Errors forçats

Erika Casajoana.

En tennis, les estadístiques d’un partit comptabilitzen els “errors no forçats” com els de factura pròpia, sense intervenció de l’adversari.

A la llarga partida que, dissortadament, hem de jugar per guanyar la llibertat com a poble, les pitjors errades de l’Estat espanyol han estat forçades i ben forçades pels encerts dels independentistes catalans. Esmentem-ne les més òbvies: la violència de l’Estat contra els votants el Primer d’octubre, la perversió judicial –amb el màxim exponent en les acusacions de rebel·lió i tot el que les acompanya-, el 155, i les escandaloses enginyeries jurídiques per impedir que els catalans tinguem ni el president, ni els consellers, ni els diputats que hem votat. Ni l’Estatut.

El conseller a l’exili Toni Comín exposa de forma eloqüent a aquesta entrevista a El Món que estem avançant en, com a mínim, quatre fronts:

1.- Justícia internacional
2.- Opinió pública internacional
3.- Confrontació institucional a l’Estat
4.- Població civil organitzada a Catalunya

Els exiliats son ara homes i dones lliures que han fet de Pablo Llarena el jutge més desprestigiat d’Europa.

A l’estranger la gent també ha vist notícies de porres i presons preventives injustificables, amb polítics i cantants que han de marxar de l’Estat per preservar llurs llibertats fonamentals. La premsa de Madrid reconeix que els independentistes han aconseguit sembrar la llavor del dubte sobre la qualitat de la democràcia espanyola. Aquesta llavor creixerà i donarà fruits saborosos.

L’Estat està gastant els últims cartutxos per retenir Catalunya: la violència, la presó i el cop d’Estat contra les institucions catalanes encobert per una aplicació desbocada de l’article 155 de la Constitució. La independència s’està evitant només gràcies a una repressió intensa que no és sostenible en una democràcia homologada. En son conscients, i d’aquí l’afany dels nacionalistes espanyols perquè ens rendim sense que ells hagin d’enfangar-se més.

Aviat arribaran els vergonyants judicis de la causa general contra l’independentisme, on Espanya no té cap opció bona. I ara, què?

Ara guanya relleu el quart front, la població civil organitzada. Amb molta més intel·ligència política que alguns professionals, persisteix perquè percep que podem guanyar. Ho fa unida, no entén de tacticismes. Reconec que després de tants anys de procés, encara em sorprèn positivament la capacitat de resposta popular, d’autoorganització, l’ambició, la creativitat i el civisme impol·lut de la base de l’independentisme català. Això és aplicable tant a dins com a fora, a les comunitats exteriors.

Us posaré dos exemples recents a Brussel·les que he observat de ben a prop. El passat 25 de setembre, un grup de gent d’Òmnium, ANC i CDR d’Osona, amb el patrocini de Petrocat, traslladà el simulacre de presó a Brussel·les “un poble empresonat” i la plantà al bell davant del Berlaymont, la seu de la Comissió Europea. L’agència internacional de premsa Reuters ho va filmar, i fins i tot es veié una estelada treient al nas a les connexions de TVE –cosa que irrità alguns espècimens d’homo hispanicus-. Hi va haver discursos del President Puigdemont, d’Òmnium i de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie.

Fotografia: Assemblea Osona

Una iniciativa d’ANC-Brussel·les, on hi destaca la implicació de Pere-Jordi Junqué, desembocà en la inauguració el 10 d’octubre de l’exposició al Parlament de Flandes “La revolta de les urnes”, amb fotos de Dolors Gibert. Donà la benvinguda el President Jan Peumans, i de nou hi intervingueren el President Puigdemont i Elisenda Paluzie.

Aquesta exposició “secessionista” (sic) provocà que el Ministre d’Exteriors Borrell perdés l’oremus amb el màxim representant del legislatiu flamenc, cometent la derrapada de retirar l’estatus diplomàtic del delegat del seu govern a Madrid. Tot un Estat s’enreda en baralles ridícules amb una regió. Regió que resulta ser la més poderosa d’Europa i està manada pel principal partit de Bèlgica, la Nieuwe Vlaamse Alliantie, NV-A. El polític de la Pobla hauria de saber que la NV-A està encantada de ficar cullerada al conflicte de Catalunya, i així poder treballar per la independència d’algú a fora ja que a casa no hi tenen les condicions. Enlloc no es troben fans més entusiastes del procés català que a Flandes. És una devoció, un amor agraït però no correspost.

En puritat, el nomenament mateix com a cap de la diplomàcia espanyola d’algú com el desinfectador Borrell, amb tantes vergonyes a l’armari, és, en sí mateix, un error forçat per l’èxit internacional del relat independentista sobre la involució democràtica de l’Estat. Pedro Sánchez cercava un revulsiu, i vaja si l’ha trobat!

Darrerament encara hi ha hagut més notícies a favor nostre: l’anunci del gobierno del PSOE de recórrer davant del Tribunal Constitucional una resolució política i sense efecte legal contra la monarquia. Amb aquest pas, Espanya presentarà candidatura definitiva a règim bananer dins de la Unió Europea. Bonus track: L’alineació de PSOE, PP i Ciutadans amb una institució obsoleta i desnonada a Catalunya equival a un suïcidi polític a mig terme.

Líders catalans de PP i Ciutadans doblen el pas en fals cap a la dreta marginal al significar-se contra els presos polítics. Han arribat fins a la indecència de demanar més mà dura contra elles i ells. Anar a favor de la monarquia i contra els presos polítics genera rebuig a Catalunya, també entre molts unionistes.

Los catalanes hacen cosas, coses que treuen els espanyols de polleguera i els menen a cometre errors. Eixamplem la llista de coses que fem. Continuem assertius per guanyar l’últim punt, set, i partit. I els treurem de la presó.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

L’argila i les formigues

Elvira Rey Cabot.

L’argila és una terra dura i a casa és el que hi ha.

En un racó de l’era, ja fa temps que hi veig una muntanyeta amb un forat al mig per on surten munió de formigues. Al principi tapava el forat amb el peu. Fàcil perquè la terra dura, amb el pas de les formigues s’havia tornat pols; desfan l’argila aquests animalets minúsculs! Respecte. Últimament, em miro la muntanyeta amb el forat i he arribat a dir: hola!

També he comprovat que a l’altra cantó de l’era, que és gran, hi tenen un altre cau, o és la sortida del túnel, o és l’amagatall per si hi torno amb el meu peu opressor…

Ves per on, avui dimecres 4 d’octubre, fent un repàs de tot el què hem viscut els catalans, m’ha vingut al cap la fila disciplinada, incansable de les formigues de casa i, deixeu-m’ho dir des del cor que em surt més bé: una servidora, conscient de ser una formigueta de res, avui, amb tots vosaltres m’he vist gran, molt! Gràcies.

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.