Estem davant d’una nova fase en la comunicació política?

Xavi Portet.

Durant aquests darrers mesos, alguns analistes s’han referit a l’actual escenari mediaticopolític com “la nova política” o “la nova etapa de la comunicació política”, definint com a imprescindible la presència dels representants en la plenitud dels mitjans i dels formats televisius. Ara bé, és realment inèdit aquest context? Al meu entendre, la resposta a aquesta pregunta és no, i a continuació n’explicaré el perquè.

Raimon Obiols, en un article al seu blog titulat “Comunicació i manipulació”, constatava que vivim en una època de “mediatització de la política i de politització dels mitjans”, que transmeten discursos cada vegada més “elementals” perquè estan dirigits a les emocions d’un públic “passiu”. La televisió, en aquest context, “intenta fer compatibles uns formats aparentment oposats com són la informació i l’entreteniment”, -que en anglès es coneix com l’infotainment-.

Doncs bé, més enllà del contingut d’aquest article, el que m’interessa destacar és la data en què va ser escrit: el desembre de 2007. Han passat gairebé deu anys des que l’exprimer secretari del PSC va publicar aquest escrit, i el diagnòstic que va fer aleshores de la comunicació política és perfectament traslladable a la fase actual. En aquella època, però, ningú tenia ni Facebook, ni Twitter, i al bipartidisme encara li quedaven molts anys d’existència. Això evidenciaria, per tant, que les formes actuals de fer política són les mateixes que llavors.

I és que els partits polítics no han cessat en l’intent d’arribar a la gent, utilitzant tots els mitjans que tenien al seu abast. La comunicació política, en conseqüència, està en constant renovació, i els estrategs dels partits sempre presenten novetats respecte les eleccions anteriors amb la intenció de no perdre la proximitat i el vincle entre representants i ciutadans.

En aquest sentit, l’exemple paradigmàtic que s’acostuma a donar és la trucada que va fer Pedro Sánchez a Jorge Javier Vázquez dins el programa Sálvame (líder d’audiència a les tardes) per tractar el polèmic tema del Toro de la Vega. Davant les crítiques rebudes per haver accedit a tenir una conversa en directe amb el popular presentador català, el candidat socialista va defensar que no s’havia de menystenir als telespectadors d’aquest programa i que “calia estar on estan els ciutadans”.

Amb tot això vull recalcar que el que ha canviat no és la comunicació política en sí. En tot cas, ha augmentat dràsticament el grau de professionalització del sector i s’han multiplicat els mitjans i les plataformes digitals per a transmetre el missatge. A conseqüència, el bombardeig de consignes és molt més complex i segmentat.

Feta aquesta apreciació sobre la mediatització de les campanyes, entrem ara a discutir sobre el retorn que això pot tenir per als ciutadans. L’infotainment els ajuda realment a convèncer-los per anar a votar? Fa que s’interessin més en la política o, pel contrari, s’hi involucren menys?

D’entrada, podem analitzar quines han sigut les dades de participació a nivell espanyol: l’any 2004, la participació en les eleccions a les corts generals fou de gairebé el 76%, i en els últims anys no ha fet més que baixar, fins a estancar-se al 69% en les passades eleccions de desembre i juny. El mateix ha passat amb les eleccions al Parlament europeu: del 63% de l’any 1999 s’ha passat al 43% l’any 2014.

Si ens endinsem al baròmetre del CIS de maig de 2016, convé observar amb atenció les dades relacionades amb la percepció sobre la situació política espanyola que tenen els ciutadans. De fet, més del 95% dels enquestats responen que la situació política actual del país és regular, dolenta o molt dolenta. Al mateix temps, més d’un 90% constaten que aquesta és igual o pitjor que fa un any.

Segurament caldria analitzar més dades sobre interès en la política i percepció dels mitjans, però les dades que acabem de veure evidencien que el desinterès i la desafecció cap a la classe política no ha fet més que augmentar en els darrers anys, més enllà de l’increment de mitjans i de programes d’infotainment.

Paradoxalment, però, hi ha algunes cadenes televisives, com ara la Sexta, que han vist augmentades les seves audiències (i per tant, els seus ingressos publicitaris) a base d’emetre continguts de caire polític, en formats més aviat barats i emesos en prime time. Això ho podem entendre com una estratègia win-win per part de les televisions i els partits, que ha funcionat de la següent manera:

Els mitjans aconseguien audiència o bé fent ús de l’espectacularització, (com per exemple enfrontant visions polítiques diametralment oposades com les de Pablo Iglesias amb les del periodista Eduardo Inda) o també implicant als representants en activitats de lleure o shows d’entreteniment. Al mateix temps, els partits com el d’Iglesias assolien presència i notorietat, tot adquirint popularitat davant la ciutadania. Això els ha postulat per a presentar-se a unes eleccions, assolint uns resultats més que notables que han posat fi a molts anys de bipartidisme.

A tall de conclusió podem sentenciar que la mediatització de les campanyes no és cap novetat d’aquestes darreres eleccions de 2015 i 2016. El que ha augmentat és la professionalització del sector i les múltiples plataformes per a transmetre els missatges. Aquesta espectacularització, però, no sembla tenir un bon retorn per la ciutadania: la participació electoral s’ha estancat i la percepció de la situació política segueix sent molt negativa. Els únics beneficiats, en canvi, han sigut una sèrie de partits polítics i grups mediàtics en concret.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavi Portet, politòleg i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.  @xaviportet

Manifest pel Dia Internacional de les Dones

Mònica Morros.

Al 1789 després de la Revolució Francesa es redactava i s’aprovava la famosa Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Dos anys més tard, com a resposta a aquest text i a les idees que aquest comportava, Olympe de Gouges posà sobre la taula que en la llibertat que es proclamava s’estava oblidant a més de la meitat de la població: les dones. Per això, ella mateixa redactà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. Aquesta declaració fou l’embrió de les lleis que reconeixen avui en dia, formalment, la igualtat de drets per ambdós sexes. No obstant això, la igualtat teòrica no va de la mà de la igualtat real.

Dos segles més tard de l’assassinat d’Olympe de Gouges per feminista, en mans de l’estat francès, la igualtat entre sexes, que tots anhelem, segueix sense ser una realitat.

Tots el partits polítics, inclòs el meu, s’omplen la boca de paraules que s’enterboleixen quan aquestes s’han de posar a la pràctica. Igualtat i Justícia són mots que ressonen dia a dia entre les parets del nostre Parlament i que embolcallen tot el territori català però que semblen perdre valor en la vivència de la quotidianitat. Si volem la independència, aquesta ha d’anar enfocada cap a l’assoliment d’una República justa i igualitària, però per ser-ho ho ha de ser per a tots i per a totes. Per això, recordant Olympe de Gouges, les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot; ni més ni menys.

No ens conformem amb un 30% de conselleries, amb un 18% d’alcaldies o en cobrar un 25% menys de sou per treballar en una mateixa tasca. No ens conformem ocupar un 35% dels càrrecs de direcció i gerència a les empreses, ni a fer front a dues hores més de mitjana, a les tasques de la llar.

No ens hi conformem perquè som unes inconformistes!

Ens és indiferent si vestim samarretes o americanes allò substancial són les idees i com les duem a terme. Hem de donar veu a dones que estan a primera línia, per tal de visibilitzar la seva feina i recordar, al nostre entorn, que aquest país no és un club d’homes.

Les dones hi hem estat, hi som i hi serem!

Les dones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que gaudeixen de gran prestigi:

  • No són dones invisibles però han dibuixat elles mateixes la seva imatge.
  • No són dones atletes però han saltat moltes barreres.
  • No són dones forçudes però han trencat molts murs.

Dones criden dones!

Si som capaços de crear referents femenins, en la mateixa mesura que actualment en creem de masculins, animarem a les noves generacions a conformar una realitat on prevalgui el valor de la igualtat per sobre de tot. Remoure estructures de poder no és fàcil, però no defallirem. Hem trencat amb l’status quo espanyolista i ara ho farem amb l’status quo masclista.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comuniciació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros