La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Catalonia vs Spain, a divorce announcement

Francesc Sànchez.

Time is moving very quickly and mentalities are not adapting at the same speed.

Only 30 years ago very few people in Europe knew about Catalonia. I remember a taxi journey from London to Heathrow during which I was speaking Catalan with a co-worker. The taxi driver, who couldn’t understand us, asked where we came from. On answering Catalonia, a long silence was the driver’s response. Realising that he was a little embarrassed not to know what Catalonia was, we added that the capital was Barcelona. The reaction was quick: Ah! Like Barca the football team?

Now 30 years have passed and almost everybody is aware of the situation in Catalonia without needing to mention Messi. Today, a lot of people in Europe are wondering why suddenly they have discovered that there is such a bitter divorce brewing between Catalonia and Spain.

The reasons why Catalonia has arrived at such a situation and is so committed to pursuing the process of independence are numerous and long-standing. We can summarise them as follows:

Historical reasons: The list of conflicts between Castile and Aragon starts with the dynastic union through the marriage between Isabel of Castile and Ferran of Aragon (1474). With that, it began the attempt to impose Castilian power over the Crown of Aragon’s (Aragon, Catalunya i Valencia) affairs using by sending viceroys from Madrid to Barcelona with the clear order to impose Castilian laws and customs.

Everything exploded with the war of Succession to the Spanish crown (1701) which provoked a European war between two dynasties, Bourbon (France and Castile) and Habsburg (Crown of Aragon and Austria). Catalonia hoped that by aligning herself with the member states of the Alliance (England, Netherlands, Portugal and Austria) and against France and Castile, her institutions would be better protected.

The conflict only ended in 1711 when an unexpected occurrence changed the course of events: Archduke Charles of Austria succeeded his brother Joseph I and inherited the Austrian throne, thus losing the support of England, where the Tory government distrusted the excessive power of the Habsburgs.

Then, without England’s support, Barcelona decided to continue the fight against France and Castile completely alone. This ended in disaster and in 1714 Barcelona was defeated. The Castilian army took Catalonia by ‘right of conquest’. Thus, the courts, laws, and universities were overridden and the Catalan language abolished from public administrations.

But the Catalan fight to restore our institutions has survived until today even under the yoke of strong dictatorships like Primo de Rivera’s (1923) and Franco’s (1936).

Cultural and linguistic reasons. One of the strongest obsessions of the Madrid Government since 1714 has been the eradication of the Catalan language from society. ‘If Catalan doesn’t exist, neither will Catalans’. Since 1716 (Nova Planta Treaty) more than 400 bills have been enacted trying to abolish the Catalan language. Since it is impossible to list them all here, I have selected the most significant from the list:

  • 1773. Council of Castile: Publication of Catalan books prohibited throughout the territory.
  • 1857. Moyano’s law. Study of Castilian grammar made compulsory in Catalan public education .
  • 1952. Gov. of Barcelona. “Do you think we have won a war just to allow you to speak Catalan?”

Finally, I have saved the most fascist utterance of all for last. Mr. J.L. Wert – Spain’s Minister for Education- proposed 5 years ago in the Spanish Parliament: “We must use the schools system to make Catalan children become Spanish”. Nothing needs to be added to further explain Spain’s attempts to attack the Catalan language

Economic reasons. The area where the force of repression has been most noticeable is Catalonia’s finances. Upon starting its period of dominance (1714), the Madrid Government created a new tax, named Cadastre, which multiplied by the level of Catalan taxes by 7.3. Needless to say, this was imposed in manu militari fashion through seizure of goods and imprisonment.

The plundering still is going on. At the beginning of the 20th century, in spite of so many difficulties, Catalonia became the heart of Spanish industry but this didn’t stop the Government from taking money from Catalonia’s coffers.

Finally, since the new transition in 1978, Catalonia has suffered a constant yearly deficit of 8.4% of Catalan GDP. This has lasted for over 35 years.

Evidently, an annual solidarity bill of 16.000 million € (8.4% GDP) for Catalonia to support poorer regions of Spain is an unbearable burden for the future of Catalonia if we want to achieve the levels of technology and social welfare found in the most advanced European countries.

The State imposes deficits in autonomous regions and then blames them in front of Europe.

The Spanish arrogance. Madrid serves no purpose unless it functions as the capital and the centre of the state. It is the product of centralized political will. The rest of the country can only survive if it is in control.

Only given this context can we understand the blundering deployment of the high-speed (AVE) radial train network (centre Madrid), which largely carries no passengers at ruinous expense. At least they can boast of having the second largest worldwide high-speed train network after China. Their honour is saved, regardless of who foots the bill. Their excuse is that they did it to unite the Spanish nation.

Finally, the most appalling example of arrogance and lack of empathy (what is this about empathy?) is the shameful account of the annulment of the Catalan Autonomy Statute in 2006.

This Autonomy Statute was approved by the Catalan Parliament, the Spanish Parliament and Senate and approved on referendum by the people of Catalonia with a 76% YES vote and 49% voter participation.

But Spanish pride couldn’t accept the humiliation of having a region with its own prerogatives which differ from those of other Spanish regions. A smear campaign against the approved Statute began, using insults such a former socialist minister Mr. Guerra’s ‘I am very proud to get the Catalan Statute swept away’. The Statute was cut down, generating a wave of indignation which has led us to the current situation.

To resolve this dispute, the Central Government proposes that we change the Constitution. They are talking seriously but it’s a joke because Spanish society feels very comfortable with the Constitution and has no desire to change it. Certainly, every Spanish citizen feels that the Constitution is a tailor made dress.

Catalan people accepted the Constitution of 1978 (under military pressure) hoping that the dress would not became a corset. Now most Catalans feel severely restricted in an abusive and suffocating way.

But we don’t have enough democratic power to change the situation. Logically, Spanish society sees things in a different way: they don’t want to understand the hopes and problems of Catalanism. The sad conclusion of this scenario is that there are only two possible outcomes: resignation or rupture.

The Spanish Government has resisted by active and passive means any dialogue on the Catalan requirements: financing, language and jurisdiction. In fact, the Government insists on centralisation to a grotesque extreme.

It has become clear to the majority of Catalan people, after five years of huge demonstrations of a scale never seen in Europe (each with more than one million people), that the Government is not going to listen and the lack of empathy is such that only with our own independent state we will be able to enjoy free democracy. The decision is: Independence or decadence.

About the author:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, technical engineer and a member of Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar àgora amb Raúl Romeva i Vicent Partal

Mònica Morros.

Divendres passat, després de dos dies frenètics al Parlament de Catalunya els nostres diputats i diputades van fer història. S’ha aprovat la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica, uns fets que ens demostren que avui Catalunya ja és sobirana.

Per fer-ne una anàlisi i conèixer de primera mà com es van viure aquells moments des de l’escó del Parlament, i també des d’una perspectiva europea, Sobirania i Justícia va convidar al conseller d’afers exteriors, Raúl Romeva i al director de Vilaweb, Vicent Partal.

Quan el conseller va entrar per la porta, el públic assistent es va alçar dempeus i un immens aplaudiment va governar la sala. La ciutadania està orgullosa dels seus polítics i ho va voler demostrar.

Romeva va assegurar que la independència de Catalunya només depenia dels catalans i les catalanes i que això s’ha de tenir ben clar tot i els atacs que vénen de l’estat espanyol i els que queden per venir. El conseller va destacar 4 conceptes que ara mateix han de ser els que identifiquin Catalunya.

En primer lloc CREDIBILITAT. Hem de demostrar que allò que diem que farem ho constatarem.

En segon lloc NECESSITAT. Hem de ser actors amb voluntat de participar i incidir en els reptes globals.

En tercer lloc DETERMINACIÓ. Hem de ser capaços de fer allò que ens proposem al marge del què facin els altres.

I per últim NORMALITAT. En les últimes dècades hi ha hagut més de cinquanta-tres referèndums al món, per tant és normal en termes socials, polítics i democràtics.

Si ho hem fet així és perquè no ens han deixat fer-ho d’una altra manera, i no és una qüestió de legalitat, és una qüestió de manca de voluntat política, va assegurar Romeva.

El segon convidat, Vicent Partal, va voler iniciar la seva intervenció incidint amb la necessitat de fixar-se amb experiències d’altres països que amb anterioritat, han fet també el seu procés d’independència per tal de saber com ens hem de comportar. Els fets converteixen la independència en legal, la comunitat internacional reaccionarà als fets, no abans, va assenyalar Partal.

Aprenent d’experiències d’altres estats, el director de Vilaweb va voler insistir en la idea que qui no vota no compta, en referència a l’acció de PP, PSOE i C’s quan van marxar del Parlament per no votar les lleis de desconnexió. Cap dels mitjans internacionals han explicat que aquests diputats van marxar.

La societat civil i la política està més unida que mai. Som uns afortunats per poder viure i veure la independència que ha anhelat durant tants anys el nostre país. Per això avui més que mai, ens fem nostres les paraules Lluís Companys que deien: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Seguim!

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

 

1-O: per unes dècimes de punt

Jaume López.

“Si el 48% dels electors estan a favor d’una proposta, el 5% hi estan en contra i el 47% tenen la intenció d’abstenir-se, el 5% dels opositors només necessiten desertar de les urnes per imposar el seu punt de vista, encara que siguin clarament una minoria. […] Encoratjar l’abstenció o la imposició d’un punt de vista minoritari no és saludable per a la democràcia”. Aquesta explicació de per què no sembla raonable establir quòrums de participació en els referèndums està extreta literalment del punt 51 del codi de bones pràctiques sobre referèndums que va aprovar l’any 2007 la Comissió de Venècia. La conclusió és que la Comissió, “basant-se en la seva experiència en l’àrea de referèndums, ha decidit recomanar que no hi hagi condicions sobre el quòrum de participació”.

L’exemple parla per si sol. És estrany que en una democràcia es cridi a no votar com a fórmula per guanyar, tot i que pot passar si les regles del joc ho incentiven, com ha passat sovint a Itàlia, on dels 67 referèndums abrogatius que hi ha hagut des del 1974, en el 40% dels casos no s’ha aconseguit la participació mínima del 50%. En tots aquests casos menys un l’opció guanyadora era la posició a favor; és a dir, l’estratègia del no ha estat cridar a no votar per invalidar el resultat. Un efecte col·lateral d’aquest abstencionisme promogut arran de la fixació d’un quòrum és que s’identifiqui anar a votar amb un posicionament polític, cosa que, clarament, redueix l’anonimat i, finalment, la llibertat de vot.

En tot cas, quan en el debat sobre el referèndum català s’apel·la a les “garanties” i es relacionen amb la Comissió de Venècia s’acostuma a parlar del cas de Montenegro, en què es va proposar un quòrum del 50% i una majoria del 55%, suposadament avalats per la Comissió. Cal recordar, però, que aquesta, en el seu informe sobre el cas, simplement va afirmar que els llindars que havia proposat Javier Solana, aleshores alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat Comuna de la Unió Europea, perquè la UE reconegués el resultat no eren contraris a la pràctica constitucional, especialment tenint en compte que a l’ex-Iugoslàvia s’acostumava a exigir un quòrum del 50%. Però va ser una imposició unilateral del comissionat que no va reconèixer el govern de Montenegro.

Què hauria passat si el referèndum d’independència s’hagués guanyat pel 54% en lloc de guanyar-se pel 55,5%? La crisi política que s’hauria produït, esperonada pel senyor Solana, és difícil d’imaginar. Com diu la mateixa Comissió: “Si un text és aprovat -fins i tot per un marge substancial- per una majoria de votants sense que s’arribi al llindar requerit, la situació política es torna extremadament difícil, ja que la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense una raó adequada”.

Les altres “garanties” que s’acostumen a mencionar, en boca de la Comissió, són que un referèndum ha de ser organitzat d’acord amb la Constitució i que la llei que marca el seu desenvolupament hauria de mantenir-se sense canvis almenys un any abans de la consulta. Efectivament, la Comissió afirma totes dues coses i totes dues resulten lògiques. En primer lloc, només cal recordar que el nom sencer de la Comissió de Venècia és Comissió Europea per a la Democràcia a Través de la Llei i està formada per estats. I, en segon lloc, si les regles del joc canvien poc abans d’un referèndum, això li pot restar credibilitat.

És difícil, però, que aquestes condicions es donin en la pràctica en un referèndum d’independència, especialment si no compta amb el suport de l’estat. Però tampoc es donen sempre en cas contrari. Per parlar dels referèndums occidentals “amb garanties”, al Quebec l’organització del referèndum va ser tolerada -no aprovada- pel govern canadenc i només tres anys més tard el Tribunal Suprem en va examinar la constitucionalitat. A Escòcia la llei sobre el referèndum sí que va ser pactada i aprovada, finalment, amb les condicions (cens, etc.) un any abans.

Als referèndums d’independència acostuma a haver-hi una alta participació i unes majories clares, també és lògic, però no en societats complexes on l’estatalitat és una opció política més, especialment en un món globalitzat i amb estructures polítiques supranacionals. Ho hem vist, de nou, al Quebec i a Escòcia. En el primer el no es va imposar pel 50,6%, i en el segon pel 55,3%. Però tenim molts altres exemples de resultats ajustats en societats que funcionen. El sí amb el qual es va iniciar la devolution a Gal·les (1997) va obtenir un magre 50,3%; al referèndum sobre el Tractat de Maastrich a França (1992) el sí va aconseguir un 50,8%; al referèndum d’autonomia cors (2003) el no es va imposar pel 51%, i el Brexit (2016), pel 52%. En tots aquests exemples, entre d’altres, la victòria democràtica es va assolir per unes dècimes de punt.

Publicat a l’ARA el 15/08/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Parlem d’autodeterminació; no de manumissió

Josep A. Faiges.

Manumissió, en el dret clàssic era la forma en què un esclau recuperava la llibertat. La concedia el seu propietari o amo i comportava un procediment ordinari (mancipii causa). Les lleis establien diverses condicions que s’havien de complir. Als Països Catalans, aquest procediment es va practicar fins tard a l’Edat Mitjana.

El dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, es tracta del dret individual i col·lectiu a “decidir lliurement… la condició política i a perseguir lliurement… el desenvolupament econòmic, social i cultural”. L’obligació de respectar el principi d’autodeterminació és una característica destacada de la Carta fundacional de les Nacions Unides, que apareix tant al seu preàmbul com a l’article 1.

El dret a l’autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han d’ésser obeïdes sempre.

Després del no a tot perquè, suposadament, “ni es podia, ni es volia”, resulta que el Consell de ministres del Regne d’Espanya del passat 19 de maig de 2017, “ofereix” al President Puigdemont i, amb ell, a les institucions catalanes una suposada oferta per plantejar el “referèndum o referèndum” al Congrés dels Diputats.

El que era impossible, de sobte, sembla que, al menys, es pot plantejar. Aparentment, sense que hagi canviat cap norma constitucional preexistent, sembla que el govern espanyol ha trobat ara, després d’anys i panys de negar-ho de forma hiper-reiterada, una manera de poder escoltar les demandes de llibertat del poble de Catalunya.

Davant d’aquest intent desesperat del govern espanyol, tot sembla indicar que és ara quan Puigdemont es juga de veritat bona part del seu crèdit com a conductor del procés cap a la independència del nostre poble; sobretot, en relació a aquells que, sense haver votat Junts pel Sí, defensen i valoren positivament la seva actuació fins aquests moments.

D’entrada, el president ha tornat a demostrar que sap perfectament quin es el camí traçat, en respondre al parany teixit pel Consell de Ministres, i per tant hauria de mantenir intacte el seu crèdit inicial: “Anirem al Congrés quan haguem pactat amb el Govern espanyol”.

El cert és que, per molt que ho hagi deliberat el Consell de Ministres del Regne, sembla que no se’n hagi adonat, que ara i aquí, no es tracta, com en el cas Ibarretxe, d’anar a demanar permís per un procés de manumissió, que hauria de ser acordat per la majoria de les Corts espanyoles. No es tracta ara d’anar a recollir, un altre cop, com ja va passar al 2014, un bon grapat de vots negatius perquè el dominus o pater familiae Estat concedeixi a Catalunya, el seu servent, la manumissió com a poble lliure.

Es tracta, per molt que no ho puguin entendre, que les institucions catalanes, seguint el mandat popular atorgat en les eleccions del 27 de setembre de 2015, puguin pactar amb el govern del Regne d’Espanya, les condicions en què exercirem un dret que ja tenim com a poble i individualment, per dret natural.

Els Drets Fonamentals, inherents a la pròpia naturalesa, no te’ls concedeix ningú, qual manà caigut del cel; els tens per dret propi, per la teva condició de poble-nació.

El reconeixement d’aquests drets, per part de tercers, no és, per tant, acte de “concessió” sinó de constatació.

Però no ens enganyem, el govern espanyol no confon els termes per ignorància. En absolut, el que pretén és confondre’ns i confondre a tots els espanyols, i alhora buscar una coartada internacional, per demostrar que està obert a un diàleg, que per definició es nega a acceptar.

El diàleg i la negociació, entre subjectes de Dret, tal i com s’entén en qualsevol sistema democràtic, implica el reconeixement mutu d’una relació entre iguals, no la d’un sobirà amb el seu súbdit. El poble espanyol, per molt que s’esforcin en repetir el paradigma una i mil vegades, no és el sobirà del poble català, llevat que el concepte de sobirania el portem o el lliguem al concepte de poder, i a l’ús de la força, si cal, d’un poble sobre l’altre: conqueridor i conquerit.

A Catalunya parlem de Drets per naturalesa, a Castella, al Regne d’Espanya parlen de drets de conquesta. Uns parlem de Drets, amb majúscules, i els altres de fets derivats de batalles guanyades.

Mentre no es trobi un principi comú de sortida, un paradigma que totes dues parts puguem acceptar, que hauria de sorgir, forçosament de la derogació formal i/o intel·lectual del Decret de Nova Planta de 1717, mai derogat expressament pel Dret espanyol posterior, serà impossible establir un diàleg veritable entre iguals.

El Regne d’Espanya ha de recórrer aquest camí que, que ningú ens enganyi, no necessita de cap reforma constitucional, sinó d’un canvi de paradigma polític, derivat del respecte al principi democràtic: reconèixer i visualitzar políticament l’existència de dos Pobles diferents, amb sistemes jurídics plenament diferenciats, quan no contradictoris, units, sota una única corona. Corona que, per cert, no ha estat sotmesa directament a la decisió del poble espanyol ni del poble català, després de la seva “restauració” per imposició unilateral el dictador que precedí a l’actual democràcia espanyola.

Si no ens prenen per iguals, i persisteixen en la seva idea de manumitir-nos, no ens podrem entendre mai.

Nosaltres hem superat el dret clàssic romà, i simplement volem exercir un dret, que per història i naturalesa ens correspon, i que la doctrina moderna, ja no reserva exclusivament als territoris colonials d’ultramar. Volem exercir el dret d’autodeterminació i decidir, com a poble únic i diferenciat, que no enfrontat, a tots els altres pobles del món, al de Castella inclòs, què volem ser econòmicament, socialment i culturalment, i com volem organitzar-nos políticament d’ara endavant.

No es tan difícil d’entendre. El que cal, es voler escoltar, i actuar en conseqüència.

Sobre l’autor:

Josep Agustí Faiges, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @JosepAFaigesM

El poder del discurs

Mònica Morros.

“El discurs no és simplement el que manifesta el desig sinó que és també objecte de desig” (Michel Foucault, 2004).

Els estats democràtics, com a garants dels ideals de llibertat i d’igualtat, no legitimen ni permeten que l’ús de la força sigui una via possible a partir de la qual exercir domini sobre la població. La clau, per tant, rau en l’exercici de la oratòria, en el domini del discurs, en el control d’aquest framing. Seria ingenu pensar que vivim en societats on qualsevol pren decisions lliurement, això no és així. Actuem de conformitat amb uns marcs mentals que guien la nostra conducta i que estan determinant allò que considerem adequat i allò que no.

El domini del discurs és el poder que qualsevol aspira a seduir. L’statu quo aconsegueix determinar el què i el com i amb un ajut institucionalitzat s’assoleix un control de la producció discursiva.

Aquell relat que s’escapa de les línies establertes es menysprea i fins i tot es denigra per tal de restar-li legitimitat i per tant valor. En aquest sentit Michel Foucault considerava apropiat definir com a “boig” a aquella persona, el discurs de la qual, no podia circular com els altres, considerant-ne les seves paraules com a nul·les i sense valor. Mil i un exemples podrien servir per il·lustrar aquest fet.

Les sufragistes (dones que van lluitar per aconseguir el dret a vot femení) despectivament se les coneixia com les “Sufragettes” i se les titllava de boges, lletges i solterones. Si denigres aquell que et qüestiona, el discurs dominant pot quedar intacte i les idees innovadores, que podrien modificar-lo, poden quedar definitivament apartades. Aquestes tècniques de desprestigi romanen vigents fins als nostres dies. Seguint amb l’exemple del moviment feminista, la paraula “feminazi” ho evidencia clarament, però aquest fet no s’atura aquí. Si ens fixem en l’independentisme català, la paraula “catalufos” havia estat un adjectiu usat a nivell de carrer per referir-se a tots aquells que fa uns anys eren independentistes de soca-rel.

Més enllà del propi discurs Michel Foucault identificava quelcom que és totalment contemporani a la situació de l’independentisme català d’avui en dia. Quan Foucault analitzava el poder del discurs posà èmfasi en el fet que, més enllà del contingut, allò que en determinava el seu pes eren els esdeveniments que aquest pugés generar. L’impacte que se’n retornés. Per tant l’autor identificava clarament que allò nou no està en allò que es diu sinó precisament en els esdeveniments del seu retorn.

Els i les independentistes no estem dient res de nou, res que no sabéssim, res que no hagués estat defensat anteriorment per molts dels nostres avantpassats i que fins i tot hagués estat motiu de guerres. Hem aconseguit desencadenar tota una sèrie d’esdeveniments continus que ens estan portant cap a la República Catalana. Ara més que mai la llibertat com a poble ens acaricia perquè hem determinat el què, el com i sols ens falta formalitzar el quan.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Mots de presentació al MHP Carles Puigdemont

Xavier Portet.

Bé, bona tarda. Com ha dit la presidenta, jo els faré una breu ressenya biogràfica del Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont, encara que la rellevància i notorietat del President facin que no siguin necessàries massa presentacions.

Carles Puigdemont i Casamajó és nascut a Amer, localitat que, per cert, ha donat fins a quatre presidents de la Generalitat. Viu a Girona, està casat i té dues filles. Va cursar estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona. Començà com a corrector lingüístic al diari El Punt, on va acabar sent redactor en cap. També va ser director de l’Agència Catalana de Notícies, de la publicació Catalonia Today i de la Casa de Cultura de Girona. Ha treballat intensament en la projecció exterior de Catalunya, i en aquest sentit publicà l’any 1994 el llibre “Cata…què? Catalunya vista per la premsa internacional”.

Deixant enrere l’etapa periodística i endinsant-nos cap a la seva carrera política, l’any 2006 va ser escollit diputat de CiU per Girona. Com a diputat del Parlament, va presidir la Comissió de Cultura i Llengua, i va ser membre de les comissions d’Acció Exterior i UE, de la de Polítiques de Joventut i de la d’Ensenyament durant la tramitació de la Llei d’Educació de Catalunya. L’any 2011 va ser escollit alcalde de Girona, càrrec que revalidà l’any 2015. Durant l’alcaldia fou vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis i president de la Comisión de Patrimonio Histórico-Cultural, de la Federación Española de Municipios y Provincias. En la seva darrera etapa com a alcalde fou president de l’Associació de Municipis per la Independència.

Com bé saben, des del 12 de gener de 2016 és el 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Però si em permeten, més enllà de la remarcable trajectòria del President, també m’agradaria fer esment de la vessant més humana de la seva persona. En aquest sentit, m’agradaria destacar tres valors que el Sr. Puigdemont ens ha sabut transmetre, ja des de la mateixa sessió en què va ser investit President.

El primer que m’agradaria ressaltar és la seva dignitat, manifestada en les seves pròpies paraules del dia 10 de gener, on citant a Miquel Pairolí, sentencià que “la dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la”. De fet, vostè hi va afegir: “deixem l’orgull, agafem la dignitat”.

Un altre valor que al meu parer el defineix és la serenitat. El periodista Carles Porta, en el seu llibre titulat “L’amic president” recordava que vostè s’havia fet un fart de repetir que “no havíem de tenir la vanitat de voler ser la generació que visqui la independència si això ha de posar en risc que arribi”. “Hem de fer-ho bé”, recalcava.

Finalment, voldria destacar també la seva tenacitat. Aquest valor queda exemplificat en la gran capacitat de resposta que ha demostrat en els diferents debats parlamentaris que han tingut lloc a l’hemicicle. I si hi ha una intervenció que representa d’una millor manera la seva habilitat discursiva, aquesta és quan defensà la figura de Carles Rahola davant els partits de l’oposició, els quals van malinterpretar intencionadament unes paraules seves referides al periodista, polític i escriptor gironí.

Amb el seu permís, m’agradaria llegir un breu article de Rahola publicat en el diari L’Autonomista, en què descrivia la coneguda escultura que porta per nom “Contra l’invasor”, que podem trobar al Museu d’Art de Girona. El text, publicat l’any 1938, té una evident transcendència en el moment actual, i diu així:

Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai al Museu Sant Pere de Galligants, a Girona. L’estàtua –Contra l’invasor– representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya.

L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina.

L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot.

I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, inactual com és -l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat-, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria”.

Per aquest i altres articles Carles Rahola fou executat per les tropes franquistes, en ser acusat en el consell de guerra com “uno de los más destacados separatistas de Girona”.

Recentment, però, s’han fet realitat els desitjos de Rahola, i s’ha instal·lat una còpia en bronze de l’escultura de Blai al Jardí de la Infància, prop del refugi antiaeri, tot commemorant el bicentenari dels setges de Girona i els setanta anys de l’execució de l’escriptor.

Sense allargar-me més, President, és un immens honor que avui ens acompanyi en aquest dinar tan especial per a la nostra entitat. Moltes gràcies.

Sobre l’autor:

Xavier Portet, politòleg i membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia. @xaviportet

El president Puigdemont amb membres de la junta directiva de SiJ abans de començar el dinar Àgora.

Eurovisió

Elvira Rey.

Aquest xantatge emocional que ens han volgut fer als catalans enviant un cantant de Sabadell a representar Espanya a Eurovisió, demostra el preu, baixíssim, amb què ens valoren.

El xicot no se n’ha sortit i ha estat eliminat a la primera de canvi. No me n’alegro pas per ell, però sí pel que representa aquesta patacada per a les grans ments ideològiques que han ordit el pla.

Que siguin els de “Ferias y Congresos” els que es dediquin a afalagar-nos…

Només puc afegir que el nostre preu és tan, tan alt i absolut que es diu: Independència!

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Paraules de la senadora Laura Castel davant l’OSCE

Laura Castel.

Gracias presidenta.

Soy catalana. Catalunya es una nación que forma parte del Estado español.

El pasado 27 de septiembre de 2015, el pueblo de Catalunya votó, mayoritariamente, en concreto, el 47,8%, fuerzas políticas favorables a la independencia de Catalunya. Las fuerzas políticas contrarias a la independencia obtuvieron, en cambio, el 39%.

Durante los últimos años, más del 80% del pueblo catalán ha manifestado querer resolver este conflicto político mediante un referéndum acordado con el Gobierno español, como ha sucedido en el Reino Unido con Escocia, de manera que se permita, al pueblo de Catalunya -en el seno de una democracia consolidada como la española- decidir su futuro político.

Sin embargo, y a pesar de las peticiones enmarcadas en movilizaciones masivas, pacíficas y repetidas desde hacer cinco años, con la participación de más de dos millones de catalanes, el Gobierno de España se niega a acordar este referéndum.

Ante esta reiterada negativa, el Gobierno de Catalunya convocó una consulta participativa, sin consecuencias jurídicas, cuyo objetivo era dilucidar la voluntad de los catalanes en relación a su estatuto político futuro. Participaron 2.344.828 personas, de las cuales, el 80,76% votaron a favor de la independencia de Catalunya.

La reacción de las instituciones españolas ha sido la suspensión y posterior nulidad de esta consulta democrática, por parte de un Tribunal constitucional politizado; la exigencia de responsabilidades penales a miembros del Gobierno elegidos democráticamente, que solo cumplían el cometido electoral por el que fueron elegidos, e incluso, la exigencia de responsabilidades penales a la presidencia y a miembros de la mesa del parlamento catalán, por permitir debatir, repito, debatir, en sede parlamentaria, la independencia de Catalunya, violando las prerrogativas parlamentarias que toda democracia consolidada debería defender y proteger y conculcando los derechos de libertad de opinión, libertad de expresión, y derecho a la representación política.

El Gobierno español, pues, no permite canalizar la voluntad de la inmensa mayoría de catalanes, más del 80%, de decidir democráticamente su futuro político, mediante un referéndum acordado y legal. Actuando, de manera reiterada, en este asunto, contra los propios principios democráticos establecidos y aceptados por la OSCE.

Muchas gracias.

23 de febrero de 2017

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort