L’hivern polític serà llarg

Erika Casajoana.

Confesso que jo era una independentista ingènua. Pensava que, després de la victòria del Sí al referèndum del primer d’octubre de 2017, el nostre Govern desplegaria un pla secret per aconseguir el control del territori i esdevenir independents. I considerava normal no conèixer tal pla, justament perquè havia de romandre misteriós perquè pogués funcionar.

Encara no sabem ni una mínima part del que succeí aquell octubre trepidant. Grosso modo, he entès que es va confiar que un Estat espanyol democràtic acabaria negociant. I no es va preveure quin grau d’autoritarisme estava disposada a assolir Espanya per impedir perdre la seva gallina dels ous d’or, Catalunya.

La dura lliçó de l’últim any

Escric aquestes línies després del triomf de la ultradreta -i dreta- a Andalusia. Ara ja no podem albergar cap dubte sobre el fet que, per retenir-nos, Espanya arribarà on faci falta, fins on la comunitat internacional li permeti.

A partir d’ara, som cruament conscients que els nostres drets fonamentals tenen el mateix sòl –o potser un xic inferior– que el dels ciutadans d’Hongria, Polònia o dels hongaresos de Transsilvània a Romania. És un nivell de mínims, mínims. Gentilesa de les institucions estatals podrides “que nos dimos entre todos” i de la Unió Europea.

Espanya l’haurà de fer molt grossa perquè la Unió Europea defensi els drets dels catalans. Molt. El nostre patiment queda encara lluny del seu llindar de tolerància. ¡Es la Realpolitik, amigo!, que diria en Rato. Una altra lliçó apresa. Tanmateix, siguem sempre conscients que el nostre tracte fora de la UE podria ser el dels kurds, els Balcans o Crimea. No podem perdre de vista el que la Unió Europea significa com a espai de respecte als drets humans: el més gran del món.

Independència catalana o involució espanyola

Preparem-nos per a un llarg hivern. Com ens avisa en Vicent Partal a Vilaweb, vénen temps molt difícils. Andalusia és només l’avançada del que ens ve a sobre al govern d’Espanya. El socialisme espanyol està acabat, ofegat en les pròpies contradiccions. La ultradreta manarà a Madrid sense complexos i aniran a per totes.

Fem el dol del miratge que hem viscut en llibertat les darreres dècades. Això sí que era Màtrix: vivíem en una democràcia aparent i molts no percebíem els barrots de la cel·la. Un cop l’independentisme s’ha acostat a la majoria i l’ha superat, ha caigut la democràcia Potemkin espanyola. (Segons la llegenda, el mariscal rus Potemkin decorà les façanes dels pobles per on la tsarina Caterina la Gran passà l’any 1787, pretenent que eren pròspers.)

Un gran problema nostre és que els Estats membres i institucions europees, sabent del cert que Espanya és un Potemkin de cartró-pedra, de moment s’estimen més donar per bo el relat espanyol de defensar la Constitució i la llei i bla bla bla. Com he dit repetidament, el punt d’inflexió només arribarà quan Europa temi més la involució espanyola que la independència catalana. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions andaluses són bones.

Un cop paït que la penitència de Catalunya durarà anys, i que la repressió espanyola anirà a més, no a menys, organitzem-nos per al llarg termini. Analitzem quines són les nostres fortaleses i febleses, quines oportunitats tenim i a quines amenaces ens enfrontem.

No sorprendrà ningú assumir que les sentències als presos polítics seran cruels. I que més d’hora que tard ens encolomaran un article 155 prèmium, que afectarà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ràdio i televisió), l’escola i la policia. Està cantat.

Kosovo i el preu de la llibertat

Em sap greu fer certes comparacions, però, salvant les distàncies, donem un cop d’ull a Kosovo. L’estiu de 1990 hi ha la seva famosa declaració d’independència –la que el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia considerà que no era il·legal. A partir de la declaració, els kosovars intentaren viure com si ja no estiguessin sota domini serbi/iugoslau. Organitzaren estructures administratives paral·leles per proveir serveis públics, inclòs l’ensenyament i els mitjans de comunicació. El partit guanyador de les eleccions, la Lliga Democràtica del Kosovo, recaptava un 3% d’impost a la diàspora albanesa i kosovars amb feina, segons n’informà l’ONG International Crisis Group.

Tant de bo no hàgim de passar per això. Ara bé, tindrem més gent a la presó. Haurem de gratar-nos la butxaca per a tot. Molt més que ara. La llibertat sempre es paga cara, en costos humans i materials.

Ens cal un esforç de comunicació pública a dins i a l’exterior que pugui competir amb les intoxicacions i les inèrcies a favor d’Espanya. Com a mínim, des d’estructures catalanes lliures de les urpes espanyoles s’hauria d’invertir en comunicació tant o més com es gasta en advocats. També ens donaria una rendibilitat excel·lent!

El pa que s’hi dona

Un exemple de les fake news amb que topem, fins i tot a Europa. Un dia del passat novembre, les principals capçaleres alemanyes van titular: “Independentistes escupen el ministre d’Exteriors espanyol”. Repetien un teletip de l’Agència Deutsche Presse i només en lletra petita s’explicava que citaven paraules del propi ministre. Sabent el pa que s’hi dona, ens interessa muntar performances que fàcilment poden ser manipulades en contra nostra?

Un altre exemple. Penseu que la modesta resposta popular al registre del Consell per la República hauria estat igual si s’hagués promocionat el seu llançament amb una potent campanya de comunicació pública? Si la Direcció de Trànsit ens ha de repetir mil i una vegades que siguem prudents al volant, per què esmercem tan pocs recursos a comunicar la independència? No ens pensem pas que es pot fer la independència amb una sabata i una espardenya.

La captació de donacions a Catalunya i al món sencer ha de ser un element fonamental de la nostra estratègia.

Arromanguem-nos

Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arromanguem-nos. Tenim feina.

Publicat a El Matí Digital el 5/12/2018

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324

Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Reflexionant amb Josep Borrell Fontelles

Pere Costa.

Sempre li plau d’actuar;
però és com un tramvia:
té els seus raïls i no hi ha
manera que se n’aparti.

(Joan Brossa. El Saltamartí. 1969)

Hi ha un fet que potser cal rememorar a manera d’introducció:

A la Catalunya de 1704 el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar va prohibir l’ús del color groc com a protesta política durant la guerra de Successió amb les primeres conseqüències tràgiques. El citat virrei el dia 25 d’agost de 1705 informava a Felipe V sobre uns criminals catalans: “de estos el uno hera de Barcelona y el otro de Vique y haviéndolos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde estaban ahorcados y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”. Segles després el color groc recorda l’alliberament dels presos polítics catalans. La història no deixa de repetir-se.

Avui el fet de tenir en el Gobierno d’Espanya un ministre català no sembla que tingui un efecte massa positiu en la problemàtica política actual. Ministre que assegura la necessitat de desinfectar les ferides causades pels independentistes i la relació que això té en la “marxa” de 2.501 empreses de Catalunya, però oblida que el PIB i la capacitat exportadora de Catalunya s’incrementa. També assegura sovint una negativa activitat de TV3, però oblida altres paraules clau com Abengoa, Huguet i Aguiar o que matant quatre indis es va aconseguir la independència dels Estats Units. Altres vegades es queixa d’escopinyades malèvoles magnificades pel PP i que ningú ha vist gràficament reproduïdes (Escopinyades és una forma dialectal pròpia de l’Empordà, que no figura en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana però que espero que algun dia s’autoritzi).

Considerant els fets recordats em va arribar la notícia que a l’any 2015 Joan Borrell conjuntament amb Joan Llorach havien publicat un llibre amb el títol Las cuentas y los cuentos de la independència i que havia sigut en enorme èxit editorial. No tenia coneixement del fet i em va faltar temps per trucar a la llibreria de confiança per compar-lo encara que intuïa, pel que em deien, que estaria exhaurit. Que ningú es preocupi, és en estoc.

Una vegada llegit i després d’aquest perllongat introit crec que es pot començar a reflexionar sobre la que sembla és la base de l’activitat política del Sr. Borrell.

A l’inici indica que els autors “consideran perfectamente compatibles la triple identidad catalana, española y europea”, que ja és dir. El títol és també suggeridor atès que las cuentas se les carrega i les interpreta olímpicament quan li convé, i los cuentos presenten una tendència clarament fabulista. Però són interessants les primeres línies de la contraportada: “La aritmética usada como arma arrojadiza suele parecer infalible, a no ser que se pongan en duda las hipótesis en las que se basan los cálculos. Esto es lo que sucede con los miles de millones de euros que España le roba a Catalunya”. Com tinc per costum en aquests casos, he buscat a l’Enciclopèdia Catalana la paraula “hipòtesi”: proposició o supòsit, acceptat independentment de la seva veritat o falsedat, del qual hom pot deduir un conjunt de proposicions i conseqüències. La paraula hipòtesi té un enorme valor en el conjunt del llibre sobre el que volem reflexionar (independentment de la seva veritat o falsedat).

El text, que entenc va dirigit als catalans, està escrit en llegua castellana però farem l’esforç de fer les reflexions en la llengua de Catalunya i és d’agrair que el nom de Catalunya sempre figuri en la grafia correcta. El llibre consta de dos parts essencials: el capítol de Introducción i el de Conclusiones y epílogo. Són els dos més aptes per reflexionar. La resta millor deixar-ho en el terreny de les hipòtesis i, millor encara, a mans del experts.

Els autors constaten que els catalans tenim un ampli desconeixement sobre l’independentisme (???). Que Espanya ens roba 16.000 milions d’euros no és cert ja que amb la nostra curta intel·ligència hem oblidat els cost dels serveis públics que l’Estat espanyol ens dóna des de fora del territori de Catalunya (ambaixades i consolats, els serveis de l’Agència Tributària, Administració de Justícia i la major part de la Defensa (sic). També hem oblidat el cost de la policia apallissant catalans tal com ens mereixem (???). El que no diu, és si Espanya ens dóna un servei o ens imposa un domini.

Ens diu que l’independentisme és cultural, mediàtic i econòmicament hegemònic. Però l’hegemonia no és majoria i no veu clar que la independència sigui majoritària. A més, ignora què haurien votat els del sí-sí, si la cosa hagués “anat seriosament”, ni quina hagués sigut la participació dels que no participaren. Francament, és difícil entendre aquest discurs ja que si tants dubtes té el Gobierno sobre el tema els pot posar en clar ràpidament amb la convocatòria d’un referèndum “seriós”.

No tot és criticable, els autors fan patent el sentiment d’humiliació creat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Llàstima que acabin comparant-ho amb un partit de futbol, però s’accepta la bona voluntat.

També donen com un dels motius de tipus racional per l’independentisme a la canalització de la frustració social creada per la crisi. Els autors no parlen de dades històriques i, per tant, entenem que es refereixen al període de crisi que va des de l’any 1714 a la crisi de l’euro. És tot un signe de resistència.

Mereix una altra reflexió les Conclusiones y epilogo.

Hi ha una afirmació rotunda: “La independencia es una opción política legítima como el Tribunal Constitucional ha afirmado por unanimidad… pero no tiene en la Sociedad catalana el amplio y continuado apoyo social que requiere para convertirla en realidad”. Cosa que no serà mai possible de saber si no es fa un referèndum.

I segueix: “Hemos visto como la Sociedad catalana ha sido engañada con una inventada comparación con Alemania, el cuento de las balanzas fiscales alemanas que nunca existieron”. Per això la paraula “cuento” ja figura en el títol del llibre, però el fet real és el símil inicial: té els seus raïls i no hi ha manera que se n’aparti. Però el text s’acosta a la sublimitat:

Ciertamente nuestros cálculos demuestran que es cierto que Catalunya tiene un déficit fiscal superior al que puede justificar por un razonable efecto redistributivo con el resto de España”. Ara bé sembla que això no és espoli fiscal, de cap de les maneres, ja que com a màxim és de l’ordre del 1,5% del PIB. I continua:

No es possible terminar este epilogo sin advertir de que, por grandes que sean los errores factuales y las falsedades de los independistas para defenser su causa, España tiene un grave problema en su relación con Catalunya… Una Sociedad no puede desarrollarse normalment en el seno de un Estado si una parte muy importante de su población cree que estaría mejor sin él”. (Al·leluia).

Ens permetem afegir que alguna cosa deu haver passat amb el paper polític dels inicis del PSC, amb una forta empenta a favor de la nacionalitat catalana post franquista i el seu pas a simple subordinat dins el PSOE en la situació actual.

No deixa de ser curiós pels catalans, els grans perjudicats, que un Ministre d’Afers Estrangers no vegi clar que Catalunya pugui tenir “ambaixades” pròpies i no comprengui que l’actual Europa dels Estats deixa molt que desitjar, entre altres motius, al no haver sabut entendre que el seu origen sempre ha estat en la dominació i per la força, i mai en el respecte a les regions ocupades.

I per acabar, una felicitació per la gran victòria aconseguida sobre el futur de Gibraltar que qualsevol dia tornarà a ser espanyol. Una gran jugada diplomàtica, Sr. Ministre, encara que no hàgim conegut el seu contingut real.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Paraula d’Estat, paraula de Déu? 

Ramon Munné.

El passat dia 10 d’octubre el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va demanar des de Brussel·les al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que no anunciés una declaració d’independència que fes el diàleg impossible: “Perquè la força dels arguments sempre és millor que l’argument de la força“, va reblar. Tanmateix, mai més no es va parlar d’arguments. Contràriament i vergonyosa  han contemplat amb passiva complicitat com s’usava la força contra Catalunya.

Tornem una mica enrere.

El Parlament de Catalunya, escollit pels ciutadans de Catalunya, aprova que el referèndum de l‘1 d’octubre es pot dur a terme, aprova unes lleis de transitorietat a activar si el resultat del referèndum surt afirmatiu, surt afirmatiu i el Parlament proclama la República Catalana el 27 d’octubre.

El Congrés dels Diputats espanyol, escollit pels ciutadans espanyols, nega la possibilitat de fer el referèndum, autoritza al Govern espanyol a aturar-lo i a enviar la policia espanyola a reprimir-lo, i un cop proclamada la República envia els representants polítics i socials catalans a la presó i suspèn els òrgans de govern catalans.

Arguments, senyor Tusk? Els arguments de què parlava eren repartir estopa i ficar pares de família pacífics a la presó sense judici? Senyor Tusk!! Encara hi és? Pot parlar, té alguna opinió sobre el tema o l’han amenaçat que no parli? Els mateixos que li van fer dir la seva frase lapidària el 10 d’octubre? No el sento. I sento vergonya.

Però de moment, més enllà d’arguments polítics, jurídics, socials, històrics i del més que evident sentit comú, l’opinió oficial manifestada pels principals organismes internacionals és que el Govern espanyol pot fer el que fa. Quins arguments, de qualsevol dels tipus que he esmentat s’han fet servir? Cap. Se n’ha utilitzat un altre, només un: no ens fiquem en els afers d’un altre estat, si és un estat d’entrada té raó en el que faci, pel sol fet de ser un estat. No donen cap raó, no contrasten ni discuteixen cap argument. Només, si és un estat, és un dels nostres i té raó. És paraula de Déu. I punt final, fi de la discussió, que ni tan sols no han gosat començar.

Són Estat. Tenen la força. Doncs tenen raó. La frase de Donald Tusk fou una burla i l’acompanyarà per a vergonya seva durant tota la vida. En el fons, entre tots ens estan dient el camí. Siguem estat i aleshores tindrem raó.

Algú s’atreveix a parlar d’arguments i no de força? Senyor Donald Tusk? Senyor Mariano Rajoy? Vull parlar-ne amb vostès. En públic i en directe. Ja sé que estan molt ocupats i potser no poden. O potser no volen, segurament no volen. Algú altre, valent, digne=

Hi afegeixo un parell d’arguments o reflexions, per a tots aquests grans organismes internacionals que no s’atreveixen a discutir:

Una llei no pot ser la raó final quan s’està qüestionant precisament aquesta llei. I el seu qüestionament no es pot respondre amb porres i presó, o voldria dir que no hi ha raons per aquesta llei. Si és així, cal reconèixer aquesta llei està superada. L’estat espanyol apel·la a la defensa de les lleis i de la Constitució , però no admet cap argument. Només hi ha repressió.

La independència no és contra Espanya, però la dependència sí que és contra Catalunya. Catalunya vol la independència com a alliberament propi, tot mantenint les relacions amb Espanya i la resta d’estats. En canvi l’estat espanyol vol mantenir Catalunya dintre seu tot eliminant-ne els seus trets nacionals, socials i culturals.

Aquestes dues idees han de ressonar ininterrompudament a l’arena política nacional i internacional. Fins que escoltar-les deixi de ser una gran vergonya per a Europa i per al món .

Fins que se’ls faci justícia.

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Col·loqui amb el periodista Salvador Cardús

Mònica Morros.

Aquest dimecres Sobirania i Justícia, després de celebrar l’Assemblea General de Socis de l’entitat, va dur a terme un sopar-àgora amb el periodista Salvador Cardús. Un àgora que havia de dur-se a terme amb el conseller a la presidència del govern legítim, Jordi Turull però que per qüestions d’investidura vam haver de deixar per més endavant la trobada.

Salvador Cardús doncs, ens va ajudar a analitzar la situació política actual i tot debatent amb les sòcies i socis de l’entitat vam poder compartir idees de futures estratègies a traçar com a país.

Cardús va voler començar la seva intervenció posant en relleu tot el què s’ha aconseguit fins ara i que masses vegades queda tapat per l’actualitat repressiva de l’estat. La capacitat d’aprendre d’allò que hem fet, segons el periodista, és essencial per poder tenir èxit en un futur.

Va voler també, defensar el govern legítim assegurant de primera mà que estava tot preparat. “Mai una independència s’ha preparat tant”, però això no et garantia res.

És cert que estem en un moment més que complicat que s’ha convertit en una guerra de guerrilles i que encara ho és més quan els lideratges han desaparegut. “Un líder sense poble és un home que passeja, però un poble sense líder és una desbandada” va citar Cardús.

També es va posar sobre la taula quin eren els passos a seguir a partir d’ara. Resoldre el marc institucional per donar-nos un punt de cobertura per prendre decisions ha de ser la nostra prioritat. Hem de recuperar lideratges, siguin antics o crear-ne de nous. I un cop resolt aquet marc, hem de traçar noves estratègies i això necessita temps per fer-ho.

“La política és una gestió del temps i ara hauríem de ser capaços que els temps no se’ns imposin”, va afirmar Cardús.

El públic de Sobirania i Justícia, com sempre, va tenir una participació molt activa i acurada en el debat. Van sorgir propostes i punts de vista diferents que ens van permetre tenir un debat ric sobre com Catalunya tornarà a vèncer.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Desorientació

Ramon Valimañas.

Hi ha una sorpresa generalitzada en la gent per tal com han anat les coses i com ens trobem ara mateix. S’han comès errors per la nostra banda i per l’altra, i no petits. Parlaré del nostre costat, els altres ja s’ho faran.

El primer gran error és el judici que s’ha fet d’Espanya. Els “analistes” i els professionals de la política comentant que si Quebec amunt i Edimburg avall com si Anglaterra i Canadà tinguessin coses comunes amb Madrid, pobrets, només cal anar-hi i veure els paisatges. Són la nit i el dia de Castella, uns verds i humits, rics. Castella, àrida, aspre, seca, pobre. Si haguessin llegit atentament a Montesquieu a lEsprit des Lois podrien apreciar la importància de la geografia en l’estructura mental que inspira les lleis; i actualment l’obra de R. D.Kaplan “The Revenge of Geography” on arriba a la mateixa conclusió amb referències concretes sobre Castella.

Val la pena llegir el que diu dels països situats en immenses planes sense fronteres naturals. Tot aquest error ha fet que la reacció que han tingut ells, hagi deixat als nostres polítics i la nostra població mig estabornits a la majoria. I això és culpa només nostra, ens hem cregut un fals relat i ara en paguem les conseqüències.

L’altre gran error és el cost. En les converses que he tingut amb molta gent durant tots aquests anys, els que millor veuen la jugada són els empresaris, no dic executius, ells saben per naturalesa el que significa el concepte risc, és el que fan diàriament. Hi ha molta gent contrària al risc i això és un problema molt gros per tirar endavant i encara és més gros si parlem de polítics professionals; si això passa no dubto que haurem de prescindir d’ells, i no són pocs. Ho detallaré perquè quedi clar.

No estic gens d’acord amb les declaracions que diuen que no podem posar en risc la llibertat dels nostres diputats per tenir un “no President”, i d’altres frases similars. Això vol dir que només la ciutadania ha de córrer risc? Això vol dir que al voltant de 900 ferits de la població han de córrer risc i ells no? Això vol dir que el mecànic de Reus s’ha d’enfrontar sol als jutjats i ells no? Això vol dir que la persona que ha perdut l’ull ha d’aguantar tota la vida amb deficiència visual i ells no? Només un simple recordatori, tots els diputats COBREN per la seva feina i cap d’aquestes persones ho fa. La diferència rau  en la convicció de les seves idees. Algú s’imagina un “torero” que demani que el brau no l’envesteixi o un escalador exigir no caure, doncs això és el que ens demanen els nostres representants, una independència low cost per ells. I això amb Espanya és impossible. Els hi va el nivell de vida i ho saben, tots, els que no ho veuen són alguns dels nostres que encara parlen de fraternitats i amistats. Innocents!!! La separació serà traumàtica, o no serà. Agradi o no.

En aquests anys hem vist desaparèixer UDC, hem trinxat el PSC, hem quasi liquidat el PP, tenim els “comuns” desapareguts, l’antiga CDC ja no es reconeix ni ella mateixa. ERC, ara, desorientada i tremolosa i en aquests moments, molts dels nostres dirigents s’arronsen, i ja ho han fet dos cops, el dia de la proclamació interrompuda, i fa menys, el dia que davant del Parlament, després de convocar-nos, ens van fer tornar a casa amb les mans a les butxaques i sense cap explicació. Això és del tot incorrecte, ens tracten com criatures. Ara estem quasi a l’últim pas; el que hem fet és titànic, ara toca fer dissabte a casa. Serà dolorós i traumàtic i la valentia no la podem exigir després, però sí abans, si no són capaços d’aguantar, i pagar les conseqüències que es quedin a casa, ningú els obliga, però que no ens enganyin, si no poden que no es presentin, perquè hi van pagats per nosaltres.

Probablement és l’últim pas a fer, però és necessari, ja que l’última confrontació probablement serà amb C’S donat que no es pot fer un referèndum legal i acordat. I així i tot ja en parlarem, perquè ni amb el 70% a favor en tindrien prou. Simplement no ho volen, tota la seva argumentació són excuses. El que és evident és que haurem de fer un replanteig general si volem assolir la independència. El temps del lliri a la mà s’ha acabat.

Sobre l’autor:

Ramon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Una dècada d’activisme cívic a favor de la independència de Catalunya (2008-2018)

Isabel-Helena Martí.

El 18 de desembre de 2008 -enguany farà, doncs, deu anys- els primers promotors de Sobirania i Justícia feren públic el manifest “Missatge a favor de la independència de Catalunya”, moment zero de l’entitat. Aquesta dècada ha estat trepidant i per això ens ha passat com un sospir.  Hem impulsat multitud d’activitats, fonamentalment destinades a bastir espais de reflexió i debat sobre la creació d’un estat independent a Catalunya. Hem portat nombrosos prescriptors internacionals per participar en conferències, seminaris, jornades, i també hem sortit a fora per explicar què està passant a casa nostra. Hem organitzat taules rodones al Parlament europeu, a Londres, Brussel·les i, fins i tot, Tel Aviv.

Des del 2008 fins avui moltes coses, algunes d’elles transcendentals, s’han esdevingut. El sobiranisme ha traçat un camí de no retorn en l’escena política catalana. Tanmateix, res del descrit l’any 2008 en el manifest fundacional ha quedat obsolet o superat per les noves circumstàncies. El text segueix vigent fins a la darrera coma. L’immobilisme de l’estat espanyol és d’unes dimensions colossals. La lassitud democràtica eixampla incessantment la bretxa entre el Regne d’Espanya i les democràcies consolidades.

L’informe 2017 sobre la democràcia que elabora anualment la divisió de recerca i anàlisi de The Economist, denuncia l’escalada repressiva amb què el govern espanyol ha volgut frenar, i després castigar, el referèndum de l’1-O i els seus impulsors polítics. Segons la reputada revista econòmica Espanya és al llindar d’esdevenir una democràcia fallida (flawed democracy). La corrupció massiva resta impune; la divisió de poders qüestionada no només per la percepció ciutadana sinó, fins i tot, per un òrgan tècnic com el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (informe Greco); l’atur, la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat colpegen severament el cos social; el deute públic, imparable, fulmina a diari els màxims històrics. Mentrestant, l’autoritarisme i nacionalisme d’estat més exhacerbats s’entreguen sense pudor a la consigna cañí “España es una y no cincuenta y una”, veritat universal i revelada que sembla poder justificar-ho “tot”. Fa feredat pensar-hi.

A Sobirania i Justícia aquesta dècada d’intens però gratificant esforç col·lectiu ens omple de satisfacció. Volem celebrar el 10è aniversari de la nostra entitat de forma congruent amb aquest sentiment d’esperança per l’esdevenidor i alhora orgull per la feina feta. Anirem informant oportunament de les activitats organitzades al voltant de l’efemèride.

De moment anunciem la 10a Assemblea General Ordinària (10a AGO) que tindrà lloc, dimecres, 21 de març, de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes de La Casa Elizalde (València, 302, Barcelona) i al restaurant Pomarada (Passeig de Gràcia, 78, pral., Barcelona) on tindrem l’oportunitat de conversar amb una personalitat convidada durant el sopar de clausura.

Thi esperem!

 

 

 

 

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Nous escenaris polítics: Joan B. Culla i Francesc-Marc Álvaro

Mònica Morros.

Un cop constituïda la Mesa del Parlament, Sobirania i Justícia segueix amb la seva tasca ingent per analitzar l’actualitat política i poder aportar, des de l’entitat, part d’allò qualitativament necessari per fer avançar el país. Per tenir una aproximació dels escenaris futurs als quals es pot afrontar Catalunya, va dur a terme un dinar-àgora amb l’escriptor i professor Joan B. Culla i el periodista Francesc-Marc Álvaro.

Joan B. Culla va apuntar cap a on havíem d’anar a partir d’ara posant en relleu el què ha significat per l’independentisme les eleccions del 21D: “una victòria estratègica, un triomf contra vent i marea”. Culla però va voler apuntar que allò important ara és saber com gestionar aquesta victòria. “La prioritat número 1 és recuperar l’autogovern i posar fi a la usurpació d’aquest per part de l’estat espanyol!”. Segons el professor, ara és moment de protegir l’escola catalana, els mitjans de comunicació, rescatar els mossos d’esquadra i tornar a posar en marxa les polítiques suspeses pel Tribunal Constitucional. “El 2018, 2019 i 2020 la millor manera de fer política és aquesta!”. Per fer-ho, assenyalava, necessitem una presidència efectiva i un govern real i persistir en actuacions que sabem que tindran una resposta com les actuacions similars dels mesos anteriors, és a dir, seran suspeses, no beneficia a l’independentisme. No ens beneficia tenir el 155 6 mesos més a les nostres institucions ni tampoc en traiem res de tenir més presos a Estremera.

El nostre segon convidat, Francesc-Marc Álvaro, d’acord amb les tesis de Culla es preguntava: com fer política quan t’apunten amb el codi penal? La seva resposta va ser clara i concisa: treballar amb els instruments que tenim per fer la millor política possible. “L’independentisme ha vingut per quedar-se i ara necessitem un govern que pugui fer polítiques que els acrediti com a bons governants en tant que independentistes”. El periodista va assenyalar que segons el seu punt de vista no seran ni Puigdemont ni Junqueras qui liderin l’independentisme en un futur. Apuntava també cap a la possibilitat de crear un partit de centre-esquerra que aglutinés a tot l’independentisme, ja que segons ell, els límits entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’anaven desdibuixant.

Ambdós van coincidir, tal com ja va recalcar la presidenta de Sobirania i Justícia Isabel-Helena Martí en la seva primera intervenció, que hem de seguir eixamplant la base independentista i això és tasca de tots i totes. I una referent en fer-ho ha estat Carme Forcadell. Per això avui, la cita final és per fer valdre unes paraules de la nostra estimada expresidenta del Parlament de Catalunya: estic orgullosa d’haver aconseguit que no ens hàgim doblegat. Sobirania i Justícia també continuarà incansablement empenyent amb tota la força dels seus socis i sòcies per retornar-li a Catalunya allò que li és propi: la Llibertat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

The Future of Europe: Opening Remarks

Isabel-Helena Martí.

Shalom, bon dia, good morning everyone.

Professor Rein, Maayan Nahari, thank you for your kindness and warm welcome.

Dear speakers, I am looking forward to hearing your ideas, your thoughts on the issue we will discuss today: the future of Catalonia. I am confident the future of our country will be decided freely by its citizens in a democratic and peaceful fashion. There is no other way in the 21st century Europe. We, Catalans, are 7 millions and a half of European citizens. And, I’m sure, it will be, eventually, us who will decide our future. And that will happen in spite of the authoritarian opposition, the state repression and the brutal violence we have to endure, both ordinary citizens and our political leaders, from the most corrupt government in Western Europe as it is Rajoy’s Popular Party government.

According to the chief inspector of Spain’s Unit of Economic and Financial Crimes, better known by its acronym (UDEF), Manuel Marocho, Rajoy’s political party used a parallel system of accounts to siphon bribes into party funds through “box B”, that’s illegal money. Appearing before a Spanish Congressional commission investigating the issue, Mr. Marocho, described the illegal network as totally corrupt. More than nine hundred members of the Partido Popular in political posts are currently being prosecuted for corruption. It’s shocking. Those that are using the judges, the courts, the constitution to smash the pro-independence movement, those that tell us we are out of the law just because we want to vote, those have practiced, for years, and I quote Mr. Marocho, “corruption in its purest form”. Even Rajoy himself allegedly received secret payments in opaque money for years, in a profitable corruption scheme. Why I am telling you that? Many believe that heightening, in a deliberate manner, the conflict in Catalonia serves a purpose: to cover up the huge corruption scandals that are rocking the Popular Party and the Spanish government. And this is just outrageous.

Ladies and gentlemen,

Catalonia is an old European nation. We have our own culture and our own language. According to opinion polls more than 80% of Catalan people want to decide their future in a referendum on independence. But the aggressive and nationalistic Spanish government and its political allies do not accept us as we really are, and refuse to treat us as a people and as a political subject. None of our arguments, none of our attempts at dialogue, none of our political majorities have been, up to the present time, sufficient reason for the corrupt Rajoy government to listen to the Catalan demands. Those demands have been expressed for many years in a democratic and peaceful way. And always massively. An aggressive Spanish and state nationalism is intending to turn the Catalan people into a permanent territorial minority, a people subjected to assimilation and to the whim of political parties whose ideas have neither been voted significantly by the Catalan citizens, nor reflect their political preferences.

Do you know how many Catalan people voted for the Popular Party in our last regional elections to the Catalan Parliament held two years ago, on the 27th of September, 2015, in a record 75% turn-out? Only 8.49% of the votes cast in Catalonia. A very small segment of Catalan society, indeed. This tiny minority has eradicated the democratic majority from the Catalan institutions. It has imprisoned the Catalan vice-president and seven ministers without bail, while the rest of the government, with our President, is in exile in Brussels; and it also threatens the Speaker and the Bureau of our Parliament with long jail sentences. The yellow ribbon I am wearing on my lapel is a vivid reminder of this intolerable situation: it is a sign of solidarity with the vice president and ministers of the legitimate government of Catalonia improperly imprisoned, along with two civil society leaders, by an authoritarian and, as we already saw, an extremely corrupt regime in Madrid.

On December 21st, elections are to be held in Catalonia under the state of emergency imposed by the Spanish government. The pro-independence parties will stand. What will happen if the result of the polls becomes a renewed mandate for independence? Will the result be respected? Or will it only be possible to apply the unionists’ political program, whoever receives the citizens’ support?

That’s the issue here, my dear friends, and democracy and fundamental rights are at stake.

Ladies and gentlemen, and those are my last words professor Rein,

Maybe some of you already know it. Many people in Spain refer to Catalans as the “jewish of Spain”. You cannot imagine how proud we are about that. Israel is a great country and we, Catalans, look at it with great respect and admiration. Respect and admiration for how you managed to build such a prosperous nation overcoming all sorts of harsh, crushing adversities. We look at you, and somehow, we mirrow ourselves. There is a great deal of sympathy in Catalonia for Israel. You should be very proud of yourselves and your country. We are certainly very proud to be your friends.

Thank you very much.

About the author:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, president and founding member of Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

El futur de Catalunya: On és Europa?

Erika Casajoana.

Aquest article es basa en la meva presentació representant Sobirania i Justícia a la conferència “El futur de Catalunya” al Centre d’Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també la Unió Europea, és el futur d’Espanya. S’ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l’autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l’altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: “On és Europa?!”

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles, la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100% del PIB. Siguem realistes. Els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l’oposició de Madrid i la d’Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Malgrat que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la “legalitat” i a la “normalitat” (quin sarcasme). Protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria espanyola gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i Estat de Dret.

El suport del club d’estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries toleren les escandaloses actuacions d’Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que els més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista…” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d’octubre, Tusk advertí via Twitter a Madrid que no utilitzés l’argument de la força. Endebades.

Es descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d’home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col · legues continentals. L’autodenominat campió de la “legalitat” presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L’escàndol “Gürtel” inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d’euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d’euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: “Luis, sé fuerte”. Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l’esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

S’hauria d’informar als europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L’abast de les notícies falses o “fake news” a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d’Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la recentment nascuda República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la “normalitat” sota l’ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la “solució” més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc, massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l’ajuda d’actors poderosos com els partits polítics encegats per l’obligació sagrada de defensar la unitat d’Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d’Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

1 – cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d’independència i colpejar votants pacífics l’1 d’octubre;
2 – perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
3 – usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la pirula de substreure’ls-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d’Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjar-se, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l’Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S’inicia un tsunami polític, que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d’alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l’anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica, ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia .

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble full tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII, i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L’article 155 fou l’últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre’l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el President Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d’Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d’una manera més o menys”neta” de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, País Basc, Flandes, Véneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d’emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminueix el nostre dret a l’autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s’han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l’inrevés.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana