On som?

Ramon Valimañas.

A l’agost del 2016 estem en guerra, al segle XXI, a l’Europa comunitària, dins la NATO, i dins l’ euro però, en guerra amb l’ estat espanyol.

Algú va dir que la guerra era la continuació de la política amb altres mitjans. Els espanyols, a nosaltres, sempre ens havien bombardejat, no cal dir que han estat bastantes vegades, i encara n’hi ha molts que ho enyoren. Recordeu com Gregorio Peces Barba comentava que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada 50 anys i així s’acabaven els problemes. Quan se li va contestar va respondre: “tienen la piel muy fina”, i aquest era del PSOE !!!!!! No vull ni imaginar què pensen els altres.

El nostre camí ha capgirat el nostre esquema polític com un mitjó. Mirem, el Partit Popular ha passat a ser absolutament irrellevant en el nostre Parlament i l’única cosa que pot fer és filibusterisme. L’antiga CiU es va separar i el què queda de la UDC ja s’encarregaran els creditors que, després de perdre bous i esquelles, només en deixaran els ossos. El nou PDC s’ha hagut de renovar de dalt a baix per poder seguir, i noms il·lustres i intocables han desaparegut de la nit al dia, fins i tot el d’algun que no s’ ho acabava de creure va fer una finta a l’últim minut, per no fer un ridícul còsmic. Els del PSOE en versió catalana estan anys llum d’on eren, de ser un poder hegemònic en molts àmbits han anat patint desercions, pèrdues d’escons en ajuntaments, i diputacions fins arribar a ser insignificants comparat amb el que havien estat. C’s nascut contra el procés, s’ ha nodrit de vots dels socialistes i del PP i no han fet el mal que pretenien. A l’esquerra existeix un magma de sigles i grups que encara viuen en el somni del referèndum pactat i la fraternitat ibèrica. Pobrets! Només despertaran amb el referèndum que es farà al culminar el procés, desprès d’aprovar les lleis de desconnexió, i en aquell moment “exigiran“ que s’els escolti. La seva “superioritat moral” els fa francament inaguantables i perfectament prescindibles. Que ningú pensi que ens ajudaran abans. No tenen el valor de dir no a un referèndum perquè no quedaria bé, però sempre posaran excuses per no celebrar-lo: que si no és pactat, que si no es donen les condicions, etc. Però sobre tot, que no es faci.

En el nostre caminar hem fet baixes notables dins el món de la fiscalia, s’han vist obligats a acusar al President de la Generalitat i tres membres més per salvar la cara (la seva) davant l’enorme desobediència civil que va significar la consulta no permesa, i per acabar-ho d’adobar vam impedir la formació del govern Rajoy a principis d’any. En el judici contra l’expresident i les conselleres, a més del diputat Homs, no crec que posin ningú a la presó. Són burros però no tant.

En el terreny econòmic totes aquelles plagues bíbliques i viatges a l’espai sideral no s’han produït.  El nostre PIB està creixent més que l’espanyol, les exportacions van força bé (ja som el 25% del total espanyol), el turisme igual, l’atur per sota la mitjana espanyola i amb la independència hi ha estudis que diuen que disminuiria un 4% mes. Barcelona s’està consolidant com punt important dins la tecnologia. Ara, per justificar la seves mentides anteriors, diuen que els de fora segueixen invertint perquè no creuen en la independència.

I tot això ho hem fet sense trencar cap vidre a l’aparador. Els espanyols estan desesperats perquè no saben com aturar-ho i tot el que han fet ha estat inútil, el tema Pujol, les acusacions al President Mas i a l’alcalde Trias, campanyes de desprestigi arreu, etc. I nosaltres caminant endavant sense caure en provocacions i és així com hem de seguir.

Si mirem enrere veurem que primer van ser amenaces, que no cobraríem les pensions, que posaríem fronteres i pagaríem duanes que no ens reconeixeria ningú, que ens expulsarien de la UE, etc. Nosaltres cada amenaça l’hem anat rebatent i no han produït l’efecte desitjat per ells, només els ha faltat el Brexit, per això ara ja no en parlen tant, ja hem entrat en una nova fase.

Hem de veure què passa amb en Quim Arrufat en el nou i flamant càrrec a les CUP. Aquest nomenament no penseu que és casual, es difícil endevinar perquè els “nous” són tan hermètics com els “vells”.

Som al tram final, però encara que no quedi molt serà molt dur, primer pel seu orgull ferit i segon pels diners. Que ningú pensi que ho acceptaran de bon grat ja que si poden faran mal i ja els és igual perquè és l’últim tros de l’imperi. I a més tenen por a l’efecte contagi perquè en aquest cas els resultats serien una autèntica catàstrofe per ells, per l’Espanya de matriu castellana.

Tot el que hem fet, si ens ho haguessin dit fa uns anys, no ho hauríem cregut, encara que a vegades no ho valorem, hem avançat un munt, un autèntic munt.

Nosaltres hem de seguir endavant amb determinació i tan junts com puguem, si ho fem així la victòria serà nostra de forma contundent.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.