Procedeix aplicar el dret internacional

Pau Miserachs.

El Secretari General de les Nacions Unides Sr.Ban Ki-Moon, va visitar Andorra a principis d’abril del 2013, amb motíu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, i entre altres coses va dir el dia 2 d’abril, valorant el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya, que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i s’han de respectar les aspiracions genuïnes dels pobles. El procés el va situar dins del marc dels drets humans i la dignitat de les persones que l’ONU respecta i promou arreu del món. Va afegir que els conflictes s’han de resoldre per vies pacífiques i amb diàleg, respectant la voluntat genuïna dels pobles afectats. També va recordar que el dret a l’autodeterminació és un element formal de la Organització de les Nacions Unides, situant en el seu discurs el procés català dins l’empara del dret internacional a l’autodeterminació. Va fixar aquest dret que és independent de la superfície d’un estat i del nombre dels habitants. Després anava cap a Madrid on el Sr. Rajoy l’esperava amb una llista de reivindicacions d’aspirants a càrrecs dins de les Nacions Unides, sense interessar-li parlar de Catalunya segurament.

Avui, a Catalunya patim el desconeixement culpable per l’estat espanyol d’aquest dret que reconeixen les Nacions Unides a la seva Carta Fundacional de 1945, per veu del seu propi Secretari General. Qui aspira a càrrecs no pot ignorar ni deixar de costat les obligacions que li imposen les regles internacionals, quan d’un poble annexionat per la força es tracta. Volen els del Govern central presència de prestigi, amagant que volen imposar criteris dictatorials irresponsables a Catalunya i als Tribunals querelles possiblement il·legals comprometent la Justícia. Si la resposta de Rajoy a Ban Ki-Moon pel tema català fou “ya hablaremos”, va deixar clar el Sr.Rajoy que mai negociaria res amb Catalunya, doncs pretén abans cremar-la. Han començat, seguint ordres de Fiscalia de l’Estat, a atacar ara amb forces policials militars segrestant propaganda impresa, aturant a les televisions i actes públics la llibertat d’expressió en nom d’un híper-legalisme histriònic, com diuen els escriptors catalans en el seu Manifest demanant votar el dia 1 d’octubre. És una qüestió, com diuen, de defensar la llibertat d’expressió i la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Registres a impremtes, intervenció de propaganda del vot, cerca incansables de paperetes i urnes, comunicació als alcaldes de prohibició d’oferir espais de vot , retirar domassos i propaganda de paradetes dels partits al carrer amb la menció democràcia, censura a correus i segrest de revistes que parlen de democràcia, sense importar la violació del secret postal i la il·legal censura feta per un funcionari, a més de l’atemptat coactiu contra drets fonamentals reconeguts a tot el món civilitzat. Amenaces del mateix President Rajoy de persecució per delicte contra els que vagin a les taules, dissolució de la sindicatura electoral. És el que creuen al Govern espanyol que és el que necessita la nació espanyola per parar la campanya i la votació d’un poble determinat que no té por de la repressió. Què ens importa que ens inhabilitin als jubilats i als que són a l’atur i als joves expatriats per manca de feina al territori. Que ens inhabilitin serà per poc temps, perquè no servirà jurídicament per res un cop declarada la independència.

Serem Estat independent. Nosaltres no tenim por perquè sabem que el dret internacional està per damunt de la llei espanyola i algun Tribunal Internacional de Justícia anul·larà tots els disbarats legals del règim espanyol. I no dubten alguns a Espanya a anar contra les llibertats fonamentals d’expressió i el dret a votar, la equitat i la Llei aplicable, trencant amb la tolerància, forçant criteris judicials de possible nul·litat per il·legalitat, per subvertir els principis i valors constitucionals i menyspreu de les obligacions del dret internacional públic com el dilluns 19 de juny explicava Narcís Oliveres en un article publicat a El Punt/Avui.

Els catalans no som patriotes del poder, sinó de la construcció d’un país nou en forma de república, per recobrar el nostre estat abolit per la força el 1714, el 1939 i de nou el 2010, viure en llibertat i millorar la situació social dels nostres ciutadans i ciutadanes. Lluís Martínez també deia en la seva columna a El Punt/Avui el 19 de juny del 2017 “ni diners ni papers”, recordant que Rajoy ha incomplert tot el que va prometre, com Mariano Revilla recorda cada vegada que surt per TV que Rajoy és un morós. De manipulador i fals, ara ens ha sortit un populista de dretes com a botxí de la democràcia i un cap de govern suspès pels seus propis fets en dret internacional públic. Si els espanyols no el paren i l’envien a Santa Pola a fer de registrador de la propietat, aquest home és clar que, per la seva intolerància amb Catalunya, i ignorància culpable del dret internacional públic i del que diuen les Nacions Unides, destruirà el poc que ja queda de les Españas, com va fer amb l’Estatut del 2006 retallat al Congreso de los Diputados i acabat de tombar pel Tribunal Constitucional el 2010, malgrat haver sigut aprovat en referèndum pel poble català.

Ara ens regim per una llei autonòmica imposada y ens diuen que és la llei dels catalans, callen que no l’hem votada després de la retallada i que vam sortir al carrer protestant. ¿On era la democràcia de què parlen? No ens podem creure una gent que ens retallen autogovern, drets i llibertats, dient que reformaran la Constitució sense aclarir res, com els socialistes del PSOE que fan molt discurs, però no concreten res i han renunciat al republicanisme. ¿Què és la Constitució de 1978 avui pels catalans sinó altra cosa que un mur a l’exercici de l’autogovern i llibertats tradicionals catalanes abans de l’annexió forçada?

És contrari a dret que el Senyor Rajoy i el seu entorn amenacin els polítics catalans injustament com presumptes criminals colpistes. És aplicable al territori espanyol el dret dels Tractats i la jurisprudència del Tribunal internacional de Justícia creat per les Nacions Unides. El Govern espanyol i els Tribunals sembla que no s’adonen que quan es discuteix la creació d’un nou estat no és aplicable el dret intern del territori, sinó que ho és l’internacional dels Tractats i el de les Nacions Unides que Espanya té reconeguts i ratificats.. És una barbaritat jurídica dir el contrari.

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.

Estat de dret

Narcís Oliveres.

Kant va escriure en una nota en el seu famós llibre Crítica de la raó pura que “els juristes estan buscant una definició per al seu concepte del Dret”. Encara la busquen!

De tipus d’estats, de drets –i de relacions entre ells– n’hi ha tants que és impossible quantificar-los. Mariano Rajoy ha reduït el tema a una fórmula màgica: España es un estado de derecho. Què caram és un estado de derecho? (hi ha maneres més grolleres de preguntar-ho i tal vegada siguin les més adients). En una persistent exhibició de supèrbia castellana s’ha instal·lat en un refús sistemàtic i ni s’ho pregunta. L’article 1.1 de la Constitució espanyola del 1978 diu literalment: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.” Espanya no és només un estat de dret i prou, és un estat social i democràtic de dret. Aquests adjectius no l’ajuden a entendre el problema? No té idea del que significa social?, i del que significa democràtic? I dels valors que propugna, tampoc no en té cap? L’article 1.1 té el mateix redactat en l’Avantprojecte de Constitució, publicat en el Boletín Oficial de las Cortes del 5 de gener del 1978; en l’aprovat per les Corts Generals el 31 d’octubre i el ratificat per referèndum popular el 6 de desembre del mateix any. Era una Constitució que Alianza Popular rebutjava. Quan la seva empara, esdevinguda Partido Popular, va accedir al poder es va adonar que ja li anava bé i la va segrestar amb l’efecte que han desaparegut garantia de drets i separació de poders.

L’estat social i democràtic de dret és un sistema de drets que comprèn, a més dels drets essencials i subjectius, les garanties relacionades amb la integració i cohesió social i amb la participació democràtica. Si el sistema refusa, o nega, o impossibilita la participació a un procés democràtic, impedeix l’exercici del dret fonamental de llibertat, que és un dret social i democràtic i el primer del valors que propugna l’esmentat article de la Constitució.

El president, Puigdemont, va dir que el pla independentista continua intacte i per Ferran Requejo, Catalunya ha reaccionat com si ja fos un estat. La unitat és un valor, és clar; un valor que no exclou la voluntat de Catalunya de recuperar la seva independència, voluntat conforme amb el Preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites i, amb tals finalitats, de conviure en pau com a bons veïns”.

Publicat a El Punt Avui el 28/08/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Referèndum com a necessitat

Pau Miserachs.

Finalment, com era d’esperar, han intervingut les Nacions Unides en el conflicte Catalunya-Espanya. Una carta de l’expert independent de l’Alt Comissariat dels Drets Humans Sr. Alfred de Zayas tramesa a l’ambaixadora espanyola davant de les Nacions Unides, Sra. Menéndez Pérez, amb data 30 de gener, posa en relleu la preocupació de la institució internacional per la manca de diàleg i fa l’oferiment per “discutir la situació actual en el context de les obligacions d’Espanya per virtut del dret internacional de drets humans”. El Sr. De Zayas recorda, en la seva carta comunicant a l’ambaixada la seva disponibilitat per al diàleg per trobar solucions, que el dret dels pobles a la lliure determinació està consagrat en el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. També recorda l’expert designat per les Nacions Unides l’existència d’un informe presentat a l’Assemblea General, l’any 2014 (A/69/272), centrant el dret a la lliure determinació com clau per l’ordre internacional previst per la Carta de les Nacions Unides, assenyalant que “el referèndum és un mètode fiable per sondejar l’opinió pública i evitar un consentiment artificial, a fi de garantir l’autenticitat de l’expressió de la voluntat pública en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força”. El Sr. De Zayas comunica a la missió diplomàtica espanyola davant de les Nacions Unides la seva preocupació per l’operació de descrèdit contra els dirigents polítics de Catalunya, la declaració del procés participatiu del 9-N com a il·legal i els judicis contra dirigents polítics. Adverteix tanmateix que la realització de la lliure determinació, interna o externa, és una estratègia important per a la prevenció de conflictes i demana rebre comentaris del regne d’Espanya, ja que entén que la negació de la lliure determinació genera conflictes. Les Nacions Unides han iniciat la seva intervenció en el conflicte recollint informació. Els queda per saber que Catalunya és un poble ocupat i annexionat a un estat contra la seva voluntat que gaudeix del dret a recobrar les seves institucions, drets i llibertats com a estat. Aquesta gran veritat, que el govern d’Espanya amaga, és definitiva per declarar la condemna de la situació a la qual aquest govern porta, enrocat en una legislació obsoleta i contradictòria amb les obligacions derivades de l’aplicació del dret internacional a Espanya, negant-se a atendre la reivindicació catalana de celebrar un referèndum d’autodeterminació que beneeix l’Alt Comissariat de les Nacions Unides pels Drets Humans. L’escàndol internacional ja està servit. És on l’orgull de l’Espanya imperial sense imperi no hauria d’haver arribat. A Madrid, encara hi són a temps, de rectificar abans que l’assumpte vagi més amunt. Els temps de “jo mano i ningú m’ha de dir el contrari” s’han acabat. Els exemples del Quebec i d’Escòcia són l’avís per al govern d’Espanya que la democràcia no és quelcom d’ús limitat. Els propòsits fundacionals de la Carta de les Nacions Unides, de 1945, que inclouen el dret dels pobles a la lliure determinació i el respecte al principi de la igualtat de drets hi són no precisament per ornamentar el Palau de les Nacions ni per editar fullets turístics.

Publicat al Punt Avui a data de 24/04/2017.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Principi democràtic i autodeterminació

Pau Miserachs.

El 6 d’octubre el Parlament de Catalunya votava reclamar al Govern de la Generalitat que convoqui un Referèndum sobre la independència. Automàticament el Govern Central, conseqüent amb la seva posició de negar tot dret dels catalans a ser un país lliure, va interposar l’habitual reclamació al Tribunal Constitucional per destruir la iniciativa parlamentària catalana, iniciant a més de nou els moviments oficials per la persecució judicial dels representants de les institucions catalanes. El Govern espanyol, deixant de banda la política, va seguir contra aquest acord un enfocament jurídic desproporcionat i immoderat davant el principi democràtic.

L’esperit absolutista del Govern Central ha conduït la Justícia a aplicar lleis amb esperit interpretatiu i contingut allunyats del principi democràtic. L’adscripció política i manca d’independència efectiva de molts Magistrats que deuen el seu nomenament a decisions del partit governant, ha fet de la Justícia un instrument de dominació i d’imposicions de poder.

La posició del Govern Central és clara i taxativa contra el dret a decidir dels catalans. El gran argument d’aquest Govern és que Catalunya, aspirant a la independència de l’estat espanyol, no pot pretendre trencar la unitat d’Espanya i el referèndum que volem fer, és una imposició al Govern espanyol que no accepten, no poden acceptar, ni volen acceptar per considerar-lo anticonstitucional i contrari als interessos generals. No volen reconèixer que la Constitució no prohibeix ni impedeix celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, doncs no legisla sobre els referèndums vinculants, limitant-se a les iniciatives legislatives populars que són una guia democràtica aplicable per analogia per exigir la celebració d’un referèndum. La manifestació de l’11 de setembre de 2012 fou la prova d’aquesta voluntat que segueix viva, doncs el poble de Catalunya és innegable que vol votar i decidir lliurament el seu futur polític.

L’Estat espanyol vol desconèixer que un referèndum democràtic no busca l’adhesió incondicional sinó una participació democràtica i lliure en una decisió presa amb totes les garanties formals i materials, amb total llibertat de comunicació de masses, amb accés equitatiu i igual, per impedir les manipulacions i les instrumentalitzacions i control de la informació que arriba a la ciutadania, contràriament al que ens tenen acostumats.

L’Estat espanyol sembla ignorar que Catalunya, com recordava Joan Ridao en el seu informe de 2014 sobre el dret a decidir, compleix les condicions exigides pel Tractat Iberoamericà de Montevideo de 26 de desembre de 1933 – Espanya no el va signar-, per ser Estat, doncs Catalunya disposa d’un territori, un poble, un govern i capacitat de relacions exteriors.

L’Estat espanyol, però, cec i mancat de visió de futur, segueix oposant-se a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i a permetre la independència si s’arriba a declarar. Aquest Estat rebutja l’aplicació al seu actual territori del principi democràtic que reconeixen les Nacions Unides i la Unió Europea, Però a més, contradictòriament al que diuen, també reconeix aquest principi la mateixa Constitució de 1978 en declarar Espanya com Estat democràtic. I és que en aquest cas la Constitució deixa de ser un marc de convivència per convertir-se en un marc d’enfrontament judicial del Govern Central amb les nacions perifèriques, com diria Joan Ridao.

El principi democràtic és un principi general i com a principi polític i de significació jurídica que està per damunt de les lleis, s’ha de respectar encara que no figurés a la Constitució. Democràcia és un terme amb significació ambivalent, política i jurídica que les lleis, el Govern Central i els Tribunals no poden contradir, doncs el principi atribueix al poble, segons el jurista Joan Ridao, disposar de la mateixa Constitució amb absència de límits materials imposats per la mateixa Constitució.

La Constitució no és només el que està escrit, doncs amb el principi democràtic s’ha de tenir en compte el respecte a les minories, al context sociopolític i la realitat social.

El pluralisme polític, com explicava el Catedràtic de Dret Constitucional i ex-Magistrat del TC Manuel Aragón, fou reconegut pel mateix Tribunal Constitucional com a valor jurídic fonamental en diverses sentències, reconeixent el mateix TC que no pot substituir el legislador ni extralimitar-se en les seves funcions, doncs només ha d’examinar la compatibilitat o incompatibilitat de la llei amb la Constitució, reconeixent que existeixen interpretacions generals de la Constitució que no corresponen al legislador, i menys encara al Govern.

La regla d’or és que s’ha de presumir sempre la constitucionalitat dels actes del legislador quan la mateixa Constitució no ofereix amb claredat la regla, doncs la Constitució és tant sols una Font jurídica primordial de tot l’ordenament, configurant les relacions jurídiques dins la societat, la qual cosa exigeix que el dret sigui un dret d’emanació democràtica.

El cas dels catalans és doncs un dels principis que han de ser norma a respectar per l’Estat i el Govern central que no pot servir- se d’interpretacions excessivament discrecionals o arbitràries contràries al principi democràtic, doncs no es pot invalidar en base a valors abstractes qualsevol llei o acord que no agradi al Govern Central per simplement considerar-lo incompatible amb el sentiment de poder del Govern, negant a més el pluralisme polític i el principi de justícia.

Les Nacions Unides sempre han sigut indiferents a la forma de govern dels estats membres, respectant la sobirania i la no ingerència en qüestions internes, com fa la Unió Europea. Però la protecció internacional dels drets humans, en especial el dret a unes eleccions lliures i a la democràcia entesa com un sistema participatiu i plural, a més de representatiu, són avui els elements necessaris per instaurar un estat de dret.

No s’entén en dret internacional modern postcolonial, com estat de dret aquell que no respecta els drets humans. Un estat democràtic ha de respectar també la diversitat cultural seguint la Declaració de la UNESCO de 2001, i el dret al reconeixement de les minories. La diversitat és avui considerada intrínsecament beneficiosa.

La noció de democràcia veritable enunciada pel Consell d’Europa per consolidar la pau, ha sigut introduïda en el dret internacional i sembla que ja és possible aclarir si les minories nacionals internes poden invocar amb el dret a la identitat i a la seva existència, el dret a la seva autonomia i a l’autodeterminació, amb independència de les lleis de l’Estat en qüestió. En esdevenir Espanya membre de la Comunitat Europea l’any 1986, s’obligava a assumir, adoptar i sotmetre’s als principis i valors de la Unió. Aquesta realitat significa que el principi democràtic havia de ser acceptat per la nostra cultura jurídica com font interpretativa dels drets.

Tot i que la paraula democràcia no apareix de manera expressa en la Carta fundacional de les Nacions Unides i que tampoc s’exigeix als Estats membres un determinat model polític, la nova política de la institució ha basat la democràcia participativa, i pluralista en la democratització dels Estats com a garant de la pau. Aquest nou enfoc permet revaloritzar els drets polítics i plantejar que les democràcies han d’evolucionar d’acord amb la declaració de la Conferència de Viena del 25 de Juny de 1993.

Les Nacions Unides s’han fonamentat en la defensa del pacifisme i els drets humans. Però de la seva acció s’en desprèn que el desenvolupament del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals exigeixen una democràcia basada en la voluntat del poble lliurament expressada determinant el sistema econòmic, social i cultural que serà el seu i amb la seva plena participació col·lectiva.

Definitivament, sense pluralisme i llibertat no hi ha dignitat individual ni col·lectiva. Les Constitucions que violenten o impedeixen l’exercici dels drets i llibertats poden arribar a ser considerades il·legítimes en el nou ordre internacional.

La cultura de la democràcia integrada en el nou ordre internacional ens descobreix que el dret dels pobles autòctons a decidir lliurament com a principi de legitimitat democràtica, permet el reconeixement a Europa del dret d’autodeterminació de les minories nacionals sense Estat i sense dominació colonial perfectament definides històricament com Catalunya, amb dret propi, llengua i cultura que formen part contra la seva voluntat d’un Estat hereu d’una assimilació violenta.

Els Tractats de Viena sobre la successió d’Estats de 1978 i 1983 refereixen la hipòtesi de la separació d’una part del territori d’un Estat i la creació d’un nou Estat. A més el dret internacional no fonamenta cap prohibició a les declaracions unilaterals d’independència sense violència.

Ningú pot negar que tot poble té un dret imprescriptible i inalienable a la seva lliure existència i a l’autodeterminació. La Resolució 47/135 de Les Nacions Unides de 3 de febrer de 1993, proclama el dret de protecció de l’existència i la identitat de les minories nacionals en el seu propi territori, quedant obligats els Estats a adoptar les mesures legislatives necessàries, doncs Catalunya és una realitat nacional indiscutible amb dret a dotar-se democràticament d’un Estat propi i ser reconeguda com a tal.

Sobre l’autor:

pau-miserachsPau Miserachs, jurista, escriptor i membre de Sobirania i Justícia.

Raons per a un procés constituent

Jaume López.

De la mateixa manera que el dret a decidir ha protagonitzat els darrers anys de la vida política a Catalunya, i es pot considerar un dels eixos fonamentals de mobilització ciutadana, ara estem a les portes d’un nou capítol d’aquesta transició política que hauria de tenir un nou protagonista: el procés constituent.

Aquest terme ha anat apareixent, encara tímidament, en la vida política i, com és sabut, forma part del programa electoral de les forces independentistes i sobiranistes (des de Junts pel Sí fins a En Comú Podem), que el conceben de maneres diverses i en escenaris diferents. Però com va succeir amb el dret a decidir, la societat civil fa temps que en parla. Hi ha hagut múltiples iniciatives promogudes per la ciutadania que tenien com a objectiu imaginar i debatre com podria ser un procés constituent d’alta qualitat democràtica, la majoria de les quals reunides en la plataforma Reinicia Catalunya.

Possiblement el procés constituent és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana

Afirmar que el procés constituent serà una peça política clau que marcarà el futur d’aquest país no és gaire aventurat. En primer lloc, perquè possiblement és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana. El debat sobre la independència està pràcticament esgotat en els termes actuals. Ja s’hi ha posicionat tothom i pocs canvis s’hi poden produir. Cal un espai nou on puguem retrobar-nos per parlar del futur immediat del país sense que les posicions ja estiguin prèviament marcades segons el que cadascú votaria avui en un referèndum sobre la independència. La millor manera d’aconseguir-ho és centrant el debat en els principis constituents (que no necessàriament constitucionals) de la Catalunya que desitgem, fent aflorar consensos, com el que suscita el dret a decidir, que ens identifiquen com a país.

En segon lloc, tots sabem que el procés que està fent Catalunya és completament singular, i si acaba independitzant-se serà únic. Mai abans un país de l’Europa Occidental ha esdevingut independent en contra de la voluntat de l’estat del qual formava part. Per això no hi ha un mètode a seguir internacionalment reconegut. Tot i així, des del dictamen sobre Kosovo del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, sabem que una independència no contravé cap norma internacional, cosa que no implica que els estats t’hagin de reconèixer. Per això hem de presentar-nos al món amb el màxim de raons possibles. Més enllà de posar en evidència la resposta no democràtica de l’estat espanyol, cal posar en relleu l’alta qualitat democràtica del procés a Catalunya, amb milers de persones mobilitzades deliberant cívicament i democràticament sobre com volen que sigui el seu país. Ja hem demostrat que sabem fer grans manifestacions ciutadanes. Ara toca mostrar al món que som capaços de fer un procés constituent com no s’ha fet mai, propi del segle XXI.

Cal aprofitar l’oportunitat que dóna el procés independentista per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat

Es tracta d’una oportunitat única. Poques vegades se li obre a un país la possibilitat de fer un brainstorming d’aquestes dimensions, una radical redefinició que orienti els futurs passos del país. De fet, seria bo que cada mig segle tots els països del món es miressin al mirall i diguessin cap on volen anar, sense les cotilles del passat, que segurament van ser útils per a les generacions anteriors però que no poden llastar el futur. Un procés de revisió radical, de posada al dia. Certament, per molt desitjable que això sigui, tots sabem que en la immensa majoria dels casos és pràcticament impossible. També ho seria probablement a Catalunya (i molt més a Espanya) si no fos per la finestra d’oportunitat que ens ha obert el procés independentista (i que, potser, fins i tot, acabarà generant una altra finestra d’oportunitat per a Espanya). Cal aprofitar-la per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat coprotagonitzada per la ciutadania i els nostres representants.

El procés constituent serà la clau de volta de tota la transició. No és només que sigui una gran oportunitat, sinó que és una condició necessària perquè tot plegat avanci. Perquè un nou país (sigui república independent o formant part d’una confederació, fins i tot un nou estat federat) no és possible sense un suport molt més ampli que unes quantes dècimes de percentatge, per molt que siguin legítimes per guanyar un referèndum. El procés constituent ho ha de permetre.

Article publicat al diari ARA 30/05/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume