No és el mateix Europa que la Unió Europea

Pere Costa i Pau Miserachs.

El dia 1 de juny vàrem coincidir molts amics en una conferència organitzada per Sobirania i Justícia en la que va intervenir Andrew Rosindell, Diputat del Parlament Britànic pel Partit Conservador. El tema es referia al Brexit i a la situació de Catalunya.

Els autors d’aquest article no teníem més relació que el simple coneixement de les nostres identitats catalanes i una evident empatia personal. En el transcurs de l’acte ambdós vàrem comprovar una certa idoneïtat entre les nostres respectives exposicions i punts de vista en el Blog de SiJ, i vàrem decidir intentar redactar de forma conjunta un escrit sobre la conferència del Sr. Rosindell.

El conferenciant i Diputat del Parlament Britànic és un defensor total i convençut que la Gran Bretanya ha aconseguit un triomf al votar a favor del Brexit. Els seus arguments són senzills, clars i fàcils d’entendre i es poden resumir sense problemes:

– Qui mana a Europa? Cada país independentment.

– Qui mana a la Unió Europea? Assegura que no cal respondre, doncs tothom ho sap.

– Per què Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea? Perquè no volen estar sotmesos a decisions forànies i estranyes als seus principis democràtics.

El Sr. Rosindell va insistir en el fet que la Gran Bretanya és la primera gran democràcia mundial de la història, que el seus país sempre havia abanderat l’esperit democràtic i que, com a conseqüència, oferia actualment la seguretat d’ajuda a qualsevol país que intentés aconseguir la seva llibertat.

Evidentment la història no avala plenament les seves afirmacions, i menys en el que es relaciona amb la llibertat de Catalunya en el passat històric, però cal agrair la seva sincera empatia en l’actual cas català.

El Brexit, va afegir Rosindell, no es deu a problemes econòmics sinó a la falta de principis democràtics a la Unió Europea. Aquesta afirmació sorprèn a qui està convençut que la Unió Europea s’ha bastit per motius econòmics, més que no pas per aproximar nacions abans enfrontades. La influència comercial de la Commonwealth és indiscutible.

El que sí cal posar de manifest és la seva especial manera d’expressar les seves idees, demostrant una enorme diferència amb certs polítics espanyols. Cal fer palès el seu total respecte als drets individuals que el porten a ajudar als països sotmesos, per tal que aconsegueixin la seva llibertat, sigui una llibertat total (fora de la Unió Europea) o una llibertat parcial (dins de la Unió Europea).

El diputat britànic va fer una plena apologia del diàleg. Va afirmar que la Gran Bretanya havia mantingut guerres, reconeixent que també s’havia equivocat, però que el seu esperit democràtic estava totalment instaurat en les institucions del seu país.

No sabem avui davant de quina classe d’Unió Europea ens trobem en el moment de la marxa de l’espai britànic, que és una experiència política fundada en una democràcia liberal. La Unió actual té com missió essencial mantenir i consolidar la pau entre pobles, d’acord amb els principis i propòsits de les Nacions Unides.

Per l’altra banda, Rosindell va insistir que Europa no és similar als Estats Units. La democràcia d’una i altres no és comparable. Estats Units és un país jove, fa poc constituït, que va adoptar el sistema federal. Però Europa no pot ser federal, està intentant, sense èxit, acollar cultures molt dispars i poc compatibles. I això, va vaticinar, portarà al seu fracàs. Sense oblidar que la Unió Europea mai podrà ser una democràcia mentre hi hagi dos països que la vulguin dominar.

El Sr. Rosindell va evitar parlar del naixent neo-feixisme que s’està desenvolupant a certs països de la Unió Europea però va insistir reiteradament que el dret a l’autodeterminació és bàsic i essencial.

Els autors d’aquesta nota estem convençuts que la Unió Europea no pot ser una barrera per l’existència del poble català, i recolzem la possibilitat d’establir relacions amb l’Estat espanyol i el seu govern, basades en la cultura del pacte i el respecte als drets nacionals del poble català. Considerem el jacobinisme un fals estímul d’unitat, contrari als principis d’una democràcia liberal.

Dins del marc d’una Europa plural i diversa, pacífica i tolerant s’obre la possibilitat de la més profunda democratització de l’Estat espanyol i d’apertura del camí equitatiu cap a la llibertat de Catalunya, en el cas que el nou govern espanyol accepti donar compliment a allò reconegut com a drets universals. Un nou negacionisme el consideraríem un greu error polític del socialisme que hauria abandonat el seu esperit republicà.

Una nova negativa a parlar de solucions democràtiques pel conflicte català, seguir el socialisme espanyol en la via repressiva i la catalanofòbica del govern Rajoy, significaria l’allunyament definitiu del Regne d’Espanya dels principis democràtics i liberals en què es fonamenta la nova societat internacional dels drets humans, la justícia social i l’estat de dret.

Catalunya espera que es deixi de parlar de delictes de rebel·lió i sedició quan sols es demana llibertat: llibertat col·lectiva, llibertat individual, llibertat pels presos polítics, llibertat pel retorn dels obligats a exiliar-se, reparació dels importants danys soferts i, sobretot, dret al diàleg i la negociació que semblen unes paraules inexistents en el diccionari de la llengua.

El reconeixement que Catalunya, República i Europa són conceptes avui inseparables a casa nostra, ha de fer entendre al nou govern de l’Estat que la política repressora i antidemocràtica és inútil per fer abandonar al poble català el desig i l’esperança de ple autogovern, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Sobre els autors:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.  @PauMiserachs

Del Brexit a la criminalització del referèndum

Magda Gregori.

Han decidit marxar. Ho han fet votant, utilitzant una de les eines primàries de la democràcia. Un resultat ajustat però suficient. 52% a favor del Brexit. La Gran Bretanya se’n va. Abandona el projecte europeu. Una decisió que, evidentment, tindrà conseqüències. Un fet que afebleix les institucions europees, que les aboca a una negociació forçada per intentar minimitzar-ne els costos i que exigirà un procés de reflexió i anàlisi. Un succés potser imprescindible per encaminar el futur de la Unió.

Ha fracassat el projecte europeu? Ens falta una proposta comuna? No hem aconseguit construir una identitat pròpia, europea? Han fallat moltes peces, tan econòmiques, com polítiques i socials. Europa perd la segona força, després d’Alemanya. Gran Bretanya obre la porta a altres corrents euroescèptics que podrien seguir el mateix camí. Marine Le Pen encoratjava aquests dies als ciutadans francesos a votar i decidir si és millor marxar o quedar-se a la Unió Europea. És veritat que el discurs eurosescèptic es vincula sovint amb partits o pensaments d’extrema dreta i, fins i tot, amb components racistes. Tot així, hem de ser conscients que s’expandeix també més enllà i aglutina un pensament que fa trontollar l’estabilitat dels poders europeus.

I, poques hores després de conèixer els resultats, el primer ministre britànic, David Cameron, va anunciar la seva dimissió. Com a demòcrata, va acceptar i assumir els resultats. Una acció, tot sigui dit, molt poc habitual a la democràcia espanyola. Perquè el passat 26J ens vam omplir la boca dient que celebràvem la festa de la democràcia però, de moment, encara cap executiu de La Moncloa ha permès celebrar un referèndum perquè Catalunya decideixi a les urnes quin futur col·lectiu desitja.

El Regne Unit ens ha tornat a donar una lliçó de maduresa política. Ho va fer quan va decidir tirar endavant el referèndum escocès i ho ha tornat a fer aquest mes de juny. Prenguem-ne nota. El debat democràtic és, sens dubte, una eina per transformar i fer avançar la societat.

“Els referèndums, a l’hora de convocar-los, cal pensar-los” va afirmar l’encara president en funcions, Mariano Rajoy, després de conèixer els resultats del Brexit. Evidentment. Cal argumentar perquè s’han de tirar endavant i s’ha de promoure un intens espai de reflexió i anàlisi perquè totes les parts puguin justificar els seus arguments. I Rajoy va afegir: “referèndums, els justos”. Senyor president, quins són els temes que, segons vostè, es poden sotmetre a referèndum? El futur de Catalunya ja sabem que no.

Però no només va ser Rajoy qui va criminalitzar el referèndum britànic. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, el va qualificar de “referèndum irresponsable”. Un adjectiu que, pel seu propi significat, sembla impossible que acompanyi a aquest concepte. Serà, o no, proposat en el moment adequat, la pregunta serà formulada amb més o menys encert però, difícilment, serà una decisió política inconscient.

Sabem que els discursos homogenis no permeten prosperar, només serveixen per reafirmar postures o pensaments. Necessitem opinions alternatives a les idees que, per determinats motius, són dominants dins d’una societat en un moment determinat. Així teixirem un debat ric en continguts. Hem de saber que les decisions en democràcia es decideixen a les urnes. Votant. L’apoderament ciutadà és i ha de ser l’eix vertebrador d’una comunitat social, política i econòmica. Europa, interpreta l’avís britànic. Espanya, segueix l’exemple.

Queda molta feina per fer si volem reforçar els valors i paràmetres democràtics de la nostra societat. Alguns partits i líders polítics arrosseguen uns tics que no hi contribueixen gens. Preguntar, escoltar i retre comptes amb la ciutadania. És un cercle que es retroalimenta i si no ho fa significa que alguna peça no encaixa prou bé. Aleshores, és feina de tots que torni a circular. De tots. Començant per la classe política, evidentment.

Article publicat al Racó Català a data 13/07/2016.

Sobre l’autora:

op-magda-gregoriMagda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori