El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Independència i metròpolis

Jaume López.

Els dies 17 i 18 d’octubre va tenir lloc, a Quito, la cimera mundial Habitat III. La cimera de les Nacions Unides per la ciutat es convoca cada 20 anys i reuneix els estats i els representants de les principals ciutats del món per decidir les prioritats de la Nova Agenda Urbana mundial. La delegació catalana estava encapçalada per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.

Entre la munió de dades i conclusions presentades, una constatació: en les properes dècades el 70% dels humans viurem a les ciutats, sovint en grans megalòpolis globals, com ja passa als països occidentals. A Catalunya es pot dir que aquesta tendència no serà cap novetat, perquè ja fa temps que som conscients de la megacefàlia barcelonina en què viuen el 50% dels catalans. L’agenda urbana és, evidentment, fonamental per a Catalunya. El que no és tan evident és quina relació té l’agenda urbana amb l’ agenda pròpia, el procés sobiranista.

Podem començar per confrontar les dades anteriors amb unes altres. L’Associació de Municipis per la Independència representa el 80% dels municipis catalans però només el 43% de la població catalana. De fet, fins ara no hi ha cap dels cinc municipis que conformen el Barcelonès que hi estigui adherit. No és cap novetat afirmar que a l’àrea metropolitana és on el suport a la independència és més baix en termes percentuals, però sovint se situa el focus en l’origen dels seus habitants en lloc de les característiques estructurals del fet metropolità. La independència no encaixa fàcilment com a reivindicació metropolitana.

No es tracta de repetir el discurs caduc que enfrontava el cosmopolitisme al provincianisme (sovint transmutat en oposició entre esquerres i dretes), sinó d’adonar-se de l’impacte que té sobre el comportament polític (i el suport a la independència) el fet que un ciutadà surti de casa i pugui arribar a París en menys de quatre hores o que aquest sigui el temps que triga a arribar des del seu portal fins a Barcelona. Amb totes les conseqüències que comporta.

A costa de simplificar, hi ha una sèrie de trets que contraposen l’àmbit urbà, entès com a ciutat globalitzada, i la resta del territori. Interdependència global, concentració i alta densitat, associació inestable, heterogeneïtat i diversitat cultural, serveis i indústria derivada caracteritzen la gran ciutat; autosuficiència local, dispersió i baixa densitat, comunitat estable, homogeneïtat, agricultura i indústria manufacturera, el territori no urbà (rural?). La metròpolis mira de fit a fit al món. El poble o la petita ciutat, a l’estat. En qualsevol país l’àmbit rural és més estatista. Els vilatans tenen clar que la carretera que uneix els seus municipis està gestionada des d’un àmbit supramunicipal, però aquesta consciència no és tan clara per a l’urbanita preocupat per la millora dels seus carrers. Una cosa semblant passa en relació a la necessitat de nació: què relliga els ciutadans globals? ¿Ser de Barcelona o ser de Catalunya? L’estat resulta menys visible a la gran ciutat, i sense la necessitat de l’estat el debat sobre la independència es desfigura.

No només això: la ciutat global acostuma a plantar-se com un contrapoder enfront de l’estat, com posaven de manifest, per exemple, les paraules de Colau a la cimera, en què va defensar que les ciutats puguin accedir directament als fons de finançament internacionals sense l’obligació d’haver de passar necessàriament pels estats.

Catalunya ha tingut la sort de tenir una capitalitat molt clara (a diferència, per exemple, d’Occitània), alhora que una xarxa de ciutats mitjanes potents (com no ha tingut, per exemple, Galícia), dos factors que, segurament, expliquen la fortalesa de la nostra reivindicació nacional i per què hem arribat fins on hem arribat. Però ara cal relligar el Cap i Casal amb la resta del territori. No hi ha dreceres, però potser cal que l’independentisme s’amari del pragmatisme que uneix les reivindicacions dels veïns per sobre de diferències ideològiques. Alguns fa temps que proposem la necessitat d’un procés constituent, ciutadà, on es pugui connectar allò que és més concret amb el que és més general (no des de la Constitució, sinó des de les necessitats) i que manifesti la no autosuficiència de cap dels tres nivells: rural, ciutat mitjana, ciutat global.

Durant uns anys se solia repetir que sense Convergència no hi ha independència. Ara caldrà començar a repetir que sense municipis i metròpoli, tampoc.

Publicat a 6 de desembre del 2016 al diari ARA

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume