Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Nous escenaris polítics: Joan B. Culla i Francesc-Marc Álvaro

Mònica Morros.

Un cop constituïda la Mesa del Parlament, Sobirania i Justícia segueix amb la seva tasca ingent per analitzar l’actualitat política i poder aportar, des de l’entitat, part d’allò qualitativament necessari per fer avançar el país. Per tenir una aproximació dels escenaris futurs als quals es pot afrontar Catalunya, va dur a terme un dinar-àgora amb l’escriptor i professor Joan B. Culla i el periodista Francesc-Marc Álvaro.

Joan B. Culla va apuntar cap a on havíem d’anar a partir d’ara posant en relleu el què ha significat per l’independentisme les eleccions del 21D: “una victòria estratègica, un triomf contra vent i marea”. Culla però va voler apuntar que allò important ara és saber com gestionar aquesta victòria. “La prioritat número 1 és recuperar l’autogovern i posar fi a la usurpació d’aquest per part de l’estat espanyol!”. Segons el professor, ara és moment de protegir l’escola catalana, els mitjans de comunicació, rescatar els mossos d’esquadra i tornar a posar en marxa les polítiques suspeses pel Tribunal Constitucional. “El 2018, 2019 i 2020 la millor manera de fer política és aquesta!”. Per fer-ho, assenyalava, necessitem una presidència efectiva i un govern real i persistir en actuacions que sabem que tindran una resposta com les actuacions similars dels mesos anteriors, és a dir, seran suspeses, no beneficia a l’independentisme. No ens beneficia tenir el 155 6 mesos més a les nostres institucions ni tampoc en traiem res de tenir més presos a Estremera.

El nostre segon convidat, Francesc-Marc Álvaro, d’acord amb les tesis de Culla es preguntava: com fer política quan t’apunten amb el codi penal? La seva resposta va ser clara i concisa: treballar amb els instruments que tenim per fer la millor política possible. “L’independentisme ha vingut per quedar-se i ara necessitem un govern que pugui fer polítiques que els acrediti com a bons governants en tant que independentistes”. El periodista va assenyalar que segons el seu punt de vista no seran ni Puigdemont ni Junqueras qui liderin l’independentisme en un futur. Apuntava també cap a la possibilitat de crear un partit de centre-esquerra que aglutinés a tot l’independentisme, ja que segons ell, els límits entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’anaven desdibuixant.

Ambdós van coincidir, tal com ja va recalcar la presidenta de Sobirania i Justícia Isabel-Helena Martí en la seva primera intervenció, que hem de seguir eixamplant la base independentista i això és tasca de tots i totes. I una referent en fer-ho ha estat Carme Forcadell. Per això avui, la cita final és per fer valdre unes paraules de la nostra estimada expresidenta del Parlament de Catalunya: estic orgullosa d’haver aconseguit que no ens hàgim doblegat. Sobirania i Justícia també continuarà incansablement empenyent amb tota la força dels seus socis i sòcies per retornar-li a Catalunya allò que li és propi: la Llibertat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Els comuners de Castella

Pere Costa.

Encara que sigui evident, cal iniciar el tema amb la consideració històrica que la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella, més coneguts com a Reis Catòlics, no va comportar en absolut la unitat nacional d’Espanya donat que es va tractar d’una unió personal en què cadascun dels territoris va conservar la seva autonomia, administració i lleis.

La història interessada, aquella que vol fer creure que Espanya existeix com a nació amb anterioritat als ibers, no dóna el braç a tòrcer negant el fet que l’esmentat matrimoni respectés la independència de la corona de Castella i de la corona d’Aragó. Això no impedeix, malauradament, que aquesta unió personal fos el principi de la posició dominant de Castella i del declivi d’Aragó.

Però no és aquest el fet que volem descriure ni la realitat de l’inici del centralisme castellà sinó fer palès un determinat comportament que ha donat lloc al llarg de la història a un seguit de costos inútils, guerres colonials, guerres europees i guerres peninsulars.

Entre els anys 1504 i 1506 Castella passa per una profunda crisi econòmica, males collites, epidèmies, pujada impressionant dels impostos reials, fam i conflictes socials. Cal afegir-hi els problemes de la successió reial fins trobar una possible solució amb el príncep Carles de Gant, mal governant, amb la ment en la successió de Maximilià d’Alemanya i la consegüent realitat d’empobrir el país amb els elevats impostos, necessaris per mantenir els seus afanys imperials.

En el seu regnat els castellans, no tots naturalment, es queixen i sorgeixen les comunidades. En poc temps es constitueixen en oposició demanant la fi de la política fiscal reial i la llibertat, paraula bastant nova en aquells moments i encara difícil d’entendre en ple segle XXI.

Toledo (1520) va iniciar la revolució, van seguir Santiago, Zamora, Burgos, Segòvia, Valladolid, Àvila, Madrid, Andalusia, Granada, Extremadura, Múrcia…  tenint força importància en les  ciutats, entre d’altres, de Tordesillas i Medina del Campo. El cardenal Adriano (futur papa Adrià VI) anomenat governador del regne en absència del rei li escriu textualment: “Dicen expresamente que las pecunias de Castilla se deben gastar al provecho de Castilla y no de Alemania, Aragon, Napoles, etc. y que Vuestra Majestad ha de governar cada una tierra con el dinero que de ella recibe”.

La rebel·lió va tenir els seus alts i baixos. No és el cas esmentar-los aquí. A la fi els rebels es veuen amenaçats per una repressió armada amb l’ajuda financera de Portugal i de l’alta noblesa preocupada per mantenir els seus privilegis. Després de la batalla de Tordesillas i de Villalar, i amb presència de la més il·lustre noblesa castellana, foren executats els capitans del bàndol comuner Padilla, Bravo i Maldonado.

Ara bé, la repressió va durar diversos anys ja que Carles V no sabia què era la clemència. Les indemnitzacions foren una càrrega enorme per les ciutats dominades. L’economia castellana es veié molt afectada, es reduí el negoci de la llana -l’únic important- i la falta de treball es féu endèmica.

Les comunidades volien acabar amb les situacions de privilegi i limitar el poder reial i la seva organització recorda a l’actualment denominada democràcia directa. Redactaren una Constitució que no es va poder aplicar. L’assemblea d’Àvila al 1520 es va configurar com un autèntic govern en una situació en la que el rei no era ben vist, la idea de l’imperi no era acceptada per les ciutats i tot allò que el sol mai es ponia en el mateix hemisferi tampoc. El despotisme i l’absolutisme, però, s’imposaren i la idea d’un país en llibertat es va diluir i extingir.

Els comuners varen iniciar la modernitat a Castella i entengueren la lluita per la representació política. Espanya va perdre a Villalar la possibilitat no sols de viure en una llibertat política, sinó també la d’oblidar-se de la concepció imperial i convertir-se en una nació moderna.

Els comuners endegaren una revolució, però prematura, i no  pogueren aconseguir les reivindicacions polítiques que anhelaven. Fou una més de les possibilitats perdudes al llarg de la història per evitar un estat centralista, uniformador, dominant, aferrat al seu passat i amb ànsies imperials. Aquesta ideologia condueix a la incapacitat de respectar l’existència d’altres llengües, costums, religions, cultures i nacionalitats sense voler comprendre que, avui,  no estem en una situació transitòria de canvi sinó en un veritable canvi d’època que exigeix flexibilitat, intuïció, realisme i àmplia capacitat de consens i diàleg. Ja fa segles que la “España donde nunca se ponía el sol” és un mer joc de paraules.

Com a consideració exemplar referida al temps passat, potser és bo recordar a Juan-José López Burniol quan diu, a manera d’exemple, que tota opció reformista sobre Cuba era vista a Espanya com l’inici del desmantellament de l’imperi colonial. Ara ja sols queda Gibraltar i Catalunya. A què esperen?

Cal acabar recordant que l’intent d’esquarterament de la llengua parlada per més de 10 milions d’espanyols és una pura vergonya, que la repressió institucional armada o judicial és un altra vergonya, similar al desviament de fons del corredor mediterrani cap al centralisme de Madrid, i tantes actuacions paral·leles. Així fracassen els països embolcallats en la corrupció.

On és l’estat de dret?

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Democràcia, ritus o actitud

Pau Miserachs.

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemòcrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project” que hi ha molta gent que, per raons molt variades, no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15-M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com l’Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies sorprenent els dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força del poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa, no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes, l’especulació inversora, el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals. És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més.

L’aparició de noves formes de democràcia directa crea una nova cultura democràtica i permet la implantació de nous règims, oberts i transparents, per superar la crisi, per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe, pels anti sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del control dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013, “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir la idea que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País, Bonifacio de la Cuadra, qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador, no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències, derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors, no abastaven el nivell que s’esperava d’una majoria parlamentària, però plural, a Catalunya, dita progressista en el paper.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

Dues paperetes per a Catalunya

Jaume López.

Hi ha tants potencials entrenadors com aficionats al futbol. Segurament, el mateix es pot dir dels dissenyadors de sistemes electorals entre els aficionats a la política. És lògic. De la mateixa manera que l’estratègia de l’entrenador pot ser clau en el resultat d’un partit i tots volem ficar-hi cullerada, és evident que un sistema electoral condiciona profundament la vida política d’un país.

Pretendre que siguin els mateixos partits els únics decisors de la llei electoral és com demanar als futbolistes que, enmig d’un partit, decideixin democràticament si hi ha fora de joc o no

D’altra banda, és ben sabut que Catalunya no disposa d’una llei electoral pròpia perquè els partits, malgrat els diversos intents, mai s’han posat d’acord per aprovar-la. També és lògic. La modificació de les regles electorals afecta directament la seva presència en les institucions i, per tant, des d’un punt de vista partidista, els que ara tenen majoria prefereixen no canviar-les, i els que sí que volen no tenen la força per fer-ho. Pretendre que siguin els mateixos partits els únics decisors de la llei electoral és com demanar als futbolistes que, enmig d’un partit, decideixin democràticament si hi ha fora de joc o no.

Per això, entre els països de més qualitat democràtica, les lleis electorals són el resultat d’un procés que depassa el Parlament, ja sigui una comissió mixta formada per ciutadans i polítics que fa una proposta que després serà votada en referèndum (British Columbia, Ontario) o una comissió formada per experts sobre la qual també acabarà decidint la ciutadania (Nova Zelanda). Això, però, no garanteix el canvi (no és fàcil explicar les modificacions a la ciutadania, especialment si els partits no n’estan convençuts).

En aquest diari ja hi ha una llarga llista d’articles que proposen una reforma del sistema electoral, l’últim dels quals el del professor Branchadell (també X. Roig, P. Pugés, J. López). Si fem un resum de les seves propostes podem distingir dos tipus de crítiques i solucions. Les que assenyalen que el sistema actual no és prou proporcional i que, per tant, no compleix amb el dictumdemocràtic d’un ciutadà un vot; i les que es fixen en l’excessiu pes dels partits en la representació i proposen una via per reduir la distància entre el ciutadà (i el territori) i el polític. Les receptes per superar els dos mals són, esclar, oposades. Els primers demanen un sistema més proporcional, per exemple amb un districte únic, com l’holandès (Branchadell), i els altres acostumen a fixar-se en el sistema anglosaxó de districtes petits amb un únic representant (Roig).

És possible combinar-los? Cal dir, d’entrada, que el que proposen en tots dos casos té sentit perquè resulten objectius que hom esperaria d’un bon sistema electoral. De fet, no podem dir que existeixi el millor sistema electoral perquè això dependrà de quin sigui el criteri amb què el jutgem i què prioritzem. Generalment, hi ha tres coses que ens agradaria aconseguir amb un bon sistema electoral: que tothom tingui un pes similar en la determinació de la representació (o, fins i tot, igual); que tot el territori (i les seves necessitats) tingui una adequada representació al Parlament; i que el sistema doni uns resultats que contribueixin a la governabilitat. És obvi que en un país on la població es distribueix de manera tan poc homogènia i amb un sistema pluripartidista, el sistema electoral -sigui quin sigui- no pot aconseguir-ho tot, i en el que ens hem de posar d’acord és en quin balanç fem entre aquestes tres dimensions.

Es tracta de determinar la composició del Parlament amb un districte únic per a tot el país en el qual tots els vots valen el mateix

Tanmateix, hi ha bones notícies. Perquè hi ha almenys un sistema que pot augmentar la proporcionalitat del sistema actual i alhora incrementar la representació del territori. És a dir, millorar dues dimensions. Aquest sistema és l’anomenat sistema mixt, que funciona a Alemanya i cap al qual s’encaminen la major part de les reformes electorals al món. Calen dues paperetes, la del districte nacional únic i la del territori. No cal votar el mateix partit en totes dues. Breument: es tracta de determinar la composició del Parlament amb un districte únic per a tot el país en el qual tots els vots valen el mateix. Una vegada sabem quin és el percentatge d’escons que li correspon a cada partit comencem a omplir-los amb els noms dels representants de cada partit que han estat escollits en districtes petits (comarca, o subcomarca) en l’altra papereta. Un cop aquests estiguin assignats s’acabaran d’omplir els escons amb els candidats presentats a la llista nacional. Es garanteix el pes igualitari de tots els ciutadans, el territori està ben representat i s’incrementa la proximitat entre el votant i els polítics.

Article publicat al diari ARA a data 09/01/2017

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Crònica sopar-àgora amb Mercè Conesa

Mònica Morros.

El 80% dels municipis de Catalunya estan adherits a l’Associació de Municipis per la Independència, però en termes poblacionals, aquest tant per cent, sols significa el 34% de la població catalana. Amb aquesta dada, Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona, evidenciava la necessitat de tenir en compte el paper de l’agenda urbana en el procés constituent, perquè sense una agenda que aglutini les noves necessitats socials no s’aconseguirà sumar els indecisos en el què es pot considerar com “L’Oportunitat per Catalunya”. Dimecres passat, la presidenta de la Diputació de Barcelona va ser la convidada en el sopar-àgora de Sobirania i Justícia i va compartir amb tots els socis assistents la via d’actuació que hauria de portar a terme el moviment sobiranista per tal d’esdevenir el més exitós possible.

Segons Conesa, l’anhel independentista ha de saber transmetre tot el seu contingut i no sols un independentisme per un independentisme. La clau del triomf rau en la conscienciació que un país propi és l’eina essencial per fer front a les necessitats que colpegen la nostra quotidianitat. Fent esment a aquestes necessitats la presidenta apuntava a quatre eixos centrals que ens condicionen i que per tant han de ser considerats com els grans reptes del nou país. La bretxa social, la bretxa econòmica, la bretxa digital i per últim la bretxa mediambiental. Transformar doncs la resolució d’aquestes necessitats en arguments a favor del procés d’independència és vital per assolir-la i en aquest sentit, els municipis han de jugar un paper clau.

Jaume López, politòleg i portaveu de Reinicia, segon convidat de la vetllada de dimecres passat, en la mateixa línia apuntava en la necessitat de relligar l’agenda urbana amb l’agenda estatal. Segons el politòleg, el debat ha de passar d’allò concret a allò general, és a dir, des de les necessitats s’ha de ser capaç de perfilar com ha de ser el nou país. En aquest punt va elevar el paper de Reinicia com a clar espai de trobada a on les necessitats són el pal de paller de tots els debats. “No s’ha de barrejar el debat independentista amb el debat constitucional, en aquest punt els nostres representants ens han fallat” afirmava Jaume López.

Ambdós convidats van posar sobre la taula idees que seran cabdals per assolir la majoria necessària cap a la independència de Catalunya, conscienciant a aquella part de la societat que encara no ho està, que no podem seguir sotmesos a una legalitat espanyola retrògrada i conservadora. Perquè com deia la filòsofa Emma Goldman “La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble el que ha de pujar cap a la llibertat”.

conesa-12

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Ens queda seny?

Pere Costa.

Voldria recordar breument tres temes: imperi, eleccions, Catalunya.

Imperi. Cristòfol Colom et alter, varen fer un descobriment increïble. Es varen explorar grans territoris per part de la Corona de Castella. Poc després existia un imperi en el que no es ponia el sol. L’espoli econòmic posterior a les colònies va ser demencial. Els espoliats es varen rebel·lar. Hi havia dues úniques solucions: pactar i configurar una mena de  Commonwealth o creure que “Dios es español” i el “honor patrio está por encima de todo”. La decisió va ser ignorar el pacte, l’equilibri, la justícia i mantenir l’espoli a canvi d’una religió imposada, una llengua imposada i d’una “Madre Patria” dictatorial. El resultat va ser la guerra, innumerables espanyols morts, i la decadència.

Resultat actual: A l’envellida Castella, avui Espanya, li queda una única colònia: Catalunya.

Però l’espoli, el colonialisme i la dictatorial Madre Patria no s’han adonat de res. Abans era la Corona de Castilla, avui es la Constitución Española.

Però resulta que la Madre Patria ha passat a millor vida, que la “región” catalana està farta de treballar per  la Corona, i vol ser lliure i arribar a un acord menys cruel i sanguinari del que varen haver de suportar les antigues colònies per ser independents.

Eleccions. Espanya és un país especial. Sempre ha estat, en pau o en guerra, vivint en un enfrontament de dretes i esquerres. Això s’ha acabat però no ho poden entendre. Serà allò de “Dios, Patria y Rey”, serà allò de la “unidad de destino en lo universal”, serà que l’únic que entenen són les dictadures?

Catalunya. En aquests moments té una opció única per, sense guerres, morts i misèries, alliberar-se de la pesant llosa d’una Espanya caduca, dictatorial, que no sap el que és el diàleg, ni la llibertat dels altres.

Però sabrà Catalunya aprofitar aquest magnífic moment històric? No cal dir que alguns catalans  dubten d’aquesta possibilitat ja que en lloc de fer una pinya única i forta per la llibertat es complauen en perdre el temps en disquisicions polítiques secundaries a la independència. Amb una mica de seny, podrien deixar-les pel futur i ara fer pinya per solucionar l’actual situació, i després dialogar i arribar a decisions sobre el demà polític de la nostra nació.

I sols es pot confiar en la política veritablement catalana i serveixi d’exemple el d’un partit liderat per un catedràtic de dret constitucional que no aconsegueix ni sortir en el llistat de les votacions de Galícia i Euskadi, però a Catalunya juga un paper idèntic al del PP quant al seu profund anticatalanisme. I que des de Pompeu Gener, passant per Jordi Pujol, Artur Mas, el President de la Generalitat, Raül Romeva, etc. no deixa “títere con cabeza” però queda lluny de donar cap solució que no sigui la sacrosanta Constitució (El País, 28 setembre 2016).

Es pot afirmar, doncs, que la Constitució Espanyola sols la pot interpretar l’Estado Español d’una manera semblant a com la Bíblia sols la pot interpretar l’Església Catòlica.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Estem davant d’una nova fase en la comunicació política?

Xavi Portet.

Durant aquests darrers mesos, alguns analistes s’han referit a l’actual escenari mediaticopolític com “la nova política” o “la nova etapa de la comunicació política”, definint com a imprescindible la presència dels representants en la plenitud dels mitjans i dels formats televisius. Ara bé, és realment inèdit aquest context? Al meu entendre, la resposta a aquesta pregunta és no, i a continuació n’explicaré el perquè.

Raimon Obiols, en un article al seu blog titulat “Comunicació i manipulació”, constatava que vivim en una època de “mediatització de la política i de politització dels mitjans”, que transmeten discursos cada vegada més “elementals” perquè estan dirigits a les emocions d’un públic “passiu”. La televisió, en aquest context, “intenta fer compatibles uns formats aparentment oposats com són la informació i l’entreteniment”, -que en anglès es coneix com l’infotainment-.

Doncs bé, més enllà del contingut d’aquest article, el que m’interessa destacar és la data en què va ser escrit: el desembre de 2007. Han passat gairebé deu anys des que l’exprimer secretari del PSC va publicar aquest escrit, i el diagnòstic que va fer aleshores de la comunicació política és perfectament traslladable a la fase actual. En aquella època, però, ningú tenia ni Facebook, ni Twitter, i al bipartidisme encara li quedaven molts anys d’existència. Això evidenciaria, per tant, que les formes actuals de fer política són les mateixes que llavors.

I és que els partits polítics no han cessat en l’intent d’arribar a la gent, utilitzant tots els mitjans que tenien al seu abast. La comunicació política, en conseqüència, està en constant renovació, i els estrategs dels partits sempre presenten novetats respecte les eleccions anteriors amb la intenció de no perdre la proximitat i el vincle entre representants i ciutadans.

En aquest sentit, l’exemple paradigmàtic que s’acostuma a donar és la trucada que va fer Pedro Sánchez a Jorge Javier Vázquez dins el programa Sálvame (líder d’audiència a les tardes) per tractar el polèmic tema del Toro de la Vega. Davant les crítiques rebudes per haver accedit a tenir una conversa en directe amb el popular presentador català, el candidat socialista va defensar que no s’havia de menystenir als telespectadors d’aquest programa i que “calia estar on estan els ciutadans”.

Amb tot això vull recalcar que el que ha canviat no és la comunicació política en sí. En tot cas, ha augmentat dràsticament el grau de professionalització del sector i s’han multiplicat els mitjans i les plataformes digitals per a transmetre el missatge. A conseqüència, el bombardeig de consignes és molt més complex i segmentat.

Feta aquesta apreciació sobre la mediatització de les campanyes, entrem ara a discutir sobre el retorn que això pot tenir per als ciutadans. L’infotainment els ajuda realment a convèncer-los per anar a votar? Fa que s’interessin més en la política o, pel contrari, s’hi involucren menys?

D’entrada, podem analitzar quines han sigut les dades de participació a nivell espanyol: l’any 2004, la participació en les eleccions a les corts generals fou de gairebé el 76%, i en els últims anys no ha fet més que baixar, fins a estancar-se al 69% en les passades eleccions de desembre i juny. El mateix ha passat amb les eleccions al Parlament europeu: del 63% de l’any 1999 s’ha passat al 43% l’any 2014.

Si ens endinsem al baròmetre del CIS de maig de 2016, convé observar amb atenció les dades relacionades amb la percepció sobre la situació política espanyola que tenen els ciutadans. De fet, més del 95% dels enquestats responen que la situació política actual del país és regular, dolenta o molt dolenta. Al mateix temps, més d’un 90% constaten que aquesta és igual o pitjor que fa un any.

Segurament caldria analitzar més dades sobre interès en la política i percepció dels mitjans, però les dades que acabem de veure evidencien que el desinterès i la desafecció cap a la classe política no ha fet més que augmentar en els darrers anys, més enllà de l’increment de mitjans i de programes d’infotainment.

Paradoxalment, però, hi ha algunes cadenes televisives, com ara la Sexta, que han vist augmentades les seves audiències (i per tant, els seus ingressos publicitaris) a base d’emetre continguts de caire polític, en formats més aviat barats i emesos en prime time. Això ho podem entendre com una estratègia win-win per part de les televisions i els partits, que ha funcionat de la següent manera:

Els mitjans aconseguien audiència o bé fent ús de l’espectacularització, (com per exemple enfrontant visions polítiques diametralment oposades com les de Pablo Iglesias amb les del periodista Eduardo Inda) o també implicant als representants en activitats de lleure o shows d’entreteniment. Al mateix temps, els partits com el d’Iglesias assolien presència i notorietat, tot adquirint popularitat davant la ciutadania. Això els ha postulat per a presentar-se a unes eleccions, assolint uns resultats més que notables que han posat fi a molts anys de bipartidisme.

A tall de conclusió podem sentenciar que la mediatització de les campanyes no és cap novetat d’aquestes darreres eleccions de 2015 i 2016. El que ha augmentat és la professionalització del sector i les múltiples plataformes per a transmetre els missatges. Aquesta espectacularització, però, no sembla tenir un bon retorn per la ciutadania: la participació electoral s’ha estancat i la percepció de la situació política segueix sent molt negativa. Els únics beneficiats, en canvi, han sigut una sèrie de partits polítics i grups mediàtics en concret.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavi Portet, politòleg i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.  @xaviportet

Bisbe Omella

Enric Cirici.

Només tres mesos ha trigat el nou bisbe de Barcelona per manifestar que no és polític i que el que li interessa és la qüestió social i religiosa a la seva nova diòcesi. És el manual de tots els bisbes quan arriben a la seu de Barcelona. És normal que no parlin del que saben interessa, com seria la informació amagada de com han estat escollits. Això una i altra vegada i la resposta per part del que fa carrera política és que no en fa, sinó el que el preocupa són els pobres. Utilitzen els marginats per amagar ambicions de poder en la ruta cap a Madrid i Roma. Les deficiències materials per pal·liar la pobresa, precisament a Catalunya estan força ben ateses per organitzacions eficaces creades per gent que si responen a la crida evangèlica sense renunciar a la fidelitat nacional. Omella de la consciència de tenir un País que no és el seu en diu fer política. Imagino que la seva negació de l’existència nacional catalana també deu ser una actitud derivada de la seva neutralitat davant el genocidi històric de generacions espanyoles que pensen com ell. Utilitza, com fan altres, la precarietat econòmica i social per dissimular la negació explícita de la nostra existència com a comunitat diferenciada.

Omella arriba a Barcelona, dient com tots els bisbes nomenats sense cap mirament apostòlic, que no fa política. I no en parla sinó que en fa ja que malgrat trobar el President del País i altres consellers processats, té la barra de dir que Catalunya no existeix com a País. No podem acceptar que una persona amb cultura mínima no sàpiga com va l’elecció de bisbes i que el País que ha estat enviat li varen afusellar els seu President Companys, el catòlic Carrasco i Formiguera, cap de l’oposició i tants altres atemptats de tota mena encaminats a obtenir finalment la desaparició de tota cultura i consciència nacional. Per la seva carrera política no l’importa negar l’evidència que hi ha un poble que viu i prospera al marge de repetides repressions. No creu que la majoria de la població, a la que teòricament ha d’evangelitzar, accepta Catalunya com el seu País. El nou arquebisbe, que suposem culte, ignora la existència de documents constants d’eclesiàstics i ciutadans que han sacrificat la seva vida per una Pàtria que ha estat objecte de genocidi continuat durant generacions.

Omella al dir que només hi ha un País que és Espanya creu que el genocidi ja s’ha consumat.

No cal que tornem una vegada més a recordar-li quina ha estat la història eclesiàstica de Catalunya, la política, la nacional…no cal ja ho sap. El que ha de fer és marxar si no vol afegir-se a l’acció genocida espanyola.

Article publicat a Tornaveu (28-04-2016)

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-05-20 a les 16.06.54Enric Cirici, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. .@cirici2