Rajoy descol·locat

Pau Miserachs.

Hem vist a Barcelona el passat divendres 18 d’agost, un Rajoy descol·locat des de la seva arribada “per coordinar els serveis de l’Estat“, segons deia. Quan va arribar, estava pràcticament tot fet. Mossos d’Esquadra havien fet la feina. Els terroristes van anar caient. Però no es va reunir Rajoy, només aterrar, amb el President de la Generalitat, el Conseller d’Interior i el cap dels Mossos. Tampoc van convocar Mossos després de l’atemptat a la reunió de coordinació celebrada a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, on si hi eren presents Guàrdia Civil i Policia Nacional. Què es proposaven doncs els nouvinguts, quan no reunien mèrits per posar-se cap medalla ni reconeixement? Ja no quedava res per coordinar al marge de la Generalitat de Catalunya.

Inimaginable per Rajoy i tropa que els mèrits de la feina ben feta, també sanitària i d’emergències, fossin per les institucions i la ciutadania de Catalunya que es va bolcar oferint donar sang, taxistes transporten gent sense cobrar, hotels oferint habitacions també gratuïtament, i la de seguretat per les forces policials catalanes amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, que tant han menyspreat al CITCO, amb les Juntes de Seguretat no celebrades i la seva marginació forçada a Interpol fins fa ben poc, sabent el Govern espanyol per la mateixa CIA, que Catalunya era un lloc problemàtic pel gihadisme emergent.

El President Rajoy i tropa, van haver de donar-se per vençuts callar i seguir el President Puigdemont, amb mirada i veu perduda. Venien a Barcelona a predicar la importància de la unitat d’Espanya per lluitar contra el terrorisme, difondre la doctrina oficial de la temença i exigència d’unitat d’Espanya. Però es van trobar que Catalunya, contràriament al que pensaven, va fer demostració de capacitat i país organitzat, eficient i eficaç davant un atemptat terrorista consumat per enemics de la civilització i les llibertats. Invocant el nom d’un Déu que no parla d’assassinar els que tenen altres religions, pre o post islàmiques, o pensen diferent.

Segueix essent impactant veure el dissabte 19 d’agost la gent ramblejant en silenci. Peluixos, flors i espelmes en altars improvisats. Notes als llocs on van morir molts, petits i grans. Gent escrivint missatges a terra i en posts que penjaven a la paret d’un quiosc. La Rambla era i serà durant dies dels pelegrins que preguen per una vida en llibertat.

Catalunya, sense el concurs del Govern espanyol i “malgré lui” ha demostrat que pot resoldre els seus problemes de seguretat, sanitat i emergències socials sense necessitat dels cossos policials espanyols. Els catalans som forts, i res ens farà por ni ens farà desistir de dir que som un poble lliure i d’acollida per tothom.

Mossos d’Esquadra, i qui va dissenyar la seva organització i preparació, han demostrat ser un símbol de Catalunya que mereix un reconeixement per la seva brillantor i professionalitat. No creiem però que a Espanya els reconeguin cap distinció. Primer preferiran lliurar una medalla a la Verge dels Desemparats. Ja hi estem acostumats a una irresponsabilitat que volem deixar endarrere amb la dimissió del Ministre espanyol de l’Interior.

Publicat a L’Unilateral el 25/08/2017

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i soci de Sobirania i Justícia.

 

Dret internacional

Narcís Oliveres.

Poques hores després d’anunciar la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont va dir que el procés no contemplava la Constitució, sinó el dret internacional. Tota constitució ho és en el temps. La realitat social a què va referida està sotmesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el contingut queda petrificat i no pot complir les seves funcions. És el que li ha passat a la Constitució Espanyola del 1978. El PP, durant la tramitació constituent s’hi va oposar i quan a l’empara d’aquesta va accedir al poder amb vocació de perpetuar-s’hi es va adonar que ja li anava bé i va decidir segrestar-la.

El Dret Internacional Públic és el dret aplicable a la societat internacional. Es compon del conjunt de regles que s’apliquen als subjectes d’aquesta. En l’actualitat s’aplica cada vegada més a les organitzacions internacionals. L’article 38 de la Cort Internacional de Justícia, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, les funcions de la qual són resoldre per mitjà de sentències les disputes que li sotmetin els estats (procediment contenciós) i emetre dictàmens o opinions consultives (procediment consultiu) que li siguin plantejades per l’assemblea general, el consell de seguretat, o per les agències especialitzades autoritzades, proposa la tipologia de normes de dret internacional públic següent: a) les convencions internacionals, b) el costum internacional, c) els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades i d) les decisions judicials i la doctrina dels publicistes més qualificats de les diferents nacions. Totes elles són importants, especialment les convencions internacionals emanades de les Nacions Unides. En el preàmbul de la carta fundacional s’hi diu: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a […] reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, hem decidit unir els nostres esforços per realitzar aquests designis.”

A la Carta fundacional van seguir altres documents com la Declaració Universal dels Drets Humans, signada a París el 10 desembre del 1948, que proclama que tota persona té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pactes internacionals relatius als drets civils i polítics i als drets econòmics, socials i culturals –tots dos de 16 de desembre del 1966–, l’article 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

No m’ha estat possible saber on i en quin context el president Puigdemont va fer la seva puntualització. En qualsevol cas, és indicativa que el procés s’està culminant. En rebutjar l’aplicació de la Constitució Espanyola manifestem que volem desconnectar-nos de l’Estat espanyol i en invocar l’aplicació del dret internacional, la ferma i il·lusionada voluntat del poble català d’incorporar-se a la comunitat internacional de nacions lliures i sobiranes. Tal com indicava Espriu, “alçat, sense repòs, per sempre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.

Article publicat a El Punt Avui a data de 19/06/17.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar àgora amb el Molt Honorable president, Carles Puigdemont

Mònica Morros.

El molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va ser el convidat del darrer dinar àgora de Sobirania i Justícia moderat pel periodista Quico Sallés. La gran afluència de públic i de mitjans, per escoltar les paraules del president, van propiciar una gran participació en l’intercanvi d’opinions i preguntes amb el president.

En el col·loqui es va posar sobre la taula la qüestió del referèndum i la lamentable posició immòbil de l’estat espanyol encarnada per un marc d’il·legalitat que no té en compte els principis democràtics. “No hi ha tant poder per tanta democràcia” assegurava el president. El govern català ha de ser el garant de l’exercici del dret a vot i la determinació d’aquest per fer-ho, i de la ciutadania per portar-lo a terme, és ferm.

Seguint la temàtica, el president va negar que la validesa del referèndum la determinés un acord amb l’estat espanyol i va apuntar que aquesta vindria donada per la participació que s’assolís en el moment de la celebració d’aquest.

En referència a la posició de la Unió Europea, Carles Puigdemont, va assegurar que el paper de la UE està determinat per la campanya del coneixement que el govern està desplegant des de fa més d’un any. I de la qual n’està plenament satisfet. Sense obviar el realisme polític que marquen els passos de la UE i dels estats que la formen el president va llençar un missatge de tranquil·litat i de seguretat. En aquest sentit, Puigdemont apuntà: “La tàctica s’aplica i no s’explica, perquè si s’explica no s’aplica”.

El president, després del torn de paraula en què vàries de les persones assistents li demanessin la seva permanència al capdavant del partit, en els pròxims comicis, va exposar la seva idea de futur. Puigdemont va assegurar que ell ha estat “president per accident” i que ho va fer perquè se li va demanar i el moment ho requeria. Va defensar també que les persones que formen el PDCat tenen el dret a escollir internament els seus dirigents i a causa de les circumstàncies del moment, amb ell no van tenir l’oportunitat.

Optimisme, seguretat i determinació varen ser les sensacions transmeses per Carles Puigdemont durant el dinar-àgora i que es materialitzen amb una frase del mateix president “El procés va començar amb la gent i acabarà amb la gent”.

 

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

On som?

Ramon Valimañas.

A l’agost del 2016 estem en guerra, al segle XXI, a l’Europa comunitària, dins la NATO, i dins l’ euro però, en guerra amb l’ estat espanyol.

Algú va dir que la guerra era la continuació de la política amb altres mitjans. Els espanyols, a nosaltres, sempre ens havien bombardejat, no cal dir que han estat bastantes vegades, i encara n’hi ha molts que ho enyoren. Recordeu com Gregorio Peces Barba comentava que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada 50 anys i així s’acabaven els problemes. Quan se li va contestar va respondre: “tienen la piel muy fina”, i aquest era del PSOE !!!!!! No vull ni imaginar què pensen els altres.

El nostre camí ha capgirat el nostre esquema polític com un mitjó. Mirem, el Partit Popular ha passat a ser absolutament irrellevant en el nostre Parlament i l’única cosa que pot fer és filibusterisme. L’antiga CiU es va separar i el què queda de la UDC ja s’encarregaran els creditors que, després de perdre bous i esquelles, només en deixaran els ossos. El nou PDC s’ha hagut de renovar de dalt a baix per poder seguir, i noms il·lustres i intocables han desaparegut de la nit al dia, fins i tot el d’algun que no s’ ho acabava de creure va fer una finta a l’últim minut, per no fer un ridícul còsmic. Els del PSOE en versió catalana estan anys llum d’on eren, de ser un poder hegemònic en molts àmbits han anat patint desercions, pèrdues d’escons en ajuntaments, i diputacions fins arribar a ser insignificants comparat amb el que havien estat. C’s nascut contra el procés, s’ ha nodrit de vots dels socialistes i del PP i no han fet el mal que pretenien. A l’esquerra existeix un magma de sigles i grups que encara viuen en el somni del referèndum pactat i la fraternitat ibèrica. Pobrets! Només despertaran amb el referèndum que es farà al culminar el procés, desprès d’aprovar les lleis de desconnexió, i en aquell moment “exigiran“ que s’els escolti. La seva “superioritat moral” els fa francament inaguantables i perfectament prescindibles. Que ningú pensi que ens ajudaran abans. No tenen el valor de dir no a un referèndum perquè no quedaria bé, però sempre posaran excuses per no celebrar-lo: que si no és pactat, que si no es donen les condicions, etc. Però sobre tot, que no es faci.

En el nostre caminar hem fet baixes notables dins el món de la fiscalia, s’han vist obligats a acusar al President de la Generalitat i tres membres més per salvar la cara (la seva) davant l’enorme desobediència civil que va significar la consulta no permesa, i per acabar-ho d’adobar vam impedir la formació del govern Rajoy a principis d’any. En el judici contra l’expresident i les conselleres, a més del diputat Homs, no crec que posin ningú a la presó. Són burros però no tant.

En el terreny econòmic totes aquelles plagues bíbliques i viatges a l’espai sideral no s’han produït.  El nostre PIB està creixent més que l’espanyol, les exportacions van força bé (ja som el 25% del total espanyol), el turisme igual, l’atur per sota la mitjana espanyola i amb la independència hi ha estudis que diuen que disminuiria un 4% mes. Barcelona s’està consolidant com punt important dins la tecnologia. Ara, per justificar la seves mentides anteriors, diuen que els de fora segueixen invertint perquè no creuen en la independència.

I tot això ho hem fet sense trencar cap vidre a l’aparador. Els espanyols estan desesperats perquè no saben com aturar-ho i tot el que han fet ha estat inútil, el tema Pujol, les acusacions al President Mas i a l’alcalde Trias, campanyes de desprestigi arreu, etc. I nosaltres caminant endavant sense caure en provocacions i és així com hem de seguir.

Si mirem enrere veurem que primer van ser amenaces, que no cobraríem les pensions, que posaríem fronteres i pagaríem duanes que no ens reconeixeria ningú, que ens expulsarien de la UE, etc. Nosaltres cada amenaça l’hem anat rebatent i no han produït l’efecte desitjat per ells, només els ha faltat el Brexit, per això ara ja no en parlen tant, ja hem entrat en una nova fase.

Hem de veure què passa amb en Quim Arrufat en el nou i flamant càrrec a les CUP. Aquest nomenament no penseu que és casual, es difícil endevinar perquè els “nous” són tan hermètics com els “vells”.

Som al tram final, però encara que no quedi molt serà molt dur, primer pel seu orgull ferit i segon pels diners. Que ningú pensi que ho acceptaran de bon grat ja que si poden faran mal i ja els és igual perquè és l’últim tros de l’imperi. I a més tenen por a l’efecte contagi perquè en aquest cas els resultats serien una autèntica catàstrofe per ells, per l’Espanya de matriu castellana.

Tot el que hem fet, si ens ho haguessin dit fa uns anys, no ho hauríem cregut, encara que a vegades no ho valorem, hem avançat un munt, un autèntic munt.

Nosaltres hem de seguir endavant amb determinació i tan junts com puguem, si ho fem així la victòria serà nostra de forma contundent.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Bisbe Omella

Enric Cirici.

Només tres mesos ha trigat el nou bisbe de Barcelona per manifestar que no és polític i que el que li interessa és la qüestió social i religiosa a la seva nova diòcesi. És el manual de tots els bisbes quan arriben a la seu de Barcelona. És normal que no parlin del que saben interessa, com seria la informació amagada de com han estat escollits. Això una i altra vegada i la resposta per part del que fa carrera política és que no en fa, sinó el que el preocupa són els pobres. Utilitzen els marginats per amagar ambicions de poder en la ruta cap a Madrid i Roma. Les deficiències materials per pal·liar la pobresa, precisament a Catalunya estan força ben ateses per organitzacions eficaces creades per gent que si responen a la crida evangèlica sense renunciar a la fidelitat nacional. Omella de la consciència de tenir un País que no és el seu en diu fer política. Imagino que la seva negació de l’existència nacional catalana també deu ser una actitud derivada de la seva neutralitat davant el genocidi històric de generacions espanyoles que pensen com ell. Utilitza, com fan altres, la precarietat econòmica i social per dissimular la negació explícita de la nostra existència com a comunitat diferenciada.

Omella arriba a Barcelona, dient com tots els bisbes nomenats sense cap mirament apostòlic, que no fa política. I no en parla sinó que en fa ja que malgrat trobar el President del País i altres consellers processats, té la barra de dir que Catalunya no existeix com a País. No podem acceptar que una persona amb cultura mínima no sàpiga com va l’elecció de bisbes i que el País que ha estat enviat li varen afusellar els seu President Companys, el catòlic Carrasco i Formiguera, cap de l’oposició i tants altres atemptats de tota mena encaminats a obtenir finalment la desaparició de tota cultura i consciència nacional. Per la seva carrera política no l’importa negar l’evidència que hi ha un poble que viu i prospera al marge de repetides repressions. No creu que la majoria de la població, a la que teòricament ha d’evangelitzar, accepta Catalunya com el seu País. El nou arquebisbe, que suposem culte, ignora la existència de documents constants d’eclesiàstics i ciutadans que han sacrificat la seva vida per una Pàtria que ha estat objecte de genocidi continuat durant generacions.

Omella al dir que només hi ha un País que és Espanya creu que el genocidi ja s’ha consumat.

No cal que tornem una vegada més a recordar-li quina ha estat la història eclesiàstica de Catalunya, la política, la nacional…no cal ja ho sap. El que ha de fer és marxar si no vol afegir-se a l’acció genocida espanyola.

Article publicat a Tornaveu (28-04-2016)

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-05-20 a les 16.06.54Enric Cirici, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. .@cirici2

Unes sentències que semblen novel·les negres

Dolors Feliu.

La nostra relació amb l’Estat espanyol s’ennegreix. Les caretes van caient i al govern de l’Estat i al propi Tribunal Constitucional cada cop els hi costa més dissimular sota una mínima aparença de raonament jurídic el que ja fa temps que són autèntiques perversions del sentit originari de la Constitució i del règim competencial allà previst.

A cada impugnació i a cada sentència s’evidencia que l’Estat espanyol no està d’acord amb que el Parlament de Catalunya pugui prendre decisions que es refereixen al benestar de la població catalana, o que abordi problemes rellevants per a la ciutadania. Importa poc o res què digui l’Estatut, o fins i tot que hi hagi algun article o principi constitucional o directiva europea que justifiqui la norma catalana. Sempre es troba un superior interès espanyol que fa que la regulació hagi de ser estatal o bé que no hi hagi regulació, abans d’acceptar l’existència de legislació catalana.

La qüestió ha esdevingut especialment greu si tenim en compte que, amb motiu dels resultats electorals de les darreres eleccions, al Parlament de Catalunya les lleis requereixen ser aprovades per consens. Són lleis que grans majories de representants de diversos partits consideren necessàries per la població i que articulen solucions a les necessitats més greus des d’un coneixement directe de la realitat catalana.

Lleis catalanes que acaben en moltes, masses, ocasions qüestionades per un govern que ha estat amb majoria absoluta a Madrid, que no ha pactat res al Congrés, i que ara, en funcions, continua impugnant i suspenent lleis catalanes i, el és encara pitjor, obtenint èxits al Tribunal Constitucional.

Els exemples d’aquestes darreres setmanes són especialment significatius. Les recents sentències anul·lant la regulació catalana anti fracking, o la que estableix l’impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear, posen el dit a la nafra respectivament sobre la protecció medi ambiental del territori i la impossibilitat de deixar aflorar una mínim intent d’obtenir un ingrés autònom fiscal, que s’afegeix a la suspensió de l’impost sobre habitatges buits, o a la de l’impost sobre dipòsits bancaris. També la impugnació i suspensió de la Llei d’igualtat dona home, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya és un molt dolorós exemple d’aquesta exhibició de força del govern espanyol. Sense oblidar que dins d’aquest sac hi ha la lluita contra la pobresa. Impugnacions que deixen escrit negre sobre blanc la resistència de l’estat espanyol a l’actuació del Parlament en defensa de la ciutadania davant les urgències socials.

Per entendre la perversió dels arguments utilitzats per tombar les iniciatives catalanes només cal llegir la sentència del tribunal constitucional 62/2016, de 17 de març sobre el decret llei 6/2013 de modificació del codi de consum de Catalunya, llei que regulava com portar a la pràctica les directives comunitàries 2009/72/CE i 2009/73/CE que estableixen que els estats membres de la Unió Europea han de prendre mesures per tal de prohibir la desconnexió de subministraments a l’hivern d’energia elèctrica i gas a consumidors vulnerables. La sentència es troba a disposició a www.tribunalconstitucional.es .Es recomana al lector no deixar-se enganyar pel títol, en realitat la lectura del cas és comparable a una novel·la negra, només apta pels qui resisteixin altes dosis de crueltat. A risc de fer d’espoiler, és recomanable la lectura com si fos un manga japonès, és a dir, començant pel final, pels vots particulars del magistrat Xiol i dels magistrats Asua i Valdés Val-Ré, que aclareixen exactament què fa la sentència sota l’aparença d’un llenguatge tècnic i neutral.

Efectivament, en la discussió competencial el govern de l’Estat i el tribunal constitucional consideren que en cap cas la Generalitat pot exercir competències de protecció social amb mesures d’aquesta finalitat si hi ha una mínima vinculació amb una competència estatal, en aquest cas l’energia, estigui o no emparada pel dret comunitari. Però negar que la Generalitat té competència en pobresa energètica significa també negar el seu vessant social, i negar-se a actuar-hi des de la finalitat de protecció a aquestes persones, adults i nens, vulnerables. Els informes alarmants del Síndic de Greuges sobre pobresa energètica i la provada situació desesperada de moltes famílies no són considerades finalitats emparades dins la mateixa qualificació d’estat social de l’article 1 de la pròpia constitució o bé, com diu un dels vots particulars, a la protecció constitucional dels consumidors prevista a l’article 51.1, o bé la subordinació de tota la riquesa a l’interès general, tal i com s’estableix també a l’article 128 de la mateixa constitució.

De fet, el mateix vot particular del magistrat Xiol convida a reflexionar si aquesta aparença de “simetria lògica” jurídica del sistema en realitat no ho és des del moment que comporta marginació i exclusió social de part de la població, i que aquest hauria de ser el veritable paper del tribunal constitucional, preservar el caràcter social i democràtic de tot l’ordenament jurídic.

Sigui com fora, Catalunya no s’atura. Amb el decret llei 6/2013 impugnat i suspès, i abans que arribés la sentència, el Parlament de Catalunya ja havia reaccionat i havia aprovat una altra llei, la 20/2014, també de modificació del codi de consum, per canviar una mica la regulació sense deixar de protegir als col·lectius vulnerables. Una altra vegada va ser impugnada i suspesa pel govern de l’estat, suspensió ratificada pel tribunal constitucional el passat 19 d’abril.

Doncs més. El 5 d’agost de 2015 ja s’havia publicat al DOGC la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Aquesta vegada el govern de l’estat va demanar obrir un procés de negociació que ha acabat el 29 d’abril de 2016 amb l’anunci d’impugnació i suspensió per part del govern de l’estat. L’actual redacció de les mesures contra pobresa energètica fa molt difícil la seva impugnació, al preveure ras i curt la intervenció obligatòria dels serveis socials davant situacions vulnerables, però en canvi, per les mesures que es refereixen a procediment de mediació per sobreendeutaments, lloguers socials i garantia d’habitatge es volen seguir els mateixos passos que per les anteriors impugnacions: la finalitat social ha de cedir davant les competències formals processals estatals. En aquest cas la competència d’habitatge és també de Catalunya. I la de consum, és clar. Però entraran en la trituradora del tribunal constitucional, i potser que quedin en poc o res.

De tot l’anterior va sortir la cimera convocada pel President de la Generalitat amb poders públics i tercer sector, per pensar entre tots com continuar. Mentre tant, la gent, al carrer, s’adona del que passa.

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. .@DolorsFeliu

Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet