Crònica del dinar-àgora amb el conseller Carles Mundó

Mònica Morros.

Dimarts 27 de setembre, just un any després d’unes eleccions transcendentals per Catalunya, com ho van ser les del 27S, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora que portava per títol “Preparats per fer el cim”. El convidat d’aquest acte fou l’actual conseller de Justícia Carles Mundó, acompanyat pel president de l’associació “Drets”, Sergi Blàzquez.

A l’inici de l’acte el conseller no va dubtar en destacar la importància de la data del dinar, tant per la situació d’un any enrere com per la proximitat de la qüestió de confiança a la que s’enfrontava el nostre president properament. “Fer el cim requereix moltes energies”. Amb aquesta afirmació, Carles Mundó va voler recordar al públic assistent que s’havia fet un camí molt llarg i que ara sols ens trobàvem a uns quants metres de la nostra meta, però que aquest últim tram era el més complicat.

Com no podia ser d’una altra manera, el conseller va parlar del procés català com un plantejament que té per lògica posar en mans dels ciutadans el futur de Catalunya, a través del vot. “Aquest és un procés que comença a les urnes i acaba a les urnes” subratllà.

Respecte la qüestió del referèndum, Mundó va assenyalar la inamovibilitat de la negativa de l’estat espanyol en aquesta qüestió. El no reconeixement de Catalunya com una nació, per part de l’estat espanyol és quelcom que impossibilita la celebració de qualsevol referèndum pactat. L’evidència ens empara. Des de les forces polítiques independentistes, s’ha demanat, al congrés espanyol, fins a divuit vegades la celebració d’un referèndum pactat i la resposta sempre ha estat un no rotund. Per tant, en paraules del propi conseller: “La possibilitat que a aquestes alçades la resposta canviï és una fantasia”.

Per últim, Mundó va voler parlar sobre la postura de suposada “neutralitat” pel que fa a certes forces polítiques, com Catalunya Sí Que Es Pot, afirmant que aquesta perpetua un statu quo, a l’estat espanyol, que perjudica totalment a la ciutadania del país. Els representats del poble català estan dedicant tots els esforços a donar veu a la ciutadania i això no ha d’espantar ningú. Cap membre de la comunitat internacional s’ha mostrat contrari al reconeixement d’un estat català. Ja que per sobre de tot són demòcrates, i per tant hem d’utilitzar la palanca de la democràcia per tal que la ferma voluntat dels catalans i les catalanes, de viure en una república catalana, sigui una realitat palpable.

Sergi Blàzquez, com a president de l’associació “Drets”, va explicar la tasca de lluita anticatalanofòbica que des de Drets s’està duent a terme. Blàzquez va assegurar que els catalans i les catalanes vivim en un estat que no sols no ens garanteix una seguretat jurídica, sinó que ens va a la contra i que l’únic mecanisme que ens queda per capgirar una situació tant dramàtica com l’actual és la construcció d’una República Catalana.

Tal i com assenyalava Alfred Bosch fa uns mesos: “Ha arribat l’hora dels valents/es, de la veritat i del vertigen, s’ha d’omplir els carrers per omplir les urnes”.

Sobre l’autora: 

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3199

Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet

Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

Ser nacionalista és un problema de fe

Els que portem dècades maldant per recuperar les llibertats de Catalunya a vegades ens aclapara un lògic cansament, hem arribat a la conclusió que assumir la independència del País o altres formes d’estructurar el poble català és un problema de fe (patriòtica) i molts arguments a favor de la llibertat del País, tal com la somiem molts, no és evident ni sentida per certs col·lectius. És inútil amb arguments dialèctics fer passar de les diferents creences assumides pels unionistes al desig de sentir la nostra llibertat nacional plena i deixin de tenir una visió del nostre País com la seva Pàtria espanyola. També hi ha un grup desinformat que necessita pedagogia i potser són els que ara estan inclosos entre els indecisos davant el 27 de setembre i després de bolcar infinits arguments a favor de la llibertat que anhelem i imaginem com a conseqüència de la nostra fe en Catalunya des de fa molt de temps, i d’explicar el que obtindríem després del que per molts de nosaltres considerem seria l’alliberament nacional, rebem globalment dues respostes: una il·lusió incondicional i també la d’una altra gent que està enderiada en l’angoixa hamletiana que “primer és la qüestió social”, cosa que no nega ningú quan tinguem medis per fer-ho.

També es constata que algunes vegades la reivindicació social, no negada per la majoria, amaga certes reticències personals contra algun protagonista notori del procés i això té poc remei. Per bastants, la reacció a favor de la independència només és una reacció a les actuacions de l’Estat i són proclius a deixar-se engalipar davant una enganyosa oferta espanyola. Després de llargs raciocinis amb gent que aparentment semblen convençuts, de sobte t’interpel·len i et tornen a preguntar: i de la justícia social què? Tot cansa i veure com la fe en Catalunya lliure va creixent però no prou neguiteja. Des de la dècada dels 50 del segle passat la consciència nacional no para d’augmentar perquè les noves generacions, ara ja molt adultes, no varen viure les irresponsabilitats dels anys 30. Els errors d’aquells anys republicans van tenir una penitència de 80 anys d’indignitat. I val a dir que un referèndum de la forma que sigui possible dirà quants tenen com a prioritat Catalunya i quants no. La transmissió de creences i fidelitats ve determinada per la vida de la mateixa societat, amb exemples personals i adhesions continuades sense imposicions. Deriven d’una fe encomanadissa per transmissió de la nostra gent i per reacció davant la repressió històrica i present per part l’espanyolisme tronat i potent. La fe en la pàtria ve del context que un viu en família, a les institucions, a les associacions i no pas per argumentacions racionals i “les caigudes del cavall” del conversos són més aviat escasses. Confiem que les manifestacions externes com el 9N o les manifestacions multitudinàries que arrosseguen siguin profundes i representin una majoria nacional sòlida, consistent, conscient, permanent i sorda a cants de sirena dels que breguen en altres direccions.

Així, doncs l’èxit de tenir o no la majoria nacional dependrà més de la “fe” dels catalans a nivell personal que no pas d’ofertes temptadores i de promeses capcioses per desactivar futures accions alliberadores. Si hi ha molta gent que vol seguretats abans d’hora, com seria una majoria sense una fe forta i incondicional, no hi haurà independència, tampoc aquesta vegada. Mentre es posi el carro davant dels bous no hi haurà alliberament nacional ni social. I mentre que hem de fer? Doncs el que fem, caminar fins on ens porti la realitat sense defallir i passi el que passi continuar treballant per la terra promesa. Ens en sortirem.

Sobre l’autor: 

enric_cirici

Enric Cirici, enginyer
químic i membre de Sobirania i Justícia.