Noruega, sobirania i felicitat

Havent dimitit tots els ministres de llurs funcions i havent declarat oficialment el Rei que no podia procurar al país un nou govern, el poder reial de Noruega ha deixat de funcionar… En  llur qualitat de representant de la nació, l’Storting acaba d’encarregar als ministres dimitits  l’exercici provisional, a títol de govern noruec, del poder conferit al Rei en la constitució i les lleis, mitjançant les modificacions oportunes per fer efectiva la dissolució de la unió amb Suècia, de fet que el Rei ha cessat d’exercir les funcions de rei noruec”

Declaració unilateral d’independència del parlament noruec (Storting) – 7 de juny de 1905

És a l’eminent historiador i jurisconsult normand Charles Benoist (Courseulles-sur-Mer, 1861-1936) a qui devem la crònica detallada de l’aspre conflicte sobre política exterior que enfrontà durant uns anys Noruega i Suècia, aleshores unides sota el paraigua de la dinastia dels Bernardotte (casa reial sueca). El Tractat internacional de Kiel havia arrabassat Noruega el 1814 a Dinamarca, derrotada en les guerres napoleòniques, i forçat la seva annexió a Suècia. L’intens torcebraç en relació als serveis consulars, origen de la disputa, palesava interessos comercials oposats i, en certa manera, dues ànimes irreconciliables. L’obstinació sueca per fer passar Noruega, tant sí com no, per l’adreçador, acabà comportant la dissolució dels vincles polítics entre les dues nacions mitjançant una resolució de caràcter unilateral impulsada pel parlament noruec (Storting) (1).

El text de Benoist, minuciós en la descripció dels fets i d’innegable vocació didàctica, es desenvolupa en 23 planes i relata quasi en temps real (l’escriu l’agost de 1905, dos mesos després de l’incident) tant els precedents històrics com les vicissituds d’ordre jurídico-polític generades per la secessió. L’estil, però, és netament periodístic. Es publicà a la que és avui la revista mensual en actiu més antiga d’Europa: la parisina Revue des Deux Mondes, fundada el 1829 i tribuna de prestigi entre juristes, acadèmics, literats i, en general, les elits intel·lectuals i polítiques del període (2).

El catedràtic d’història constitucional europea a l’Escola lliure de ciències polítiques, ancestre de la moderna Sciences Po, qualifica de veritable “revolució” el succeït a Noruega. No obstant això, s’expressa en uns termes sorprenentment contemporitzadors, atesa la cultura política de l’època i el perfil tradicionalista de l’autor:

“Noruega acaba de dissoldre, nou anys abans d’esdevenir centanària, la seva unió amb Suècia. Ho ha fet d’una manera no només serena sinó també digna, noble i quasi religiosa. El Rei, per la seva banda, en lloc d’apel·lar a la força, s’ha conformat amb protestar i argumentar com un vell professor de dret. Vet aquí que el Parlament noruec, l’Storting, ha estat capaç, amb un sol gest, de portar a terme, pacíficament i educada, una revolució”

Diuen que Charles de Gaulle fundà la Cinquena República influït, en part, per les idees de Charles Benoist, singularment les contingudes a l’obra “Sophismes politiques de ce temps” (3). La Cinquena República, encara vigent en l’actualitat, instaurà a França un règim semi-presidencialista amb un cap d’estat legitimat pel vot popular directe, amb l’objectiu de potenciar les capacitats del poder executiu i refermar els mecanismes de contrapès democràtic. És precisament aquesta determinació en la cerca de la “millor forma de govern” que porta Benoist a reflexionar, en el decurs de l’article, sobre les enormes dificultats que han d’afrontar les unions entre diverses entitats de caire estatal. Es refereix a la política en termes de “geometria” i, seguint el símil, a “la quadratura del cercle” quan les entitats agregades volen disposar d’un nivell de sobirania equiparable. La federació entre iguals, sosté, és una entelèquia, un projecte irrealitzable empíricament. És per això que troba la secessió de Noruega revolucionària en les formes, però lúcida en el fons.

Mentrestant a Catalunya, Enric Prat de la Riba està a punt de donar a conèixer “La nacionalitat catalana” (maig de 1906). L’assaig esdevindrà referencial per l’incipient nacionalisme polític d’aleshores, i també pel dels atribolats temps a venir. Descriu Catalunya com un “estat natural” per la seva condició de comunitat nacional en contraposició a Espanya que és un “estat plurinacional”. Però com a fórmula política no planteja la independència sinó la federació, que ha de dotar de continuïtat la unitat d’Espanya. El futur president de la Mancomunitat no augura que la reacció espanyola a una possible secessió catalana pugui ser, de cap de les maneres, ni respectuosa ni pacífica, com ho ha estat, uns mesos abans, la del rei Òscar II de Suècia. Cal, doncs, indefectiblement, esbossar un projecte d’integració. Fracassat aquest, de forma fefaent i reiterada al llarg dels anys, tan bon punt l’amenaça de repressió violenta s’esvaeix, un creixent, i probablement ja majoritari, segment dels ciutadans catalans orienta les seves preferències constitucionals envers la creació d’un estat independent.

El Regne de Noruega és avui un dels estats més pròspers del planeta, no només per les magnituds econòmiques que presenta sinó, sobretot, pel grau de desenvolupament humà del seu teixit social. Any rere any els estudis mostren com el nivell de “felicitat”, tant estadística com autopercebuda, dels noruecs encapçala tots els rànquings internacionals. El Social Progress Index del 2015 situa el país com número u, a l’avantguarda mundial en progrés, benestar i oportunitats pels seus ciutadans (4). Igualment el darrer informe de les Nacions Unides sobre la felicitat al món (World Happiness Report 2015) l’ubica dins del grup dels quatre països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca i Noruega (5). Els segueixen, per ordre de puntuació, Canadà, Finlàndia, Holanda, Suècia, Nova Zelanda i Austràlia. Tots ells amb poblacions dins d’una forquilla que oscil·la entre els 327 mil habitants d’Islàndia i els 23 milions d’Austràlia, i on també podria encaixar Catalunya atenent la seva dimensió.

Fou Thomas Jefferson, epicuri confés, qui, a la Declaració d’Independència dels Estats Units, es referí a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” (Life, Liberty and the pursuit of Happiness) com a drets naturals i inalienables de l’ésser humà, i que els estats tenen obligació d’emparar. Però per poder arribar-hi són moltes les nacions que, com Noruega i els EUA, s’han hagut de desempallegar abans d’una condició política disfuncional que els impedia l’exercici lliure de la plena sobirania, i atènyer les capacitats màximes. El 31 d’agost de 1905 començaren les negociacions de separació entre Noruega i Suècia, després d’un referèndum que avalà la iniciativa unilateral del parlament. El 26 d’octubre Òscar II reconegué el nou estat i abdicà del tron noruec. Poc després, la nit de cap d’any, el cèlebre compositor romàntic, i compromès activista pro-independència, Edvard Grieg, escrigué, amb melangia, al seu diari personal (6):

“Ara que l’any 1905, aquest gran any, s’escola em sento ple de gratitud per haver pogut viure’l. Però sense els somnis de la meva joventut, que aquest any ha fet realitat, la meva música ves estat mancada dels antecedents necessaris. Aquests anhels han modelat la personalitat de la meva música. Si aquest 7 de juny ves arribat en la meva joventut, aleshores, què ves esdevingut de la meva música? No, és millor així.
La lluita, al llarg de tota la meva vida, per la independència ha estat la més gran de les fortunes. La llibertat és: l’esforç per aconseguir la llibertat!”

(1) – Dissolution of the union, 1905 – The Royal House of Norway
(2) – La sécession de la Norvège – Charles Benoist, Revue des Deux Mondes, agost 1905
(3) – Charles Benoist ou la recherche du “meilleur gouvernement” – François Broche, Magistro
(4) – Social Progress Index 2015 – Social Progress Imperative
(5) – World Hapiness Report 2015 – Sustainable Development Solutions Network, Nacions Unides
(6) – Edvard Grieg: Art and Identity – Erling Dahl Jr. i Monica Jangaard, Amazon

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí,  presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Com Àustria o Dinamarca, també en Educació

Si el grau de progrés i d’evolució social es mesura amb la inversió en educació que realitza cada país, nosaltres no en sortim ben parats. Espanya destina als seus alumnes al voltant de 1.014€ per càpita. Catalunya, una mica menys: 890€. Unes xifres molt lluny dels nostres referents: Àustria (2.068), Dinamarca (3.544), Noruega (4.445) –per citar-ne alguns. Podem pensar que això ho solucionarem amb el dèficit fiscal, però no només és un problema de diners, sinó també d’estructura. Falla el model central: no té sentit que algú en un despatx de Madrid decideixi com estudia un nen d’onze anys a Olot; però també fallem en les nostres competències: no s’ha sabut modernitzar el model d’aprenentatge als nous temps (TIC).

Els nostres problemes educatius no acaben amb la llengua o la sisena hora –que són els temes més recurrents– sinó que tenim problemes tant o més profunds que aquests. Arran dels tràgics fets de l’Institut Joan Fuster, una setantena de docents van publicar una carta al diari ARA on, partint dels fets a La Sagrera, desgranaven una sèrie de punts problemàtics del model vigent dels quals parlem poc o gens. Tenim professionals excel·lents, però pocs recursos i massa burocràcia –en aquest sentit Xavier Melgarejo és de lectura obligada amb el seu Gràcies Finlàndia.

Un dels moments en què veus que alguna cosa va malament –i que no presagia res millor– és quan l’educació obligatòria (primària i secundària), la formació professional i la universitat es regulen amb independència unes de les altres, com si fossin alienes entre elles. Un any en reformen una, i l’any vinent retoquen l’altra. N’ha escrit molt l’ex-rectora de la UOC, Imma Tubella, amb postulats molt interessants. Aquesta falta de correlació entre les etapes educatives provoca situacions com ara que, el primer any d’universitat, és a moltes facultats un repàs d’allò que es pressuposa que hauries d’haver après al batxillerat: llengua, filosofia, història, matemàtiques, estadística, etcètera.

Hi ha un exercici que ho exemplifica molt bé. Si llegiu el temari d’un curs de batxillerat actual veureu que s’hi expliquen molts conceptes que, almenys jo, vaig aprendre en cursos anteriors al batxillerat. I anant més enrere, recordo que part del temari que jo feia amb catorze o quinze anys, els meus pares l’havien estudiat essent encara més joves. Sembla, doncs, que amb els anys hem anat retardant i reduint el temari escolar de manera alarmant. Sempre recordaré un peculiar manual d’educació que em va caure a les mans ara fa uns anys. Era un llibre homologat i certificat per educadors on es demanava, a grans trets, que els alumnes havien d’acabar 4rt d’ESO sabent un mínim de coneixements. De manera concreta, recordo l’apartat de literatura. Segons el manual, si l’alumne coneixia els noms d’alguns autors, el seu any i lloc de naixement, i el títol d’algun dels seus llibres, ja ens podíem donar per satisfets. Jo no sabia si riure o plorar.

Aquesta aproximació tan bàsica a l’educació parteix del factor memorístic, que regenta gairebé totes les etapes educatives. Estudiem per aprovar, no per aprendre. El model ha girat sempre entorn de la repetició i la memorització de noms, dades i fets concrets. Però a mi m’interessa més que un alumne em sàpiga desenvolupar una idea que no pas em digui el títol del llibre on surt aquesta idea. De què serveix relacionar El mite de la caverna amb Plató si després no el sabem explicar? De què serveix conèixer que la Revolució Francesa succeeix al 1789 si no sabem dir en què va consistir? O en el camp de les ciències: de què serveix aprendre’s una fórmula de memòria si després no sabem quan o com aplicar-la correctament? Patim un excés de memorització i per contra no desenvolupem suficientment el raonament
crític.

Un altre punt del model educatiu que mai m’ha fet el pes és la poca (a vegades nul·la) modernització del temari amb el pas dels anys. Expliqueu-me quin sentit té que els meus avis, els meus pares, jo mateix, i ara els meus alumnes, haguem estudiat el mateix temari de literatura. D’acord que hi ha uns autors clàssics que cal saber, però el món ha canviat, i la manera de relacionar-s’hi, també. Per exemple, la influència de J. K. Rowling en el món literari és excepcional. La posem dintre de la llista dels clàssics, o la menystenim perquè encara és viva i la seva literatura és fantasiosa i juvenil? A l’hora d’explicar el nostre món, crec que un alumne establiria abans una relació entre el seu context social i les obres d’Stieg Larsson o Karl Ove Knausgaard, que no pas amb obres clàssiques. Compte, amb això no vull dir que haguem de passar pàgina de les grans figures literàries, sinó que cal ampliar el ventall del temari educatiu tenint en compte el present. Tinc la sensació, i no sóc l’únic, que rebutgem allò contemporani com si fos poc acadèmic. És un fet palès que també s’observa amb la filosofia i amb l’art. Per reflexionar-hi.

I un altre punt tant o més cabdal que els esmentats i que també mereix atenció és la tecnologia de la informació. Durant segles no hem tingut la tecnologia per canviar el model clàssic d’aprenentatge però ara que la tenim, per què no l’emprem? La idea de posar un ordinador a cada classe i fins i tot a cada alumne se’ns presenta com una idea nova, però en realitat és molt vella. De fet, per a Steve Jobs, aquesta idea ja era una prioritat als anys vuitanta. Com hem evolucionat des d’aleshores? Seguim amb una classe quadriculada, amb els alumnes asseguts de manera individual, i amb el professor embrutant-se les mans de guix. Ens pensem que per incorporar una pissarra electrònica ja hem fet les paus amb el món tecnològic. Però a molts països europeus la tauleta digital és ja l’únic element a classe. Les aules són espais diàfans, amb grans taules que permeten els alumnes estar més a prop i interactuar entre ells. No hi ha una zona concreta pel professor, que es mou constantment, s’asseu amb ells, i els hi planteja el temari de tu a tu. Des de primària, fins a la universitat. El resultats, de moment, estan essent molt bons.

Cal entendre l’educació com la clau de volta de tot i, com a tal, cal repensar-la de dalt a baix. No s’hi val fer un nyap per tapar un altre nyap. Com amb el nou estat, cal pensar l’educació des de zero, amb una fulla en blanc. I si ja tenim mig centenar de llibres que ens parlen del futur econòmic de Catalunya, fora bo començar-ne a tenir almenys una dotzena que parlessin també de com educarem els nostres fills.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_n

Marc Perelló, professor i investigador universitari. Membre de Nettalking.