Reflexionant amb Carolin Emcke sobre l’odi

Pere Costa.

C. Emcke: “No vull que el nou plaer d’odiar lliurament es normalitzi”

∗∗∗

Carolin Emcke és autora d’un llibre que porta per títol “Contra el odio”. El seu discurs es dirigeix a la intolerància i es pregunta com algú pot ser capaç de sentir odi, d’humiliar i menysprear a altres persones a causa de la seva raça o color de pell, del seu sexe o sexualitat, per ser emigrant o refugiat, pel seu nivell social o econòmic, per les seves idees polítiques o religioses o per la seva llengua o nacionalitat. En resum, pel que sigui o representi una manera de ser o pensar distinta de la seva.

Agredir, ofendre, vociferar sense fre no sembla representar cap elogi sobre la nostra suposada civilització.

L’odi no es presenta de cop i volta sinó que és fruit d’una preparació, d’un conreu que el justifica i que considera com una necessitat personal, i sobretot col·lectiva, silenciar o aniquilar al diferent, a qui converteix en origen dels seus problemes o en un perill i amenaça per la societat a la qual pertany. Qui odia tendeix a conformar una societat homogènia, amb uns ideals únics que, naturalment, considera els millors.

L’autora recorda a Klans Theweleit en assegurar que qui odia necessita aniquilar el seu oponent, sempre amb la certesa de la seva impunitat.

Potser l’afirmació més contundent de Carolin Emcke sigui que la democràcia no és la dictadura d’una majoria sinó un procés on es debat, es delibera en comú i després es vota, on tot té possibilitat de reajustar-se’n i on l’error és possible i reparable. Acaba amb un missatge en què assumeix la màxima expressió de l’odi: el record dels “Auschwitz” no pot tenir data de caducitat en la humanitat.

Personalment crec que molts no hem sentit mai aquest estat d’ànim que es defineix com odi. Naturalment hem experimentat, i qui no, sentiments d’antipatia o de difícil comprensió vers una persona o situació, fins i tot de ràbia continguda. Suposo que deu ser un fet quasi fisiològic però molt lluny de traduir-se en una limitació, restricció o destrucció d’una persona, comunitat, cultura o manera de ser. La coexistència entre el “m’agrada” i el “no m’agrada” i el “n’estic d’acord” o “no n’estic d’acord” necessita d’una actitud respectuosa i oberta que hauria d’estar present en tot el nostre procés educatiu.

A banda de situacions personals, l’odi pot arribar a esdevenir un greu problema social que, malauradament, sembla no tenir principi ni fi. Periòdicament apareix el rebuig i el conflicte que poden deixar la porta oberta al nazisme, racisme, guerra, genocidi o dictadura com a resultat final i extrem. Els sistemes polítics no sempre funcionen quan en moments complicats la societat, en lloc de parar-se a dialogar, a debatre els temes causants del desacord i aplicar el veritable esperit de la democràcia, cau en la violència i les múltiples facetes que por portar l’odi.

El món ha de canviar molt. Ni la filosofia, ni les religions, ni les ciències polítiques, ni l’economia, ni l’ètica han solucionat el problema de la llibertat ben entesa. L’intent de paralització de la mateixa obre un immens abisme que no es pot solucionar amb imposicions, discriminacions, persecucions o absència de la llibertat d’expressió.

El tema de l’odi és greu i no s’ha entomat adequadament. Tant és així que el seu concepte queda diluït en la definició del Diccionario de la Real Academia de la Lengua: “antipatia y aversión hacia algo o hacia alguien cuyo mal se desea”, i també a la Gran Enciclopèdia Catalana: “sentiment profund del malvolença o aversió envers algú. Repugnància o aversió profunda”. L’odi tampoc està expressament explicitat en el cèlebre llistat de pecats capitals de la Catòlica Església.

Tan difícil per certes persones és viure i deixar viure? Com és possible que es prediqui la pau mitjançant l’odi, la persecució i el silenciament de l’enemic?

Potser cal recordar a Terenci (a l’Àndria) quan diu “la cortesia genera amics, la veritat engendra l’odi”. Seria bo que Terenci estigués equivocat en la segona meitat del seu adagi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Tot és lluny i prop

Marc Perelló.

Fa unes setmanes, la meva amiga Mònica em va demanar si podia escriure un article per aquest bloc. Vaig tenir força dubtes, perquè deu fer vora un any –pel cap baix– que no escric cap article d’actualitat social. Però vaig acabar acceptant l’encàrrec.

Tenia l’editor de text obert, fulla en blanc, i amb el cursor parpellejant. I així vam romandre una hora ben bona tots plegats. L’ordinador, immòbil; la meva gata, botant pel sofà com una cabra salvatge; i un servidor, creuat de braços. Al meu cap, les paraules ja hi duien una bona estona ballant. Era plenament conscient del que volia dir, i com volia dir-ho. Però no arrencava.

Començar ja és haver fet la meitat del camí –deia Aristòtil. Així que vaig aplicar-me la dita. Escrita la primera línia, que sempre és la més difícil, la resta van escriure’s gairebé soles.

Tenia l’article enllestit, quan vaig tenir el rampell d’esborrar-lo i començar de zero. El text portava per títol “Plou sobre mullat”. Crec que amb aquesta pista ja us en podeu imaginar la temàtica, el contingut i les conclusions. Així que ara no hi incidiré pas.

Recordem que això era un encàrrec, i m’hi havia compromès, per tant, alguna cosa havia d’escriure. I si podia ser quelcom amb sentit i coherència, encara millor. Però el cert és que no volia parlar d’allò del que ja he parlat tants cops, i del que tanta gent haurà parlat aquesta setmana, l’anterior, i la de més enllà. Heus aquí el per què del títol que esmentava abans.

Així que mig moix, vaig comentar-li a la Mònica que no tindria l’article que m’havia demanat. Lluny de reprendrem l’actitud, em feu confiança de nou. “Escriu el que vulguis” –em va dir.

I així és com hem arribat fins aquí.

Fa unes setmanes, el meu amic Pol em va animar a llegir Joan Vinyoli, alterant així els meus quadriculats hàbits de lectura, que des de fa uns anys estan concentrats en l’anàlisi, ben profund, d’incomptables i interminables articles acadèmics que giren entorn de les noves tecnologies. Un petit parèntesi no em farà cap mal –vaig pensar.

El més sensat hauria estat acostar-me a una biblioteca i remenar fins a trobar els seus poemes, o anar a una llibreria i comprar-me’n algun. Però com que sóc una persona molt digital, vaig preferir fer la comanda per internet. Una antologia, publicada per Proa. Encara m’ha d’arribar.

I com que no sóc gaire amant de les esperes, vaig posar-me a buscar els seus poemes a la xarxa. Quan me’n vaig adonar, tenia un fotimer de pestanyes obertes al navegador, cadascuna amb un poema diferent. Per quin començar? Pel primer? Pel més conegut? Allò que un llibre de text ja em dona mastegat, ara ho havia de decidir jo.

–Noteu que dona ja no du accent–

Com que no volia treure’m la il·lusió de llegir l’antologia de poemes seguint l’ordre que algú amb criteri li ha conferit –i que recalco, encara espero rebre, abans no acabi la setmana si tot va bé– vaig optar per tancar totes les pestanyes menys una, que contenia part de la seva obra.

De manera atzarosa –o no– la meva mirada va aterrar en el mot blau, un terme que m’agrada molt per tot el que representa, o almenys, tot allò que representa per a mi, que he nascut vora el blau immens del mar. Vaig decidir, doncs, que llegiria aquells versos.

Per què paraules? Aquest blau intens

del mar és prou. Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

                       mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla —sols llavors hi arriben

«feliços pocs».

                           No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

                               ja no tinc res més.

Els versos en qüestió són d’Elegia de Vallvidrera, del ja esmentat Joan Vinyoli.

Com tot allò que és art, cadascú pot fer-ne una interpretació diferent. La meva, me la guardo. Però aquestes paraules no han fet sinó créixer l’anticipació de llegir la seva obra.

Més enllà d’això, i com que representa que havia de parlar de l’actualitat social i política catalana, m’agradaria destacar-vos la següent idea:

«Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge»

Sense voler-ho, Joan Vinyoli m’ha escrit l’article amb onze senzilles paraules.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_nMarc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886