La terra es quedarà aquí

Lydia Pérez.

La benvolguda Mònica em demana un escrit pel bloc de SiJ. No he fet mai un escrit de tarannà polític i menys en català, llengua que no vaig estudiar, com molts de la meva època. M’hi poso.

Catalunya és la terra dels catalans, que són els que se’n senten i només. Ocupa el nord-est de la península meridional d’Europa, a les marges occidentals de la Mediterrània. La nació està separada en dos parts, després que amb el Tractat del Pirineus (1659) es finalitzés la Guerra dels Trenta Anys. Aleshores el rei de Castella, dit d’Espanya, va bescanviar aquella part de Catalunya donant-la a Louis XIV de França a canvi de mantenir les possessions a Flandes –que també va perdre-. Naturalment ho va fer d’amagat de les Corts Catalanes, fins el 1702. Amb revoltes pel mig, en assabentar-se’n, la cessió no es va fer efectiva del tot fins el 1720. Mai el regne d’Espanya ha reclamat el territori, doncs mai l´havia considerat seu, mentre sí que ho fa amb la roca del Penyal, anglesa des del 1713, perquè una cosa és donar el que no es considera com a propi i una altra perdre el que es considera part de la finca.

La part sud, que és la nostra i que limita amb l’Aragó i el País Valencià, va perdre la seva condició de determini el 1714, a base de canonades, com sabeu. A partir d’aquell moment vam ser envaïts per legions de funcionaris castellans, els descendents dels quals juntament amb els de les successives dictadures, repúbliques i regnats cohabiten al meu barri de Sarrià-Sant Gervasi. Ocupen tradicionalment els càrrecs delegats dels grans monopolis, la judicatura –només un 5% de les sentències es redacten en català-, alts càrrecs d’Hisenda, exèrcit i demés forces d’ocupació, etc. Aquests, voten PP o Ciudadanos. Però n’hi ha d’altres: els nous lerrouxistes.

El Regne d’Espanya, que així els agrada denominar-se (tot i que sigui una prolongació de la dictadura franquista) ha tingut una història prou desgraciada, sovint a contrapeu del que passava al món. La seva capital, no té un riu que faculti vies comercials a diferència de les grans capitals europees, i és al mig del no res. La seva alta demografia, la de Castella, no es va veure malmesa per la pesta, a diferència de les zones portuàries. Amb població sobrera el seu latifundisme feudal va determinar la expansió imperial formalitzant una economia d’extracció de recursos aliens, creant funcionariat i exèrcit en dosis massives, mentre l’economia interior es dedicava al cereal i la llana, de poca ocupació laboral. Al XIX, mentre Europa es repartia el món, Espanya perdia colònies. Sense esma pel treball va veure passar les revolucions industrials –per por a les concentracions obreres- i les liberals. La repatriació colonial, a més de propiciar “pronunciamientos,” va provocar molts mals de cap, molta gana, i la Guerra del Marroc per satisfer les possibilitats d’ascens de la oficialitat. Espanya no va tenir la sang freda de mirar-se al mirall, per orgull, i va preferir seguir fent processons i “corridas” i anar a la cerca del privilegi, que posar-se les piles d’una vegada per totes. Vull recordar que França desprès del 1870 es va refer en quatre dies, amb la III República.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut moltes onades immigratòries. A començament del segle XX la seva població no passava dels dos milions. La natalitat, tal i com escau en una societat responsable, és molt baixa i per si sola no hauria anat gaire més enllà. Ara som set milions i mig, cinc i mig de nouvinguts, la immensa majoria espanyols. Aquesta bona gent, que han vingut amb l’esperança de guanyar-se la vida i tirar endavant, tot i saber que aquí no es donen sopes, han fugit d’Espanya tot i que es pensen que aquesta terra també ho és. Molts ho han vist clar, i s’hi han integrat, mentre d’altres porten encara la vena als ulls, la samarreta del Real Madrid i voten a les essències polítiques espanyoles. Aquests, alguns dels quals van arribar fa més de quaranta anys, no tenen la sensibilitat de preguntar-se per què el Regne no els va donar la possibilitat de viure a casa seva. No tenen la honorabilitat de reconèixer a una societat mesocràtica, on ara hi viuen i on el mèrit no s’hereta. Tots són Colaus i Pérez Andújar? Aquests que voten en contra seva, i no ho saben, què faran quan Espanya hagi de marxar de casa nostra?

Sobre l’autora:

IMG-20160818-WA0014Lydia Pérez, comercial i tresorera de Sobiriania i Justícia.