Reflexionant amb Borja D. Kiza

Pere Costa.

Les seguretats es dilueixen / Les identitats es superposen / Les seguretats són fràgils / Els ritmes d’acceleren / La caducitat ho devora tot.

(David Jou, químic, poeta i assagista)

∗∗∗

Abans de reflexionar amb Borja D. Kiza voldria recordar que una de les qüestions més necessàries i urgents en el nostre món és el diàleg. Mai ha estat fàcil. No és fàcil, com diu el Dr. David Jou, acceptar i comprendre les raons, els valors, les prioritats, les emocions, els gustos, les tradicions i les llengües diverses que donen lloc a què es discuteixin, ridiculitzin i amenacin idees, preferències i seguretats, conduint a desvetllar instints d’agressivitat, amb negació a la discrepància i a l’aparició d’injustícies, humiliacions, violències, desigualtat d’oportunitats, mal ús de les institucions i insults constants en el món polític.

Serveixin aquestes paraules com introit al contingut de l’obra de Borja D. Kiza. Com una petita reflexió sobre la seva aportació al futur, que ja tenim a sobre i que ell aprofundeix en la seva publicació l’ ”Antropoceno obsceno” que hauria de constituir el principi d’una utopia tan necessària com la d’un diàleg universal.

Estem vivint uns moments difícils d’entendre en molts aspectes, un d’ells és el de l’economia. Si l’economia nacional i mundial no creix, el món entra en recessió i el nostre futur s’estanca, perilla tot i res no funciona. Si l’economia creix, entrem de ple en un futur de destrucció dels ecosistemes, dels que depenem per sobreviure, i podem entrar en una crisi de la nostra civilització.

Dins d’aquesta crisi material és indubtable que hi participa la nostra particular manera de concebre la humanitat, el nostre paper en el món i la nostra decisió en dos sentits possibles, la de qui dia passa any empeny i tot es solucionarà, o la d’intentar trobar solucions abans del desastre que algú ja defineix com a possible desastre antropològic.

Sempre queda la il·lusió de poder conquerir la Lluna o Mart quan la vida no sigui possible a la Terra. Però per ara no deixa de ser pura ciència ficció, ja que mentre no es demostri el contrari, i per ara la possibilitat queda més que llunyana, no tenim altre remei que seguir vivint en i del planeta Terra. Això voldria dir que no he d’esperar un altre lloc per viure, sinó que necessitem una altra manera de viure en el mateix lloc.

I així arribem al paper decisiu de la tasca política. Mentre la política, nacional i mundial, estigui marcada pel poder d’uns pocs i cobejada per personatges que sols esperen viure del sistema, o enriquir-se’n amb ell, amb uns programes cara al futur que sols es basen en l’insult a l’opositor, vaguetats immenses, no perdre vots i canviar de partit si és necessari, el futur no serà per fer volar coloms.

El tema no és per fer-hi broma. Abans la situació era clara. Existien dues ideologies ben definides, que estaven sempre enfrontades i mai s’hi varen posar d’acord. Avui hi ha múltiples possibilitats, sempre en conflicte i buscant un acord. Indubtablement la situació actual és incomparablement més satisfactòria que l’anterior però els acords sempre són provisionals, fràgils i fàcilment poc efectius.

Borja D. Kiza afegeix que el sistema no funciona, que no vivim una situació normal, que la classe mitja que era la base de l’equilibri social ha desaparegut pràcticament, que cada dia hi ha menys rics encara que el nombre d’humans s’incrementa cada dia, que l’atur laboral augmenta, que la remuneració del treball es redueix i que caldrà compartir la vida amb els nous robots.

Cal pensar, entre altres prioritats, en posar al dia l’ensenyament, per tal d’aprendre a pensar més i millor superant al Google i la Wikipedia, intentar acceptar que ser ric no és tenir molt sinó tenir un poc més del que es necessita i oferir la possibilitat de ser lliure i sentir-se feliç dins una distribució real de la riquesa planetària.

Kiza també creu que els polítics haurien de preocupar-se’n que el diners guanyats ahir per la ciutadania i guardats per l’endemà, no siguin succionats avui per qualsevol “accident econòmic”, incloent-hi la necessitat de l’ajuda paterna continuada, i que puguin contribuir a assegurar un fi de la vida digne. Vida digna que ha d’arribar a tot ciutadà amb independència del seu origen, eliminant la inexplicable solució defensiva d’implantar, altra vegada, la puresa de la raça que alguns ja promouen.

Però la política és avui un immens desastre i cal recordar a Edgar Morin quan assegura que hem d’impedir que la humanitat sigui esclavitzada o destruïda per la hipertròfia dels poders que ella mateixa ha engendrat i que ja no és capaç de controlar.

I posats a recordar, també podem fer-ho amb Zygmunt Bauman quan afirma que els vells models de vida coneguts i heretats ja no serveixen, i els nous models de vida encara no hem sabut trobar-los.

Fa poc s’ha publicat un estudi en el que es comprova que en els orígens de l’Homo Sapiens, ja va haver-hi problemes importants de violència i matances. Fins i tot el mite del Gènesi se’n fa ressò. Sembla que no hem millorat massa. D’aquí a poc més de quatre dies serem onze mil milions d’humans. Hi ha qui pensa que Gaia sempre trobarà una solució com ha fet durant els deu mil anys transcorreguts des que un animal va aconseguir ser racional, encara que no sempre es comportés com a tal, però és evident que les solucions les hem d’aportar els humans, causa del problema, sense esperar miracles de la mare naturalesa.

La confiança no és una garantia. És un risc. La crisi és evident. La crisi crida a la tirania i l’enduriment del poder. És una lliçó de la història que acaba en un ordre establert sobre la força i la por. La comprensió, el diàleg, la consciència planetària, la substitució del control de la natura per la convivència amb la mateixa són els eixos bàsics del pensament força valent de Kiza i un bon nombre d’entrevistats preocupats per la possibilitat de sobreviure a la nova era planetària plenament antropocèntrica a la que hi estem abocats.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.