La jutgessa pressionada

Esteve Mirabete.

COMENTARIS A LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT DE 1a INSTÀNCIA NÚM. 2 SOBRE EL RETORN DE LES OBRES DE SIXENA O SIJENA.

Conec una persona d’aquelles amb les que sempre és un goig xerrar una estona i escoltar els seus comentaris assenyats. És un escriptor de la Franja que ha guanyat diferents premis literaris, que escriu en el català d’aquelles contrades. El seu nom és José Miguel Gràcia i el seu blog, que recomano, Lo Finestró.

En aquesta ocasió el tema de la conversa va ser la sentència ordenant el retorn de les obres que són al MNAC i al Museu de Lleida originàries del, ara conegut, Monestir de Sixena. La seva opinió com a intel·lectual de la zona, a mi com a jurista, no podia més que interessar-me. Ell opina, i no pretenc treure-li raons, que la jutgessa de la famosa sentència es va veure pressionada per l’ambient general de l’entorn.

Feia uns dies que jo havia llegit la sentència però únicament des d’un punt de vista jurídic, anàlisi que només faré ací reduït al mínim imprescindible perquè no sé si aguantaria l’interès del lector fins al final. Deia, doncs, que la vaig tornar a rellegir procurant no caure més del necessari en una anàlisi jurídica.

Reclamen la devolució el Gobierno de Aragón, per acció cedida per la Comunidad Religiosa del Real Monasterio de Sijena i el Ayuntamiento de Sijena, és a dir l’extinció de la situació de cessió precària que segons ells “patien” les obres d’art, la nul·litat de les compravendes dels béns del Monestir per la Generalitat de Catalunya el 1983 i el 1992 i per “el Museo de Arte de Cataluña” -s’observa el petit detall que ha desaparegut la N de Nacional que és el nom del MNAC, només és una anècdota però curiosa-, i que, per tant, es reintegrin les obres al Monasterio de Sijena,

Només com a referència breu, esmentaré que la jutgessa es remunta a un RD de 9-8-26 i la declaració com a “Bien de Interés Cultural” i, per tant, subjecte d’especial protecció. Res a dir sobre el seu criteri jurídic, si bé a continuació vol instruir-nos sobre la insurrecció militar a Melilla el 17-7-36, el protagonisme de la CNT, etc. sense que “corresponda enjuiciar aquí la autoría del incendio”, aclariment sobrer… o potser no, seguint la lògica de la jutgessa.

Continuant llegint la sentència amb ull de lector de diari, trobem que la jutgessa manifesta que no està provat que en plena guerra civil, i després de cremar el Monestir, no es pogués tornar a edificar el sostre. Curiosa aquesta opinió, potser només conseqüència d’ignorar el “detall” d’estar al mig d’una guerra plena d’esdeveniments anticlericals com la nostra. Aquest raonament li serveix per posar en dubte que la millor solució fóra el trasllat a lloc segur. És possible que sigui un malpensat, com indico més avall el sostre no va ser reconstruït fins al 1990.

Per a una persona aliena a tota informació, i només a tenor de la sentència, el professor Gudiol va ser poc menys que un bandoler a la recerca de tresors a expoliar, i només li falta dir que la crema del convent va ser un acte premeditat per la Generalitat de Catalunya.

Dins dels judicis extrajudicials que recull la sentència, en cap cas la jutgessa esmenta que les pintures avui existeixen gràcies a l’acció de Gudiol i als recursos que li va facilitar la Generalitat en plena guerra civil, així com a les posteriors restauracions.

En cap cas la jutgessa recull la inoperància, es pot dir desídia, de les autoritats aragoneses en la recuperació de les obres que encara restaven al malmès monument fins al 1961 i que van ser traslladades a Barcelona. El sostre del monestir no es va restaurar fins al 1990. De ben segur, passats 54 anys des del 1936, les pintures, deixades a l’exposició dels elements, haurien acabat anorreades.

Al febrer de 1951 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar arrencar les pintures que encara restaven al Monestir, en condicions idèntiques a les de la guerra, a la Diputación Provincial de Huesca. La Diputación no va actuar i va deixar les pintures a l’enderrocat monestir. Aquesta deixadesa, però, li serveix per argumentar que aquesta autorització no executada posa fí a la figura que ella qualifica de “dipòsit”.

De l’original:

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”

 “En Agosto de 1936 el Monasterio es incendiado y como explica el Sr. Salillas en su declaración fueron vecinos del pueblo los que salvaron las pertenencias del Monasterio, que a instancia de Sr. Gudiol doc 18 de la Generalitat (que pone de manifiesto la importancia del monasterio folio 571 y 572 ) se depositan en el museo del pueblo de Lérida algunas de las pintura de este monasterio Así mismo el Sr. Salillas pone de manifiesto las diversas inversiones del Comunidad de Aragón en el Monasterio de Villanueva de Sijena en distintos momentos .”

És a dir, sembla que la tasca de Gudiol és poc menys que aprofitar-se de la feina dels habitants del poble per a continuació arrabassar les obres. Ni un comentari de reconeixement. Torno a recordar ací que el sostre no es va reconstruir fins al 1990, no s’esmenta si apart del sostre es van adequar les sales convenientment.

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”

“Se trata de la venta sobre parte del exorno de un monasterio, que ya de por sí es una unidad perfecta: jurídica, religiosa y artística; y bien de interés cultural con categoría de monumento, siendo que este específico bien inmueble presenta, ya de por sí, una unidad jurídica, artística y religiosa que debe preservarse en todo lo posible, para que todos puedan contemplar el monumento en toda su integridad y en su entorno “

“Al separarse del todo sin los correspondientes permisos administrativos, como res extra commercium y por ello tanto la Generalitat como las Monjas sanjuanistas sabían que enajenaban un monumento nacional, sin el permiso de la D.G. de Bellas Artes, siendo que el monasterio estaba integrado, tanto literal como teleológicamente, por todas sus obras de arte (retablos, pinturas, murales, orfebrería, objetos de culto, etc…), que conformaban el indispensable exorno de la edificación del Monumento Nacional”

“El hecho de que como consecuencia de desgraciados acontecimientos históricos acaecidos después de la declaración de! Monasterio de Sijena como Monumento Nacional, y del posterior abandono del Monasterio por la Comunidad religiosa que lo habitaba, se haya procedido al traslado de los bienes controvertidos a Cataluña, constituye una situación de hecho, sin título jurídico suficiente que lo habilite ya que no modifica la condición legal de inmueble declarado de interés cultural aplicable a los mismos, y por ello, su vinculación al área territorial que pertenecen, que no puede ser sino el sitio donde se erige el Monasterio, en el municipio de Villanueva de Sijena “

“Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”.

Curiosament, essent una sentència apel·lable, de fet apel·lada, per no adjectivar d’una altra manera, la jutgessa es permet el luxe de dictar una execució provisional sobre un patrimoni tan sensible al deteriorament, com han manifestat diferents experts de nivell mundial.

Execució provisional, literal:

“Deberá la Generalidad de Cataluña comunicar al Gobierno de Aragón con antelación suficiente , al menos como muy tarde el dia 20 de Julio de 2016 , el modo en que han pensado proceder al traslado de los bienes , hora de llegada al lugar designado, para poder adoptar las medidas necesarias y para que pueda ser controlado por la Técnico designada por el Gobierno de Aragón”.

Curiosament, en l’execució provisional la jutgessa no adverteix al Gobierno de Aragón que haurien de tenir preparat per a aquesta rebuda el recinte -recordem que la Sentència en tot moment parla de devolució al Monestir- ja que, segons la sentència, les pintures i l’edifici formen un tot inseparable, original i no un altre lloc.

Curiosament, també avui el Monestir és llogat a la Comunidad de Belén, de la Asunción de la Virgen y de San Bruno que no tenen res a veure amb cap de les Comunitats que d’una manera o altra poden ser hereves dels drets. Actualment el monestir és visitable un dia a la setmana 3,5 hores, excepte a l’agost que obre uns dies més.

Així doncs, amic José Miguel, no sé si la jutgessa es va veure pressionada per l’entorn però a la vista de les seves opinions a la Sentència crec que ha viscut aquesta pressió de manera força “suportable”.

Per acabar em permeto plasmar ací unes línies de Miquel Roca del seu llibre “Sí, Advocat” en les que indica que correspon a jutges i magistrats corregir les situacions en què l’esperit de la norma no es respecta, ja he dit que puc respectar, i fins i tot compartir en part, la Sentència però de cap manera em sembla que aquesta gaudeixi de la necessària equidistància entre el bé a protegir i la norma, ja que en cap cas assenyala la responsabilitat del demandant, en què del resultat de la sentència resulti malmès un patrimoni molt valuós. Posats a afegir advertiments no estaria de més.

¿O potser la jutgessa pensa que d’ací un temps aquest podria ser un conflicte internacional de resolució més complexa? No feu cas, això son coses meves.

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

No hi ha fórmules màgiques, però són els camins oberts

Ricard Gené.

El nostre és un país complex. A l’inici del segle XX Catalunya tenia poc més de 2.000.000 d’habitants i ara en té aproximadament 7.300.000, amb un cens electoral d’uns 5.300.000 ciutadans. En un país amb una natalitat autòctona catastròficament baixa i mancat des de sempre d’eines fiscals i de seguretat social per fer una vertadera política de família i natalitat, el brutal creixement demogràfic produït en poc més de 100 anys és fruit principalment d’onades migratòries. Amb elles s’ha anat cobrint la demanda de mà d’obra poc qualificada per al desenvolupament industrial, per l’explosió del turisme i pels booms del totxo amb què, amb tanta estupidesa com cobdícia, hem destruït bona part del nostre territori.

Ateses les xifres, és poc menys que un miracle que la centralitat política de Catalunya la tinguin avui partits que tenen com a objectiu explícit la República catalana independent. També ho és que, segons les darreres estimacions del CEO, descomptada l’abstenció, en un referèndum oficial més del 50% dels vots serien favorables a la independència.

És evident que les coses no serien així si una part molt important de la població nouvinguda de tot arreu no hagués decidit, de forma conscient o no, fer de Catalunya el seu país de futur i d’identificació personal seva o dels seus fills i néts. Es pot teoritzar sobre els factors que han afavorit que la cosa hagi anat així. El que és indiscutible, però, és que si les coses no haguessin sigut d’aquesta manera, avui el català seria una llengua residual -i malgrat tots els problemes no ho és- i seria impossible que la independència fos un objectiu polític transversal.

Voldria destacar alguns dels factors que, segons el meu punt de vista, han permès que la situació avui sigui la que és. Hi ha factors interns i externs, però dels externs només diré que l’actuació maldestre, repressiva i deslleial de l’Estat espanyol, incapaç de concebre’s com un estat plurinacional, amb independència del color polític del govern de torn, hi han tingut molt a veure. Però ara m’interessen molt més els factors interns.

Entre els factors interns voldria assenyalar, en primer lloc, la feina feta des dels anys 60 del segle XX per molta gent de sectors socials molt diversos. En refereixo al treball de gent com Jordi Pujol, resumit en la frase “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” (llàstima que un comportament poc ètic, sobretot per omissió, respecte dels negocis tèrbols dels seus fills amb l’administració, hagin perjudicat Catalunya i malmès un llegat polític important en força aspectes). Em refereixo també a la voluntat integradora d’una esquerra plural, representada per gent com Pallach, Reventós, Candel, Gutiérrez Díaz … i també per una part del PSUC i per l’Assemblea de Catalunya. Tots ells van fer possible la represa cultural i política catalana en el tardofranquisme. Entre tots ells van desactivar el perill de la demagògia lerrouxista, sempre latent en el nostre país, i van associar catalanitat i llengua amb els valors de democràcia i progrés social.

Un altre aspecte fonamental ha estat l’anomenat “ascensor social” i la barreja de gent, allò que els americans en diuen “melting pot” o el gresol on els diferents materials es fonen i barregen per fer una cosa nova. Aquesta barreja i la possibilitat d’ascendir socialment ha fet real la possibilitat que molts dels fills de la immigració disposessin, amb l’esforç dels seus pares, d’oportunitats per fer-se una posició professional i familiar digne. Quants independentistes d’avui no són néts d’un, dos, tres o quatre avis originaris de fora de Catalunya? No pretenc pas descriure-ho com una imatge idíl·lica, però és innegable que l’ascensor social i el gresol han funcionat i han donat bons fruits en termes de progrés i de cohesió social.

El darrer aspecte que vull destacar són les mateixes institucions autonòmiques. Déu-n’hi-do la feina feta en àmbits com l’escola, la sanitat, la seguretat i les obres públiques, per posar alguns exemples. És segur que es podria haver fet molt més i millor en aquests àmbits i en d’altres, per exemple en cultura, mitjans de comunicació i els sectors primari i industrial. És segur també que la gestió administrativa en molts aspectes és clarament millorable. A més, sovint ha mancat ambició i visió nacional, hi ha hagut corrupció, partidismes, nepotisme i poca excel·lència. Tanmateix, reconeixent que els catalans no som pas millors que altres pobles, el drenatge de recursos causat per l’escandalós i constant dèficit fiscal, l’infrafinançament de la Generalitat i dels ajuntaments i la deslleialtat de l’Estat espanyol no ens ho han fet gens fàcil. En tot cas, sense haver passat per l’autonomia, la identificació de molts ciutadans amb Catalunya com a “comunitat imaginada”, en paraules de Benedict Anderson, no hauria estat possible.

Arribats a aquest punt, és clar que no hi ha fórmules màgiques per arribar a bon port. Som en “uncharted waters”, aigües sense carta de navegació. Però el mar és un camí ample i obert. Per tant, uns breus apunts més per contribuir al debat sobre el que, al meu parer, convé que facin ara els partits, les institucions i les associacions cíviques:

  1. Fer tot el que calgui perquè l’ascensor social i el gresol de Catalunya segueixin funcionant. Per això cal un consens bàsic entre independentistes i els no independentistes que formen part de la tradició catalanista, i que són el gran gruix polític del país, per destinar els recursos disponibles a fer-ho possible, si no ho impedeix el sectarisme. Es tracta de convertir els immigrants en conciutadans.
  2. Atesa la composició social i lingüística de Catalunya, el relat independentista ha de parar molta atenció a respectar i integrar les anomenades “identitats compartides”. De la mateixa manera que a Catalunya no és excloent sentir-se alemany i català, no ho ha de ser tampoc sentir-se català i espanyol i tanmateix ser lleial a la idea de Catalunya com a nou Estat. La pedagogia sobre el futur compartit dels nostres fills i néts és una de les claus, perquè en aquest futur hi molt compartir.
  3. Per la mateixa raó anterior, cal reforçar els consensos sobre els temes bàsics (llengua, escola, seguretat, mitjans de comunicació …) i evitar debatre massa alegrement sobre qüestions fàcilment manipulables i emocionals, que són terreny abonat per als qui pretenen evitar la independència a costa del que sigui. Cal desemmascarar cada dia, de forma pacífica i educada, el discurs lerrouxista i neofalangista de PP i C’s.
  4. És imprescindible deixar de banda la gesticulació “testosterònica” (o “estrogènica” si algunes ho prefereixen), amb negociacions agòniques de cara a la pròpia militància i les desqualificacions globals entre independentistes i sobiranistes no independentistes. D’aquesta aventura ens en sortiren tots junts o no en sortirà gaire benparat ningú. Així, amb un mínim de perspectiva històrica, crec no tenen justificació ni el rebuig als pressupostos del 2016 escenificat per la CUP ni l’oposició “amb cara de restrenyiment permanent” dels líders de CSQEP.
  5. Si tothom fa esforços sincers per concertar polítiques conjuntes realistes, ser flexibles i evitar les desqualificacions generals, el relat guanyador serà el nostre perquè es basarà en fets i no en fum. No oblidem que la gent en general ja té prou problemes amb el seu dia a dia com perquè a sobre la política li brindi espectables tan poc edificants com el tactisme dels partits polítics espanyols i les possibles terceres eleccions.

En resum, malgrat tots els entrebancs, la pilota és a la nostra teulada.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. @miralalluna

On som?

Ramon Valimañas.

A l’agost del 2016 estem en guerra, al segle XXI, a l’Europa comunitària, dins la NATO, i dins l’ euro però, en guerra amb l’ estat espanyol.

Algú va dir que la guerra era la continuació de la política amb altres mitjans. Els espanyols, a nosaltres, sempre ens havien bombardejat, no cal dir que han estat bastantes vegades, i encara n’hi ha molts que ho enyoren. Recordeu com Gregorio Peces Barba comentava que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada 50 anys i així s’acabaven els problemes. Quan se li va contestar va respondre: “tienen la piel muy fina”, i aquest era del PSOE !!!!!! No vull ni imaginar què pensen els altres.

El nostre camí ha capgirat el nostre esquema polític com un mitjó. Mirem, el Partit Popular ha passat a ser absolutament irrellevant en el nostre Parlament i l’única cosa que pot fer és filibusterisme. L’antiga CiU es va separar i el què queda de la UDC ja s’encarregaran els creditors que, després de perdre bous i esquelles, només en deixaran els ossos. El nou PDC s’ha hagut de renovar de dalt a baix per poder seguir, i noms il·lustres i intocables han desaparegut de la nit al dia, fins i tot el d’algun que no s’ ho acabava de creure va fer una finta a l’últim minut, per no fer un ridícul còsmic. Els del PSOE en versió catalana estan anys llum d’on eren, de ser un poder hegemònic en molts àmbits han anat patint desercions, pèrdues d’escons en ajuntaments, i diputacions fins arribar a ser insignificants comparat amb el que havien estat. C’s nascut contra el procés, s’ ha nodrit de vots dels socialistes i del PP i no han fet el mal que pretenien. A l’esquerra existeix un magma de sigles i grups que encara viuen en el somni del referèndum pactat i la fraternitat ibèrica. Pobrets! Només despertaran amb el referèndum que es farà al culminar el procés, desprès d’aprovar les lleis de desconnexió, i en aquell moment “exigiran“ que s’els escolti. La seva “superioritat moral” els fa francament inaguantables i perfectament prescindibles. Que ningú pensi que ens ajudaran abans. No tenen el valor de dir no a un referèndum perquè no quedaria bé, però sempre posaran excuses per no celebrar-lo: que si no és pactat, que si no es donen les condicions, etc. Però sobre tot, que no es faci.

En el nostre caminar hem fet baixes notables dins el món de la fiscalia, s’han vist obligats a acusar al President de la Generalitat i tres membres més per salvar la cara (la seva) davant l’enorme desobediència civil que va significar la consulta no permesa, i per acabar-ho d’adobar vam impedir la formació del govern Rajoy a principis d’any. En el judici contra l’expresident i les conselleres, a més del diputat Homs, no crec que posin ningú a la presó. Són burros però no tant.

En el terreny econòmic totes aquelles plagues bíbliques i viatges a l’espai sideral no s’han produït.  El nostre PIB està creixent més que l’espanyol, les exportacions van força bé (ja som el 25% del total espanyol), el turisme igual, l’atur per sota la mitjana espanyola i amb la independència hi ha estudis que diuen que disminuiria un 4% mes. Barcelona s’està consolidant com punt important dins la tecnologia. Ara, per justificar la seves mentides anteriors, diuen que els de fora segueixen invertint perquè no creuen en la independència.

I tot això ho hem fet sense trencar cap vidre a l’aparador. Els espanyols estan desesperats perquè no saben com aturar-ho i tot el que han fet ha estat inútil, el tema Pujol, les acusacions al President Mas i a l’alcalde Trias, campanyes de desprestigi arreu, etc. I nosaltres caminant endavant sense caure en provocacions i és així com hem de seguir.

Si mirem enrere veurem que primer van ser amenaces, que no cobraríem les pensions, que posaríem fronteres i pagaríem duanes que no ens reconeixeria ningú, que ens expulsarien de la UE, etc. Nosaltres cada amenaça l’hem anat rebatent i no han produït l’efecte desitjat per ells, només els ha faltat el Brexit, per això ara ja no en parlen tant, ja hem entrat en una nova fase.

Hem de veure què passa amb en Quim Arrufat en el nou i flamant càrrec a les CUP. Aquest nomenament no penseu que és casual, es difícil endevinar perquè els “nous” són tan hermètics com els “vells”.

Som al tram final, però encara que no quedi molt serà molt dur, primer pel seu orgull ferit i segon pels diners. Que ningú pensi que ho acceptaran de bon grat ja que si poden faran mal i ja els és igual perquè és l’últim tros de l’imperi. I a més tenen por a l’efecte contagi perquè en aquest cas els resultats serien una autèntica catàstrofe per ells, per l’Espanya de matriu castellana.

Tot el que hem fet, si ens ho haguessin dit fa uns anys, no ho hauríem cregut, encara que a vegades no ho valorem, hem avançat un munt, un autèntic munt.

Nosaltres hem de seguir endavant amb determinació i tan junts com puguem, si ho fem així la victòria serà nostra de forma contundent.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Consideracions del 26-J

Narcís Oliveres.

Mai cap procés electoral no es pot donar per finalitzat el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions, l’endemà en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. Tampoc no es pot donar per començat en el decret de convocatòria de les eleccions. És des d’aquestes constatacions que s’ha de fer les anàlisis electorals de les eleccions del 26 de juny. La mateixa convocatòria era atípica i en el procés hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral.

En política no hi ha anàlisis estanques. Tot comportament electoral aliè, proper en el temps, tendeix a incidir en les anàlisis i conclusions que es facin concernents a qualsevol d’ells. Fins i tot un comportament pot autocondicionar-se en cas de repetició de les eleccions; és la base del sistema de ballottage. Salvador Cardús havia comentat que, conegut el resultat l’endemà mateix del 20-D, els electors haurien votat diferent. Tal com han anat els resultats del 26-J hem de convenir que, i no precisament l’endemà del 20-D, s’ha votat diferent. Però no tant, ni per tot arreu.

En les dues eleccions, la del 20 de desembre i la del 26 de juny, s’observa un comportament diferent a Catalunya i a l’Estat espanyol. Quines són les causes? Els respectius marcs conceptuals, els quals, en política, configuren les ideologies. No es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació amb un marc. Cada paraula evoca un marc. S’ha especulat i afirmat que amb el posicionament de la CUP en la investidura del president de la Generalitat i en el rebuig dels pressupostos, el procés independentista quedava tocat, fins i tot definitivament superat, però l’independentisme, tal com va destacar en portada El Punt Avui l’endemà de les eleccions, es manté intacte.

En fer referència, al començament d’aquest article, que en el procés electoral hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral, pensava en el Brexit. No n’ha tingut. Pot tenir-ne, però, quan, si hi ha nou govern, se’ns torni a enviar a l’espai sideral. Jo recordo que després de l’estrepitós fracàs del projecte de Constitució europea es va fer, corrents, el tractat de Lisboa que en reprenia una part.

Irlanda el va sotmetre a referèndum el 28 de juny del 2008 i el 53,2% dels votants es varen expressar en contra de la ratificació i el 2 d’octubre del mateix any, només 95 dies després, el 59% la van acceptar. No descarto un nou referèndum al Regne Unit. O si no, la independència d’Escòcia pot assenyalar camins. Rajoy ja hi està ajudant.

Article publicat a El Punt Avui  el 4/07/2016

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53Narcís Oliveres i Terrades, ex conseller de la Generalitat i doctor en dret. Membre de Sobirania i Justícia.

Unes sentències que semblen novel·les negres

Dolors Feliu.

La nostra relació amb l’Estat espanyol s’ennegreix. Les caretes van caient i al govern de l’Estat i al propi Tribunal Constitucional cada cop els hi costa més dissimular sota una mínima aparença de raonament jurídic el que ja fa temps que són autèntiques perversions del sentit originari de la Constitució i del règim competencial allà previst.

A cada impugnació i a cada sentència s’evidencia que l’Estat espanyol no està d’acord amb que el Parlament de Catalunya pugui prendre decisions que es refereixen al benestar de la població catalana, o que abordi problemes rellevants per a la ciutadania. Importa poc o res què digui l’Estatut, o fins i tot que hi hagi algun article o principi constitucional o directiva europea que justifiqui la norma catalana. Sempre es troba un superior interès espanyol que fa que la regulació hagi de ser estatal o bé que no hi hagi regulació, abans d’acceptar l’existència de legislació catalana.

La qüestió ha esdevingut especialment greu si tenim en compte que, amb motiu dels resultats electorals de les darreres eleccions, al Parlament de Catalunya les lleis requereixen ser aprovades per consens. Són lleis que grans majories de representants de diversos partits consideren necessàries per la població i que articulen solucions a les necessitats més greus des d’un coneixement directe de la realitat catalana.

Lleis catalanes que acaben en moltes, masses, ocasions qüestionades per un govern que ha estat amb majoria absoluta a Madrid, que no ha pactat res al Congrés, i que ara, en funcions, continua impugnant i suspenent lleis catalanes i, el és encara pitjor, obtenint èxits al Tribunal Constitucional.

Els exemples d’aquestes darreres setmanes són especialment significatius. Les recents sentències anul·lant la regulació catalana anti fracking, o la que estableix l’impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear, posen el dit a la nafra respectivament sobre la protecció medi ambiental del territori i la impossibilitat de deixar aflorar una mínim intent d’obtenir un ingrés autònom fiscal, que s’afegeix a la suspensió de l’impost sobre habitatges buits, o a la de l’impost sobre dipòsits bancaris. També la impugnació i suspensió de la Llei d’igualtat dona home, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya és un molt dolorós exemple d’aquesta exhibició de força del govern espanyol. Sense oblidar que dins d’aquest sac hi ha la lluita contra la pobresa. Impugnacions que deixen escrit negre sobre blanc la resistència de l’estat espanyol a l’actuació del Parlament en defensa de la ciutadania davant les urgències socials.

Per entendre la perversió dels arguments utilitzats per tombar les iniciatives catalanes només cal llegir la sentència del tribunal constitucional 62/2016, de 17 de març sobre el decret llei 6/2013 de modificació del codi de consum de Catalunya, llei que regulava com portar a la pràctica les directives comunitàries 2009/72/CE i 2009/73/CE que estableixen que els estats membres de la Unió Europea han de prendre mesures per tal de prohibir la desconnexió de subministraments a l’hivern d’energia elèctrica i gas a consumidors vulnerables. La sentència es troba a disposició a www.tribunalconstitucional.es .Es recomana al lector no deixar-se enganyar pel títol, en realitat la lectura del cas és comparable a una novel·la negra, només apta pels qui resisteixin altes dosis de crueltat. A risc de fer d’espoiler, és recomanable la lectura com si fos un manga japonès, és a dir, començant pel final, pels vots particulars del magistrat Xiol i dels magistrats Asua i Valdés Val-Ré, que aclareixen exactament què fa la sentència sota l’aparença d’un llenguatge tècnic i neutral.

Efectivament, en la discussió competencial el govern de l’Estat i el tribunal constitucional consideren que en cap cas la Generalitat pot exercir competències de protecció social amb mesures d’aquesta finalitat si hi ha una mínima vinculació amb una competència estatal, en aquest cas l’energia, estigui o no emparada pel dret comunitari. Però negar que la Generalitat té competència en pobresa energètica significa també negar el seu vessant social, i negar-se a actuar-hi des de la finalitat de protecció a aquestes persones, adults i nens, vulnerables. Els informes alarmants del Síndic de Greuges sobre pobresa energètica i la provada situació desesperada de moltes famílies no són considerades finalitats emparades dins la mateixa qualificació d’estat social de l’article 1 de la pròpia constitució o bé, com diu un dels vots particulars, a la protecció constitucional dels consumidors prevista a l’article 51.1, o bé la subordinació de tota la riquesa a l’interès general, tal i com s’estableix també a l’article 128 de la mateixa constitució.

De fet, el mateix vot particular del magistrat Xiol convida a reflexionar si aquesta aparença de “simetria lògica” jurídica del sistema en realitat no ho és des del moment que comporta marginació i exclusió social de part de la població, i que aquest hauria de ser el veritable paper del tribunal constitucional, preservar el caràcter social i democràtic de tot l’ordenament jurídic.

Sigui com fora, Catalunya no s’atura. Amb el decret llei 6/2013 impugnat i suspès, i abans que arribés la sentència, el Parlament de Catalunya ja havia reaccionat i havia aprovat una altra llei, la 20/2014, també de modificació del codi de consum, per canviar una mica la regulació sense deixar de protegir als col·lectius vulnerables. Una altra vegada va ser impugnada i suspesa pel govern de l’estat, suspensió ratificada pel tribunal constitucional el passat 19 d’abril.

Doncs més. El 5 d’agost de 2015 ja s’havia publicat al DOGC la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Aquesta vegada el govern de l’estat va demanar obrir un procés de negociació que ha acabat el 29 d’abril de 2016 amb l’anunci d’impugnació i suspensió per part del govern de l’estat. L’actual redacció de les mesures contra pobresa energètica fa molt difícil la seva impugnació, al preveure ras i curt la intervenció obligatòria dels serveis socials davant situacions vulnerables, però en canvi, per les mesures que es refereixen a procediment de mediació per sobreendeutaments, lloguers socials i garantia d’habitatge es volen seguir els mateixos passos que per les anteriors impugnacions: la finalitat social ha de cedir davant les competències formals processals estatals. En aquest cas la competència d’habitatge és també de Catalunya. I la de consum, és clar. Però entraran en la trituradora del tribunal constitucional, i potser que quedin en poc o res.

De tot l’anterior va sortir la cimera convocada pel President de la Generalitat amb poders públics i tercer sector, per pensar entre tots com continuar. Mentre tant, la gent, al carrer, s’adona del que passa.

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. .@DolorsFeliu