Crònica del dinar-àgora “Com veu Europa el procés?”

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va rebre a l’eurodiputat Josep Maria Terricabras en un dinar àgora que portava com a títol “Com veu Europa el procés?”. En la mateixa taula també hi va participar el que havia estat, fins a l’any anterior, delegat del govern català a Brussel·les i actualment membre de Sobirania i Justícia, Josep Manuel Suárez.

Ambdós convidats van aprofitar la seva gran experiència a primera línia europea per tal d’explicar, al públic assistent, el posicionament d’Europa respecte al procés d’independentisme català i els propers passos que es duran a terme a mesura que Catalunya vagi avançant en el seu objectiu.

L’eurodiputat va posar sobre la taula l’inconcebible que és, pels membres europeus, que un estat no permeti a la seva ciutadania exercir allò que li és innat: l’exercici de la sobirania. Catalunya s’ha de presentar com una eina útil per Europa que sigui un puntal més per continuar mantenint dempeus el projecte europeu i fer-lo més fort que mai. Terricabras va assegurar que l’immobilisme dels estats europeus no s’esgotarà fins que la República Catalana es constitueixi, però que en el moment que succeeixi “Europa ens farà un vestit a mida”.

Josep Manuel Suárez, en la mateixa línia que l’eurodiputat, va voler fer una mirada enrere i destacar la gran tasca de difusió que des de tot l’àmbit d’exteriors ha fet el govern català en els darrers cinc anys. L’evolució del discurs mostra l’evolució pròpia de les demandes i de la voluntat catalana. Un procés d’aprenentatge que ha anat fent passos endavant en veure que les portes a les quals es trucava restarien sempre tancades. Es va començar per un pacte fiscal, més tard ressonava el dret a decidir i per últim la independència de Catalunya. El canvi de missatge no ha afectat negativament el seguiment del procés català, ans al contrari, les últimes eleccions catalanes, el famós 27S, van despertar un gran interès a escala europea.

El moment actual és transcendental i com bé va destacar l’eurodiputat Josep Maria Terricabras: “Només depèn de nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Llei o democràcia: fals debat

Jaume López.

La identificació de l’Estat amb una única nació converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

“Ja se sap què passa quan es contraposa llei a democràcia: el feixisme”. Les paraules de l’exministre i exlíder del PPC, Josep Piqué, resumeixen molt bé el marc que volen imposar en el relat del procés sobiranista els no independentistes i, especialment, els defensors del centralisme i l’immobilisme de l’Estat. El sobiranisme, però, no té per què jugar-hi ni situar els seus missatges en un terreny de joc interessat que el perjudica. Certament, la reivindicació catalana s’ha basat en el dret a decidir que es fonamenta en el principi democràtic, però ningú ha dit mai que hauria de ser fora de la llei.

Aquests dies de judicis i els que vindran cal recordar que ningú es vol saltar la llei en primera instància, que si algú la incompleix és per una interpretació molt determinada de la llei i que en el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat. Es volen fer les coses d’acord amb les lleis, perquè es pensa que des d’una interpretació actual del principi democràtic les lleis poden donar cobertura a l’aspiració d’expressar la voluntat d’una comunitat política, a través d’un referèndum, i conèixer si vol mantenir-se dins de l’Estat o independitzar-se a través d’una negociació.

En el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat

Només cal recordar a la ciutadania que ja el 1998 el dictamen sobre la secessió del Quebec del Tribunal Suprem del Canadà deia coses com que “no hi ha conclusions predeterminades per la llei”, que és possible fer un referèndum dins de la Constitució i que aquesta mateixa Constitució empara els drets tant dels quebequesos com dels ciutadans de la resta del Canadà, i que la negociació, en cas de victòria del sí, “hauria de buscar la conciliació entre dues majories legítimes, la del Quebec i la del Canadà”.

El mateix es pot dir de l’esperit amb què es van interpretar les lleis en el cas d’Escòcia, sota el principi de garantir “les estretes i productives relacions entre Escòcia i la resta del Regne Unit”. És molt significatiu que, en cas de victòria de l’opció independentista, estava previst que s’obrís un període de transició de 18 mesos, que s’acabarien amb la proclamació de la independència a través d’actes formals dels dos Parlaments, el britànic i l’escocès. El govern de Westminster “donaria al Parlament escocès la competència per declarar-se com a nou estat independent en nom del poble sobirà d’Escòcia”. Quan es parla d’interdependències (normalment per negar la legitimitat de la independència), o de sobiranies múltiples, em costa trobar un exemple millor.

Al Canadà, la feina del Tribunal Suprem (que equival al Constitucional espanyol), en les seves pròpies paraules, ha de ser clarificar “el marc legal en què s’han de prendre les decisions en virtut de la Constitució i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que operen dins d’aquest marc”. En altres latituds, el paper del Tribunal Constitucional s’ha entès en sentit contrari: més que desenvolupar principis, s’ha afanyat a garantir uns procediments que faciliten el manteniment de l’ statu quo i pràcticament expulsen del terreny de joc de la política (realitzable i no només enunciativa) un tipus de demandes democràtiques. Es va demanar la transferència de la competència per organitzar referèndums, es va intentar fer el 9-N en el marc de la llei de consultes no referendàries que es va impugnar, es va impulsar un procés participatiu d’acord amb les competències en aquesta matèria. Malgrat el relat de la desobediència d’altres, aquesta cadena posa de manifest la voluntat de fer les coses dins dels marges de la llei espanyola.

No és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques

Quan això és impossible, les decisions del Parlament potser seran inconstitucionals, però l’expressió democràtica de qualsevol Parlament és llei. De nou, no és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques, com bé expressava el Tribunal Suprem canadenc. I aquí ve el segon i gran problema de la democràcia espanyola: la negació del poble català. La identificació de l’Estat amb una única nació, cosa inconcebible en aquestes altres democràcies, és el que converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

Davant de la doble negació, impossibilitat de votar sobre la independència i impossibilitat de reconeixe’ns com a nació, no hi ha cap proposta per redefinir l’Estat en els termes plurinacionals que els impulsors de la reforma estatutària, començant pel president Maragall, havien imaginat com a possible. No caiguem, doncs, en el parany d’oposar democràcia a llei. Perquè és fals. En tot cas, democràcia (i llei) versus ofec i negació, com a poble i com a ciutadans, el que es prefereixi. Parafrasejant un anunci: “No, amics, no totes les democràcies són iguals”.

Publicat al diari Ara a data de 27/02/2017.

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

La jutgessa pressionada

Esteve Mirabete.

COMENTARIS A LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT DE 1a INSTÀNCIA NÚM. 2 SOBRE EL RETORN DE LES OBRES DE SIXENA O SIJENA.

Conec una persona d’aquelles amb les que sempre és un goig xerrar una estona i escoltar els seus comentaris assenyats. És un escriptor de la Franja que ha guanyat diferents premis literaris, que escriu en el català d’aquelles contrades. El seu nom és José Miguel Gràcia i el seu blog, que recomano, Lo Finestró.

En aquesta ocasió el tema de la conversa va ser la sentència ordenant el retorn de les obres que són al MNAC i al Museu de Lleida originàries del, ara conegut, Monestir de Sixena. La seva opinió com a intel·lectual de la zona, a mi com a jurista, no podia més que interessar-me. Ell opina, i no pretenc treure-li raons, que la jutgessa de la famosa sentència es va veure pressionada per l’ambient general de l’entorn.

Feia uns dies que jo havia llegit la sentència però únicament des d’un punt de vista jurídic, anàlisi que només faré ací reduït al mínim imprescindible perquè no sé si aguantaria l’interès del lector fins al final. Deia, doncs, que la vaig tornar a rellegir procurant no caure més del necessari en una anàlisi jurídica.

Reclamen la devolució el Gobierno de Aragón, per acció cedida per la Comunidad Religiosa del Real Monasterio de Sijena i el Ayuntamiento de Sijena, és a dir l’extinció de la situació de cessió precària que segons ells “patien” les obres d’art, la nul·litat de les compravendes dels béns del Monestir per la Generalitat de Catalunya el 1983 i el 1992 i per “el Museo de Arte de Cataluña” -s’observa el petit detall que ha desaparegut la N de Nacional que és el nom del MNAC, només és una anècdota però curiosa-, i que, per tant, es reintegrin les obres al Monasterio de Sijena,

Només com a referència breu, esmentaré que la jutgessa es remunta a un RD de 9-8-26 i la declaració com a “Bien de Interés Cultural” i, per tant, subjecte d’especial protecció. Res a dir sobre el seu criteri jurídic, si bé a continuació vol instruir-nos sobre la insurrecció militar a Melilla el 17-7-36, el protagonisme de la CNT, etc. sense que “corresponda enjuiciar aquí la autoría del incendio”, aclariment sobrer… o potser no, seguint la lògica de la jutgessa.

Continuant llegint la sentència amb ull de lector de diari, trobem que la jutgessa manifesta que no està provat que en plena guerra civil, i després de cremar el Monestir, no es pogués tornar a edificar el sostre. Curiosa aquesta opinió, potser només conseqüència d’ignorar el “detall” d’estar al mig d’una guerra plena d’esdeveniments anticlericals com la nostra. Aquest raonament li serveix per posar en dubte que la millor solució fóra el trasllat a lloc segur. És possible que sigui un malpensat, com indico més avall el sostre no va ser reconstruït fins al 1990.

Per a una persona aliena a tota informació, i només a tenor de la sentència, el professor Gudiol va ser poc menys que un bandoler a la recerca de tresors a expoliar, i només li falta dir que la crema del convent va ser un acte premeditat per la Generalitat de Catalunya.

Dins dels judicis extrajudicials que recull la sentència, en cap cas la jutgessa esmenta que les pintures avui existeixen gràcies a l’acció de Gudiol i als recursos que li va facilitar la Generalitat en plena guerra civil, així com a les posteriors restauracions.

En cap cas la jutgessa recull la inoperància, es pot dir desídia, de les autoritats aragoneses en la recuperació de les obres que encara restaven al malmès monument fins al 1961 i que van ser traslladades a Barcelona. El sostre del monestir no es va restaurar fins al 1990. De ben segur, passats 54 anys des del 1936, les pintures, deixades a l’exposició dels elements, haurien acabat anorreades.

Al febrer de 1951 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar arrencar les pintures que encara restaven al Monestir, en condicions idèntiques a les de la guerra, a la Diputación Provincial de Huesca. La Diputación no va actuar i va deixar les pintures a l’enderrocat monestir. Aquesta deixadesa, però, li serveix per argumentar que aquesta autorització no executada posa fí a la figura que ella qualifica de “dipòsit”.

De l’original:

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”

 “En Agosto de 1936 el Monasterio es incendiado y como explica el Sr. Salillas en su declaración fueron vecinos del pueblo los que salvaron las pertenencias del Monasterio, que a instancia de Sr. Gudiol doc 18 de la Generalitat (que pone de manifiesto la importancia del monasterio folio 571 y 572 ) se depositan en el museo del pueblo de Lérida algunas de las pintura de este monasterio Así mismo el Sr. Salillas pone de manifiesto las diversas inversiones del Comunidad de Aragón en el Monasterio de Villanueva de Sijena en distintos momentos .”

És a dir, sembla que la tasca de Gudiol és poc menys que aprofitar-se de la feina dels habitants del poble per a continuació arrabassar les obres. Ni un comentari de reconeixement. Torno a recordar ací que el sostre no es va reconstruir fins al 1990, no s’esmenta si apart del sostre es van adequar les sales convenientment.

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”

“Se trata de la venta sobre parte del exorno de un monasterio, que ya de por sí es una unidad perfecta: jurídica, religiosa y artística; y bien de interés cultural con categoría de monumento, siendo que este específico bien inmueble presenta, ya de por sí, una unidad jurídica, artística y religiosa que debe preservarse en todo lo posible, para que todos puedan contemplar el monumento en toda su integridad y en su entorno “

“Al separarse del todo sin los correspondientes permisos administrativos, como res extra commercium y por ello tanto la Generalitat como las Monjas sanjuanistas sabían que enajenaban un monumento nacional, sin el permiso de la D.G. de Bellas Artes, siendo que el monasterio estaba integrado, tanto literal como teleológicamente, por todas sus obras de arte (retablos, pinturas, murales, orfebrería, objetos de culto, etc…), que conformaban el indispensable exorno de la edificación del Monumento Nacional”

“El hecho de que como consecuencia de desgraciados acontecimientos históricos acaecidos después de la declaración de! Monasterio de Sijena como Monumento Nacional, y del posterior abandono del Monasterio por la Comunidad religiosa que lo habitaba, se haya procedido al traslado de los bienes controvertidos a Cataluña, constituye una situación de hecho, sin título jurídico suficiente que lo habilite ya que no modifica la condición legal de inmueble declarado de interés cultural aplicable a los mismos, y por ello, su vinculación al área territorial que pertenecen, que no puede ser sino el sitio donde se erige el Monasterio, en el municipio de Villanueva de Sijena “

“Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”.

Curiosament, essent una sentència apel·lable, de fet apel·lada, per no adjectivar d’una altra manera, la jutgessa es permet el luxe de dictar una execució provisional sobre un patrimoni tan sensible al deteriorament, com han manifestat diferents experts de nivell mundial.

Execució provisional, literal:

“Deberá la Generalidad de Cataluña comunicar al Gobierno de Aragón con antelación suficiente , al menos como muy tarde el dia 20 de Julio de 2016 , el modo en que han pensado proceder al traslado de los bienes , hora de llegada al lugar designado, para poder adoptar las medidas necesarias y para que pueda ser controlado por la Técnico designada por el Gobierno de Aragón”.

Curiosament, en l’execució provisional la jutgessa no adverteix al Gobierno de Aragón que haurien de tenir preparat per a aquesta rebuda el recinte -recordem que la Sentència en tot moment parla de devolució al Monestir- ja que, segons la sentència, les pintures i l’edifici formen un tot inseparable, original i no un altre lloc.

Curiosament, també avui el Monestir és llogat a la Comunidad de Belén, de la Asunción de la Virgen y de San Bruno que no tenen res a veure amb cap de les Comunitats que d’una manera o altra poden ser hereves dels drets. Actualment el monestir és visitable un dia a la setmana 3,5 hores, excepte a l’agost que obre uns dies més.

Així doncs, amic José Miguel, no sé si la jutgessa es va veure pressionada per l’entorn però a la vista de les seves opinions a la Sentència crec que ha viscut aquesta pressió de manera força “suportable”.

Per acabar em permeto plasmar ací unes línies de Miquel Roca del seu llibre “Sí, Advocat” en les que indica que correspon a jutges i magistrats corregir les situacions en què l’esperit de la norma no es respecta, ja he dit que puc respectar, i fins i tot compartir en part, la Sentència però de cap manera em sembla que aquesta gaudeixi de la necessària equidistància entre el bé a protegir i la norma, ja que en cap cas assenyala la responsabilitat del demandant, en què del resultat de la sentència resulti malmès un patrimoni molt valuós. Posats a afegir advertiments no estaria de més.

¿O potser la jutgessa pensa que d’ací un temps aquest podria ser un conflicte internacional de resolució més complexa? No feu cas, això son coses meves.

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

Principi democràtic i autodeterminació

Pau Miserachs.

El 6 d’octubre el Parlament de Catalunya votava reclamar al Govern de la Generalitat que convoqui un Referèndum sobre la independència. Automàticament el Govern Central, conseqüent amb la seva posició de negar tot dret dels catalans a ser un país lliure, va interposar l’habitual reclamació al Tribunal Constitucional per destruir la iniciativa parlamentària catalana, iniciant a més de nou els moviments oficials per la persecució judicial dels representants de les institucions catalanes. El Govern espanyol, deixant de banda la política, va seguir contra aquest acord un enfocament jurídic desproporcionat i immoderat davant el principi democràtic.

L’esperit absolutista del Govern Central ha conduït la Justícia a aplicar lleis amb esperit interpretatiu i contingut allunyats del principi democràtic. L’adscripció política i manca d’independència efectiva de molts Magistrats que deuen el seu nomenament a decisions del partit governant, ha fet de la Justícia un instrument de dominació i d’imposicions de poder.

La posició del Govern Central és clara i taxativa contra el dret a decidir dels catalans. El gran argument d’aquest Govern és que Catalunya, aspirant a la independència de l’estat espanyol, no pot pretendre trencar la unitat d’Espanya i el referèndum que volem fer, és una imposició al Govern espanyol que no accepten, no poden acceptar, ni volen acceptar per considerar-lo anticonstitucional i contrari als interessos generals. No volen reconèixer que la Constitució no prohibeix ni impedeix celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, doncs no legisla sobre els referèndums vinculants, limitant-se a les iniciatives legislatives populars que són una guia democràtica aplicable per analogia per exigir la celebració d’un referèndum. La manifestació de l’11 de setembre de 2012 fou la prova d’aquesta voluntat que segueix viva, doncs el poble de Catalunya és innegable que vol votar i decidir lliurament el seu futur polític.

L’Estat espanyol vol desconèixer que un referèndum democràtic no busca l’adhesió incondicional sinó una participació democràtica i lliure en una decisió presa amb totes les garanties formals i materials, amb total llibertat de comunicació de masses, amb accés equitatiu i igual, per impedir les manipulacions i les instrumentalitzacions i control de la informació que arriba a la ciutadania, contràriament al que ens tenen acostumats.

L’Estat espanyol sembla ignorar que Catalunya, com recordava Joan Ridao en el seu informe de 2014 sobre el dret a decidir, compleix les condicions exigides pel Tractat Iberoamericà de Montevideo de 26 de desembre de 1933 – Espanya no el va signar-, per ser Estat, doncs Catalunya disposa d’un territori, un poble, un govern i capacitat de relacions exteriors.

L’Estat espanyol, però, cec i mancat de visió de futur, segueix oposant-se a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i a permetre la independència si s’arriba a declarar. Aquest Estat rebutja l’aplicació al seu actual territori del principi democràtic que reconeixen les Nacions Unides i la Unió Europea, Però a més, contradictòriament al que diuen, també reconeix aquest principi la mateixa Constitució de 1978 en declarar Espanya com Estat democràtic. I és que en aquest cas la Constitució deixa de ser un marc de convivència per convertir-se en un marc d’enfrontament judicial del Govern Central amb les nacions perifèriques, com diria Joan Ridao.

El principi democràtic és un principi general i com a principi polític i de significació jurídica que està per damunt de les lleis, s’ha de respectar encara que no figurés a la Constitució. Democràcia és un terme amb significació ambivalent, política i jurídica que les lleis, el Govern Central i els Tribunals no poden contradir, doncs el principi atribueix al poble, segons el jurista Joan Ridao, disposar de la mateixa Constitució amb absència de límits materials imposats per la mateixa Constitució.

La Constitució no és només el que està escrit, doncs amb el principi democràtic s’ha de tenir en compte el respecte a les minories, al context sociopolític i la realitat social.

El pluralisme polític, com explicava el Catedràtic de Dret Constitucional i ex-Magistrat del TC Manuel Aragón, fou reconegut pel mateix Tribunal Constitucional com a valor jurídic fonamental en diverses sentències, reconeixent el mateix TC que no pot substituir el legislador ni extralimitar-se en les seves funcions, doncs només ha d’examinar la compatibilitat o incompatibilitat de la llei amb la Constitució, reconeixent que existeixen interpretacions generals de la Constitució que no corresponen al legislador, i menys encara al Govern.

La regla d’or és que s’ha de presumir sempre la constitucionalitat dels actes del legislador quan la mateixa Constitució no ofereix amb claredat la regla, doncs la Constitució és tant sols una Font jurídica primordial de tot l’ordenament, configurant les relacions jurídiques dins la societat, la qual cosa exigeix que el dret sigui un dret d’emanació democràtica.

El cas dels catalans és doncs un dels principis que han de ser norma a respectar per l’Estat i el Govern central que no pot servir- se d’interpretacions excessivament discrecionals o arbitràries contràries al principi democràtic, doncs no es pot invalidar en base a valors abstractes qualsevol llei o acord que no agradi al Govern Central per simplement considerar-lo incompatible amb el sentiment de poder del Govern, negant a més el pluralisme polític i el principi de justícia.

Les Nacions Unides sempre han sigut indiferents a la forma de govern dels estats membres, respectant la sobirania i la no ingerència en qüestions internes, com fa la Unió Europea. Però la protecció internacional dels drets humans, en especial el dret a unes eleccions lliures i a la democràcia entesa com un sistema participatiu i plural, a més de representatiu, són avui els elements necessaris per instaurar un estat de dret.

No s’entén en dret internacional modern postcolonial, com estat de dret aquell que no respecta els drets humans. Un estat democràtic ha de respectar també la diversitat cultural seguint la Declaració de la UNESCO de 2001, i el dret al reconeixement de les minories. La diversitat és avui considerada intrínsecament beneficiosa.

La noció de democràcia veritable enunciada pel Consell d’Europa per consolidar la pau, ha sigut introduïda en el dret internacional i sembla que ja és possible aclarir si les minories nacionals internes poden invocar amb el dret a la identitat i a la seva existència, el dret a la seva autonomia i a l’autodeterminació, amb independència de les lleis de l’Estat en qüestió. En esdevenir Espanya membre de la Comunitat Europea l’any 1986, s’obligava a assumir, adoptar i sotmetre’s als principis i valors de la Unió. Aquesta realitat significa que el principi democràtic havia de ser acceptat per la nostra cultura jurídica com font interpretativa dels drets.

Tot i que la paraula democràcia no apareix de manera expressa en la Carta fundacional de les Nacions Unides i que tampoc s’exigeix als Estats membres un determinat model polític, la nova política de la institució ha basat la democràcia participativa, i pluralista en la democratització dels Estats com a garant de la pau. Aquest nou enfoc permet revaloritzar els drets polítics i plantejar que les democràcies han d’evolucionar d’acord amb la declaració de la Conferència de Viena del 25 de Juny de 1993.

Les Nacions Unides s’han fonamentat en la defensa del pacifisme i els drets humans. Però de la seva acció s’en desprèn que el desenvolupament del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals exigeixen una democràcia basada en la voluntat del poble lliurament expressada determinant el sistema econòmic, social i cultural que serà el seu i amb la seva plena participació col·lectiva.

Definitivament, sense pluralisme i llibertat no hi ha dignitat individual ni col·lectiva. Les Constitucions que violenten o impedeixen l’exercici dels drets i llibertats poden arribar a ser considerades il·legítimes en el nou ordre internacional.

La cultura de la democràcia integrada en el nou ordre internacional ens descobreix que el dret dels pobles autòctons a decidir lliurament com a principi de legitimitat democràtica, permet el reconeixement a Europa del dret d’autodeterminació de les minories nacionals sense Estat i sense dominació colonial perfectament definides històricament com Catalunya, amb dret propi, llengua i cultura que formen part contra la seva voluntat d’un Estat hereu d’una assimilació violenta.

Els Tractats de Viena sobre la successió d’Estats de 1978 i 1983 refereixen la hipòtesi de la separació d’una part del territori d’un Estat i la creació d’un nou Estat. A més el dret internacional no fonamenta cap prohibició a les declaracions unilaterals d’independència sense violència.

Ningú pot negar que tot poble té un dret imprescriptible i inalienable a la seva lliure existència i a l’autodeterminació. La Resolució 47/135 de Les Nacions Unides de 3 de febrer de 1993, proclama el dret de protecció de l’existència i la identitat de les minories nacionals en el seu propi territori, quedant obligats els Estats a adoptar les mesures legislatives necessàries, doncs Catalunya és una realitat nacional indiscutible amb dret a dotar-se democràticament d’un Estat propi i ser reconeguda com a tal.

Sobre l’autor:

pau-miserachsPau Miserachs, jurista, escriptor i membre de Sobirania i Justícia.

Espanya, un país poc democràtic

Pere Costa.

Vaig néixer en temps de la República i vaig aconseguir tenir “ús de raó”, segons el capellà del meu poble, quan tenia 7 anys.

Era el moment ideal per la meva formació humana i ciutadana, però sols vaig tenir deformació. En el meu cap sols entraven dues idees fonamentals: el fonamentalisme catòlic i el fonamentalisme feixista. Si no complia amb el primer estava d’antuvi castigat amb l’eternitat infernal. Si no complia amb el segon per no ser” adicto al movimiento nacional” no tenia altre remei que patir el càstig del règim.

Sort que vaig tenir una família equilibrada.

Vaig estudiar (com tothom) l’escola primària, el batxillerat, la llicenciatura universitària i aconseguir el doctorat en una llengua aliena a la meva cultura. Vaig haver d’aguantar allò de “hable Vd. en cristiano”, vaig trigar anys a poder escoltar, veure o llegir medis de comunicació en català, vaig haver de suportar molts discursos sobre els “rojos separatistas” que era el concepte amb el qual ens definien.

No me’n vaig sortir malament. Parlo un castellà que em permet escoltar lloances centralistes del tipus de: “pero si no pareces catalán”. I m’ho diuen com si fos un honor quan encara tinc algunes dificultats per escriure correctament el català. Ara sí, ara puc dir, quasi tranquil·lament, que sóc independentista. Però poc més.

Quan va morir el dictador vaig tenir l’enorme esperança que, poc a poc, vindria la solució, que la meva parla no seria perseguida i que la meva nacionalitat seria respectada ja que, per fi, s’havia acabat el feixisme.

Ingenu de mi. Qui m’havia de dir que al cap de 40 anys de dictadura i 40 anys d’una democràcia molt precària estava encara molt lluny de la meva pàtria. A més, aparentment, era un fet que no importava excessivament a la Unió Europea que semblava representar la llibertat de la ciutadania i la desaparició del totalitarismes.

Quin desastre el d’Espanya! Encara creu viure en el cim de l’orgull colonitzador que ha marcat la seva història. M’entristeix el fet de ser els últims en patir aquesta història de dominació.

A què ve tot això? Fa pocs dies buscava una informació professional i vaig consultar l’obra “Aniversari (1960-2010) de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya”. Per pur atzar vaig trobar una col·laboració de l’Acadèmic Miquel Roca i Junyent amb el títol “Opinió sobre el Tribunal Constitucional”. D’això fa 6 anys però l’article manté una rigorosa actualitat i en faig un petit resum:

“És veritat, sí o no, que el PSOE i el PP estan incomplint amb la seva obligació constitucional… que permeti renovar a quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb el càrrec expirat fa dos anys?

És veritat, sí o no, que en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia i en el de València, es reprodueixen literalment articles de l’Estatut de Catalunya que no tan sols no han estat recorreguts pel Partit  Popular, sinó que aquest expressament els va aprovar en el moment de la seva elaboració en els parlaments andalús i valencià?

És veritat, sí o no, que a la Constitució només hi ha dos referèndums vinculants: el de la reforma de la pròpia Constitució i el dels estatuts de les nacionalitats històriques, de forma que, en el cas de Catalunya, el projecte pactat entre les Corts Generals i el Parlament Català només esdevenia llei en la mesura que fos finalment aprovat pel poble de Catalunya?

És veritat, sí o no, que ningú pretén que la reforma de la Constitució, una vegada ratificada, pugui ser revisada pel Tribunal Constitucional?

És veritat, sí o no, que les regles del joc només es poden invocar pels que compleixen les que els corresponen?

Doncs, sí, tot és veritat”.

No és necessari cap comentari però sí es pot afegir, per tal d’acabar de definir la democràcia del “Gobierno Español”, unes anècdotes recents. Les greus acusacions amb peticions penals als qui estan al front de les nostres institucions prefereixo obviar-les per ser prou conegudes.

El “Ministerio de Asuntos Exteriores” ha retirat l’acreditació al Cònsol de Letònia a Barcelona per cometre la immensa injúria de penjar una estelada a casa seva, un pis per sobre de la seu consular. “Santiago y cierra España”.

El Sr. Rivera, que busca recuperar-se dels resultats no massa bons de “Ciudadanos”, mostra la voluntat d’implantar una direcció estatal. Això és, traslladar la seu central a Madrid. Possiblement no sap amb quanta alegria serà rebuda la seva decisió. Al·leluia. Allí trobarà un bon caldo de cultiu pel seu anticatalanisme.

Dia de la “Hispanidad”. Concentració d’uns quants membres de Societat Civil Catalana. Discurs de Rafael Arenas: “Tots els manifestants estaven fent un gest de rebel·lia. Les institucions catalanes estan segrestades pel nacionalisme. No aconseguiran la independència”. Per cert a quin nacionalisme segrestador es referia? Estaven presents PP, C’s i algú del PSC. Van resumir el problema en què ”España suena bien” i ser català és una magnífica forma de ser espanyol. “Y olé”. Molt “guay”.

I una altra decisió de la precària democràcia espanyola: “Los toros, las corridas de toros y la cultura española”. Més enllà de les fronteres es veu clar que la “fiesta” no es deu considerar massa cultural. L’ONU recomana que es prohibeixi l’entrada als menors. La UE nega subvencions al sector taurí.

La veritat és que la decisió de fer callar la catalanitat imposant la cultura (!!!!) de la tauromàquia hispana és una de les més insignes defenses carpetovetòniques que mai s’han vist. Tots ens podem imaginar la cara de les nacions civilitzades d’Europa de no entendre’n res. A més de ser una opció pensada clarament per fer anticatalanisme ja fa temps que l’Autonomia de Canàries va prohibir els toros i ningú no va protestar. I encara menys el PP.

És de lamentar que la tauromàquia es vulgui fer passar per cultura al segle XXI, però també va ser-ho en el seu dia considerar el valencià com una llengua diferenciada del català, i els continus embats per reduir l’ús del català a l’ensenyança.

I un últim apunt sobre l’hàbit espanyol d’imposar en lloc de dialogar. La posició dels que manen en el PSOE davant els que volen optar pel NO en la investidura de Rajoy. Curiosament qui rep amenaces és el PSC. Són les 16 hores i escaig del dia 23 d’octubre de 2016 i acabo d’apagar TVE. El Comitè Federal del PSOE ha decidit, en veu de Javier Fernández, president de la gestora, que tot el grup s’abstindrà en la segona votació del Parlament espanyol. Hi ha hagut diàleg o imposició? Ho ignoro però les paraules del Sr. Fernández han estat clares, és un “mandato imperativo”. Segueix, per tant, l’única alternativa per Espanya: PP + PSOE.

No tinc cap intenció d’entrar en els interessos de ningú però sí crec necessari preguntar: què pensa fer el PSC?

Estem segurs que el nostre destí és una Catalunya independent dins de la Unió Europea, però també cal demanar-se si la Unió serà capaç d’actuar en base als valors democràtics en què es fonamenta. Seria injust que els catalans no tinguéssim el seu recolzament. No ens ho mereixem ni s’ho mereix la Unió Europea. Però serà interessant veure les solucions que donen a Escòcia i a Gibraltar, i esperem no ens aboquin a un “catexit” que no beneficiaria ningú.

Acabo de llegir un article de Victor-M. Amela, en versió castellana i que no m’agradaria traduir: Nadie tumbó a Franco ni de su cama… Pero los muertos siguen todavia en las cunetas, las historias en los armarios y los que mandaban, mandando”.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

No hi ha fórmules màgiques, però són els camins oberts

Ricard Gené.

El nostre és un país complex. A l’inici del segle XX Catalunya tenia poc més de 2.000.000 d’habitants i ara en té aproximadament 7.300.000, amb un cens electoral d’uns 5.300.000 ciutadans. En un país amb una natalitat autòctona catastròficament baixa i mancat des de sempre d’eines fiscals i de seguretat social per fer una vertadera política de família i natalitat, el brutal creixement demogràfic produït en poc més de 100 anys és fruit principalment d’onades migratòries. Amb elles s’ha anat cobrint la demanda de mà d’obra poc qualificada per al desenvolupament industrial, per l’explosió del turisme i pels booms del totxo amb què, amb tanta estupidesa com cobdícia, hem destruït bona part del nostre territori.

Ateses les xifres, és poc menys que un miracle que la centralitat política de Catalunya la tinguin avui partits que tenen com a objectiu explícit la República catalana independent. També ho és que, segons les darreres estimacions del CEO, descomptada l’abstenció, en un referèndum oficial més del 50% dels vots serien favorables a la independència.

És evident que les coses no serien així si una part molt important de la població nouvinguda de tot arreu no hagués decidit, de forma conscient o no, fer de Catalunya el seu país de futur i d’identificació personal seva o dels seus fills i néts. Es pot teoritzar sobre els factors que han afavorit que la cosa hagi anat així. El que és indiscutible, però, és que si les coses no haguessin sigut d’aquesta manera, avui el català seria una llengua residual -i malgrat tots els problemes no ho és- i seria impossible que la independència fos un objectiu polític transversal.

Voldria destacar alguns dels factors que, segons el meu punt de vista, han permès que la situació avui sigui la que és. Hi ha factors interns i externs, però dels externs només diré que l’actuació maldestre, repressiva i deslleial de l’Estat espanyol, incapaç de concebre’s com un estat plurinacional, amb independència del color polític del govern de torn, hi han tingut molt a veure. Però ara m’interessen molt més els factors interns.

Entre els factors interns voldria assenyalar, en primer lloc, la feina feta des dels anys 60 del segle XX per molta gent de sectors socials molt diversos. En refereixo al treball de gent com Jordi Pujol, resumit en la frase “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” (llàstima que un comportament poc ètic, sobretot per omissió, respecte dels negocis tèrbols dels seus fills amb l’administració, hagin perjudicat Catalunya i malmès un llegat polític important en força aspectes). Em refereixo també a la voluntat integradora d’una esquerra plural, representada per gent com Pallach, Reventós, Candel, Gutiérrez Díaz … i també per una part del PSUC i per l’Assemblea de Catalunya. Tots ells van fer possible la represa cultural i política catalana en el tardofranquisme. Entre tots ells van desactivar el perill de la demagògia lerrouxista, sempre latent en el nostre país, i van associar catalanitat i llengua amb els valors de democràcia i progrés social.

Un altre aspecte fonamental ha estat l’anomenat “ascensor social” i la barreja de gent, allò que els americans en diuen “melting pot” o el gresol on els diferents materials es fonen i barregen per fer una cosa nova. Aquesta barreja i la possibilitat d’ascendir socialment ha fet real la possibilitat que molts dels fills de la immigració disposessin, amb l’esforç dels seus pares, d’oportunitats per fer-se una posició professional i familiar digne. Quants independentistes d’avui no són néts d’un, dos, tres o quatre avis originaris de fora de Catalunya? No pretenc pas descriure-ho com una imatge idíl·lica, però és innegable que l’ascensor social i el gresol han funcionat i han donat bons fruits en termes de progrés i de cohesió social.

El darrer aspecte que vull destacar són les mateixes institucions autonòmiques. Déu-n’hi-do la feina feta en àmbits com l’escola, la sanitat, la seguretat i les obres públiques, per posar alguns exemples. És segur que es podria haver fet molt més i millor en aquests àmbits i en d’altres, per exemple en cultura, mitjans de comunicació i els sectors primari i industrial. És segur també que la gestió administrativa en molts aspectes és clarament millorable. A més, sovint ha mancat ambició i visió nacional, hi ha hagut corrupció, partidismes, nepotisme i poca excel·lència. Tanmateix, reconeixent que els catalans no som pas millors que altres pobles, el drenatge de recursos causat per l’escandalós i constant dèficit fiscal, l’infrafinançament de la Generalitat i dels ajuntaments i la deslleialtat de l’Estat espanyol no ens ho han fet gens fàcil. En tot cas, sense haver passat per l’autonomia, la identificació de molts ciutadans amb Catalunya com a “comunitat imaginada”, en paraules de Benedict Anderson, no hauria estat possible.

Arribats a aquest punt, és clar que no hi ha fórmules màgiques per arribar a bon port. Som en “uncharted waters”, aigües sense carta de navegació. Però el mar és un camí ample i obert. Per tant, uns breus apunts més per contribuir al debat sobre el que, al meu parer, convé que facin ara els partits, les institucions i les associacions cíviques:

  1. Fer tot el que calgui perquè l’ascensor social i el gresol de Catalunya segueixin funcionant. Per això cal un consens bàsic entre independentistes i els no independentistes que formen part de la tradició catalanista, i que són el gran gruix polític del país, per destinar els recursos disponibles a fer-ho possible, si no ho impedeix el sectarisme. Es tracta de convertir els immigrants en conciutadans.
  2. Atesa la composició social i lingüística de Catalunya, el relat independentista ha de parar molta atenció a respectar i integrar les anomenades “identitats compartides”. De la mateixa manera que a Catalunya no és excloent sentir-se alemany i català, no ho ha de ser tampoc sentir-se català i espanyol i tanmateix ser lleial a la idea de Catalunya com a nou Estat. La pedagogia sobre el futur compartit dels nostres fills i néts és una de les claus, perquè en aquest futur hi molt compartir.
  3. Per la mateixa raó anterior, cal reforçar els consensos sobre els temes bàsics (llengua, escola, seguretat, mitjans de comunicació …) i evitar debatre massa alegrement sobre qüestions fàcilment manipulables i emocionals, que són terreny abonat per als qui pretenen evitar la independència a costa del que sigui. Cal desemmascarar cada dia, de forma pacífica i educada, el discurs lerrouxista i neofalangista de PP i C’s.
  4. És imprescindible deixar de banda la gesticulació “testosterònica” (o “estrogènica” si algunes ho prefereixen), amb negociacions agòniques de cara a la pròpia militància i les desqualificacions globals entre independentistes i sobiranistes no independentistes. D’aquesta aventura ens en sortiren tots junts o no en sortirà gaire benparat ningú. Així, amb un mínim de perspectiva històrica, crec no tenen justificació ni el rebuig als pressupostos del 2016 escenificat per la CUP ni l’oposició “amb cara de restrenyiment permanent” dels líders de CSQEP.
  5. Si tothom fa esforços sincers per concertar polítiques conjuntes realistes, ser flexibles i evitar les desqualificacions generals, el relat guanyador serà el nostre perquè es basarà en fets i no en fum. No oblidem que la gent en general ja té prou problemes amb el seu dia a dia com perquè a sobre la política li brindi espectables tan poc edificants com el tactisme dels partits polítics espanyols i les possibles terceres eleccions.

En resum, malgrat tots els entrebancs, la pilota és a la nostra teulada.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. @miralalluna

Anatomia d’un govern irresponsable

Laura Castel.

Fet 1: Espanya té un executiu que es declara irresponsable en seu parlamentària.

IRRESPONSABLE. SENSE RESPONSABILITATS. SENSE RESPOSTA.

Assegura Rajoy que, atès que està en funcions, el Govern que presideix no passarà els controls a que hauria de sotmetre’s com a executiu. És a dir, mentre resta en funcions no hi ha controls. Ergo, mentre està en funcions té capacitats que no resten ni limitades ni conegudes.

És més, en cap cas els ciutadans, mitjançant els nostres legítims representants, podem fer preguntes ni rebre informació.

Fet 2: Espanya té un sistema de poders unificats.

En contraposició amb el conegut sistema de separació de poders, Espanya té un sistema on els poders resten fusionats. M’explico. Tenim un poder legislatiu que sorgeix de la sobirania dels ciutadans. D’aquest poder legislatiu se’n deriva un d’executiu, escollit pels diputats al Congrès, (no pas pels ciutadans directament, com en un sistema Presidencialista de separació de poders, amb eleccions separades). És a dir, de les mateixes eleccions sorgeixen dos poders: de forma directa el legislatiu i indirectament, l’executiu. Depenent dels equilibris de forces parlamentàries, tindrem l’executiu d’un color o d’un altre.

En línia amb aquesta característica, aquest executiu ha de restar sotmès al control del legislatiu i aquest, al seu torn, pot plantejar una moció de censura amb la proposta d’un president alternatiu.

Si a aquest escenari afegim la potestat de l’executiu i del legislatiu per nomenar càrrecs del poder judicial, tindrem la foto de quin tipus de sistema va generar-se amb la Constitució del 78. Tot lligat i ben lligat. PODERS FUSIONATS.

Fet 3: L’article 1.2 de la Llei del Govern estableix que l’Executiu es composa de president, vicepresidents i ministres i són només ells els que continuen en funcions des del seu cessament.

Això comporta que els secretaris d’Estat, sotssecretaris, secretaris generals tècnics i directors generals NO RESTEN EN FUNCIONS, sinó amb plena capacitat, atès que el seu cessament només es produeix mitjançant reial decret del Consell de Ministres, fins que siguin substituits.

És a dir, malgrat que tenim tot un regitzell d’alts càrrecs que pengen de l’executiu, i amb plens poders, el legislatiu no pot controlar-los perquè l’executiu s’hi nega. Les preguntes són: Amb quina finalitat? I per què es consenteix aquesta perversió de la democràcia?

Fet 4: L’article 21 de l’esmentada Llei del Govern prescriu que l’executiu en funcions ha de facilitar el normal desenvolupament del procés de formació del nou govern i el traspàs de poders.

Així mateix, afegeix que limitarà la seva gestió al despatx ordinari dels assumptes, abstenint-se d’adoptar qualssevol altres mesures, LLEVAT DE CASOS D’URGÈNCIA DEGUDAMENT ACREDITATS O PER RAONS D’INTERÈS GENERAL. Les preguntes són: Qui controla aquest acreditament? Qui controla aquesta justificació? Davant de qui s’han d’acreditar i justificar aquestes raons d’interès general si l’executiu es nega a comparèixer davant del legislatiu?

Fet 5: L’agenda internacional del govern en funcions queda buida. No es poden subscriure acords ni tractats internacionals.

En aquest interim, la UE ha sofert el Brexit, de conseqüències importantíssimes per a l’equilibri geopolític de la Unió, entre d’altres qüestions. Mentrestant, Espanya, en funcions.

 Cui prodest scelus, is fecit.

Sobre l’autora:

Foto Laura CastelLaura Castel, senadora per ERC-Catalunya Sí i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

 

Crònica dinar-àgora: La cruïlla europea. Una mirada catalana

Mònica Morros.

Dilluns passat, en el nou col·loqui organitzat per Sobirania i Justícia, vam tenir l’honor de comptar amb el delegat del govern català a Brussel·les, Amadeu Altafaj i la professora de dret internacional públic i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, Francina Esteve.

“La Unió Europea es troba en una crisi existencial”. Aquestes foren les paraules amb les què Altafaj inicià la seva intervenció. Molt abans que l’estat espanyol formes part de les Comunitats Europees, Catalunya ja centrava la seva mirada en Europa. Els ideals de democràcia, llibertat i respecte dels drets humans, que encarnava aquesta unió, eren mancances de l’estat espanyol que portaren a un emmirallament cap a la UE, per part dels catalans.

Val a dir que aquest europeisme era un europeisme de base, un europeisme ampli i divers que es considerava essencial per assolir, o recuperar, aquells valors i drets que eren necessaris per un estat.

Malauradament, avui en dia, la UE no està passant pel seu millor moment. Hi ha diversos fets que posen contra l’espasa i la paret un projecte que a la pràctica és incapaç de respondre de manera coherent, amb els seus principis, a situacions actuals. L’exemple paradigmàtic és la crisi dels refugiats, on es demostra clarament que l’Europa actual no és l’Europa de les persones sinó que és l’Europa dels estats. Francina Esteve, en aquesta línia va destacar que per fer front a problemàtiques com aquesta es demana més Europa, però ens hem de preguntar quina Europa. De fet, Esteve ens assenyala que aquells que han estat més a l’alçada en la crisi dels refugiats, probablement hagi estat la pròpia ciutadania.

Ambdós ponents, no dubtaren en assenyalar la crisi econòmica com un altre focus de debilitat del projecte europeu que mostra com la integració en termes econòmics i de seguretat està fortament assentada, però la fragilitat a l’hora de construir un projecte polític comú és totalment palpable. Francina Esteve defensa que la crisi actual no és una crisi només econòmica sinó que va més enllà i també és una crisi de solidaritat, de valors i de confiança europea. Tot i això, tant Amadeu Altafaj com Francina Esteve, veuen aquestes situacions com un repte i no com una derrota i Catalunya hi té molt a dir al respecte. El delegat del govern català a Brussel·les va assenyalar que s’ha de seguir treballant en la línia què en Catalunya ho està fent en matèria d’acció exterior. Hem d’explicar no sols el procés català sinó explicar al món quina és l’Europa que volem i guanyar-nos el respecte com a país.

Marta Rovira en un article titulat Entrar i sortir de la UE, entre el malson i l’esperança va escriure: “Europa es juga la seva dignitat. I ja hem vist que toca millorar.” A Catalunya tenim la voluntat de crear un país nou per viure en un entorn més just, igualitari i pròsper. Ajudem, doncs, a que Europa també ho sigui.

Àgora Altafaj 2

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros