El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Llei o democràcia: fals debat

Jaume López.

La identificació de l’Estat amb una única nació converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

“Ja se sap què passa quan es contraposa llei a democràcia: el feixisme”. Les paraules de l’exministre i exlíder del PPC, Josep Piqué, resumeixen molt bé el marc que volen imposar en el relat del procés sobiranista els no independentistes i, especialment, els defensors del centralisme i l’immobilisme de l’Estat. El sobiranisme, però, no té per què jugar-hi ni situar els seus missatges en un terreny de joc interessat que el perjudica. Certament, la reivindicació catalana s’ha basat en el dret a decidir que es fonamenta en el principi democràtic, però ningú ha dit mai que hauria de ser fora de la llei.

Aquests dies de judicis i els que vindran cal recordar que ningú es vol saltar la llei en primera instància, que si algú la incompleix és per una interpretació molt determinada de la llei i que en el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat. Es volen fer les coses d’acord amb les lleis, perquè es pensa que des d’una interpretació actual del principi democràtic les lleis poden donar cobertura a l’aspiració d’expressar la voluntat d’una comunitat política, a través d’un referèndum, i conèixer si vol mantenir-se dins de l’Estat o independitzar-se a través d’una negociació.

En el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat

Només cal recordar a la ciutadania que ja el 1998 el dictamen sobre la secessió del Quebec del Tribunal Suprem del Canadà deia coses com que “no hi ha conclusions predeterminades per la llei”, que és possible fer un referèndum dins de la Constitució i que aquesta mateixa Constitució empara els drets tant dels quebequesos com dels ciutadans de la resta del Canadà, i que la negociació, en cas de victòria del sí, “hauria de buscar la conciliació entre dues majories legítimes, la del Quebec i la del Canadà”.

El mateix es pot dir de l’esperit amb què es van interpretar les lleis en el cas d’Escòcia, sota el principi de garantir “les estretes i productives relacions entre Escòcia i la resta del Regne Unit”. És molt significatiu que, en cas de victòria de l’opció independentista, estava previst que s’obrís un període de transició de 18 mesos, que s’acabarien amb la proclamació de la independència a través d’actes formals dels dos Parlaments, el britànic i l’escocès. El govern de Westminster “donaria al Parlament escocès la competència per declarar-se com a nou estat independent en nom del poble sobirà d’Escòcia”. Quan es parla d’interdependències (normalment per negar la legitimitat de la independència), o de sobiranies múltiples, em costa trobar un exemple millor.

Al Canadà, la feina del Tribunal Suprem (que equival al Constitucional espanyol), en les seves pròpies paraules, ha de ser clarificar “el marc legal en què s’han de prendre les decisions en virtut de la Constitució i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que operen dins d’aquest marc”. En altres latituds, el paper del Tribunal Constitucional s’ha entès en sentit contrari: més que desenvolupar principis, s’ha afanyat a garantir uns procediments que faciliten el manteniment de l’ statu quo i pràcticament expulsen del terreny de joc de la política (realitzable i no només enunciativa) un tipus de demandes democràtiques. Es va demanar la transferència de la competència per organitzar referèndums, es va intentar fer el 9-N en el marc de la llei de consultes no referendàries que es va impugnar, es va impulsar un procés participatiu d’acord amb les competències en aquesta matèria. Malgrat el relat de la desobediència d’altres, aquesta cadena posa de manifest la voluntat de fer les coses dins dels marges de la llei espanyola.

No és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques

Quan això és impossible, les decisions del Parlament potser seran inconstitucionals, però l’expressió democràtica de qualsevol Parlament és llei. De nou, no és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques, com bé expressava el Tribunal Suprem canadenc. I aquí ve el segon i gran problema de la democràcia espanyola: la negació del poble català. La identificació de l’Estat amb una única nació, cosa inconcebible en aquestes altres democràcies, és el que converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

Davant de la doble negació, impossibilitat de votar sobre la independència i impossibilitat de reconeixe’ns com a nació, no hi ha cap proposta per redefinir l’Estat en els termes plurinacionals que els impulsors de la reforma estatutària, començant pel president Maragall, havien imaginat com a possible. No caiguem, doncs, en el parany d’oposar democràcia a llei. Perquè és fals. En tot cas, democràcia (i llei) versus ofec i negació, com a poble i com a ciutadans, el que es prefereixi. Parafrasejant un anunci: “No, amics, no totes les democràcies són iguals”.

Publicat al diari Ara a data de 27/02/2017.

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume