El futur de Catalunya: On és Europa?

Erika Casajoana.

Aquest article es basa en la meva presentació representant Sobirania i Justícia a la conferència “El futur de Catalunya” al Centre d’Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també la Unió Europea, és el futur d’Espanya. S’ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l’autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l’altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: “On és Europa?!”

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles, la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100% del PIB. Siguem realistes. Els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l’oposició de Madrid i la d’Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Malgrat que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la “legalitat” i a la “normalitat” (quin sarcasme). Protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria espanyola gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i Estat de Dret.

El suport del club d’estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries toleren les escandaloses actuacions d’Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que els més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista…” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d’octubre, Tusk advertí via Twitter a Madrid que no utilitzés l’argument de la força. Endebades.

Es descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d’home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col · legues continentals. L’autodenominat campió de la “legalitat” presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L’escàndol “Gürtel” inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d’euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d’euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: “Luis, sé fuerte”. Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l’esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

S’hauria d’informar als europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L’abast de les notícies falses o “fake news” a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d’Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la recentment nascuda República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la “normalitat” sota l’ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la “solució” més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc, massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l’ajuda d’actors poderosos com els partits polítics encegats per l’obligació sagrada de defensar la unitat d’Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d’Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

1 – cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d’independència i colpejar votants pacífics l’1 d’octubre;
2 – perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
3 – usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la pirula de substreure’ls-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d’Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjar-se, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l’Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S’inicia un tsunami polític, que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d’alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l’anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica, ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia .

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble full tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII, i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L’article 155 fou l’últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre’l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el President Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d’Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d’una manera més o menys”neta” de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, País Basc, Flandes, Véneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d’emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminueix el nostre dret a l’autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s’han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l’inrevés.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Anatomia d’un govern irresponsable

Laura Castel.

Fet 1: Espanya té un executiu que es declara irresponsable en seu parlamentària.

IRRESPONSABLE. SENSE RESPONSABILITATS. SENSE RESPOSTA.

Assegura Rajoy que, atès que està en funcions, el Govern que presideix no passarà els controls a que hauria de sotmetre’s com a executiu. És a dir, mentre resta en funcions no hi ha controls. Ergo, mentre està en funcions té capacitats que no resten ni limitades ni conegudes.

És més, en cap cas els ciutadans, mitjançant els nostres legítims representants, podem fer preguntes ni rebre informació.

Fet 2: Espanya té un sistema de poders unificats.

En contraposició amb el conegut sistema de separació de poders, Espanya té un sistema on els poders resten fusionats. M’explico. Tenim un poder legislatiu que sorgeix de la sobirania dels ciutadans. D’aquest poder legislatiu se’n deriva un d’executiu, escollit pels diputats al Congrès, (no pas pels ciutadans directament, com en un sistema Presidencialista de separació de poders, amb eleccions separades). És a dir, de les mateixes eleccions sorgeixen dos poders: de forma directa el legislatiu i indirectament, l’executiu. Depenent dels equilibris de forces parlamentàries, tindrem l’executiu d’un color o d’un altre.

En línia amb aquesta característica, aquest executiu ha de restar sotmès al control del legislatiu i aquest, al seu torn, pot plantejar una moció de censura amb la proposta d’un president alternatiu.

Si a aquest escenari afegim la potestat de l’executiu i del legislatiu per nomenar càrrecs del poder judicial, tindrem la foto de quin tipus de sistema va generar-se amb la Constitució del 78. Tot lligat i ben lligat. PODERS FUSIONATS.

Fet 3: L’article 1.2 de la Llei del Govern estableix que l’Executiu es composa de president, vicepresidents i ministres i són només ells els que continuen en funcions des del seu cessament.

Això comporta que els secretaris d’Estat, sotssecretaris, secretaris generals tècnics i directors generals NO RESTEN EN FUNCIONS, sinó amb plena capacitat, atès que el seu cessament només es produeix mitjançant reial decret del Consell de Ministres, fins que siguin substituits.

És a dir, malgrat que tenim tot un regitzell d’alts càrrecs que pengen de l’executiu, i amb plens poders, el legislatiu no pot controlar-los perquè l’executiu s’hi nega. Les preguntes són: Amb quina finalitat? I per què es consenteix aquesta perversió de la democràcia?

Fet 4: L’article 21 de l’esmentada Llei del Govern prescriu que l’executiu en funcions ha de facilitar el normal desenvolupament del procés de formació del nou govern i el traspàs de poders.

Així mateix, afegeix que limitarà la seva gestió al despatx ordinari dels assumptes, abstenint-se d’adoptar qualssevol altres mesures, LLEVAT DE CASOS D’URGÈNCIA DEGUDAMENT ACREDITATS O PER RAONS D’INTERÈS GENERAL. Les preguntes són: Qui controla aquest acreditament? Qui controla aquesta justificació? Davant de qui s’han d’acreditar i justificar aquestes raons d’interès general si l’executiu es nega a comparèixer davant del legislatiu?

Fet 5: L’agenda internacional del govern en funcions queda buida. No es poden subscriure acords ni tractats internacionals.

En aquest interim, la UE ha sofert el Brexit, de conseqüències importantíssimes per a l’equilibri geopolític de la Unió, entre d’altres qüestions. Mentrestant, Espanya, en funcions.

 Cui prodest scelus, is fecit.

Sobre l’autora:

Foto Laura CastelLaura Castel, senadora per ERC-Catalunya Sí i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Per què Catalunya provocarà l’ampliació interna de la UE

S’està debatent, els últims temps, la possibilitat d’expulsió dels catalans de la Unió Europea després de la més que probable declaració d’independència. El meu objectiu és intentar demostrar que Catalunya, no només restarà dins de la UE, sinó que modificarà l’status quo de la Unió provocant la seva ampliació interna. Som-hi!

Primer argument: Els 7 milions de catalans som ciutadans europeus i, des del Tractat de Maastricht gaudim de les 4 llibertats (llibertat de circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis). Així mateix, com a ciutadans exercim una sèrie de drets, ja siguin laborals, de vot, de residència o de llibertat de moviment, que no es poden conculcar sense violentar, alhora, l’esperit fundacional de la UE. És a dir, avui es gaudeix d’un dret, però demà aquest dret no se’t reconeix?

S’ha de tenir en compte, a més a més, els ciutadans europeus d’altres estats membres de la UE que viuen i/o treballen a Catalunya, els quals, si “s’expulsés” Catalunya de la UE, restarien en un buit legal de difícil justificació democràtica.

Segon argument: Des del 1986 Catalunya compleix el cabal comunitari conformat pels Tractats fundacionals i la resta de legislació derivada. No necessitem fer cap transició ni preacord d’adhesió. Som dins des de fa quasi 30 anys!!!

Tercer argument: Pel que fa al TUE, l’article 50 estableix la possibilitat de sortir-ne, sigui mitjançant un acord internacional amb la UE, sigui pel transcurs de dos anys des de la petició. Però sempre a petició de l’Estat membre (en aquest cas, hauria de ser Espanya la que acordés sortir ella de la UE, no pas fer sortir una part del territori en contra de la voluntat dels ciutadans de l’esmentat territori; ciutadans europeus, no ho oblidem). És a dir, no existeix un procediment “d’expulsió” pròpiament dit, sinó de retirada. L’expulsió aniria en contra de l’esperit dels Tractats, violentaria els Tractats.

Quart argument: Catalunya és seu d’organismes europeus i internacionals, com la Unió per la Mediterrània (UpM, on en són membres la UE, Mònaco, estats de l’Àfrica del Nord i pròxim orient. 44 en total) o la Universitat de la ONU (que, amb seu a Tòquio, compta amb 16 instituts repartits per tot el món, un d’ells a Barcelona). Si “expulsen” Catalunya de la UE, aquests organismes restarien en terra no europea?

Cinquè argument: La lògica europea és integradora. És més, hi haurà la necessitat de mantenir l’estabilitat en el si de la UE, la permanència i el valor dels drets fonamentals de les persones, i la democràcia com a principi d’actuació fundacional. La voluntat de conservació i permanència de la UE s’imposarà per damunt d’estratègies nacionals. Si cau Catalunya, cau Europa i cau la seva simbologia i la seva legitimitat.

Sisè argument: Catalunya compleix, des de fa més de trenta anys, els requisits d’adhesió que s’exigeixen als estats tercers per ser-ne membre: respecta les llibertats, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans; i gaudeix d’una economia de mercat (economia que és estratègica per al sud d’Europa); és més, Catalunya forma part de l’eurozona i de l’espai Schengen i, per tant, acompleix l’observança dels fins de la Unió econòmica i monetària.

Setè argument: S’ha de tenir en compte el modus operandi de la UE: el pragmatisme. L’antecedent alemany és un exemple paradigmàtic d’ampliació interna sense adhesió, on 16 milions de persones (16 milions!!!) de la República Democràtica Alemanya, al 1990, varen incorporar-se sense procediment formal d’admissió (zas!) amb un procediment simplificat de negociacions i sense possibilitat de veto per part de cap Estat. Gràcies a aquest procediment ad hoc, Merkel pot ser cancellera alemanya i remenar les cireres al si de la Unió. El cas català és un mirall, un reflex del cas alemany: un procediment d’adhesió sense “ampliació” de la UE. Europa quedaria igual, en nombre d’habitants i superfície, però variaria el nombre d’estats membres i, per tant, la representativitat en els òrgans i organismes europeus: una qüestió interna de repartiment de quotes. Només seria necessari una modificació dels Tractats per tal d’establir el nombre de representants al Parlament europeu o el nombre de vots que els catalans tindríem al Consell de Ministres de la UE, o quin tipus de contribució faríem respecte als pagaments al pressupost comunitari (element cabdal aquest últim, doncs la UE farà mans i mànigues per retenir membres aportadors nets al pressupost comunitari).

A banda, en el cas improbable, impossible i fictici que ens “facin fora” de la galàxia europea (per cert, preguntem-nos qui ens farà fora: Rajoy? Merkel, Cameron?, el TJUE?, el Parlament europeu? Sota quina normativa empararan aquesta decisió?), sempre podríem estar dins de l’espai Schengen sense pagar el cost de l’edifici europeu: gaudiríem també de les 4 llibertats sense pagar Comissions, Consells, Parlaments, (o europarlamentaris dropos, que també n’hi ha).

Vuitè argument: Els ciutadans catalans i fins que no es digui el contrari, som, mal que ens pesi a molts i per imperatiu legal, ciutadans espanyols, i per aquest motiu, ciutadans europeus amb els drets, diguem-ne, “inherents al càrrec”. La sacrosanta Constitució espanyola, a l’article 11, assenyala que cap espanyol d’origen, cap, podrà ser privat de la seva nacionalitat. Cap. Ni els catalans. I, mentre no hi hagi una renúncia per part nostra, seguirem mantenint la nacionalitat espanyola; és més, podrem concertar amb Espanya, o el que en quedi d’Espanya, un tractat de doble nacionalitat.

Novè argument: Segons l’article 2 del Conveni de Viena de 1978, la successió d’estats és la substitució d’un estat (en aquest cas, Espanya) per un altre (Catalunya) en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori (el català). Es tractaria de manifestar la voluntat de seguir complint, mutatis mutandis, els acords preexistents amb Espanya (que no són pas poc importants, com les propietats d’ambdós estats, el deute públic, els contractes signats per l’estat espanyol, les concessions atorgades, la/les nacionalitat/s resultants, etc), fins que es concloguin les negociacions de les condicions amb Catalunya (que poden incloure temes importantíssims com les quotes pesqueres, el marc pressupostari, l’adaptació del pressupost espanyol a la nova situació, etc.) La cort d’arbitratge europea pot ser l’encarregada de determinar deutes, drets i sengles repartiments entre les diferents entitats territorials que succeeixin l’actual Espanya.

Malgrat que aquesta Convenció no està ratificada per Espanya, la no ratificació no minva la seva aplicació com a font del Dret internacional consuetudinari. És més, hi ha estats membres de la UE que sí que l’han ratificada. Per una qüestió de jerarquia normativa i tenint en compte que en la prelació de fonts aplicables del dret internacional hi figuren els Tractats i normes de la UE i el dret consuetudinari internacional, aquestes fonts estan per damunt de les lleis nacionals i constitucionals.

I seguint amb la Convenció de Viena, els articles 34 i 35 estableixen el principi de la continuïtat en l’aplicació dels acords subscrits. La dissolució d’un estat (Espanya) no té per què suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous estats resultants (Espanya sense Catalunya i Catalunya) o dels seus ciutadans. Aquesta referència als ciutadans i, per tant, a drets individuals, demostra que no només els estats són subjectes de dret internacional. Resumint: als catalans no ens poden interrompre l’aplicació de drets consolidats.

Addicionalment, cap dels estats resultants de la separació (Espanya sense Catalunya i Catalunya) ocuparien automàticament el lloc del predecessor (antiga Espanya), perquè el que quedaria de l’estat espanyol seria un nou estat diferent.

En conclusió, la independència de Catalunya no ha de suposar la interrupció en l’aplicació dels drets i obligacions derivats dels Tractats de la UE. És més, Catalunya compleix les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori definit, govern efectiu i capacitat per establir relacions amb altres estats.

Sóc del parer que la successió en un tractat constitutiu d’una organització internacional (cas de la UE i dels seus Tractats i normativa derivada) implica automàticament la pertinença a la organització internacional. Si a això li sumem els arguments anteriors, la conclusió és clara: s’imposarà la “realpolitik” i el pragmatisme, i Catalunya esdevindrà el 29è estat membre de la UE. I Espanya hi estarà d’acord!

Sobre l’autora: 

Foto Laura Castel

Laura Castel, politòloga i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort