Era vostè a classe aquells dies, Sr. Llarena?

Esteve Mirabete.

No sé vostè però jo alguna que altra vegada a la Universitat no havia anat a classe o prestat l’atenció deguda, he de confessar-ho, i amb la sort immensa que els temaris desenvolupats en aquelles hores no sortissin en els exàmens finals, serà o no casualitat però aquelles en què sí que es varen reunir els dos condicionants es pot dir que els vaig aprofitar, segurament vostè va anar i va treure profit de totes les classes i per això ocupa una cadira al Tribunal Suprem.

Per aquest motiu no tinc cap dubte que tindrà raonables respostes a les meves preguntes.

Alguns d’aquests temes que sembla segurament no van reclamar i aconseguir suficientment la meva atenció, o no vaig entendre, era la responsabilitat per prevaricació, permeti’m que utilitzi un tecnicisme per donar-me autocomplaença, dels administradors de justícia, els articles 446 a 448 del Codi Penal ens diuen de manera clara al que em refereixo.

En aquest ordre de coses, lligada a la decisió jurisdiccional i discrecional del jutge són les mesures cautelars i evidentment la denominada presó provisional, dins de les mesures cautelars la que és més expeditiva i dura i òbviament aquella que el jutjador ha o hauria d’aplicar amb la màxima cautela, sobretot quan la majoria de penalistes, inclosos alguns excompanys seus discrepen en la qualificació del delicte i alguns fins i tot ho qualifiquen de construcció a mida, per exemple quan el ministre aplica al cas el concepte de “tumultuariarietat” als fets i després força triomfant en les resolucions posteriors.

Així la Llei d’Enjudiciament Criminal limita, sempre dins la discrecionalitat però limita, potser amb ànim de recordar al jutjador una sèrie de circumstàncies o per il·luminar el seu criteri si el té una mica, o molt ennuvolat o potser per si de cas.

En alguns casos que l’ocupen i suposo el preocupen, és difícil per a mi entendre el manteniment de la presó provisional quan hi ha mesures menys gravoses per l’investigat tant per assegurar la presència en el posterior judici i/o evitar que accioni en contra del normal desenvolupament del procés alterant o destruint proves importants.

Pensar que pel fet que altres persones per fets o responsabilitats similars siguin en altres països no hauria d’afectar el criteri de l’instructor, repeteixo, no hauria. Clar que d’acord amb el seu raonament la circumstància que unes persones plenes posseïdores dels seus drets polítics actius i passius puguin democràticament tornar a representar al poble els converteix en éssers no mereixedors d’estar en llibertat, ací entraríem en criteris de consciència o polítics que naturalment no interfereixen en la recta aplicació de les normes jurídiques, o almenys això diu la correcta pràctica, estic segur que el seu superior judici podrà il·luminar-me respecte a aquests dubtes.

En aquest sentit el jutge, com tots sabem, pot interpretar la llei de modus gramatical, històric, lògic o sistemàtic, quan la consciència o factors polítics penetren en la interpretació entrem en una altra conjuntura, m’agradaria saber quin raonament ha emprat vostè.

Es curiós que en l’auto del 22 que denega la petició del Fiscal d’ordenar l’ordre de detenció internacional quan el President Puigdemont era a Dinamarca, es motiva en el fet que “es posposa a un altre moment que el normal funcionament parlamentari no pugui resultar afectat per l’emissió de l’ordre”, senyor Llarena el normal és que el candidat pugui ser present al Parlament, el que no és normal és que el jutge interpreti que una detenció en un altre país pugui suposar una coartada o subterfugi, un mal pensat podria deduir que un criteri polític interfereix en el deure jurídic, tothom pot tenir un mal dia o potser és un producte més d’aquells que molts anys enrere un es queda al bar de la facultat i ens saltem la lliçó o potser l’origen de la interpretació és un altre, espero que m’ho expliqui.

Recorda vostè el significat del 408 del CP? “La autoridad o funcionario que, faltando a la obligación de su cargo, dejare intencionadamente de promover la persecución de los delitos de que tenga noticia o de sus responsable, incurrirá en la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de seis meses a dos años”.

Creu vostè en aquest auto, que sense dubte s’estudiarà a les facultats de Dret, no m’atreveixo a dir ací en quin sentit, en preferir perjudicar les opcions polítiques d’una persona que les manté totalment íntegres abans que aplicar la Llei, infringeix la norma?

He de reconèixer que quan les instruccions varen passar de l’Audiència al Suprem esperava aprendre o recordar allò que no vaig aprofitar llegint les resolucions d’un jutge de l’alt Tribunal, no ha anat per ací la cosa, Sr. Llarena.

En els darrers dies hem vist l’exercici d’imaginació del Constitucional per a dir que no al Gobierno però si a les conseqüències efectives que desitjava, observo que la meva capacitat de sorpresa no té límits, recordo allò que ens deien a primer de “supòsit de fet, conseqüència jurídica” potser els manuals de Dret haurien de començar a revisar-ho en el cas espanyol tant per la qualificació de la primera part com pel resultat inherent a la segona part de la famosa frase.

El ministre català ja ha avançat la inhabilitació prèvia a judici, veurem si és un avançat al seu temps en les setmanes vinents.

No creu vostè que Montesquieu si pogués llegir aquests raonaments, es remouria neguitós a la seva tomba?

I per acabar creu vostè que el Tribunal Europeu de Drets Humans compartiria o compartirà aquests criteris i aquestes actuacions?

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

La jutgessa pressionada

Esteve Mirabete.

COMENTARIS A LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT DE 1a INSTÀNCIA NÚM. 2 SOBRE EL RETORN DE LES OBRES DE SIXENA O SIJENA.

Conec una persona d’aquelles amb les que sempre és un goig xerrar una estona i escoltar els seus comentaris assenyats. És un escriptor de la Franja que ha guanyat diferents premis literaris, que escriu en el català d’aquelles contrades. El seu nom és José Miguel Gràcia i el seu blog, que recomano, Lo Finestró.

En aquesta ocasió el tema de la conversa va ser la sentència ordenant el retorn de les obres que són al MNAC i al Museu de Lleida originàries del, ara conegut, Monestir de Sixena. La seva opinió com a intel·lectual de la zona, a mi com a jurista, no podia més que interessar-me. Ell opina, i no pretenc treure-li raons, que la jutgessa de la famosa sentència es va veure pressionada per l’ambient general de l’entorn.

Feia uns dies que jo havia llegit la sentència però únicament des d’un punt de vista jurídic, anàlisi que només faré ací reduït al mínim imprescindible perquè no sé si aguantaria l’interès del lector fins al final. Deia, doncs, que la vaig tornar a rellegir procurant no caure més del necessari en una anàlisi jurídica.

Reclamen la devolució el Gobierno de Aragón, per acció cedida per la Comunidad Religiosa del Real Monasterio de Sijena i el Ayuntamiento de Sijena, és a dir l’extinció de la situació de cessió precària que segons ells “patien” les obres d’art, la nul·litat de les compravendes dels béns del Monestir per la Generalitat de Catalunya el 1983 i el 1992 i per “el Museo de Arte de Cataluña” -s’observa el petit detall que ha desaparegut la N de Nacional que és el nom del MNAC, només és una anècdota però curiosa-, i que, per tant, es reintegrin les obres al Monasterio de Sijena,

Només com a referència breu, esmentaré que la jutgessa es remunta a un RD de 9-8-26 i la declaració com a “Bien de Interés Cultural” i, per tant, subjecte d’especial protecció. Res a dir sobre el seu criteri jurídic, si bé a continuació vol instruir-nos sobre la insurrecció militar a Melilla el 17-7-36, el protagonisme de la CNT, etc. sense que “corresponda enjuiciar aquí la autoría del incendio”, aclariment sobrer… o potser no, seguint la lògica de la jutgessa.

Continuant llegint la sentència amb ull de lector de diari, trobem que la jutgessa manifesta que no està provat que en plena guerra civil, i després de cremar el Monestir, no es pogués tornar a edificar el sostre. Curiosa aquesta opinió, potser només conseqüència d’ignorar el “detall” d’estar al mig d’una guerra plena d’esdeveniments anticlericals com la nostra. Aquest raonament li serveix per posar en dubte que la millor solució fóra el trasllat a lloc segur. És possible que sigui un malpensat, com indico més avall el sostre no va ser reconstruït fins al 1990.

Per a una persona aliena a tota informació, i només a tenor de la sentència, el professor Gudiol va ser poc menys que un bandoler a la recerca de tresors a expoliar, i només li falta dir que la crema del convent va ser un acte premeditat per la Generalitat de Catalunya.

Dins dels judicis extrajudicials que recull la sentència, en cap cas la jutgessa esmenta que les pintures avui existeixen gràcies a l’acció de Gudiol i als recursos que li va facilitar la Generalitat en plena guerra civil, així com a les posteriors restauracions.

En cap cas la jutgessa recull la inoperància, es pot dir desídia, de les autoritats aragoneses en la recuperació de les obres que encara restaven al malmès monument fins al 1961 i que van ser traslladades a Barcelona. El sostre del monestir no es va restaurar fins al 1990. De ben segur, passats 54 anys des del 1936, les pintures, deixades a l’exposició dels elements, haurien acabat anorreades.

Al febrer de 1951 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar arrencar les pintures que encara restaven al Monestir, en condicions idèntiques a les de la guerra, a la Diputación Provincial de Huesca. La Diputación no va actuar i va deixar les pintures a l’enderrocat monestir. Aquesta deixadesa, però, li serveix per argumentar que aquesta autorització no executada posa fí a la figura que ella qualifica de “dipòsit”.

De l’original:

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”

 “En Agosto de 1936 el Monasterio es incendiado y como explica el Sr. Salillas en su declaración fueron vecinos del pueblo los que salvaron las pertenencias del Monasterio, que a instancia de Sr. Gudiol doc 18 de la Generalitat (que pone de manifiesto la importancia del monasterio folio 571 y 572 ) se depositan en el museo del pueblo de Lérida algunas de las pintura de este monasterio Así mismo el Sr. Salillas pone de manifiesto las diversas inversiones del Comunidad de Aragón en el Monasterio de Villanueva de Sijena en distintos momentos .”

És a dir, sembla que la tasca de Gudiol és poc menys que aprofitar-se de la feina dels habitants del poble per a continuació arrabassar les obres. Ni un comentari de reconeixement. Torno a recordar ací que el sostre no es va reconstruir fins al 1990, no s’esmenta si apart del sostre es van adequar les sales convenientment.

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”

“Se trata de la venta sobre parte del exorno de un monasterio, que ya de por sí es una unidad perfecta: jurídica, religiosa y artística; y bien de interés cultural con categoría de monumento, siendo que este específico bien inmueble presenta, ya de por sí, una unidad jurídica, artística y religiosa que debe preservarse en todo lo posible, para que todos puedan contemplar el monumento en toda su integridad y en su entorno “

“Al separarse del todo sin los correspondientes permisos administrativos, como res extra commercium y por ello tanto la Generalitat como las Monjas sanjuanistas sabían que enajenaban un monumento nacional, sin el permiso de la D.G. de Bellas Artes, siendo que el monasterio estaba integrado, tanto literal como teleológicamente, por todas sus obras de arte (retablos, pinturas, murales, orfebrería, objetos de culto, etc…), que conformaban el indispensable exorno de la edificación del Monumento Nacional”

“El hecho de que como consecuencia de desgraciados acontecimientos históricos acaecidos después de la declaración de! Monasterio de Sijena como Monumento Nacional, y del posterior abandono del Monasterio por la Comunidad religiosa que lo habitaba, se haya procedido al traslado de los bienes controvertidos a Cataluña, constituye una situación de hecho, sin título jurídico suficiente que lo habilite ya que no modifica la condición legal de inmueble declarado de interés cultural aplicable a los mismos, y por ello, su vinculación al área territorial que pertenecen, que no puede ser sino el sitio donde se erige el Monasterio, en el municipio de Villanueva de Sijena “

“Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”.

Curiosament, essent una sentència apel·lable, de fet apel·lada, per no adjectivar d’una altra manera, la jutgessa es permet el luxe de dictar una execució provisional sobre un patrimoni tan sensible al deteriorament, com han manifestat diferents experts de nivell mundial.

Execució provisional, literal:

“Deberá la Generalidad de Cataluña comunicar al Gobierno de Aragón con antelación suficiente , al menos como muy tarde el dia 20 de Julio de 2016 , el modo en que han pensado proceder al traslado de los bienes , hora de llegada al lugar designado, para poder adoptar las medidas necesarias y para que pueda ser controlado por la Técnico designada por el Gobierno de Aragón”.

Curiosament, en l’execució provisional la jutgessa no adverteix al Gobierno de Aragón que haurien de tenir preparat per a aquesta rebuda el recinte -recordem que la Sentència en tot moment parla de devolució al Monestir- ja que, segons la sentència, les pintures i l’edifici formen un tot inseparable, original i no un altre lloc.

Curiosament, també avui el Monestir és llogat a la Comunidad de Belén, de la Asunción de la Virgen y de San Bruno que no tenen res a veure amb cap de les Comunitats que d’una manera o altra poden ser hereves dels drets. Actualment el monestir és visitable un dia a la setmana 3,5 hores, excepte a l’agost que obre uns dies més.

Així doncs, amic José Miguel, no sé si la jutgessa es va veure pressionada per l’entorn però a la vista de les seves opinions a la Sentència crec que ha viscut aquesta pressió de manera força “suportable”.

Per acabar em permeto plasmar ací unes línies de Miquel Roca del seu llibre “Sí, Advocat” en les que indica que correspon a jutges i magistrats corregir les situacions en què l’esperit de la norma no es respecta, ja he dit que puc respectar, i fins i tot compartir en part, la Sentència però de cap manera em sembla que aquesta gaudeixi de la necessària equidistància entre el bé a protegir i la norma, ja que en cap cas assenyala la responsabilitat del demandant, en què del resultat de la sentència resulti malmès un patrimoni molt valuós. Posats a afegir advertiments no estaria de més.

¿O potser la jutgessa pensa que d’ací un temps aquest podria ser un conflicte internacional de resolució més complexa? No feu cas, això son coses meves.

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

On som?

Ramon Valimañas.

A l’agost del 2016 estem en guerra, al segle XXI, a l’Europa comunitària, dins la NATO, i dins l’ euro però, en guerra amb l’ estat espanyol.

Algú va dir que la guerra era la continuació de la política amb altres mitjans. Els espanyols, a nosaltres, sempre ens havien bombardejat, no cal dir que han estat bastantes vegades, i encara n’hi ha molts que ho enyoren. Recordeu com Gregorio Peces Barba comentava que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada 50 anys i així s’acabaven els problemes. Quan se li va contestar va respondre: “tienen la piel muy fina”, i aquest era del PSOE !!!!!! No vull ni imaginar què pensen els altres.

El nostre camí ha capgirat el nostre esquema polític com un mitjó. Mirem, el Partit Popular ha passat a ser absolutament irrellevant en el nostre Parlament i l’única cosa que pot fer és filibusterisme. L’antiga CiU es va separar i el què queda de la UDC ja s’encarregaran els creditors que, després de perdre bous i esquelles, només en deixaran els ossos. El nou PDC s’ha hagut de renovar de dalt a baix per poder seguir, i noms il·lustres i intocables han desaparegut de la nit al dia, fins i tot el d’algun que no s’ ho acabava de creure va fer una finta a l’últim minut, per no fer un ridícul còsmic. Els del PSOE en versió catalana estan anys llum d’on eren, de ser un poder hegemònic en molts àmbits han anat patint desercions, pèrdues d’escons en ajuntaments, i diputacions fins arribar a ser insignificants comparat amb el que havien estat. C’s nascut contra el procés, s’ ha nodrit de vots dels socialistes i del PP i no han fet el mal que pretenien. A l’esquerra existeix un magma de sigles i grups que encara viuen en el somni del referèndum pactat i la fraternitat ibèrica. Pobrets! Només despertaran amb el referèndum que es farà al culminar el procés, desprès d’aprovar les lleis de desconnexió, i en aquell moment “exigiran“ que s’els escolti. La seva “superioritat moral” els fa francament inaguantables i perfectament prescindibles. Que ningú pensi que ens ajudaran abans. No tenen el valor de dir no a un referèndum perquè no quedaria bé, però sempre posaran excuses per no celebrar-lo: que si no és pactat, que si no es donen les condicions, etc. Però sobre tot, que no es faci.

En el nostre caminar hem fet baixes notables dins el món de la fiscalia, s’han vist obligats a acusar al President de la Generalitat i tres membres més per salvar la cara (la seva) davant l’enorme desobediència civil que va significar la consulta no permesa, i per acabar-ho d’adobar vam impedir la formació del govern Rajoy a principis d’any. En el judici contra l’expresident i les conselleres, a més del diputat Homs, no crec que posin ningú a la presó. Són burros però no tant.

En el terreny econòmic totes aquelles plagues bíbliques i viatges a l’espai sideral no s’han produït.  El nostre PIB està creixent més que l’espanyol, les exportacions van força bé (ja som el 25% del total espanyol), el turisme igual, l’atur per sota la mitjana espanyola i amb la independència hi ha estudis que diuen que disminuiria un 4% mes. Barcelona s’està consolidant com punt important dins la tecnologia. Ara, per justificar la seves mentides anteriors, diuen que els de fora segueixen invertint perquè no creuen en la independència.

I tot això ho hem fet sense trencar cap vidre a l’aparador. Els espanyols estan desesperats perquè no saben com aturar-ho i tot el que han fet ha estat inútil, el tema Pujol, les acusacions al President Mas i a l’alcalde Trias, campanyes de desprestigi arreu, etc. I nosaltres caminant endavant sense caure en provocacions i és així com hem de seguir.

Si mirem enrere veurem que primer van ser amenaces, que no cobraríem les pensions, que posaríem fronteres i pagaríem duanes que no ens reconeixeria ningú, que ens expulsarien de la UE, etc. Nosaltres cada amenaça l’hem anat rebatent i no han produït l’efecte desitjat per ells, només els ha faltat el Brexit, per això ara ja no en parlen tant, ja hem entrat en una nova fase.

Hem de veure què passa amb en Quim Arrufat en el nou i flamant càrrec a les CUP. Aquest nomenament no penseu que és casual, es difícil endevinar perquè els “nous” són tan hermètics com els “vells”.

Som al tram final, però encara que no quedi molt serà molt dur, primer pel seu orgull ferit i segon pels diners. Que ningú pensi que ho acceptaran de bon grat ja que si poden faran mal i ja els és igual perquè és l’últim tros de l’imperi. I a més tenen por a l’efecte contagi perquè en aquest cas els resultats serien una autèntica catàstrofe per ells, per l’Espanya de matriu castellana.

Tot el que hem fet, si ens ho haguessin dit fa uns anys, no ho hauríem cregut, encara que a vegades no ho valorem, hem avançat un munt, un autèntic munt.

Nosaltres hem de seguir endavant amb determinació i tan junts com puguem, si ho fem així la victòria serà nostra de forma contundent.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.