Els comuns i la independència

Jaume López.

En les últimes pàgines d’un llibret titulat Qué es el imperialismo (1976), Manuel Vázquez Montalbán es preguntava: “¿En qué sentido puede utilizarse la significación «imperialismo» para conocer la relación de dependencia entre el estado centralista predominante en toda Europa y aquellas naciones sometidas históricamente que han conservado íntegro su potencial energético nacionalista?” Per afirmar tot seguit: “El pueblo irlandés sufre los efectos del colonialismo en el Norte y del neocolonialismo en el Sur; los gallegos están dominados políticamente para garantizar la dominación de los grupos monopolistas del estado español; los bretones sufren la dominación centralista que es el mejor soporte del capitalismo monopolista del estado en Francia. Este esquema analítico puede trasladarse, con las variantes estructurales que convengan, a Catalunya[sic] o al País Vasco “.

Uns anys abans, Jordi Solé Tura escrivia en el seu famós Catalanismo y revolución burguesa (1970): “El nacionalismo catalán nació, se desarrolló y dio de sí lo mejor de sus energías en el período en que el modo de producción capitalista pugnaba por elevarse al plano hegemónico, sin conseguirlo plenamente. […] Su nacionalismo llamaba a todos a movilizarse en nombre del superior interés de Cataluña, pero cuando se ponía a especificar este «todos» pronto resultaba evidente que las «turbas» no entraban en él por derecho propio. […] Es decir, por un un lado, las clases propietarias; por el otro las «turbas» y el Estado “.

Aquestes dues visions, molt temps abans fins i tot que fossin descrites així, han marcat les dues visions sobre el fet nacional de les esquerres catalanes. Per a uns, l’emancipació nacional va de bracet de l’emancipació del capitalisme en la seva pitjor versió (l’imperialisme i el monopolisme d’estat). Per als altres, el nacionalisme que subratlla l’antagonisme amb l’estat és la millor manera d’emmascarar el conflicte social.

Superar la contradicció de les dues visions ha de passar, necessàriament, per l’anàlisi de context tan cara en el materialisme marxista (enfront de l’idealisme hegelià). La pregunta, per tant, que cal fer des d’una posició d’esquerres és: a la Catalunya (no al Vietnam, no al Congo) del 2018 (no del 1914, no del 1978), ¿la independència afavorirà o no les classes populars? Igualment, l’organització territorial actual de l’Estat ¿a qui perjudica més, a la classe treballadora o a les més benestants?

Seguint amb aquest fil, convé preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que actua avui com a “opi del poble”. El mecanisme marxista ens ofereix una hipòtesi versemblant sobre per què Ciutadans és la força més votada a Pedralbes i al Besòs, extrems socials. Les classes mitjanes han abraçat l’independentisme, però ¿podem identificar-les amb la burgesia de què parla Solé Tura? Difícilment. Avui aquestes classes mitjanes estan formades per petits empresaris (“propietaris”) i treballadors assalariats (“proletaris”) que comparteixen força interessos, especialment en un país de petites empreses que han de fer front a la globalització i que requereix la col·laboració público-privada per garantir unes infraestructures i una formació imprescindibles per al desenvolupament social.

Tot i la incertesa, les possibilitats de reforma d’una petita democràcia, com seria la catalana, resulten més factibles. En les petites democràcies les diferències socials es redueixen perquè acostuma a haver-hi més confluència social d’interessos i el control ciutadà de l’estat és menys costós. (No tot són flors i violes: l’eix nacional pot ressorgir per ocultar l’eix esquerra-dreta en forma de partits antiimmigració.)

En aquest context, escoltar en boca de les forces hereves de plantejaments revolucionaris que la República és impossible resulta doblement estrany perquè ara mateix suposa una predicció autocomplerta. Del seu impuls depèn arribar a un 60% de suport, cosa que, sens dubte, implicaria un canvi radical en el pla de la legitimitat i de la força política del projecte, la qual cosa, de retruc, també contribuiria a un canvi a Espanya.

Si el nacionalisme proposat per Prat de la Riba no es pot desvincular de la voluntat de mantenir l’ordre social enfront de la revolució obrera, ara, irònicament, ens podem trobar que l’espantall del nacionalisme és brandat per algunes forces d’esquerres amb les mateixes implicacions conservadores. Què dirien de tot això, avui, els enyorats Vázquez Montalbán i Solé Tura?

Publicat a l’ARA el 18/03/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Escrit sobre la catalanofòbia

Ramon Mir.

El que no hi és enlloc, no existeix. Això mateix és el que vaig pensar, quan intrigat per veure com resolia el Diccionario de la Real Academia Española (RAE) el significat de l’entrada catalanofòbia, impresa en innumerables escrits dels darrers segles, vaig evidenciar que “no hi era”; vés a saber si per manca d’espai després d’incloure’n més de 93.000 entrades.

Jorge Oteiza dóna substància al buit, com hem pogut veure els “amateurs” de l’art aquests dies a La Pedrera en la mostra de la Fundació del gran artista basc. Seguint Oteiza és fàcil deduir que el RAE també en fa del buit una substància sucosa. Expressió “explícitament” definitiva, una entrada que ha quedat vagarejant per l’espai sideral.

Passa però que aquesta fòbia social té, en el retrovisor, una mirada llunyana que cal anar a cercar inclús més enllà dels segles XVI, XVII i XVIII, que és on els historiadors situen els moments més clàssics de confrontació entre Castella i Catalunya. D’una banda l’expressió de la impotència castellana per assimilar-nos, així com la incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment, els provoca la incontinència fòbica, i no els resta altre marge que l’assoliment dels seus objectius -imperials- pel camí de la violència. Talment ho explicava Francesc Ferrer i Gironès, antic senador i diputat per Girona.

Espanya, prolongació imperial del regne de Castella, té genèticament un origen feudal de tall absolutista, i a més típicament jacobí, en tant que expressió reiteradament centralista -residència del poder-. La construcció dels estats emparats en doctrines com la de Sieyès (“cos d’associats que viuen sota una llei comuna i representada per una mateixa legislatura”) xoca amb l’imperatiu, en absolut coincident, de Nació que en la mateixa època, cap a finals del XVIII Herder, configura per la llengua, el tarannà i la tradició. Models diferents, malgrat que a la pràctica esdevinguessin equivalents tant a França, com a Alemanya. A Espanya l’equivalència no va lluir. El castellà com afirmació de Campomanes “signo común con que se explican los actos Nacionales” no va guanyar l’exclusivitat per les acientífiques reticències “regionals”: catalana, basca i gallega. Hi ha però quelcom més profund en el cas de Catalunya.

Com és que els catalans som tan diferents? –això els fot molt-. Hi ha tres elements que vull palesar. L’organització política de Catalunya configurada en Corts estamentals amb ciutadans que no súbdits –recomano “insaculació”-, amb un rei que es deu al poble i no a l’inrevés -segle XIII-; una societat oberta i mesocràtica formada a través de les condicions facilitadores i de la capacitat comercial –“veure món”- , i el repicó del XVIII amb les Juntes de Comerç i l’adscripció a les Llums i el positivisme, mentre Espanya es replegava en l’integrisme, i dissenyava -per ineptitud i mandra- un futur decadent.

Deia Isaiah Berlin que podria ser que el nacionalisme, a diferència de la mera consciència de pertànyer a una nació, és en primer lloc una resposta a l’actitud de menysteniment o menyspreu cap els valors tradicionals d’una societat, el resultat d’un orgull ferit i d’un sentiment d’humiliació en els seus membres socialment més conscients, que arribat el moment produeix ràbia i autoafirmació.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair molt sincerament l’abrivament de les senyores Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Esperanza Aguirre, Susana Díaz, i dels senyors Jorge Fernández Díaz, Felipe González, Mariano Rajoy, i molts i moltes altres que dia a dia s’esforcen per fer de Catalunya un país de futur millor.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir, artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.