Crònica del dinar-àgora amb Raphaël Minder i Antoni Bassas

Mònica Morros.

“Pluriculturalitat és riquesa”. Aquesta va ser una de les idees que va imperar en el passat dinar-àgora de Sobirania i Justícia amb el corresponsal del The New York Times, Raphaël Minder i el periodista del diari ARA Antoni Bassas.

En aquesta ocasió i seguint la dinàmica d’internacionalització que caracteritza a Sobirania i Justícia, es va voler convidar a una gran personalitat d’uns dels diaris més influents del món per entendre com es conceben des de l’exterior les demandes independentistes del poble català.

Raphaël Minder assegurà que l’estat espanyol no ha entès la riquesa del seu propi país i això és un greu problema per un estat del segle XXI i per la continuïtat d’aquest. Una de les qüestions que més va sorprendre al periodista va ser la manca absoluta d’aldarulls quan la ciutadania catalana, en defensa de la democràcia, ha sortit en massa ocupant els carrers i les places dels pobles i ciutats de Catalunya.

Antoni Bassas, seguint la línia de Raphaël Minder, també va fer èmfasi en la incapacitat de l’estat espanyol per reconèixer-se a si mateix com a un estat plurinacional. I fent ús de la seva experiència vital va voler posar sobre la taula que en el món en el qual vivim, si no ets estat no existeixes, ja que ser estat et permet construir un relat. Bassas va llençar una forta crítica al govern espanyol i la va usar per servir d’exemple d’un dels aprenentatges que el món pot extreure de la situació catalana; “Al segle XXI els governants no ho poden ser sense el consentiment dels governats”.

En aquest col·loqui va destacar la gran participació del públic assistent i la interacció constant amb els convidats. Arguments d’uns i altres varen servir per intentar acostar una mica més Raphaël Minder a la qüestió catalana i a les raons d’aquesta. Ambdues parts van poder palpar de ben a prop com es viu l’independentisme català des de realitats i perspectives ben diferents i van poder carregar-se de nous arguments i estratègies per poder fer arribar a bon port les seves missives.

Com va destacar Antoni Bassas, ens hi estem jugant la nostra continuïtat i això Sobirania Justícia ho té molt clar, tant clar com ho és la seva ferma voluntat de no defallir en posar el seu granet de sorra per portar Catalunya i la seva gent a la llibertat. Estem al cantó correcte de la història!

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Buscant tres peus al gat

Pere Costa.

Ja fa anys que vaig amb “l’etiqueta” de jubilat i la pensió congelada. Per sort em trobo bé, encara que la calor em masega. Des de Sobirania i Justícia em demanen algunes idees sobre la situació actual. Inicialment em resisteixo sóc de ciències i segons el meu bon amic Enric Cirici de la Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès, no m’explico malament quan parlo de ciències però em costa fer-me entendre si parlo de política. Intentaré dir, però, el que penso. Abans, i per definir-me, vull que quedi clar que em vaig quedar afònic cridant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” i després, Independència. El problema mèdic de l’afonia me’l va resoldre l’otorinolaringòleg.

L’altre, el que ja podeu suposar, malauradament segueix encallat. Necessito dir-ho: ja estic a la recta final de la vida, que espero que sigui llarga, però em dol haver hagut de conviure amb 40 anys de dictadura. I per si no era poc, conviure amb 40 anys més de transició i no haver aconseguit, encara, conviure amb una temporada de feliç democràcia. No vull ser com un disc que repeteixi en va els temes de corrupció, falta de límits entre el poder legislatiu i el judicial, l’acceptació pràctica d’una democràcia amb tics autoritaris que cada dia és menys democràtica i a més a més, el gran engany que tot això comporta amb la falta de l’esperit equilibrador de qui té la màxima tasca institucional de mantenir-lo.

Tampoc cal passar-se però hi ha un tema que és més preocupant: l’equilibri dins una escala de valors d’una entitat nacional catalana entre els partits que devien estructurar-la. És evident i també increïble que si fa 300 anys va passar el que va passar a Catalunya, avui, al cap de 300 anys encara estem perdent una bona ocasió per a fer-nos-ho mirar com acostumem a dir col·loquialment. Necessitem saber quants volem el sí i quants volen el no. No és massa demanar. Les xifres que es ventilen sembla que són favorables a una majoria de partidaris del sí per part de la ciutadania però el moment més optimista de la nostra història queda enfosquit per les decisions dels partits polítics.

No és cap anomalia que hi hagi dos partit polítics clarament nacionalistes espanyols que aprofiten la més petita ocasió per expressar-se en llengua no catalana i descarregar el carro dels trons, cosa que tenen tot el dret. Un altre partit ha perdut, malauradament, el seu paper històric i valuós a Catalunya i s’ha convertit en una sucursal aliena, cosa en la qual també té tot el dret. I queden una sèrie de partits que, amb lògiques diferències ideològiques, discrepen, però sembla, he escrit sembla, que se senten amb ganes d’acabar amb el “poti-poti” actual. Un es pregunta: per què no ho fan? Per què no ho aparten per després, per quan aconseguim una veritable llibertat democràtica, les seves diferències de punts de vista legals, constitucionals, lingüístics, ideològics, egocentristes, els seus malentesos viscerals, les diferencies de sensibilitat, la por, l’exigència de garanties i drets, l’afany de poder, la falta de lideratge, i tants etcèteres com vulgueu? O cal sospitar que tot té el seu origen en el fet de pensar més en el seu partit que en el seu país? Però no tinc la resposta. La tenen ells. Sols ells. Cal mantenir l’esperança que la ciutadania els farà poc cas i votarà el que la seva idoneïtat nacional l’aconselli. La ingenuïtat, almenys la meva, també pot obligar a pensar i conduir a solucions.

Bon estiu.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Els comuners de Castella

Pere Costa.

Encara que sigui evident, cal iniciar el tema amb la consideració històrica que la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella, més coneguts com a Reis Catòlics, no va comportar en absolut la unitat nacional d’Espanya donat que es va tractar d’una unió personal en què cadascun dels territoris va conservar la seva autonomia, administració i lleis.

La història interessada, aquella que vol fer creure que Espanya existeix com a nació amb anterioritat als ibers, no dóna el braç a tòrcer negant el fet que l’esmentat matrimoni respectés la independència de la corona de Castella i de la corona d’Aragó. Això no impedeix, malauradament, que aquesta unió personal fos el principi de la posició dominant de Castella i del declivi d’Aragó.

Però no és aquest el fet que volem descriure ni la realitat de l’inici del centralisme castellà sinó fer palès un determinat comportament que ha donat lloc al llarg de la història a un seguit de costos inútils, guerres colonials, guerres europees i guerres peninsulars.

Entre els anys 1504 i 1506 Castella passa per una profunda crisi econòmica, males collites, epidèmies, pujada impressionant dels impostos reials, fam i conflictes socials. Cal afegir-hi els problemes de la successió reial fins trobar una possible solució amb el príncep Carles de Gant, mal governant, amb la ment en la successió de Maximilià d’Alemanya i la consegüent realitat d’empobrir el país amb els elevats impostos, necessaris per mantenir els seus afanys imperials.

En el seu regnat els castellans, no tots naturalment, es queixen i sorgeixen les comunidades. En poc temps es constitueixen en oposició demanant la fi de la política fiscal reial i la llibertat, paraula bastant nova en aquells moments i encara difícil d’entendre en ple segle XXI.

Toledo (1520) va iniciar la revolució, van seguir Santiago, Zamora, Burgos, Segòvia, Valladolid, Àvila, Madrid, Andalusia, Granada, Extremadura, Múrcia…  tenint força importància en les  ciutats, entre d’altres, de Tordesillas i Medina del Campo. El cardenal Adriano (futur papa Adrià VI) anomenat governador del regne en absència del rei li escriu textualment: “Dicen expresamente que las pecunias de Castilla se deben gastar al provecho de Castilla y no de Alemania, Aragon, Napoles, etc. y que Vuestra Majestad ha de governar cada una tierra con el dinero que de ella recibe”.

La rebel·lió va tenir els seus alts i baixos. No és el cas esmentar-los aquí. A la fi els rebels es veuen amenaçats per una repressió armada amb l’ajuda financera de Portugal i de l’alta noblesa preocupada per mantenir els seus privilegis. Després de la batalla de Tordesillas i de Villalar, i amb presència de la més il·lustre noblesa castellana, foren executats els capitans del bàndol comuner Padilla, Bravo i Maldonado.

Ara bé, la repressió va durar diversos anys ja que Carles V no sabia què era la clemència. Les indemnitzacions foren una càrrega enorme per les ciutats dominades. L’economia castellana es veié molt afectada, es reduí el negoci de la llana -l’únic important- i la falta de treball es féu endèmica.

Les comunidades volien acabar amb les situacions de privilegi i limitar el poder reial i la seva organització recorda a l’actualment denominada democràcia directa. Redactaren una Constitució que no es va poder aplicar. L’assemblea d’Àvila al 1520 es va configurar com un autèntic govern en una situació en la que el rei no era ben vist, la idea de l’imperi no era acceptada per les ciutats i tot allò que el sol mai es ponia en el mateix hemisferi tampoc. El despotisme i l’absolutisme, però, s’imposaren i la idea d’un país en llibertat es va diluir i extingir.

Els comuners varen iniciar la modernitat a Castella i entengueren la lluita per la representació política. Espanya va perdre a Villalar la possibilitat no sols de viure en una llibertat política, sinó també la d’oblidar-se de la concepció imperial i convertir-se en una nació moderna.

Els comuners endegaren una revolució, però prematura, i no  pogueren aconseguir les reivindicacions polítiques que anhelaven. Fou una més de les possibilitats perdudes al llarg de la història per evitar un estat centralista, uniformador, dominant, aferrat al seu passat i amb ànsies imperials. Aquesta ideologia condueix a la incapacitat de respectar l’existència d’altres llengües, costums, religions, cultures i nacionalitats sense voler comprendre que, avui,  no estem en una situació transitòria de canvi sinó en un veritable canvi d’època que exigeix flexibilitat, intuïció, realisme i àmplia capacitat de consens i diàleg. Ja fa segles que la “España donde nunca se ponía el sol” és un mer joc de paraules.

Com a consideració exemplar referida al temps passat, potser és bo recordar a Juan-José López Burniol quan diu, a manera d’exemple, que tota opció reformista sobre Cuba era vista a Espanya com l’inici del desmantellament de l’imperi colonial. Ara ja sols queda Gibraltar i Catalunya. A què esperen?

Cal acabar recordant que l’intent d’esquarterament de la llengua parlada per més de 10 milions d’espanyols és una pura vergonya, que la repressió institucional armada o judicial és un altra vergonya, similar al desviament de fons del corredor mediterrani cap al centralisme de Madrid, i tantes actuacions paral·leles. Així fracassen els països embolcallats en la corrupció.

On és l’estat de dret?

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

No podem renunciar a la història

Darrerament sentim afirmacions de caràcter històric a càrrec de personatges de la política espanyola que es pressuposa que coneixen la història. Però les seves paraules, si alguna cosa posen de manifest, és la seva ignorància, o tergiversació, sobre allò que prediquen.

No podem renunciar a la història, i més quan durant el franquisme se’ns va amagar a tota una generació de catalans en un intent de genocidi cultural. Ara volen fer creure que no en tenim d’història, i que en el millor dels supòsits no érem res perquè estàvem subordinats a altres regnes. La història, però, està prou documentada per desmuntar les seves mentides.

A l’edat mitjana Catalunya era una nació prou consolidada amb institucions i constitucions pròpies, reconeguda internacionalment. I aquest estatus el mantinguérem fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Només cal repassar els tractats internacionals, com el Pacte de Gènova del 1705 i el Tractat d’Utrecht 1713, per constatar-ho. Dissortadament pel “derecho de conquista” vàrem perdre la nostra independència. Si algú encara té algun dubte que llegeixi el Decret de Nova Planta de Felip V, de l’any 1716, que explicita que Catalunya serà governada d’acord amb les lleis de Castella.

Les unions matrimonials no varen representar altra cosa que unions dinàstiques, i en cap cas la submissió dels territoris, perquè els territoris mai no van perdre les seves institucions, les seves lleis, la seva moneda, el seu exercit, la seva parla, és a dir: la seva independència. L’actual reina d’Anglaterra i d’Irlanda del Nord és també monarca de quinze estats més, entre els quals hi trobem el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Algú qüestiona la independència d’aquests estats?

La unió de Catalunya i Aragó, la Confederació catalanoaragonesa, també va néixer per la via de la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó. Una confederació de regnes que va permetre un projecte comú, però on cada part mantingué la seva personalitat històrica i les seves identitats territorials. Ni aragonesos ni catalans van deixar de ser allò que eren abans de la unió matrimonial.

Parlar d’història és parlar de tot allò que ha forjat la nostra personalitat com a poble, ni millor ni pitjor que la dels altres, però la nostra. Cal recordar-ho ara més que mai, ja que volem recuperar allò que vàrem perdre per la força de les armes: la independència.

Sobre l’autor:

img022Agustí Gallart, membre fundador de Sobirania i Justícia.