Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic, aixecant les bastides d’un projecte nacional de futur, d’una societat més benestant, d’un país més ric i culte. Imperà, sobretot, la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

“El Gattopardo”

Narcís Oliveres.

Molta gent de la meva edat recordem la impressionant adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti, de la novel·la de Giuseppe Tomasi de Lampedusa Il Gattopardo i d’una manera molt especial la frase “tot ha de canviar perquè res no canviï”, sobretot en constatar l’immobilisme de Rajoy. El problema de Rajoy consisteix en la seva intransigent voluntat de perpetuar allò que ja existeix. Hi ha una forma revolucionària: “Res no ha de canviar perquè tot canviï.” Paradoxalment el president del govern espanyol ha adoptat una forma mixta: “Res no ha de canviar perquè res no canviï.” I s’equivoca.

“Quan en el curs de la història esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les lleis de la natura i del déu de la natura li donen dret, el respecte degut a l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la separació.” Aquestes paraules encapçalen la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, amb què expressa la decidida voluntat de separar-se d’Anglaterra, que oprimia les tretze colònies, i consuma la primera declaració unilateral d’independència.

Jean Monnet, reconegut com a pare d’Europa, en un discurs a Washington el 30 d’abril del 1952 digué: “Nosaltres no coalitzem els estats, nosaltres unim persones.” La capacitat de prendre decisions, i d’una manera molt especial, aquelles decisions que tenen a veure amb les persones, és un acte d’autodeterminació. La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. El problema no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix quan es tracta de designar qui és el titular d’aquest dret. Llavors, les nocions d’autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

Inaugurat pel conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, es va celebrar, el 13 i 14 de juliol, un seminari, El dret d’autodeterminació al segle XXI, al Centre de Cultura Contemporània organitzat pel Departament en què van participar destacats experts, juristes i investigadors acadèmics en dret d’autodeterminació d’EUA, Canadà, Suïssa, Anglaterra, Escòcia, Eslovènia i Dinamarca, que van analitzar el cas de Catalunya. No vaig assistir al seminari. M’hauria agradat. Entre els participants destaca Liah Greenfeld, una referència mundial en el camp del nacionalisme, investigadora a la Universitat de Boston i autora del llibre Nationalism: five roads to modernity. El conseller Romeva va dir: “La demanda catalana d’un referèndum sobre la independència és un cas ideal per explorar els límits actuals del dret d’autodeterminació.” Va emfatitzar el lligam entre el principi democràtic i els drets humans, i va afegir: “El poder estatal avui només és legítim si entronca amb la voluntat popular i el respecte a la dignitat humana.”

Publicat a El Punt Avui el 24/07/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Dret internacional

Narcís Oliveres.

Poques hores després d’anunciar la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont va dir que el procés no contemplava la Constitució, sinó el dret internacional. Tota constitució ho és en el temps. La realitat social a què va referida està sotmesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el contingut queda petrificat i no pot complir les seves funcions. És el que li ha passat a la Constitució Espanyola del 1978. El PP, durant la tramitació constituent s’hi va oposar i quan a l’empara d’aquesta va accedir al poder amb vocació de perpetuar-s’hi es va adonar que ja li anava bé i va decidir segrestar-la.

El Dret Internacional Públic és el dret aplicable a la societat internacional. Es compon del conjunt de regles que s’apliquen als subjectes d’aquesta. En l’actualitat s’aplica cada vegada més a les organitzacions internacionals. L’article 38 de la Cort Internacional de Justícia, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, les funcions de la qual són resoldre per mitjà de sentències les disputes que li sotmetin els estats (procediment contenciós) i emetre dictàmens o opinions consultives (procediment consultiu) que li siguin plantejades per l’assemblea general, el consell de seguretat, o per les agències especialitzades autoritzades, proposa la tipologia de normes de dret internacional públic següent: a) les convencions internacionals, b) el costum internacional, c) els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades i d) les decisions judicials i la doctrina dels publicistes més qualificats de les diferents nacions. Totes elles són importants, especialment les convencions internacionals emanades de les Nacions Unides. En el preàmbul de la carta fundacional s’hi diu: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a […] reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, hem decidit unir els nostres esforços per realitzar aquests designis.”

A la Carta fundacional van seguir altres documents com la Declaració Universal dels Drets Humans, signada a París el 10 desembre del 1948, que proclama que tota persona té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pactes internacionals relatius als drets civils i polítics i als drets econòmics, socials i culturals –tots dos de 16 de desembre del 1966–, l’article 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

No m’ha estat possible saber on i en quin context el president Puigdemont va fer la seva puntualització. En qualsevol cas, és indicativa que el procés s’està culminant. En rebutjar l’aplicació de la Constitució Espanyola manifestem que volem desconnectar-nos de l’Estat espanyol i en invocar l’aplicació del dret internacional, la ferma i il·lusionada voluntat del poble català d’incorporar-se a la comunitat internacional de nacions lliures i sobiranes. Tal com indicava Espriu, “alçat, sense repòs, per sempre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.

Article publicat a El Punt Avui a data de 19/06/17.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Preparats President!

Pau Miserachs.

La gent que creu en una Catalunya rica i pròspera s’adhereix a la campanya per la celebració del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya iniciada finalment aquest 9 de juny per la Generalitat de Catalunya amb la presentació de la data i la pregunta.

Han sigut moltes les maniobres polítiques del Govern del Regne d’Espanya per impedir la lliure expressió política del poble català per la determinació del seu futur estatus polític, econòmic, social cultural.

Les 18 negatives de l’Estat a adequar la legislació o no impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, unides a la constant mostra d’autoritarisme amb l’expressió presidencial del Govern espanyol “no quiero”, a més del precedent de les sentències del Tribunal Constitucional del 27 de juny de 2010, de 25 març 2014, interlocutòria de 14 febrer 2017, contràries al referèndum, justifiquen democràticament i d’acord amb el dret internacional i de les Nacions Unides, aquesta decisió de la Generalitat de Catalunya emparada en el mandat democràtic i la decisió de la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya.

Han sigut moltes les mostres d’hegemonia política i negatives a facilitar des del Regne d’Espanya la celebració d’un Referèndum de lliure determinació del poble de Catalunya pactat amb l’Estat espanyol que ha mostrat sempre la seva oposició política i incompliment reiterat de la seva obligació de reconèixer l’existència de la nació catalana.

S’ha volgut mantenir Catalunya des de l’Estat en una situació de domini hegemònic i insolidària, de precarietat financera i competencial que impossibiliten el seu lliure desenvolupament com a comunitat social i cultural ben definida.

El Govern del Regne d’Espanya i els partits que el representen a Catalunya, buidant de sentit la clàssica divisió de poders, no han volgut reconèixer les ànsies del poble català de viure en llibertat en una societat de progrés, amb Estat i govern propis.

L’anunci decidit de la voluntat de celebrar el referèndum d’autodeterminació liquida la inconcreta i no definida proposta federal del Partit Socialista espanyol, dins del Regne d’Espanya, de Granada 2013, per inconsistent i impossible, a més per la negativa també del Govern actual amb majoria parlamentària conservadora a Espanya al Congrés dels Diputats i al Senat.

Sense parlar d’enfrontament institucional de qui exerceix els seus drets com a democràcia, la mobilització de la ciutadania contra les accions judicials i les accions polítiques de l’Estat, se suma a les mostres d’adhesió i d’alegria de la societat catalana per l’anunci de la data i pregunta pel Referèndum, amb la seguretat del fet que aquesta decisió del Govern de la Generalitat fidel al mandat democràtic rebut del poble de Catalunya obre noves perspectives de creixement, solidaritat i benestar a la nació catalana.

Article pubicat a L’Unilateral a data de 13 de juny de 2017.

Sobre l’autor:

Pau Misercahs president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Crònica de la Trobada Anual de Sòcies i Socis amb el Conseller Josep Rull

Mònica Morros.

Dimecres passat, Sobirania i Justícia va celebrar l’assemblea anual de sòcies i socis de l’entitat que comptava amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull. El conseller ja ha estat, en altres ocasions, convidat per l’entitat i aquesta vegada ho va fer en un acte que portava per títol “Referèndum o Referèndum”, fent referència al compromís inequívoc dels representants polítics a fer possible que la ciutadania catalana decideixi el seu futur a les urnes.

Amb la mirada posada al reconeixement internacional, es va posar sobre la taula el fet que la via del referèndum pactat s’ha d’esgotar fins al final. Quan s’hagi arribat el moment límit i la negativa de l’estat no es superi, Catalunya ha de seguir el camí que la ciutadania reclama. Amb paraules del mateix conseller: “En el nostre diccionari no existeix la paraula rendició”.

En l’estira i arronsa amb el govern espanyol, Rull va apuntar que és essencial guanyar la batalla democràtica ja que simplement suposa una ferma voluntat de defensar que les persones puguin expressar-se a les urnes, la clau de volta per poder eixamplar la base a escala interna. La situació actual no està dividida entre els defensors de l’independentisme i defensors de l’unionisme sinó entre defensors del dret a vot i els contraris a aquest mateix. Les persones que estan treballant per la independència i per tant, perquè es faci un referèndum, estan sent les garants, tant per aquells que aposten pel sí com pels qui ho fan pel no, de l’exercici més democràtic de tots: poder votar.

Josep Rull assegurava que actualment l’independentisme no està basat en el greuge que pateix Catalunya per part de l’estat espanyol, sinó que és un moviment optimista, d’esperança i de projecció de futur. En canvi la postura de l’estat espanyol acredita, per enèsima vegada, que aquest no té res a oferir a Catalunya: “Els forts pacten, els dèbils imposen”, apuntava Josep Rull. “La ciutadania es farà seva les urnes”, va ser la frase que va usar el conseller per il·lustrar quin era el motor que va iniciar el procés cap a la independència i quin serà el que farà que aquest moviment no s’aturi: la gent. Citant a Enric Prat de la Riba, “Si tenim ànima de nació, hem de tenir cos d’estat”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Dues paperetes per a Catalunya

Jaume López.

Hi ha tants potencials entrenadors com aficionats al futbol. Segurament, el mateix es pot dir dels dissenyadors de sistemes electorals entre els aficionats a la política. És lògic. De la mateixa manera que l’estratègia de l’entrenador pot ser clau en el resultat d’un partit i tots volem ficar-hi cullerada, és evident que un sistema electoral condiciona profundament la vida política d’un país.

Pretendre que siguin els mateixos partits els únics decisors de la llei electoral és com demanar als futbolistes que, enmig d’un partit, decideixin democràticament si hi ha fora de joc o no

D’altra banda, és ben sabut que Catalunya no disposa d’una llei electoral pròpia perquè els partits, malgrat els diversos intents, mai s’han posat d’acord per aprovar-la. També és lògic. La modificació de les regles electorals afecta directament la seva presència en les institucions i, per tant, des d’un punt de vista partidista, els que ara tenen majoria prefereixen no canviar-les, i els que sí que volen no tenen la força per fer-ho. Pretendre que siguin els mateixos partits els únics decisors de la llei electoral és com demanar als futbolistes que, enmig d’un partit, decideixin democràticament si hi ha fora de joc o no.

Per això, entre els països de més qualitat democràtica, les lleis electorals són el resultat d’un procés que depassa el Parlament, ja sigui una comissió mixta formada per ciutadans i polítics que fa una proposta que després serà votada en referèndum (British Columbia, Ontario) o una comissió formada per experts sobre la qual també acabarà decidint la ciutadania (Nova Zelanda). Això, però, no garanteix el canvi (no és fàcil explicar les modificacions a la ciutadania, especialment si els partits no n’estan convençuts).

En aquest diari ja hi ha una llarga llista d’articles que proposen una reforma del sistema electoral, l’últim dels quals el del professor Branchadell (també X. Roig, P. Pugés, J. López). Si fem un resum de les seves propostes podem distingir dos tipus de crítiques i solucions. Les que assenyalen que el sistema actual no és prou proporcional i que, per tant, no compleix amb el dictumdemocràtic d’un ciutadà un vot; i les que es fixen en l’excessiu pes dels partits en la representació i proposen una via per reduir la distància entre el ciutadà (i el territori) i el polític. Les receptes per superar els dos mals són, esclar, oposades. Els primers demanen un sistema més proporcional, per exemple amb un districte únic, com l’holandès (Branchadell), i els altres acostumen a fixar-se en el sistema anglosaxó de districtes petits amb un únic representant (Roig).

És possible combinar-los? Cal dir, d’entrada, que el que proposen en tots dos casos té sentit perquè resulten objectius que hom esperaria d’un bon sistema electoral. De fet, no podem dir que existeixi el millor sistema electoral perquè això dependrà de quin sigui el criteri amb què el jutgem i què prioritzem. Generalment, hi ha tres coses que ens agradaria aconseguir amb un bon sistema electoral: que tothom tingui un pes similar en la determinació de la representació (o, fins i tot, igual); que tot el territori (i les seves necessitats) tingui una adequada representació al Parlament; i que el sistema doni uns resultats que contribueixin a la governabilitat. És obvi que en un país on la població es distribueix de manera tan poc homogènia i amb un sistema pluripartidista, el sistema electoral -sigui quin sigui- no pot aconseguir-ho tot, i en el que ens hem de posar d’acord és en quin balanç fem entre aquestes tres dimensions.

Es tracta de determinar la composició del Parlament amb un districte únic per a tot el país en el qual tots els vots valen el mateix

Tanmateix, hi ha bones notícies. Perquè hi ha almenys un sistema que pot augmentar la proporcionalitat del sistema actual i alhora incrementar la representació del territori. És a dir, millorar dues dimensions. Aquest sistema és l’anomenat sistema mixt, que funciona a Alemanya i cap al qual s’encaminen la major part de les reformes electorals al món. Calen dues paperetes, la del districte nacional únic i la del territori. No cal votar el mateix partit en totes dues. Breument: es tracta de determinar la composició del Parlament amb un districte únic per a tot el país en el qual tots els vots valen el mateix. Una vegada sabem quin és el percentatge d’escons que li correspon a cada partit comencem a omplir-los amb els noms dels representants de cada partit que han estat escollits en districtes petits (comarca, o subcomarca) en l’altra papereta. Un cop aquests estiguin assignats s’acabaran d’omplir els escons amb els candidats presentats a la llista nacional. Es garanteix el pes igualitari de tots els ciutadans, el territori està ben representat i s’incrementa la proximitat entre el votant i els polítics.

Article publicat al diari ARA a data 09/01/2017

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Catalanofòbia

Mònica Morros.

El filòsof John Stuart Mill, parlava del “principi del dany”. Considerava que la llibertat acabava quan podia ser la causant d’un dany envers una altra persona. Sabem que el dany va més enllà que un mal físic i que, sobretot en l’actualitat, a on se suposa que el monopoli de l’ús de la força és sols dels estats, aquest dany pot assolir expressions psicològiques, econòmiques etc. Als mitjans catalans, constantment apareixen notícies que mostren situacions o declaracions que van en contra de la ciutadania catalana i que, per tant, són causants de danys de tot tipus.

Acaba sent paradoxal, que els mateixos que consideren intocable i irreformable la Constitució Espanyola, siguin els que vulneren els principis de la “Carta Magna” sense cap mirament. A l’article 14, on es parla de Drets i Llibertats, s’assegura, per part de l’estat, la no discriminació per cap tipus de qüestió, incloent cap condició de la persona. Totes les accions catalanofòbiques, suposen un odi envers una persona sols per tenir la condició de ser catalana. Haurien de ser perseguides per la justícia ja que si no és així, és la pròpia justícia i per extensió el propi estat, el que discrimina en matèria de seguretat personal entre els seus ciutadans/es. Per tant, no sols és un dret vulnerat a peu de carrer és una vulneració avalada per les institucions.

Al preàmbul de la Constitució, s’estableix que la Nació Espanyola té la voluntat de “proteger a todos los españoles y pueblos de España” . Deu ser que, des d’Espanya, no se’ns considera un poble espanyol. No només hi ha una permissivitat absoluta pel què fa a l’odi envers la ciutadania catalana sinó que, segons la Real Acadèmia Espanyola, aquest odi no existeix, la paraula “Catalanofòbia” no es troba en el seu diccionari.

La judicialització de la política no és res més que una politització de la justícia. I si aquesta politització respon a ideologies adverses als catalans, que s’incrementen amb la por a que l’anhel independentista acabi assolint les seves metes, el rebuig envers els catalans s’institucionalitza i s’eleva a nivells perversos.

Tot i ser una qüestió històrica, a data d’avui, són varies les situacions que es poden citar per exemplificar-ho:

Reaccions de catalanofòbia a la xarxa per la mort de Muriel Casals

Un procurador del Jutjat de Badalona refusa un recurs per haver estat escrit ‘en llengua estranya’

La UEFA sanciona el Barça per l’exhibició reiterada d’estelades durant la Champions 2015/2016

El diari “El Español” publica una vinyeta en què s’equipara l’independentisme català amb l’atac terrorista de l’11S

El PP compara les violacions de drets humans a l’Aràbia Saudita amb el procés català

Aquesta impunitat malmet, el ja de per si, pobre sistema democràtic espanyol. Però sembla ser quelcom que no els preocupi, perquè com va dir Montserrat Roig: “ser demòcrata no és una actitud política, és un actitud davant la vida”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Alguna cosa es mou

Pere Costa.

¿És possible que, poc a poc, es pugui aconseguir una societat democràtica sense tics autoritaris, que permeti la lliure exposició d’idees sense produir cascades d’improperis, d’intervencions judicials i amenaces de penalitzacions? Possiblement estem encara lluny d’aquesta situació però no cal perdre l’esperança.

No cal dir que l’inici de la nova legislatura espanyola ha estat un petit, molt petit, excessivament petit, èxit. El Congreso ha frenat la llei educativa del PP. Ja era hora. Encara que el Gobierno es resisteix. Li costa reconèixer que no tots pensem igual.

També és interessant la reacció parlamentària sobre la “recol·locació” política del Sr. Jorge Fernández Díaz (el seu destí podia ser el de conservador del Valle de los Caídos) i també la posició del Sr. García-Margallo després de quedar-se sense cartera ministerial i convertir-se en una personatge comprensiu de les tesis catalanes (???).

Per l’altra banda, i davant de la posició del PSOE/PSC (millor un PSOE “roto que catalán”) no deixa de ser interessant la decisió de Podemos d’admetre estructures autòctones en la seva organització. Tot és començar.

Tampoc és freqüent que un ajuntament important hagi de sotmetre’s a una qüestió de confiança per aprovar els seus pressupostos. Esperem que sigui l’inici d’una reducció de la tossuderia imperant.

Són, encara, petits detalls de la política nacional i autonòmica. Però, ¿podem considerar-los com l’inici d’una nova etapa política en què la col·laboració estigui per sobre de la imposició? El problema és que tothom vol dialogar i arribar a acords. La llàstima és que el diàleg sembla una paraula mancada de definició real.

També hi ha un detall que cal veure com acaba. El de Ciudadanos. Ja té 10 anys de vida i l’adolescència no sempre és fàcil. L’actual configuració del Congreso els hi pot comportar problemes. Fins ara han pogut surar assentats en una agressiva política anticatalana, per bé que executada amb un pretès aire català. Però al final els objectius no es poden amagar. La seva conversió oficial en un partit espanyol i deixar d’utilitzar, quan convingui, l’accent català, resultarà inevitable. L’oposició de la Sra. Punset i dels arcaics Arcadi Espada i Albert Boadella exerceixen una forta pressió i, en algun moment o altre, Ciudadanos haurà de manifestar als seus votants si són un partit nacionalista espanyol, si són liberals, si són social demòcrates, si són regeneracionistes, si són de dretes, si es decanten cap a l’esquerra, etc. Se’ls acaba el temps de l’ambigüitat.

Però, ¿això solucionarà el problema de Catalunya? No somniem truites com deia l’avi. La Constitució, la unitat d’Espanya, la igualtat dels espanyols, allò de si Catalunya ho té jo també ho vull, no canviaran. La voluntat de diàleg de Rajoy i adlàters és nul·la. El “paso marcial” del Sr. Rajoy sempre que algú l’observa i, sobretot, si el filma és significatiu (no sé si el manté dins la Moncloa). No cal capficar-nos. Ben aviat sortiran els “ajustes”, els “recortes” i la culpa la tindran els americans (volia dir la Unió Europea però se m’ha travessat la lletra de l’havanera d’El meu avi).

El PSC, històric guanyador d’eleccions passades, és teòricament demòcrata fins a la medul·la (segur???), però té un objectiu federalista, totalment obsolet, que els pot portar a la definitiva ruïna política.

I les formes no canvien. ¿Què representa una desfilada de l’exèrcit el dia de la inauguració de les Corts Espanyoles?¿No serà un “aviso para navegantes despistados”? I si som en un estat laic ¿per què els electes juren sobre la Bíblia o/i davant d’una figura de Crist? I ho dic amb tot el respecte als creients, que tenen tot el dret a ser-ho, però si en parlem tant de la Constitució, siguem conseqüents.

I el lector es pot preguntar ¿a què vénen aquestes elucubracions sobradament conegudes? Doncs sí, tenen un objectiu. L’opinió que té Europa d’Espanya és pobra, plena de dubtes, voltada de possibles sancions que no s’apliquen per no complicar encara més la situació de la que havia de ser la Unió Europea versus els Estats Units d’Amèrica com a font de riquesa i benestar. Quan em pregunto per què no ha estat així solament se m’acut: la desunió i l’egocentrisme dels Estats, la falta de bona voluntat, el total desajust entre “que Europa m’ajudi” i “tots col·laborem”, l’absència d’una fiscalitat única, la inexplicable ampliació a tota pressa, la burocràcia immensa, la corrupció increïble i un ampli etcètera. Però no és hora de tornar enrere.

Una conclusió certa. Espanya és la nació de la trista figura a Europa i ara, a més, i per acabar de complicar-ho, els catalans pressionen amb els seus drets. Com acabarà tot plegat?

I si cap ingenu pensa en arribar a un compromís dins de la Constitució espanyola i l’homogeneïtat de totes les autonomies, li recomano un text de Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”. A “Home Deus”, obra que acaba de publicar, afirma: “La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. Si l’experiència dels altres votants m’és aliena, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte. Normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins les poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d’acord en els fonaments”. No és la nostra situació com a catalans.

Crec que tot serà molt i molt difícil, però hi ha una necessitat absolutament imparable: que la Catalunya-Estat es presenti davant d’Europa com un tot polític equilibrat. Naturalment no hi seran mai els representants del PP. Seria bona la presència dels representants del PSC però un dia es varen vendre la llibertat i avui no poden ni residir a Nicaragua (em refereixo a la seva seu a Barcelona) pendents que el PSOE els perdoni la seva desobediència. A on hem arribat!!!!!!. Unió Democràtica desapareguda, Convergència desapareguda i reinventada amb dificultats, ERC fent el seu paper (bo, evidentment) però sempre lligat al seu interès particular i l’esquerra feta un garbuix entre Podemos, Comuns, CUP i més. Alguns no en tenen prou i inventen nous partits, amb idees pròpies, magnifiques per acabar de destruir la unitat.

Jo no puc més que dir el que penso però, polítics catalans ¿no veieu que esteu perdent un temps irrecuperable en no formar un tot unitari? Amb tots els matisos propis de cadascú, però cal demostrar que Catalunya és majoritàriament una suma harmònica i no el poti-poti que esteu presentant. La història no jutjarà massa favorablement als que ens fan perdre el temps amb tacticismes partidistes. Cal equilibrar ideologies, deixar imposicions ridícules, pensar quants catalans estan disposats a ser-ho i quants volen seguir sotmesos al arbitris de l’Espanya autonòmica. Si us plau, no esperem a demà.

El que intento explicar és un garbellat del que molts amics, coneguts i presentats em diuen, i que resumeixi i exposo. No deixa de ser una contradicció que encara algú es cregui al Sr. Rajoy que, mentre emula una infinita disposició al diàleg, no està disposat a canviar ni una coma en el precari vademècum democràtic espanyol.

No deixa de ser reconfortant que el Sr. Obama, amb motiu del seu comiat des de Grècia, on va néixer la democràcia, clami per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa per denunciar injustícies i corrupcions, i un poder judicial independent.

El centralisme de França, Espanya i Regne Unit, entre d’altres, és el responsable del fracàs europeu i de l’augment del populisme. No acceptar la possibilitat d’una Europa dels Pobles, en lloc d’una Europa dels Estats, ens està conduint al deteriorament econòmic i internacional.

I per acabar: Bon Nadal. Bo pels creients i bo pels que no ho són, entenent que no és necessari retorçar amb novetats alienes, ni amb pessebres estranys, el ric llegat de la nostra tradició cultural.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Escrit sobre la catalanofòbia

Ramon Mir.

El que no hi és enlloc, no existeix. Això mateix és el que vaig pensar, quan intrigat per veure com resolia el Diccionario de la Real Academia Española (RAE) el significat de l’entrada catalanofòbia, impresa en innumerables escrits dels darrers segles, vaig evidenciar que “no hi era”; vés a saber si per manca d’espai després d’incloure’n més de 93.000 entrades.

Jorge Oteiza dóna substància al buit, com hem pogut veure els “amateurs” de l’art aquests dies a La Pedrera en la mostra de la Fundació del gran artista basc. Seguint Oteiza és fàcil deduir que el RAE també en fa del buit una substància sucosa. Expressió “explícitament” definitiva, una entrada que ha quedat vagarejant per l’espai sideral.

Passa però que aquesta fòbia social té, en el retrovisor, una mirada llunyana que cal anar a cercar inclús més enllà dels segles XVI, XVII i XVIII, que és on els historiadors situen els moments més clàssics de confrontació entre Castella i Catalunya. D’una banda l’expressió de la impotència castellana per assimilar-nos, així com la incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment, els provoca la incontinència fòbica, i no els resta altre marge que l’assoliment dels seus objectius -imperials- pel camí de la violència. Talment ho explicava Francesc Ferrer i Gironès, antic senador i diputat per Girona.

Espanya, prolongació imperial del regne de Castella, té genèticament un origen feudal de tall absolutista, i a més típicament jacobí, en tant que expressió reiteradament centralista -residència del poder-. La construcció dels estats emparats en doctrines com la de Sieyès (“cos d’associats que viuen sota una llei comuna i representada per una mateixa legislatura”) xoca amb l’imperatiu, en absolut coincident, de Nació que en la mateixa època, cap a finals del XVIII Herder, configura per la llengua, el tarannà i la tradició. Models diferents, malgrat que a la pràctica esdevinguessin equivalents tant a França, com a Alemanya. A Espanya l’equivalència no va lluir. El castellà com afirmació de Campomanes “signo común con que se explican los actos Nacionales” no va guanyar l’exclusivitat per les acientífiques reticències “regionals”: catalana, basca i gallega. Hi ha però quelcom més profund en el cas de Catalunya.

Com és que els catalans som tan diferents? –això els fot molt-. Hi ha tres elements que vull palesar. L’organització política de Catalunya configurada en Corts estamentals amb ciutadans que no súbdits –recomano “insaculació”-, amb un rei que es deu al poble i no a l’inrevés -segle XIII-; una societat oberta i mesocràtica formada a través de les condicions facilitadores i de la capacitat comercial –“veure món”- , i el repicó del XVIII amb les Juntes de Comerç i l’adscripció a les Llums i el positivisme, mentre Espanya es replegava en l’integrisme, i dissenyava -per ineptitud i mandra- un futur decadent.

Deia Isaiah Berlin que podria ser que el nacionalisme, a diferència de la mera consciència de pertànyer a una nació, és en primer lloc una resposta a l’actitud de menysteniment o menyspreu cap els valors tradicionals d’una societat, el resultat d’un orgull ferit i d’un sentiment d’humiliació en els seus membres socialment més conscients, que arribat el moment produeix ràbia i autoafirmació.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair molt sincerament l’abrivament de les senyores Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Esperanza Aguirre, Susana Díaz, i dels senyors Jorge Fernández Díaz, Felipe González, Mariano Rajoy, i molts i moltes altres que dia a dia s’esforcen per fer de Catalunya un país de futur millor.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir, artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

Ens queda seny?

Pere Costa.

Voldria recordar breument tres temes: imperi, eleccions, Catalunya.

Imperi. Cristòfol Colom et alter, varen fer un descobriment increïble. Es varen explorar grans territoris per part de la Corona de Castella. Poc després existia un imperi en el que no es ponia el sol. L’espoli econòmic posterior a les colònies va ser demencial. Els espoliats es varen rebel·lar. Hi havia dues úniques solucions: pactar i configurar una mena de  Commonwealth o creure que “Dios es español” i el “honor patrio está por encima de todo”. La decisió va ser ignorar el pacte, l’equilibri, la justícia i mantenir l’espoli a canvi d’una religió imposada, una llengua imposada i d’una “Madre Patria” dictatorial. El resultat va ser la guerra, innumerables espanyols morts, i la decadència.

Resultat actual: A l’envellida Castella, avui Espanya, li queda una única colònia: Catalunya.

Però l’espoli, el colonialisme i la dictatorial Madre Patria no s’han adonat de res. Abans era la Corona de Castilla, avui es la Constitución Española.

Però resulta que la Madre Patria ha passat a millor vida, que la “región” catalana està farta de treballar per  la Corona, i vol ser lliure i arribar a un acord menys cruel i sanguinari del que varen haver de suportar les antigues colònies per ser independents.

Eleccions. Espanya és un país especial. Sempre ha estat, en pau o en guerra, vivint en un enfrontament de dretes i esquerres. Això s’ha acabat però no ho poden entendre. Serà allò de “Dios, Patria y Rey”, serà allò de la “unidad de destino en lo universal”, serà que l’únic que entenen són les dictadures?

Catalunya. En aquests moments té una opció única per, sense guerres, morts i misèries, alliberar-se de la pesant llosa d’una Espanya caduca, dictatorial, que no sap el que és el diàleg, ni la llibertat dels altres.

Però sabrà Catalunya aprofitar aquest magnífic moment històric? No cal dir que alguns catalans  dubten d’aquesta possibilitat ja que en lloc de fer una pinya única i forta per la llibertat es complauen en perdre el temps en disquisicions polítiques secundaries a la independència. Amb una mica de seny, podrien deixar-les pel futur i ara fer pinya per solucionar l’actual situació, i després dialogar i arribar a decisions sobre el demà polític de la nostra nació.

I sols es pot confiar en la política veritablement catalana i serveixi d’exemple el d’un partit liderat per un catedràtic de dret constitucional que no aconsegueix ni sortir en el llistat de les votacions de Galícia i Euskadi, però a Catalunya juga un paper idèntic al del PP quant al seu profund anticatalanisme. I que des de Pompeu Gener, passant per Jordi Pujol, Artur Mas, el President de la Generalitat, Raül Romeva, etc. no deixa “títere con cabeza” però queda lluny de donar cap solució que no sigui la sacrosanta Constitució (El País, 28 setembre 2016).

Es pot afirmar, doncs, que la Constitució Espanyola sols la pot interpretar l’Estado Español d’una manera semblant a com la Bíblia sols la pot interpretar l’Església Catòlica.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.