense complexos i aniran a per totes.

Fem el dol del miratge que hem viscut en llibertat les darreres dècades. Això sí que era Màtrix: vivíem en una democràcia aparent i molts no percebíem els barrots de la cel·la. Un cop l’independentisme s’ha acostat a la majoria i l’ha superat, ha caigut la democràcia Potemkin espanyola. (Segons la llegenda, el mariscal rus Potemkin decorà les façanes dels pobles per on la tsarina Caterina la Gran passà l’any 1787, pretenent que eren pròspers.)

Un gran problema nostre és que els Estats membres i institucions europees, sabent del cert que Espanya és un Potemkin de cartró-pedra, de moment s’estimen més donar per bo el relat espanyol de defensar la Constitució i la llei i bla bla bla. Com he dit repetidament, el punt d’inflexió només arribarà quan Europa temi més la involució espanyola que la independència catalana. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions andaluses són bones.

Un cop paït que la penitència de Catalunya durarà anys, i que la repressió espanyola anirà a més, no a menys, organitzem-nos per al llarg termini. Analitzem quines són les nostres fortaleses i febleses, quines oportunitats tenim i a quines amenaces ens enfrontem.

No sorprendrà ningú assumir que les sentències als presos polítics seran cruels. I que més d’hora que tard ens encolomaran un article 155 prèmium, que afectarà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ràdio i televisió), l’escola i la policia. Està cantat.

Kosovo i el preu de la llibertat

Em sap greu fer certes comparacions, però, salvant les distàncies, donem un cop d’ull a Kosovo. L’estiu de 1990 hi ha la seva famosa declaració d’independència –la que el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia considerà que no era il·legal. A partir de la declaració, els kosovars intentaren viure com si ja no estiguessin sota domini serbi/iugoslau. Organitzaren estructures administratives paral·leles per proveir serveis públics, inclòs l’ensenyament i els mitjans de comunicació. El partit guanyador de les eleccions, la Lliga Democràtica del Kosovo, recaptava un 3% d’impost a la diàspora albanesa i kosovars amb feina, segons n’informà l’ONG International Crisis Group.

Tant de bo no hàgim de passar per això. Ara bé, tindrem més gent a la presó. Haurem de gratar-nos la butxaca per a tot. Molt més que ara. La llibertat sempre es paga cara, en costos humans i materials.

Ens cal un esforç de comunicació pública a dins i a l’exterior que pugui competir amb les intoxicacions i les inèrcies a favor d’Espanya. Com a mínim, des d’estructures catalanes lliures de les urpes espanyoles s’hauria d’invertir en comunicació tant o més com es gasta en advocats. També ens donaria una rendibilitat excel·lent!

El pa que s’hi dona

Un exemple de les fake news amb que topem, fins i tot a Europa. Un dia del passat novembre, les principals capçaleres alemanyes van titular: “Independentistes escupen el ministre d’Exteriors espanyol”. Repetien un teletip de l’Agència Deutsche Presse i només en lletra petita s’explicava que citaven paraules del propi ministre. Sabent el pa que s’hi dona, ens interessa muntar performances que fàcilment poden ser manipulades en contra nostra?

Un altre exemple. Penseu que la modesta resposta popular al registre del Consell per la República hauria estat igual si s’hagués promocionat el seu llançament amb una potent campanya de comunicació pública? Si la Direcció de Trànsit ens ha de repetir mil i una vegades que siguem prudents al volant, per què esmercem tan pocs recursos a comunicar la independència? No ens pensem pas que es pot fer la independència amb una sabata i una espardenya.

La captació de donacions a Catalunya i al món sencer ha de ser un element fonamental de la nostra estratègia.

Arromanguem-nos

Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arromanguem-nos. Tenim feina.

Publicat a El Matí Digital el 5/12/2018

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324

Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei

Carles Armengol.

Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.

No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.

Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’uns 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.

L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.

Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altre dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.

Mai hi ha anat TV3, ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.

Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altre té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.

Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser a algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegades repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat, i àmpliament publicitat per TV3.

No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.

Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tan sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Publicat a El Matí el 25/10/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol – President de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat. Membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

Errors forçats

Erika Casajoana.

En tennis, les estadístiques d’un partit comptabilitzen els “errors no forçats” com els de factura pròpia, sense intervenció de l’adversari.

A la llarga partida que, dissortadament, hem de jugar per guanyar la llibertat com a poble, les pitjors errades de l’Estat espanyol han estat forçades i ben forçades pels encerts dels independentistes catalans. Esmentem-ne les més òbvies: la violència de l’Estat contra els votants el Primer d’octubre, la perversió judicial –amb el màxim exponent en les acusacions de rebel·lió i tot el que les acompanya-, el 155, i les escandaloses enginyeries jurídiques per impedir que els catalans tinguem ni el president, ni els consellers, ni els diputats que hem votat. Ni l’Estatut.

El conseller a l’exili Toni Comín exposa de forma eloqüent a aquesta entrevista a El Món que estem avançant en, com a mínim, quatre fronts:

1.- Justícia internacional
2.- Opinió pública internacional
3.- Confrontació institucional a l’Estat
4.- Població civil organitzada a Catalunya

Els exiliats son ara homes i dones lliures que han fet de Pablo Llarena el jutge més desprestigiat d’Europa.

A l’estranger la gent també ha vist notícies de porres i presons preventives injustificables, amb polítics i cantants que han de marxar de l’Estat per preservar llurs llibertats fonamentals. La premsa de Madrid reconeix que els independentistes han aconseguit sembrar la llavor del dubte sobre la qualitat de la democràcia espanyola. Aquesta llavor creixerà i donarà fruits saborosos.

L’Estat està gastant els últims cartutxos per retenir Catalunya: la violència, la presó i el cop d’Estat contra les institucions catalanes encobert per una aplicació desbocada de l’article 155 de la Constitució. La independència s’està evitant només gràcies a una repressió intensa que no és sostenible en una democràcia homologada. En son conscients, i d’aquí l’afany dels nacionalistes espanyols perquè ens rendim sense que ells hagin d’enfangar-se més.

Aviat arribaran els vergonyants judicis de la causa general contra l’independentisme, on Espanya no té cap opció bona. I ara, què?

Ara guanya relleu el quart front, la població civil organitzada. Amb molta més intel·ligència política que alguns professionals, persisteix perquè percep que podem guanyar. Ho fa unida, no entén de tacticismes. Reconec que després de tants anys de procés, encara em sorprèn positivament la capacitat de resposta popular, d’autoorganització, l’ambició, la creativitat i el civisme impol·lut de la base de l’independentisme català. Això és aplicable tant a dins com a fora, a les comunitats exteriors.

Us posaré dos exemples recents a Brussel·les que he observat de ben a prop. El passat 25 de setembre, un grup de gent d’Òmnium, ANC i CDR d’Osona, amb el patrocini de Petrocat, traslladà el simulacre de presó a Brussel·les “un poble empresonat” i la plantà al bell davant del Berlaymont, la seu de la Comissió Europea. L’agència internacional de premsa Reuters ho va filmar, i fins i tot es veié una estelada treient al nas a les connexions de TVE –cosa que irrità alguns espècimens d’homo hispanicus-. Hi va haver discursos del President Puigdemont, d’Òmnium i de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie.

Fotografia: Assemblea Osona

Una iniciativa d’ANC-Brussel·les, on hi destaca la implicació de Pere-Jordi Junqué, desembocà en la inauguració el 10 d’octubre de l’exposició al Parlament de Flandes “La revolta de les urnes”, amb fotos de Dolors Gibert. Donà la benvinguda el President Jan Peumans, i de nou hi intervingueren el President Puigdemont i Elisenda Paluzie.

Aquesta exposició “secessionista” (sic) provocà que el Ministre d’Exteriors Borrell perdés l’oremus amb el màxim representant del legislatiu flamenc, cometent la derrapada de retirar l’estatus diplomàtic del delegat del seu govern a Madrid. Tot un Estat s’enreda en baralles ridícules amb una regió. Regió que resulta ser la més poderosa d’Europa i està manada pel principal partit de Bèlgica, la Nieuwe Vlaamse Alliantie, NV-A. El polític de la Pobla hauria de saber que la NV-A està encantada de ficar cullerada al conflicte de Catalunya, i així poder treballar per la independència d’algú a fora ja que a casa no hi tenen les condicions. Enlloc no es troben fans més entusiastes del procés català que a Flandes. És una devoció, un amor agraït però no correspost.

En puritat, el nomenament mateix com a cap de la diplomàcia espanyola d’algú com el desinfectador Borrell, amb tantes vergonyes a l’armari, és, en sí mateix, un error forçat per l’èxit internacional del relat independentista sobre la involució democràtica de l’Estat. Pedro Sánchez cercava un revulsiu, i vaja si l’ha trobat!

Darrerament encara hi ha hagut més notícies a favor nostre: l’anunci del gobierno del PSOE de recórrer davant del Tribunal Constitucional una resolució política i sense efecte legal contra la monarquia. Amb aquest pas, Espanya presentarà candidatura definitiva a règim bananer dins de la Unió Europea. Bonus track: L’alineació de PSOE, PP i Ciutadans amb una institució obsoleta i desnonada a Catalunya equival a un suïcidi polític a mig terme.

Líders catalans de PP i Ciutadans doblen el pas en fals cap a la dreta marginal al significar-se contra els presos polítics. Han arribat fins a la indecència de demanar més mà dura contra elles i ells. Anar a favor de la monarquia i contra els presos polítics genera rebuig a Catalunya, també entre molts unionistes.

Los catalanes hacen cosas, coses que treuen els espanyols de polleguera i els menen a cometre errors. Eixamplem la llista de coses que fem. Continuem assertius per guanyar l’últim punt, set, i partit. I els treurem de la presó.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Carta a Dolors Bassa: “L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors”

Isabel-Helena Martí.

A/A: Hble. Sra. Dolors Bassa / Centre Penitenciari Puig de les Basses (Figueres)

Benvolguda consellera,

la tardor avança inexorable. La neu ha arribat a la cota 1.800 i ha emblanquinat els cims més alts del Pirineu, sobretot al vessant nord. Aquestes darreres hores forts aiguats han regat de cap a peus i copiosament Catalunya, i han fet baixar les temperatures. Tot plegat m’ha fet pensar en les recluses d’Alcalá-Meco que, molt probablement, malgrat la frescor que s’insinua també a Madrid, no tindran calefacció fins al desembre. I quan aquest mes arribi, en gaudiran només una estona al migdia i a la nit, mai al matí. Com cada hivern, les internes d’aquest centre penitenciari passaran fred.

Sí, com veus, m’he llegit el llibre de la Meritxell Borràs.

Divendres, organitzàrem a Sobirania i Justícia un acte amb ella a Barcelona. Conversàrem sobre “34 dies de tardor i 1 de primavera”. L’esdeveniment congregà més de 300 assistents. Ple fins a la bandera. Malauradament, moltes altres persones no pogueren entrar per falta d’aforament. Una munió de gent sense inscriure (havíem hagut de tancar les inscripcions perquè s’havien exhaurit les places) s’aplegà davant la porta d’accés, ben bé una hora abans de l’inici de l’acte. Buf, quin mal tràngol! I quin greu més gran haver de dissoldre la cua perquè l’auditori era ja ple de gom a gom.

La serenor, però alhora profund sentiment, amb què la Meritxell ens relatà algunes de les seves vivències a la presó ens deixà esbalaïts. Experimentàrem una successió intensa d’emocions contraposades. Vàrem plorar. I també riure. Com quan ens parlà de l’estreta amistat nascuda entre vosaltres dues arrel d’haver compartit una cel·la diminuta, en absència de la més mínima intimitat, a Alcalá-Meco. “Quina poca-solta”, diu que exclamà quan parà esment en la xapa amb les tisores (en referència a les retallades) que lluïes durant la presa de possessió del govern. I tu, “què estirada”. Ves per on, el destí us tenia reservada una juguesca insospitada. Dues persones a qui la militància en partits diferents i la manca de química personal havia mantingut a ratlla, esdevingudes ara, tant sí com no, companyes entranyables i confidents.

L’acte tingué també alguns moments vindicatius. Denunciàrem l’abandó i doble raser amb què, massa sovint, mitjans de comunicació, partits polítics, i societat en general tendeix a negligir a preses, exiliades i encausades. Per bé que sobradament conegut, esborrona constatar-ne el descarnat grau d’invisibilització al que el masclisme sotmet les dones, sigui quina sigui la seva condició o circumstància. Sortosament són moltes les veus que s’hi han revoltat. La campanya “Cap dona en l’oblit” i altres iniciatives semblants han alertat del fenomen i suscitat un vigorós corrent de solidaritat. L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors com a persones i com a col·lectivitat. I, això no és pas poca cosa, atès el preocupant horitzó de reculada en els valors democràtics que s’albira en el nostre entorn, i més enllà.

Una onada d’autoritarisme, de nítida inspiració feixista, segueix creixent a escala planetària. Les notícies d’aquest darrer cap de setmana són inquietants. El senat dels Estats Units confirma com a jutge del Tribunal Suprem al conservador Brett Kavanaugh, nominat per Donald Trump, sense investigar a fons si són certes o no les acusacions d’abús sexual. Per l’altra banda, el candidat de l’extrema dreta a les eleccions presidencials del Brasil, i defensor de la dictadura militar del 1964, arrasa amb un 47% del vot. D’immediat, els mercats reaccionen a l’alça, satisfets perquè defensa un model econòmic liberal. Hi haurà una segona volta, però Jair Bolsonaro -així es diu el personatge-, concorre com a favorit. Més a prop, a Roma, es dóna a conèixer un front ultra. Matteo Salvini i Marine Le Pen en són els principals impulsors. Amb Viktor Orbán -Hongria- i Sebastian Kurz -Àustria- planegen vertebrar a Europa un bloc polític, de tarannà nacionalista, que superi el paradigma supranacional i federalitzant de la Unió Europea.

A Espanya les coses no van millor. Vox aconsegueix reunir deu mil simpatitzants a la plaça de braus de Vistalegre (Madrid) i, tot seguit, Casado s’afanya a dir que comparteix moltes idees amb el partit neofalangista. I Rivera competint, a cor què vols, en aquesta delirant cursa reaccionària. La transició del 78 oberta en canal per les noves fornades de polítics espanyols.

A Catalunya, el nostre projecte polític republicà, empeltat de llibertat, empoderament ciutadà i justícia social res té a veure amb aquest moviment regressiu que amenaça els drets fonamentals al món. Des de les entitats cíviques, incloses les més modestes com la nostra, treballem tot el que podem, i més, per tirar-lo endavant, i perquè tu i les altres preses i presos polítics, exiliades i exiliats, encausades i encausats, pugueu recuperar tan aviat com sigui possible la normalitat en les vostres vides. Vosaltres, i la vostra família i amics, que us enyoren terriblement. El sacrifici és immens. Estic, però, absolutament persuadida que no serà debades. Guanyarem.

La lluita continua, Dolors. Mentrestant, ànims i coratge!

Afectuosament,

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 10 d’octubre de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Carta a Carme Forcadell: “La por i l’odi empresona també als carcellers “

Isabel-Helena Martí.

A/A: M. Hble. Sra. Carme Forcadell / Centre Penitenciari Mas d’Enric

Benvolguda presidenta,

llegeixo a “Cent cites sobre la llibertat”, un petit volum que per gentilesa de la Fundació Irla m’arribà a casa fa un parell de setmanes, un aforisme atribuït a Nelson Mandela, l’icònic Premi Nobel de la pau i activista pels drets humans:

“Qui roba la llibertat a un altre, esdevé presoner del seu propi odi”.

Quanta, quanta veritat revelen aquestes lúcides paraules! M’han fet pensar en la irresponsable invectiva amb què, fa uns dies, l’ex-vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, volgué desacreditar l’independentisme català durant la campanya de les primàries del Partit Popular:

“A Catalunya es practica l’apartheid i no es deixa ni viure ni parlar en llibertat”.

John Carlin, corresponsal una pila d’anys a Sud-àfrica pel rotatiu britànic The Independent, bon coneixedor del sistema de segregació racial en aquest país escrigué, indignat, a La Vanguardia:

“És un insult a les desenes de milions de persones que patiren els horrors, les misèries i les indignitats de l’apartheid”.

Poc puc afegir-hi, més enllà de mostrar la meva total conformitat amb l’expressat pel periodista, fill de mare espanyola i pare escocès. Frivolitzar sobre el règim criminal que la minoria blanca implantà a Sud-àfrica i l’immens patiment que generà és immoral i impropi d’un servidor públic en un país que es vulgui avançat i democràtic.

Justament aquest passat 18 de juliol es commemorà el centenari del naixement de Mandela. Els jutges de l’apartheid l’havien condemnat a cadena perpètua. Romangué engarjolat, en condicions duríssimes, vint-i-set anys. Quatre anys després de ser posat en llibertat fou elegit per sufragi universal, als setanta-cinc anys, president del primer govern democràtic de Sud-àfrica. Admirat i respectat arreu, és avui un referent universal de la lluita contra l’opressió i la injustícia.

Sí, presidenta, té raó Mandela. La intolerància a la diferència, el nacionalisme excloent i colèric, la imposició mitjançant l’amenaça i l’ús de la violència, són una xacra tant per qui n’és víctima com per qui n’és braç executor. Hi ha qui, erròniament, pensa que podrà conjurar la feblesa d’un posicionament il·lícit assenyalant l’altre i convertint-lo en un dissident, en un proscrit, en un captiu. Apoderar-se de la llibertat de les persones i fer-les esdevenir penyora política és una vilesa. Però, com diu l’emblemàtic líder antiapartheid, la por i l’odi empresona també als carcellers. És per això que el règim del 78 està garratibat. Sap que té mala peça al teler. Hi manca valentia, confiança en un mateix, tarannà democràtic per asseure’s a enraonar, escoltar, i arribar a l’acord per suscitar el lliure consentiment.

Estic convençuda que el teu sacrifici i el dels altres vuit presos polítics catalans no serà en va. El moviment sobiranista està més mobilitzat que mai, la base que el sustenta és robusta, està ben travada. Les garrotades de la policia espanyola l’1-O, l’arenga bel·licosa de Felip VI, la repressió del 155 ens han fet més forts, més resistents, més murris. La moral i l’anhel de victòria són alts. No tolerarem un judici injust, una matussera obra de teatre orquestrada des dels despatxos per espantar als catalans. La tardor serà intensa, obrirà nous horitzons. A Europa, també.

No defallirem, Carme. Us tenim presents cada dia. No ens aturarem fins que sortiu de la presó i torneu a casa, amb els vostres. N’estem compromesos fins al moll de l’os.

Coratge, amiga meva, i fins ben aviat. Visca Catalunya lliure!

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 7 d’agost de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti