Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Tot és lluny i prop

Marc Perelló.

Fa unes setmanes, la meva amiga Mònica em va demanar si podia escriure un article per aquest bloc. Vaig tenir força dubtes, perquè deu fer vora un any –pel cap baix– que no escric cap article d’actualitat social. Però vaig acabar acceptant l’encàrrec.

Tenia l’editor de text obert, fulla en blanc, i amb el cursor parpellejant. I així vam romandre una hora ben bona tots plegats. L’ordinador, immòbil; la meva gata, botant pel sofà com una cabra salvatge; i un servidor, creuat de braços. Al meu cap, les paraules ja hi duien una bona estona ballant. Era plenament conscient del que volia dir, i com volia dir-ho. Però no arrencava.

Començar ja és haver fet la meitat del camí –deia Aristòtil. Així que vaig aplicar-me la dita. Escrita la primera línia, que sempre és la més difícil, la resta van escriure’s gairebé soles.

Tenia l’article enllestit, quan vaig tenir el rampell d’esborrar-lo i començar de zero. El text portava per títol “Plou sobre mullat”. Crec que amb aquesta pista ja us en podeu imaginar la temàtica, el contingut i les conclusions. Així que ara no hi incidiré pas.

Recordem que això era un encàrrec, i m’hi havia compromès, per tant, alguna cosa havia d’escriure. I si podia ser quelcom amb sentit i coherència, encara millor. Però el cert és que no volia parlar d’allò del que ja he parlat tants cops, i del que tanta gent haurà parlat aquesta setmana, l’anterior, i la de més enllà. Heus aquí el per què del títol que esmentava abans.

Així que mig moix, vaig comentar-li a la Mònica que no tindria l’article que m’havia demanat. Lluny de reprendrem l’actitud, em feu confiança de nou. “Escriu el que vulguis” –em va dir.

I així és com hem arribat fins aquí.

Fa unes setmanes, el meu amic Pol em va animar a llegir Joan Vinyoli, alterant així els meus quadriculats hàbits de lectura, que des de fa uns anys estan concentrats en l’anàlisi, ben profund, d’incomptables i interminables articles acadèmics que giren entorn de les noves tecnologies. Un petit parèntesi no em farà cap mal –vaig pensar.

El més sensat hauria estat acostar-me a una biblioteca i remenar fins a trobar els seus poemes, o anar a una llibreria i comprar-me’n algun. Però com que sóc una persona molt digital, vaig preferir fer la comanda per internet. Una antologia, publicada per Proa. Encara m’ha d’arribar.

I com que no sóc gaire amant de les esperes, vaig posar-me a buscar els seus poemes a la xarxa. Quan me’n vaig adonar, tenia un fotimer de pestanyes obertes al navegador, cadascuna amb un poema diferent. Per quin començar? Pel primer? Pel més conegut? Allò que un llibre de text ja em dona mastegat, ara ho havia de decidir jo.

–Noteu que dona ja no du accent–

Com que no volia treure’m la il·lusió de llegir l’antologia de poemes seguint l’ordre que algú amb criteri li ha conferit –i que recalco, encara espero rebre, abans no acabi la setmana si tot va bé– vaig optar per tancar totes les pestanyes menys una, que contenia part de la seva obra.

De manera atzarosa –o no– la meva mirada va aterrar en el mot blau, un terme que m’agrada molt per tot el que representa, o almenys, tot allò que representa per a mi, que he nascut vora el blau immens del mar. Vaig decidir, doncs, que llegiria aquells versos.

Per què paraules? Aquest blau intens

del mar és prou. Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

                       mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla —sols llavors hi arriben

«feliços pocs».

                           No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

                               ja no tinc res més.

Els versos en qüestió són d’Elegia de Vallvidrera, del ja esmentat Joan Vinyoli.

Com tot allò que és art, cadascú pot fer-ne una interpretació diferent. La meva, me la guardo. Però aquestes paraules no han fet sinó créixer l’anticipació de llegir la seva obra.

Més enllà d’això, i com que representa que havia de parlar de l’actualitat social i política catalana, m’agradaria destacar-vos la següent idea:

«Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge»

Sense voler-ho, Joan Vinyoli m’ha escrit l’article amb onze senzilles paraules.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_nMarc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886