Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar àgora amb Carles Boix i Esther Vera

Mònica Morros.

Aquest dijous Sobirania i Justícia va organitzar el seu darrer dinar-àgora, abans de l’estiu, amb el catedràtic de ciència política de la Universitat de Princeton, Carles Boix i la periodista i directora del Diari Ara, Esther Vera.

Carles Boix, aprofitant la seva llarga trajectòria fora de Catalunya, va fer èmfasi en el reconeixement internacional, tot destacant que amb un 50% de vots a favor del sí no hi hauria motiu pel no reconeixement. Boix va voler recordar que el dret internacional no prohibeix el dret a l’autodeterminació sempre que es produeixi dins d’uns certs límits com ho són el respecte a les fronteres dels altres estats i també la no vulneració de la legislació internacional.

Boix va assegurar que el combat conceptual ja l’hem guanyat, però el polític encara no i aquest solament el podrem vèncer amb la coordinació de la ciutadania. En la mateixa línia va voler explicar quina era l’estratègia de l’estat per fer front al procés d’independència. La va batejar com a “privatització del dolor”, és a dir, atacar persona a persona, conseller a conseller, funcionari a funcionari, per poder fer “forats a la xarxa i que no es capturi cap peix.”

Ester Vera va ser la segona a agafar la paraula i va explicar el que ella considerava com la “bomba atòmica” del procés. Va detallar que es tractava del civisme, de la flama ciutadana i de l’esperit democràtic no abandonat en cap moment. “No només és una qüestió econòmica, és també lingüística i cultural” va assenyalar.

En clau internacional Vera va centrar-se en la Unió Europea i la situació de Catalunya respecte aquesta quan Catalunya hagi esdevingut una República. La política internacional es mou per interessos i per tant, com bé va assegurar la directora del Diari Ara, la UE no expulsarà un dels seus membres amb més impuls econòmic i sobretot amb major sentiment europeista (tenint en compte la situació actual que viu la unió a on el qüestionament d’aquesta és constant per diversos grups estatals).

El públic va participar enormement en el torn de paraules i es va produir un intens debat entre els socis i sòcies i els convidats a l’acte. Els mateixos convidats també van respondre extensament a totes les preguntes que des del públic s’els van adreçar.

Es respirava il·lusió, fermesa i determinació envers els moments que tenim per endavant. És ben cert que la ciutadania catalana està darrera dels polítics transmetent tot el seu recolzament i en aquest darrer àgora els socis i les sòcies de Sobirania i Justícia van demostrar que ells i elles també estan empenyent com els que més per tal que la República Catalana deixi de ser un anhel per passar a ser simplement una realitat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

 

La jutgessa pressionada

Esteve Mirabete.

COMENTARIS A LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT DE 1a INSTÀNCIA NÚM. 2 SOBRE EL RETORN DE LES OBRES DE SIXENA O SIJENA.

Conec una persona d’aquelles amb les que sempre és un goig xerrar una estona i escoltar els seus comentaris assenyats. És un escriptor de la Franja que ha guanyat diferents premis literaris, que escriu en el català d’aquelles contrades. El seu nom és José Miguel Gràcia i el seu blog, que recomano, Lo Finestró.

En aquesta ocasió el tema de la conversa va ser la sentència ordenant el retorn de les obres que són al MNAC i al Museu de Lleida originàries del, ara conegut, Monestir de Sixena. La seva opinió com a intel·lectual de la zona, a mi com a jurista, no podia més que interessar-me. Ell opina, i no pretenc treure-li raons, que la jutgessa de la famosa sentència es va veure pressionada per l’ambient general de l’entorn.

Feia uns dies que jo havia llegit la sentència però únicament des d’un punt de vista jurídic, anàlisi que només faré ací reduït al mínim imprescindible perquè no sé si aguantaria l’interès del lector fins al final. Deia, doncs, que la vaig tornar a rellegir procurant no caure més del necessari en una anàlisi jurídica.

Reclamen la devolució el Gobierno de Aragón, per acció cedida per la Comunidad Religiosa del Real Monasterio de Sijena i el Ayuntamiento de Sijena, és a dir l’extinció de la situació de cessió precària que segons ells “patien” les obres d’art, la nul·litat de les compravendes dels béns del Monestir per la Generalitat de Catalunya el 1983 i el 1992 i per “el Museo de Arte de Cataluña” -s’observa el petit detall que ha desaparegut la N de Nacional que és el nom del MNAC, només és una anècdota però curiosa-, i que, per tant, es reintegrin les obres al Monasterio de Sijena,

Només com a referència breu, esmentaré que la jutgessa es remunta a un RD de 9-8-26 i la declaració com a “Bien de Interés Cultural” i, per tant, subjecte d’especial protecció. Res a dir sobre el seu criteri jurídic, si bé a continuació vol instruir-nos sobre la insurrecció militar a Melilla el 17-7-36, el protagonisme de la CNT, etc. sense que “corresponda enjuiciar aquí la autoría del incendio”, aclariment sobrer… o potser no, seguint la lògica de la jutgessa.

Continuant llegint la sentència amb ull de lector de diari, trobem que la jutgessa manifesta que no està provat que en plena guerra civil, i després de cremar el Monestir, no es pogués tornar a edificar el sostre. Curiosa aquesta opinió, potser només conseqüència d’ignorar el “detall” d’estar al mig d’una guerra plena d’esdeveniments anticlericals com la nostra. Aquest raonament li serveix per posar en dubte que la millor solució fóra el trasllat a lloc segur. És possible que sigui un malpensat, com indico més avall el sostre no va ser reconstruït fins al 1990.

Per a una persona aliena a tota informació, i només a tenor de la sentència, el professor Gudiol va ser poc menys que un bandoler a la recerca de tresors a expoliar, i només li falta dir que la crema del convent va ser un acte premeditat per la Generalitat de Catalunya.

Dins dels judicis extrajudicials que recull la sentència, en cap cas la jutgessa esmenta que les pintures avui existeixen gràcies a l’acció de Gudiol i als recursos que li va facilitar la Generalitat en plena guerra civil, així com a les posteriors restauracions.

En cap cas la jutgessa recull la inoperància, es pot dir desídia, de les autoritats aragoneses en la recuperació de les obres que encara restaven al malmès monument fins al 1961 i que van ser traslladades a Barcelona. El sostre del monestir no es va restaurar fins al 1990. De ben segur, passats 54 anys des del 1936, les pintures, deixades a l’exposició dels elements, haurien acabat anorreades.

Al febrer de 1951 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar arrencar les pintures que encara restaven al Monestir, en condicions idèntiques a les de la guerra, a la Diputación Provincial de Huesca. La Diputación no va actuar i va deixar les pintures a l’enderrocat monestir. Aquesta deixadesa, però, li serveix per argumentar que aquesta autorització no executada posa fí a la figura que ella qualifica de “dipòsit”.

De l’original:

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”

 “En Agosto de 1936 el Monasterio es incendiado y como explica el Sr. Salillas en su declaración fueron vecinos del pueblo los que salvaron las pertenencias del Monasterio, que a instancia de Sr. Gudiol doc 18 de la Generalitat (que pone de manifiesto la importancia del monasterio folio 571 y 572 ) se depositan en el museo del pueblo de Lérida algunas de las pintura de este monasterio Así mismo el Sr. Salillas pone de manifiesto las diversas inversiones del Comunidad de Aragón en el Monasterio de Villanueva de Sijena en distintos momentos .”

És a dir, sembla que la tasca de Gudiol és poc menys que aprofitar-se de la feina dels habitants del poble per a continuació arrabassar les obres. Ni un comentari de reconeixement. Torno a recordar ací que el sostre no es va reconstruir fins al 1990, no s’esmenta si apart del sostre es van adequar les sales convenientment.

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”

“Se trata de la venta sobre parte del exorno de un monasterio, que ya de por sí es una unidad perfecta: jurídica, religiosa y artística; y bien de interés cultural con categoría de monumento, siendo que este específico bien inmueble presenta, ya de por sí, una unidad jurídica, artística y religiosa que debe preservarse en todo lo posible, para que todos puedan contemplar el monumento en toda su integridad y en su entorno “

“Al separarse del todo sin los correspondientes permisos administrativos, como res extra commercium y por ello tanto la Generalitat como las Monjas sanjuanistas sabían que enajenaban un monumento nacional, sin el permiso de la D.G. de Bellas Artes, siendo que el monasterio estaba integrado, tanto literal como teleológicamente, por todas sus obras de arte (retablos, pinturas, murales, orfebrería, objetos de culto, etc…), que conformaban el indispensable exorno de la edificación del Monumento Nacional”

“El hecho de que como consecuencia de desgraciados acontecimientos históricos acaecidos después de la declaración de! Monasterio de Sijena como Monumento Nacional, y del posterior abandono del Monasterio por la Comunidad religiosa que lo habitaba, se haya procedido al traslado de los bienes controvertidos a Cataluña, constituye una situación de hecho, sin título jurídico suficiente que lo habilite ya que no modifica la condición legal de inmueble declarado de interés cultural aplicable a los mismos, y por ello, su vinculación al área territorial que pertenecen, que no puede ser sino el sitio donde se erige el Monasterio, en el municipio de Villanueva de Sijena “

“Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”.

Curiosament, essent una sentència apel·lable, de fet apel·lada, per no adjectivar d’una altra manera, la jutgessa es permet el luxe de dictar una execució provisional sobre un patrimoni tan sensible al deteriorament, com han manifestat diferents experts de nivell mundial.

Execució provisional, literal:

“Deberá la Generalidad de Cataluña comunicar al Gobierno de Aragón con antelación suficiente , al menos como muy tarde el dia 20 de Julio de 2016 , el modo en que han pensado proceder al traslado de los bienes , hora de llegada al lugar designado, para poder adoptar las medidas necesarias y para que pueda ser controlado por la Técnico designada por el Gobierno de Aragón”.

Curiosament, en l’execució provisional la jutgessa no adverteix al Gobierno de Aragón que haurien de tenir preparat per a aquesta rebuda el recinte -recordem que la Sentència en tot moment parla de devolució al Monestir- ja que, segons la sentència, les pintures i l’edifici formen un tot inseparable, original i no un altre lloc.

Curiosament, també avui el Monestir és llogat a la Comunidad de Belén, de la Asunción de la Virgen y de San Bruno que no tenen res a veure amb cap de les Comunitats que d’una manera o altra poden ser hereves dels drets. Actualment el monestir és visitable un dia a la setmana 3,5 hores, excepte a l’agost que obre uns dies més.

Així doncs, amic José Miguel, no sé si la jutgessa es va veure pressionada per l’entorn però a la vista de les seves opinions a la Sentència crec que ha viscut aquesta pressió de manera força “suportable”.

Per acabar em permeto plasmar ací unes línies de Miquel Roca del seu llibre “Sí, Advocat” en les que indica que correspon a jutges i magistrats corregir les situacions en què l’esperit de la norma no es respecta, ja he dit que puc respectar, i fins i tot compartir en part, la Sentència però de cap manera em sembla que aquesta gaudeixi de la necessària equidistància entre el bé a protegir i la norma, ja que en cap cas assenyala la responsabilitat del demandant, en què del resultat de la sentència resulti malmès un patrimoni molt valuós. Posats a afegir advertiments no estaria de més.

¿O potser la jutgessa pensa que d’ací un temps aquest podria ser un conflicte internacional de resolució més complexa? No feu cas, això son coses meves.

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

Catalanofòbia

Mònica Morros.

El filòsof John Stuart Mill, parlava del “principi del dany”. Considerava que la llibertat acabava quan podia ser la causant d’un dany envers una altra persona. Sabem que el dany va més enllà que un mal físic i que, sobretot en l’actualitat, a on se suposa que el monopoli de l’ús de la força és sols dels estats, aquest dany pot assolir expressions psicològiques, econòmiques etc. Als mitjans catalans, constantment apareixen notícies que mostren situacions o declaracions que van en contra de la ciutadania catalana i que, per tant, són causants de danys de tot tipus.

Acaba sent paradoxal, que els mateixos que consideren intocable i irreformable la Constitució Espanyola, siguin els que vulneren els principis de la “Carta Magna” sense cap mirament. A l’article 14, on es parla de Drets i Llibertats, s’assegura, per part de l’estat, la no discriminació per cap tipus de qüestió, incloent cap condició de la persona. Totes les accions catalanofòbiques, suposen un odi envers una persona sols per tenir la condició de ser catalana. Haurien de ser perseguides per la justícia ja que si no és així, és la pròpia justícia i per extensió el propi estat, el que discrimina en matèria de seguretat personal entre els seus ciutadans/es. Per tant, no sols és un dret vulnerat a peu de carrer és una vulneració avalada per les institucions.

Al preàmbul de la Constitució, s’estableix que la Nació Espanyola té la voluntat de “proteger a todos los españoles y pueblos de España” . Deu ser que, des d’Espanya, no se’ns considera un poble espanyol. No només hi ha una permissivitat absoluta pel què fa a l’odi envers la ciutadania catalana sinó que, segons la Real Acadèmia Espanyola, aquest odi no existeix, la paraula “Catalanofòbia” no es troba en el seu diccionari.

La judicialització de la política no és res més que una politització de la justícia. I si aquesta politització respon a ideologies adverses als catalans, que s’incrementen amb la por a que l’anhel independentista acabi assolint les seves metes, el rebuig envers els catalans s’institucionalitza i s’eleva a nivells perversos.

Tot i ser una qüestió històrica, a data d’avui, són varies les situacions que es poden citar per exemplificar-ho:

Reaccions de catalanofòbia a la xarxa per la mort de Muriel Casals

Un procurador del Jutjat de Badalona refusa un recurs per haver estat escrit ‘en llengua estranya’

La UEFA sanciona el Barça per l’exhibició reiterada d’estelades durant la Champions 2015/2016

El diari “El Español” publica una vinyeta en què s’equipara l’independentisme català amb l’atac terrorista de l’11S

El PP compara les violacions de drets humans a l’Aràbia Saudita amb el procés català

Aquesta impunitat malmet, el ja de per si, pobre sistema democràtic espanyol. Però sembla ser quelcom que no els preocupi, perquè com va dir Montserrat Roig: “ser demòcrata no és una actitud política, és un actitud davant la vida”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Audiència de Sobirania i Justícia al Parlament en ocasió del vuitè aniversari de la fundació de l’entitat

Isabel-Helena Martí.

Molt Honorable presidenta del Parlament, amigues i amics,

Són molts els records i sensacions que brollen quan intento rememorar els fets, les idees, les persones que, d’una forma o altra, han tingut alguna cosa a veure amb Sobirania i Justícia aquests darrers vuit anys, d’ençà la fundació de l’entitat. M’hi he posat una estona però de seguida he vist que era una tasca feixuga, que requeria asseure’m amb tranquil·litat, sense restriccions de temps, fer recerca entre documents i notes escrites, i també, és clar, acudir a l’hemeroteca. Així que em serà gairebé impossible, i també per no estendre’m més del compte, ser exhaustiva. Sí que hi ha una imatge que recordo amb molta precisió i que, tot sovint, em ve el cap. Sobretot en circumstàncies de desconcert o de dubte que, certament, en aquests darrers temps, han sovintejat. Recordo, com si fos ara mateix, els rostres d’expressió viva, irradiant esperança i anhel, de les aproximadament cent cinquanta persones que formaren part de l’assemblea constituent, que en el decurs del mes de gener de 2009, elegiren la primera junta directiva de Sobirania i Justícia. El nostre president aleshores, Agustí Bassols, ens convocà de seguida a tots els membres d’aquella primera junta, de la qual jo en formava part, a una reunió immediata, per posar, sense dilació, fil a l’agulla. Teníem molta, moltíssima, feina per endavant.

Un mes i mig abans, el 18 de desembre de 2008 els impulsors de Sobirania i Justícia havien fet públic el manifest Missatge en defensa de la independència de Catalunya, text fundacional que avui encara estableix els termes en què la nostra entitat reivindica la seva comesa, la seva raó de ser. Feia tot just dos anys i mig (el 18 de juny de 2006) que el poble de Catalunya havia ratificat en referèndum el Nou Estatut d’Autonomia, l’Estatut de Miravet, després d’un barroer i humiliant procés de mutilació d’importants parts del seu contingut a Madrid. Però això no satisfé les ànsies d’amplis sectors polítics de l’Estat espanyol de desactivar, peti qui peti, qualsevol avenç, per modest o tímid que fora, en l’autogovern de Catalunya. Després d’entrar en vigor dos mesos després, l’Estatut rebé set recursos d’inconstitucionalitat: del PP contra 187 articles i disposicions; del Defensor del Poble, Enrique Múgica (PSOE), contra 112 articles i 4 disposicions addicionals; i contra diferents articles i disposicions els governs de Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Set. Aquest és el caldo de cultiu que explica la irrupció de Sobirania i Justícia, i en els mesos subsegüents d’una infinita munió de col·lectius i iniciatives ciutadanes a favor de la independència de Catalunya.

Presidenta, durant aquests vuit anys hem treballat de valent per impulsar tot tipus d’accions destinades a contribuir -com estableixen els nostres estatuts- a la sensibilització de la necessitat i viabilitat d’un estat propi i independent per a Catalunya en el marc de la Unió Europea. Des dels seus inicis aflorà en el si de l’entitat una ferma vocació internacionalista que s’ha fet patent en l’organització de quatre edicions de la conferència anual Building a New State (2011-2014) i els actes Spain, no rule of law? a Brussel·les (2015) i What’s going on in Catalonia? a Londres (2016). Sobirania i Justícia ha convidat a Catalunya nombrosos prescriptors internacionals d’arreu del món per participar en conferències i taules rodones. A cadascun dels convidats internacionals se’ls ha ajudat, durant la seva estada a casa nostra, a recollir informació de primera mà sobre el moviment independentista català i l’extraordinari fenomen d’activisme cívic que l’acompanya. L’associació està inscrita en el Registre de Transparència de la Unió Europea i, per tant, reconeguda com a grup d’interès en l’àmbit europeu.

Per l’altra banda, els dinars-col·loqui Àgora s’han consolidat com un espai de debat i intercanvi que ha aconseguit congregar moltíssimes personalitats de relleu, tant nacionals com internacionals, assistents i mitjans de comunicació. Tu mateixa, Presidenta, no fa pas massa, has estat un dels nostres ponents. D’altres: Mercè Conesa, Artur Mas, Marta Rovira, Brendan Simms, Neus Munté, Carles Mundó, Amadeu Altafaj, Pilar Rahola, Antoni Abad (Cecot), Imma Tubella, Ferran Requejo, Vicent Partal, Ramon Tremosa, Germà Bel, i un llarg, llarguíssim etcètera.

El proper convidat de l’entitat serà el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que durant la trobada anual de sòcies i socis de Sobirania i Justícia, prevista pel 18 de gener, impartirà la conferència “2017, referèndum o referèndum”.

Presidenta, no em vull allargar més. Sí que vull, però, agrair-te de tot cor, en nom de la junta directiva i de tots els membres de l’associació que hagis fet possible aquesta trobada, que ens omple d’emoció, en aquest edifici emblemàtic i que representa com cap altre la sobirania del poble català, la preservació de la qual estàs impulsant amb tant, tantíssim coratge, des de fa molt de temps. Moltes gràcies pel teu immens servei a la causa del nostre país.

Hem fet confegir un bloc de metacrilat gravat expressament per commemorar l’efemèride que el nostre vicepresident Ramon Valimañas t’entregarà de seguida. Però abans ens agradaria llegir el nostre manifest: “Missatge en defensa de la independència de Catalunya”. Ho farà la Mònica Morros, responsable de comunicació de l’entitat. El vam escriure fa vuit anys. A Catalunya moltes coses han progressat d’aleshores ençà. Coses inimaginables no fa pas gaire. Tenim una majoria parlamentària independentista i el govern català està compromès amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació no més enllà de setembre de 2017. Sí, això ha canviat en aquests vuit anys. Però malgrat tot el que ha passat a Catalunya el text segueix vigent, fins a la seva darrera coma, pel que fa a l’actitud d’inflexible immobilisme de l’estat espanyol en relació al fet nacional català. Pensar-hi fa feredat. Escoltem la Mònica i comprendrem què vull dir.

Moltes gràcies.

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Manifest pel Dia Internacional de les Dones

Mònica Morros.

Al 1789 després de la Revolució Francesa es redactava i s’aprovava la famosa Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Dos anys més tard, com a resposta a aquest text i a les idees que aquest comportava, Olympe de Gouges posà sobre la taula que en la llibertat que es proclamava s’estava oblidant a més de la meitat de la població: les dones. Per això, ella mateixa redactà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. Aquesta declaració fou l’embrió de les lleis que reconeixen avui en dia, formalment, la igualtat de drets per ambdós sexes. No obstant això, la igualtat teòrica no va de la mà de la igualtat real.

Dos segles més tard de l’assassinat d’Olympe de Gouges per feminista, en mans de l’estat francès, la igualtat entre sexes, que tots anhelem, segueix sense ser una realitat.

Tots el partits polítics, inclòs el meu, s’omplen la boca de paraules que s’enterboleixen quan aquestes s’han de posar a la pràctica. Igualtat i Justícia són mots que ressonen dia a dia entre les parets del nostre Parlament i que embolcallen tot el territori català però que semblen perdre valor en la vivència de la quotidianitat. Si volem la independència, aquesta ha d’anar enfocada cap a l’assoliment d’una República justa i igualitària, però per ser-ho ho ha de ser per a tots i per a totes. Per això, recordant Olympe de Gouges, les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot; ni més ni menys.

No ens conformem amb un 30% de conselleries, amb un 18% d’alcaldies o en cobrar un 25% menys de sou per treballar en una mateixa tasca. No ens conformem ocupar un 35% dels càrrecs de direcció i gerència a les empreses, ni a fer front a dues hores més de mitjana, a les tasques de la llar.

No ens hi conformem perquè som unes inconformistes!

Ens és indiferent si vestim samarretes o americanes allò substancial són les idees i com les duem a terme. Hem de donar veu a dones que estan a primera línia, per tal de visibilitzar la seva feina i recordar, al nostre entorn, que aquest país no és un club d’homes.

Les dones hi hem estat, hi som i hi serem!

Les dones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que gaudeixen de gran prestigi:

  • No són dones invisibles però han dibuixat elles mateixes la seva imatge.
  • No són dones atletes però han saltat moltes barreres.
  • No són dones forçudes però han trencat molts murs.

Dones criden dones!

Si som capaços de crear referents femenins, en la mateixa mesura que actualment en creem de masculins, animarem a les noves generacions a conformar una realitat on prevalgui el valor de la igualtat per sobre de tot. Remoure estructures de poder no és fàcil, però no defallirem. Hem trencat amb l’status quo espanyolista i ara ho farem amb l’status quo masclista.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comuniciació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Una igualtat desdibuixada

Mònica Morros.

Dilluns 22 de febrer, es commemora el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. La discriminació de gènere és una problemàtica que malauradament, impregna tots els àmbits de la nostra vida i el mercat laboral no n’és pas una excepció. Actualment, les dones que viuen als països catalans,cobren un 25% menys que els homes per la mateixa tasca.

Igualtat? No, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Però les desigualtats no són sols en la quantia. Si mirem la jerarquia i les posicions que gaudeixen de més poder i per tant de més prestigi, observem que aquestes també són ocupades majoritàriament per homes. Segons dades de l’observatori IQ els llocs de direcció i gerència de les empreses són ocupats en un 67,6% pel col·lectiu masculí.

Justícia? No, encara hem de treballar més per assolir-la.

Però aquesta segmentació no sols és present de manera vertical. Horitzontalment també existeix. Les dones tendeixen a ser majoria en les ocupacions destinades als serveis i a la cura. Sembla que els rols de gènere estiguin escrits a foc al mercat laboral.

Llibertat? No, encara hem de superar la socialització masclista.

Volem construir una república justa i igualitària. Però ha ser, justa i igualitària per tots i totes. Volem una república d’homes i dones lliures on aquestes pràctiques siguin intolerables i eradicades.

Seguint les paraules de l’escriptora Maria Mercè Marçal i Serra ” A l’atzar agraeixo tres dons; haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida”. Se’ns ha brindat la gran oportunitat de deixar de ser una nació oprimida però també hem de deixar de tenir el 50% de la nostra societat vivint sota aquesta subtil opressió.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.   .@monicamorros

Publicat a Infoanoia.cat

Acte de Sobirania i Justícia i Drets al Parlament europeu

Cartell Brussel·les

 

El proper 2 de juny, Sobirania i Justícia i Drets denunciarem davant del Parlament europeu la manca d’imparcialitat jurídica del govern espanyol.  Alhora, exposarem diferents casos de catalanofòbia. Aquest acte, amb el jutge Santiago Vidal, té el suport dels eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras, Francesc Gambús i Ernest Maragall.