Gairebé 3000 persones invisibles

Mònica Morros.

Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc quelcom inexplicable. Quasi 3000 persones han estat invisibles al vell mig de la capital catalana, Barcelona. Si ara, amb la societat de la informació, tot el què passa és notícia. Si 3000 persones poden fer molt de soroll. Però és que no teniu en compte allò més important, eren dones. Eren dones i feministes!

Durant els dies 4, 5 i 6, s’ha commemorat el 40é aniversari del què varen ser les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Al 1976, milers de dones, van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar els seus drets i per exigir, que en el nou període que s’obria, no s’exclogués a més de la meitat de la població, les dones.

Quaranta anys més tard, l’energia despresa d’aquestes jornades encara segueix viva. Durant 3 dies, centenars de col·lectius feministes han ocupat les aules i els passadissos de la Universitat Pompeu Fabra tornant a respirar aquella esperança de llibertat que desprenien les primeres jornades. Enguany, les jornades pretenien continuar lluitant per la igualtat de drets, fer xarxa, generar coneixement i visualitzar el feminisme del nostre país. Però això no és prou important. Imagineu-vos la poca importància que té lluitar pels drets de més del 50% de la població que cap dels gran mitjans ha vist oportú dedicar uns minuts o unes pàgines a un esdeveniment com aquest.

Però no patiu, pel què sí que hi ha hagut molts minuts i moltes pàgines ha estat per la celebració d’uns 40 anys que sí que tenen importància, els de les retransmissions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal. No nego la contribució a la llengua catalana que això pot haver comportat. Però em produeix vergonya de país que cap mitjà hagi considerat que les Jornades Feministes es meresquessin ni una minsa part del espai que van ocupar els 40 anys relacionats amb el futbol.

Les paraules “Ara no toca” ressonen constantment entre els límits del territori català. L’excusa de la crisi o de la construcció d’una futura república catalana són usades constantment per relegar les demanes d’igualtat entre sexes en un segon pla. Si no ens creiem els ideals de llibertat i igualtat per tots i totes, vol dir que no estem preparats per construir un país millor, no en sabrem. La nostra anhelada república seguirà sent un gran aliat del heteropatriacat.

Les nostres avantpassades, amb independència del lloc de procedència, han lluitat molt. Aquelles dones que reclamaven el dret a vot, el dret al propi cos, el dret a la coeducació o el dret a accedir al mercat de treball, en igualtat de condicions, ho varen fer per deixar un món més just per les què veníem. Fa segles i segles que es reclama que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, però malauradament això encara no és així. Aquest cap de setmana s’ha demostrat clarament, 3000 dones, parlant d’igualtat, no tenen res a fer enfront del futbol.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Proposta de Lliga Nacional Catalana

S’ha parlat molt sobre on jugaria el Barça en una Catalunya independent, però s’ha parlat molt poc sobre un altre fet que probablement és com a mínim igual d’important: com seria la futura lliga catalana. Una estructura d’estat tan vital com la resta. Quants equips la formarien? Quants tindrien dret a jugar la Champions?

Una lliga de divuit o vint equips a dues voltes només està a disposició dels països més potents del continent. Altres països, de nivell competitiu més baix, tenen deu o dotze equips a la màxima competició i s’enfronten entre ells tres o quatre vegades. És el cas de Suïssa, Àustria o Dinamarca, països que estan situats entre el número 11 i 22 del rànquing que elabora la UEFA, en el qual cadascuna de les 54 lligues que es juguen a Europa té una puntuació. El terme mig serien països com Holanda (9a del rànquing) o Bèlgica (10a), que disposen de 18 i 16 equips respectivament i que juguen a dues voltes amb un playoff un cop s’ha acabat la lliga regular.

A mitjà termini, la lliga catalana hauria d’aspirar a moure’s a prop d’aquests països. Els sis primers, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Portugal i França, són gegants inabastables i Rússia i Ucraïna (7a i 8a del rànquing) tenen fortunes petrolieres darrere que fan que durant els últims anys hagin pujat notablement el seu nivell. Però al voltant del desè lloc, a part d’Holanda i Bèlgica, hi trobem països de llarga tradició futbolística, com Turquia (12a) o Grècia (13a), entre els quals Catalunya no hauria de desentonar. Per això, una lliga de setze equips a dues voltes podria ser un bon model (encara que els primers anys es pogués començar jugant amb 12 o 14 i s’hi transferís progressivament).

El Barça sembla força clar que jugaria fora i l’Espanyol hauria d’estudiar-ho en detall, tot i que a llarg termini la seva inclusió seria molt positiva i s’hauria de mirar de trobar els mitjans per aconseguir-la (una situació similar a la del Celtic a Escòcia). Amb aquest interrogant, els equips que serien fundadors de la lliga catalana podrien incloure els tres que actualment militen a 2aA (Girona, Llagostera i Nàstic) i els de 2a B (Sabadell, Barça B, Reus, Lleida, Espanyol B, Hospitalet, Olot, Badalona, Cornellà i Pobla de Mafumet).

Amb els equips citats la xifra estaria entre tretze i catorze, però Barça B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, per la seva condició de filials, són casos que s’haurien d’estudiar a part. No hi ha dubte que a nivell esportiu no són un obstacle, però a nivell d’afició i per tant de rendiment econòmic estan per sota de la resta. El Barça B podria seguir jugant a la lliga espanyola (o on vagi el Barça), l’Espanyol B si el seu primer equip es queda podria alimentar-lo de jugadors des de la segona divisió catalana i la Pobla hauria de veure si li convé continuar lligada al Nàstic o vol emprendre l’aventura de caminar tota sola.

Si hi haguessin aquestes baixes o es volgués ampliar el nombre d’equips, alguns dels que actualment militen a 3a podrien fer el salt. Caldria veure si s’ha de tenir en compte els mèrits aconseguits estrictament en l’última temporada (aleshores el Prat, el Sant Andreu, l’Ascó i l’Europa serien candidats) o si es dóna l’oportunitat a algun dels històrics (Figueres, Terrassa, Palamós o Gramanet, que actualment travessa un mal moment econòmic). O una combinació de totes dues coses.

La segona divisió podria tenir també setze equips, la base de la qual seria l’actual competició de 3a divisió (vint equips). S’haurien de restar els que passessin a jugar la nova primera divisió i potser incloure-hi l’Espanyol B o la Pobla de Mafumet. La nova tercera divisió es podria fer a imatge de la Primera Catalana actual (dos grups), que ja depèn de la Federació Catalana de Futbol. I, després de la reestructuració del futbol amateur que es va fer fa dues temporades (de Primera a Quarta Catalana), no sembla que hi hagi d’haver gaire cosa a tocar en aquestes categories. Tampoc en el futbol de base, que depèn pràcticament tot de la Federació Catalana (excepte la Divisió d’Honor).

Un dels atractius que sens dubte tindria una nova lliga catalana és la possibilitat de disputar competicions europees. Com tot, aquest accés hauria d’estar precedit d’una negociació amb la UEFA per regular el nombre d’equips que anirien a la Champions League i a la Europa League (i en quina fase prèvia entrarien). A partir del lloc 16 del rànquing UEFA (i fins al 54) tots els països tenen dret a una plaça de Champions i tres d’Europa League (amb les comptades excepcions de Liechtenstein, Andorra, Gibraltar i San Marino, per motius obvis), de manera que no hi ha motiu per pensar que Catalunya hauria de ser menys. Si, amb el temps, la lliga catalana s’aconseguís situar entre la 7a i la 15a, aleshores el nombre de places per a la Lliga de Campions s’incrementaria a dues. Això no vol dir que aquests equips arribessin a disputar competicions europees, sinó que entrarien a la fase prèvia que dóna la possibilitat, si se superen una, dues o tres eliminatòries, depenent del cas, de participar en la competició corresponent.

Un nou país també podria servir per posar punt final a la incomoditat que fins ara ha suposat la Copa Catalunya, una competició sense premi que ningú volia guanyar. Si el campió disposés d’una plaça per a la prèvia de l’Europa League, per exemple, l’interès per aconseguir la victòria creixeria notablement. A més, també es podrien prendre altres mesures per fer la copa més atractiva. Una podria ser adoptar el model anglès, en què tots els equips competeixen contra tots a partit únic al camp del més feble. Això faria que un equip de la penúltima categoria es pogués enfrontar a un de primera en el seu dia de glòria i desapareixerien els dobles partits en eliminatòries en què la diferència entre els equips fa innecessària una tornada. A més, tal com es fa en bàsquet (on és un títol importantíssim) o es feia en futbol fa una bona colla d’anys, es podria pensar de concentrar en un tram de la temporada (inici o final), aprofitant que una lliga de setze equips a part d’oxigenar més el calendari podria donar moments com aquests.

Malgrat que la base d’aquesta nova lliga fossin els equips catalans que actualment militen a la 2a B espanyola, és probable que el nivell d’aquests equips incrementés i per tant també el de la lliga catalana en conjunt. La possibilitat de jugar a Europa podria portar més jugadors estrangers dels que hi ha actualment i la professionalització d’uns equips que ara són semiprofessionals seria un pas important a assolir. Això dependria d’un augment d’ingressos que va lligat a l’interès que desperti la lliga entre els aficionats, de manera que és una mica un peix que es mossega la cua. Però probablement els ingressos de televisió que puguin tenir els clubs, encara que les audiències no siguin espectaculars, seran majors als que tenen actualment i en conseqüència les entrades als estadis també haurien de créixer. Aprofitant que el país és petit es podrien potenciar els desplaçaments i crear un bon ambient de futbol, imitant una mica el model alemany: preus baixos i estadis plens.

Per descomptat, això és només una primera aproximació a com podria ser el futbol d’elit en una Catalunya independent. Segur que molta gent té idees al respecte que podrien millorar el que s’ha proposat en aquestes línies, de manera que com que el nou país ha de ser de tots és una bona idea que l’anem construint entre tots. També podem convertir el futbol en alguna cosa més que una màquina immensa de fer diners.

 Sobre l’autor:

perfil1 (1)

David Ginebra, lingüista i membre de Nettalking.