Immigrants i refugiats

Narcís Oliveres.

El XXXIII Cicle de Conferències Aula Oberta de l’Agrupació Cultural Aula Oberta de Figueres, la meva ciutat, té el títol genèric Immigrants, exiliats, refugiats dins l’Europa del segle XXI. És un tema oportú; l’increment de la immigració a Europa a partir de la segona meitat del segle XX i el més recent drama dels refugiats han comportat reaccions, algunes de clarament xenòfobes.

“La interacció entre immigració i independència decidirà com viuran els nostres fills”

La comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l’estudi i de l’anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l’estudi comparat, sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s’obté un coneixement de diferents realitats que permet elaborar classificacions i analitzar experiències. Cap anàlisi que es limiti a l’estudi dels fenòmens sorgits en un sol àmbit territorial o històric no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

A Catalunya en aquests moments s’interrelacionen dos processos: el de la independència i el de la integració d’immigrants, i de refugiats, que hem de considerar des de la perspectiva de la nostra vocació europea. Aquesta interrelació té una significació vital, ja que segons com es gestioni pot provocar tant noves oportunitats com retrocessos dins de cada un dels processos. I els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran els nostres fills i néts. La política comparada sorgeix de l’aplicació dels conceptes bàsics de la política a sistemes concrets de diferents latituds geogràfiques i de diferents períodes històrics. El nostre marc conceptual coincideix amb l’europeu, geogràficament i històrica. Les reaccions xenòfobes, atàviques, és possible que pouin les seves motivacions en el record de l’esfondrament de la civilització romana, la qual va ser un intent reeixit d’unió europea, en què els bàrbars, terme que significava estrangers, van irrompre, violentament per gaudir de la seva riquesa, tant material com intel·lectual. Tenim consciència del nostre marc conceptual. I d’acord amb aquesta consciència, quan assolim la independència farem una política d’integració responsable.

Deia Ramon Trias Fargas que no podem oblidar que som una nació que s’adreça a Europa, que respecta tothom i que vol millorar la vida de tots els que viuen aquí, inclosos els que hi han vingut. I afegia que ser català és la voluntat de d’ésser lliures, que Catalunya o és la pàtria de la llibertat o no serà.

Sobre l’autor: 

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53

Narcís Oliveres, ex conseller de la Generalitat, doctor en dret i membre de Sobriania i Justícia.

Article publicat al diari El Punt Avui 15/02/2016

 

Muriel

Elvira Rey.

Ahir vespre va ploure aigua i no va eixorivir les flors exposades al parc per gent del ram per animar-nos a acolorir els nostres patis. Eren llàgrimes. Llàgrimes per a tu, Muriel. Ni al cel que t’esperaven, van estar-se de plorar en copsar la pena de les flors esllanguides del parc.

Ara, digues-me Muriel, per què tanta pressa. És veritat que ja hem trobat el bon camí, que no estem tan empantanegats, però el teu tarannà conciliador, la teva intel·ligència, el teu somriure, ens són imprescindibles. Ens haurem d’espavilar.

Trobarem faltar la teva mirada blava i directa.

Trobarem a faltar el teu posat fràgil i contundent.

Trobarem a faltar el teu somriure dolç, franc i engrescador.

I per deixar-nos clar que no som aquí i ara per a llepar-nos les minúcies, ens has donat la vida i deixat el gran, incisiu, punyent record.

Gràcies, maca.

Sobre l’autora:
 
20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

 

Crònica dinar Àgora “ Com hem arribat fins aquí?”

El passat 15 de gener, Sobirania i Justícia va organitzar un dels seus dinars-àgora que comptà amb la presència de quatre personalitats rellevants de la política actual: Salvador Cardús, Joan Ridao, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Salvador Cardús, professor de Sociologia a la UAB, va fer la primera intervenció. No va dubtar en fer una crítica al què Cardús considera la ingenuïtat del procés. Segons ell hi ha manca d’estratègia global i masses tecnicismes que no deixen avançar al pas que es voldria. Fent esment al resultat del 27S va assegurar els vots obtinguts no ens van donar la força que necessitàvem. Finalitzà la seva intervenció fent una crida a la maduració i assegurant que no n’hi ha prou amb la “revolució dels somriures”.

Tot seguit es va poder gaudir de les paraules de Joan Ridao, professor de Dret Constitucional a la UB. Com no podia ser d’una altra manera Ridao va parlar sobre la Llei del Procés Constituent, prevista en el full de ruta. També va tractar el tema de les majories actuals fent palès que és necessari ampliar el ventall de persones que recolzin la independència i que això només es pot fer a base de mobilització i més mobilització. S’ha de convèncer a la comunitat internacional que ara és l’hora de la diplomàcia i que Catalunya és un país totalment europeu.

Jordi Cuixart, com a nou president d’Òmnium Cultural, també va tenir el seu torn de paraula. Amb un to il·lusionant va posar en valor el pacte que s’ha aconseguit darrerament. Tot acceptant que no som suficients va destacar que havíem arribat fins aquí perquè l’independentisme és l’opció majoritària, però que tenim com a horitzó ampliar-la perquè volem ser més. Parlant des del punt de vista d’una entitat no va dubtar en posar de relleu el paper de la societat civil en un moment com aquest. Una societat civil que ha d’estar disposada a fer sacrificis perquè això només acaba de començar però si tothom se centra en servir en allò que bonament pugui no hi ha dubte que continuarem endavant.

Per últim va parlar Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Seguint l’esperit motivador de Cuixart, va destacar que hi ha incertesa sobre el què passarà però que el millor remei per combatre-la ha de ser la confiança que es respiri en nosaltres mateixos. Fent una reflexió sobre com hem arribat fins aquí, Sànchez va posar en relleu la necessitat d’aprendre dels errors comesos fins al moment. Aquests han de servir per equipar millor la maleta del nostre viatge i que no funcionin com a rocs que sols serveixin per dificultar el camí que ens queda per fer. Va acabar tractant el tema de les reaccions de l’estat espanyol . Tot fent ús d’un realisme necessari assegurà que no ha de quedar cap dubte que no hi haurà cap mena de cessió per part de l’estat espanyol. Jordi Sànchez va acabar amb una frase que il·lustra la seva visió sobre el procés: “ no és un projecte de part, sinó un projecte de país.”.

Durant el dinar també vam comptar amb les intervencions de Dolors Feliu i l’eurodiputat Ramon Tremosa. Dolors Feliu, com a directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya i a més a més membre de Sobirania i Justícia, va fer un petit recull de tot allò tractat en les diverses intervencions. Posava sobre la taula que el què les catalanes i els catalans volen és “una independència tranquil·la i segura” i que la ciutadania empeny amb pas ferm. A la ronda de preguntes l’eurodiputat Ramón Tremosa, tot i venir sols com a públic, també va tenir el seu paper i va poder donar una pinzellada sobre com s’estava vivint, des d’Europa, els esdeveniments catalans.

Aquest gran col·loqui, dut a terme immediatament després del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, va servir per clarificar moltes de les incerteses que el públic assistent tenia. Tots els convidats va poder expressar la seva visió sobre els diferents escenaris que hem viscut durant aquests mesos i cadascú en va destacar aquells aspectes o aquells fets que trobaven més rellevants. Una cosa sí que va quedar clara i es va respirar durant tot el dinar; això no té aturador.

l

Sobre l’autora:

Mònica Morros

Mònica Morros,  responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Antoni Abad

El passat dia 20 de novembre Sobirania i Justícia va organitzar un dels seus dinars-àgora que va comptar amb la col·laboració de diverses entitats i associacions. Es va tenir l’honor de gaudir de la presència del president de la patronal CECOT, Antoni Abad, que va fer una pinzellada de la visió empresarial respecte el procés que ha engegat el nostre país i la nostra gent.

Abad va dividir la seva ponència en tres punts; fer empresa, fer país i fer associacionisme empresarial. Seguint el primer d’aquests va destacar la rellevància de les empreses i el creixement econòmic pel benestar de la societat. Catalunya necessita d’empreses competitives i aquestes són les que aposten per uns bons valors i sobretot per equips mixtes.

A l’hora d’establir la relació entre empreses i país, el president de la patronal CECOT va denunciar un excessiu paternalisme de l’estat envers la societat. Afirmà que si el món polític establís contactes més freqüents amb les empreses i amb la ciutadania en general, les decisions que es prendrien serien molt més encertades. No va passar per alt el paper de l’educació en la societat i la va qualificar com un actiu indispensable per tal de tirar cap endavant un país com el nostre.

Antoni Abad va fer una crítica a l’estat espanyol tot denunciant la manca de voluntat de diàleg que aquest ha mostrat des de la transició. “Qualsevol país no ens val, però segons quin definim ens hi apuntem”. Aquestes paraules varen ser pronunciades pel president de la patronal CECOT per tal de mostrar el suport a la construcció de la república catalana. La creació d’un nou estat és una oportunitat per començar de zero i deixar enrere tot allò que suposi un llast per continuar avançant. Antoni Abad va expressar el ferm compromís de les patronals en el futur de Catalunya i la voluntat inequívoca de participar en el disseny del nou país.

En l’últim punt tractat a la seva ponència va parlar del rol que l’associacionisme empresarial ha de tenir en l’escenari actual. L’associacionisme és més necessari que mai. Si es vol transformar el present hi ha d’haver implicació i no hi ha temps per perdre. Per generar cohesió social va apuntar cap a la necessitat de treballar a partir de tres punts bàsics: fer equip, fer empresa i fer societat. S’ha de valorar que tenir el reconeixement legal no suposa automàticament gaudir del reconeixement social. Per vetllar pel futur del país, de les empreses i de la gent, és a dir per l’interès general, el país ha d’estar dotat d’empreses competitives que siguin capaces de generar benestar econòmic. La industrialització és una fortalesa de Catalunya però va recalcar que el treball més productiu és el què surt de persones contentes i això no es pot passar per alt.

En definitiva, Antoni Abad va fer palès que els empresaris no tenen por del moment en el què Catalunya es troba immersa sinó que ho conceben com una gran oportunitat per crear un estat nou, millor i amb un gran creixement econòmic. Fent esment de varis estudis, el president de la patronal CECOT va voler recordar que són moltes les dades que ens mostren que a més creixement econòmic els índex de qualitat democràtica són més alts. Això és precisament el què es vol per Catalunya: un país econòmicament pròsper i democràticament sa.

IMG_2684

Sobre l’autora:

Mònica Morros

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros

El moment ha arribat

Després de molts anys, finalment sembla que els catalans hem expressat la nostra voluntat seriosa de voler ser independents.

Depenent del color polític, les eleccions del 27-S poden ser interpretades de moltes maneres diferents. Però si les llegim com el que són, unes eleccions al Parlament de Catalunya, el vot independentista ha guanyat per majoria absoluta. El problema sorgeix quan dins d’aquesta majoria es barregen sentiments d’allò que en diem “dretes i esquerres”. Aleshores moltes vegades es fa difícil pensar només en el país i les coses es poden complicar per “lluites” internes. Primer creem un país i després ja veurem com ens organitzem.

Mentrestant una part de la societat civil, al marge dels partits, s’està organitzant, mitjançant una sèrie d’institucions, amb una finalitat conjunta que consisteix en construir un país molt millor. S’ha de posar en marxa doncs, un debat que permeti definir una nova constitució per la República Catalana.

Per aconseguir-ho, a grans trets, és necessari: la participació del màxim d’entitats possibles,  la participació de les institucions públiques, la divulgació per part dels mitjans de comunicació i el màxim de participació ciutadana arreu del territori.

És el moment doncs, de treballar per fer un nou país. Un país just on tots ens sentim còmodes respectant les lleis que nosaltres haurem ajudat a construir. Un país amb una constitució que contempli els drets de tots el que volem treballar per una Catalunya millor, amb independència del color que votem i de les nostres ideologies, on hi càpiga tot: dretes i esquerres, catalanistes o no catalanistes.

Amb això treballem els membres de Sobirania i Justícia, esperem que serveixi d’ajut per aconseguir-ho.

Sobre l’autora:

FullSizeRenderMaria Lluïsa Navarro, economista i membre de Sobirania i Justícia.

La por no té arguments

El que explicaré va passar fa més d’un any, forma part de la tasca de recerca i documentació per als estudis i informes que fem els economistes catalans. Ara que estem enmig del #ProjectePor de les eleccions del 27s2015 crec que cal explicar-ho.

El 23 de gener de 2014 el ministre d’afers exteriors García Margallo va fer unes declaracions a Onda Cero recollides per Europa Press, dient que una Catalunya independent empobriria automàticament un 25-30% del PIB el nivell de vida dels Catalans.

Enllaç a la notícia de LaVanguaria:

http://www.lavanguardia.com/politica/20140123/54399459073/margallo-catalunya-independiente-empobrecimiento-inmediato-30.html 

El mateix dia vaig dirigir via email una pregunta al Ministeri, demanant pels estudis econòmics que donaven fonament a aquella afirmació, segueix l’email:

1a

Després de vàries trucades de telèfon vaig poder preguntar a la secretària del cap de Gabinet quant de temps tardava el Ministeri en contestar preguntes, i així, finalment em van contestar el 28 de febrer.

La resposta és sorprenent, ja que a la petició d’uns informes tècnics base per una afirmació solemne, em van respondre dirigint-me a un document posterior de febrer de 2014, titulat: “Por la convivència democràtica” de 250 pàgines que tracten de moltes coses, però que no és un estudi o informe econòmic de nivell acadèmic.

Segueix la resposta:

2a

Em vaig llegir l’informe i l’única part que vaig trobar útil com a resposta a la meva pregunta va ser la següent frase de la pàgina 215: “Como consecuencia de todo ello, algunos estudios estiman que el PIB de Cataluña caería alrededor de un 20%”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Paginas/Noticias/20140206_MINISTERIO1.aspx

“Algunos estudios” no estan a la bibliografia del document, de fet el document no té bibliografia més que les cites inserides d’articles de diari. Em vaig desmoralitzar de la capacitat intel·lectual de l’administració espanyola, en veure que el Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya em donava aquest nivell d’argumentació tècnica com a suport de les afirmacions del Ministre Garcia Margallo (per telèfon em vaig identificar com economista i que feia estudis econòmics).

No és però menys sorprenent que en unes setmanes s’havia canviat la xifra del “25-30%” al “20%”.

En aquestes que el dia 13 de març, en referència a aquest informe es fa pública una nota de premsa de títol “Nota interna consecuencias económicas de una hipotetica independencia de Cataluña (17-02-2014)”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Documents/Consecuencias%20econ%C3%B3micas%20de%20una%20hipot%C3%A9tica%20independencia%20de%20Catalu%C3%B1a.pdf

La nota acaba amb el següent paràgraf: “De todo ello podemos concluir que una hipotética independencia de Cataluña llevaría a una caída del PIB catalán alrededor del 20% con unos supuestos conservadores, en donde no se valoran los probables efectos sobre la salida de capitales, inestabilidad financiera y establecimiento de una nueva moneda ni los servicios a los que tendría que hacer frente y que hasta ahora proporciona el Gobierno Central, como Defensa, Seguridad, Diplomacia… por lo menos en los primeros años de la independencia.”

Insisteixo al Ministeri en la petició de l’informe econòmic i pregunto de nou aquesta vegada directament a l’email del cap del Gabinet del Ministre. Segueix l’email:

3a

Han de passar cinc setmanes fins que rebo resposta, em remeten a un llibre de l’any 2010 de Mikel Buesa i concretament al capítol “El coste de la independència de Cataluña”. Segueix l’email.

Captura de pantalla 2015-09-23 a les 22.11.01

M’annexen aquest pdf com a tota documentació a la resposta:

4a

Mikel Buesa és Catedràtic d’Economia de la Universitat Complutense de Madrid, un acadèmic, una persona acostumada als informes tècnics i que la seva especialitat és el tema que estem tractant. Malgrat això, en aquets llibre no fa uns estudis tècnics, sinó que escriu el següent: “Con estas previsiones, se puede conjeturar que las exportaciones catalanas al resto de España experimentarán un aumento de precios del 44,7%; i las que se orientaran a los païses comunitarios, del 18,7%. En el caso de las importaciones, esos incrementos serán del 43,9 y el 17,9%, respectivament. Pues bien, si se tiene en cuenta la sensibilidad de la demanda a los precios, los cálculos correspondientes — conducen a estimar que la reducción de las exportaciones de Cataluña hacia España alcanzará una cifra de 49.209 mmillones de euros y hacia los demás países de la Unión Europea, de otros 8.730 millones. Ello hace un total equivalente al 26,7% del PIB actual de la región…”

Això és, la declaració solemne del Ministre es basa en la conjetura d’un increment de preus del 45% que fa Mikel Buesa.

Investigo més en el tema i trobo una gravació del programa El Gato al agua de la televisió Intereconomia (la trobaran amb el següent títol: “Mario conde – Independencia de Cataluña – 13.02.2012”), on explica la seva afirmació de l’augment de preus amb un exemple: que els automòbils de la SEAT hauran de pagar un aranzel del 20-25% per a poder-los vendre a Europa (minut 5).

Com a analista seriós em correspon comprovar aquesta dada que és tan senzill com anar a la web de la Comissió Europea de la unió d’impostos i duanes i accedir al TARIC (Tarif Intégré Communautaire).

Enllaç:

http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/PDF/?uri=OJ:L:2014:312:FULL&from=EN

Com es pot veure en la següent imatge, la “Conventional rate of duty” o tarifa per a tercers països, és a dir la més alta, resulta un aranzel per als vehicles de la SEAT del 10%.

5a

Finalment arribo a la conclusió de que la declaració solemne del Ministre d’Afers Exteriors Garcia Margallo, no estava basada en un informe econòmic solvent, ans al contrari, es basava en les declaracions d’un senyor (Catedràtic d’Economia) que fonamentava les seves conclusions d’increments de preus del 45% en unes premisses dels automòbils de la SEAT falses.

En els dies actuals previs a la votació del 27 de setembre, en el #ProjectePor ja no ens diuen que el PIB baixarà més del 20%, ara ens diuen que hi haurà un “corralito” i com sempre sense cap informe tècnic que ho fonamenti.

Un afegit, Mikel Buesa és Catedràtic d’economia, i també ha estat candidat del PP, promotor de UPyD i actualment activista del partit Ciudadanos.

Sobre l’autor:

Josep PedrolJosep Pedrol, economista i membre de Sobirania i Justícia. @JosepPedrol

Crònica dinar-àgora amb Neus Munté

El passat dimecres 9 de setembre de 2015, Sobirania i Justícia organitzà un dinar col·loqui amb la vicepresidenta, portaveu i consellera de Benestar i Família del Govern, la senyora Neus Munté. L’esdeveniment estava marcat per la proximitat amb la Diada Nacional de Catalunya i les transcendentals eleccions del 27S.

Neus Munté i Fernández és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona. També té un màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra. Ha exercit diversos càrrecs dins la UGT de Catalunya.  A més, ha estat diputada, així com la cap de gabinet del Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La vicepresidenta va oferir un discurs marcadament social. De fet, començà la seva intervenció amb la següent sentència: “Tenim un país preparat, amb ambició nacional i social”.

Amb la crisi, però, l’Estat del Benestar s’ha convertit, al seu parer, en una despesa i no en una inversió; s’ha orientat a les persones grans i no als joves; les solucions estan encaminades a pal·liar les conseqüències i no els orígens dels problemes; i les polítiques han sigut generalistes i no individualitzades.

Argumentant que no hi ha altra alternativa per a tenir més recursos i competències, la vicepresidenta defensà que és imprescindible dotar-nos del marc d’un nou estat. Alhora, esmentà que calia generar més riquesa, però que aquesta hauria de ser distribuïda de manera més equitativa.

Neus Munté també criticà les lleis recentralitzadores del govern espanyol que bloquegen aquest progrés social, com ara la llei de racionalització de l’administració local o la llei d’infància, entre d’altres. La vicepresidenta apuntava que Catalunya té prou recursos per aspirar a nivells de benestar similars als països del centre i del nord d’Europa.

La Catalunya independent, segons Munté, no només seria viable econòmicament, sinó també imprescindible socialment. En altres paraules, afirmà que “no només es defensa la identitat, sinó també la dignitat”. Per això, explicà que des del Govern treballen per assolir un país ric i equitatiu, orientat sobretot a l’educació i a la recerca.

El públic assistent va tenir força estona per formular preguntes a la vicepresidenta, així com per exposar la seva visió de la situació política actual. Moltes de les qüestions formulades estaven encarades a la importància de convèncer als indecisos per tal de guanyar el 27 de setembre.

En definitiva, l’exposició de la senyora Munté va tenir com a eix central la creació d’un nou estat a partir del progrés social. Aquest raonament no només pot ser útil per a convèncer als que encara no són favorables a la independència, sinó que també pot ser molt positiu per a dotar de més arguments als ja convençuts.

Sobre l’autor: 

Crònica de Xavi Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @xaviportet

Dinar-àgora amb Munté

Proposta de Lliga Nacional Catalana

S’ha parlat molt sobre on jugaria el Barça en una Catalunya independent, però s’ha parlat molt poc sobre un altre fet que probablement és com a mínim igual d’important: com seria la futura lliga catalana. Una estructura d’estat tan vital com la resta. Quants equips la formarien? Quants tindrien dret a jugar la Champions?

Una lliga de divuit o vint equips a dues voltes només està a disposició dels països més potents del continent. Altres països, de nivell competitiu més baix, tenen deu o dotze equips a la màxima competició i s’enfronten entre ells tres o quatre vegades. És el cas de Suïssa, Àustria o Dinamarca, països que estan situats entre el número 11 i 22 del rànquing que elabora la UEFA, en el qual cadascuna de les 54 lligues que es juguen a Europa té una puntuació. El terme mig serien països com Holanda (9a del rànquing) o Bèlgica (10a), que disposen de 18 i 16 equips respectivament i que juguen a dues voltes amb un playoff un cop s’ha acabat la lliga regular.

A mitjà termini, la lliga catalana hauria d’aspirar a moure’s a prop d’aquests països. Els sis primers, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Portugal i França, són gegants inabastables i Rússia i Ucraïna (7a i 8a del rànquing) tenen fortunes petrolieres darrere que fan que durant els últims anys hagin pujat notablement el seu nivell. Però al voltant del desè lloc, a part d’Holanda i Bèlgica, hi trobem països de llarga tradició futbolística, com Turquia (12a) o Grècia (13a), entre els quals Catalunya no hauria de desentonar. Per això, una lliga de setze equips a dues voltes podria ser un bon model (encara que els primers anys es pogués començar jugant amb 12 o 14 i s’hi transferís progressivament).

El Barça sembla força clar que jugaria fora i l’Espanyol hauria d’estudiar-ho en detall, tot i que a llarg termini la seva inclusió seria molt positiva i s’hauria de mirar de trobar els mitjans per aconseguir-la (una situació similar a la del Celtic a Escòcia). Amb aquest interrogant, els equips que serien fundadors de la lliga catalana podrien incloure els tres que actualment militen a 2aA (Girona, Llagostera i Nàstic) i els de 2a B (Sabadell, Barça B, Reus, Lleida, Espanyol B, Hospitalet, Olot, Badalona, Cornellà i Pobla de Mafumet).

Amb els equips citats la xifra estaria entre tretze i catorze, però Barça B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, per la seva condició de filials, són casos que s’haurien d’estudiar a part. No hi ha dubte que a nivell esportiu no són un obstacle, però a nivell d’afició i per tant de rendiment econòmic estan per sota de la resta. El Barça B podria seguir jugant a la lliga espanyola (o on vagi el Barça), l’Espanyol B si el seu primer equip es queda podria alimentar-lo de jugadors des de la segona divisió catalana i la Pobla hauria de veure si li convé continuar lligada al Nàstic o vol emprendre l’aventura de caminar tota sola.

Si hi haguessin aquestes baixes o es volgués ampliar el nombre d’equips, alguns dels que actualment militen a 3a podrien fer el salt. Caldria veure si s’ha de tenir en compte els mèrits aconseguits estrictament en l’última temporada (aleshores el Prat, el Sant Andreu, l’Ascó i l’Europa serien candidats) o si es dóna l’oportunitat a algun dels històrics (Figueres, Terrassa, Palamós o Gramanet, que actualment travessa un mal moment econòmic). O una combinació de totes dues coses.

La segona divisió podria tenir també setze equips, la base de la qual seria l’actual competició de 3a divisió (vint equips). S’haurien de restar els que passessin a jugar la nova primera divisió i potser incloure-hi l’Espanyol B o la Pobla de Mafumet. La nova tercera divisió es podria fer a imatge de la Primera Catalana actual (dos grups), que ja depèn de la Federació Catalana de Futbol. I, després de la reestructuració del futbol amateur que es va fer fa dues temporades (de Primera a Quarta Catalana), no sembla que hi hagi d’haver gaire cosa a tocar en aquestes categories. Tampoc en el futbol de base, que depèn pràcticament tot de la Federació Catalana (excepte la Divisió d’Honor).

Un dels atractius que sens dubte tindria una nova lliga catalana és la possibilitat de disputar competicions europees. Com tot, aquest accés hauria d’estar precedit d’una negociació amb la UEFA per regular el nombre d’equips que anirien a la Champions League i a la Europa League (i en quina fase prèvia entrarien). A partir del lloc 16 del rànquing UEFA (i fins al 54) tots els països tenen dret a una plaça de Champions i tres d’Europa League (amb les comptades excepcions de Liechtenstein, Andorra, Gibraltar i San Marino, per motius obvis), de manera que no hi ha motiu per pensar que Catalunya hauria de ser menys. Si, amb el temps, la lliga catalana s’aconseguís situar entre la 7a i la 15a, aleshores el nombre de places per a la Lliga de Campions s’incrementaria a dues. Això no vol dir que aquests equips arribessin a disputar competicions europees, sinó que entrarien a la fase prèvia que dóna la possibilitat, si se superen una, dues o tres eliminatòries, depenent del cas, de participar en la competició corresponent.

Un nou país també podria servir per posar punt final a la incomoditat que fins ara ha suposat la Copa Catalunya, una competició sense premi que ningú volia guanyar. Si el campió disposés d’una plaça per a la prèvia de l’Europa League, per exemple, l’interès per aconseguir la victòria creixeria notablement. A més, també es podrien prendre altres mesures per fer la copa més atractiva. Una podria ser adoptar el model anglès, en què tots els equips competeixen contra tots a partit únic al camp del més feble. Això faria que un equip de la penúltima categoria es pogués enfrontar a un de primera en el seu dia de glòria i desapareixerien els dobles partits en eliminatòries en què la diferència entre els equips fa innecessària una tornada. A més, tal com es fa en bàsquet (on és un títol importantíssim) o es feia en futbol fa una bona colla d’anys, es podria pensar de concentrar en un tram de la temporada (inici o final), aprofitant que una lliga de setze equips a part d’oxigenar més el calendari podria donar moments com aquests.

Malgrat que la base d’aquesta nova lliga fossin els equips catalans que actualment militen a la 2a B espanyola, és probable que el nivell d’aquests equips incrementés i per tant també el de la lliga catalana en conjunt. La possibilitat de jugar a Europa podria portar més jugadors estrangers dels que hi ha actualment i la professionalització d’uns equips que ara són semiprofessionals seria un pas important a assolir. Això dependria d’un augment d’ingressos que va lligat a l’interès que desperti la lliga entre els aficionats, de manera que és una mica un peix que es mossega la cua. Però probablement els ingressos de televisió que puguin tenir els clubs, encara que les audiències no siguin espectaculars, seran majors als que tenen actualment i en conseqüència les entrades als estadis també haurien de créixer. Aprofitant que el país és petit es podrien potenciar els desplaçaments i crear un bon ambient de futbol, imitant una mica el model alemany: preus baixos i estadis plens.

Per descomptat, això és només una primera aproximació a com podria ser el futbol d’elit en una Catalunya independent. Segur que molta gent té idees al respecte que podrien millorar el que s’ha proposat en aquestes línies, de manera que com que el nou país ha de ser de tots és una bona idea que l’anem construint entre tots. També podem convertir el futbol en alguna cosa més que una màquina immensa de fer diners.

 Sobre l’autor:

perfil1 (1)

David Ginebra, lingüista i membre de Nettalking.

Noruega, sobirania i felicitat

Havent dimitit tots els ministres de llurs funcions i havent declarat oficialment el Rei que no podia procurar al país un nou govern, el poder reial de Noruega ha deixat de funcionar… En  llur qualitat de representant de la nació, l’Storting acaba d’encarregar als ministres dimitits  l’exercici provisional, a títol de govern noruec, del poder conferit al Rei en la constitució i les lleis, mitjançant les modificacions oportunes per fer efectiva la dissolució de la unió amb Suècia, de fet que el Rei ha cessat d’exercir les funcions de rei noruec”

Declaració unilateral d’independència del parlament noruec (Storting) – 7 de juny de 1905

És a l’eminent historiador i jurisconsult normand Charles Benoist (Courseulles-sur-Mer, 1861-1936) a qui devem la crònica detallada de l’aspre conflicte sobre política exterior que enfrontà durant uns anys Noruega i Suècia, aleshores unides sota el paraigua de la dinastia dels Bernardotte (casa reial sueca). El Tractat internacional de Kiel havia arrabassat Noruega el 1814 a Dinamarca, derrotada en les guerres napoleòniques, i forçat la seva annexió a Suècia. L’intens torcebraç en relació als serveis consulars, origen de la disputa, palesava interessos comercials oposats i, en certa manera, dues ànimes irreconciliables. L’obstinació sueca per fer passar Noruega, tant sí com no, per l’adreçador, acabà comportant la dissolució dels vincles polítics entre les dues nacions mitjançant una resolució de caràcter unilateral impulsada pel parlament noruec (Storting) (1).

El text de Benoist, minuciós en la descripció dels fets i d’innegable vocació didàctica, es desenvolupa en 23 planes i relata quasi en temps real (l’escriu l’agost de 1905, dos mesos després de l’incident) tant els precedents històrics com les vicissituds d’ordre jurídico-polític generades per la secessió. L’estil, però, és netament periodístic. Es publicà a la que és avui la revista mensual en actiu més antiga d’Europa: la parisina Revue des Deux Mondes, fundada el 1829 i tribuna de prestigi entre juristes, acadèmics, literats i, en general, les elits intel·lectuals i polítiques del període (2).

El catedràtic d’història constitucional europea a l’Escola lliure de ciències polítiques, ancestre de la moderna Sciences Po, qualifica de veritable “revolució” el succeït a Noruega. No obstant això, s’expressa en uns termes sorprenentment contemporitzadors, atesa la cultura política de l’època i el perfil tradicionalista de l’autor:

“Noruega acaba de dissoldre, nou anys abans d’esdevenir centanària, la seva unió amb Suècia. Ho ha fet d’una manera no només serena sinó també digna, noble i quasi religiosa. El Rei, per la seva banda, en lloc d’apel·lar a la força, s’ha conformat amb protestar i argumentar com un vell professor de dret. Vet aquí que el Parlament noruec, l’Storting, ha estat capaç, amb un sol gest, de portar a terme, pacíficament i educada, una revolució”

Diuen que Charles de Gaulle fundà la Cinquena República influït, en part, per les idees de Charles Benoist, singularment les contingudes a l’obra “Sophismes politiques de ce temps” (3). La Cinquena República, encara vigent en l’actualitat, instaurà a França un règim semi-presidencialista amb un cap d’estat legitimat pel vot popular directe, amb l’objectiu de potenciar les capacitats del poder executiu i refermar els mecanismes de contrapès democràtic. És precisament aquesta determinació en la cerca de la “millor forma de govern” que porta Benoist a reflexionar, en el decurs de l’article, sobre les enormes dificultats que han d’afrontar les unions entre diverses entitats de caire estatal. Es refereix a la política en termes de “geometria” i, seguint el símil, a “la quadratura del cercle” quan les entitats agregades volen disposar d’un nivell de sobirania equiparable. La federació entre iguals, sosté, és una entelèquia, un projecte irrealitzable empíricament. És per això que troba la secessió de Noruega revolucionària en les formes, però lúcida en el fons.

Mentrestant a Catalunya, Enric Prat de la Riba està a punt de donar a conèixer “La nacionalitat catalana” (maig de 1906). L’assaig esdevindrà referencial per l’incipient nacionalisme polític d’aleshores, i també pel dels atribolats temps a venir. Descriu Catalunya com un “estat natural” per la seva condició de comunitat nacional en contraposició a Espanya que és un “estat plurinacional”. Però com a fórmula política no planteja la independència sinó la federació, que ha de dotar de continuïtat la unitat d’Espanya. El futur president de la Mancomunitat no augura que la reacció espanyola a una possible secessió catalana pugui ser, de cap de les maneres, ni respectuosa ni pacífica, com ho ha estat, uns mesos abans, la del rei Òscar II de Suècia. Cal, doncs, indefectiblement, esbossar un projecte d’integració. Fracassat aquest, de forma fefaent i reiterada al llarg dels anys, tan bon punt l’amenaça de repressió violenta s’esvaeix, un creixent, i probablement ja majoritari, segment dels ciutadans catalans orienta les seves preferències constitucionals envers la creació d’un estat independent.

El Regne de Noruega és avui un dels estats més pròspers del planeta, no només per les magnituds econòmiques que presenta sinó, sobretot, pel grau de desenvolupament humà del seu teixit social. Any rere any els estudis mostren com el nivell de “felicitat”, tant estadística com autopercebuda, dels noruecs encapçala tots els rànquings internacionals. El Social Progress Index del 2015 situa el país com número u, a l’avantguarda mundial en progrés, benestar i oportunitats pels seus ciutadans (4). Igualment el darrer informe de les Nacions Unides sobre la felicitat al món (World Happiness Report 2015) l’ubica dins del grup dels quatre països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca i Noruega (5). Els segueixen, per ordre de puntuació, Canadà, Finlàndia, Holanda, Suècia, Nova Zelanda i Austràlia. Tots ells amb poblacions dins d’una forquilla que oscil·la entre els 327 mil habitants d’Islàndia i els 23 milions d’Austràlia, i on també podria encaixar Catalunya atenent la seva dimensió.

Fou Thomas Jefferson, epicuri confés, qui, a la Declaració d’Independència dels Estats Units, es referí a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” (Life, Liberty and the pursuit of Happiness) com a drets naturals i inalienables de l’ésser humà, i que els estats tenen obligació d’emparar. Però per poder arribar-hi són moltes les nacions que, com Noruega i els EUA, s’han hagut de desempallegar abans d’una condició política disfuncional que els impedia l’exercici lliure de la plena sobirania, i atènyer les capacitats màximes. El 31 d’agost de 1905 començaren les negociacions de separació entre Noruega i Suècia, després d’un referèndum que avalà la iniciativa unilateral del parlament. El 26 d’octubre Òscar II reconegué el nou estat i abdicà del tron noruec. Poc després, la nit de cap d’any, el cèlebre compositor romàntic, i compromès activista pro-independència, Edvard Grieg, escrigué, amb melangia, al seu diari personal (6):

“Ara que l’any 1905, aquest gran any, s’escola em sento ple de gratitud per haver pogut viure’l. Però sense els somnis de la meva joventut, que aquest any ha fet realitat, la meva música ves estat mancada dels antecedents necessaris. Aquests anhels han modelat la personalitat de la meva música. Si aquest 7 de juny ves arribat en la meva joventut, aleshores, què ves esdevingut de la meva música? No, és millor així.
La lluita, al llarg de tota la meva vida, per la independència ha estat la més gran de les fortunes. La llibertat és: l’esforç per aconseguir la llibertat!”

(1) – Dissolution of the union, 1905 – The Royal House of Norway
(2) – La sécession de la Norvège – Charles Benoist, Revue des Deux Mondes, agost 1905
(3) – Charles Benoist ou la recherche du “meilleur gouvernement” – François Broche, Magistro
(4) – Social Progress Index 2015 – Social Progress Imperative
(5) – World Hapiness Report 2015 – Sustainable Development Solutions Network, Nacions Unides
(6) – Edvard Grieg: Art and Identity – Erling Dahl Jr. i Monica Jangaard, Amazon

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí,  presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti