De la inconsistència a la irrellevància política

Les eleccions del 27-S serviran, així ho espero, per fer realitat el mandat democràtic que ens permeti fer el trànsit cap al nou Estat català. Però també tindran un efecte clarificador i permetran veure com el panorama polític català sorgit de la transició espanyola del 1976-1978 va quedant enrere i amb ell la progressiva residualització d’alguns vells partits que fins fa relativament poc eren forces centrals en la política de la Catalunya autonòmica.

Per fer una mica de prospectiva de com poden anar les coses, voldria fer un petit repàs de les actituds polítiques inconsistents adoptades per les formacions de tradició catalanista que s’han despenjat del procés d’independència i que amb la seva decisió s’han marginat del tronc central del catalanisme actual. El primer que cal dir és que ningú els n’ha exclòs. Prou temps i esforços s’han esmerçat per part de molta gent per intentar que fossin conseqüents amb el rebuig de PP i PSOE de ni tan sols tolerar el dret a decidir que afirmen (o afirmaven defensar).

Des del meu punt de vista, el motiu principal (a banda dels motius identitaris espanyols d’alguns) és el conservadurisme d’aquestes forces polítiques. Molt sovint, sota l’excusa de grans proclames de progrés i de justícia social (amb les quals tothom s’hi pot identificar) s’hi amaguen posicions molt conservadores, timorates o fins i tot reaccionàries. Són partits que han renunciat a ser part del motor de canvi, que a Catalunya ara ja no pot ser altre que la independència com a únic mitjà creïble per fer un país nou. Són forces polítiques que s’han quedat sense programa per al futur polític de Catalunya com a comunitat nacional just en el moment en que aquest tema ocupa la centralitat del debat polític. Les apel·lacions al “seny”, a un “diàleg sense renúncies prèvies”, a la “reforma federal de la Constitució Espanyola” i a un “procés constituent català en el marc d’un procés constituent espanyol, però no subordinat a ell” sonen sospitosament iguals, de fet sonen a pura excusa, a enganyifa.

En el cas de les restes d’UDC, hem vist com en poques setmanes la cúpula dirigent ha passat de defensar una pregunta (abstrusa i condicionada) “per donar suport al procés”, una pregunta que deien que era inclusiva i on hi cabien totes les sensibilitats, des del federalisme a la independència, fins a sentir manifestacions gens ambigües de Duran Lleida, en el sentit que la independència de Catalunya no només no és possible, sinó que no és desitjable. Però si Duran no ens ha enganyat (hem sigut espectadors de tantes maniobres seves per posar pals a les rodes del procés!), sí que sorprenen determinades manifestacions del seu delfí Espadaler sobre el president Mas i sobre el procés polític català d’una duresa tal que podrien ser fetes pel mateix Rajoy. Del delfí Espadaler, sincerament, jo n’esperava més fair play, com hauria correspost al fet d’haver estat durant anys una persona de confiança del president Mas i haver patit en primera persona, com a conseller d’interior, tot el menyspreu institucional d’un personatge tan sinistre com el ministre Fernández Díaz. Ara ja és absolutament evident, però, que per a l’actual UDC l’ideari teòricament confederal (una confederació exigeix la plena sobirania prèvia de les entitats que s’uneixen) i el llegat de Carrasco i Formiguera són absolutament paper mullat. El seny que ara prediquen fa la mateixa olor de naftalina nacional que la posició reaccionària de la Lliga de Cambó durant el debat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934. Però el més sorprenent de tot és com en poques setmanes hem assistit a una sobreexposició mediàtica d’UDC que fa plantejar la pregunta de com pot un partit minúscul i hiperendeutat pagar anuncis a tota plana a La Vanguardia sense que els seus creditors se li tirin al damunt? Com pot tenir Duran ara tanta presència als mitjans espanyols? La resposta la pot imaginar cadascú. Cui prodest UDC?

De les famoses dues ànimes del PSC, després de les escissions de MES i Avancem, així com un llarg degoteig de personalitats, ja quasi només en queda la del PSOE. En el PSC l’ideari de Pallach és ben mort i enterrat. Resulta grotesc que la gran oferta electoral de renovació del PSC sigui presentar l’esmunyedís i incombustible Miquel Iceta i la no menys incombustible Carme(n) Chacón. Fa poc hem sabut que el seu programa electoral ja no inclourà el dret a decidir, ni tan sols amb un referèndum legal i pactat amb l’Estat, perquè “el 9-N ja es va demostrar que a Catalunya no hi ha una majoria independentista”, segons Iceta. La cirereta del pastís de la descomposició política d’un partit que s’ha quedat sense projecte nacional (i, de fet, també sense projecte social) l’ha posada darrerament l’inefable Àngel Ros, alcalde de Lleida, amb el seu pacte municipal amb C’s, que inclou el canvi del reglament d’usos del català per treure-li el caràcter de llengua preferent. Àngel Ros figurava que era del sector catalanista, crític amb Pere Navarro, … fins que el van promoure a president del partit. Les manifestacions d’Iceta sobre el dret a decidir i la trajectòria de Ros em semblen magnífics exemples del cinisme polític més rebutjable i em recorden la boutade de Marx (Groucho): “senyora, jo tinc uns principis, i si no li agraden …,  en tinc uns altres”. Però pot una formació política aguantar tanta desorientació ideològica respecte del projecte de futur per al país al qual suposadament vol servir? És el PSC encara un instrument de servei al país o ja només és definitivament una simple màquina endogàmica que lluita per la seva pròpia supervivència i per preservar els seus interessos (les menjadores d’uns quants)?

El cas d’ICV és d’aquells més curiosos. Segons es diu, entre un 30% i un 40% de la seva militància seria clarament independentista. L’espectre d’una eventual divisió interna han convertit a Herrera i Camats en els nous mentors de “la puta i la ramoneta”, un cop desnonades de CiU i també de CDC.  Una vota sí-sí i l’altre sí-no, i tots contents. Em sorprèn la docilitat del partit en acceptar la seva autodissolució en una estructura com Podem(os), un producte més del màrketing televisiu que de la ideologia, com C’s, per més que l’operació es disfressi de “confluència de les esquerres” sota l’eslògan conjuntural de “Catalunya, Sí que es Pot” (CSQEP). Em sorprèn també com Herrera i Camats han acceptat resignadament sortir d’escena i ni tan sols presentar-se a les eleccions del 27-S. I em sorprèn encara més la docilitat d’un sector independentista, amb persones de vàlua, com Jaume Bosch, Ricard Gomà, Toni Morral, Teresa Mira, Enric de Vilalta, Sara Vilà …., a qui, malgrat tot, ara semblen pesar més les sigles de partit que no pas l’oportunitat excepcional que serà el 27-S.  I em resulta irritant la inconsistència dels arguments d’ICV. Per exemple, quan acusen Romeva de ser el salvavides de les “polítiques neoliberals de Mas” o quan alguns diuen que la independència no la volen si l’ha de fer Mas, obviant la transversalitat ideològica de la llista Junts pel Sí o la radicalitat de la llista de la CUP. Mentrestant no sento que qüestionin la dependència d’una Espanya casposament monàrquica, que fa polítiques directament reaccionàries de “nation building”, atribuïbles tant al PP com al PSOE, invertint els nostres diners AVEs ruïnosos, mentre buiden la caixa de reserva de la seguretat social. Em sap greu, en definitiva, veure com indueixen a molta gent de bona fe a creure que un intent de reedició a escala catalana de la victòria d’Ada Colau a Barcelona serà l’avantsala d’un canvi a Espanya que permetrà l’autodeterminació de Catalunya. És curiós observar com ICV s’ha rendit amb armes i bagatges al projecte polític d’un partit tan líquid com Podem(os). Un partit que en termes nacionals en quatre dies ha passat de defensar el dret d’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya a condicionar-lo a un procés constituent espanyol, que tots saben impossible, no només perquè ho asseguren totes les enquestes demoscòpiques, sinó perquè la constitució espanyola és irreformable sense un acord entre el PP i el PSOE. Esgarrifa sentir com Podem(os) promet la lluna en un cove, amb un populisme tronat, mentre que, en termes socials i constitucionals, és cada cop menys rupturista i cada cop és més monàrquic. En aquest sentit, sento pena quan llegeixo les manifestacions d’un vell lluitador veïnal com Lluís Rabell justificant els elogis ditiràmbics que prodiga Pablo Iglesias a Felip VI, dient que ell és republicà de cor, però que Podem(os) i Iglesias no poden anar més de pressa del que permet el sentiment de la seva base electoral. I em semblen democràticament inacceptables expressions com les de Gemma Ubasart, parlant d’explotar “l’odi a Mas” o de personatges obertament sectaris com Albano Dante Fachín, que, convençut de la seva superioritat moral, centra els seus objectius en “expulsar del tauler polític a Mas i a CiU”, mentre que, per justificar la seva més que ambigüitat sobre els drets nacionals de Catalunya, desqualifiquen ERC i ara també Romeva i fins i tot Lluís Llach titllant-los de còmplices i coartada de les “polítiques neoliberals de Mas”.

Les eleccions del 27-S ens diran si les ingents inversions econòmiques destinades a crear un espai polític per a la UDC autonomista tenen algun efecte. L’objectiu confessat per la cúpula dirigent és poder constituir un grup parlamentari propi amb almenys 5 diputats (es conformen amb poc, vist que ara en tenien 16!). Qualsevol resultat inferior serà un fracàs i la viabilitat d’aquest històric partit serà més que dubtosa. En tal cas, no es pot descartar ni la jubilació forçosa de Duran, a qui els poders fàctics del Pont Aeri defenestraran sense pietat quan ja no els sigui útil, ni una segona tanda de baixes.

Quant al PSC, la seva erràtica línia política actual pot acabar de portar el partit a la seva irrellevància en el nou context polític català. És possible, però, que les contradiccions internes i la manca de poder real provoquin una nova tongada de baixes individualitzades. En tal cas els líders d’ERC i dels partits i associacions sorgits d’anteriors escissions, com MES, Alternativa i altres, haurien d’estar a l’altura per facilitar la recomposició de l’esquerra en el nou mapa polític català.

Per acabar, la situació més interessant es donarà en el sí de la coalició CSQEP. Ho serà perquè, d’entrada, no crec que tinguin cap possibilitat de guanyar les eleccions ni de governar en coalició amb la “casta” del PSC. En segon lloc, perquè no són pas cap bloc monolític, sinó una amalgama l’únic ciment de la qual és posar un govern d’esquerres a la Generalitat (sense ni preguntar-se com pagarien les factures). I en darrer terme, perquè el més probable és que les eleccions espanyoles del novembre donaran com a resultat una coalició PP-C’s o bé una coalició PSOE-C’s. Sense poder assolir cap dels seus objectius, el ciment que aguanta junts CSQEP es desfarà i espero que, almenys una part d’ells, els que fien de bona fe el dret d’autodeterminació de Catalunya a un canvi a l’Estat espanyol, espero que entendran definitivament que, ironies de la vida, l’únic procés rupturista real per a l’Estat espanyol, l’únic que obrirà la porta a la seva regeneració democràtica, és la independència de Catalunya. Només espero que quan obrin els ulls no sigui massa tard.

Sobre l’autor:

foto Ricard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@GeneCasals

Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

Alerta amb la termodinàmica de la política catalana

El primer principi de la termodinàmica diu que l’energia total d’un sistema es conserva.  Dit d’una altra manera i aplicat al sistema-Catalunya, per anar de l’estat 1 (dependent) a l’estat 2 (independent) l’energia o esforç que ens costarà serà el mateix, hi anem pel camí que hi anem. El científic i escriptor anglès Charles Percy Snow ho enunciava més entenedorament tot dient “Vostè no pot guanyar”, és a dir, no es pot obtenir quelcom a canvi de res. O com deien els nostres avis: “duros a quatre pessetes, no n’hi ha”, o “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

En el procés que està vivint el nostre país cap a la recuperació de la independència, de vegades sembla talment que tots plegats, especialment els nostres líders, ens han assegurat que arribarem a l’estat 2 (independent) sense despentinar-nos, que amb el sistema veí (l’estat espanyol) no hi tindrem cap intercanvi energètic… perquè ho estem fent d’una manera tant escrupolosament democràtica que ni se n’adonaran o no hi podran fer res de res per impedir-ho.

Fins ara, en ocasions ha semblat que volíem defugir d’afrontar realment el repte. El defugíem plantejant manifestacions, processos participatius, eleccions, vies catalanes, eleccions plebiscitàries, llistes unitàries, llistes conjuntes…i arronsant-nos quan el tribunal constitucional espanyol o qualsevol altra instància del sistema veí ens amenaçava amb un intercanvi energètic desfavorable.

Vivim uns moments de renovat entusiasme nacional. Per tal d’assegurar  que aquest cop es compleixi l’objectiu plantejat d’arribar a l’estat 2 (independent) calen dues coses: unitat d’acció i fermesa:

1.- UNITAT D’ACCIÓ. Llista única, unitària o transversal, o bé llistes separades amb marca o estratègia comuna? Tant és! No us n’adoneu? No és el què, és el COM allò que importa! L’important és la unitat d’acció, que els votants veiem que la o les candidatures que es presenten van alhora, formen un equip, segueixen una estratègia comuna i obeeixen unes directrius úniques. Cal unitat en l’objectiu i claredat en l’acció. Els proposo que l’acció passi per arribar a la independència seguint el descrit a l’informe 10 del CATN. Aquestes directrius úniques, provinents d’un lideratge clar i per tots acceptat són una de les greus mancances del procés. Cal que els diferents petits líders acordin i acceptin un lideratge únic i una unitat d’acció que tots tinguem clara. Ara tot just s’albira un inici de liderat compartit. Cal concretar-lo, enfortir-lo i seguir-lo.

2.- FERMESA. Si s’aconsegueix la unitat d’acció caldrà esperar la reacció del sistema-estat espanyol. Ja ho va fer el passat 9N. Aleshores la nostra reacció no va ser prou ferma i per això estem ara parlant de plebiscitàries. Davant les previsibles impugnacions caldrà fermesa, caldrà fer un acte de sobirania i mantenir la convocatòria d’eleccions plebiscitàries amb el full de ruta també acordat i que, com diu l’informe 10 del CATN, estableix: eleccions plebiscitàries, victòria de l’independentisme, darrer intent de negociar la secessió amb l’estat espanyol i, si s’hi nega, proclamació immediata de la independència i nova convocatòria d’eleccions, ara ja, constituents amb les diferents opcions ideològiques per separat. Ara ja no es discutirà entre partidaris i contraris a la independència (ja serem un estat independent) sinó entre quines opcions ideològiques configuraran el nou parlament que elaborarà la constitució catalana. Cal exigir que tothom que es presenti com a independentista, accepti públicament que seguirà tot l’estipulat pel CATN i que arribarà fins a la independència.

En resum, cal configurar un lideratge clar que defineixi una unitat d’acció i cal una fermesa que prevegui els obstacles-impugnacions que vindran i no sarronsi. No s’arronsi. Molts ho estem esperant i no acceptaríem una nova manca de fermesa i d’acció. Acció i fermesa fins a aconseguir-ho. Donec perficiam. I aviat.

Sobre l’autor:    

P1080351 RETALL

Ramon Munné, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. @ramonmunne

No podem renunciar a la història

Darrerament sentim afirmacions de caràcter històric a càrrec de personatges de la política espanyola que es pressuposa que coneixen la història. Però les seves paraules, si alguna cosa posen de manifest, és la seva ignorància, o tergiversació, sobre allò que prediquen.

No podem renunciar a la història, i més quan durant el franquisme se’ns va amagar a tota una generació de catalans en un intent de genocidi cultural. Ara volen fer creure que no en tenim d’història, i que en el millor dels supòsits no érem res perquè estàvem subordinats a altres regnes. La història, però, està prou documentada per desmuntar les seves mentides.

A l’edat mitjana Catalunya era una nació prou consolidada amb institucions i constitucions pròpies, reconeguda internacionalment. I aquest estatus el mantinguérem fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Només cal repassar els tractats internacionals, com el Pacte de Gènova del 1705 i el Tractat d’Utrecht 1713, per constatar-ho. Dissortadament pel “derecho de conquista” vàrem perdre la nostra independència. Si algú encara té algun dubte que llegeixi el Decret de Nova Planta de Felip V, de l’any 1716, que explicita que Catalunya serà governada d’acord amb les lleis de Castella.

Les unions matrimonials no varen representar altra cosa que unions dinàstiques, i en cap cas la submissió dels territoris, perquè els territoris mai no van perdre les seves institucions, les seves lleis, la seva moneda, el seu exercit, la seva parla, és a dir: la seva independència. L’actual reina d’Anglaterra i d’Irlanda del Nord és també monarca de quinze estats més, entre els quals hi trobem el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Algú qüestiona la independència d’aquests estats?

La unió de Catalunya i Aragó, la Confederació catalanoaragonesa, també va néixer per la via de la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó. Una confederació de regnes que va permetre un projecte comú, però on cada part mantingué la seva personalitat històrica i les seves identitats territorials. Ni aragonesos ni catalans van deixar de ser allò que eren abans de la unió matrimonial.

Parlar d’història és parlar de tot allò que ha forjat la nostra personalitat com a poble, ni millor ni pitjor que la dels altres, però la nostra. Cal recordar-ho ara més que mai, ja que volem recuperar allò que vàrem perdre per la força de les armes: la independència.

Sobre l’autor:

img022Agustí Gallart, membre fundador de Sobirania i Justícia.

Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

La crisi i l’eix social versus l’eix nacional

Des de fa més de cinc anys estem patint una crisi que ha afectat, com quasi sempre,  les classes més desvalgudes i les mitjanes.  També ha arribat amb la mateixa virulència a les petites i mitjanes empreses i als autònoms.

Les raons han estat òbvies, l’efecte de les hipoteques sub-prime i  l’esclat de la bombolla immobiliària a casa nostra, han fet que s’haguessin de recapitalitzar els bancs tot fent desaparèixer la gran majoria de caixes d’estalvis. Desapareixent així, l’aspecte més social d’aquestes entitats.

Això ha dut al rescat bancari i ha forçat  la restricció de crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses que han patit o bé els desnonaments o bé la fallida de milers de pimes i de petits comerços. Com bé es diu darrerament, hem rescatat bancs però no famílies ni petites empreses. No oblidem que a Catalunya hi ha més de 500.000 petites empreses i autònoms.

A tot això li podem afegir la tremenda influència de l’increment dels impostos, com l’IVA,  que han afectat d’una manera important el consum de les persones i la supervivència de les empreses culturals (cinemes, teatres, etc.).

Primera conseqüència: el consum de les famílies va caure d’una manera esfereïdora.

Segona conseqüència: l’atur s’ha enlairat a nivells insostenibles de més de 5 milions de treballadors i amb unes perspectives d’atur estructural del 18% en el futur més immediat.

Tercera conseqüència: la morositat ha empitjorat a nivells mai vistos en dècades portant a la fallida a milers d’empreses.

Quarta conseqüència: el Govern Central, per reduir els efectes de l’atur i seguir  les peticions de la UE, va modificar la llei laboral tot abaratint l’acomiadament dels treballadors. Es suposava que això faria que les empreses contractessin més gent perquè no hi hauria tanta restricció a l’hora d’acomiadar.

El resultat ha estat:  la desigualtat social, la precarietat, els sous baixos (mil·leuristes), el diner negre (contractes a temps parcial).

Ara diuen que estem superant la crisi i que les dades macro-econòmiques així ho indiquen. Aquí m’agradaria fer dues consideracions importants:

  • Malgrat els indicadors econòmics, no podrem donar la crisi per acabada fins que la prosperitat arribi a la gent i a les pimes. Això encara està molt lluny de que passi.

Si el benestar no arriba a la gent, la rebel·lió i els populismes estan garantits.

  • Hem perdut una gran oportunitat per fer els canvis estructurals que assegurin que una nova crisi no ens afectarà de la mateixa manera. Si tot ho basem en el turisme i els serveis, ningú ens estalviarà el següent sotrac.

És evident que la recuperació de l’economia està venint per:

– Injeccions del BCE que fa que les primes de risc siguin baixes

– Caiguda de la cotització de l’€ que impulsa les exportacions

– Abaratiment del preu del petroli que ajuda al manteniment dels costos de les empreses

Què passarà quan torni a fallar un d’aquests factors? O que una nova crisi de Grècia ho faci trontollar tot de nou?

Clarament necessitem amb urgència el suport al nostre model productiu per trencar amb l’estigma actual. El futur és la industria, les noves tecnologies i l’expansió dels mercats, sense oblidar els altres sectors. Per tot això es necessita un estat lleial al nostre entorn i vetllant pels  nostres
objectius.

Dit això, nosaltres podrem millorar la nostra situació  perquè tenim clara consciència d’allò que volem i per què ho volem. La independència significa tenir els instruments que permetin trobar respostes als problemes que té el nostre país i la nostra gent i avui tenim clarament un Estat en contra dels nostres objectius.

Com podem millorar si tot es decideix a Madrid?

Podem legislar o gestionar:

  • En matèria laboral (atur, quotes de la SS., contractes)? NO
  • En matèria de pensions? NO
  • En matèria de lleis socials (dependència, etc)? NO
  • En matèria de recaptació d’impostos? NO
  • En matèria de lleis sanitàries? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis d’habitatge? NO

Algú pot pensar que l’Estat ens deixarà actuar en aquests àmbits, que són de la seva exclusiva responsabilitat?

Algú tan il·lús pot creure que la tercera via, el federalisme, o la confederació permetrà que els catalans puguem definir el nostre futur?

Qui ens ho deixarà fer sense la força dels vots? Qui ho cregui, o s’enganya o ens enganya.

L’eix social, doncs, és indestriable de l’eix nacional. No podrem millorar si no tenim les eines per poder decidir.

L’única oportunitat de futur i de canvi és la independència.

Sobre l’autor: 

francesc sanchez

Francesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

‘Més enllà del 27S: estructures d’estat i procés constituent’

Resum dels continguts del dinar-àgora SiJ amb el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo.

requejo

Per començar, el professor Requejo ha avançat que se centraria més en el “com” i en el “quan” del procés constituent, més que no pas en el “què” i el “perquè”. En aquesta línia, ha qualificat l’actual escenari com de “ruptura”, ja que, segons ell, no hi ha cap dada objectiva que faci pensar que una “tercera via” pugui tenir èxit (ni tan sols amb un canvi de govern a nivell estatal a finals d’any).

Tot seguit, ha descrit les cinc fases que planteja per al procés constituent:

1- ELECCIONS

La primera, i alhora indispensable, passa per aconseguir una majoria absoluta dels partits independentistes en les eleccions del 27 de setembre. Segons el professor Requejo, tres són les estratègies que els partits sobiranistes haurien de seguir: convèncer als partidaris, persuadir als indecisos, i dissuadir als unionistes (a fi de que no votin). Aquestes formacions haurien d’oferir un projecte engrescador i modern per a tota la ciutadania, o dit d’una altra manera, un projecte “nacional” i no “nacionalista”. Donant per aparcat el debat sobre la llista única, el professor Requejo ha defensat que, només amb la majoria d’escons (i no necessàriament dels vots), ja quedaria legitimat iniciar aquest procés, perquè les regles de joc són les d’unes eleccions, no les d’un referèndum. El professor ha insistit, però, en la necessitat de crear una junta electoral catalana abans del 27S.

2- NOU GOVERN

La segona fase consistiria en la formació del nou govern, previsiblement de coalició. Requejo s’ha mostrat escèptic en la idea de canviar el lideratge del procés. També ha defensat que cal el govern “més potent que ha tingut mai Catalunya”. Segons el professor, és clau la unitat estratègica dels partits independentistes i la confiança mútua entre ells.

3- DECLARACIÓ SOLEMNE

El Parlament, arribat en aquest punt, hauria de declarar, de forma solemne, que inicia un procés d’independència, fet que no és el mateix que declarar la independència.

4- ESTRUCTURES D’ESTAT

En aquesta fase s’haurien de perfilar les estructures d’estat, cosa que és feina del govern. De fet, el govern ja té un informe on es detallen totes les tasques que ha de fer cada departament abans de proclamar la independència. Per a la internacionalització, Requejo considera clau la creació de la conselleria d’exteriors. S’iniciaria llavors un procés constituent amb la participació de la societat civil en l’elaboració d’una nova constitució, que posteriorment hauria de ser ratificada en referèndum. Finalment, el professor creu que la mobilització social no s’hauria d’aturar en cap moment, per no donar una imatge de que es tracta d’un procés de les elits.

5- PROCLAMACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

El darrer pas seria el de proclamar (que no declarar) la independència, desconnectant així del marc jurídic espanyol. Catalunya s’hi juga molt en aquesta proclamació, i és per això que s’hauria de fer en el moment adequat per no fer, en paraules del professor, el ridícul. En altres paraules, la proclamació s’ha de fer quan aquesta es pugui protegir, cosa que, ara per ara, no és possible. Acte seguit, s’acabaria de completar el procés constituent.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_n

Xavier Portet, és estudiant de ciències polítiques a la UPF i membre de Nettalking.  @xaviportet

Carta al Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques

Benvolgut Sr. Xavier Font,

En nom de la Junta Directiva de Sobirania i Justícia, en nom de la presidenta de l’entitat, Isabel-Helena Martí i Castell, i en el meu propi, us manifesto una sincera consideració de suport en relació amb els darrers esdeveniments que han transcendit de la corporació que vostè presideix, el Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques (CETOP).

Sobirania i Justícia és una associació que té l’objectiu de promoure la independència de Catalunya. Nogensmenys, el reclam d’una Catalunya sobirana va íntimament lligat a oferir els nostres mitjans a totes aquelles persones que, d’alguna manera, reben un tracte inic per part dels aparells de l’Estat espanyol.

Els darrers dies hem estat coneixedors que, des del CETOP, dolguts i desdenyats pel seu infrafinançament tot i ser el col·legi que més diners genera de l’Estat, s’ha demanat als seus membres que deixin de pagar la quota al col·legi espanyol i paguin directament al col·legi català. En conseqüència, volem fer explícita la solidaritat amb la seva situació, així com la confluència amb la seva causa.

Davant d’això, la Junta Directiva de Sobirania i Justícia també els vol congratular per l’actitud ferma i valenta que estan demostrant. És un orgull pel país veure com sectors d’arreu es mobilitzen per erigir una Catalunya més digna, atès que, al cap i a la fi, són les petites passes que es fan al dia a dia les que acabaran esdevenint decisives per aconseguir un escenari de sobirania, igualtat i justícia social.

Us demano que feu extensiva aquesta felicitació als membres del vostre equip. Resto a la vostra disposició per a qualsevol acció conjunta en la que puguem col·laborar.

Aprofito l’avinentesa per saludar-vos atentament.

Sobre l’autor:

Sense títol

David Pla, estudiant del Màster de Formació del Professorat d’Eso i Batxillerat a la UB, i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.