On som?

Ramon Valimañas.

A l’agost del 2016 estem en guerra, al segle XXI, a l’Europa comunitària, dins la NATO, i dins l’ euro però, en guerra amb l’ estat espanyol.

Algú va dir que la guerra era la continuació de la política amb altres mitjans. Els espanyols, a nosaltres, sempre ens havien bombardejat, no cal dir que han estat bastantes vegades, i encara n’hi ha molts que ho enyoren. Recordeu com Gregorio Peces Barba comentava que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada 50 anys i així s’acabaven els problemes. Quan se li va contestar va respondre: “tienen la piel muy fina”, i aquest era del PSOE !!!!!! No vull ni imaginar què pensen els altres.

El nostre camí ha capgirat el nostre esquema polític com un mitjó. Mirem, el Partit Popular ha passat a ser absolutament irrellevant en el nostre Parlament i l’única cosa que pot fer és filibusterisme. L’antiga CiU es va separar i el què queda de la UDC ja s’encarregaran els creditors que, després de perdre bous i esquelles, només en deixaran els ossos. El nou PDC s’ha hagut de renovar de dalt a baix per poder seguir, i noms il·lustres i intocables han desaparegut de la nit al dia, fins i tot el d’algun que no s’ ho acabava de creure va fer una finta a l’últim minut, per no fer un ridícul còsmic. Els del PSOE en versió catalana estan anys llum d’on eren, de ser un poder hegemònic en molts àmbits han anat patint desercions, pèrdues d’escons en ajuntaments, i diputacions fins arribar a ser insignificants comparat amb el que havien estat. C’s nascut contra el procés, s’ ha nodrit de vots dels socialistes i del PP i no han fet el mal que pretenien. A l’esquerra existeix un magma de sigles i grups que encara viuen en el somni del referèndum pactat i la fraternitat ibèrica. Pobrets! Només despertaran amb el referèndum que es farà al culminar el procés, desprès d’aprovar les lleis de desconnexió, i en aquell moment “exigiran“ que s’els escolti. La seva “superioritat moral” els fa francament inaguantables i perfectament prescindibles. Que ningú pensi que ens ajudaran abans. No tenen el valor de dir no a un referèndum perquè no quedaria bé, però sempre posaran excuses per no celebrar-lo: que si no és pactat, que si no es donen les condicions, etc. Però sobre tot, que no es faci.

En el nostre caminar hem fet baixes notables dins el món de la fiscalia, s’han vist obligats a acusar al President de la Generalitat i tres membres més per salvar la cara (la seva) davant l’enorme desobediència civil que va significar la consulta no permesa, i per acabar-ho d’adobar vam impedir la formació del govern Rajoy a principis d’any. En el judici contra l’expresident i les conselleres, a més del diputat Homs, no crec que posin ningú a la presó. Són burros però no tant.

En el terreny econòmic totes aquelles plagues bíbliques i viatges a l’espai sideral no s’han produït.  El nostre PIB està creixent més que l’espanyol, les exportacions van força bé (ja som el 25% del total espanyol), el turisme igual, l’atur per sota la mitjana espanyola i amb la independència hi ha estudis que diuen que disminuiria un 4% mes. Barcelona s’està consolidant com punt important dins la tecnologia. Ara, per justificar la seves mentides anteriors, diuen que els de fora segueixen invertint perquè no creuen en la independència.

I tot això ho hem fet sense trencar cap vidre a l’aparador. Els espanyols estan desesperats perquè no saben com aturar-ho i tot el que han fet ha estat inútil, el tema Pujol, les acusacions al President Mas i a l’alcalde Trias, campanyes de desprestigi arreu, etc. I nosaltres caminant endavant sense caure en provocacions i és així com hem de seguir.

Si mirem enrere veurem que primer van ser amenaces, que no cobraríem les pensions, que posaríem fronteres i pagaríem duanes que no ens reconeixeria ningú, que ens expulsarien de la UE, etc. Nosaltres cada amenaça l’hem anat rebatent i no han produït l’efecte desitjat per ells, només els ha faltat el Brexit, per això ara ja no en parlen tant, ja hem entrat en una nova fase.

Hem de veure què passa amb en Quim Arrufat en el nou i flamant càrrec a les CUP. Aquest nomenament no penseu que és casual, es difícil endevinar perquè els “nous” són tan hermètics com els “vells”.

Som al tram final, però encara que no quedi molt serà molt dur, primer pel seu orgull ferit i segon pels diners. Que ningú pensi que ho acceptaran de bon grat ja que si poden faran mal i ja els és igual perquè és l’últim tros de l’imperi. I a més tenen por a l’efecte contagi perquè en aquest cas els resultats serien una autèntica catàstrofe per ells, per l’Espanya de matriu castellana.

Tot el que hem fet, si ens ho haguessin dit fa uns anys, no ho hauríem cregut, encara que a vegades no ho valorem, hem avançat un munt, un autèntic munt.

Nosaltres hem de seguir endavant amb determinació i tan junts com puguem, si ho fem així la victòria serà nostra de forma contundent.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

 

Catalunya, motor d’Europa?

Isabel-Helena Martí.

L’economia catalana rutlla d’allò més bé, oi? Fa uns dies Jordi Baiget, conseller d’Empresa i Coneixement, en donava fe, pletòric (1). Les exportacions catalanes el 2015 han fulminat tots els màxims de creixement històric, registrats ininterrompudament durant els darrers cinc anys. En el passat exercici les vendes a l’exterior han crescut un 6,1% i han assolit una quantia inèdita, prop dels 64 mil milions d’euros. A Espanya les vendes globals a l’exterior han experimentat un augment del 4,3%.

Les dades de l’evolució econòmica catalana susciten l’optimisme no només entre els actors polítics. Fins i tot, aquells obligats per natura a la cautela, es mostren satisfets. L’informe trimestral de conjuntura catalana, recentment presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és bon exemple (2). El 2015 es tanca amb un gens negligible creixement del 3,2% del PIB (el mateix que per l’economia espanyola), i no es descarta revisar a l’alça la previsió del 2,8% pel 2016. Un escenari internacional favorable -però amb riscos creixents- s’assenyala com a primer coadjuvant: baixada dels preus del petroli, devaluació de l’euro, tipus d’interès reduïts, i política monetària expansiva del Banc Central Europeu. Panorama, doncs, benigne però alhora transitori, en tant que supeditat a desencadenants externs. Incideixen també factors d’àmbit domèstic, principalment una recuperació gradual de la confiança per part d’empresaris i consumidors. Trets, tots ells, extrapolables a la resta de l’Estat, que presenta unes pautes de creixement força coincidents. Perceptibles, fins i tot, per aquells que pretenen trobar en els tres punts que separen les, igualment execrables, taxes d’atur catalana (17,7%) i espanyola (20,9%), dues realitats econòmiques divergents. L’homogeneïtat de les polítiques en el marc espanyol i la prevalença d’un model productiu orientat als preus baixos i la profusió de llocs de treball poc o gens qualificats, són dos factors que ens uniformitzen i amalgamen els uns amb als altres, a la vegada que allunyen Catalunya de l’Europa de l’eficiència i l’equitat. Malgrat els molt lloables esforços de l’administració i acadèmia catalanes, els ressorts de producció més qualitatius, fonamentats en la innovació i recerca, són encara poc determinants en la generació de PIB i oportunitats en el mercat laboral.

El mite de la Catalunya motor-econòmic-europeu, bressol d’una societat precursora i benestant, en altres temps nodrit amb afany des del màrqueting polític, s’esfilagar-se extenuat, incapaç de passar amb suficiència la prova de la simple constatació empírica. L’índex Eurostat del PIB per capita 2014 (en termes de paritat de poder adquisitiu) de 276 regions de la UE-28, és eloqüent (3). La mediocritat de Catalunya és absoluta, amb 8 escadussers punts (108) per sobre la mitjana europea. Situada, no només per sota de la Comunitat de Madrid (125), País Basc (119) i Navarra (113), sinó també a anys llum de les 21 regions europees més dinàmiques econòmicament (la menys avançada de les quals supera en 50 punts la mitjana).

Per l’altra banda, el govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros encara, l’agenda de reformes que la Comissió Europea reclamà, ara fa justament un any, en un informe macroeconòmic demolidor (4). Els desequilibris són colossals. Brussel·les alerta que la correcció del dèficit i la reducció del deute, la flexibilització del mercat laboral, la remodelació del sistema financer i una millor liberalització econòmica són tasques urgents, pendents de realització, que situen l’economia espanyola en una tessitura d’extrema vulnerabilitat. Però n’hi ha més, el llast de la corrupció, la manca de productivitat, l’atur i desigualtat estructurals, la fragmentació del mercat interior, la caiguda de la inversió en R+D, l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur, i un llarg i desesperançador etcètera. El projecte institucional i econòmic espanyol és un fiasco estrepitós.

Catalunya, a més de resultar damnificada per aquesta realitat comuna, ha d’afrontar una altra de particular i afegida. La derivada d’un encaix polític disfuncional dins l’Estat que comporta, entre molts altres perjudicis, un dèficit fiscal crònic entorn del 8%, l’absència d’inversió en infraestructures crucials i un seriós empobriment addicional en la qualitat de vida dels ciutadans.

D’entre les deu economies globals actualment més competitives, segons el Fòrum Econòmic Mundial, sis són estats amb poblacions d’una dimensió equiparable a la catalana (Suïssa, Singapur, Holanda, Hong Kong, Finlàndia i Suècia) (5). Si ho mirem des de la perspectiva, sempre més amable, del nivell de desenvolupament humà i felicitat autopercebuda, el World Hapiness Report 2015 de les Nacions Unides identifica els cinc països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i Canadà (6). Hi ha, doncs, una contrastada correlació positiva entre competitivitat, benestar i mida poblacional reduïda. Són bones notícies. L’horitzó a Catalunya podrà ser tot un altre, tan bon punt es disposi dels instruments d’un estat independent.

(1)  – Les exportacions catalanes assoleixen els 63.839 milions d’euros el 2015 – Acció 10 – Generalitat de Catalunya – 18/02/2016

(2)  – Informe trimestral de conjuntura catalana – Cambra de Comerç de Barcelona – Gener 2016

(3)  – 2014 GDP per capita in 276 EU regions – Eurostat – 26/02/2016

(4)  – Country report Spain 2015 – Comissió Europea UE – 26/02/2015

(5)  – The world’s top most competitive economies 2015-16 – Fòrum Econòmic Mundial – 30/09/2015

(6)  – World Hapiness Report 2015 – Nacions Unides – 23/04/2015

Sobre l’autora: 

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti